Sentencia Civil 348/2026 Audiencia Provincial Civil nº 2 de Lleida, Rec. 1260/2025 de 20 de abril del 2026

PRIMER. RESUM DE LES ACTUACIONS PRACTICADES EN PRIMERA INSTÀNCIA.

El procediment present és el resultat de l'acumulació de dues demandes que l'ara apel·lant va interposar per obtenir la modificació de les mesures establertes en la sentència de mutu acord de l'any 2018, que va declarar el divorci de la parella i va fixar les mesures que havien de regir els seus efectes.

La parella tenia dos fills, el Ceferino i la Celia, que en el moment d'interposició de les demandes feien 20 i 14 anys respectivament. En el conveni i el pla de criança es va fixar un règim de custòdia que no preveia el pagament de cap pensió d'aliments per cap dels progenitors, però la mare defensava que s'havia produït una modificació substancial de les circumstàncies que motivava la presentació de les demandes.

La primera d'elles anava en relació al fill, perquè la mare sostenia que a la fi de 2019 va passar a residir de manera contínua amb ella "arran de determinades desaveniencias amb el seu pare", per la qual cosa sol·licitava el pagament d'una pensió al seu càrrec. No ens estendrem sobre aquesta qüestió, perquè finalment les parts van estar d'acord que el fill, ja major d'edat, era independent econòmicament i per això no es va dictar cap resolució que l'afectés.

La segona demanda anava en relació a la filla i es fonamentava en que també havia passat a residir de manera exclusiva amb la mare a partir de juny de 2022, per la qual cosa se sol·licitava l'atribució de la custòdia a la mare i l'establiment "d'un règim de visites i estada de vacances a favor de l'altre progenitor, de conformitat amb el que acordin la menor i el pare, atenent la seva edat", així com el pagament d'una pensió d'aliments de 340 € i el seu abonament amb caràcter retroactiu des de juny de 2022. Com a fet rellevant s'indicava que en el moment d'interposició d'aquesta segona demanda la mare es trobava en situació de desocupació.

Alhora, el pare va interposar una tercera demanda en què va sol·licitar la custòdia en exclusiva per ell i una pensió a càrrec de la mare de 200 euros mensuals, perquè la filla havia deixat ca la mare per viure en exclusiva amb el pare. La mare s'hi va oposar, "tot negant l'existència d'una guarda de facto exclusiva del pare", i a més a més va reclamar els aliments meritats entre setembre de 2022 i novembre de 2023, a més d'una distribució de les despeses en un percentatge del 70% el pare i 30% la mare.

Finalment, la mare va elevar la quantia de la pensió fins els 443 euros mensuals.

La Sentència va arribar als pronunciaments que hem reproduït i ara la mare hi apel·la els pronunciaments que examinarem separadament en els fonaments següents.

SEGON. RESOLUCIÓ SOBRE LA RETROACTIVITAT DE LA PENSIÓ D'ALIMENTS.

Recordarem que en la demanda interposada per la mare se sostenia que la filla havia passat residir de manera exclusiva amb ella des de juny de 2022 i per això va sol·licitar el pagament d'una pensió d'aliments a càrrec del pare de 340 €, amb l'abonament retroactiu des d'aquell primer mes.

I en la interposada pel pare, aquest sostenia que la filla havia passat a conviure exclusivament amb ell des de l'1 de desembre de 2023, per la qual cosa sol·licitava que la mare abonés una pensió d'aliments de 200 € mensuals.

L'apel·lant sosté que conforme la jurisprudència que cita el pagament de la pensió d'aliments s'ha de retrotreure a la data de presentació de la demanda, setembre de 2022, "per la qual cosa amb independència que en alguns períodes hagi pogut residir amb el pare, la retroactivitat haurà d'aplicar-se amb efectes des de la data de presentació de la demanda, compensant el temps els imports que hagi pogut abonar el pare".

La sentència té data de 20 de febrer de 2025 i, com reproduïm, la decisió indica que "el dies a quo de la pensió d'aliments és el mes de juny de 2024 i s'extingeix el mes de juny de 2025 (tots dos inclosos), sense perjudici de descomptar totes aquelles mensualitats que durant aquest període hagi pogut abonar el senyor Adolfo".

I denega l'aplicació retroactiva per aquests arguments:

Respecte el primer període, la mateixa filla explica que durant aquest interin ha conviscut de manera equivalent tant amb el pare com amb la mare, així mateix, resulta provat que per acord de les parts, el Sr. Adolfo ha mantingut el pagament dels 200€ de pensió que fixava la Interlocutòria de 13 de juliol de 2021, ja que si bé aquesta resolia respecte el fill Ceferino, les parts van considerar que s'havia de mantenir l'obligació però respecte la seva filla. En canvi, la Sra. Adela durant el temps que no ha sigut la progenitora custodia no ha abonat cap tipus de pensió.

Tenint en compte l'exposat, s'ha de considerar les obligacions dels progenitors compensades, no podent prosperar la pretensió de la Sra. Adela, en aquest punt, en tant en quant cada un dels progenitors s'ha fet càrrec del manteniment de la seva filla el temps que exercien com a progenitor custodi.

Tot seguit la jutgessa analitza la pensió que correspondria abonar una vegada la filla va adquirir la majoria d'edat i fa una conclusió conjunta per totes dues categories de pensions, d'aquesta manera:

Així les coses, es fixa un any de pensió d'aliments a càrrec del senyor Adolfo mentre la filla convisqui de manera exclusiva amb la mare. En el moment que canviï de domicili de referència, l'obligació del senyor Adolfo s'extingirà encara que no s'hagi acabat l'any. Aquesta pensió alimentaria s'ha d'abonar des del mes de juliol de 2024, moment que la Celia identifica què va passar d'un exclusivament amb la mare. (...). Arribats a aquest punt, precisar que l'obligació finalitza el juny de 2025, aplicant-se la limitació temporal establerta en el sentit indicat.

La jutgessa indica que la mare va presentar la demanda el 2 de setembre de 2022 en relació a la filla, però que la pensió s'haurà d'abandonar des del mes de juny de 2024 perquè és "el moment que la Celia identifica què va passar a viure exclusivament amb la mare; en aquest sentit el Tribunal Suprem en la seva sentència 459/2018, de 18 de juliol , indica que el pagament de la pensió s'ha de fixar des del moment en què es produeix el canvi de custòdia, circumstància que s'observa en el cas que ens ocupa amb els termes indicats".

Exposat tot plegat, en la seva declaració en judici, el dia 10 de febrer de 2025, la filla va manifestar que des de juny de 2022 no va voler anar a viure amb el pare i va quedar-se a ca la mare, que al desembre de 2023 va tornar amb el pare i que s'hi va estar fins el juny de 2024 (el dia de l'aniversari del pare), quan va voltar amb la mare.

Cal recordar que la noia va fer els 18 anys el 29 de desembre de 2024, de manera que entre el mes de juny de 2022 i gener de 2025 parlaríem d'una pensió alimentària per una menor d'edat, i a partir d'aquesta data d'una major d'edat.

Per tant, la indicació de la jutgessa d'instància que el canvi de custòdia va tenir lloc el mes de juny de 2024 sembla un error involuntari i caldrà entendre que realment es volia referir a l'any 2022. I la mare va presentar la demanda el 2 de setembre de 2022 i demana la retroacció fins aquella data i no més enllà, per la qual cosa l'efecte retroactiu s'ha de fixar en aquesta última data segons la jurisprudència que han citat totes les parts i la pròpia sentència i que no discuteixen.

TERCER. RESOLUCIÓ SOBRE LA QUANTIA DE LA PENSIÓ, LA PROPORCIÓ DE LES DESPESES EXTRAORDINÀRIES I LA COMPENSACIÓ.

La jutgessa d'instància fixa la quantia de 200 € tenint en compte, d'una banda, que "no s'acredita cap despesa addicional al qual pugui tenir una persona jove de la seva edat",i d'una altra que "queda provada que la diferència de capacitat econòmica entre els dos progenitors és substancial, simplement de la comparació de les nòmines aportades per la litigants",perquè el pare té uns ingressos d'uns 2800 € mensuals i la mare de 135 i "quan correspon, la prestació d'atur".

L'apel·lant sosté que el pare percep no 2800 euros i no uns 3800 € mensuals, mentre que la mare "a penes 135 € de nòmina i subsidis, uns 558 € en total", per la qual cosa la resolució no és correcta.

A més a més, se sosté que la informació sobre la capacitat econòmica de les parts que consta en les actuacions estava actualitzada a data de la vista per la mare, però no per al pare perquè únicament havia portat la declaració d'IRPF de l'any 2022 i les nòmines de maig octubre de 2023.

I va resultar que prèviament a la celebració de la vista la mare va sol·licitar com a mitjans de prova que s'aportessin les declaracions d'IRPF de 2023, les nòmines de febrer de 2024 gener de 2025, el contracte de finançament del vehicle Mercedes propietat del pare, l'escriptura pública de la compravenda de l'habitatge que havia adquirit recentment i que s'efectués un esbrinament patrimonial. Aquests mitjans de prova no es van practicar finalment i en el seu recurs la mare sol·licitava la pràctica en segona instància, petició que ja vam desestimar per resolució separada.

De manera que hem de resoldre la qüestió conforme a les proves que s'ha practicat en instància, les quals deixen clara la desproporció de la capacitat econòmica dels progenitors. Tenint en compte aquesta circumstància i que la filla va manifestar que volia deixar els estudis i posar-se a treballar, tot i que encara no havia trobat feina, entenem que una pensió de 350 euros mensuals s'adequa a les necessitats d'una noia de la seva edat i condicions.

Quant a les despeses extraordinàries, entenem que la mateixa diferència de capacitat econòmica ha de dur a estimar la pretensió de la mare.

Finalment, cal estimar també la compensació pel temps que la filla va estar en companyia del pare i per la quantia de la pensió de 200 euros que va abonar mentre residia amb la mare, de manera que els números resten de la manera següent i tret d'error per part nostra:

- Des de setembre de 2022 fins novembre de 2023 inclòs la filla va conviure exclusivament amb la mare, per la qual cosa es va meritar una pensió mensual de 350 euros (5.250 euros). I de novembre de 2022 fins novembre de 2023 va abonar-hi una pensió de 200 euros (2.600 euros). De la qual cosa resulta un saldo favorable a la mare de 2.650 euros.

- Des de desembre de 2023 fins el maig de 2024 va estar-se amb el pare, de manera que no es va meritar pensió.

- I des de juny de 2024 en endavant, la filla va tornar amb la mare i no costa que el pare abonés cap quantitat, per la qual cosa es va meritar la pensió de 350 euros.

QUART. RESOLUCIÓ SOBRE EL LÍMIT TEMPORAL DEL PAGAMENT DE LA PENSIÓ.

Hem de recordar que parlem d'una pensió per un major d'edat i que la jutgessa fixa el mes de juny de 2025 com a data de la seva extinció, sense perjudici de les previsions que fa quant a un nou i eventual canvi de custòdia.

La jutgessa fonamenta la seva decisió en què l'obligació d'aliments als fills majors d'edat "no pot ser indefinit sinó que requereix una situació de necessitat dels fills, així com una diligència en la seva actuació per millorar la seva situació de dependència".

I tot seguit que "la mateixa interessada reconeix que no té un bon rendiment escolar, però admet, no obstant això, que no està incorporada al mercat laboral i que la seva situació econòmica és mediocre, per tant la conducta de la filla és determinant per l'extinció de la pensió d'aliments, però alhora aquesta extinció no pot ser automàtica tenint en compte la seva manca d'ingressos i l'actual context econòmic-social que generalment dificulta la incorporació al món laboral del jovent".

I conforme l'anterior, fixa el termini d'un any a comptar des de la data de la sentència i que finalitzaria el juny de 2025.

L'apel·lant sosté que no es pot establir un límit fix de durada de la pensió perquè conforme a l' article 237-1 Ccc ha de mantenir-s'hi mentre el fill no hagi aconseguit la independència econòmica (i evidentment es compleixin la resta de requisits legals). I a més a més indica que existeixen resolucions d'aquesta Sala que "han determinat que no pot fixar-se una data d'extinció automàtica de la pensió sense atendre la realitat econòmica del fill en aquest moment",tot i que no cita quines resolucions són.

L'apel·lat s'oposa amb una breu argumentació.

Exposat tot l'anterior, la filla va declarar que a dia de la vista estudiava "estètica i bellesa", però no sabia si acabaria el curs. Que havia parlat amb el seu pare sobre la pensió d'aliments i li havia ofert pagar-l'hi directament a ella ("estava més còmode si me la passava a mi"),que no havien parlat de diners però que més o menys seria el que pagava abans ("200 o així").

Quant a les seves previsions a futur, va manifestar que "vull treballar, i més endavant, si vull continuar estudiant, pues més endavant".A preguntes del lletrat va indicar que el que desitjava era cercar feina, que voldria independitzar-se del pare i la mare i tindre el seu propi salari, però que "és una mica complicat",per acabar ratificant que no volia continuar estudiant ("no, de moment no") i textualment que "Si m'agafen a una feina, deixaria d'estudiar demà mateix".Finalment, que havia enviat més de 70 currículums i d'altres online.

Així les coses, el TSJ de Catalunya ha establert que fixar una limitació temporal prèvia a la durada d'una pensió d'aliments implica "establir una causa d'extinció de la pensió alimentària no prevista legalment".

Així ho va declarar en la seva interlocutòria 47/2017, de 20 de febrer, a la qual es refereix una altra de 20 de març del mateix any que inadmet un recurs de cassació en el qual s'havia invocat com a motiu d'interès cassacional:

"El artículo 237-13 en relación con el artículo 237-9 del CCCat , en el particular relativo a la pretensión de que se establezca un límite temporal a la pensión alimenticia de los hijos que ya han alcanzado la mayoría de edad, al no existir jurisprudencia de este TSJ sobre tal solicitud".

I el TSJ va resoldre això següent:

En lo concerniente al tercer motivo, relativo a la creación de doctrina jurisprudencial por parte del TSJC sobre la fijación de un límite temporal a la pensión de alimentos de los hijos que ya han alcanzado la mayoría de edad, en modo alguno se puede atender, toda vez que el recurrente pretende que la Sala recoja y proclame una causa de extinción de la pensión alimenticia no prevista legalmente, resultando inviable instaurar una doctrina general en la que se establezca ex ante una limitación temporal a la obligación de satisfacer alimentos, lo contrario, como ya se dijo en la providencia de 28 de diciembre de 2016, implicaría adoptar una decisión contra legem - Art. 237-1 CCCat ; sin poder obviar, ni ignorar, además, que en el caso concreto de autos, el hijo alimentista prosigue su formación académica con un rendimiento satisfactorio.

A més de l'anterior, la fixació d'un límit temporal es trobaria amb l'inconvenient de la imprevisibilitat de l'evolució de les condicions i necessitats del alimentant i de l'alimentista, en el sentit que el TSJ ha fixat respecte a la pensió d'aliments per als menors d'edat i que és citada per alguna resolució com la SAP Tarragona, Secció 1, número 275/2019 de 21 de juny, quan invoca les dues interlocutòria del TSJ que hem citat anteriorment:

En este sentido, no cabe la previsión anticipada de extinción de la pensión alimenticia, como señala la jurisprudencia del TSJ cat. sent.nº 67/2016 de 8 septiembre: no es posible establecer una limitación temporal para su extinción, salvo que exista total certeza que se produzca el hecho que la determina. Aunque el art. 233-7.2 CCC . autorice que la sentencia pueda prever anticipadamente las modificaciones pertinentes, no se incluye en esta posibilidad un plazo para la extinción de la pensión alimenticia: no cabe fijar un plazo para la pensión de un hijo mayor que sigue cursando sus estudios porque implicaría una causa de extinción no prevista en el art. 237-1CCc : TSJ. Autos de 20 febrero y 20 marzo 2017.

Ello sin perjuicio de la obligación legal del alimentado de comunicar a su padre las modificaciones que determinen extinción o reducción de la pensión (237-9.2).

Val a dir que aquesta STSJ número 67/2016 analitza un supòsit de pensió alimentària per fills menors i invoca l'interès superior d'aquests i la seva prevalença enfront del dels pares, de manera que no pot aplicar-s'hi a les pensions per fills majors sense unes certes cauteles, però sí que és raonable defensar alguns dels seus arguments:

No cabe dictar resoluciones sobre la base de automatismos o reglas generales indiscriminadas o estereotipadas que no partan de datos objetivos futuros y verificables en el caso. Actuar de esta manera no garantizaría la protección de los menores. Es por ello que las circunstancias determinantes de una ulterior modificación deben ser predecibles en el momento mismo de disponer sobre las medidas definitivas, lo que permitirá implementar lo previsto bien sea de manera automática, bien sea mediante una nueva resolución dictada simplemente en ejecución de sentencia (STSJCat de 20 de abril de 2015).

De este modo, para poder limitar temporalmente la prestación alimenticia de los hijos menores (que se ha determinado en el proceso como necesaria) en función de proyecciones económicas de mejora futuras de uno de los progenitores, es necesario un alto grado de evidencia sobre su advenimiento, (certus an, certus quando), de modo que no será posible hacerlo, cuando solo sea "eventualmente y transitoriamente posible", pero no seguro, que la situación económica cambie. Ello exige, además, de una especial motivación -de la que ambas sentencias carecen- sobre la certeza de las previsiones que se contemplan.

En este sentido, en absoluto se comparte el criterio de la Audiencia cuando afirma que el fracasado cambio de trabajo de la madre para obtener un incremento de sus ingresos no puede perjudicar la economía del otro progenitor, en la medida en que lo que se halla en juego son los alimentos a favor de los hijos menores.

En este caso, en suma, lo procedente será instar una demanda de modificación de efectos de sentencia si la madre, después de un tiempo de regreso al ejercicio libre de la abogacía, incrementa sus ingresos.

Quant a les nostres resolucions, en la Sentència número 626/2020, de 2 d'octubre, i després de desestimar la petició d'extinció de la pensió, vam rebutjar que també que es fixés un termini de duració de tres anys en entendre que "aquest és temps suficient per acabar la seva etapa de formació".

I ho vam fer perquè "conforme reiterada jurisprudencia, la extensión de la misma dependerá del hecho de que Mercedes alcance independencia económica o que la formación académica no sea regular y provechosa".

També la SAP Barcelona, Secció 18, número 235/2021 de 14 d'abril incideix en les dificultats per fixar una pensió i recorda l'obligació que incumbeix l'alimentista de comunicar al alimentant la millora de les seves condicions:

En cuanto a la petición subsidiaria, pese a la edad del joven no cabe fijar un plazo ahora dadas las circunstancias expuestas, siendo previsible que antes de los cinco años estimados por el recurrente el hijo esté en disposición de hacer vida independiente. Recordamos ahora la inexcusable obligación del alimentista de comunicar al alimentante cualquier cambio que se produzca en sus circunstancias personales con afectación en el devengo de la pensión filial, bien para reducirla o para extinguirla, todo ello de conformidad con el art. 237-9.2 CCC .

I la SAP Girona, Secció 2, número 13/2018 de 16 de gener estableix el següent:

En cuanto a la última petición y pese a las alegaciones que efectúa el recurrente relativas a fijar un plazo máximo razonable para abonar dicha pensión, no se estima por la Sala oportuno fijar un límite temporal a dichos alimentos dado que la ley ya previene suficientemente las causas de extinción de la obligación alimenticia.

És cert que diferents audiències provincials catalanes han establert la pensió durant un lapse temporal però en situacions molt concretes, i així ho vam fer nosaltres en la nostra Sentència número 136/2021 de 19 de febrer en valorar la possible existència d'una intenció fraudulenta de l'alimentista en matricular-se en un curs de formació i a fi de mantenir la pensió:

La parte demandante recurre contra la sentencia de primera instancia y lo hace alegando error en la valoración de la prueba, centrado exclusivamente en el aprovechamiento de sus estudios por parte del hijo y que entiende es nulo, de manera que incluso la inscripción en un ciclo formativo se hace justo en la convocatoria de septiembre una vez recibida la demanda de modificación y de forma preordenada a acreditar algún ciclo formativo para no perder la pensión. Subsidiariamente solicita que los tres años que se finja se condicionen al aprovechamiento escolar que deberá de acreditarse trimestralmente.

(...)

En el caso de autos, el padre sostiene que el hijo (cuenta con 19 años a fecha de la sentencia) no aprovecha sus estudios, y que tampoco trabaja y se remonta a los años en que estuvo sin acabar la ESO. Lo cierto es pero que ahora sí que consta matriculado en un ciclo de formación (para el que ha tenido que pasar unas pruebas de acceso) puesto que, inscrito en demanda de empleo no lo encuentra sin una mínima formación académica. En todo caso, la dejadez o negligencia que el padre dice que podría llegar a serle predicable en los estudios, no parece que lo sea también en la búsqueda de un empleo para poder alcanzar una independencia económica, por lo que constando que no la tiene, sin acreditación de que sea por su negligencia o desidia, habrá que mantener esa pensión de alimentos, por bien que estamos de acuerdo con el apelante de que debe de estar sujeta a la acreditación del aprovechamiento académico, de manera que si al final del primer año no acredita ese aprovechamiento, o en su caso la búsqueda activa de empleo, la pensión ha de extinguirse, en caso contrario deberá de perdurar por el tiempo fijado en sentencia puesto que este extremo no ha sido impugnado.

I en la part dispositiva vam indicar:

Que ESTIMAMOS parcialmente el recurso de apelación interpuesto por el procurador Sepúlveda contra la sentencia de 28 de febrero de 2020 del juzgado de primera instancia de DIRECCION000 que REVOCAMOS en el único sentido de añadir a la misma que la pensión de alimentos se extinguirá si al final del primer año del ciclo formativo no acredita su aprovechamiento académico, o en su caso la búsqueda activa de empleo. No hacemos declaración de las costas de esta alzada.

Per tot plegat, escau revocar la fixació d'un límit temporal per la pensió, tot recordant l'obligació de la filla de comunicar al seu pare les circumstàncies que donarien lloc a la seva extinció o modificació.

CINQUÈ. COSTES PROCESSALS.

L'estimació parcial del recurs i la naturalesa de les qüestions discutides implica que cada part hagi d'abonar les seves pròpies costes.

Fallo