Sentencia Civil 201/2025 Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Cerdanyola del Vallès nº 8, Rec. 565/2024 de 23 de julio del 2025

PRIMER. Competència i legitimació

Aquest Jutjat és competent ( arts. 45, 52 i 249 LEC). Les parts tenen capacitat i legitimació activa i passiva ( art. 10 LEC). Banco Sabadell intervé com a prestador i mediador d'assegurances, amb obligacions d'informació segons arts. 172 i 175 RDL 3/2020.

SEGON. Banco Sabadell, S.A. ostenta legitimació passiva en aquest procediment per la seva intervenció directa en la contractació de l'assegurança de vida, no només com a entitat prestadora sinó com a mediador d'assegurances, amb els deures legals que això comporta.

Segons els articles 136 i següents del Reial decret-llei 3/2020, les entitats de crèdit que actuen com a distribuïdores d'assegurances assumeixen obligacions específiques d'informació i assessorament. En concret, els articles 172 i 175 del mateix text estableixen la necessitat de proporcionar informació clara i completa sobre les característiques del producte, inclòs el seu cost total i conseqüències econòmiques.

Ha quedat acreditat que la contractació de l'assegurança es va fer íntegrament a través del banc, que va gestionar les simulacions i la signatura electrònica. La testimoni empleada del banc confirma que es tractava d'un producte ofert en el marc de la hipoteca, amb bonificació del tipus d'interès, i que les opcions de prima única i anual renovable es van posar sobre la taula, però no consta que es facilités informació sobre el cost financer addicional de la prima única finançada.

L' article 1101 del Codi Civil estableix la responsabilitat pels danys derivats de l'incompliment de les obligacions contractuals. En aquest cas, Banco Sabadell incompleix el deure d'informació precontractual exigible tant per la Llei de Crèdit Immobiliari (Llei 5/2019) com per la LGDCU, provocant un perjudici al consumidor per l'augment indegut dels interessos.

La STS 88/2021, 15 de febrer, i diverses sentències d'Audiències Provincials (AP Saragossa, 2023; AP Barcelona 5772/2018) reconeixen la responsabilitat del banc en casos d'assegurances de vida vinculades quan hi ha manca de transparència. Aquest criteri imposa al banc la condició de demandat necessari per garantir la reparació íntegra del dany.

TERCER. CONTROL D'ABUSIVITAT DEL CONTRACTE.

L'anàlisi de l'abusivitat s'ha de fer amb el doble control establert per la jurisprudència: el control de transparència i el control material ( arts. 82 i 89 LGDCU, doctrina STS i TJUE).

No és per la mera vinculació al préstec hipotecari. La sola vinculació d'una assegurança al préstec no determina la nul·litat. La Llei 5/2019 permet la venda combinada si es respecta la transparència i s'ofereixen alternatives. Per tant, no és la vinculació, sinó la manca de transparència i les condicions econòmiques desfavorables les que motiven la nul·litat.

El contracte de segur subscrit estableix una prima única per 15 anys, finançada dins el capital del préstec, la qual cosa genera l'increment del cost pel pagament d'interessos sobre la prima, la restricció a la llibertat del consumidor, ja que la clàusula 6.4 només permet l'extorn en cas d'amortització total, vinculant el client al banc durant tota la vida del préstec.

Aquesta configuració ha estat qualificada com a pràctica desaconsellada pel supervisor i rebutjada per diverses Audiències Provincials (AP Saragossa, 2023).

QUART. No s'ha acreditat que es lliurés informació clara i completa sobre el cost financer real derivat de la inclusió de la prima en el préstec ni una comparativa entre prima única i prima anual renovable.

El document aportat és genèric ("supone el pago de los correspondientes intereses") i sense xifres concretes ni simulacions comparatives.

CINQUÈ. Les demandades afirmen que el client podia escollir modalitats, però no aporten cap document signat que acrediti la presentació d'alternatives amb les mateixes condicions o avantatges. El testimoni admet que només es guarda la simulació signada, sense constància d'altres opcions.

SETÈ. La falta d'informació sobre un element essencial del contracte (el preu i la forma de pagament) impedeix al consumidor comprendre les conseqüències econòmiques, incomplint els criteris del TJUE (C-26/13 Kásler; C-96/14 Van Hove) i STS 472/2020. El desequilibri és evident, ja que el client assumeix un cost superior i queda lligat al banc sense dret d'extorn proporcional en cas d'amortització parcial.

L'abusivitat contractual té la seva normativa aplicable a:

La. Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris (RDL 1/2007), articles 80: exigeix claredat i simplicitat en la redacció de les clàusules, 82: clàusules abusives si generen desequilibri contrari a la bona fe, 87.6: considera abusives les clàusules que imposin obstacles desproporcionats al consumidor i 89.3: prohibeix imposar béns i serveis no sol·licitats. Aplicació: La clàusula que impedeix desvincular-se sense amortització total i la manca d'informació sobre el cost financer vulneren aquests preceptes.

La Llei 50/1980, de Contracte d'Assegurança ( LCS), articles 1: el contracte ha de ser consensuat i equilibrat, 3: les clàusules limitatives han de ser acceptades expressament i 22 que regula durades i renovacions amb criteris de proporcionalitat.

Aplicació: La durada de 15 anys amb prima anticipada vulnera la llibertat de desvinculació del consumidor.

A la Llei 5/2019, reguladora dels contractes de crèdit immobiliari (LCCI), articles 17, prohibeix la venda vinculada obligatòria, exigeix transparència i opcions, Articles 14 i 15: informació precontractual clara i anticipada (FEIN, FIAE). Aplicació: No consta oferta real d'alternatives amb simulacions ni informació del cost financer afegit per la prima.

Reial decret-llei 3/2020, de distribució d'assegurances, articles 136 i ss.: regulen l'actuació de les entitats com a mediadors, 172: exigeix informació clara sobre característiques i conseqüències econòmiques i 175: deure d'honestedat, imparcialitat i professionalitat. Banco Sabadell no acredita haver complit aquests deures en la seva actuació com a mediador i distribuïdor.

Als articles 1303 i 1101 del Codi Civil per la restitució íntegra i la responsabilitat per incompliment contractual.

Normativa i jurisprudència europea , Directiva 93/13/CEE: control de transparència i efecte dissuasiu sentència, TJUE (C-26/13 Kásler, C-96/14 Van Hove): el consumidor ha de comprendre les conseqüències econòmiques i TJUE 21/12/2016: nul·litat no pot ser moderada per mantenir l'efecte dissuasiu.

Conclusió: L'incompliment de totes aquestes normes i doctrines justifica la nul·litat del contracte de segur per abusivitat i manca de transparència.

VUITÈ. Les parts demandades han intentat qüestionar la condició de consumidor del demandant al·legant que era administrador d'una societat amb objecte social vinculat a activitats de mediació d'assegurances. Aquesta circumstància es va posar de manifest per la defensa en l'informe oral, però el demandant fou interrogat sobre aquesta qüestió ni s'ha practicat prova acreditativa d'una activitat efectiva relacionada amb assegurances.

Aquesta mera dada formal -figurar com a administrador d'una entitat amb determinat objecte social- no implica per si sola l'existència de coneixements tècnics específics en matèria d'assegurances, ni elimina l'aplicació del règim de protecció al consumidor. Així ho estableix la jurisprudència del Tribunal Suprem ( STS 367/2016 ) i la doctrina del TJUE ( assumpte C-110/14 , Costea), que consideren consumidor aquell que contracta per a finalitats alienes a una activitat empresarial, encara que tingui experiència en altres àmbits.

En el cas concret, la pòlissa i el préstec es van contractar per a finançar l'habitatge habitual del demandant, sense relació amb cap activitat econòmica. Tampoc s'ha acreditat que el demandant disposés de coneixements tècnics específics que li permetessin situar-se en una posició d'igualtat amb les entitats professionals. Per tant, s'ha de mantenir la qualificació de consumidor, amb ple reconeixement dels drets que estableix la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i la Directiva 93/13/CEE.

NOVÈ La declaració de nul·litat d'un contracte per manca de transparència i abusivitat té caràcter retroactiu i implica la restitució recíproca de les prestacions ( art. 1303 CC), com si el contracte no hagués existit mai. Això exclou la possibilitat de fer una liquidació proporcional en funció del temps transcorregut.

L' article 1303 CC estableix clarament que la nul·litat obliga a retornar tot allò que ha estat objecte de prestació. Aquesta regla s'aplica íntegrament, atès que no existeix base legal que permeti la moderació d'aquest efecte.

La doctrina del TJUE: La jurisprudència europea (sentència de 21 de desembre de 2016, assumptes acumulats C-154/15, C-307/15 i C-308/15) prohibeix qualsevol moderació en els efectes de la nul·litat d'una clàusula abusiva, per mantenir l'efecte dissuasiu. Retornar només una part de la prima suposaria una moderació incompatible amb aquest principi.

La Jurisprudència del Tribunal Suprem: STS 472/2020 i STS 88/2021 han establert que, declarada la nul·litat per manca de transparència, el consumidor té dret a la devolució íntegra del que ha pagat, sense prorratejos, encara que hagi estat cobert potencialment durant un temps.

Tot i que l'asseguradora ha assumit un risc durant el període transcorregut, la inexistència de sinistre i la manca de base contractual vàlida impedeixen retenir part de la prima. No hi ha causa jurídica que legitimi una compensació.

L'extorn proporcional només procedeix en casos de resolució anticipada ( art. 22 LCS) , però no quan es tracta d'una nul·litat radical del contracte, que exigeix restitució íntegra.

Per tot això, procedeix condemnar l'entitat asseguradora a retornar la totalitat de la prima pagada (14.368,40 €) amb interessos legals, sense que es pugui deduir cap import pel temps transcorregut ni pel risc assumit amb interessos legals des de la demanda. Banco Sabadell respon pels interessos derivats del major capital prestat, a determinar en execució de sentència.

DESÈ- No només l'estimació íntegra de la demanda, sinó el coneixement que ja en tenen les demandades de la normativa i la línia jurisprudencial que no es nova, impliquen la condemna en costes que pot considerar-se també per la mala fe de les demandades.