Sentencia Civil Nº 10/2016, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 14, Rec 515/2014 de 20 de Enero de 2016

Encabezamiento

AUDIENCIA PROVINCIAL

DE BARCELONA

SENTÈNCIA N. 10/2016

Secció Catorze

Rotllo núm. 515/2014

Il·lustre. senyor magistrat:

Esteve Hosta Soldevila

Barcelona, vint-i-u de gener de dos mil setze.

VISTES, per la Secció Catorze de l'Audiència Provincial de Barcelona constituïda per un sol magistrat en aplicació de l' art. 82.2 de la LOPJ , les actuacions del recurs d'apel·lació núm. 515/2014 , interposat per SCHINDLER, SA, contra la Sentencia dictada el 24 de març de 2014 pel Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Manresa en el judici verbal nº 580/2013 -B,

Antecedentes

PRIMER.- El Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Manresa en el judici verbal núm. 580/2013 -B promogut per SCHINDLER, SA, contra la COMUNITAT DEE PROPIETARIS DEL DIRECCION000 NÚM. NUM000 DE SANT JOAN DE VILATORRADA va dictar el 24 de març de 2014 Sentència amb la part dispositiva següent:

Desestimo la demanda promovida por Schindler, SA, contra comunitat de propietaris del DIRECCION000 nº NUM000 de Sant Joan de Vilatorrada.

Cada parte abonará sus costas y las comunes por mitad.

SEGON.- Schlinder, SA, hi va interposar recurs d'apel·lació, que fou admès a tràmit. La comunitat de propietaris es va oposar al recurs i les actuacions originals es van elevar a l'Audiència Provincial de Barcelona, que les va repartir a aquesta Secció Catorze, que em va designar magistrat únic per a resoldre el recurs.

TERCER.- En la tramitació del present procediment s'han observat i complit les prescripcions legals.

Fundamentos

PRIMER.- Antecedents del plet de primera instància i objecte del recurs.

La demanda de la companyia de manteniment d'ascensors, Schindler, SA, va sol·licitar que es condemnés la comunitat de propietaris del DIRECCION000 nº NUM000 de Vilatorrada demandada a pagar-li 4.495,80 ? (pel 50% dels serveis deixats de prestar) més 320,04 ? (per les bonificacions establertes al contracte) en concepte del perjudici que li va suposar la resolució anticipada efectuada per la demandada amb data 1 de desembre de 2012 del contracte de manteniment de l'ascensor de la finca subscrit el 18 de setembre de 2000 (que va entrar en vigor l'1 de gener de 2001) per un període de deu anys, amb pròrrogues tàcites d'igual duració, i amb un termini de denúncia de 90 dies per a qualsevol de les parts.

La contestació a la demanda es va oposar a aquesta tot al·legant que la clàusula quarta del contracte de manteniment que establia el termini de duració era abusiva.

La Sentència de primera instància va apreciar el caràcter abusiu de la clàusula i va desestimar la demanda.

El recurs d'apel·lació de Schindler, SA, al·lega infracció de la doctrina d'aquesta Audiència Provincial i d'altres; la confirmació de la clàusula per la demanda a l'haver consentit la seva renovació; la negociació individual de la clàusula; que la indemnització reclamada és conforme a la doctrina del TS en matèria de resolució injustificada d'arrendaments de serveis; l'aplicació els articles 1.3 y 6 del CC ; i la infracció dels articles 1256 , 1124 i 1101 del CC .

L'oposició al recurs sol·licita la confirmació de la Sentència.

SEGON.- Naturalesa jurídica del contracte litigiós.

Es tracta d'un contracte d'arrendament de serveis -en la qual cosa estan d'acord ambdues parts-, d'adhesió, i celebrat entre un empresari i un consumidor.

Es tracta d'un contracte d'adhesió perquè fou redactat unilateralment per una de les parts, l'empresa de manteniment, amb un contingut i unes clàusules similars a altres contractes celebrats per aquesta amb altres comunitats de propietaris, sense marge de negociació per la demandada, tret del compliment dels extrems en blanc. No obsta a l'anterior conclusió el fet que altres contractes celebrats per l'actora amb altres comunitats propietaris puguin presentar petites diferències amb el litigiós.

Per últim, d'acord amb l' art. 2 de la Directiva 93/13/CEE i els articles 3 i 4 del text refós de la LGDCU es tracta d'un contracte celebrat entre un empresari -l'actora, que actua dins de l'àmbit de la seva activitat empresarial- i un consumidor -la demandada.

TERCER.- Resolució de la Sala.

La qüestió litigiosa rau en establir si la clàusula litigiosa relativa a la duració de deu anys del contracte, prorrogable tàcitament per períodes iguals llevat de denúncia en el termini de 90 dies, és abusiva o no.

L'assumpte ja ha estat resolt a bastament per les diferents Seccions d'aquesta AP, que darrerament consideren de manera pacífica que la duració de deu anys d'un contracte de manteniment d'ascensor és abusiva. En aquests sentit, per exemple, les Sentències nº 679/2012 de la Secció 13 , nº 78/2013 de la Secció 19 , nº 159/2013 de la Secció 4 , nº 171/23013 de la Secció 19, nº 263/2013 de la Secció 17 , nº 254/2013 de la Secció 19 , nº 407/2013 de la Secció 16 , nº 478/2013 de la Secció 4 , nº 3/2014 i nº 61/2014 de la Secció 19 , nº 306/2014 de la Secció 11 , nº 75/2015 de la Secció 4 (en què fou part la mateixa Schindler), nº 76/2015 de la Secció 1, nº 318/2015 de la Secció 17 (en què també fou part Schindler), i nº 110/2015 d'aquesta mateixa Secció. Cert que la Sentència nº 108/2015 de la Secció 19 no va considerar abusiva la clàusula, però fou perquè la Sala va partir de la premissa que la demandada, una companyia mercantil, no havia contractat com consumidora.

Com ja dèiem a la Sentència nº 108/2015, de 14 d'abril :

En este sentido, recientemente la Sentencia de 25 de enero de 2015 de esta Sección declaró: 'Centrada la controversia en la validez de la cláusula relativa a la prórroga del contrato y a la indemnización reclamada por resolución anticipada y sin justa causa, es de afirmar que la doctrina reiterada de esta Sala sostiene su validez para períodos que han venido oscilando en cinco años por lo que el plazo de prórroga de 10 años se considera una cláusula abusiva por falta de reciprocidad y ser desproporcionado el tiempo establecido, en cohonestación con el art. 87.6 del RDL 1/2007 : 'Las estipulaciones que impongan obstáculos onerosos o desproporcionados para el ejercicio de los derechos reconocidos al consumidor y usuario en el contrato, en particular en los contratos de prestación de servicios o suministro de productos de tracto sucesivo o continuado, la imposición de plazos de duración excesiva (...).'. Con similar criterio la Sentencia de la Sección 19 de la Audiencia Provincial de Barcelona de 27 de noviembre de 2014 declaró 'es mayoritaria la jurisprudencia menor que establece que el pacto que establece en diez años la duración inicial del contrato y las sucesivas prórrogas sucesivas y automáticas por iguales períodos debe considerarse como plazo de duración excesiva entre otras nuestras sentencias de 3/11/2010 , 16/02/2011 y 6/03/2012 '. Si la prórroga establecida hubiera sido muy inferior podría admitirse tal validez de la cláusula, pero lo que no es admisible es que ya habiendo obtenido unos beneficios la empresa de mantenimiento durante 10 años, con los que ha podido amortizar parte de la inversión y dedicación a la actividad de mantenimiento, desee prorrogar por otro diez años más sin que conste que de forma deliberada, consciente y expresa la parte demandada tuviera la voluntad de mantener dicha relación contractual de forma indefinida, ya que de admitirse su validez nos encontraríamos con una duración de unos 20 años, estableciendo una duración temporal indefinida contraria no sólo a la voluntad de las partes, sino a la propia normativa de competencia desleal al obstaculizar la libertad de pacto de los consumidores con otras empresas del sector y por la realización de prácticas desleales con los consumidores y usuarios ( artículos 19 y siguientes en relación con el artículo 1 de la Ley de Competencia Desleal ). En conclusión, se considera que la cláusula cuarta del contrato en lo relativo a la prórroga automática de 10 años es una causa nula por contraria a la normativa de los Consumidores y Usuarios, lo que implica que se tenga por no puesta, lo que a su vez supone que la actora (...) no tiene derecho a la reclamación solicitada.'

Per això, desestimem el recurs.

QUART.- Les costes.

D'acord amb l' art. 398.2 de la LEC , atesa la desestimació del recurs, s'imposa a la part apel·lant el pagament de les costes de la segona instància.

Fallo

DESESTIMANT el recurs d'apel·lació interposat per SCHINDLER, S.A. contra la Sentència dictada el 24-3-2014 , CONFIRMO la resolució recorreguda i IMPOSO el pagament de les costes de segona instància a la part apel·lant.

Es declara la pèrdua per la part apel·lant del dipòsit constituït per a recórrer.

Contra aquesta resolució es pot interposar recurs extraordinari per infracció processal en el termini de vint dies des de la seva notificació.

Un cop notificada la Sentència a les parts, i un cop sigui ferma, torneu les actuacions al jutjat d'instància, amb el seu testimoni, per al seu compliment.

Així ho pronuncio, mano i firmo.

PUBLICACIÓ.-En el dia d'avui, i un cop signada, es dóna a l'anterior sentència, la publicitat que ordenen la Constitució i les Lleis. En dono fe.