Sentencia CIVIL Nº 10/2020, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 95/2019 de 21 de Mayo de 2020

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

Recurs de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 95/2019

SENTÈNCIA NÚM. 10

President:

Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Magistrats:

Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Il·lm. Sr. Jordi Seguí Puntas

Barcelona, a 21 de maig de 2020

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal interposat per Amador, representat/da davant aquest Tribunal pel/per la procurador/a GLORIA FERRER MASSANAS i dirigit/da per l'advocat/da JOSEP RICART ENSEÑAT, contra la Sentència dictada per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 30 d'octubre de 2018 en conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de DIRECCION000 el 26 de juliol de 2017 en el procediment de guarda i custòdia núm. 305/16. Clemencia aquí part contra la qual es recorre, ha estat representat/da en aquest Tribunal pel/per la procurador/a URIEL PESQUEIRA PUYOL i dirigit/da per l'advocat/da ALMUDENA GARNICA GRANADO. Amb la deguda intervenció del Ministeri Fiscal.

Antecedentes

Primer. El/La procurador/a URIEL PESQUEIRA PUYOL, en representació de Clemencia, va formular demanda de guarda i custòdia núm. 1294/17 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 4 de DIRECCION000. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 26 de juliol de 2017, la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Que estimando la demanda de medidas paternofiliales interpuesta por DÑA. Clemencia, contra el demandado D. Amador, debo acordar como medidas definitivas que deberán regir, las siguientes:

1) La patria potestad será compartidaentre ambos progenitores.

Los actos de ejercicio ordinario de la potestad no precisan del consentimiento del otro progenitor y comprenden solicitar becas o ayudas, autorizar al menor para asistir a excursiones o salidas de centro escolar, inscribir al menor al servicio de comedor escolar, delegar en un familiar o adulto la recogida del menor del centro escolar, requerir la asistencia médica en casos de accidentes o enfermedades leves, pasar revisiones pediátricas, decidir el tipo de alimentación del menor, clase de ropa o calzado. Son actos de eiercicio extraordinario la elección de residencia del menor, del centro escolar, la toma de decisiones trascendentes relativas a la salud del menor (sometimiento a tratamiento de menor de 16 años), las relativas a la formación religiosa, la realización de actividad de riesgo o la determinación del tipo de actividad extraescolar del menor; para estas últimas es preciso, como se ha dicho, el consentimiento de ambos progenitores y, en caso de desacuerdo, resolución judicial.

2.-Se atribuye la custodiadel hijo menor Primitivo a la madre, Dña Clemencia, siendo la patria potestad compartida.

Como régimen de visitasse fija el siguiente:

Primitivo podrá relacionarse con su padre en la forma, frecuencia y modo que el mismo quiera. Transcurrido un año, si el menor lo interesa y las circunstancias lo aconsejan, el régimen de visitas respecto las vacaciones, corresponderá la mitad del período vacacional de verano, Navidades y Semana Santa a cada uno de los padres de forma alterna, de modo que cada año será un progenitor quien pueda elegir la mitad de los mismos y el otro la mitad restante, eligiendo la madre en los años pares y el padre los impares.

3.-Fijar una pensión de alimentosa cargo del padre y a favor de su hijo de 250 euros mensuales. Dicha cantidad será ingresada por el padre cada mes y durante los cinco primeros días en la cuenta bancaria que designe la madre. Anualmente dicha cantidad será actualizada conforme al IPC publicado por el Instituto Nacional de Estadística u organismo que lo sustituya.

Ambos progenitores deberán satisfacer los gastos extraordinarios del menor por mitad, tales como los gastos médicos no cubiertos por el sistema de Seguridad Social, así como las actividades extraescolares o complementarias, por mitad.

Los gastos extraordinarios son aquellos que exceden de la naturaleza de gasto ordinario y sean necesarios, imprescindibles, imprevistos en ese momento, no periódicos y necesarios o conocidos, así como los gastos médicos no cubiertos por la Seguridad Social o mutua privada. Estos gastos, cuando concurran, deben ser satisfechos por ambos progenitores, mientras que las actividades extraescolares, que no participan de los caracteres de gastos ordinarios, siempre que conste acuerdo sobre su realización.

Las actividades extraescolares o complementarias, como colonias, excursiones, actividades educativas y las demás excluidas de la enseñanza reglada serán satisfechas por mitad, previo acuerdo sobre la realización de las mismas, decidiendo, en caso de discrepancia, la Autoridad Judicial.

Los gastos extraordinarios urgentes e imprevisibles, ya sean médicos, quirúrgicos o farmacéuticos no cubiertos por la Seguridad Social, serán abonados por mitad por ambos progenitores, pero en estos casos no será necesario esperar al consentimiento del otro progenitor, sino que bastará con presentarle la justificación de los mismos para que el otro progenitor haya de hacerse cargo de la mitad del gasto.

Los gastos extraordinarios no urgentes pero necesarios, tales como tratamientos prolongados sanitarios y asimilados (psicológicos, odontológicos, logopeda...) no cubiertos por la Seguridad Social ni por la mutua médica del niño, o que, aún estándolo, los progenitores estuvieran de acuerdo en acudir a la medicina privada, o las clases de refuerzo que el niño precisara, siempre y cuando así lo hubiera recomendado el/la tutor/a, serán igualmente abonados por ambos por mitad, siempre que previamente se hubieran puesto de acuerdo sobre el facultativo o profesor' que -habrá de seguir el tratamiento o dar las oportunas clases y sobre su presupuesto.

Los gastos extraordinarios optativos, que dependen exclusivamente de la voluntad de los progenitores, tales como celebraciones u otros excepcionales, serán abonados por ambos progenitores por mitad, siempre y cuando previamente se haya consensuado y consentido su desembolso por ambos.

Se debe advertir a ambos progenitores que cualquier gasto extraordinario que se realice sin consentimiento del otro progenitor o en su defecto sin autorización judicial no permitirá la reclamación de su importe por vía de demanda ejecutiva. No obstante, tal y como se indicó anteriormente respecto de las comunicaciones entre ambos padres, éstos deberán establecer el cauce de comunicación que mejor se adapte a sus circunstancias, obligándose a respetarlo y cumplirlo. Si no lo señalan, la comunicación se hará vía burofax y el otro progenitor deberá contestar en plazo de cinco días. Si no contesta, y queda probado que ha recibido la comunicación, se entenderá que presta su conformidad con el gasto extraordinario. Dicha pensión de alimentos se devengará desde el momento de interposición de la demanda.

Se imponen las costas a la parte demandada'.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar un recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 12a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 30 d'octubre de 2018, amb la següent part dispositiva:

'En atención a lo expuesto se desestima el recurso de apelación interpuesto por el Sr. Amador contra la sentencia de fecha 26 de julio de 2017 dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 4 de DIRECCION000 en el proceso de guarda y alimentos 305/2016, y se estima la impugnación de la misma resolución efectuada por la señora Clemencia en el sentido de suprimir del final tanto de su fundamento jurídico cuarto como de su fallo que: 'dicha pensión de alimentos se devengará desde el momento de interposición de la demanda', ya que dicho efecto ya lo tuvo el auto de 10 de enero de 2017, al que sustituye la sentencia de fecha 26 de julio de 2017.

Se añade de oficio, conforme al art. 236-3 del Código Civil de Catalunya, que la madre no puede interferir ni obstaculizar la comunicación que el hijo quiera mantener con el padre por teléfono u otros medios ni impedir que en períodos no escolares el hijo si lo desea se desplace al domicilio paterno.

Con imposición de las costas del recurso de apelación a la parte apelante'.

Tercer. Contra la Sentència anterior, Amador va interposar recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per interlocutòria de 26 de setembre de 2019, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre i al Ministeri Fiscal perquè en un termini de vint dies formalitzessin l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 5 de març de 2020, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l'Il·lm/a. Sr. Jordi Seguí Puntas.

Fundamentos

PRIMER. Resum d'antecedents

En el litigi de determinació de les mesures personals i patrimonials derivades de la ruptura de la unió estable de parella entre Clemencia i Amador una de les qüestions controvertides fou l'establiment del règim de relacions personals entre el progenitor no guardador, el pare, i el fill nascut l'any 2003.

La sentència de primera instància acull la pretensió de la mare demandant de ser nomenada guardadora del fill, i tenint en compte l'edat d'aquest (14 anys) i el fet que pare i fill només mantenen comunicacions esporàdiques (la darrera estada conjunta es remunta al desembre de 2014, dos anys i mig abans de la sentència), acorda el següent règim de relacions personals entre ambdós: ' Primitivo podrá relacionarse con su padre en la forma, frecuencia y modo que él mismo quiera', afegint-hi que 'transcurrido un año, si el menor lo interesa y las circunstancias lo aconsejan, el régimen de visitas respecto las vacaciones, corresponderá la mitad del periodo vacacional de verano, Navidades y Semana Santa a cada uno de forma alterna[...]'.

La sentència d'apel·lació, en allò que ara interessa, confirma la decisió del jutjat en matèria de relacions personals del pare amb el fill amb aquesta argumentació: 'Respecto al régimen de relación con su hijo,el juez a quo lo deja a criterio del menor habida cuenta de que el padre llevaba años sin ver a su hijo y este al ser escuchado había manifestado su decepción al respecto y poco interés por retomar la relación; el progenitor debe entender que desde 2015, cuando su hijo tenía 12 años, dejó de acudir a verlo sin poder escudarse en que la madre no se lo dejaba ver pues en ningún momento interpuso una demanda para que ese presunto obstáculo no sucediera, al contrario, tuvo que ser ella la que pusiera la demanda para regular la situación del hijo e incluso solicitó un régimen de relación con el padre; por otro lado el Sr. Amador ni tan siquiera les había dicho que se había marchado a vivir a un pueblo de Córdoba, de ahí las dificultades de citación iniciales, lo que demuestra una actitud irresponsable y poco respetuosa como padre. Hoy en día el hijo tiene 15 años y se considera correcta la decisión de la sentencia apelada porque no sirve de nada establecer un régimen concreto para que después, a la vista de su conducta anterior, seguramente no lo cumpla y ello origine aún mayor frustración al hijo. En la relación paternofilial el progenitor es el adulto y al que por tanto se le suponen más recursos personales y emocionales para intentar retomar el contacto con Primitivo; puede invitarle a pasar períodos vacacionales y puede desplazarse de Córdoba a Barcelona para verlo quedando previamente con él; en definitiva debe mostrar interés por su hijo para que este pueda responderle; lo que se añadirá a la sentencia de oficio, conforme al art. 236-3 del Código Civil de Catalunya , es que la madre no puede interferir ni obstaculizar la comunicación que el hijo quiera mantener con el padre por teléfono u otros medios ni impedir que en períodos no escolares el hijo si lo desea se desplace al domicilio paterno'.

Contra aquesta sentència el demandat hi va interposar recurs per infracció processal que consta de dos motius i recurs de cassació integrat per altres dos motius. La interlocutòria d'aquest tribunal del 26 de setembre de 2019 va acordar la no- admissió del recurs per infracció processal i la del motiu segon del recurs de cassació.

SEGON. Recurs de cassació

Motiu primer: infracció de l' article 236-4.1 del Codi civil de Catalunya

1.Amb recolzament implícit en el supòsit de la lletra b/ de l' article 3 de la Llei 4/2012, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya (el recurs expressa que no hi ha doctrina d'aquest tribunal sobre la qüestió suscitada), el motiu denuncia la infracció de l' article 236-4.1 del Codi civil de Catalunya (CCCat), per tal com no és factible suprimir el dret del progenitor no guardador a tenir relacions personals amb el seu fill ni supeditar el seu exercici a un condicionant extern, en aquest cas la voluntat del propi menor.

En el desenvolupament del motiu s'expressa que 'conforme a los arts. 94 del Código civil y 236-4.1 del Código Civil de Catalunya , el padre tiene derecho a visitar, comunicar y tener al menor en su compañía, no pudiendo quedar este derecho supeditado a condicionante externo, en este caso la voluntad del menor, salvo la concurrencia de graves circunstancias que no se dan en el presente supuesto'.

La part recorreguda nega la vulneració de l' article 236-4.1 CCCat, ja que al seu entendre ' el derecho de ambos (padre e hijo) está más que reconocido en la sentencia de la Audiencia; otra cosa bien distinta es que de forma voluntaria no se haga uso de dicho derecho, como es el caso de autos, o que haya primado el interés superior del menor en la fijación del régimen de visitas'.

2.La part recorreguda addueix que el motiu no és admissible per manca d'interès cassacional atès que, en contra del que exigeix l'esmentada Llei 4/2012, no s'exposa la inexcusable oposició a doctrina jurisprudencial.

Aquesta al·legació és infundada tota vegada que -com s'ha dit més amunt- el recurs s'estalona de manera expressa en la manca de doctrina d'aquest tribunal sobre la qüestió controvertida, evidenciant així que l'interès cassacional s'empara en el supòsit de la lletra b/ de l'article 3 d'aquella llei.

3.El punt 1 del vigent article 236-4 del llibre segon del Codi civil de Catalunya (CCCat), relatiu a la persona i la família, aprovat per la Llei 25/2010, del 29 de juliol, estableix que '[...] els fills i els progenitors, encara que aquests no tinguin l'exercici de la potestat, tenen dret a relacionar-se personalment, llevat que els primers hagin estat adoptats o que la llei o una resolució judicial o administrativa, en el cas dels menors desemparats, disposin una altra cosa'.

La primera constatació a fer és que el llibre segon en vigor des de l'any 2011, a diferència del que feia el seu precedent immediat (l' art. 135.1 del Codi de família aprovat per la llei 9/1998 declarava que 'el pare i la mare, encara que no tinguin l'exercici de la potestat, tenen el dret de relacionar-se personalment amb el fill o filla [...]'), tributari d'una regulació dels drets dels menors feta bàsicament des de la perspectiva dels drets dels adults, ja no concep el dret a les relacions personals entre els progenitors i els seus fills com un dret exclusiu d'aquells integrant del contingut de la potestat parental ('funció inexcusable que, en el marc de l'interès general de la família, s'exerceix personalment en interès dels fills'), sinó que també en fa titulars als propis fills.

Així es desprèn de la lletra de l' article 236-4.1, concordant amb el que mesos abans havia formulat la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència, en sancionar el dret dels infants i els adolescents 'a mantenir un contacte directe amb els progenitors amb qui no convisquin' (art. 38.2 LDOIA).

Es tracta, doncs, d'un dret recíproc que pretén afavorir no només l'equilibri emocional dels progenitors sinó també el desenvolupament integral de la personalitat dels fills, per la via de potenciar unes relacions entre uns i altres normalitzades, freqüents i de qualitat.

Lògicament, l'efectivitat d'aquest dret recíproc no pot deixar-se a la voluntat discrecional d'una de les parts i més quan es faculta el jutge perquè adopti 'en tot cas, les mesures necessàries per a garantir l'efectivitat d'aquestes relacions personals' ( art. 236-4.3 CCCat).

La sentència d'aquest tribunal 4/2018, del 8 de gener, subratlla que 'la protección del superior interés del menor y la conveniencia de que no se rompan los vínculos familiares se deriva de lo dispuesto en nuestros compromisos internacionales (arts. 3.1 y 9.3 de la Convención sobre los Derechos del Niño adoptada por la Asamblea General de las Naciones Unidas el 20 de noviembre de 1989) y de la doctrina del TEDH, en cuya sentencia de 26-5-2009 se dispone: 'que el interés del hijo requiere que sólo circunstancias muy excepcionales puedan llevar a una ruptura de una parte del vínculo familiar y que deban adoptarse todas las medidas necesarias para mantener las relaciones personales y, en su caso, reconstituir el vínculo familiar'. En el marco europeo, la importancia de mantener relaciones de parentalidad positivas, ha movido al Comité de ministros del Consejo de Europa a elaborar la Recomendación 19/2006 cuyo objetivo es que los Estados reconozcan la importancia de la responsabilidad parental y la necesidad de que los padres tengan suficientes apoyos para cumplir con sus responsabilidades en la educación de sus hijos.[...]Se trata entonces de ponderar a partir de los concretos casos y circunstancias que se dan en ellos los derechos e intereses que se hallan en juego: así el interés del progenitor y de los propios hijos en conservar sus relaciones personales y familiares y el interés de los menores en no sufrir por ello perjuicio alguno, resolviendo en todo caso con fundamento en el interés superior del menor'.

Quant al contingut de les relacions entre progenitors i fill sota la potestat el llibre segon abandona la al·lusió que feia l' article 76.1 del Codi de família al 'règim de visites, d'estada i de comunicació amb el pare o la mare amb qui no convisquin', i el substitueix per una referència genèrica a les 'relacions personals', suggerint la conveniència d'establir un règim el més semblant possible al de la convivència.

Així ho corrobora el fet que el pla de parentalitat ha de preveure un 'règim de relació i de comunicació amb els fills durant els períodes en què un progenitor no els tingui amb ell' i un 'règim d'estades dels fills amb cadascun dels progenitors en períodes de vacances i en dates especialment assenyalades per als fills, per als progenitors o per a llur família', segon que recullen els subapartats d/ i e/ de l' article 233-9.2 CCCat.

4.Altra cosa és que la norma específica de l'article 236-4.1 s'insereixi en un sistema que parteix de que 'l'interès superior del menor' és el principi inspirador de qualsevol decisió que l'afecti (art. 211-6.1), raó per la qual l'autoritat judicial, en el moment de decidir sobre les responsabilitats parentals dels progenitors en cas de crisi conjugal o de parella de fet, ha d'atendre de manera prioritària aquell interès (art. 233-8.3), fins el punt que es reconeix amb caràcter general una facultat d'intervenció judicial, en qualsevol procediment, d'ofici o a instància de part interessada, que autoritza l'adopció de les mesures que estimi necessàries per a evitar qualsevol 'perjudici personal o patrimonial' als fills en potestat (art. 236-3).

En particular, en la matèria que ens ocupa, el sistema faculta el jutge per a l'adopció, 'per raons fonamentades', de mesures perquè les relacions personals del menor amb el progenitor que no exerceix la guarda 'es desenvolupin en condicions que en garanteixin la seguretat i l'estabilitat emocional', o fins i tot confiar-ne la supervisió a la xarxa de serveis socials o a un punt de trobada familiar si hi ha una situació de risc social o perill (art. 233-13). La STSJ 9/2016, de 18 de febrer, ha declarat que no té sentit aquesta restricció si no es dona la situació de risc o de perill.

Alhora, i deixant de banda que els supòsits més greus d'incompliment greu o reiterat dels deures dels progenitors envers els fills en potestat poden conduir a la privació de la titularitat de la potestat (art. 236-6), la llei faculta l'autoritat judicial per a denegar o suspendre el dret dels progenitors a tenir relacions personals amb els fills, o a variar-ne les modalitats d'exercici, si incompleixen llurs deures o si la relació pot perjudicar l'interès dels fills o si hi ha una altra 'justa causa'; s'entén que integra aquest darrer supòsit el fet que els fills pateixin abusos sexuals o maltractament físic o psíquic o siguin víctimes directes o indirectes de violència familiar o masclista (arts. 233-13 i 236-5.1).

Amb tot, la STSJ 5/2018, d'11 de gener, va aclarir que les diverses hipòtesis de l' article 236-5 CCCat requereixen d'un debat contradictori al litigi, afegint-hi que el fet que el pare no guardador pretengui una reducció dels aliments pel seu fill no és prou raó per a restringir-ne les relacions personals.

Convé recordar que, en virtut de la remissió que fa l' article 234-7 CCCat, l'extinció de la parella estable, en tot allò relatiu a l'exercici de la guarda dels fills i les relacions personals, se subjecta al règim dels articles 233-8 a 233-13.

5.Fetes les consideracions anteriors, el motiu ha de reeixir.

Significarem d'entrada que la sentència no denega ni suspèn l'exercici del dret del progenitor no guardador a tenir relacions personals amb el seu fill. Així ho palesa no tant la manca d'invocació de l' article 236-5 CCCat en allò que tracta de la denegació o la suspensió de les relacions personals, sinó que la sentència per la via de revalidar la decisió del jutjat de fixar un règim de relacions entre pare i fill depenent totalment de la voluntat d'aquest, en realitat estableix un determinat 'règim de visites' entre pare i fill.

El que fa així la sentència és acordar una modalitat específica d'exercici del dret a les relacions personals pare-fill pretesament ajustada a l'interès del menor, prèvia constatació de l'actitud 'irresponsable' del pare en haver deixat d'interessar-se pel fill a partir de l'adolescència i fent al·lusió a un hipotètic increment de la frustració del menor davant un previsible incompliment pel pare d'un règim pautat de relacions.

Així ho va entendre la demandant en el tràmit d'oposició a l'apel·lació del demandat, on destacava que la sentència del jutjat no havia tallat de soca-rel tota relació personal entre pare i fill sinó que havia establert un règim flexible de relacions ajustat al desenvolupament passat de les relacions pare-fill i a l'edat d'aquest.

Però la modalitat d'exercici acordada per la sentència buida totalment de contingut el dret del pare, tota vegada que se'l priva de la possibilitat d'exigir-ne el compliment en el cas que el fill no vulgui mantenir cap tipus de relació -estades o simples contactes a distància- amb ell.

A més, carrega sobre les espatlles d'un adolescent en ple procés de formació de la seva personalitat -ara té 16 anys- una decisió pròpia d'adults, forçant-lo a prendre unes determinacions l'abast de les quals no es troba en condicions de valorar, la qual cosa és perfectament compatible amb el fet que se l'hagi d'escoltar inexcusablement abans de l'adopció de qualsevol decisió que afecti directament la seva esfera personal, com és indubtablement el cas, i que la seva opinió hagi de ser ponderada, juntament amb molts altres criteris, en la determinació de la manera d'exercir la guarda (arts. 211-6.2 i 233-11.1,e/).

En definitiva, si el tribunal entenia que el pare havia incorregut en un incompliment rellevant de la seva funció parental en l'àmbit relatiu a la cura del fill (és un fet provat que d'ençà el desembre de 2014, coincidint amb el seu trasllat de domicili a Andalusia, el pare va deixar de contactar amb el fill) i que, en aplicació de l' article 236-5.1 CCCat, es veia abocat a acordar una modalitat d'exercici del dret del pare a tenir relacions amb el fill ajustada a aquesta circumstància (el fill va expressar en judici la seva decepció per aquest motiu i el seu minso interès per reprendre la relació amb son pare), havia d'haver establert un règim coherent amb aquesta realitat, tan flexible i progressiu com es considerés adequat, però en tot cas imperatiu per si mateix, sense fer-lo dependre en la seva integritat de la voluntat del menor.

Al capdavall, aquesta era la posició inicial de la mare, qui en la demanda havia proposat un règim específic de relacions pare-fill consistent en els caps de setmana alterns i certs períodes de les vacances escolars, en tot cas sense pernocta, deixant oberta l'eventualitat d'una ampliació en funció de l'evolució de les relacions personals; la pròpia mare en la vista oral del judici celebrada el juliol de 2017 ho va reblar expressant que 've correcto que padre e hijo se vean'. I ja s'han exposat les facultats d'intervenció judicial que preveu l'ordenament a fi d'evitar qualsevol perjudici personal als fills en potestat.

En conclusió, el règim de relacions pare-fill fixat a la sentència vulnera l' article 236-4.1 CCCat.

6.Revocat el pronunciament impugnat, en funcions de tribunal d'instància hem d'acordar el règim de relació entre pare i fill més ajustat a les circumstàncies concurrents, atenent de manera primordial l'interès de l'adolescent concernit (amb 16 anys complerts, el fill dels litigants fa més de cinc anys que no té contacte amb son pare), però també el fet que pare i mare resideixen en llocs prou distants ( DIRECCION001 i DIRECCION000 respectivament) i la proposta feta per la pròpia mare en el curs del procediment, sense perjudici dels acords a què els mateixos interessats puguin arribar per tal que la represa de les relacions entre el pare i un fill a les portes de la majoria d'edat es desenvolupi en les condicions més òptimes possibles.

El règim es recull amb detall en la part dispositiva d'aquest resolució i conté una clàusula d'adaptació al nou escenari que previsiblement haurà d'originar la restauració de la relació afectiva objecte de la controvèrsia.

TERCER. Costes i dipòsit per a recórrer

L'estimació del recurs comporta la no-imposició de les costes, conformement disposa l' article 398.2 LEC, i també la devolució en el seu cas del dipòsit constituït per a recórrer, segons que estableix la disposició addicional 15ª LOPJ.

Fallo

ESTIMEMel recurs de cassació interposat per la representació processal de Amador contra la sentència del 30 d'octubre de 2018, dictada per la Secció 12ª de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotlle d'apel·lació nombre 1294/2017, que es deixa sense efecte només en allò que fa referència al règim de relacions entre Amador i el seu fill Primitivo, que es regirà per les següents previsions:

a/ el pare i el fill podran veure's el primer de cap de setmana de cada mes, llevat dels mesos en què s'apliqui el règim del subapartat c/, alternativament al lloc de residència del pare i de la mare, començant per aquest darrer a partir del mes següent al de la data d'aquesta resolució;

b/ quan les trobades tinguin lloc en el domicili del pare comprendran des de les 20 hores del divendres fins les 20 hores del diumenge, i quan tinguin lloc al lloc de residència de la mare es desenvoluparan sense pernocta entre les 12 i les 20 hores del dissabte i del diumenge;

c/ per les vacances de Nadal i Setmana Santa el menor estarà amb el pare quatre dies seguits a elecció del pare; per les vacances d'estiu el menor romandrà amb el pare una meitat del mes d'agost a triar per aquest;

d/ les despeses del desplaçament del menor al domicili del pare seran satisfetes alternativament pels progenitors començant pel pare;

e/ transcorreguts sis mesos de vigència d'aquest règim, el jutjat podrà acordar la seva modificació, prèvia audiència de les parts i si ho creu convenint de l'informe corresponent dels equips tècnics d'assistència familiar, en funció de l'evolució de la relació i del grau de compliment del règim.

No escau fer imposició de les costes del recurs ni de les instàncies, amb devolució del dipòsit constituït per a recórrer.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts, uniu-ne una testimoniança al rotlle i retorneu les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. La sentència ha estat signada per tots els magistrats que l'han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les Lleis. En dono fe.