Sentencia Civil Nº 100/2012, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 559/2011 de 13 de Marzo de 2012

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECCIÓ TERCERA

APEL·LACIÓ 559/2011

PROCEDIMENT ORDINARI 194/2007

JUTJAT DE PRIMERA INSTÀNCIA NÚM. 1 DE TORTOSA

SENTÈNCIA

MAGISTRATS:

IL·LMS. SRS.:

GUILLERMO ARIAS BOO (president)

MANUEL GALÁN SÁNCHEZ

SERGIO NASARRE AZNAR

Tarragona, tretze de març de dos mil dotze

Vistos en aquesta Secció Tercera de l'Audiència Provincial de Tarragona els recursos d'apel·lació que han interposat la procuradora Josepa Martínez Bastida, en representació del Sr. Jesus Miguel , defensat per l'advocat Antonio Huber Company, la procuradora Purificación García Díaz, en representació del Sr. Ángel Jesús , defensat per l'advocat Francesc Xavier Escudé i Nolla, i el procurador Manuel Sánchez Busquets, en representació de Construccions Canalda Arques, SL, defensada per l'advocat Emilio Garabatos Miquel, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Tortosa, amb data de vuit de juliol de dos mil onze , a les seves actuacions 194/2007, en què han estat parts, com a demandant, UGONRA, SA, i com a demandats, els tres apel·lants.

Antecedentes

Primer. La sentència impugnada té aquesta part dispositiva: "Que debo estimar y estimo íntegramente la demanda interpuesta por el procurador Sr. Audí Ángela, en nombre y representación de la entidad mercantil UGONRA, SA, y en consecuencia, debo condenar y condeno a don Jesus Miguel , don Ángel Jesús , y a la entidad mercantil Construcciones Canalda Arques, SL, a que abonen a la parte demandante, de forma conjunta y solidaria, la cantidad de cuatrocientos cuarenta y seis mil, ochocientos seis euros con cincuenta céntimos (446.806'50 euros), más el pago conjunto y solidario de la cantidad de doce mil, doscientos noventa y cuatro euros, con seis céntimos (12.294'06 euros), con más los intereses legales, quedando para la fase de ejecución de sentencia el abono del importe correspondiente a los alquileres de vivienda que la demandante deba sufragar (con el límite de 700 euros mensuales) a contar desde la fecha del desalojo efectivo de la vivienda.

Se imponen las costas del procedimiento a las partes demandadas."

Segon. Les demandades hi van interposar sengles recursos d'apel·lació, pels fonaments que van considerar adients.

Tercer. Se'n va donar trasllat a la demandant, que s'hi va oposar pels fonaments que va trobar adequats al cas.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat GUILLERMO ARIAS BOO.

Fundamentos

Primer. BREU HISTÒRIA DEL CAS. UGONRA, SA, que tenia una parcel·la a Tortosa, va decidir de promoure-hi la construcció d'un habitatge unifamiliar, per a ús personal de l'administradora i el seu marit. Hi van contractar, a l'efecte, Jesus Miguel , com a arquitecte superior, Ángel Jesús , com a arquitecte tècnic, i Construccions Canalda Arques, SL, com a constructora. Sobre la base d'una llicència sol·licitada el vint-i-dos de febrer de dos mil, van començar els treballs. L'u de juny de dos mil quatre, l'arquitecte superior i l'arquitecte tècnic van subscriure el certificat final de l'obra. De seguida es va fer palesa l'aparició de diversos vicis de la construcció, com ara esquerdes a les façanes, goteres i humitats. Malgrat l'existència de reunions i compromisos adreçats a esmenar aquests defectes, no hi va haver entesa, de manera que la societat propietària del terreny va interposar una primera demanda contra les persones que havia contractat per construir i dirigir l'obra, en què els reclamava una indemnització pecuniària pels danys i perjudicis de què es dolia l'habitatge, a l'empara del règim que estableix l' article 1 591 del Codi civil espanyol. Va passar, però, que els vicis van anar a pitjor, fins al punt que el perit de la part actora va recomanar com a solució del mal que enderroquessin l'habitatge i en fessin un de nou. Sobre aquesta base, l'actora va interposar una segona demanda contra les mateixes persones interpel·lades a la primera, i en va demanar l'acumulació de les actuacions. El jutge de primera instància hi va accedir, en estimar un recurs de reposició de la part actora.

Segon. La sentència de primera instància va estimar de manera substancial les pretensions de la demandant. Així, va condemnar els demandats, de forma conjunta i solidària, a pagar els costos d'enderrocament i reconstrucció de l'habitatge, unes despeses que hi havien realitzat els propietaris, i els imports dels lloguers que haguessin de fer efectius per procurar-se'n un altre des del moment que haguessin de marxar fins l'acabament del nou. Tots tres condemnats hi van interposar recurs d'apel·lació. Tots tres hi van al·legar motius processals i de fons; d'aquests, el principal era, en tots els recursos, la negació de les respectives responsabilitats dels recurrents, que, de forma subsidiària, discutien, per diversos conceptes, la quantia de la indemnització, i negaven la procedència de les indemnitzacions per despeses i lloguers.

Tercer. MOTIUS PROCESSALS D'APEL·LACIÓ. Únicament va fer protesta contra les resolucions processals del jutge a l'audiència prèvia, per preservar el seu dret d'apel·lar per aquestes qüestions, la constructora. Són els seus, doncs, els únics motius processals d'apel·lació que hem de revisar. N'hi ha un per un suposat defecte legal en la manera de proposar la demanda, que hauria consistit, d'una banda, a no justificar documentalment en interposar-la la data de la sol·licitud de la llicència d'edificació, a l'efecte de justificar que fos procedent l'aplicació al cas del règim de l' article 1 591 del Codi civil espanyol; d'altra banda, a proposar fonaments legals alternatius i, per fi, a reclamar una indemnització pecuniària, incompatible, segons la tesi de l'apel·lant, amb l'exigència de responsabilitat decennal, que s'ha de fer efectiva mitjançant la petició d'una reparació material. L'excepció de defecte legal en la manera de proposar la demanda no havia de reeixir en cap d'aquestes tres formulacions, i va ser rebutjada, per tant, de forma correcta. Quan hi ha hagut una successió de normes substantives relatives a una qüestió que esdevé objecte d'un litigi, és el jutge qui ha de determinar quina és la que, per motius de vigència temporal, ha de ser aplicada a la resolució de la controvèrsia. La Llei d'Enjudiciament civil no atribueix a cap de les parts, sigui la demandant o qualsevol altra, la càrrega de presentar els documents acreditatius de les dades que resultin decisives per determinar la norma que, per raons de vigència temporal, ha de ser aplicada a la resolució del cas. Sigui quina sigui la manera de determinar aquesta dada, el jutge ha d'aplicar la llei que sigui apropiada per raons de vigència temporal. En aquest cas, determinat el fet que la sol·licitud de la llicència d'obra va ser anterior a l'entrada en vigor de la LOE, era evident que hi havia de ser aplicat el règim de l' article 1 591 del Codi civil espanyol. Pel que fa a la utilització de fonaments legals alternatius -el propi article 1 591 del Codi civil i els preceptes que regulen, de forma genèrica, la responsabilitat contractual- no ha de ser considerat, tampoc, cap defecte processal. És el jutge qui, si emet un pronunciament de condemna, no el pot basar, alhora, en fonaments legals excloents, sinó que n'ha d'optar per un. Però la part actora en pot proposar tots els que consideri convenients, amb el benentès que acumula les consegüents accions de manera alternativa. Per fi, quant al fet que el demandant hagi demanat una indemnització pecuniària com a forma de fer efectiva una responsabilitat decennal, és perfectament admissible, segons la doctrina actual del Tribunal Suprem, de la qual és un exponent la sentència de nou de desembre de dos mil deu, que cita, amb encert, el jutge de primera instància .

Quart. Un altre motiu processal d'apel·lació es basa en l'excepció de litispendència que la constructora va formular davant la segona demanda, en què al·legava que aquesta era una reiteració de l'objecte processal plantejat amb la primera. Ara bé, n'hi ha, entre les dues demandes, una diferència substancial, que altera la causa de demanar en termes que exclouen la identitat dels respectius objectes processals. Ho va explicar molt bé el jutge de primera instància en resoldre la petició d'acumulació de processos de la part actora. La primera demanda tenia com a causa de demanar uns defectes que podien ser reparats sobre la construcció existent. La involució del mal va propiciar un estat de coses que va fer témer l'esfondrament de la construcció. Aleshores, a la segona demanda es va configurar com a causa de demanar, de forma principal, l'existència d'un mal la reparació del qual requeria l'enderrocament de la construcció existent per aixecar-ne una altra. El temps havia alterat la situació de fet, que no era la mateixa que hi havia a l'època de la primera demanda, i havia anorreat la mera possibilitat d'establir una identitat entre els objectes processals de les dues demandes, encara que les parts fossin les mateixes, i l'edifici al qual afectava el progressiu deteriorament fos, també, el mateix. Com a corol·lari, l'acumulació de processos era procedent, i no cabia retreure a la part actora que no hagués plantejat des d'un primer moment l'objecte processal de la seva demanda, ja que, en el moment de la primera, no tenia prou elements de judici com per conèixer la magnitud del mal. L'excepció de litispendència també va ser rebutjada, per tant, de forma correcta.

Cinquè. Una última qüestió processal que suscita la constructora al seu recurs d'apel·lació es refereix a la quantia del procediment. No ens diu, però, quina transcendència pot tenir aquesta qüestió sobre la resolució definitiva del litigi, o en quina mesura ha pogut comportar una vulneració de les garanties processals de cap de les parts. No té, doncs, prou significació com per esdevenir matèria d'un recurs d'apel·lació.

Sisè. SOBRE LES CAUSES DE LA RUÏNA I ELS SEUS RESPONSABLES. Superats els obstacles processals, hem de passar a examinar els motius substantius d'apel·lació. N'hi ha un de comú, principal en tots tres recursos, que és la negació de les respectives responsabilitats. El perit judicial va afirmar, a l'informe que va signar amb data de tres d'agost de dos mil nou, que la major part dels vicis de l'habitatge tenen el seu origen en un assentament diferencial del sòl que serveix com a suport de la cimentació, ja que, com acredita un estudi geotècnic, pràcticament la meitat de l'habitatge es troba sobre terreny de farciment, no apte per a l'esforç que havia de suportar. De manera que hi havia un assentament diferenciat entre les dues zones que l'habitatge que s'havia construït a sobre no podia assumir. Aquest mateix perit va valorar l'existència d'altres factors que hi podien haver influït, com ara l'existència d'aigües negres a la terra que voreja la cimentació i la manca d'idoneïtat del formigó i del morter utilitzats. El jutge de primera instància va concloure que la causa principal de la ruïna havia estat l'assentament diferenciat que hem dit, que, al seu torn, venia motivat perquè una part de la cimentació descansava sobre terreny de farciment. Així, la decisió presa sobre el lloc on havia d'anar la cimentació de l'habitatge havia estat un error. L'arquitecte superior se'n va voler exonerar, d'aquest error, amb el pretext que, al capdavall, havien ubicat l'edifici en un indret diferent al que ell havia projectat, amb l'afegit que, com que no va poder assistir, per malaltia, al replanteig, no hi havia pogut exercir un control efectiu. Ara bé, com ha explicat, amb encert, el jutge de primera instància, és l'arquitecte, en qualsevol cas, qui, com a responsable dels vicis del sòl, ha de decidir el terreny on s'ha de construir l'edifici, i, com a responsable de la direcció superior, donar les instruccions necessàries perquè es faci efectiu el projecte en els seus propis termes i supervisar-ne el compliment. En aquest sentit, la seva efectiva presència en el moment del replanteig era inexcusable, i, amb una mínima coordinació amb els altres professionals, hauria estat possible, si en la data inicialment prevista no era possible que hi anés, fixar-ne un altra per poder exercir les seves atribucions. Ara bé, juntament amb aquesta causa de la ruïna, que s'havia d'imputar a una mala praxi de l'arquitecte superior en l'exercici de les seves funcions, el jutge de primera instància en va apreciar d'altres que hi havien influït: n'hi havia una part, com ara la utilització de materials inadequats -formigó i morter amb una resistència inferior a les que establien el projecte i les normes que regulen la praxi constructiva- que imputava a l'arquitecte tècnic, com a responsable del control de qualitat dels propis materials; n'hi havia una altra, la deficient execució de determinades partides d'obra, com ara la coberta, que incumbia a la constructora. Sobre aquesta base, el jutge de primera instància va considerar que hi ha una responsabilitat compartida, difusa, sense possibilitat de delimitació de quotes, que va determinar la condemna solidària de tots els demandats.

Setè. Al seu recurs, l'arquitecte superior insisteix a afirmar que ell no va poder exercir un control efectiu sobre la ubicació de l'edifici, i se'n vol lliurar de les conseqüències negatives d'aquesta decisió. Els altres dos apel·lants discuteixen els seus respectius títols d'imputació de responsabilitat, i coincideixen a suggerir com a responsable del mal, en la seva qualitat de responsable dels vicis del sòl, l'arquitecte superior. Per resoldre aquesta qüestió hem de valorar l'especial importància que té el fet que, finalment, i, segons el parer, com a mínim, de dos perits, el judicial i el de la demandant, ha estat necessari enderrocar l'habitatge construït per fer-ne un de nou. Hem de deduir que, si hem arribat a aquest punt, és perquè la decisió sobre la ubicació de la casa en comprometia en tal mesura el futur que, sense corregir aquest defecte de base no era possible posar remei al mal. Amb independència de la major o menor resistència dels materials -sobre la qual, a més, n'hi ha opinions discrepants entre els perits- o de l'execució deficient d'algunes partides d'obra, necessàriament s'hauria arribat a aquesta situació. Com ha dit el perit judicial a l'acte de la vista, "...l'origen de tot el problema és als fonaments..." No podem, doncs, equiparar de cap de les maneres la rellevància causal de la mala praxi dels diferents professionals que han prestat els seus serveis per construir l'habitatge al qual es refereixen aquestes actuacions. Hi ha hagut una causa bàsica, apta, per si mateixa, per explicar que ha estat necessari enderrocar la construcció per fer-ne una altra: la decisió sobre la ubicació de la cimentació i el seu control. Es tracta de vicis del sòl i de direcció dels quals ha de respondre, de forma exclusiva, l'arquitecte superior, que, a més de subscriure el projecte de l'obra, n'ha assumit l'alta direcció. Això significa que, pel que fa a la condemna d'assumir el cost de l'enderrocament de la construcció i de l'aixecament d'una de nova, així com l'import dels lloguer d'un altre habitatge durant la construcció de l'altre, el recurs de l'arquitecte tècnic i el de la constructora han de ser estimats. No, en canvi, el de l'arquitecte superior, a qui hem considerat com a únic responsable del vici determinant de la ruïna. Hi objecta, al seu recurs, que les seves previsions sobre cimentació han estat considerades suficients pels diversos tècnics que han emès dictàmens en aquest plet, i que, en canvi, són altres factors, com ara les filtracions de la xarxa de sanejament, que han afeblit el terreny on s'assentava l'habitatge de la demandant, la manca d'adequació dels materials, i la incorrecta execució de l'obra els que han coadjuvat a produir el mal indemnitzable. Aquest Tribunal no comparteix, però, aquesta valoració, com es pot deduir del que ja hem avançat. El darrer informe del perit judicial, al qual ja hem al·ludit, que ve a ser una síntesi de les informacions i valoracions tècniques precedents, remarca clarament, com a causa fonamental, el problema de l'assentament diferenciat derivat de la inadequada ubicació d'una part de la cimentació de l'habitatge, criteri que ha corroborat a l'acte de la vista. De conformitat amb una assentada doctrina legal, que pren com a punt de partida el tenor de l' article 1 591 del Codi civil , l'atribució exclusiva de la responsabilitat d'aquest tipus de vicis correspon a l'arquitecte superior. En trobem una manifestació molt clara a la sentència que va dictar el Tribunal Suprem, amb data de tres d'octubre de dos mil dos, al recurs 539/97 . La Llei d'Ordenació de l'edificació, que tot i no ser aplicable al cas d'aquestes actuacions, per raons de vigència temporal, n'és una referència interpretativa de primer ordre, assigna ben clarament al director de l'obra, amb titulació d'arquitecte superior, la responsabilitat de verificar el replanteig i l'adequació de la cimentació i de l'estructura projectades a les característiques geotècniques del terreny -article 12.3 b) de la Llei esmentada- Responsabilitat que, de forma evident, va ometre l'arquitecte superior demandat, que ni tan sols havia fet o demanat un estudi geotècnic previ.

Vuitè. SOBRE LES DESPESES QUE HA HAGUT DE REALITZAR LA PROPIETÀRIA COM A CONSEQÜÈNCIA D'ALTRES VICIS DE LA CONSTRUCCIÓ. Aquesta delimitació de responsabilitats, possible pel que fa a la cobertura del mal consistent a haver d'enderrocar l'habitatge per construir-ne un de nou, no ho és pas en relació amb altres vicis, que ja van generar, abans de prendre aquesta decisió, la necessitat de fer reparacions provisionals, amb la consegüent despesa per a la propietària. Parlem de les partides reflectides al doc. núm. 26 de la segona demanda, i a la documentació addicional de l'audiència prèvia. Es tracta de despeses derivades de la necessitat de buidar la fossa sèptica, afectada per les filtracions derivades de la mala construcció de la xarxa de sanejament, de reparacions de les conseqüències dels embussos, d'estintolament de peces afectades per les esquerdes, o, fins i tot, d'actuacions de reposició d'instal·lacions i materials que esdevenien necessàries pel progressiu deteriorament de l'habitatge. Hi van confluir diversos factors, als quals ja ens hem referit, com són la deficient execució de la xarxa de sanejament, l'insuficient control sobre els materials, i el propi assentament diferenciat, que agreujava les conseqüències de tots els altres defectes. El jutge de primera instància va condemnar tots tres demandats a indemnitzar la demandant, de forma conjunta i solidària, de l'import d'aquestes despeses. L'arquitecte superior i l'arquitecte tècnic hi han inclòs la impugnació d'aquesta condemna entre els motius dels seus respectius recursos. Consideren, tots dos, que es tracta de despeses que no tenen a veure amb cap vici de la construcció, sinó amb decisions de la propietària relatives al manteniment o ús ordinari de l'habitatge. Segons el que hem dit, es tractava, en canvi, de fer front als diversos problemes que anaven apareixen com a conseqüència de l'efecte combinat de la mala praxi dels tècnics i professionals que havien participat en la construcció de l'edifici. S'ha de confirmar, doncs, la condemna solidària de la sentència de primera instància per aquest concepte. No se n'ha de deduir, d'altra banda, malgrat les al·legacions dels apel·lants en aquest sentit, la part que correspon a la repercussió de l'IVA que ha suportat la demandant en pagar les factures corresponents a aquest mateix concepte. Tot i que és una societat mercantil, el que sufragava eren reparacions d'un habitatge construït per a un ús particular, i no pas per a la realització d'una activitat empresarial. No era procedent, doncs, la deducció d'aquest IVA suportat.

Novè. INEXISTÈNCIA DE CULPA DE LA DEMANDANT. Un altre motiu d'apel·lació comú dels recursos de l'arquitecte superior i de l'arquitecte tècnic denuncia una participació negligent de la mateixa demandant a la producció del seu propi mal. Hi argumenten que, com a promotora, va prendre diverses decisions que, en ser errònies, van contribuir a causar el mal. A part, l'arquitecte superior li atribueix la responsabilitat de no haver arranjat abans, malgrat tenir-ne coneixement, els problemes de filtracions que provenien de la xarxa de sanejament de l'habitatge, i l'arquitecte tècnic li retreu que no prengués les mesures adients en fer-se palès, ja a l'any dos mil set, que s'havia produït un assentament diferenciat. Aquest motiu d'apel·lació no pot ser estimat. Els membres de la direcció facultativa són els únics responsables, davant del propietari que els contracta, d'exercir les seves respectives atribucions amb subjecció a les regles de la praxi professional. Han de rebutjar qualsevol influència que vulgui tenir el propietari sobre les seves respectives parcel·les tècniques, perquè són ells els qui n'han de respondre. Davant d'un tercer que adquirís l'habitatge, el comitent podria contreure una responsabilitat solidària com a promotor de l'obra. Però no pas envers els propis membres de la direcció facultativa, únics responsables de prendre les decisions pròpies de les seves atribucions professionals. No s'ha demostrat pas, d'altra banda, que l'agreujament del mal hagi tingut res a veure amb la manca d'activitat del propietari quan se'n van començar a palesar les causes.

Desè. QUANTIA DE LA INDEMNITZACIÓ PRINCIPAL. Un altre motiu d'apel·lació de l'arquitecte superior es basa a discutir, per diversos conceptes, la quantia de la indemnització principal -també en parlen, d'això, als altres recursos, però, des del seu punt de vista, resten privats d'interès legítim per mantenir aquest motiu d'apel·lació, en haver estat absolts, en aquesta segona instància, de l'obligació de participar a sufragar el cost de la reconstrucció- Discuteix, d'entrada, l'arquitecte superior, la decisió d'enderrocar l'habitatge per construir-ne un altre, i argumenta que era possible una reparació alternativa En qualsevol cas, la decisió d'enderrocar va esdevenir inevitable, un cop es va fer palès, a l'acte del reconeixement judicial, tal com ha quedat enregistrat, que les esquerdes que afectaven elements estructurals anaven en augment. Encara més, la viabilitat de la reparació parcial alternativa que proposava l'advocat de l'arquitecte superior ha estat rebutjada de manera raonada pel perit judicial i pel de la part actora, que han posat de manifest que ni tan sols representaria un estalvi segur. Un altre motiu de discrepància del recurs de l'arquitecte superior és el fet que la condemna superi la petició de l'actora a la seva primera demanda. Ara bé, acumulats els dos processos promoguts per la demandant, s'esdevé una situació d'acumulació eventual d'accions: hi ha una pretensió principal -indemnització del cost de reconstrucció, o reparació total- de manera que la petició inicial d'indemnització pecuniària de les reparacions parcials que poguessin ser necessàries resta com a pretensió subsidiària, per al cas que no sigui estimada la primera. En cap cas aquesta pretensió subsidiària n'ha de definir el límit quantitatiu de la principal. Discuteix, en qualsevol cas, el recurs de l'arquitecte superior, el cost al pagament del qual ha estat condemnat, ja que diu que es basa en un mer pressupost teòric del perit de la demandant, que supera amb molt d'escreix l'import real de la construcció original. Hi afegeix, d'altra banda, que el càlcul del perit no ha tingut en compte les modificacions del projecte original ni la possibilitat de recuperació de materials de construcció de l'habitatge que s'hagin conservat en bon estat. Aquestes objeccions es basen en un plantejament esbiaixat de la qüestió. L'import de la construcció original que pren com a referència és el de les factures del constructor, però hi hauríem d'afegir els honoraris de la direcció facultativa, les despeses administratives i altres conceptes. En qualsevol cas, l'estimació del perit de la demandant és prudent, i fins i tot, inferior a la que proposava el perit judicial. El recurs no en proposa una alternativa seriosa, i no ens en permet fer el contrast. Hem de rebutjar, doncs, també, aquest motiu de recurs.

Onzè. SOBRE LA CONDEMNA A INDEMNITZAR EL COST DEL LLOGUER D'UN ALTRE HABITATGE DURANT LA CONSTRUCCIÓ DEL NOU. S'hi refereixen tots tres recursos, però, pels motius que acabem de dir, només n'hem d'examinar els arguments del de l'arquitecte superior. Aquest impugna el pronunciament, en primer terme, perquè hi ha una discrepància entre els termes en què ha quedat expressat a la part dispositiva de la sentència de primera instància, que en fixa com a dia inicial el de l'efectiu desallotjament i la forma en què ho havia plantejat el jutge a la fonamentació jurídica de la seva decisió, on havia dit que el terme començaria a comptar des del desallotjament judicial. És evident que es tracta d'un lapsus. No hi havia la previsió de cap desallotjament judicial. L'expressió correcta, és clar, és la que hi ha a la part dispositiva, que ha de ser respectada. En darrer terme, i si hi hagués hagut cap vertader dubte, la part n'hauria d'haver demanat l'aclariment o esmena procedent per la via específica de l' article 214 de la LEC .

Dotzè. La vertadera objecció de fons de l'apel·lant sobre aquesta qüestió del lloguer dels habitatges és que el jutge no n'ha establert un límit temporal determinat. Sí que n'hi ha, però, de límit. El que passa és que no s'estableix amb unitats de mesura del temps, sinó per referència al que hagi de durar l'obra de construcció del nou habitatge. Això no vol dir, però, que resti lliurat a l'arbitri de l'actora, que, per no haver de mantenir una situació de lloguer, que no li reporta cap benefici, ja provarà d'aconseguir que l'obra es dugui a terme quan abans millor.

Tretzè. COSTES DE LA PRIMERA INSTÀNCIA. En haver estat rebutjades de manera substancial les pretensions formulades contra l'arquitecte tècnic i la constructora, aquests no han de ser condemnats a costes, de conformitat amb la regla general de l' article 394 de la LEC , inspirada en el criteri del venciment objectiu. Hem de revocar, doncs, el pronunciament de la sentència de primera instància que condemna a costes aquestes parts. No hem de condemnar, però, la demandant, per aquest mateix concepte, ja que, en qualsevol cas, hem admès que hi havia hagut una mala praxi de l'arquitecte tècnic i de la constructora, per bé que sense una influència decisiva sobre el mal que havia obligat a reconstruir l'habitatge al qual es refereixen aquestes actuacions. Això ha generat dubtes de fet prou importants com per justificar que l'actora els hagi demandat.

Catorzè. L'arquitecte superior, que també havia estat condemnat a pagar les costes de la primera instància, ha impugnat, també, en el seu recurs, aquest pronunciament. Hi objecta que l'estimació de les pretensions de la demandant envers el propi arquitecte superior no havia estat íntegra, sinó parcial, en haver-se retallat de mil dos-cents a set-cents euros el mes la indemnització pel concepte de lloguers. N'hi ha hagut, però, una estimació substancial, perquè la diferència, si prenem com a referència l'import íntegre de la condemna, és insignificant. Resta justificada, doncs, en aquest cas, l'aplicació del criteri del venciment objectiu. El recurs de l'arquitecte superior ha de ser rebutjat, doncs, de forma íntegra.

Quinzè. SOBRE LES COSTES DE LA SEGONA INSTÀNCIA. De conformitat amb el que disposa l' article 398.2 de la Llei d'Enjudiciament civil, l'estimació parcial dels seus recursos impedeix allibera l'arquitecte tècnic i la constructora de pagar les costes de la segona instància. En canvi, l'arquitecte superior ha de ser condemnat a pagar les costes del seu recurs, de conformitat amb el que disposen els articles 394.1 i 398.1 de la LEC .

Fallo

Amb estimació, en part, dels recursos d'apel·lació que han interposat la procuradora Purificación García Díaz, en representació Don. Ángel Jesús , i el procurador Manuel Sánchez Busquets, en representació de Construccions Canalda Arques, SL, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Tortosa, amb data de tretze de març de dos mil dotze, a les seves actuacions 194/2007, i amb desestimació del recurs que ha interposat contra la mateixa sentència la procuradora Josepa Martínez Bastida, en representació Don. Jesus Miguel ,

1) REVOQUEM els pronunciaments que condemnaven Don. Ángel Jesús i Construccions Canalda- Arques, SL, a pagar a UGONRA, SA, de forma conjunta i solidària amb Don. Jesus Miguel , la quantitat de 446.806'50 € (quatre-cents quaranta-sis mil, vuit-cents sis euros, amb cinquanta cèntims) en concepte de cost de reconstrucció del seu habitatge, i

2) els que condemnaven Don. Ángel Jesús i Construccions Canalda-Arques, SL, a pagar amb l'arquitecte superior les costes de la primera instància, i

3) en CONFIRMEM la resta dels pronunciaments.

4) No CONDEMNEM Don. Ángel Jesús i Construccions Canalda-Arques, SL, a pagar les costes dels seus respectius recursos, i

5) CONDEMNEM Don. Jesus Miguel a pagar-ne les del seu.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat del qual provenen, amb testimoni d'aquesta resolució, i demaneu-ne rebut.

Retorneu als apel·lants els recursos dels quals han estat estimats en part els dipòsits que han constituït per recórrer contra la sentència de primera instància. Doneu-ne a l'altre la destinació legal.

Aquesta és la nostra sentència, que manem i signem.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día veinte de marzo de dos mil doce. Doy fe.