Sentencia Civil Nº 11/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 85/2013 de 24 de Febrero de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

R. de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 85/2013

SENTÈNCIA núm. 11

President:

Excm. Sr. Miguel Angel Gimeno Jubero

Magistrats:

Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Il·lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy

Barcelona, 24 de febrer de 2014

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist els recursos de cassació i extraordinari per infracció processal interposats per la Sra. Serafina , representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Oscar Berbegal Añol i dirigida per l'advocada Sra. María Iseta Hernández, contra la Sentència dictada per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 20 de març de 2013 en conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 19 de Barcelona el 5 de desembre de 2011 en el procediment de modificació de mesures de divorci núm. 22/11. El Sr. Alonso , aquí part contra la qual es recorre, ha estat representat en aquest Tribunal per la procuradora Sra, Mª Isabel Pereira Mañas i dirigida per l'advocat Sr. Joan A. Balcells Sesplugues.

Antecedentes

Primer.El procurador Sr. José Manuel Luque Toro, en representació de Doña. Serafina , va formular demanda de judici de modificació de mesures de divorci núm. 22/11 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 19 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 5 de desembre de 2011 , la part dispositiva de la qual diu el següent:

'DESESTIMO la demanda formulada per la representació processal de Serafina davant de Alonso i acordo que es mantingui la sentència dictada per aquest mateix Jutjat de data 26 de gener de 2006 en el procediment de modificació de mesures definitives núm. 281/2005.

No es fa cap pronunciament en matèria de costes processals'.

Segon.Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 12a de l' Audiència Provincial Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 20 de març de 2013 , amb la següent part dispositiva:

'Que debemos desestimar y desestimamos el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de Serafina frente a la sentencia del Juzgado de primera instancia número 19 de Barcelona de 5 de diciembre de 2011 , que en consecuencia queda confirmada en su integridad, con imposición a la apelante de las costas de esta alzada'

Tercer.Contra la Sentència anterior, la Sra. Serafina va interposar recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per interlocutòria de 16 de setembre de 2013, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre els recursos a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre perquè en un termini de vint dies formalitzés l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 23 de gener de 2014, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l'Il·lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

Fundamentos

PRIMER.- La representació processal de la Sra. Serafina va interposar recurs d'infracció processal i de cassació contra la sentència, de data 20 de març de 2013, dictada per la Secció 12 de l'Audiència Provincial de Barcelona . Esdevé procedent analitzar, en primer lloc, el recurs extraordinari d'infracció processal. En aquest sentit, la recurrent el fonamenta en els següents motius. En primer terme, a l'empara de l' article 469.1.2 LEC , en relació als articles 209 i 218 LEC , considera que la sentència recorreguda infringeix, de forma flagrant, l' article 209, quant a la forma i contingut de les sentències, i l ' article 218 LEC , pel que es refereix a l'exhaustivitat, congruència i motivació de les mateixes. Afirma que de la lectura dels escrits de les parts i del recurs d'apel·lació esdevé evident que la sentència recorreguda no disposa de la exhaustivitat exigible i que la seva motivació és insuficient. Manifesta que la vulneració és especialment greu respecte de l'apartat segon de l' article 218 LEC perquè la motivació emprada és nul·la, no s'adequa a la realitat i empra dades i arguments de la jutjadora d'instància, quan a la instància no es va valorar res al respecte. El segon dels motius no es formula a l'empara de cap ordinal de l' article 469 LEC , però refereix que la valoració de la prova és arbitrària, il·lògica i irracional i no supera el test de la raonabilitat de l' article 24 C.E . Entén que la sentència d'instància i d'apel·lació incorren en una errada en l'apreciació dels mitjans probatoris. Així, no efectuen una anàlisi detallada i exhaustiva dels mitjans practicats, i no existeix cap referència a proves determinades. Entén que ha restat provat a les actuacions que la malaltia de la Sra. Serafina existia en el procés anterior, però s'ha obviat la prova documental aportada que acredita més malalties i l'agreujament de les existents, així com que el greu accident que va patir li ha provocat pèrdua de força en un braç i seqüeles psicològiques. Respecte dels mitjans econòmics de les parts, s'ha provat que els ingressos de la recurrent són de 617 euros al mes, més la pensió compensatòria per import de 157 euros, mentre que el Sr. Alonso percep com a pensió de jubilació uns 1.500 euros mensuals, encara que la sentència diu 1.400, de manera que ha millorat perquè l'any 2006 percebia 1.276 euros. Entén que mereix una menció especial la venda d'un pis, de propietat exclusiva del recorregut, al carrer DIRECCION000 de Barcelona. No esdevé creïble que s'hagués venut el pis ni pels 15000 euros, com va indicar a la vista de les mesures provisionals, ni per 25000 euros, com va indicar a la vista principal. I malgrat això, aquestes circumstàncies no han estat valorades, com tampoc l'incompliment del requeriment per aportat l'escriptura i la liquidació de la plusvàlua. També l'adquisició d'un cotxe, que va manifestar que era vell, quan era de l'any 2008, constituïa una nova contradicció. Pel que s'ha exposat, sustenta que la sentència no pren en consideració partides equivalents en ambdues parts i cal valorar els ingressos i les despeses d'ambdós, a la vegada que sorprèn quan fa referència a una possible indemnització, quan la mateixa és solament una possibilitat. Així de les proves de les actuacions resulta una major necessitat per motius econòmics i de salut de la recurrent i assenyala que no es vol una atribució indefinida de l'ús de l'habitatge familiar, sinó mantenir-la mentre ella sigui la més necessitada de protecció. I el tercer dels motius del recurs, sense indicar tampoc l'ordinal de l' article 469.1 LEC en el qual s'empara, entén que s'ha infringit l' article 386 LEC , respecte de les proves de presumpcions. Així, indica que la conclusió obtinguda per la Sala és irracional, il·lògica i arbitrària i que s'han vulnerat les normes sobre presumpcions quan a la veritable situació econòmica del Sr. Alonso , tota vegada que de la venda d'un pis l'any 2006, abans de la crisi i essent contrari a la lògica el preu que es manifesta haver rebut, i no haver aportat la documentació requerida, es pot presumir que va obtenir una quantitat molt més elevada i rellevant per a resoldre el present litigi.

SEGON.- Quant al primer dels motius del recurs d'infracció processal, la part recurrent, a l'empara de l' article 469.1.2 LEC , denuncia la vulneració de l' article 209 i 218 LEC , perquè entén que la sentència de la Sala no conté una motivació exhaustiva i que la mateixa és insuficient. Afegeix que resulta especialment greu respecte de l'apartat segon de l' article 218 LEC perquè la motivació emprada és nul·la, no s'adequa a la realitat i empra dades i arguments de la jutjadora d'instància, quan a la instància no es va valorar res al respecte.

Convé posar de manifest com a qüestió prèvia que esdevé doctrina reiterada d'aquesta Sala i del Tribunal Suprem que quan es denuncia la infracció o vulneració d'un precepte que conté diversos apartats és necessari identificar en relació a quin d'aquests apartat s'ha produït la infracció que es denuncia. Malgrat aquest escull, i en ares de defugir del formalisme excessiu, del contingut del motiu s'extreu que si bé no es concreta en quin dels quatre apartats de l' article 209 LEC es produeix l'eventual infracció, de la referència que s'efectua a l'apartat segon de l' article 218 LEC , es pot centrar l'objecte d'estudi en si la sentència de la Sala d'apel·lació ha infringit el mandat de motivació que es conté a l' article 218.2 LEC , el qual s'adreça no solament al control de les resolucions judicials per part dels tribunals que ostenten competència funcional per a portar-ho a terme, sinó que constitueix una garantia rellevant pel justiciable, tota vegada que mitjançant la motivació obté el coneixement de les raons que han portat al tribunal a estimar o desestimar les seves pretensions.

Des d'aquesta òptica, l' article 218.2 LEC disposa que les sentències s'han de motivar, tot expressant els raonaments fàctics i jurídics que portin a l'apreciació i valoració de les proves, així com a l'aplicació i interpretació del dret. La motivació haurà d'incidir en els diferents elements fàctics i jurídics del plet, considerats de forma individual i en conjunt, ajustant-se sempre a les regles de la lògica i de la raó. I aquesta Sala, en relació al deure de motivació, ha tingut ocasió de pronunciar- se en repetides vegades. Així, tant la STSJC de 14-01-2008 (' Per comprovar si la Sentència incorre en el vici invocat ha d'examinar-se si s'ha produït una motivació suficient per resoldre les qüestions formulades oportunament en el plet i si la motivació explicitada resulta arbitrària o manifestament infundada com succeiria si estigués basada en un error palès en la determinació o selecció del material de fet per no haver-lo considerat en el seu conjunt. No obstant això, no fa falta fer una anàlisi detallada de totes les proves practicades, atès que és suficient que la Sentència raoni o posi de manifest clarament els elements fàctics que ha tingut en compte de manera que permeti el seu control pel tribunal de cassació'), com la de 6-02-2012 (' La motivación como requisito interno de la resolución judicial, no obliga a otra cosa que a exponer en la sentencia de una manera comprensible los fundamentos de hecho y de derecho que integran el proceso lógico-jurídico de la decisión que se adopte y constituyen la razón causal de su fallo, en relación con las pretensiones de las partes, al margen de que dicha razón resulte más o menos convincente ( SSTS 1ª 8/2009 de 28 ene . FJ2 y 781/2010 de 10 dic. FJ5), sin que sea necesario relacionar la actividad probatoria de una manera completa y separada, pues basta con que se haga referencia a los datos fácticos que se consideren relevantes para extraer las pertinentes consecuencias jurídicas ( SSTS 1ª 415/2007 de 16 abr . FJ3 y 8/2009 de 28 ene. FJ2'comprovar la cita)posen de relleu que no es precisa una relació completa i separada de l'activitat probatòria per a donar compliment al deure de motivació, sinó que esdevé suficient la referencia a les dades fàctiques de les quals es desprenen les conseqüències jurídiques. I la STSJC de 10-11-2008 recull la doctrina d'aquesta Sala, en virtut de la qual les sentències d'apel·lació no requereixen d'una relació separada dels fets provats i l'exigència de la narració històrica es satisfa si amb l'argumentació jurídica s'inclouen les apreciacions fàctiques i l'argumentació probatòria (' La doctrina que sigue este Sala -conforme a la del TS- en materia de motivación de las sentencias civiles se encuentra contenida en nuestra sentencia núm. 32/2006, de 4 de septiembre (con cita de la S TSJC 11/2006 de 6 mar.), en la que se dice que:

' L' art. 218.2 LEC fa referència a la motivació de les sentències tot determinant que s'han de motivar i que han d'assenyalar els raonaments fàctics i jurídics que condueixen a l'apreciació i valoració de les proves i a l'aplicació i la interpretació del dret i que han d'incidir en els diferents elements fàctics i jurídics del plet considerats individualment i en conjunt, ajustant-se sempre a les regles de la lògica i de la raó. Aquesta Sala va explicar en la Sentència de 6 de març darrer que el que la LEC vigent va voler amb aquest art. 218.2, a més que les sentències compleixin el mandat de motivació que els imposa l ' art. 119.3 CE , és que les qüestions que s'hagin plantejat en el litigi no siguin resoltes amb una forma genèrica o de valoració conjunta de la prova sense desvetllar quins són els elements probatoris concrets que el Tribunal ha tingut en compte per decidir; i la nostra sentència esmentada va precisar també que el Tribunal no està obligat per l' art. 218.2 a fer comentaris de totes les proves practicades sinó tan sols de les més rellevants per fonamentar la decisió, ja que, com diu la S TS 1ª 711/2005 de 27 sep . seguint la doctrina del Tribunal Constitucional, «la motivación, en abstracto, de la sentencia significa dar los argumentos correspondientes al fallo, es decir, la explicación jurídica de la resolución acordada, sin necesidad de una especial extensión ni de dar respuestas a cada una de las razones en apoyo de sus pretensiones da la parte. Así se expresa en la doctrina del Tribunal Constitucional ( S TC 187/2000 de 10 jul . y 214/2000 de 18 sep.) y en la jurisprudencia del Tribunal Supremo ( S TS 1ª 1011/2001 de 2 nov ., 50/2002 de 1 feb . y 693/2002 de 8 jul .)...»; i la S TS 1ª 818/2005 de 20 oct . assenyala que «la exigencia constitucional de la tutela judicial efectiva se cumple cuando se dicta una resolución razonablemente fundada en derecho, con independencia del contenido favorable o desfavorable y de su acierto o desacierto, por lo que desde la perspectiva de la trasgresión del art. 24 CE , se excluye la arbitrariedad, la irrazonabilidad y el error patente, por implicar, con arreglo a la doctrina constitucional, una forma de denegación de la tutela judicial efectiva...»; insistint el Tribunal Suprem que «no es necesario un razonamiento exhaustivo y pormenorizado sobre todas las alegaciones y opiniones de las partes, ni todos los aspectos y perspectivas que las mismas puedan tener de la cuestión que se decide» ( SS TS 1ª 502/2001 de 25 maig i 966/2001 de 15 oct ., 171/2002 de 20 feb ., 731/2002 de 9 jul . i 1109/2002 de 25 nov .) «pues resulta suficiente que se exprese la razón causal del fallo, consistente en el proceso lógico-jurídico que sirva de soporte a la decisión» ( Sentències TS 1ª 603/2000 de 12 jun ., 535/2001 de 4 jun ., 50/2002 de 1 feb ., 597/2002 de 13 jun ., 731/2002 de 9 jul . i 799/2002 de 26 jul .) «lo que no es obstáculo a la parquedad o brevedad de los razonamientos» ( Sentències TS 1ª 475/2002 de 16 i 516/2002 de 30 maig i 799/2002 de 26 jul .) «si permiten conocer cuáles han sido los criterios jurídicos esenciales fundamentadores de la decisión» ( SS TS 1ª 298/2000 de 30 mar ., 535/2001 de 4 jun ., 171/2002 de 28 feb ., 393/2002 de 3 maig , 721/2002 de 10 jul . i 1013/2002 de 4 nov .).'

Por lo tanto, el hecho de no relacionar la actividad probatoria de una manera completa y separada no constituye un defecto de naturaleza sustancial que permita anular la sentencia, siendo suficiente que se haga referencia a los datos fácticos que se consideren relevantes para extraer las pertinentes consecuencias jurídicas, pues la motivación únicamente exige que se expresen las razones de hecho y de derecho que integran el proceso lógico-jurídico que conduce a la decisión ( SS TS 1ª 990/2006 de 18 oct ., 1170/2006 de 16 nov ., 1394/2007 de 11 ene ., 152/2007 de 21 feb ., 181/2007 de 28 feb . y 415/2007 de 16 abr .). Y por lo que se refiere a las sentencias civiles de apelación en concreto, éstas no requieren una relación « formal» separada de hechos probados (entre otras, SS TS 1ª 576/2000 de 12 jun ., 468/2005 de 13 jun ., 707/2005 de 27 sep ., 907/2005 de 14 nov . y 902/2005 de 28 nov .), y, aunque sea necesaria la narración histórica cuando venga exigida por el contenido y la estructura de la resolución -no lo sería cuando el litigio hubiere quedado reducido a una mera discusión de derecho ( S TS 1ª 576/2000 de 12 jun .)-, esta exigencia se satisface si con ocasión de la argumentación jurídica se expresa suficientemente la apreciación fáctica oportuna y su argumentación probatoria en orden a la « ratio decidendi» ( S TS 1ª 971/2006 de 5 oct .) Es en este sentido en el que cabe interpretar la expresión ' en su caso' incluida tanto en el vigente art. 209 LEC como en el anterior art. 248.3 LOPJ ( SS TS 1ª 576/2000 de 12 jun . y 1089/2002 de 20 nov .)'.

Si aquestes consideracions les traslladem al cas present, ressurt que la sentencia d'apel·lació, respecte de l'atribució de l'ús del domicili familiar, en el fonament de dret primer, amb cita de l' article 83 CF i quant a l'atribució del dret d'ús al consort més necessitat, sosté que en el present cas no existeix un interès més necessitat de tutela, per quant ambdós litigants presenten nivells d'ingressos substancialment iguals, el seu estat de salut és igualment precari i les seves expectatives són fungibles en allò que és essencial. I en el fonament de dret segon sustenta que la no aportació d'unes escriptures ja ha estat valorada pel jutge a quo, juntament amb la resta de les proves practicades, però que el debat és un altre. I així, examina si en relació al moment en el qual es va concedir la pròrroga de l'ús de l'habitatge familiar ha tingut lloc un canvi de circumstàncies que motivi una nova pròrroga. I des d'aquesta òptica es valora que la malaltia de la recurrent és antiga i ja fou valorada el 2006, que segueix percebent la pensió compensatòria, no sembla que els seus problemes de salut vagin a desaparèixer, de manera que el que es pretén és un ús il·limitat de l'habitatge, es va aquietar a la sentència de 26 de gener de 2006 , es troba a l'espera d'un procés social que previsiblement li generarà una indemnització i es computen els ingressos del recorregut (1400 euros i lloguer de 500) i de la recurrent (pensió de 618 euros i compensatòria de 157). Amb aquests extrems fàctics, la sentència de la Sala argumenta que encara que les situacions patrimonials són diferents no es pot afirmar l'existència d'un flagrant desequilibri suficientment important per a privar a un propietari dels seus drets dominicals i afegeix que la solució jurídica es construeix sobre l'especial necessitat i no sobre el desequilibri patrimonial.

L'anàlisi de la fonamentació jurídica de la sentència d'apel·lació posa de manifest que la Sala sí ha complert amb el deure de motivació que exigeix l' article 120.3 CE i l' article 218.2 LEC , tota vegada que es contenen les apreciacions i dades fàctiques de les quals s'extreu la conseqüència jurídica, consistent en la denegació de la pròrroga de l'ús de l'habitatge familiar, i en consonància amb l'argumentació probatòria de la que, a criteri de la Sala, s'extreu l'absència d'especial necessitat de la recurrent per a la privació dels drets dominicals del recorregut. Així, com aquesta Sala ha evidenciat (STSJC 23-03-2009), no es dóna el defecte de manca de motivació quan la sentència exposa les raons, és a dir, exterioritza l'argument pel qual desestima les pretensions, per més que aquest sigui erroni o no es comparteixi.

Per tant, aquest primer motiu del recurs extraordinari d'infracció processal ha de ser rebutjat.

TERCER.- El segon motiu del recurs d'infracció processal refereix que la valoració de la prova és arbitrària, il·lògica i irracional i no supera el test de la raonabilitat de l' article 24 C.E . Entén que la sentència d'instància i d'apel·lació incorren en una errada en l'apreciació dels mitjans probatoris. Així, no efectuen una anàlisi detallada i exhaustiva dels mitjans practicats, i no existeix cap referència a proves determinades. Entén que ha restat provat a les actuacions que la malaltia de la Sra. Serafina existia en el procés anterior, però s'ha obviat la prova documental aportada que acredita més malalties i l'agreujament de les existents, així com que el greu accident que va patir li ha provocat pèrdua de força en un braç i seqüeles psicològiques. Respecte dels mitjans econòmics de les parts, s'ha provat que els ingressos de la recurrent són de 617 euros al mes, més la pensió compensatòria per import de 157 euros, mentre que el Sr. Alonso percep com a pensió de jubilació uns 1500 euros mensuals, encara que la sentència diu 1.400, de manera que ha millorat perquè l'any 2006 percebia 1.276 euros. Entén que mereix una menció especial la venda d'un pis, de propietat exclusiva del recorregut, al carrer DIRECCION000 de Barcelona. No esdevé creïble que s'hagués venut el pis ni pels 15000 euros, com va indicar a la vista de les mesures provisionals, ni per 25000 euros, com va indicar a la vista principal. I malgrat això, aquestes circumstàncies no han estat valorades, com tampoc l'incompliment del requeriment per aportat l'escriptura i la liquidació de la plusvàlua. També l'adquisició d'un cotxe, que va manifestar que era vell, quan era de l'any 2008, constituïa una nova contradicció. Pel que s'ha exposat, sustenta que la sentència no pren en consideració partides equivalents en ambdues parts i cal valorar els ingressos i les despeses d'ambdós, a la vegada que sorprèn quan fa referència a una possible indemnització, quan la mateixa és solament una possibilitat. Així de les proves de les actuacions resulta una major necessitat per motius econòmics i de salut de la recurrent i assenyala que no es vol una atribució indefinida de l'ús de l'habitatge familiar, sinó mantenir-la mentre ella sigui la més necessitada de protecció.

El present motiu del recurs d'infracció processal no es canalitza per cap dels ordinals de l' article 469.1 LEC , però de la lectura del mateix i de la referència a la vulneració de l' article 24 CE i de la denúncia d'una valoració de la prova irracional, il· lògica i arbitrària s'entén que es vol vehicular mitjançant l'ordinal quart del referit precepte. La primera qüestió que convé advertir, com ja s'ha indicat en l'anterior fonament de dret, és que la Sala d'apel·lació no es troba obligada a l'examen individualitzat de tots els mitjans probatoris sinó a produir una resposta jurídica en atenció a les apreciacions fàctiques i les proves més rellevants, de manera que la manca de menció al resultat de determinats mitjans probatoris, quan s'atribueix una resposta jurídica en funció de les apreciacions fàctiques obtingudes no pot entendre com a vulneradora del deure de motivació, com es deia en l'anterior fonament de dret, ni tampoc per se com a mostra d'una valoració de la prova irracional, il·lògica o arbitrària.

L'examen de la denunciada valoració irracional, il·lògica o arbitrària de la prova no pot triomfar quan qui denuncia la vulneració dels drets fonamentals pretén una nova valoració de la prova, quan no s'al·lega una regla específica de valoració de la prova o quan no es denuncia l'existència d'un error patent o d'arbitrarietat en la valoració de la prova (cfr. SSTS 26-09-2008 i 6-11-2008 , i STSJC 6-07-2009), a la vegada que en la darrera sentència esmentada ja indicàvem que no calia, per a donar compliment al deure de motivació, procedir a l'examen de totes i cadascuna de les al·legacions realitzades (' En efecto, como es bien sabido ( SS TS 1ª 20/2007 de 31 ene ., 156/2007 de 15 feb . y 737/2008 de 17 jul ., así como el A TS 1ª 18 sep. 2007), la exigencia constitucional de motivar las sentencias ( art. 120.3 CE ) no supone la necesidad de que el Juez o el Tribunal lleven a cabo una exhaustiva descripción del proceso intelectual que les haya conducido a resolver en un determinado sentido, ni les impone una determinada extensión, intensidad o alcance en el razonamiento empleado, como tampoco exige un análisis detallado sobre todos y cada uno de los elementos y alegaciones, de hecho o de derecho, que se hayan introducido en la litis, o sobre todos los aspectos y perspectivas que la parte pudiera tener sobre el objeto litigioso, siendo suficiente con que la resolución ofrezca los razonamientos reveladores de la ratio decidendi, aún cuando pudieran considerase discutibles ').

En el supòsit que ara s'examina, s'ha de refusar que la manca de valoració de determinats mitjans de prova, relatius al preu obtingut per la venda d'un pis a Barcelona o l'adquisició d'un automòbil de l'any 2008, doni lloc per sí mateixa a la consideració de la valoració de la prova com a irracional, il·lògica o absurda. En efecte, de la lectura del recurs no s'evidencia que la recurrent hagi posat de manifest la infracció de cap regla específica de valoració de la prova ni l'existència de cap errada patent o notòria. Consegüentment, i refusada l'al·legació que no s'ha portat a terme una valoració exhaustiva dels mitjans probatoris, es tracta d'examinar si la valoració probatòria realitzada per la Sala d'apel·lació s'ajusta al test de raonabilitat o, per el contrari, ha de ser entesa com a irracional o il·lògica.

A la demanda de modificació de les mesures de la sentència de divorci, interposada per la recurrent, es sustentava que l'atribució temporal de l'ús de l'habitatge familiar hauria de prorrogar-se en atenció a l'empitjorament substancial de la situació personal de la Sra. Serafina , tant des del punt de vista laboral com del seu estat de salut, i la seva precària situació econòmica.

La sentència de la Sala d'apel·lació valora, en primer terme, que l'any 2006 (data d'atribució de l'ús temporal de l'habitatge familiar) ja es va tenir en compte la malaltia de la mateixa i no sembla que els seus problemes de salut vagin a desaparèixer. En segon terme, es valora per la Sala que la recurrent es va aquietar amb la sentència de 26 de gener de 2006 que li atribuïa de forma temporal el dret d'ús. En tercer terme, la Sala posa de manifest que la recurrent es troba a l'espera d'un procés social que previsiblement li generarà una indemnització. I, en darrer terme, respecte de la situació econòmica dels litigants, es valora que el recorregut percep una pensió de 1.400 euros i abona un lloguer de 500 euros, mentre que la recurrent té reconeguda una pensió de 618 euros i percep una pensió compensatòria de 157 euros. I amb aquests extrems, la Sala d'apel·lació conclou que, malgrat l'existència de situacions patrimonials diverses, no existeix un flagrant desequilibri suficientment important per a privar a un propietari dels seus drets dominicals.

Així, la Sala ha pres en consideració la situació laboral de la recurrent i el manteniment dels seus problemes físics, així com els seus ingressos, als quals afegeix la previsió de l'obtenció d'una indemnització derivada de la pendència d'un procediment social. I quant a la comparació que efectua la Sala entre els ingressos del recorregut i de la recurrent no es pot convenir tampoc amb la part recurrent que aquesta valoració portada a terme sigui irracional, il·lògica o arbitrària. Així, la sentència de la Sala té en compte que la recurrent percep ara una pensió de 618 euros i percep una pensió compensatòria de 157 euros (quan en la demanda s'indica que la darrera nòmina percebuda abans d'interposar la mateixa era de 851 euros) i que el recorregut rep una pensió de 1400 euros i que ha de satisfer un lloguer de 500 euros, mentre que aquesta despesa no s'indica en relació a la recurrent perquè té atribuït l'ús de l'habitatge familiar. La valoració dels mitjans probatoris i les conclusions fàctiques obtingudes, entre la qual es conclou que no existeix un flagrant desequilibri econòmic que justifiqui la privació dels drets dominicals d'un propietari no es pot entendre com a arbitrària o que no superi el test de racionalitat perquè no solament es proporcionen els extrems que s'han pres en consideració sinó que els mateixos es relacionen de forma individualitzada (lletres a) a f) per a concloure que no ha tingut lloc un canvi de les circumstàncies tingudes en compte des de l'any 2006.

Per consegüent, aquest segon motiu d'infracció processal també ha de ser desestimat.

QUART.- El tercer dels motius del recurs, sense indicar tampoc l'apartat de l' article 469.1 LEC en el qual s'empara, entén que s'ha infringit l' article 386 LEC , respecte de les proves de presumpcions. Així, indica que la conclusió obtinguda per la Sala és irracional, il·lògica i arbitrària i que s'han vulnerat les normes sobre presumpcions quant a la veritable situació econòmica del Sr. Alonso , tota vegada que de la venda d'un pis l'any 2006, abans de la crisi i essent contrari a la lògica el preu que es manifesta haver rebut, i no haver aportat la documentació requerida, es pot presumir que va obtenir una quantitat molt més elevada i rellevant per a resoldre el present litigi.

Pel que es refereix a la denúncia de la infracció de la prova de presumpcions, com a integrant d'un motiu d'infracció processal, la sentència d'aquesta Sala de 9 de febrer de 2012 ja ha posat de relleu que ' el recurso extraordinario por infracción procesal, a diferencia de lo que sucede con el de apelación, no se contempla un motivo específico en el que pueda incluirse la errónea o desacertada valoración de las pruebas practicadas, salvo por lo que se refiere al ' error patente o notorio' y a la ' interpretación ilógica o irrazonable' de los distintos medios de prueba legalmente previstos, como un supuesto de la arbitrariedad proscrita por la CE, que requiere la denuncia de infracción del art. 24.1 CE al amparo del ordinal 4º del art. 469.1 LEC ( SSTS 1ª 834/2009 de 22 dic ., 64/2010 de 23 feb ., 789/2010 de 25 nov . y 766/2010 de 1 dic .)'. En el cas que ara s'examina no solament no s'empara el present motiu del recurs d'infracció processal en l'apartat quart de l' article 469.1 LEC , sinó que ni tan sols es denuncia la infracció de l' article 24.1 de la Constitució .

La consideració anterior ja justificaria el rebuig d'aquest darrer motiu del recurs d'infracció processal, però, fins i tot, si s'admetés que es denuncia que la deducció assumida és il·lògica, irracional i arbitrària, tampoc podria prosperar aquest motiu. En efecte, entén la recurrent que s'infringeix la norma de presumpcions perquè ha restat provat que l'habitatge de la part recorreguda es va vendre abans de 2006 i que el preu al·legat es contrari a la lògica, a la vegada que no s'ha aportat la documentació a la qual fou requerit judicialment, de manera que la deducció que la quantitat percebuda per la part recorreguda fou més elevada i al no haver-ho fet així, la deducció obtinguda és irracional, il·lògica i arbitrària.

L' article 386 LEC , en el seu primer apartat, estableix que 'A partir de un hecho admitido o probado, el tribunal podrá presumir la certeza, a los efectos del proceso, de otro hecho, si entre el admitido o demostrado y el presunto existe un enlace preciso y directo según las reglas del criterio humano'. Si s'analitza la sentència de la Sala no s'empra la prova de presumpcions en relació a la capacitat econòmica de la part recorreguda ni s'estableix cap inferència entre el fet base, al qual es refereix la recurrent (venda d'un pis per un preu que entén il·lògic i manca d'aportació de la documental respecte a la venda de l'esmentat pis), i un fet deduït (major capacitat econòmica de la part recorreguda), sinó que el que porta a terme la Sala d'apel·lació es valorar la prova practicada, amb indicació d'aquells extrems fàctics en els qual fonamentarà la resposta jurídica, per a entendre que no s'ha produït en el present cas una modificació de les circumstàncies que justifiqui una nova pròrroga en l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar a favor de la recurrent. Així, en paraules de la STSJC de 9-02-2012 ' Particularmente, en cuanto a la prueba de presunciones judiciales -como advertimos en nuestras SSTSJC 42/2010 de 15 dic . y 43/2011 de 6 oct .-, cuando la declaración de hechos probados se funda -como sucede aquí- en una determinada valoración del material probatorio aportado por las partes, no puede decirse que se esté propiamente ante una presunción, porque no se trata de que de un ' hecho base' se extraiga por el tribunal de apelación un ' hecho consecuencia', sino que de la valoración conjunta de la prueba se ha considerado acreditado como producto de las deducciones lógicas del juzgador el hecho que la recurrente pretende desconocer (la convivencia marital con un tercero). Y aunque no fuera así, no debe olvidarse que frente a cualquiera de las conclusiones posibles según el raciocinio humano que, con diferente amplitud según los casos, puedan obtenerse mediante la prueba de presunciones judiciales, siempre habrá que preferir la elegida por el tribunal a quo, con tal de que sea razonable aunque no sea unívoca ( SSTS 1ª 22/1995 de 23 ene . y 1089/1996 de 20 dic .)'.

En conseqüència, el tercer motiu del recurs d'infracció es desestima i amb ell la totalitat del recurs extraordinari.

CINQUÈ.- El recurs de cassació es fonamenta en la infracció de l' article 83.2, paràgraf 2 del Codi de Família de Catalunya (' 2. Si manca acord o si aquest és rebutjat, a criteri del jutge o jutgessa, ateses les circumstàncies del cas, decideix, pel que fa a l'habitatge familiar, en els termes següents:

a).Si hi ha fills, l'ús s'atribueix, preferentment, al cònjuge que en tingui atribuïda la guarda, mentre duri aquesta. Si la guarda dels fills es distribueix entre els cònjuges, resol l'autoritat judicial.

b).Si no hi ha fills, se n'atribueix l'ús al cònjuge que en tingui més necessitat. L'atribució té lloc amb caràcter temporal, mentre duri la necessitat que l'ha motivada, sens perjudici de pròrroga, si és el cas'). Considera la part recurrent que la sentència d'apel·lació manté que no s'ha produït un empitjorament de les circumstàncies que van motivar l'atribució temporal i exigeix un requisit no contingut a la norma, com és la necessitat d'un canvi de circumstàncies. Entén que, segons el tenor literal de la norma, el cònjuge té dret a l'atribució temporal de l'ús de l'habitatge mentre dura la necessitat i, per tant, el manteniment de les mateixes circumstàncies justifica la pròrroga demanada. La recurrent sustenta també que la sentència d'instància vulnera l'ordenament jurídic quan estableix que interessava una atribució perpètua i que això limita els drets dominicals del recorregut, atès que es va demanar una atribució temporal mentre durés la necessitat i que el dret de propietat del propietari no usuari no es troben afectats.

Quant a l'interès cassacional manifesta que no existeix doctrina d'aquesta Sala respecte de la pròrroga de l'atribució de l'ús i que la doctrina que cal establir és que, una vegada finalitzat el termini temporal, procedirà la pròrroga si es mantenen les circumstàncies tingudes en compte en el seu moment. Entén que aquesta jurisprudència seria també d'utilitat respecte de l' article 233-20.5 del Codi civil de Catalunya , quan assenyala que 'L'atribució de l'ús de l'habitatge a un dels cònjuges, en els casos dels apartats 3 i 4, s'ha de fer amb caràcter temporal i és susceptible de pròrroga, també temporal, si es mantenen les circumstàncies que la van motivar. La pròrroga s'ha de demanar, al més tard, sis mesos abans del venciment del termini fixat i s'ha de tramitar pel procediment establert per a la modificació de mesures definitives'.

L'únic motiu que integra el recurs de cassació ha de ser desestimat per les raons que, a continuació, s'exposen. El present recurs de cassació es construeix sobre un nucli artificiós i amb alteració del debat jurídic fonamentat en la pretensió articulada per la part actora. Si s'analitza la demanda es pot constatar com es sol·licita una demanda de modificació de mesures, consistent en la pròrroga de l'ús de l'habitatge familiar, basada en l'empitjorament de la situació personal i en la seva precària situació econòmica. La sentència d'instància desestima la demanda i ho argumenta en el manteniment de les circumstàncies que van justificar una atribució temporal de l'ús i aquesta esdevé confirmada per la de segona instància, malgrat la apel·lant fonamentés el seu recurs, entre altres extrems, en una errònia valoració de la prova, al no haver-se tingut per provada la modificació substancial de les circumstàncies.

Ara, en seu cassacional, convé posar en relleu, en primer terme, que la Sala d'apel·lació no ha efectuat cap afirmació relativa a la pretensió d'obtenir una atribució perpètua de l'ús de l'habitatge, ni en el fonament de dret primer ni en el segon i la única asseveració que es conté, consistent en que la manca d'un flagrant desequilibri suficientment important no pot privar a un propietari dels seus drets dominicals, no comporta cap vulneració de l'ordenament jurídic català, atès que el que es vol palesar no és altra cosa que la temporalitat en l'atribució de l'ús de l'habitatge no es pot anar prorrogant en detriment de la facultat d'ús i gaudi que també correspon a l'altre propietari i que ha estat exclosa en funció de l'atribució temporal.

En segon terme, les coordenades en les quals s'emmarca l'atribució del dret d'ús de l'habitatge familiar són diferents baix la vigència del Codi civil de Catalunya que baix la del Codi de família, de manera que ni es pot compartir amb la recurrent que la doctrina que es sol·licita que s'estableixi en relació a l' article 83.2 CF sigui també aplicable per l' article 233-20.5 CCC, ni es pugui establir com a jurisprudència, respecte de l ' article 83.2 CF , que el manteniment de les circumstàncies que es van tenir en compte per a determinar l'atribució temporal de l'ús de l'habitatge justifica la pròrroga del mateix. L'argumentari que motiva la desestimació del motiu de cassació és el següent.

L' article 83.2 CF estableix que, si no hi ha fills, l'ús de l'habitatge familiar s'atribueix al consort que tingui més necessitat de l'habitatge familiar. I afegeix que aquesta atribució té caràcter temporal mentre duri la necessitat que ho va motivar, sens perjudici, en el seu cas, de la pròrroga. Aquest precepte ha de ser complementat necessàriament amb la jurisprudència que ha tingut ocasió d'establir aquest Tribunal en relació al mateix. Així, s'ha afirmat que la temporalitat és la regla general en l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar en absència de fills menors d'edat, encara que excepcionalment quan es prevegi que la situació de necessitat serà permanent i invariable i es perllongarà indefinidament en el temps o esdevindrà difícilment superable es podrà no fixar un termini a l'atribució de l'ús ( SSTJC 22-09-2003 , 6-11-2003 , 29-03-2004 , 4-10-2006 , 8-05-2008 , 16-12-2010 , 21-07-2011 i 25-06-2012 ). I la determinació d'un lapse temporal respon a la finalitat de liquidar en el temps que s'entengui com a estrictament necessari les relacions econòmiques i patrimonials entre les cònjuges o excònjuges, que constitueixen un focus de controvèrsies i litigis entre els mateixos (cfr. STSJC 16-12-2010 ). En canvi, el Codi civil de Catalunya no contempla una atribució indefinida de l'ús de l'habitatge familiar, sinó que l'article 233-20.5 estableix, en tot cas, i malgrat la situació de necessitat que l'atribució sigui sempre temporal, sense perjudici de pròrroga, també temporal, si es mantenen les circumstàncies que la van motivar.

Sense necessitat d'aprofundir més en l'estudi de l' article 233-20.5 CCC, que no és objecte d'aquest recurs, atès que la demanda es va interposar en data 30-12-2010 i, per tant, amb anterioritat a la vigència del llibre segon del Codi civil de Catalunya , com es pot apreciar, del que s'ha exposat, els règims jurídics quan a l'atribució de l'ús de l'habitatge, si no existeixen fills, no són idèntics entre el Codi de Família, completat amb la jurisprudència d'aquesta Sala, i el llibre segon, sinó que contemplen de forma diversa la composició d'interessos quant al cònjuge més necessitat. I és des d'aquesta òptica, que valorada la situació de la recurrent l'any 2006 i determinat, en funció de les circumstàncies apreciades en la sentència de 26-01-2006, dictada pel Jutjat Primera Instància 19 de Barcelona, que no concorren les circumstàncies que possibilitarien, conforme a la doctrina d'aquesta Sala ja explicitada, una atribució sense termini, es fixa aquest en un termini de cinc anys. I aquesta atribució s'efectua en previsió de les necessitats d'habitatge de la recurrent, que disposava d'una feina i d'una pensió compensatòria i, com abans s'ha posat de relleu amb la cita de la nostra sentència de 16-12-2010 , amb la finalitat de disposar d'un termini per a liquidar les relacions econòmiques i patrimonials entre els cònjuges i d'aquesta manera posar fi als focus de conflictes i litigis que poden existir entre ells. Ambdues sentències d'instàncies constaten que les circumstàncies no han empitjorat, però el manteniment de les mateixes no justifica per se la pròrroga de l'ús temporal de l'habitatge familiar, no solament perquè aquest debat no es va plantejar al llarg del procés, sinó que s'articula ara com a motiu del recurs de cassació, sinó perquè tampoc es pot entendre que s'ha vulnerat o infringit l' article 83.2 CF quan es considera que el termini existent, amb manteniment de les circumstàncies, era suficient per a haver procedit a la liquidació d'aquestes relacions patrimonials entre consorts i no per a concedir una nova pròrroga de l'ús de l'habitatge.

En aquest darrer sentit, no es pot convenir amb la recurrent que no existeixi doctrina de la Sala en relació a que el manteniment de les circumstàncies pot donar lloc a la pròrroga de l'ús, per quant aquesta doctrina es conté, entre les sentències abans esmentades, a les SSTSJC 4-10-2006 8-05-2008 i 10-11-2008 . Però, la part recurrent hauria d'haver identificat la doctrina que es considera vulnerada, amb identificació dels relats històrics similars amb el present supòsit i determinar com, quan i de quina manera ha tingut lloc la vulneració de la doctrina de la Sala. Aquests extrems que s'han d'acreditar, en consonància amb els criteris d'aquesta Sala Civil de 22-03-2012 i amb reiterada doctrina tant del Tribunal Suprem com d' aquesta pròpia Sala (entre d'altres, AATS 29-01-2008 , 30-09-2009 i ATSJC 10-12-2012 de) comporten la desestimació del motiu, per quant és també doctrina coneguda que les causes d'inadmissió es converteixen en causes de desestimació.

Els anteriors raonaments fonamenten la desestimació del recurs de cassació.

SISÈ.- La desestimació del recurs d'infracció processal i de cassació comporta la imposició de les costes processals a la part recurrent (arg. Art. 398 LEC ).

Fallo

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

DESESTIMARel recurs extraordinari d'infracció processal i el recurs de cassacióinterposat per la representació processal de la Sra. Serafina contra la sentencia, de data 20-03-2013, dictada per la secció 12 de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotlle 452/12 . Procedeix imposar a la part recurrent les costes processals d'aquesta alçada.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades, i juntament amb un testimoniatge remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència Provincial.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.La sentència ha estat signada per tots els magistrats que l'han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les Lleis. En dono fe.