Sentencia CIVIL Nº 113/2022, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 82/2022 de 15 de Marzo de 2022

Encabezamiento

Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Plaça Josep Maria Lidón Corbí, 1, pl. 5a - Girona

17001 Girona

Tel. 972942368

Fax: 972942373

A/e: upsd.aps2.girona@xij.gencat.cat

NIG 1707942120218031959

Recurs d'apel·lació 82/2022 2

Matèria: Apel·lació civil

Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Girona

Procediment d'origen: Procediment ordinari 358/2021

Entitat bancària: Banc de Santander

Per a ingressos en caixa, concepte: 1647000012008222

Pagaments per transferència bancària: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274

Beneficiari: Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Concepte: 1647000012008222

Part recurrent / Sol·licitant: Donato, Rocío

Procurador/a: Gregoria Tuebols Martinez, Gregoria Tuebols Martinez

Advocat/ada: Joaquim Oliva Sala

Part contra la qual s'interposa el recurs: Santiaga

Procurador/a: Ma. Àngels Vila Reyner

Advocat/ada: LUCAS ARIAS EXPOSITO

SENTÈNCIA NÚM. 113/2022

Il·lms. Srs.:

MAGISTRATS

Sr. JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

Sra. MARIA ISABEL SOLER NAVARRO

Sr. JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, 15 de març de 2022

Antecedentes

PRIMER.El 10 de febrer de 2022 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari 358/2021, procedents del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Girona, a fi de resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Gregoria Tuebols Martinez, en representació de Donato i Rocío, contra la Sentència de data 13 de desembre de 2021, en què consta com a part apel·lada la procuradora Ma. Àngels Vila Reyner, en representació d' Santiaga.

SEGON.El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'FALLO

Desestimar la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales Dª. Gregoria Tuebols Martínez en nombre y representación de D. Donato y Dª. Rocío por lo que debo absolver al Dª. Santiaga demandado de la pretensión ejercitada, con expresa imposición de costas a la parte actora.'

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 14/03/2022.

QUART.En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Joaquim Fernández Font.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER. La Sra. Santiaga va defensar com advocada la Sra. Rocío i el Sr. Donato en el procediment contenciós administratiu 5/2.014 del Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Girona.

La defensa de la Sra. Rocío li va correspondre per raó d'una designa del Col·legi d'Advocats de Girona, derivada del dret a la justícia gratuïta que se li va reconèixer.

La del Sr. Donato, espòs de la Sra. Rocío, li va ser confiada pel client directament.

L'objecte del procés contenciós administratiu, era la impugnació de la desestimació per silenci administratiu d'un recurs d'alçada que el Sr. Donato va presentar contra un acord de la Junta de Compensació de la urbanització DIRECCION000 - Sant Jaume de Vidreres de 17 de març de 2.013.

SEGON. La Sra. Rocío i el Sr. Donato reclamen una indemnització total de 29.700,47 euros a la Sra. Santiaga.

Aquesta pretensió es fonamenta jurídicament en la negligència professional amb què hauria actuat la lletrada demandada en el decurs d'aquell procediment contenciós administratiu, per manca d'uns coneixements elementals sobre dret urbanístic.

Segons el que argumentaven, la lletrada demandada va fonamentar la demanda d'impugnació davant l'esmentada jurisdicció en la reversió d'un terreny que se'ls hauria expropiat, d'una finca de la seva propietat situada en aquella urbanització de Vidreres, per raó que no s'hauria destinat a fer-hi cap obra o servei.

Segons els demandants, aquesta fonamentació jurídica era totalment errònia, perquè mai es va produir cap expropiació d'una part de la seva propietat, sinó que es va veure afectada per un instrument urbanístic de compensació bàsica.

L'error faria que la pretensió esdevingués insostenible, el que va provocar que fos desestimada, primer, per la sentència de l'avantdit jutjat d'1 de setembre de 2.015, que va ser apel·lada pels demandants i, després, per la de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 27 de gener de 2.017.

A banda d'aquest error reiterat en la demanda i en el recurs d'apel·lació, consideren igualment errònies les següents actuacions:

a/. Va deixar passar el tràmit de conclusions escrites davant del jutjat.

b/. Va presentar un recurs d'apel·lació contra la sentència de primera instància sense que ho sabessin ni ho autoritzessin els demandants.

c/. No va notificar-los el resultat de cap de les dues sentències.

d/. Va fixar com indeterminada la quantia del litigi, quan tenia una quantia determinada, que seria de 8.680 euros d'acord amb la pericial presentada amb la demanda d'aquest procediment civil, el que va implicar que l'import de les costes fos superior al que hauria d'haver estat.

e/. No va informar els seus clients de l'existència de la condemna en costes.

L'actuació negligent de la lletrada va impedir que percebessin una compensació econòmica de 8.680 euros com a conseqüència de l'afectació de 62 metres quadrats de la seva propietat a la compensació urbanística executada, el que implicaria una pèrdua d'oportunitat.

TERCER. La indemnització que reclamen per aquesta actuació professional negligent, es divideix en diversos conceptes.

a/. Embargaments derivats de les condemnes en costes, tant del procés principal com de l'incident d'execució de les costes imposades en les dues instàncies: 14.410,93 euros.

b/. Honoraris pagats pel Sr. Donato a la Sra. Santiaga: 2.722,50 euros.

c/. Pèrdua d'oportunitat: 8.680 euros.

QUART. La sentència de primera instància ha desestimat íntegrament la pretensió indemnitzatòria.

Sintèticament, aquesta decisió es basa en els següents arguments.

a/. La petició del Sr. Donato davant l'administració es fonamentava en l'existència d'una expropiació i en la reversió del terreny expropiat.

La lletrada demandada no podia fonamentar la demanda de cap altra manera, perquè va quedar predeterminada pel contingut d'aquella petició.

b/. La informació prèvia a la presentació del recurs contenciós administratiu que el Sr. Donato va proporcionar a la seva lletrada era errònia, perquè sempre li va dir que s'havia seguit un procediment administratiu d'expropiació forçosa.

c/. Que la lletrada demandada no aprofités el tràmit de conclusions escrites després del judici, no seria rellevant per a l'èxit de la pretensió.

d/. Tampoc ho seria que la quantia del litigi es fixés com a indeterminada, des del moment que es controlada pels lletrats de l'administració de justícia.

Per altra banda, la pericial en què es fonamenta la determinació de la quantia, no és fiable.

e/. Els demandants tenien coneixement de la presentació d'un recurs d'apel·lació contra la sentència desestimatòria de la seva pretensió, perquè van constituir el dipòsit necessari per poder apel·lar.

f/. No es pot apreciar cap mena de pèrdua d'oportunitat, perquè l'informe pericial en què es basa la quantitat que es reclama en aquest concepte és completament inconsistent i gens fiable.

En conclusió, la jutgessa d'instància conclou que no hi hagut cap negligència professional a càrrec de la lletrada demandada, que va actuar amb la diligència exigible.

CINQUÈ. Els demandants no estan d'acord amb aquesta decisió.

El seu recurs, d'una extensió desmesurada i totalment innecessària per defensar els seus arguments (64 planes en comparació amb els 15 de la demanda), reitera diverses vegades els motius que haurien de portar a entendre que l'actuació professional de la Sra. Santiaga va ser negligent i perjudicial per als seus interessos.

Segons el que al·lega, la decisió de la jutgessa d'instància de considerar que no hi ha cap mena de negligència professional, s'oposaria a la normativa deontològica que regula l'exercici de la professió d'advocat i a la jurisprudència que interpreta els seus deures professionals.

A continuació estudiarem de manera separada les diverses imputacions de mala praxi fetes contra la demandada.

Abans de fer-ho, però, considerem necessari reiterar la jurisprudència existent sobre aquesta qüestió.

Jurisprudència aplicable.

SISÈ. El Tribunal Suprem s'ha ocupat moltes vegades de determinar quina és la naturalesa jurídica de la relació professional entre l'advocat i els seus clients, els deures de l'advocat, com s'han de complir les seves funcions d'assessorament i les conseqüències del seu incompliment.

La sentència d'1 de juny de 2.021, fa un repàs de les decisions anteriors d'aquell Tribunal sobre aquestes qüestions.

SETÈ. Comença recordant quina és la funció essencial d'un advocat.

'Es abogado, conforme a lo dispuesto en el art. 542.1 de la LOPJ , quien ejerce profesionalmente la dirección y defensa de las partes en toda clase de procesos, o el asesoramiento y consejo jurídico. De igual forma, se expresa el art. 6 del Real Decreto 658/2001, de 22 de junio , por el que se aprueba el Estatuto General de la Abogacía Española, vigente durante la sustanciación del presente proceso. El contenido de la profesión, según señala el art. 1.2 del Real Decreto 135/2021, de 2 de marzo , por el que se aprueba el nuevo Estatuto General de la Abogacía Española, que entrará en vigor el 1 de julio de este año, consiste 'en la actividad de asesoramiento, consejo y defensa de derechos e intereses públicos y privados, mediante la aplicación de la ciencia y la técnica jurídicas, en orden a la concordia, a la efectividad de los derechos y libertades fundamentales'.

VUITÈ. A continuació defineix el tipus contractual dins del qual es desenvolupa aquella relació:

'La relación contractual existente entre abogado y cliente se desenvuelve normalmente en el marco de un contrato de gestión, que la jurisprudencia construye con elementos tomados del arrendamiento de servicios y del mandato ( sentencias de 30 de marzo de 2006, rec. 2001/1999 ; 14 de julio de 2005, rec. 971/1999 ; 26 de febrero de 2007, rec. 715/2000 ; 2 de marzo de 2007, rec. 1689/2000 ; 21 de junio de 2007, rec. 4486/2000 ; 18 de octubre de 2007, rec. 4086/2000 ; 22 de octubre de 2008, rec. 655/2003 ; 282/2013, de 22 de abril ; 331/2019, de 10 de junio y 50/2020, de 22 de enero , entre otras).

Se trata de una relación convencional fundada en la recíproca confianza y confidencialidad de la que deriva el deber del secreto profesional. Las personas depositan en manos de sus abogados asuntos en no pocas ocasiones de decisiva trascendencia vital en sus relaciones patrimoniales y personales. La aceptación de una defensa implica la asunción de las obligaciones de velar por tales intereses como si fueran propios, con sujeción a las normas del ordenamiento jurídico aplicable.

NOVÈ.Aquesta relació contractual no implica l'obligació de l'advocat d'obtenir un determinat resultat favorable als interessos del seus clients, sinó de posar els seus coneixements especialitzats al seu servei, fent tot el possible d'acord amb la lex artis per aconseguir-lo:

'La obligación del abogado consiste en prestar sus servicios profesionales. Es una obligación de medios, también concebida como de actividad o comportamiento, consistente en la realización de un trabajo bajo pericia. El Abogado sólo se puede comprometer a prestar sus servicios conforme a las exigencias de la lex artis, que disciplinan tal actividad humana, sin que, por lo tanto, garantice o quepa exigirle el resultado pretendido.

En este sentido, la jurisprudencia ha proclamado que la prestación del abogado no comporta como regla general la obligación de lograr una resolución favorable a las pretensiones deducidas o a la oposición formulada contra las esgrimidas por la parte contraria, pues dependerá, entre otros factores, de haberse logrado la convicción del juzgador ( sentencias de 14 de julio de 2005 , 14 de diciembre de 2005 , 30 de marzo de 2006 , 30 de marzo de 2006, rec. 2001/1999 ; 26 de febrero de 2007, rec. 715/2000 ; 282/2013, de 22 de abril y 331/2019, de 10 de junio , entre otras).

DESÈ. Respecte dels deures professionals derivats de l'exercici de l'advocacia, la sentència esmentada diu:

'La jurisprudencia no ha formulado con pretensiones de exhaustividad una enumeración de los deberes que comprende el ejercicio de la actividad profesional de abogado. Se han perfilado, únicamente, a título de ejemplo, algunos aspectos que debe comprender el ejercicio de esa prestación: informar de la gravedad de la situación, de la conveniencia o no de acudir a los tribunales, de los costos del proceso y de las posibilidades de éxito o fracaso; cumplir con los deberes deontológicos de lealtad y honestidad en el desempeño del encargo; observar las leyes procesales; y aplicar al problema los indispensables conocimientos jurídicos ( sentencias de 14 de julio de 2005 , 282/2013, de 22 de abril y 331/2019, de 10 de junio ).

ONZÈ.Pel que fa al compliment d'aquestes obligacions professionals, fent remissió a l'article 42 del Estatuto de la Abogacía de 2.001, recorda:

'El cumplimiento de las obligaciones asumidas por el letrado requiere que sean prestadas con sujeción a la diligencia exigible según la naturaleza del asunto y circunstancias concurrentes. En todo caso, el patrón de conducta para juzgar el cuidado debido no es el paradigmático de un buen padre de familia ( art. 1719 II CC ), sino el propio de una diligencia profesional, que exige actuar mediante la utilización de los medios necesarios para velar por los intereses asumidos, con la pericia y cuidado debidos y con sujeción a las exigencias técnicas correspondientes...

El nuevo Estatuto, en su art. 47.3, señala, por su parte, que el abogado: 'En todo caso, deberá cumplir con la máxima diligencia la misión de asesoramiento o defensa que le haya sido encomendada, procurando de modo prioritario la satisfacción de los intereses de su cliente'.

Se impone, por lo tanto, en dichas disposiciones estatutarias, una actuación bajo máxima diligencia, que conforma una manifestación de diligencia profesional, que ha de ser acorde además con la entidad de las obligaciones asumidas.

DOTZÈ. Quant a l'exigència de responsabilitat civil dels advocats per un exercici negligent de les seves obligacions especifica:

'Los requisitos exigidos para declarar la existencia de una responsabilidad civil, cuales son la falta de diligencia debida en la prestación profesional, el nexo de causalidad con el daño producido, así como la existencia y alcance de éste, corresponden acreditarlos a la parte que reclama la indemnización por incumplimiento contractual del letrado demandado ( sentencias de 14 de julio de 2005, rec. 971/1999 ; 21 de junio de 2007, rec. 4486/2000 ; 282/2013, de 22 de abril y 331/2019, de 10 de junio , entre otras), con las consecuencias derivadas de la aplicación del art. 217.1 LEC , en los supuestos de insuficiencia probatoria.

TRETZÈ. Finalment, s'ocupa dels criteris que han de guiar la determinació del perjudici sofert per un exercici negligent de la professió.

Específicament respecte de la coneguda com a pèrdua d'oportunitat, aquella sentència argumenta:

'El daño por pérdida de oportunidad es hipotético, por lo que no procede el resarcimiento económico cuando no concurre una razonable certeza sobre la posibilidad de que la acción frustrada hubiera sido judicialmente acogida. Exige, por lo tanto, demostrar que el perjudicado se encontraba en una situación fáctica o jurídica idónea para la estimación de la acción frustrada ( sentencias 801/2006, de 27 de julio y 50/2020, de 22 de enero ).

En definitiva, en palabras de la sentencia 123/2011, de 9 de marzo , es necesario 'urdir un cálculo prospectivo de oportunidades de buen éxito de la acción, que corresponde al daño patrimonial incierto por pérdida de oportunidades', que puede ser el originado por la frustración de acciones procesales ( sentencias de 20 de mayo de 1996, RC n.º 3091/1992 , 26 de enero de 1999 , 8 de febrero de 2000 , 8 de abril de 2003 , 30 de mayo de 2006 , 28 de febrero de 2008, RC n.º 110/2002 , 3 de julio de 2008 RC n.º 98/2002 , 23 de octubre de 2008, RC n.º 1687/03 y 12 de mayo de 2009, RC n.º 1141/2004 )'.

Aquest és també el criteri de la sentència de 28 de juny de 2.021.

CATORZÈ. Sobre la base d'aquestes premisses jurisprudencials, estudiarem les diverses imputacions de negligència professional fetes pels demandants.

Ho farem seguint l'ordre correcte dels diferents tràmits del procediment contenciós administratiu respecte dels quals s'imputa una actuació negligent a la lletrada demandada.

Errònia fonamentació de la demanda.

QUINZÈ. De la documentació presentada per les parts, molt especialment les sentències dictades en primera i segona instància del procediment contenciós administratiu, queda clar que l'instrument jurídic emprat per la Junta de Compensació Sector DIRECCION000-Sant Jaume de Vidreres no va ser el d'expropiació forçosa de cap terreny, sinó el d'afectació per la via d'una compensació urbanística bàsica derivada d'un projecte de 2.002.

Igualment queda acreditat que la demanda d'impugnació de la desestimació per silenci negatiu del recurs d'alçada plantejat davant l'avantdita Junta pel Sr. Donato, es va fonamentar sobre la base del dret de reversió per no ús dels terrenys suposadament expropiats.

La demanda no deia absolutament res de la compensació bàsica executada.

SETZÈ. La jutgessa de primera instància considera que la lletrada demandada, quan va fer servir aquella fonamentació, no va incorre en cap negligència professional, per dues raons:

Primera, l'encàrrec professional que els demandants li van fer, restava predeterminat pel contingut del recurs d'alçada del Sr. Donato, que el va fer pel seu compte i sense l'assessorament legal de la Sra. Santiaga.

La petició d'aquest codemandant era la reversió del terreny que hauria estat expropiat de la seva finca. El que reclamava era la reversió, no cap indemnització derivada de l'afectació a la compensació bàsica.

Segona, la informació que va facilitar a la lletrada era jurídicament errònia.

DISSETÈ. Per situar adequadament la qüestió litigiosa, hem de recordar que ens trobem amb dues persones, els demandants, que no tenen coneixements jurídics.

Precisament per aquesta raó, per defensar davant els tribunals el que consideren el seu dret, sol·liciten la designa d'un professional pel torn de justícia gratuïta, en el cas de la Sra. Rocío, o el contracten, en el del Sr. Donato, que no tenia reconegut aquell dret.

El professional contractat és coneixedor, o hauria de ser-ho per la seva titulació i col·legiació, del dret aplicable.

A partir d'aquí, segons la jurisprudència que hem extractat, el lletrat o la lleterada queden obligats a informar-se adequadament de totes les circumstàncies de dret o de fet que puguin tenir relació amb l'assessorament que han de donar.

Un cop obtinguda aquella informació, hauran de plantejar el cas amb la fonamentació jurídica que consideren més adient per a l'èxit de la pretensió.

No té sentit que hagi de ser el client, insistim que desconeixedor del dret, raó per la qual necessita un assessorament professional, qui li digui a l'advocat quins són els fets fonamentals i el dret aplicable.

DIVUITÈ. Partint d'aquesta premissa, no podem estar d'acord en què l'actuació professional de la lletrada demandada quedava condicionada pel plantejament del cas que havia fet el Sr. Donato quan va presentar una reclamació contra la decisió de la Junta de Compensació.

És inherent a l'obligació de l'advocat d'assessorar al seu client, exposar-li les possibilitats d'èxit que té el seu cas i els entrebancs que hi pot haver.

Si després de les explicacions oportunes el client encara desitja atansar-se als tribunals, quan el lletrat consideri que la pretensió és inviable, els ho ha de comunicar, renunciant a portar el seu cas o, com a mínim, acreditant d'una manera clara que els ha avisat, salvant la seva responsabilitat.

Específicament en matèria de justícia gratuïta, l' article 32 de la Ley 1/1.996, de 10 de enero , de asistencia jurídica gratuita, preveu què ha de fer el lletrat que consideri insostenible la pretensió que se li ha encarregat.

En definitiva, ni en el cas que el lletrat hagi estat designat pel conegut com a torn d'ofici, ni tampoc si ha estat contractat pel seu client, no queda automàticament vinculat al que vol al client o a com ho vol demanar.

El que ha de fer és aplicar el seus coneixements amb la finalitat de mirar d'obtenir el millor resultat possible.

En definitiva, aquesta vinculació a les actuacions jurídiques anteriors que pugui haver fet el client sense assessorament, no és ni tan automàtica ni tan radical.

DINOVÈ. Que el Sr. Donato hagués plantejat la seva reclamació davant la Junta de Compensació com una reversió d'una inexistent expropiació, no vol dir que la lletrada hagués de seguir necessàriament en la demanda una tesi jurídicament insostenible.

Podria haver al·legat que el seu client, com és evident, no és una persona coneixedora del dret, de manera que ajustava la seva petició a la significació jurídica real dels fets.

Això li permetia com a mínim, intentar introduir en la demanda els fonaments de dret aplicables, justificant l'error del Sr. Donato, invocant el seu dret constitucional a una tutela judicial efectiva

No és gens agosarat pensar que el jutge contenciós, des d'una perspectiva de respecte a aquell dret, admetés el canvi en la fonamentació jurídica de la demanda, tenint en compte que essencialment els fets no es modificaven, sinó que només canviava el seu abast i qualificació jurídica.

Almenys d'aquesta manera la lletrada demandada hagués salvat la seva actuació professional, presentant una demanda correcta sobre uns fonaments jurídics adequats.

Ni tan sols ho va intentar, sinó que es va limitar a plantejar la pretensió sobre la base d'una expropiació inexistent i un dret de reversió inviable.

VINTÈ. Pel que fa a l'errònia informació que li hauria transmès el Sr. Donato, com ja hem dit, entre les seves obligacions professionals s'hi inclou la d'informar-se adequadament dels fets i del dret aplicable.

En aquest cas era ben senzill. N'hi havia prou amb llegir l'acord de la Junta que el Sr. Donato havia impugnat.

No hi havia cap més resolució a estudiar, si tenim en compte que la desestimació del seu recurs es va produir per la via del silenci administratiu negatiu.

VINT-I-UNÈ. En conclusió, pel que fa a la fonamentació de la demanda, constatem que la lletrada d'instància ni es va informar correctament dels fets sobre els que havia de bastir-la, ni la va fonamentar jurídicament d'acord amb la rellevància de la naturalesa última de la intervenció urbanística que s'havia produït.

Que el Sr. Donato li donés més o menys informació, que aquesta fos o no correcta o els fonaments jurídics que va invocar en la seva reclamació davant la Junta esmentada, no són motius suficients per excusar l'actuació professional de la lletrada esmentada.

No va complir els seus deures professionals d'una manera adequada, procurant-se, primer, la informació necessària i corroborant l'exactitud o no de la que li havia donat el seu client, construint, després, una pretensió jurídica davant dels tribunals ajustada a la transcendència legal dels fets, amb les conseqüències inherents respecte de la fonamentació i la petició.

Quantificació de la demanda.

VINT-I-DOSÈ. Els apel·lants afirmen que la fixació de la quantia del procés contenciós com indeterminada és una nova negligència, perquè l'hauria d'haver fixat d'acord amb el valor del terreny afectat, que era perfectament determinable, com ho demostraria la pericial presentada amb la demanda, que situa aquell valor en 8.680 euros.

Aquesta valoració incorrecta de la demanda hauria determinat que l'import de la condemna en costes fos molt superior a la que procediria si s'hagués fixat aquella quantia d'acord amb els paràmetres correctes.

VINT-I-TRESÈ. Aquesta suposada negligència esdevé irrellevant a la pràctica.

La indemnització que reclamen els demandants és el rescabalament de la quantitat total pagada per les costes del procediment contenciós i per l'incident d'execució d'aquelles costes.

No sol·liciten el pagament de la diferència entre l'import que van haver de pagar en aquest concepte i el que haurien pagat en el cas que s'hagués fixat correctament la quantia de la demanda.

En aquest supòsit aquesta errònia fixació sí tindria rellevància.

VINT-I-QUATRÈ. Al que acabem de dir afegirem que, pel que fa a aquesta qüestió, estem d'acord amb el criteri de la jutgessa d'instància.

Certament, la determinació de la quantia d'un litigi, tot i que s'ha de fer inicialment en la demanda, no queda a la voluntat unilateral de la part demandant.

Els demandats s'hi poden oposar, i el lletrat o lletrada de l'administració de justícia haurà de decidir.

Per tant, no queda exclusivament en mans del lletrat o lletrada de la part demandant.

VINT-I-CINQUÈ. Per altra banda, com explicarem més endavant, l'informe pericial no és fiable pel que fa a la determinació del valor del terreny afectat, el que fa que difícilment es pugui fixar la quantia del litigi sobre la base de les seves conclusions.

Tràmit de conclusions del judici.

VINT-I-SISÈ. Els demandants també consideren que el fet que l'advocada demandada no fes ús del tràmit de conclusions quan se li va donar trasllat per fer-lo, implica una altra manifestació d'un incorrecte exercici professional.

VINT-I-SETÈ. Ha quedat acreditat que aquest trasllat es va produir i que la Sra. Santiaga no el va fer servir.

També en aquest punt estem d'acord amb el criteri de la jutgessa d'instància, en el sentit que aquest tràmit no és rellevant als efectes de determinar adequadament la pretensió i la seva fonamentació jurídica.

La seva finalitat és que els lletrats de les parts puguin fer valoracions sobre la prova presentada i la seva incidència sobre allò que reclamen.

Ara bé, que no s'hagi utilitzat, no té cap mena de rellevància respecte de la decisió final.

El que no podia fer en aquell moment l'advocada, era reconduir les seves peticions o la fonamentació jurídica de la demanda, que, aquí sí, quedava predeterminada de manera essencial des de la presentació d'aquell primer escrit d'al·legacions.

En altres paraules, el que ja no podia fer en aquell moment processal és afirmar que no s'havia produït cap expropiació, i passar a fonamentar la seva pretensió en les conseqüències derivades de la compensació.

Presentació del recurs d'apel·lació.

VINT-I-VUITÈ. El recurs afirma que la lletrada demandada no els hi va notificar la sentència de primera instància, ni tampoc la presentació d'un recurs d'apel·lació contra ella.

La sentència impugnada rebutja aquestes afirmacions sobre la base que el Sr. Donato va constituir el dipòsit necessari per presentar el recurs, el que implicaria que tenia coneixement tant de la sentència com de la presentació del recurs.

VINT-I-NOVÈ. De la documentació presentada no consta que la lletrada demandada comuniqués als seus clients la desestimació de la demanda ni la presentació del recurs d'apel·lació.

Entre els correus electrònics creuats entre el Sr. Donato i la Sra. Santiaga, que sembla ser que era la via habitual de comunicació entre el client i la professional, no consta cap comunicació expressa de cap dels actes processals esmentats.

És cert que s'acredita que el Sr. Donato va constituir el dipòsit necessari per presentar l'apel·lació.

Ara bé, d'aquesta dada no es pot inferir d'una manera concloent i segura que una persona sense cap coneixement de dret, arribés a entendre que aquell ingrés en un compte del jutjat era la conseqüència inherent a la presentació d'aquell recurs.

TRENTÈ. Fins i tot si acceptem hipotèticament que ho sabia i que ho va acceptar, no es pot obviar que un exercici adequat del deure d'assessorament que correspon a un advocat, implica que hagi informat d'una manera suficient i clara els seus clients de la significació de la presentació d'un recurs contra una sentència, els costos que implica i les possibilitats d'èxit de la pretensió.

Partint d'aquesta premissa, hem de reiterar el que ja hem dit en el fonament jurídic divuitè.

Atès el contingut de la sentència de primera instància, que clarament argumentava que no hi havia hagut cap expropiació sinó una compensació bàsica, les possibilitats del recurs eren nul·les, com així va ser.

La lletrada hauria d'haver informat els demandants que a la segona instància no podia modificar d'una manera essencial ni els fets ni els fonaments jurídics de la demanda.

A partir d'aquí, si quedava clar que volien continuar el procediment, o hauria d'haver renunciat a continuar portant el cas i a generar més despeses als clients, o hauria de constar clarament que, malgrat aquella informació, els demandants volien continuar-lo i que els defensés la demandada.

En el cas específic de la Sra. Rocío, atès que tenia reconegut el dret a la justícia gratuïta, la demandada hauria d'haver plantejat la manca de sostenibilitat del recurs.

Amb aquestes premisses, també apreciem negligència professional per la presentació d'un recurs que estava condemnat al fracàs.

Condemna en costes.

TRENTA-UNÈ. El recurs també imputa a la lletrada demandada que no els hi comuniqués que havien estat condemnats a pagar les costes de les dues instàncies, el que va provocar que es fessin diversos embargaments en un compte dels demandants.

TRENTA-DOSÈ. De la documentació presentada no consta, efectivament, que la lletrada demandada notifiqués als seus clients les successives taxacions de costes que es van anar produint, tant respecte del procés principal (primera i segona instància), com del d'execució de les esmentades taxacions.

Si aquesta notificació s'hagués fet, podrien haver pagat les costes taxades, el que implica que almenys s'haguessin pogut estalviar les costes derivades dels procediments d'execució d'aquelles taxacions (judicial respecte de les costes de la Junta de Compensació i administratiu pel que fa a les de la Diputació).

Que la lletrada impugnés les taxacions de costes de la primera i la segona instància, no pot pressuposar que per aquesta sola raó notifiqués als seus clients l'existència i exigibilitat de les taxacions.

Aquesta manca de comunicació suposa, també, un incompliment dels deures inherents a un advocat en la defensa dels interessos dels seus clients.

Conclusió.

TRENTA-TRESÈ. Del que hem exposat fins aquí, considerem demostrat que l'actuació professional de la lletrada demandada va ser negligent, tant pel que fa a un incompliment del deure d'informar i assessorar correctament als seus clients sobre les possibilitats de la pretensió que volien presentar, com a l'hora de determinar les bases fàctiques i jurídiques de la demanda i la presentació d'un recurs d'apel·lació contra la sentència desestimatòria de primera instància.

Igualment, va desatendre les seves obligacions respecte de la notificació de les taxacions de costes que es van anar fent i les conseqüències inherents.

Per tot això, considerem que ha incorregut en una responsabilitat civil professional, el que aboca a la indemnització dels perjudicis demostrats derivats d'aquell incompliment.

A continuació, determinarem la seva quantia.

Costes del procediment.

TRENTA-QUATRÈ. La demanda, i el recurs, sol·liciten en aquest concepte el pagament de la quantitat total de 14.410,93 euros pels embargaments ordenats en el seu compte pel Servei Comú d'Execució dels Jutjats.

També reclamen el pagament de 3.887,04 euros per l'embargament acordat pel Consell Comarcal de La Selva amb la finalitat d'obtenir el pagament de les costes derivades de la defensa de la Diputació de Girona en representació de l'Ajuntament de Vidreres.

TRENTA-CINQUÉ. La demandada va al·legar en la seva contestació que les quantitats reclamades per la demanda en aquests conceptes, eren superiors a les que es van fer constar a la demanda de conciliació, presentada abans de la incoació d'aquest procés declaratiu.

La demanda de conciliació, quantificava el perjudici derivat de la imposició de costes en 7.049,90 euros, respecte de les de la primera instància, i en 2.984,04 euros, pel que fa a les de la segona.

Tot i que no quantificava les derivades del procediment d'execució de les esmentades taxacions, sí afegia que també sol·licitava els interessos i costes resultants de l'execució instada pel lletrat que va defensar a la Junta de Compensació.

Per tant, no reclamava només les costes de les dues instàncies del procediment declaratiu, sinó també les de l'execució de les respectives taxacions.

Ara bé, ho feia només respecte de les meritades pel lletrat que va defensar la Junta.

No deia res de l'execució de les costes per la intervenció de la lletrada que va defensar la Diputació de Girona en representació de l'Ajuntament de Vidreres.

El recurs, malgrat la seva extensió, no argumenta perquè no va incloure a la demanda de conciliació aquest darrer import (3.887,04 euros).

Partint d'aquesta premissa, no podem entrar a especular si és que en el moment de presentar la demanda de conciliació encara no s'havia ordenat, dins la via de constrenyiment administrativa, l'embargament d'aquella quantitat, o si no ho va fer per alguna altra raó.

A partir d'aquí, no podem incloure un concepte en la indemnització que no era objecte de reclamació a la demanda de conciliació.

Si en el moment en què aquesta darrera va ser presentada no es valorava aquest concepte com a perjudici, no podem acceptar, sense una explicació convincent, que s'inclogui ara.

Per tant, no podem admetre com a perjudici la quantitat de 3.887,04 euros derivada de les costes de la lletrada de la Diputació.

TRENTA-SISÈ. D'acord amb el decret de 2 d'octubre de 2.017, de la lletrada de l'Administració de Justícia del Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Girona, les costes taxades per la primera instància del procés, pujaven a 7.049,90 euros.

El decret de'11 de juliol de 2.017, de la lletrada de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJC, va taxar les costes de la segona instància causades a la Junta en 1.708,04 euros.

El decret de la mateixa lletrada de 12 de juliol de 2.017, va taxar les de la Diputació en 1.276 euros.

Finalment, el decret de 2 d'octubre de 2.018 de la lletrada del jutjat esmentat, va taxar les costes del procediment d'execució, exclusivament pel que fa als honoraris del lletrat que va defensa la Junta, en 1.159,90 euros.

Per tant, la quantitat total que deriva de les quatre taxacions avantdites, puja a un total de 11.193,84 euros.

TRENTA-SETÈ. La quantitat que per aquests mateixos conceptes reclamen els demandants, és de 14.410,93 euros, que es correspondria amb les quantitats embargades.

Dels documents presentats no consta l'obligació de pagar cap altre import que els 11.193, 84 euros que acabem d'esmentar.

Específicament, no s'ha presentat cap liquidació d'interessos derivats de la mora processal que pugessin incrementar-la.

Per tot això, considerem que l'única quantitat que es pot indemnitzar és l'import de les taxacions aprovades.

Que hi va haver un excés d'embargament, queda clar del contingut del decret de la lletrada dels serveis comuns d'execució, de 2 d'octubre de 2.018, que fa esment a la devolució als demandants, en concepte de sobrant, de 1.210,86 euros.

Si consideren que el sobrant és encara més gran, poden optar per reclamar la devolució de la quantitat cobrada amb excés.

En definitiva, la indemnització per les costes del procediment principal i del d'execució, pujarà a 11.193,84 euros, quantitat que resulta de les esmentades taxacions.

Honoraris de la lletrada demandada.

TRENTA-VUITÈ. Els apel·lants també demanen com a indemnització la devolució de la quantitat pagada en concepte d'honoraris a la lletrada demandada.

TRENTA-NOVÈ. Abans d'entrar a valorar aquesta qüestió, cal recordar que la Sra. Rocío va ser defensada sobre la base del seu dret d'assistència jurídica gratuïta, el que implica que no va haver de pagar honoraris a la seva lletrada.

Tanmateix, ni la demanda ni la contestació fan cap mena d'al·lusió a aquest fet, el que determina que nosaltres no hi entrem.

QUARENTÈ. Del que hem dit en els fonaments anteriors, ha quedat acreditat que la lletrada demandada va actuar de manera negligent, el que es va manifestar en diferents moments de la seva actuació en el procediment contenciós.

Els honoraris són la contraprestació contractual derivada de la remuneració a la que té dret un advocat per la realització de la seva feina professional.

Quan aquesta tasca s'ha desenvolupat sense la diligència exigible, provocant un perjudici al seu client, és tan com dir que la seva feina no ha estat feta, el que ha de comportar que no percebi la remuneració que en un altre cas seria exigible.

Per tant, és procedent indemnitzar els demandants en l'import equivalent a la retribució percebuda per la Sra. Santiaga després que fos rebaixada pel decret de 21 de febrer de 2.020.

Per tot això, haurà de pagar 2.722,50 euros.

Pèrdua d'oportunitat.

QUARANTA-UNÈ. El darrer concepte que ha motivat la petició d'una indemnització, ha estat el derivat de la pèrdua de l'oportunitat d'obtenir un rescabalament en la via contenciosa administrativa pel valor del terreny afectat per la compensació urbanística.

El que venen a dir els actors és que, si la intervenció professional de la lletrada demandada s'hagués ajustat a les regles mínimes de la diligència professional exigible, haurien pogut obtenir una indemnització que xifren en 8. 680 euros.

Aquesta quantitat resulta de l'informe pericial que van adjuntar a la seva demanda, que feia constar quin era el valor d'aquella part de terreny.

QUARANTA-DOSÈ. En aquest punt coincidim amb la valoració de la jutgessa d'instància respecte de la credibilitat i fiabilitat que mereix aquesta pericial.

Deixant a banda que és poc més que esquemàtica, el títol de l'informe ja diu que es tracta d'una valoració aproximada, el que fa que no es pugui prendre com a base de la reclamació d'una quantitat tan concreta i determinada com pretenen els demandants.

Si ens endinsem en les seves conclusions, per molt que siguin aproximades, sembla difícil obviar que no és gaire creïble que es pugui fixar un concret valor per qualsevol terreny urbà de Vidreres, amb independència, per exemple, si està al centre de la població o als afores.

En definitiva, l'informe és poc fiable als efectes de la valoració del terreny afectat.

Tampoc podem menystenir que en aquest punt també es produeix una evident contradicció entre la quantitat reclamada per la demanda de conciliació i la demanda iniciadora d'aquest procés declaratiu ordinari.

La primera, fent esment a un informe pericial que no identificava, fixava el preu en 6.500 euros.

La segona ho fa, com hem dit, en 8. 680 euros, sense cap explicació que justifiqui l'increment nio massa temps després.

QUARANTA-TRESÈ. Si la pèrdua d'oportunitat implica, com diu la jurisprudència que hem extractat, una ponderació de les possibilitats d'estimació de la pretensió si no s'hagués produït l'actuació negligent del lletrat, sobre la base del que hem dit, les hipotètiques possibilitats d'obtenir un rescabalament que es quantifica en un informe pericial poc creïble, són escassíssimes, per no dir directament que nul·les.

En conclusió, no és procedent atorgar cap indemnització en aquest concepte.

Import total de la indemnització.

QUARANTA-QUATRÈ. Del que hem argumentat en els fonaments jurídics anteriors, és procedent reconèixer als demandants una indemnització d'11.193,84 euros, derivada de les taxacions de costes, i 2.722,50, de la minuta d'honoraris de la lletrada demandada.

Per tot això, la indemnització total que els hi reconeixem puja a 13.916,34 euros.

Costes.

QUARANTA-CINQUÈ.De conformitat amb l' article 398.2 de la LEC no imposem les costes de la segona instància.

QUARANTA-SISÈ.D'acord amb el que preveu l' article 394,2 de la mateixa llei processal, no és procedent imposar les de la primera instància.

Fallo

PRIMER.Estimem en part el recurs d'apel·lació presentat en nom de Donato i Rocío contra la sentencia de primera instància i la revoquem, en el sentit de condemnar a la Sra. Santiaga a indemnitzar a la Sra. Rocío i al Sr. Donato en la quantitat de 13.916,34 euros.

Aquesta quantitat meritarà l'interès legal dels diners des de la data de presentació de la demanda, i s'incrementarà en dos punts des de la d'aquesta sentència.

SEGON.No imposem les costes de la segona instància.

TERCER.No imposem, tampoc, les de la primera instància.

És procedent retornar a la part apel·lant el dipòsit que va constituir amb la finalitat de recórrer la resolució de primera instància.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació, d'acord amb allò que estableix l' article 477.2.3º de la LEC si s'acredita el seu interès cassacional, i per infracció processal, de conformitat al que disposa la seva disposició final setzena.

Serà competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurà d'interposar davant d'aquesta Secció de l'Audiència en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurà de fer el pagament del dipòsit preceptiu, si escau.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i, una vegada ferma, retorneu les actuacions originals al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d'on procedeix.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels Il·lms. Srs. Magistrats indicats, els quals, a continuació, signen.

Podeu consultar l'estat del vostre expedient a l'àrea privada de seujudicial.gencat.cat.

Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i es tractaran amb la màxima diligència.

Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials i que el tractament que se'n pugui fer queda sotmès a la legalitat vigent.

Les parts han de tractar les dades personals que coneguin a través del procés de conformitat amb la normativa general de protecció de dades. Aquesta obligació incumbeix als professionals que representen i assisteixen les parts, així com a qualsevol altra persona que intervingui en el procediment.

L'ús il·legítim de les dades pot donar lloc a les responsabilitats establertes legalment.

Amb relació al tractament de les dades amb finalitat jurisdiccional, els drets d'informació, accés, rectificació, supressió, oposició i limitació s'han de tramitar conforme a les normes que siguin aplicables en el procés en què s'obtinguin les dades. Aquests drets s'han d'exercir a l'òrgan o oficina judicial en què es tramita el procediment i n'ha de resoldre la petició qui en tingui la competència atribuïda en la normativa orgànica i processal.

Tot això de conformitat amb el Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, la Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals i el capítol I bis del títol III del llibre III de la Llei orgànica 6/1985, de l'1 de juliol, del poder judicial.