Sentencia Civil Nº 12/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 110/2008 de 19 de Marzo de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

R. de cassació i per infracció processal núm. 110/2008

SENTÈNCIA núm. 12

Presidenta:

Excma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Magistrats:

Il·lm. Sr. Enric Anglada i Fors

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Barcelona, 19 de març de 2009

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal interposats per MINAR SA, representada davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Esther Suñer Olle i dirigida per l'advocat Sr. Manuel Muro Cristobal, contra la Sentència dictada per la Secció 15a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 20 de desembre de 2004 en conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 29 de Barcelona el 25 de juny de 2002 en el procediment ordinari núm. 647/01 . La Sra. Penélope , el Sr. Augusto i el Sr. Feliciano , aquí part contra la qual es recorre, han estat representats en aquest Tribunal pel procurador Sr. Carlos Badia Martínez i dirigits per l'advocat Sr. Manuel Miro Echevarne.

Antecedentes

Primer. El procurador Sr. Carlos Badia Martínez, en representació de Augusto , Penélope y Feliciano , va formular demanda de judici ordinari núm. 647/01 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 29 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 25 de juny de 2002 , la part dispositiva de la qual diu el següent:

"Estimar la demanda interpuesta por la representación procesal de Dña. Penélope , D. Augusto Y D. Feliciano contra la sociedad mercantil MINAR, SA y:

1º) Reconocer el derecho de los referidos demandantes a percibir los dividendos correspondientes al periodo comprendido entre el 16 de marzo de 1988 y el 6 de noviembre de 1993.

2) Condenar a la sociedad demandada a abonar a los demandantes, en concepto de dividendos correspondientes al periodo coprendido entre el 16 de marzo de 1988 y el 6 de noviembre de 1993, la suma de 16.559.799.- pts (equivalentes a 99.526,40 eur) para cada uno de ellos, con más sus intereses legales.

Todo ello debiendo abonar MINAR, SA las costas procesales causadas en esta litis".

Segon. Contra aquesta Sentència, la part DEMANDADA va interposar un recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 15A de l'Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 20 de desembre de 2004 , amb la següent part dispositiva:

"Que con desestimación del recurso de apelación interpuesto por la representación de MINAR, SA contra la sentencia dictada con fecha 25 de junio de 2.002 por el Juzgado de Primera Instancia n 29 de los de Barcelona en los autos de los que el presente rollo dimana, DEBEMOS CONFIRMAR Y CONFIRMAMOS íntegramente la misma condenando a la recurrente al pago de las costas de esta alzada".

Tercer. Contra la Sentència anterior, MINAR, S.A va interposar aquest recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per interlocutòria de 30 d'octubre de 2008, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre els recursos a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre perquè en un termini de vint dies formalitzés l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 29 de gener de 2009, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l'Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

Fundamentos

PRIMER.

Són antecedents de caire fàctic que aquesta Sala considera ineludibles de desgranar per tal d'arribar a un complert enteniment del tema litigiós, els següents:

La demanda que originà aquest debat, fou presentada per la representació processal dels senyor Augusto , Feliciano i Penélope , en petició de judici ordinari dirigit contra la societat Minar S.A. en reclamació dels dividends meritats per la susdita societat en favor dels litigants el període comprès entre el 16 de març de 1988 i el 6 de novembre de 1993.

La societat demandada s'oposà a les pretensions esgrimides pel contrari adduint que en virtut de l'establert en l' article 947 del Codi de comerç el dret dels agents a cobrar els esmentats dividends havia prescrit.

La senyora Mónica , mare dels agents, i que morí el 8 de maig de 1983, era propietària (entre d'altres béns) de 1245 accions del capital social de Minar S.A., i, en concret, a cada un dels pledejants li varen correspondre a títol hereditari, 249 de les avantdites accions.

Prèviament a l'acceptació de l'herència de la finada, els vuit fills de la mateixa, germans Augusto Feliciano Penélope passaren per un peregrinatge de controvèrsies, les quals (segons es desprèn de la sentència dictada en segona instància) impedien conèixer exactament que conformava el cabal relicte de la senyora Mónica . Per aquesta circumstància la Societat Anònima Minar S.A. va remetre amb data 16 de març de 1988 una carta als "herederos de Doña Mónica ", en la qual, i pel que ara interessa, ressenyava: "A fin de inscribir los nombres y las direcciones de los nuevos titulares en el referido Registro (s'ha d'entendre d'accions nominatives) les encarecemos y rogamos, procedan a notificarnos y justificarnos formalmente quienes son los propietarios actuales. Les agradeceremos para su propio interés, la màxima celeridad en el cumplimiento de este requisito, ya que mientras tanto quedarán en suspenso los derechos políticos y económicos inherentes".

Davant l'anterior petició, va respondre la també filla i hereva de la causant, la senyora Eulalia , en una carta datada a 15 de maig de 1988, en la qual comunicava a la societat els nom dels seus set germans cridats a l'herència, afegint textualment: "asimismo le ruego, mantenga suspendidos los derechos políticos y económicos hasta que queden solucionados los trámites legales, aún pendientes, con respecto a la sucesión de Doña Mónica ".

La sentència dictada en Primera Instància va dividir el període temporal durant el qual els agents no varen cobrar els dividends objecte d'aquest plet en dues parts, la primera que aniria del 19 de maig de 1989 al 23 de juny de 1993, espai temporal, que segons la Magistrada "a quo" considera que apareixia una impossibilitat absoluta de conèixer qui o quins eren els vertaders titulars de les accions, fins el punt que la societat Minar S.A. va interposar una acció que acabà amb sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona de data 23 de juny de 1993 , la qual va deixar sense efecte les transmissions efectuades per un dels germans.

Segons les argumentacions jurídiques de la sentència de Primera Instància aquesta impossibilitat provocà una suspensió del termini de prescripció, figura que malgrat no sigui reconeguda en el Codi civil, sí que es considerada jurisprudencialment pel Tribunal Suprem i per doctrina autoritzada.

El segon període suposadament prescriptiu, segons la sentència de Primera Instància ratificada en la seva integritat per la dictada per l'Audiència Provincial, aniria des de la data de la sentència que decidí sobre la titularitat de les accions, és a dir el 23.6.1993, fins a la de reclamació dels dividends per parts dels agents, el 24.10.98, deixant constància del fet que havien tornat a transcórrer els cinc anys a què fa referència l' article 947 del Codi de comerç (aquí la resolució de l'Audiència sembla oblidar que en virtut de la suspensió de la prescripció, a diferència del que succeeix amb la interrupció de la mateixa, no queda sense efecte el període inicialment transcorregut, nogensmenys, en el cas que ara es tracta, aquesta circumstància no produeix efectes econòmics, ni jurídics).

Pel que fa a aquest darrer període temporal, en que els drets dels agents podrien haver prescrit, novament, considerà la sentència de Primera Instància que es produí una interrupció de la prescripció, en virtut de l'acte de reconeixement de deute per part de la societat Minar S.A. en fer constar en les memòries abreujades dels comptes anuals dipositats per la demandada en el Registre Mercantil en dades 31 de desembre de 1995, 1996, 1997 i 1998 "los importes a pagar a los herederos de Doña Mónica que corresponden a los dividendos de los ejercicios comprendidos entre 1987 y 1995, los cuales no han sido, satisfechos a la sociedad por no haberles sido aclarado quién tiene derecho a las acciones de la difunta".

Conseqüentment, la sentència de Primera Instància estimà la demanda principal.

La sentència de l'Audiència va compartir en la seva totalitat, tant les conclusions fàctiques, com les argumentacions jurídiques de la de Primera Instància, per tant no és escaient reproduir aquí les seves argumentacions, si bé és procedent esmentar que ambdues sentències contenen un estudi profund tant de la institució de la suspensió de la prescripció (que reconeix el Codi de comerç, art 955, la jurisprudència i la doctrina) com de la figura jurídica en que consisteix la interrupció de la mateixa, que està regulada tant en el Codi civil com en el Codi de comerç. Finalment, per raons òbvies l'Audiència confirmà la sentència de Primera Instància.

SEGON.

Contra la sentència dictada per l'Audiència la representació lletrada de Minar S.A. hi interposa recurs extraordinari per infracció processal i recurs de cassació, i, encara que la recurrent plantegi els esmentats recursos en l'ordre contrari al que acabem d'anunciar, per raons sistemàtiques aquesta Sala estudiarà en primer lloc el recurs per infracció processal presentat, i una vegada resolt s'abordarà l'estudi del recurs de cassació.

En el primer motiu de infracció processal es denuncia la infracció per inaplicació de les normes processals reguladores de la sentència recollides en l' article 218 de la Llei d'enjudiciament civil , adduint la part recurrent que la sentència dictada per l'Audiència introduí un fonament diferent al que al·legà la part demandant i aplicà la sentència de Primera Instància.

La recurrent aprofita per recordar el que disposa l' article 218 de la Llei d'enjudiciament civil en el seu segon paràgraf, en concret: "el Tribunal sin apartarse de la causa de pedir acudiendo a fundamentos de hecho o de derecho distintos a los que las partes hayan hecho querido valer, resolverá conforme a las normas aplicables al caso, aunque no hayan sido acertadamente citadas o alegadas por los litigantes".

Continua la part que recorre posant de relleu que en la demanda s'havia fonamentat la reclamació dels dividends meritats per la societat Minar S.A. (qui ara recorre) corresponents al període comprès entre març de 1988 a 6 de novembre de 1993, en la manca de prescripció dels susdits dividends, pel fet que es va perfeccionar un conveni entre els accionistes demandants i la societat demandada derivat de les dues cartes creuades a que s'ha fet referència més amunt, la de 16 de març de 1988, que Minar va remetré als hereus de l'accionista (mare dels aquí recorreguts), que havia mort, i la contesta a la mateixa de data 15 de maig de 1988, que va enviar a títol de contesta una de les filles i hereves de la difunta.

Seguint la teoria de la part recurrent, i tal com consta, en els antecedents d'aquesta resolució, en les esmentades missives les parts ara litigants, acceptaven que la ignorància dels reals propietaris de les accions suspenia la prescripció del dret a cobrar els dividends, en relació als qui finalment resultessin els veritables accionistes.

Al fil de l'exposat, en el motiu del recurs s'assegura que la sentència de Primera Instància també partia de l'existència d'un suposat acord entre les parts litigants per evitar que en virtut del transcurs del temps sense rebre els dividends corresponents a les accions, prescrivissin aquest drets, donat que ambdues parts acceptaven que hi havia controvèrsia sobre la real identitat dels accionistes.

Contràriament a aquesta argumentació invocava la recurrent que la sentència de l'Audiència s'apartava de la causa petitòria en obviar el susdit conveni. La tesi de la part recurrent no pot prosperar, pel fet que :

La part interpreta l'article 218 apartat primer, paràgraf segon de forma absolutament errònia, ja que segons aquest precepte legal el Tribunal no es pot apartat de la raó petitòria, ni acudir a fonaments de fet diferents dels que les parts hagin al·legat.

Com és sabut, en el procediment civil sí que correspon els litigants aportar a les actuacions les proves que conduiran a la fixació dels fets provats, però els fonaments jurídics aplicables a aquests fets, és funció de l'òrgan jurisdiccional, d'acord als coneguts principis: "Da mihi factum dabo tibi ius", i, "iura novit curia".

La sentència de Segona Instància certament, s'emparà bàsicament en la suspensió del termini de prescripció, per impossibilitat de l'exercici dels seus drets per part dels que resultarien més tard declarats vertaders accionistes, ja que no fou fins el dictat de la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona de data 23 de juny de 1993, quan es conegué de forma fefaent qui eren realment els titulars de les accions de Minar S.A. Però, malgrat tot, aquesta resolució deixa constància del "adecuado tratamiento de la suspensión de la prescripción" en la sentència de Primera Instància, per la qual cosa ja acull directament la tesi de la mateixa.

Consegüentment, en cap cas es pot estimar que la recurrent ha sofert una "notable indefensión, al dificultar sus derechos de defensa", pel fet que la sentència que es recorre no sigui tant insistent com la de primera instància en l'existència d'un conveni quan qualifica l'intercanvi de comunicacions entre els litigants, donat que hi ha una total coincidència amb els fets, i en cap moment la sentència de l'Audiència nega l'existència d'un pacte, sinó tot el contrari, ja que en invocar les sentències del Tribunal Suprem de 15 de febrer de 1986 o 24 de juny de 1991, recull, en aquest moment, directament la teoria del conveni entre les parts.

Per tant, no té cap mena de conseqüència jurídica que es faci més incidència ja en que les susdites comunicacions provocaren un conveni entre les parts, tal com ho fa la demanda i la sentència de Primera Instància, que produí la suspensió de la prescripció, o, que s'insisteixi més en que la suspensió de la prescripció fou provocada pel desconeixement de quins eren els titulars de les accions, (teoria recolzada per l'existència d'un litigi encaminat a esbrinar-ho).

Finalment pel fet que la institució de la suspensió de la prescripció per part del Tribunal "a quo" està correctament aplicada, en tractar-se d'una figura de creació jurisprudencial i doctrinal (en referència al Codi civil), ja que el Codi de comerç regula la susdita institució, i nogensmenys està contemplada en el nou Codi de civil català, i com que de fet, malgrat el recurrent vulgui obviar-ho, la suspensió de la prescripció del dret de cobrar els dividends de les seves accions és un dels dos nusos gordians d'aquest debat, escau recordar la següent doctrina:

"como efecto capital la necesidad de que el tiempo de la prescripción haya de contarse de nuevo por entero" (S. TS de 10 de enero de 1990; pues "a diferencia del instituto de la suspensión, que simplemente paraliza el plazo concediendo eficacia al tiempo ya transcurrido, para sumarlo al posterior a la cesación del fenómeno suspensivo, la interrupción elimina ese curso de manera que el lapso legal de prescripción ha de ser iniciado en su cuenta una vez desaparecida la causa que tal interrupción produjo" (S. TS de 31 de enero de 1986).

La diferencia entre el evento suspensivo y el interruptivo estriba pues en que mientras el primero determina la "reanudación" del plazo prescriptivo, el segundo origina su "reinicio".

Es común justificar o explicar la suspensión de la prescripción apelando a la imposibilidad del titular de hacer valer su derecho interrumpiendo aquélla. Un sujeto imposibilitado para actuar, se dice, no puede verse afectado por una institución frente a la cual no tiene medios de defensa. Sin embargo, la sola imposibilidad para el ejercicio de la acción no comporta sin más en nuestro Derecho la suspensión del plazo de prescripción, pues para que ésta tenga lugar es preciso que la Ley -si no tuviera por causa el convenio- atribuya expresamente tal virtualidad a la situación que la determina, y el vigente ordenamiento jurídico español no reconoce eficacia suspensiva de la prescripción a la imposibilidad meramente subjetiva de ejercicio de los derechos, sea debida a la ineptitud física, a la ausencia o a la incapacidad de obrar de su titular, ni la otorga tampoco a la yacencia del patrimonio de que los derechos forman parte...

Si el Código Civil, a diferencia de otros Códigos europeos, no prevé causa alguna suspensiva del plazo prescriptivo, ni reconoce siquiera la posibilidad de su suspensión, sí lo hace en cambio el Código de Comercio, en su art. 955 ".

La doctrina exposada és totalment aplicable al supòsit en debat, i així ho considerà la sentència de l'Audiència ratificant el que va declarar la de Primera Instància, per tant, escau la desestimació del motiu del recurs en la seva integritat.

TERCER.

El segon motiu del recurs es fonamenta en la infracció de l' article 209 de la Llei d'enjudiciament civil , que diu, pel que ara interessa: "en los fundamentos de derecho se expresarán... los puntos de hecho y de derecho fijados por las partes y los que ofrezcan las cuestiones controvertidas dando las razones y fundamentos legales del fallo que haya de dictarse, con expresión concreta de las normas jurídicas aplicables al caso".

El motiu del recurs no té el més mínim suport legal, el recurrent combat una afirmació fàctica continguda en la sentència de Primera Instància, quan com és sabut, l'objecte del recurs de cassació ho constitueix la resolució dictada por la Audiència Provincial.

Malgrat tot, encara que es consideri que la sentència dictada per l'Audiència ratificà, en l'aspecte que ara interessa, la de Primera Instància, contràriament al que addueix la recurrent, tampoc importa a qui fos imputable el desconeixement de la titularitat de les accions que va impedir la prescripció dels drets a cobrar els dividends meritats per les mateixes, sinó que, realment transcendent és la manca de possibilitat de reclamar per part dels demandants en la instància, ara recorreguts, que provocà, com s'ha repetit, la suspensió del termini fixat legalment per tal de que actués l'institut de la prescripció.

Corol·lari de l'exposat és que ha de decaure el motiu del recurs.

QUART.

El tercer motiu del recurs per infracció processal no es sinó, en part, una reiteració del primer que ja s'ha rebutjat més amunt.

El recurrent denuncia infracció de l' article 216 de la Llei d'enjudiciament civil que regula el dret a la justícia pregada. Aquest motiu no fou anunciat en preparar el recurs, cosa que provoca ja la impossibilitat de la seva estimació. Però és que a més, és escaient afegir, de forma succinta, que el recurrent insisteix ara, en que el Jutjat de Primera Instància fixà el "dies ad quem" de finalització de la causa de suspensió de la prescripció en la data de la sentència dictada per l'Audiència Provincial que determinà quins eren els titulars de les accions. Segons el recurrent el Jutge es va excedir en declarar provat un fet no invocat per les parts.

Ja hem dit que la sentència objecte de recurs és la de l'Audiència, però la recurrent, diu que en aquest aspecte aquesta resolució es va remetre a la de Primera Instància.

S'incideix en error en afirmar que la sentència recorreguda parteix d'un termini no fixat per les parts i causa indefensió. Certament, el termini en que fou dictada la sentència que dirimí la contesa sobre la titularitat de les accions, és una qüestió incontrovertida, per tant, res impedia que en aplicació de l'institut de la suspensió de la prescripció, tant la sentència de Primera Instància com la de l'Audiència, coincideixin en que el "dies ad quem" fou la data d'aquesta resolució, perquè aquesta conclusió és una valoració jurídica que queda en mans dels òrgans jurisdiccionals. (art 218, primer, paràgraf segon).

CINQUÈ.

En el quart motiu del recurs per infracció processal, es denuncia a l'empara, novament de l' article 218 de la Llei d'enjudiciament civil, citant ara l'apartat segon, la infracció de les normes processals reguladores de la sentència, i la manca de motivació de la mateixa.

El recurrent compara novament el decidit en Primera Instància amb els raonaments jurídics de la sentència objecte del recurs de cassació, quan, com ja ha dit i repetit, aquest recurs s'ha de limitar a combatre la sentència dictada en apel·lació, i no en fer comparacions que només condueixen a provocar confusió, donat que el que realment s'endevina és que el recurrent voldria un canvi dels fets declarats provats per la sentència de l'Audiència, objectiu que no pot assolir, pel fet de que no té recolzament per a demostrar que aquesta resolució va incidir en una errònia o arbitraria valoració de la prova.

Només escau una lectura de les sentències que precediren aquesta, tant la sentència dictada en Primera Instància como la de l'Audiència, per a concloure que en la determinació del "factum" de les mateixes, rebassa les exigències de l' article 218.2 de la LEC , consegüentment és absolutament inoportú invocar manca de motivació de les esmentades resolucions, i és procedent rebutjar el motiu del recurs plantejat de forma errònia.

Per tant ha de decaure també aquest motiu del recurs.

SISÈ.

Íntimament lligat amb l'anterior es desenvolupa el cinquè motiu de infracció processal, insistint el recurrent que la manca de motivació de la sentència de l'Audiència Provincial li provocà indefensió, invocant, ara l' article 24 de la Constitució .

Com que aquest darrer motiu de recurs no es sinó una repetició dels esgrimits fins ara, i en no estar davant d'una sentència insuficientment motivada sinó, davant d'una resolució que no satisfà els interessos de la part recurrent, decau aquest també i amb ell els de infracció processal invocats, procedint la Sala a l'anàlisi del recurs de cassació.

SETÈ.

En el primer motiu de cassació denuncia la recurrent la infracció de l' article 999 paràgraf quart del Codi civil, i també la de l'article 8 del Codi de successions per causa de mort de Catalunya, aprovat per virtut de la Llei 40/1991 de 30 de desembre .

L' article 999 paràgraf quart del Codi civil disposa: "los actos de mera conservación o administración provisional no implican la aceptación de la herencia, si con ellos no se ha tomado el título o la cualidad de heredero".

Per la seva banda l'article 8 del Codi de successions per causa de mort de Catalunya disposa: "jacent l'herència, l'hereu cridat pot realitzar exclusivament actes possessoris, de conservació, vigilància i administració de l'herència, i promoure interdictes en defensa dels béns. Aquest actes per ells sols no impliquen acceptació, tret que amb ells en prenguin el títol o la qualitat d'hereu".

El motiu del recurs està tant defectuosament plantejat que la Sala hauria de decretar la seva inadmissió de pla, i només un curós respecte al "principi pro accione" i al dret a la "tutela efectiva" permet fer un succint estudi del mateix, i des d'aquesta perspectiva és procedent concloure:

Que la part recurrent desconeix la tècnica cassacional, ja que empara el motiu del recurs en dos preceptes que no foren ni discutits, ni aplicats ni obviats per la sentència de l'Audiència Provincial que ara es recorre (i tampoc en la de Primera Instància), per la qual cosa no poden haver estat infringits.

Que és doctrina coneguda i reiteradament aplicada per aquesta Sala i també pel Tribunal Suprem, podent ésser citada, entre moltes, la Sentència de 6 de febrer de 2008 d'aquest alt Tribunal, que diu pel que ara interessa:

"la recurrente está introduciendo una cuestión nueva en el procedimiento, al alegar la vulneración de una disposición sobre el contrato de depósito que no ha sido invocado hasta el presente motivo del recurso. Es conocida la doctrina de esta Sala que impide presentar cuestiones nuevas en casación por no permitirlo los principios dispositivos de contradicción y audiencia que rigen el proceso civil, porque no se puede alterar el orden de la controversia (ni atentar a los principios de preclusión e igualdad de las partes y producir indefensión en la parte recurrida (STS 25-9-2007 y las allí citadas).

També ha tingut reiterades oportunitats aquest Tribunal Superior de Justícia per a pronunciar-se en relació a les "qüestions noves", a títol d'exemple escau citar la sentència de 16 de gener de 2006, que diu, pel que ara tractem:

"Una lectura de les esmentades sentències permet afirmar que aquest motiu de recurs suposa una argumentació nova no debatuda ni en primera ni en segona instància. Aquesta Sala posà de relleu recentment (S. de 14 de novembre de 2005) que: «no le es dable al recurrente en casación intentar variar a su criterio esa calificación y menos cuando la cuestión no ha sido introducida en debate de las dos instancias, pues entonces aparece como una cuestión nueva que afecta al derecho de defensa y va contra los principios de audiencia bilateral y congruencia, como ha hecho ver el Tribunal Supremo en numerosas sentencias, de las que son ejemplo las de 1 y 31 de diciembre de 1999, 23 de mayo, 14 de junio, 31 de julio y 4 de diciembre de 2000, 12 de febrero, 30 de marzo, 31 de mayo de 2001 y 12 de diciembre de 2003".

Que a més és totalment incompatible invocar la aplicació de la Llei 40/1991 , que constitueix el Codi de successions per causa de mort de Catalunya, i que segons el preàmbul del mateix: "conté una normativa autònoma, completa i global del dret successori català", i a la vegada el Codi civil.

Que és erroni considerar aplicable al supòsit que ara es tracta una norma (el Codi de successions per causa de mort de Catalunya) que segons el que disposa la disposició transitòria primera de la mateixa no regeix per raons temporals, tenint en compte el moment d'obertura de la successió que provocà aquest litigi, ja que la causant va morir el 8 de maig de 1983.

Que en el motiu del recurs la part recurrent fa contínuament "supòsit de la qüestió", ja que parteix d'uns fets redactats i exposats de forma confosa i esbiaixada, d'acord als seus interessos i arriba a conclusions, de caràcter totalment subjectiu i parcial oblidant les rigoroses exigències de la tècnica cassacional, com ha fet ja en els altres motius de recurs, a saber, tal com recorda la sentencia TS de 17 de gener de 2005: "la función de la casación no es una tercera instancia (sentencia de 31 de mayo de 2000), ni permite hacer supuesto de la cuestión (sentencia de 21 de noviembre de 2002), ni revisa el soporte fáctico declarado en la instancia (sentencia de 10 de abril de 2003), sino que su función es atender y controlar la correcta aplicación del ordenamiento al supuesto de hecho (sentencia de 28 de octubre de 2004).

Consegüentment, sense més comentaris és procedent rebutjar el motiu del recurs.

VUITÈ.

En aquest motiu del recurs, la recurrent denuncia com a infringit l' article 386 de la Llei d'enjudiciament civil que fa referència a la prova de presumpcions.

El motiu s'ha d'inadmetre "ad limine", ja que en tractar-se de infracció d'un precepte de caràcter processal, com ha tingut oportunitat de dir aquest Tribunal en reiterades ocasions que eximeixen de cita concreta, l'única via de combat és el recurs extraordinari per infracció processal, però està vetada la cassació que queda reservada per infraccions de caire substantiu.

També autoritzada doctrina ha dit: "En cuanto a los recursos extraordinarios entendemos que cabe recurso de casación por infracción de ley impugnando la precisión, el rigor o la lógica del enlace entre el hecho probado y el hecho presunto ( art. 477.1 LEC ). De este modo, se admitirá la revisión casacional cuando falte coherencia entre el hecho demostrado y el deducido, además, exige el Tribunal Supremo que esta prueba de presunciones haya resultado decisiva en el resultado de la sentencia. También cabrá casación cuando notoriamente falte el enlace preciso y directo entre el hecho acreditado y el deducido, vulnerando las reglas de la razón lógica.

Ahora bien no cabrá impugnar en casación el error en que se hubiera incurrido al valorarse la concurrencia del hecho base, por tratarse de una cuestión de hecho que no tiene acceso a la casación (vid. art. 477 LEC )".

Com a corol·lari de tot el que precedeix, ha de decaure el motiu del recurs.

NOVÈ.

Finalment, en el tercer motiu de recurs de cassació, en el qual s'addueix infracció per inaplicació dels articles 1275 i 1276 del Codi civil que disposa que els contractes sense causa o amb causa il·lícita no produeixen cap efecte, tampoc pot prosperar.

En cap moment abans d'aquest recurs de cassació el recurrent va tractar l'absència de causa d'un suposat contracte "inter partes" que conduiria a suspendre la prescripció, ni aquesta mancança fou introduïda per la part contraria o per l'Audiència Provincial, ni tan sols pel Jutjat de Primera Instància.

Altra vegada la recurrent vol introduir una qüestió nova, pretensió que, com s'ha raonat més amunt resulta vetada en seu cassacional.

Amb aquest antecedents s'imposa sense dubte el rebuig del penúltim motiu de cassació.

I, pel que fa al darrer motiu, en el mateix s'hi invoca infracció de l' article 944 del Codi de comerç que tampoc fou objecte de debat en cap moment processal anterior, i també com a qüestió nova ha de decaure el seu estudi.

DESÈ.

Per virtut del que disposa l' article 398 de la Llei d'enjudiciament civil, en relació amb l'article 394 del mateix text legal , escau imposar les costes d'aquesta alçada a la part recurrent,

Per raó del que resta exposat, LA SALA CIVIL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA, DECIDEIX:

Fallo

DESESTIMAR els recursos de cassació i infracció processal interposats per la procuradora Sra. Esther Suñer Ollé en representació de Minar, SA contra la sentència de 20 de desembre de 2004 dictada per la Secció 15a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotlle d'apel·lació núm. 768/02 , que es confirma íntegrament, amb expressa imposició de les costes a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i signen la presidenta i els magistrats esmentats més amunt.

PUBLICACIÓ. La sentència ha estat signada per tots els magistrats que l'han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les Lleis. En dono fe.