Sentencia Civil Nº 124/2009, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 435/2006 de 26 de Marzo de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 435/2006

Judici verbal núm. 346/2005

Jutjat Primera Instància 3 Lleida (ant.CI-3)

SENTÈNCIA núm. 124/09

President/a:

ALBERT GUILANYÀ FOIX

Magistrats/ades jutges/esses:

ALBERT MONTELL GARCIA

ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, vint-i-sis de març de dos mil nou

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de judici

verbal número 346/2005, del Jutjat Primera Instància 3 Lleida (ant.CI-3), en virtut del recurs interposat pel Debora , representat/da pel

procurador/a MªCARMEN RULL CASTELLO i assistit/da pel/per la lletrat/da Sebastian Mothe Pujadas contra sentència de data dictada en el procediment

esmentat, rotlle de sala núm. 435/2006. La part demandada Natalia , María Inmaculada I Encarnacion ,

representat/da pel/per la procurador/a JORDI DAURA RAMON i assistit/da pel/per la lletrat/da JAIME PIÑOL ALENTA s'oposa a l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el/la magistrat/ada ALBERT GUILANYÀ FOIX.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data , és la següent: "DECISIÓ.-ACORDO : Desestimar la demanda formulada per la procuradora Sra.Rull, en nom i representació de Debora , contra Natalia , María Inmaculada i Encarnacion , i en conseqüència absolc la part demandada de totes les peticions adduïdes en contra seva, amb expressa imposició de costes a la part demandant.

Altrament estimo la demanda reconvencional formulada pel procurador Sr. Daura , en nom i representació de Natalia , María Inmaculada i Encarnacion , contra Debora , i en conseqüència declaro:

a) que les demandants María Inmaculada , Natalia , i Encarnacion son titulars, respectivament, del ple domini sobre una meitat indivisa, de l'usdefruit sobre l'altre meitat indivisa, i de la nua propietat d'una meitat indivisa de la finca registral nº NUM000 del Registre de la propietat nº 2 de Lleida, al Tomo NUM001 , Llibre NUM002 , Foli NUM003 , que ès parcel·la núm. NUM004 ( sub-parcel·les A i B ) del polígon NUM005 del Cadastre d'Aitona.

b) es condemna a la demandada Debora a estar i passar per aquesta declaració, així com a reintegrar la possessió de la porció de la finca objecte de reivindicació a les demandants, cessant qualsevol acte de la possessió sobre la mateixa , així com retirar la tanca d'obra construïda a la finca.

Es condemna així mateix a la demandada al pagament de les costes processals causades en aquesta instància. [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, Debora va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent. Mitjançant interlocutòria de data 24/11/2006 la Sala va acordar la suspensió del present rotlle d'apel·lació per prejudicialidad penal . En data 18/7/2008 la part apel·lada va sol·licitar la continuació del procediment i seguidament es va assenyalar el dia 26/9/2008 per resoldre la prova so·licitada per la part apel·lant i després , per a la votació i decisió del recurs el dia 18/3/2009 a les 10 hores.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. La part actora s'alça contra la sentència de primera instància i ho fa tot posant de manifest un presumpte error que aquella hauria comés al partir de la base de que les dades cadastrals concorden amb el registre de la propietat, quan això solament és així des de la inscripció al registre de la propietat d'un pretès excés de cabuda ja a l'any 2004. Afegeix que sobre la porció de terreny discutida hi ha hagut dos situacions contradictòries des de fa molt de temps (1917) i que els actor porten causa de Fabio . Que dels llibres d'amillarament de l'ajuntament d'Aitona es pot deduir el que ha succeït i que en cap cas la finca de les demanades té la superfície que diuen tenir. Que les manifestacions de l'encarregat de la comunitat de regants són clares respecte a la propietat de la finca, essent que no es pot tenir en compte les manifestacions dels testimonis Srs Mario i Teodosio que, a part de no estar ajustades a la realitat, són contradictòries. Es demana en definitiva la revocació de la sentència amb estimació de la demanda i desestimació de la reconvenció.

La part demandada reconvinent s'oposa al recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència en tots els seus extrems.

SEGON. Atès que la part apel·lant exerceix una acció de partionament i fitació acumulada a una acció declarativa de domini, és lògicament aquesta darrera la primera que ha d'acreditar-se que concorre per tal de poder posteriorment procedir, si escau, a aquell partionament. I així convé recordar que l'acció declarativa de domini, fonamentada en l' art. 348 del Codi civil , constitueix un mecanisme jurídic de protecció de la propietat, i té com a finalitat obtenir la declaració que el demandant és propietari d'un bé, normalment un immoble, per aconseguir així fer callar al demandat que discuteix el dret de l'actor o, fins i tot, se l'atribueix a sí mateix. Per tant, no es tracta aquí de discutir quin, de tots dos litigants, té un millor dret sobre el bé controvertit, si no del què es tracta és de que el demandant acrediti que ell n'és el propietari i, per tant, que el demandat ha de cessar en la seva actitud de discutir-li el seu dret.

Com ha indicat la jurisprudència en reiterades ocasions, per a que aquesta acció pugui ser admesa ha de reunir entre d'altres, els següents requisits: per una banda, la prova del títol de domini de l'actor, i per l'altra, la identitat inequívoca de la cosa objecte de l'acció (sentències del Tribunal Suprem de 17 de febrer de 1989, 30 de novembre de 1993 i 2 de desembre de 1996 entre altres), amb el ben entès que aquests requisits fonamentals han d'acreditar-se de forma suficient i íntegra, ja que no fer-ho, encara que només sigui envers un d'ells, comportarà que es desestimi la pretensió actuada.

Especialment important resulta en el plet que aquí es judica, la prova del títol del domini, atès que aquest és precisament el requisit primer que escau analitzar i que la sentència de primera instància ha determinat que li manca a la part actora per tal de que la seva acció pugui triomfar. El primer que cal fer, és fixar que cal entendre per títol de domini i certament que el concepte de títol no es correspon amb la causa traditionis et usucapionis, conforme a la referència als articles 609 i 1095 del CC sinó que equival a la justificació de la adquisició, i la seva prova no significa necessàriament l'aportació del document en que es reflexa el fet jurídic idoni per produir o generar el dret real, sinó que la seva existència pot acreditar-se pels diferents mitjans de prova que la llei admet. Ara be, l'existència o no de títol és un fet que correspon acreditar a qui exercita l'acció, i no sembla que aquí s'hagi aconseguit acreditar per part de l'actora com més avall argumentarem.

Efectivament es sosté en el recurs d'apel·lació, que la part actora hauria acreditat que el seu títol de propietat porta causa Don Fabio , rebesavi dels Sr Ceferino , venedors de la finca a la part actora, però el cert és que aquest fet és una simple manifestació de part orfe de tot tipus de prova. Efectivament és el propi Don Ceferino qui en l'acte de la vista i en el minut 1h.13m. manifesta que no té cap document acreditatiu de la propietat. I el cert és que diu haver heretat la finca dels seus avantpassats, però ni aporta cap tipus de testament (malgrat afirmar que Don Fabio va testar davant de capellà), ni cap tipus de document relatiu a certificació d'actes de darrera voluntat o qualsevol escriptura d'inventari de bens i acceptació d'herència. Cal afegir a més que consta acreditat que el pare dels Don Ceferino va premorir al seu propi pare (és a dir a l'avi d'aquells) sent que hi havia una germana anomenada Carme que bé hagués pogut esser l'hereva. Però és que si això encara no fos suficient i no suposes ja de per se un handicap molt important a l'hora d'acreditar aquell primer requisit de l'acció declarativa, i que com hem dit, és el títol de domini, cal fer palesa també que, el tal rebesavi anomenat Fabio (el segon cognom es desconeix i bé en podria haver més d'un al poble), segons les certificacions registrals acompanyades, mai ha estat propietari de cap finca confrontant, i sí ho ha estat un tal Marcelino que va heretar la finca del seu pare Torcuato , personatge aquest que apareix ja des de 1913 com a confrontant pel llindar discutit, amb la finca de qui porta causa la part demandada, aleshores Alexis (vegis en aquest sentit la certificació registral acompanyada com a document 7 a la reconvenció) el que coincideix amb les certificacions cadastrals (documents 8 i 9) i que venen a demostrar que allí hi havia un tal Fabio però no Torcuato , com així recull el propi perit en el seu dictamen (Foli 369) i on explica com s'evidencia un canvi de titular entre el llindar nord de l'escriptura 1 (la de compravenda de Onesimo a favor d' Jose Ángel de 8 de maig de 1913 i on consta com a llindar nord Torcuato ), i l'escriptura 2 (la de compravenda de Jose Ángel a favor de Baltasar de 10 de maig de 1917 i on en el llindar nord consta Fabio ), error que el perit atribueix a un error material de transcripció en el títol ja que no consta que en aquella data hi hagués cap circumstància fefaent que indiques modificació de cap tipus en aquell llindar, la qual cosa resulta clarament de l'estudi de les certificacions registrals de la finca NUM006 que es correspon al llindar nord especificat, la qual cosa és de fet coincident també amb les declaracions dels testimonis. Així les coses escau recordar que el TS en la seva Sentència de data 15 de febrer de 1968 ja sostenia que no solament és necessari que l'hereu que reivindica, aporti l'escriptura de partició, sinó que, a més ha de justificar el domini del causant., o la de 9 de maig de 1997 on e diu que el títol universal d'herència no és suficient per tal d'acreditar el domini, si no es prova que el bens formen part de l'herència, doctrina aquesta reiterada en la STS de 16 de maig de 2000. O també la STS de 15 de desembre de 2003 en que es diu que ni tan sols el testament transmet per si sol la propietat sinó que és necessària la partició, i en el mateix sentit la STS 4 de maig de 2005 que sosté que la partició és indispensable per obtenir el reconeixement de propietat sobre bens determinats, excepció feta del supòsits d'hereu únic en que el testament pot ser títol translatiu.

Utilitza també la part actora per tal d'acreditar l'existència d'un títol de domini vàlid per tal d'exercitar l'acció declarativa, el fet de l'existència d'una sèrie de fitxes d'amillarament però que en tot cas, amen de no ser de cap manera suficients per acreditar l'existència de títol de domini, queden completament desvirtuades pel Registre de la propietat que demostra històricament com s'ha anat produït la transmissió d'aquella finca (vegis quadre acompanyat al dictamen pericial a foli 371) unit a que el Cadastre des de la seva creació a l'any 1954 i fins aleshores, ha estat també sempre invariable pel que fa als llindars de la finca, la possessió per part dels demandats o aquells de qui porten causa i sense cap variació que no hagi estat el lògic canvi de titularitats i que mai, ni un ni l'altre, han publicat la propietat sobre la porció de terreny discutida a favor dels Don. Ceferino .

També s'argumenta per l'apellant, l'existència d'unes presumptes segregacions no acreditades i es posa especial èmfasi en una certificació acompanyada com a Doc 3 de la demanda i emesa pel Secretari de l'ajuntament d'Aitona, (rectificada posteriorment pel propi Sr Secretari en el Doc 1 de la contestació a la demanda), que si bé poden ser favorables en part, a les tesis de l'actora, continuen tenint l'inconvenient de no constituir en absolut títol suficient a efectes d'exercici d'una acció declarativa de domini i que en tot cas estan contradites per la documentació registral i cadastral acompanyada per la part demandada, al que cal afegir que mai els Don Ceferino , abans dels fets que han ocasionat aquest plet, han discutit o s'han oposat, ni al que el registre ha publicat ni al que ha publicat el cadastre.

El mateix val a dir de les fitxes de la comunitat de regants i on el propi Sr Romualdo secretari durant més de 30 anys, ja diu que mai va demanar títols per tal de fer- les, raó per la que no poden ser tingudes com a títol de domini. En definitiva la part actora no ha aconseguit acreditar l'existència de títol suficient, que repetim que no necessariament ha de coincidir amb constància documental del fet generador sinó que equival a prova de la propietat de la cosa en virtut de causa idònia per donar lloc al naixement en que el dret real de propietat consisteix, com diu la STS de 6 de juliol de 1982, i s'ha limitat a posar de manifest una sèrie de circumstàncies que entén que el vinculen amb la finca (fitxes d'amillarament, certificacions fonamentades en aquelles o manifestacions de la comunitat de regants) que no constitueixen títol suficient perquè no expliquen quin ha estat el fet generador de la seva propietat sobre la part reivindicada, i més encara si aquella propietat que prediquen s'oposa frontalment al que publica el registre i el cadastre i que no ha estat discutit sinó des de la compra per part de les actores de la finca als Don Ceferino . I escau recordar que era a l'actor, a qui corresponia la càrrega d'acreditar la concurrència dels requisits de l'acció que exercita, no observant-se pel demes, cap error valoratiu en aquest extrem per part del jutge a quo, el que ja, de per se, ens mena a la desestimació de la demanda.

TERCER. Pel que fa a l'estimació de la reconvenció, i que també ha estat recorreguda, cal recordar que l'acció reconvencional que s'exercita és la reivindicatòria, que sabut és que només es diferencia de la declarativa en el fet de que qui la dirigeix, és qui es considera propietari no posseïdor, contra qui no és propietari però està posseint injustament el que pertany al primer. Els seus requisits són pràcticament els mateixos que els de l'acció declarativa de domini, per bé amb l'especialitat assenyalada de que no solament es discuteix qui és propietari sinó que a més la possessió la té el demandat.

Haurem d'analitzar-la doncs, amb els mateixos paràmetres, pel que fa a la càrrega de la prova, que hem analitzat l'acció declarativa de la part actora ja que la desestimació d'una, no necessariament ha de suposar l'estimació de l'altra. Ens trobem en aquest cas i pel que fa al títol de domini de les demandades, que aquestes aporten la corresponen documentació consistent en les certificacions registrals i cadastrals que vinculen clarament a les demanades amb qui des de 1913 apareix al Registre de la propietat com a propietari de la finca, la identitat de la qual no ha estat mai discutida durant tots aquests anys (en quan als seus llindars) i sobre la que la única actuació que s'ha fet ha estat un expedient de domini per tal d'ajustar la seva cabuda a la realitat extra resgistral, expedient que val a dir, es va fer conforme a llei i sense que consti oposició per part de cap confrontant. En el cas de les demandades, a diferencia del que succeeix amb el cas de les actores, sí que han acreditat aquestes l'existència del títol de domini mitjançant la practica de la prova documental, el que juntament amb la resta de proves practicades, això és la pericial i les testificals, han portat a la jutge a quo a donar per acreditats els requisits de l'acció reivindicatòria i que aquí escau rarificar al no observar-se cap error valoratiu ni irracionalitat en la conclusió i estar aquesta fonamentada en el resultat de la prova practicada.

QUART. Atès el que disposa l' article 394 de la LEC les costes s'han d'imposar a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat ple procurador Rull contra la sentència de data 14 de juliol de 2006 del Jutjat de Primera Instància número 3 de Lleida que CONFIRMEM amb imposició de les costes del recurs a la part apel·lant.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.