Sentencia Civil Nº 129/2015, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 600/2014 de 18 de Marzo de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 600/2014

Concurs núm. 97/2012

Jutjat Mercantil 1 Lleida

SENTÈNCIA núm. 129/2015

PRESIDENT:

EN ALBERT GUILANYÀ I FOIX

MAGISTRATS:

NA ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

EN ALBERT MONTELL GARCIA

Lleida, divuit de març de dos mil quinze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de concurs número 97/2012, del Jutjat Mercantil núm. 1 de Lleida, en virtut del recurs interposat per Artemio , representat per la procuradora CARMEN CLAVERA CORRAL i assistit pel lletrat Eduard Garcia Cabau contra sentència de data tres de juliol de dos mil catorze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 600/2014. ADMINISTRACION CONCURSAL DE DIARIO LA MAÑANA, SA, representada per Josep Maria Rusiñol s'oposa a l'apel·lació. CAIXABANK va ser declarat en rebel·lia en segona instància. Intervé el Ministeri Fiscal. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT MONTELL GARCIA.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data tres de juliol de dos mil catorze , és la següent: 'DECISIÓ.- DECISIÓN

Declaro el concurso núm. 95/12, correspondiente al deudor DIARIO LA MAÑANA SA como CULPABLE, y en consecuencia:

1. Quedan afectadas por esta calificación les siguientes personas: Artemio , como administrador societario

2. condeno a Artemio a la INHABILITACIÓN para administrar los bienes ajenos así como representar o administrar aquellos de cualquier persona, durante el plazo de OCHO (8) años;

3. condeno a la pérdida de cualquier derecho que Artemio , pueda tener como acreedores concursal o de la masa.

4. condeno a Artemio a pagar pago del 88.73 % del importe que no perciban los acreedores de la liquidación de la masa pasiva que el conjunto de sociedades que se han liquidado conjuntamente en los concursos, num. 95/12, 96/12, 97/12 y 99/12-, y de las que él era administrador.

Todo ello con más la expresa condena a Artemio de las costas procesales causadas en el curso de esta sección Sexta de calificación....]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, Artemio . va interposar un recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 13 de març de 2015 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.-Tal i com indica la part apel·lant al seu escrit de recurs, no fa més que reiterar ara els mateixos motius d'apel·lació que va al·legar envers les sentències dictades, també a la peça de qualificació, en els concursos núms. 96/12 i 99/12 , referits a sengles societats administrades totes elles per l'ara apel·lant, Sr. Artemio . Per tant, atès que no hi ha motiu per modificar el criteri que hem exposat al resoldre els anteriors recursos d'apel·lació, hem de resoldre en el mateix sentit i amb argumentació semblant. I es que, a l'igual que en els recursos esmentats, el Sr. Artemio , efectua amb caràcter previ, una sèrie de manifestacions envers la teoria de l'aixecament del vel i la relació entre les diferents societats de les què ell mateix era l'administrador. A continuació argumenta en contra de les consideracions que fa la sentència en relació a la tardança en la sol·licitud de declaració de concurs i que l'apel·lant entén que no era tal ja que les empreses tenien una prometença d'ajuda per la via de subvencions per part de la Generalitat. Solament quan es va ser conscient de que aquelles no es produirien més és quan es va instar el concurs. Seguidament es fa tot un seguit d'al·legacions al voltant de les presumptes irregularitats comptables i que l'apel·lant entén que no són tal, per finalment, considerar que en tot moment es va obrar de bona fe. En conseqüència demana la revocació de la sentència i la desestimació de la demanda.

El Ministeri Fiscal es va oposar al recurs i va demanar la íntegra confirmació de la sentència de primera instància. En el mateix sentit es va pronunciar l'administració concursal considerant que estan plenament acreditats els motius pels quals la sentència declarava culpable el concurs.

SEGON. Així plantejats els diferents motius de recurs escau recordar, i pel que fa al primer motiu de recurs relatiu al retard en la sol·licitud de la declaració de concurs, que dèiem a la nostra Sentència de 24 de maig de 2013 en relació a la interpretació que cal donar a aquell supòsit, el següent:

'...El primer motivo de recurso se centra en la concurrencia de la causa prevista en el Art. 165-1 de la L.C ., es decir, el incumplimiento de la obligación de solicitar el concurso en el plazo de dos meses desde que se conozca o deba conocer la situación de insolvencia, según el concepto que establece el Art. 2-2 de la misma Ley , reproduciendo los recurrentes los mismos argumentos alegados en su escrito de oposición al informe presentado por la Administración Concursal y al dictamen del Ministerio Fiscal.

El primer supuesto que prevé dicha norma es cuando el administrador de la sociedad haya incumplido la obligación de solicitar la declaración de concurso, obligación que debe cumplirse en el plazo que establece el Art. 5 de la LC , es decir, dentro de los dos meses siguientes a la fecha en que hubiera conocido o debido conocer su estado de insolvencia. De esta forma, para la ley, el retraso en la solicitud del concurso, con arreglo al deber establecido en el artículo 5 LC , constituye un grave incumplimiento del administrador, que determina que el concurso sea culpable, sin perjuicio de que el demandado pueda demostrar que, a pesar de ello, no existió ni dolo ni culpa grave en su actuación.

Se admite esa posible prueba en contrario, como apunta la sentencia de la Audiencia Provincial de Barcelona de 30-1-09 , porque las conductas que se describen en el mencionado precepto no necesariamente pueden haber incidido en la generación o agravación de la insolvencia (especialmente la segunda conducta de incumplimiento del deber de colaboración con el juez del concurso o la administración concursal, puesto que la misma se desarrolla siempre con posterioridad a que se haya declarado el concurso y, por lo tanto, nunca habrá influido en la generación o agravación de la insolvencia).

En cualquier caso, la prueba en contrario, supone que será el deudor o la persona afectada por la calificación a quien corresponda la carga de negar que haya existido dolo o culpa grave por su parte, correspondiéndole la carga de probarlo. Como señala la Exposición de Motivos de la LC, 'la ley formula el criterio general de calificación del concurso como culpable y a continuación enuncia una serie de supuestos que, en todo caso, determinan esa calificación, por su intrínseca naturaleza, y otra de supuestos que, salvo prueba en contrario, son presuntivos de dolo o culpa grave, por constituir incumplimiento de determinadas obligaciones legales relativas al concurso'. Por ello, no puede admitirse, como parece desprenderse del escrito de recurso, que deban probarse las acciones u omisiones cometidas por el sujeto responsable, la relación de causalidad y el daño producido, pues, por efecto de la citada presunción legal, la carga de desvirtuar la culpa o negligencia corresponde al sujeto responsable del concurso. Además, para el caso de la presunción del Art. 165.1 se le suma, como sucede aquí, la presunción del Art. 5.2 de la LC , al disponer que se presume, salvo prueba en contrario, que el deudor conoció su estado de insolvencia cuando haya sucedido alguno de los hechos en que puedo basar su solicitud de concurso necesario en alguno de los hechos previstos en el Art. 2.4.4º de la LC , que para nuestro caso es el incumplimiento de los pagos a la TGSS y AEAT.'.

Doncs bé, en el cas d'autos consta acreditat per una prova objectiva i irrefutable que en el moment de la sol·licitud del concurs la concursada estava en deute amb la TGSS de diverses mensualitats i sense que la previsió d'una possible futura subvenció pública sigui motiu que enervi aquella causa, el que fa que aquesta primera causa de declaració de concurs com a culpable consta acreditada.

Però és que no solament és aquesta la causa que abonaria una declaració de culpabilitat sinó també la resta de les que la sentència li imputa i que recull l' article 164.2.1 de la LC . Així, no podem per més que recordar d'inici la doctrina que aquesta Sala ha vingut elaborant darrerament en relació a la declaració de culpabilitat del concurs de creditors, de les causes que el poden determinar i de les presumpcions de culpabilitat que preveu la llei, amb les corresponents conseqüències que la concurrència de qualsevol d'elles ha de comportar en la qualificació del concurs. Així dèiem a la nostra Sentència de data 8 de maig de 2013 el següent:

'... , es preciso recordar la actual doctrina jurisprudencial sobre la materia, a la que ya nos hemos referido anteriormente, puesto que desde la entrada en vigor de la Ley Concursal las posturas que interpretan el art. 164 en relación con el art. 172 han sido diversas.

La sentencia del Tribunal Supremo de 6 de octubre de 2011 aclara la cuestión, indicando en su Fundamento de Derecho Tercero lo siguiente: '....La Ley 22/2.003 sigue dos criterios para describir la causa de que el concurso deba ser calificado como culpable. Conforme a uno de ellos, previsto en el apartado 1 del artículo 164 , la calificación depende de que la conducta, dolosa o gravemente culposa, del deudor o de sus representantes legales o, en caso de tratarse de una persona jurídica, de sus administradores o liquidadores, de hecho o de derecho, haya producido un específico resultado externo: la generación o la agravación del estado de insolvencia del concursado. Según el otro, previsto en el apartado 2 del mismo artículo, la calificación es ajena a la producción del referido resultado y está condicionada a la ejecución por el sujeto agente de alguna de las conductas descritas en la propia norma.

Este mandato de que el concurso se califique como culpable 'en todo caso [...], cuando concurra cualquiera de los siguientes supuestos', evidencia que la ejecución de las conductas, positivas o negativas, que se describen en los seis ordinales de la norma, es determinante de aquella calificación por sí sola - esto es, aunque no haya generado o agravado el estado de insolvencia del concursado o concursada-. Por ello, recurriendo a los conceptos tradicionales, puede decirse que el legislador describió en la primera norma un tipo de daño y, en la segunda, uno - varios - de mera actividad, respecto de aquella consecuencia'. En el mismo sentido se pronuncian las posteriores SSTS de 17-11-2011 y 16-1- 2012 . ...'

Sent així, n'hi ha prou amb que es demostri que concorre alguns del supòsits de l' article 164.2 de la LC , per tal de que automàticament es pugui qualificar el concurs com culpable. I resulta que en el cas present el jutge a quo aprecia que concorre concretament la causa número 1 de l'article 164.2, això és que un deutor que està legalment obligat a portar comptabilitat (i en aquest n'està), incompleixi substancialment aquesta obligació, porti doble comptabilitat o hagi comés una irregularitat rellevant per a la comprensió de la situació patrimonial o financera en la comptabilitat que portés. I ho fonamenta en el resultat de la prova practicada i així es diu a la sentència que la concursada no portava una comptabilitat ajustada a les directrius del PGC, la qual cosa li impedia presentar el comptes anuals, la seva aprovació per la junta d'accionistes, i en el seu cas la seva presentació i dipòsit al Registre Mercantil. Es diu també que havia una doble comptabilitat reconeguda pel testimoni, Sr Carlos Miguel , i declarada per diverses sentencies fermes del Jutjat Social. Finalment també s'argumenta que s'incideix en el darrer dels supòsits que preveu l' article 164.2.1 de la LC com tributari, 'en tot cas' de la declaració de culpabilitat del concurs, quin és l'existència d'una irregularitat rellevant en la comptabilitat que impedeixi la comprensió de la situació patrimonial o financera de la concursada, i novament el jutge a quo ho fonamenta en la deficient comptabilitat que es portava en unes simples fulles excel i sense subjectar-se al PGC, ni portar els llibres adients. Doncs bé, res d'això ha estat desvirtuat en el recurs d'apel·lació on la part apel·lant es limita a fer tota una sèrie d'al·legacions en relació a que la comptabilitat era correcta i permetia conèixer l'estat societari, elaborar i presentar els comptes i sense que la manca d'ajust d'aquella al PGC considera que sigui rellevant. En definitiva fa tota una sèrie de manifestacions que prescindeixen del contingut de la sentència i no desvirtuen en absolut el que allí es diu i el que ha quedat acreditat al llarg del procediment.

Cal recordar que la valoració de l'activitat probatòria desenvolupada al llarg de la primera instància és competència del jutge de primera instància, i aquesta valoració, per la seva neutralitat, ha de ser preferida a la que proposen les parts que estan naturalment interessades a obtenir un pronunciament favorable als seus interessos, fins i tot encara que no sigui l'única possible, de manera que només podrà ser modificada i revocada aquella valoració probatòria si s'acredita que ha estat irracional, il·lògica, absurda o contrària a la llei, o que s'han obviat determinades proves practicades, o que s'ha infringit alguna norma legal, tot pesant sobre qui impugna la valoració la prova d'aquestes circumstàncies en la sentència impugnada. No quedant en absolut desacreditat el contingut de la sentència ni al·legada infracció concreta en la practica d'alguna de les proves, ni palesada la manca de valoració d'alguna de les practicades, la solució no pot esser d'altra que la íntegra confirmació de la sentència de primera instància en tots els seus pronunciaments, atès que l'únic que s'apel·lava era la concurrència dels motius de declaració del concurs com a culpable però res es diu respecte de les conseqüències que la sentència hi lliga a aquella declaració, raó per la qual aquests extrems també han de ser ratificats.

TERCER.Atès el que disposa l' article 394 de la LEC i a l'haver-se desestimat el recurs escau imposar les costes d'aquesta alçada a la part apel· lant.

Fallo

DESESTIMEMel recurs d'apel·lació interposat per la procurador dels tribunals Sra. Rosa Maria Simó Arbós contra la sentència dictada en procediment de concurs voluntari núm. 97/12, peça de responsabilitat, de data 3 de juliol de 2014, del Jutjat Mercantil de Lleida, que CONFIRMEMen tots els seus extrems i amb imposició a la part apel·lant de les costes causades en la present instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

MODE D'IMPUGNACIÓ: Contra aquesta resolució caben els recursos extraordinaris de cassació i d'infracció processal si es donen els requisits que estableixen els articles 466 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, havent d'acompanyar amb l'escrit d'interposició els dipòsits (mitjançant ingrés en el compte de dipòsits i consignacions d'aquest Tribunal) i taxes corresponents, en el supòsit d'estar obligat a això.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.