Sentencia Civil Nº 130/2015, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 556/2014 de 05 de Mayo de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3a

Apel lació 556/14

Ordinari 81/13 del Jutjat de 1a Instància 3 d'Amposta

S E N T È N C I A

PRESIDENT

Il lm. Sr. GUILLERMO ARIAS BOO

MAGISTRATS

Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA (Ponent)

Il lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 5 de maig de 2015

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per Pablo Jesús i María Esther , representats en aquesta instància pel Procurador/a Sra. Margalef Valldepérez i defensats pel Lletrat/da Sr. Leiva Méndez, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 3 d'Amposta de data 20-6-2014 , en procediment Ordinari 81/13, en el que figura com a demandants els recurrents i com a demandats Germán i Línea Directa Aseguradora S.A.

Antecedentes

PRIMER.-En data 22-7-2014 es va presentar per Pablo Jesús i María Esther recurs d'apel lació contra la Sentència d'instància que disposa: 'Desestimo la demanda interposada per Pablo Jesús i María Esther contra Germán i Línea Directa Aseguradora S.A., absolc aquests de les pretensions de la demanda. Les costes les pagarà l'actora'.

SEGON.- Germán i Línea Directa Aseguradora S.A. en data 16-9-2014 es varen oposar el recurs.

TERCER.-En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.-OBJECTE DEL PLET

Es va interposar demanda reclamant la quantitat de 49.724,22 euros en concepte d'indemnització pels danys materials patits pels actors i derivats d'un accident de trànsit ocorregut el dia 7-11-2010 a la N-340 a Alcanar. L'accident va passar quan, en un tram de dos carrils, recte i amb visibilitat, circulava un camió Volvo pel un carril i un Fiat, propietat i conduit per Germán i assegurat per Línea Directa Aseguradora S.A., pel carril contrari; un tercer vehicle desconegut va procedir a avançar el camió, envaint el carril per on circulava el Fiat; el Fiat, per evitar la col lisió contra aquest vehicle, va reduir la velocitat i va envair llavors el carril contrari, per on venia el camió, col lidint frontalment contra aquest; a conseqüència de la col lisió entre el Fiat contra el camió, els dos vehicles varen sortir de la carretera, causant el Fiat danys a uns arbres fruiters i el camió danys a una construcció existent al costat de la carretera, sent tant els arbres com la construcció propietat dels actors, els quals reclamen tals danys materials.

La sentència impugnada desestima la demanda, considerant que el conductor culpable de l'accident va ser el del vehicle desconegut, que va avançar al camió quan venia el Fiat, no podent el conductor del Fiat fer més del que va fer per a evitar col lidir amb el vehicle desconegut.

Interposen recurs els actors, al legant que són uns tercers perjudicats que cap participació varen tenir en l'accident; i error en la valoració de la prova, ja que el demandat sí té culpa ja que, al veure venir el vehicle desconegut pel seu carril, podia haver-se desplaçat a la seva dreta, al voral de la carretera, en lloc d'envair el carril contrari per on venia el camió, de manera que va col lidir contra el camió causant l'accident, tal i com exposen el Mossos, que consideren com a causa principal de l'accident la invasió del carril contrari per part del conductor del Fiat.

SEGON.-DOCTRINA

I) És pacífica la Jurisprudència que determina, en el casos de responsabilitat extracontractual, que respecte els danys que hagi pogut patir un tercer en un accident, és a dir, un subjecte que cap participació causal ha tingut en l'accident, quan hi hagin una pluralitat de subjectes responsables responen aquests solidàriament front el tercer perjudicat però solament quan no sigui possible individualitzar els respectius comportaments ni establir les diferents responsabilitats en l'accident, bé perquè la prova sigui insuficient al respecte, bé perquè no s'hagin demandant a tots els possibles responsables. Quan no sigui, doncs, possible determinar les diferents responsabilitats, tots els corresponsables respondran solidàriament pel total de la indemnització, sense perjudici que, una vegada indemnitzat el tercer perjudicat, pugin reclamar-se entre ells el que sigui pertinent en relació a la cocausalitat o concurrència de culpes que hagin pogut tenir en l'accident.

Així ho disposa, entre moltes, la STS de 2-1-2007 : 'Es reiterada la jurisprudencia que declara que existe solidaridad impropia entre los sujetos a quienes alcanza la responsabilidad por el ilícito culposo, con pluralidad de agentes y concurrencia de causa única. Esta responsabilidad, a diferencia de la propia, no tiene su origen en la ley o en pacto expreso o implícito, sino que nace con la sentencia de condena ( SSTS de 17 de junio de 2002 , 21 de octubre de 2002 y 14 de marzo de 2003 ).

El reconocimiento de esta responsabilidad in solidum [con carácter solidario] responde a razones de seguridad e interés social, en cuanto constituye un medio de protección de los perjudicados adecuado para garantizar la efectividad de la exigencia de la responsabilidad extracontractual, pero exige para su aplicación que no sea posible individualizar los respectivos comportamientos ni establecer las distintas responsabilidades ( SSTS de 3 de abril de 1987 , 14 de mayo de 1987 , 7 de mayo de 1993 , 18 de diciembre de 1995 , 14 de diciembre de 1996 , 20 de octubre de 1997 , 22 de enero de 1998 , 3 de diciembre de 1998 , 8 de noviembre de 1999 , 15 de diciembre de 1999 , 21 de diciembre de 1999 , 27 de junio de 2001 , 12 de abril de 2002 , 17 de junio de 2002 , 16 de abril de 2003 , 29 de mayo de 2003 , 24 de mayo de 2004 , 18 de mayo de 2005 , 15 de junio de 2005 , 28 de octubre de 2005 y, entre las más recientes, 17 de marzo de 2006 , 18 de abril de 2006 , 31 de mayo de 2006 y 7 de septiembre de 2006 ).

En suma, la individualización de responsabilidades entre los causantes del daño (que excluye la condena solidaria), fundada en la noción de causalidad, debe fundarse en la posibilidad de determinar con claridad una determinada o mayor contribución causal a la producción del hecho dañoso por uno de los agentes en virtud de una ponderación del grado de participación en la producción del daño que respectivamente les incumbe y no cabe, al menos, en aquellos casos en que el daño, aun siendo originado, como en el caso enjuiciado, por varias acciones (u omisiones) independientes, puede considerarse como el resultado de cada una de ellas, pues los singulares agentes podrían haberlo causado por completo.

Esta orientación jurisprudencial se encuadra en el contexto de la regulación seguida por muchos códigos europeos, los cuales tienen como característica común el establecimiento de la responsabilidad solidaria para los varios responsables de un daño.'

I respecte a la inexistència de litisconsorci i a la possibilitat que té el tercer perjudicat de reclamar la totalitat de la indemnització a qualsevol dels corresponsables, diu la STS de 2-4-2004 : 'una manifestación de la llamada 'solidaridad impropia', o por salvaguarda del interés social, que se produce para garantía y protección del perjudicado en los casos de responsabilidad extracontractual cuando en la concurrencia culposa de varios se aprecie análoga graduación y, mayormente, cuando no es posible su concreción en el ámbito respectivo ( sentencia del Tribunal Supremo de 8 de mayo de 1986 , entre otras) solidaridad predicable, a su vez, de quienes sean estimados responsables por aplicación del artículo 1.903 del Código civil ( sentencias de 7 de junio de 1988 y 4 de noviembre de 1991 ), lo que a tenor de lo dispuesto en el artículo 1.144 del Código sustantivo y de la propia doctrina jurisprudencial, desautoriza la apreciación de la figura del litisconsorcio pasivo necesario, pues no siendo la parte demandada ajena a la producción del daño de cuya reparación se trata la eventual existencia de otros responsables, ligados a los traídos a juicio y unidos entre sí y frente al acreedor por vínculos de solidaridad, excluye el litisconsorcio, al constituir en tales casos facultad del damnificado la de demandar a todos o sólo a alguno de los responsables ( sentencia de 17 de marzo de 1983 ). Y es que la situación litisconsorcial no deviene forzosa en los supuestos de responsabilidad extracontractual, en razón a la solidaridad que se produce entre las personas que pudieron resultar obligadas, que faculta al perjudicado a dirigir su acción contra cualquiera de ellas como así tiene declarado la Sala en reiterada jurisprudencia, pudiendo citarse, entre otras, las sentencias del Tribunal Supremo de 3 de enero de 1979 , 30 de diciembre de 1981 y 28 de enero de 1982 ( sentencia del Tribunal Supremo de 8 de febrero de 1991 ). En igual sentido las sentencias del Tribunal Supremo de 30 de noviembre de 1995 y 5 de octubre de 1995 '.

II) Respecte a la valoració de la prova, i segons reiterat criteri jurisprudencial, la valoració probatòria és facultat dels Tribunals sostreta als litigants, els quals encara que evidentment poden aportar les proves que la Llei autoritza, de cap manera poden tractar d'imposar-la als Jutjadors, ja que no pot substituir-se la valoració que el Jutjador fa de tota la prova legalment practicada per la valoració que de la mateixa fa la part recurrent, al correspondre la valoració de la prova única i exclusivament al Jutjador i no a les parts, valoració que ha de fer de manera lliure però mai arbitrària. Mitjançant el recurs d'apel lació, es transfereix al Tribunal de segona instància o ad quem el coneixement ple de la qüestió, però quedant reduïda la seva funció a verificar si la valoració conjunta del material probatori feta pel Jutge de primera instància és il lògica, arbitrària, contrària a les màximes d'experiència o a les normes de la sana crítica, o si, pel contrari, l'apreciació conjunta de la prova és la procedent ( SSTS 15-2- 1999 i 26-1-1998 , entre moltes).

TERCER.-RESPONSABILITAT EN EL PRESENT ACCIDENT

En el present cas, de les proves practicades al judici, òbviament les úniques que es poden tenir en compte a l'hora de dictar la sentència i en base a les quals aquesta s'ha de dictar, s'aprecia error en la sentència impugnada.

No hi ha controvèrsia sobre la dinàmica de l'accident. Aquest va succeir quan en un tram de dos carrils, recte i amb visibilitat, circulava un camió Volvo pel un carril i el Fiat, propietat i conduit per Germán i assegurat per Línea Directa Aseguradora S.A., pel carril contrari; un tercer vehicle desconegut va procedir a avançar el camió, envaint el carril per on venia el Fiat; el Fiat, per evitar la col lisió contra aquest vehicle, va reduir la velocitat i va envair llavors el carril contrari, per on circulava el camió, col lidint frontalment contra aquest.

D'aquests fets, que no són discutits, resulta responsabilitat en l'accident també respecte l'aquí demandat, el conductor del Fiat. Certament el conductor del Fiat va veure com el vehicle desconegut envaïa el seu carril de circulació a l'avançar el camió, però el conductor del Fiat va fer, molt probablement, la pitjor de les maniobres que podia fer, a l'envair el carril contrari per on sabia que circulava el camió, fent pràcticament inevitable la col lisió contra el mateix. La maniobra evasiva ajustada al Codi de circulació, a més de ser la més normal, raonable i eficient per part del conductor del Fiat, hagués estat la de desplaçar-se a la seva dreta, al voral de la carretera o inclús fora d'ella, cosa que podia fer sense perill a l'haver reduït la velocitat i tenir la carretera un voral de 2 m i després, inclús, una zona no asfaltada però practicable per un vehicle, tal i com es veu a les fotografies. Per tant, el conductor del Fiat va ser també corresponsable de l'accident.

Respecte al grau de concurrència de culpes en l'accident entre els diferents responsables de l'accident (com són el Fiat i el vehicle desconegut, o altres) no pot ser individualitzada en aquest plet, ja que la part actora no ha demandat a tots els possibles responsables sinó solament a un d'ells (el Fiat), havent aquest de pagar la totalitat de la indemnització, sense perjudici que pugui, després de pagar-la, demandar als altres responsables en l'accident perquè es fixi quin grau de responsabilitat varen tenir cada un en el mateix.

QUART.- DETERMINACIÓ DE LA INDEMNITZACIÓ

Reclama l'actora una indemnització de 49.724,22 euros, 405,93 euros pels danys als arbres i la resta pels danys en la construcció, en base a la pericial del Sr. Benjamín .

La part demandada va oposar plus petició, presentant també una pericial, del Sr. Genaro , que està d'acord amb la valoració dels arbres feta per l'actor però que redueix a 9.406 euros els danys causats en la construcció, el que suposa reconèixer una indemnització total de 9.812 euros.

Considera aquest Tribunal més creïble la pericial de la part demandada. L'estat preexistent a l'accident de la construcció afectada, que tenia 36 m2, sembla, per les fotografies aportades, clarament ruïnós. Resulta, a més, que està en zona de domini públic i no pot ser reconstruïda. Però, i és decisiu, la valoració feta per l'actora és per a 'enderrocar per complert per a posteriorment tornar a construir' la construcció afectada, és a dir, valora per a fer-la de nou, quan es tractava d'una construcció que havia de tenir una notable antiguitat, vistes les bigues de fusta i els materials emprats en la seva construcció (fotografies de les pericials), per la qual cosa per a res serveix la valoració de l'actora, ja que el que s'ha d'indemnitzar és el valor que tenia la cosa danyada en el moment del sinistre, és a dir, tenint en compte el valor -no acreditat per l'actora- que tingués la construcció en el moment del sinistre, no el seu valor a nou.

Procedeix, en conseqüència, fixar la indemnització en 9.812 euros.

L'anterior quantitat meritarà per l'asseguradora demandada l'interès de l' art. 20 LCS , al no haver causa justificada, ex art. 20.8 LCS , per a no imposar-lo, ja que fins i tot l'atestat policial establia ja inicialment la responsabilitat de l'assegurat en l'accident.

La STS de 12-7-2010 assenyala que 'de acuerdo con lo dispuesto en el artículo 20.8.º LCS , la existencia de causa justificada implica la inexistencia de retraso culpable o imputable al asegurador, quedando éste exonerado del recargo en que consisten los intereses de demora.

En la apreciación de esta causa de exoneración esta Sala ha mantenido una interpretación restrictiva en atención al carácter sancionador que cabe atribuir a la norma ( SSTS de 16 de julio de 2008 , 9 de diciembre 2008 , 12 de febrero de 2009 y 4 de junio de 2009 ), al efecto de impedir que se utilice el proceso como excusa para dificultar o retrasar el pago a los perjudicados.

Esta interpretación descarta que la mera existencia de un proceso, o el hecho de acudir al mismo, justifique por sí el retraso, o permita presumir la racionabilidad de la oposición. El proceso no es un óbice para imponer a la aseguradora los intereses a no ser que se aprecie una auténtica necesidad de acudir al litigio para resolver una situación de incertidumbre o duda racional en torno al nacimiento de la obligación a cargo de la aseguradora. Tal cosa ocurre, según la doctrina, cuando las dudas afectan a la realidad misma del siniestro y también, cuando por circunstancias que concurren en éste o por el texto de la póliza, la duda racional alcanza a la cobertura a cargo de la aseguradora. No, por el contrario, cuando la incertidumbre surge únicamente en torno a la concreta cuantía de la indemnización, o con respecto a una posible concurrencia de culpas; en el primer caso, porque la superación del viejo aforismo in illiquidis non fit mora [no se produce mora cuando se trata de cantidades ilíquidas] ha llevado a la jurisprudencia a considerar la indemnización como una deuda que, con independencia de cuándo se cuantifique, existe ya en el momento de producirse el siniestro, como hecho determinante del deber de indemnizar y, en el segundo caso, porque la culpa de la víctima, aunque resulte probada, si no constituye la causa exclusiva del accidente, carece de eficacia para eximir de responsabilidad al conductor ( SSTS de 10 de diciembre de 2009 , RC n.º 1090/2005, de 23 de abril de 2009 , RC n.º 2031/2006, de 29 de junio de 2009 , RC nº 840/2005 y de 10 de octubre de 2008 , RC n.º 1445/2003 )'.

Per tant, a) les causes de no imposició dels interessos de l' art. 20 LCS són d'interpretació i aplicació restrictiva; b) Es limiten fonamentalment a quan els dubtes racionals afectin a la realitat mateixa del sinistre, y també quan, per circumstàncies que concorrin en aquest o pel text de la pòlissa, el dubte racional afecti a la cobertura a càrrec de l'asseguradora; c) Per contra, mai es pot considerar que hi ha causa justificada de l' art. 20.8 LCS per no imposar els interessos d'aquest precepte a la asseguradora en els casos de concurrència de culpes, inclús en el cas en que la culpa de la víctima sigui la major en la producció del accident; d) Tampoc hi ha mai causa justificada quan el dubte sorgeixi únicament respecte a la concreta quantia de la indemnització. Cap d'aquestes causes concorre en el present cas.

En conclusió, procedeix estimar parcialment el recurs, revocar la sentència impugnada, estimar parcialment la demanda i condemnar als demandats a pagar solidàriament als actors 9.812 euros, més interessos legals, que en cas de l'asseguradora demandada seran els de l' art. 20 LCS des de la data de l'accident (7-11-2010), sense fer imposició de les costes de primera instància conforme l' art. 394 LEC .

CINQUÈ.- COSTES DE SEGONA INSTÀNCIA

Conforme als arts. 394 i 398 LEC , a l'estimar parcialment el recurs, no es fa imposició de les costes d'aquesta instància.

Fallo

ESTIMEM parcialment el recursd'apel lació interposat per Pablo Jesús i María Esther contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 3 d'Amposta de data 20-6-2014 , en procediment Ordinari 81/13, que es REVOCA,fent els següents pronunciaments:

1.- Estimem parcialment la demanda i condemnem als demandats a pagar solidàriament als actors 9.812 euros, més interessos legals, que en cas de l'asseguradora demandada seran els de l' art. 20 LCS des de la data de l'accident (7-11-2010), sense fer imposició de les costes de primera instància.

2.- No es fa imposició de les costes d'aquesta instància.

3.- Retorneu el dipòsit necessari per apel lar.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem i signem.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día siete de mayo de dos mil quince. Doy fe.