Sentencia Civil Nº 137/2015, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 361/2014 de 24 de Marzo de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 361/2014

Procediment ordinari núm. 87/2012

Jutjat Primera Instància 2 Cervera

SENTÈNCIA núm. 137/2015

PRESIDENT:

EN ALBERT GUILANYÀ I FOIX

MAGISTRATS:

EN ALBERT MONTELL GARCIA

NA ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, vint-i-quatre de març de dos mil quinze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 87/2012, del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Cervera, en virtut del recurs interposat per BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA, S.A., representat per la procuradora ROSA SIMO ARBOS i assistit pel lletrat Joan Enric Albareda Arque contra sentència de data dos de desembre de dos mil tretze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 361/2014. David va ser declarat en rebel·lia en primera instància. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT MONTELL GARCIA.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data dos de desembre de dos mil tretze , és la següent: 'DECISIÓ.- FALLO

ESTIMO PARCIALMENTE la demanda interpuesta por la representación procesal de BBVA S.A, y, en consecuencia, CONDENO a David a pagar a la actora la cantidad de NUEVE MIL TRESCIENTOS CATORCE EUROS CON SIETE CÉNTIMOS ( 9314,07 EUROS ).

Todo ello sin expresa condena en costas. [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA, S.A. va interposar un recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 24 de març de 2015 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.-El recurs interposat per l'entitat financera creditora es refereix, exclusivament, al pronunciament de la sentència de primera grau que considera nul·la, per abusiva, la clàusula contractual que estipula un interès de demora del 20 %. Al·lega a l'escrit de recurs que no ho pot ser atès que es va pactar lliurement entre les parts; que els interessos ordinaris es van establir a un tipus del 10,20 % i, per tant, no superen en 2,5 vegades els interessos remuneratoris, segons criteri establert a la nostra sentència de 17-10-13 ; que es corresponen amb el tipus que s'acostumava a pactar a l'època en què es va subscriure el préstec personal, és a dir, el 2-4-07; que no és aplicable el límit de l' art. 19.4 de la LCC; que no és aplicable la Llei de repressió de la usura; i que tampoc ho és la Llei 2/13, de 14 de maig , atès que la protecció que dóna als consumidors és pel cas d'adquisició del primer habitatge.

SEGON.-Tots aquests arguments decauen davant la doctrina establerta de forma reiterada pel TJUE a les seves sentències de 4-6-09 , 14-6-12 , 21-2-13 , 14-3-13 i 30-5-13 , que ha de ser aplicada indefectiblement. Segons la mateixa, el paràmetre comparatiu que s'ha d'emprar per valorar si el tipus de demora pactat és abusiu, és el tipus d'interès legal i, a més, el de demora que seria aplicable en cas de falta de pacte exprés. Ja ho diu així la STJUE de 14-3-13 , assumpte C Mohamed Aziz, quan fa: ' 74 En segundo lugar, en cuanto a la cláusula relativa a la fijación de los intereses de demora, procede recordar que, a la luz del número 1, letra e), del anexo de la Directiva, en relación con lo dispuesto en los artículos 3, apartado 1, y 4, apartado 1, de la misma, el juez remitente deberá comprobar en particular, como señaló la Abogado General en los puntos 85 a 87 de sus conclusiones, por un lado, las normas nacionales aplicables entre las partes en el supuesto de que no se hubiera estipulado ningún acuerdo en el contrato controvertido o en diferentes contratos de ese tipo celebrados con los consumidores y, por otro lado, el tipo de interés de demora fijado con respecto al tipo de interés legal, con el fin de verificar que es adecuado para garantizar la realización de los objetivos que éste persigue en el Estado miembro de que se trate y que no va más allá de lo necesario para alcanzarlos'. I aquí ens trobem que davant un interés de demora del 20%, s'ha pactat un interés remuneratori del 10,20 %, que certament és molt elevat, però, a falta de pacte, l'interès de demora no seria altra que l'interès legal ( art. 1108 del C.c .), que a la Llei 42/06, de 28 de desembre, que aprova els Pressupostos Generals de l'Estat per l'any 2007, va ser fixat a la seva Disposició Addicional Trentena en un 5 %, metre que l'interés de demora, referit en relació a l ' art. 26.6 de la Llei General Tributaria , el fixa la mateixa DA 30, en un 6,25 %. Per tant, entre l'interés remuneratori pactat i l'interés de demora, també pactat, s'aprecia una diferència desproporcionada, docns gairebé el duplica malgrat el tipus elevat dels primers, com també en comparació a l'interés legal (aplicable subsidiàriament), doncs el sobrepassa amb excreix. Atesos, doncs, aquests paràmetres comparatius, s'ha de considerar que el tipus pactat és abusiu..

TERCER.-Difícilment es pot admetre que el tipus de demora establert a la clàusula quarta de la pòlissa va ser lliurement pactat, com si hagués estat negociat entre les parts, tal i com afirma la recorrent, quan el mateix figura imprès al text del seu condicionat, i per tant, indubtablement va ser predisposat per la part prestamista. L'abusivitat no procedeix de ser una clàusula imposada per una de les parts, doncs poden haver estipulacions contractuals predisposades que no siguin abusives. L'abusivitat està determinada pel propi contingut de la clàusula, atès que com a tal s'entén la situació de desequilibri creada entre els drets i els deures de les parts amb infracció del principi de la bona fe contractual. Així, segons les STS de 15 i 21 d'abril i 24 de novembre, totes de 2014, diuen: 'La normativa interna, a partir de la Ley 26/1984, de 19 de julio, General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios, y la comunitaria, a partir de la Directiva 1993/13/CEE, de 5 de abril, prevén que en los contratos no negociados celebrados con consumidores, habitualmente mediante condiciones generales insertas en contratos predispuestos por el empresario o profesional, sea procedente un control de contenido, concretamente un control de abusividad, con base en criterios de justo equilibrio entre obligaciones y derechos de las partes, conforme a las exigencias de la buena fe, que difiere de los controles previstos en la contratación por negociación, que es el modelo tradicional contemplado en los textos de la codificación.

Actualmente, la normativa nacional sobre esta materia constituye el desarrollo en nuestro derecho interno de las disposiciones comunitarias sobre protección de los consumidores, en concreto de la Directiva 1993/13/CEE, de 5 de abril, sobre cláusulas abusivas en los contratos celebrados con consumidores, cuya interpretación ha realizado el Tribunal de Justicia de la Unión Europea en sentencias que han determinado un importante cuerpo de doctrina jurisprudencial.

3.- El art. 3.1 de la directiva citada establece: «las cláusulas contractuales que no se hayan negociado individualmente se considerarán abusivas si, pese a las exigencias de la buena fe, causan en detrimento del consumidor un desequilibrio importante entre los derechos y obligaciones de las partes que se derivan del contrato». El apartado 3 del precepto añade: «el Anexo de la presente Directiva contiene una lista indicativa y no exhaustiva de cláusulas que pueden ser declaradas abusivas».

El art. 10 bis de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios , aplicable en este caso por la fecha de celebración del contrato, establecía: «se considerarán cláusulas abusivas todas aquellas estipulaciones no negociadas individualmente y todas aquéllas prácticas no consentidas expresamente que, en contra de las exigencias de la buena fe causen, en perjuicio del consumidor, un desequilibrio importante de los derechos y obligaciones de las partes que se deriven del contrato. En todo caso, se considerarán cláusulas abusivas los supuestos de estipulaciones que se relacionan en la disposición adicional primera de esta Ley ». En términos prácticamente idénticos se expresan actualmente los arts. 82 y siguientes del Texto Refundido de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios '.

QUART.-La desestimació del recurs comporta la condemna a pagar les costes de segona instància.

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimemel recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de BBVA, SA, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Cervera, en procediment de judici ordinari núm. 87/12, que confirmen, i condemnem l'apel·lant a pagar les costes de segona instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així la pronuncio, mano i signo.

MODE D'IMPUGNACIÓ: Contra aquesta resolució caben els recursos extraordinaris de cassació i d'infracció processal si es donen els requisits que estableixen els articles 466 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, havent d'acompanyar amb l'escrit d'interposició els dipòsits (mitjançant ingrés en el compte de dipòsits i consignacions d'aquest Tribunal) i taxes corresponents, en el supòsit d'estar obligat a això.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.