Sentencia Civil Nº 137/2016, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 16, Rec 1002/2014 de 02 de Mayo de 2016

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

SECCIÓ 16a

rotlle n. 1002/2014-A

JUDICI ORDINARI 10/2014

JUTJAT DE PRIMERA INSTÀNCIA 1 DE GAVÀ

SENTÈNCIA núm. 137/2016

Magistrats/magistrades Srs.:

JORDI SEGUÍ PUNTAS

MARTA RALLO AYEZCUREN

JOSÉ LUIS VALDIVIESO POLAINO

Barcelona, 3 de maig de 2016

La Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona ha vist, en apel lació, les actuacions de judici ordinari número 10/2014, seguides davant el Jutjat de Primera Instància número 1 de Gavà, a instàncies del Sr. Ovidio , representat per la procuradora Sra. Ana Maria Bernaus Vidorreta i defensat pel lletrat Sr. Francisco Tortolero Anisa, contra el Sr. Luis Manuel , representat per la procuradora Sra. Encarnación Pérez Nofuentes i defensat per la lletrada Sra. Fàtima Pineda Pèrez. Sr. Luis Manuel ha formulat recurs d'apel lació contra la Sentència dictada pel Jutjat el 22 de setembre de 2014 .

Antecedentes

1.La Sentència del Jutjat diu en la part dispositiva:

'Que estimando íntegramente la demanda formulada por la Procuradora de los Tribunales Dña. Ana Maria Bernaus Vidorreta, en nombre y representación de D. Ovidio , contra D. Luis Manuel :

Debo condenar y condeno al demandado, D. Luis Manuel , al pago al actor D. Ovidio , la cantidad reclamada de TREINTA Y CUATRO MIL TRESCIENTOS CATORCE EUROS CON DIEZ CÉNTIMOS (34.314'10 euros) por todos los conceptos de esta sentencia, así como los intereses legales de dicha cantidad desde el 13 de mayo de 2013 hasta la fecha de esta Sentencia. A partir de este momento, se devengará el interés legal previsto en el art. 576 de la Ley Enjuiciamiento Civil .

Se condena en costas a la parte demandada, D. Luis Manuel .'

2.Don. Luis Manuel va apel lar contra la Sentència dictada pel Jutjat. Admès el recurs a ambdós efectes, les actuacions es van remetre a aquesta, després de citar les parts a termini. Un cop comparegudes, es van seguir els tràmits legals i es va assenyalar la deliberació del recurs, que va tenir lloc el 7 d'abril de 2016.

Ponent: la magistrada MARTA RALLO AYEZCUREN.

Fundamentos

1. Recurs d'apel lació

Sr. Luis Manuel , demandat en aquest judici, impugna la Sentència del Jutjat que el condemna a pagar a l'actor, Sr. Ovidio , la suma de 34.314,10 euros, més els interessos des de la reclamació prèvia al judici.

El Jutjat fonamenta la condemna en el document privat de reconeixement de deute aportat amb la demanda com a document número 1.

Les al legacions del recurs d'apel lació se sistematitzen així:

1) La no admissió de la prova documental proposada pel demandat.

2) La valoració errònia de la prova pericial cal ligràfica.

3) La càrrega de la prova d'allò que es reclama pesa sobre la part demandant.

4) La inexistència de causa o causa falsa en el reconeixement de deute.

5) Les relacions entre els litigants.

6) El valor de la reclamació extrajudicial del deute.

2. Sobre la no admissió de la prova documental

En l'audiència prèvia no es va admetre la prova documental aportada en aquell acte pel Sr. Luis Manuel i, reproduïda la petició en aquesta segona instància, es va tornar a denegar l'aportació, perquè es va considerar extemporània.

L' article 265.1 de la Llei d'enjudiciament civil (LEC) estableix que s'han d'aportar amb la demanda o la contestació, entre d'altres, els documents en els quals les parts fonamenten el dret a la tutela judicial que pretenen (apartat 1r) i les certificacions i notes sobre qualssevol assentaments registrals o sobre el contingut de llibres registre, actuacions o expedients de qualsevol classe.

Conforme a l' article 265.2 LEC , només quan les parts, en presentar la demanda o la contestació, no puguin disposar d'aquells documents o mitjans, podran designar l'arxiu, protocol o lloc en el qual es trobin, o el registre, llibre registre, actuacions o expedient del qual es pretengui obtenir una certificació.

Els documents l'aportació dels quals va sol licitar l'actora, en l'audiència prèvia del judici de 28 d'abril de 2014 -i, després, en l'apel lació-, són: una nota simple del Registre Mercantil de Barcelona, relativa a una societat de responsabilitat limitada constituïda, entre d'altres, pels dos litigants (inscripcions de març de 2008 en endavant); una nota simple del Registre de la Propietat de Vilafranca del Penedés, relativa a la compra d'un immoble per aquella societat l'any 2009, i una còpia simple d'una escriptura d'augment de capital i modificació d'estatuts, que protocol litza els acords de la Junta general de socis d'aquella societat mercantil celebrada el 6 de febrer de 2008.

Es tracta de documents que la part havia d'haver acompanyat amb la contestació, com exigeixen les normes esmentades. L' article 269.1 LEC impedia l'aportació posterior, ja que no es donava -ni s'al legava- cap dels supòsits especials taxats en l' article 270 LEC .

Per tant, la impossibilitat de valorar els documents esmentats només pot imputar-se a la mateixa part demandada.

3. Sobre la valoració de la prova pericial cal ligràfica

La part apel lant afirma que la jutgessa ha valorat erròniament la prova pericial cal ligràfica practicada en el judici.

Com s'ha dit, la demanda es basa en el document privat (número 1) que diu literalment:

ESCRIT DE RECONEIXEMENT DE DEUTE

Luis Manuel , proveït de NIF [...] i amb domicili al carrer[...], actuant en nom i representació pròpia RECONEIX ADEUTAR al Sr. Ovidio la suma de 34.314'10€ (TRENTA QUATRE MIL TRES-CENTS CATORZE EUROS AMB DEU CÈNTIMS), deute que deriva de crèdit efectuat al mateix, la qual suma serà liquidada com a màxim el proper dia 30 de gener de 2008, sense meritació d'interessos.

Vilafranca del Penedes a 21 de desembre de 2007

[firma] [firma]

Luis Manuel Ovidio

La contestació a la demanda no nega clarament la firma del demandat en el document, però la qüestiona i diu que no pot afirmar que la firma sigui efectivament seva ni pot reconèixer-la com a pròpia.

El dictamen pericial cal ligràfic practicat a instàncies de la part actora exposa que la firma dubitada és concisa (' escueta') i conté pocs detalls gràfics identificadors, ja que es tracta d'una firma d'un sol traç, amb un element vertical inicial que s'envolta per un traç envoltant. El perit aprecia, però, un seguit de concordances gràfiques amb les firmes no dubitades del Sr. Luis Manuel , a partir de les quals conclou que, si bé no és possible establir de manera categòrica l'autenticitat de la firma del document, es pot formular com a hipòtesi més probable que la firma és de pròpia mà del demandat.

Examinat el cos d'escriptura realitzat pel Sr. Luis Manuel davant del jutge, s'observa, com assenyala el perit, que cap de les firmes del demandat en el judici presenta la torsió intermèdia entre l'eix vertical i el traç envoltant que sí s'aprecia en la firma dubitada. Però, curiosament, aquesta mateixa torsió sí que hi és en la firma del DNI de l'actor, és a dir, en la firma estampada en un context aliè a la controvèrsia entre les parts.

4.En un judici civil no pot exigir-se un estàndard probatori de certitud plena. En general, es considera suficient un alt grau de probabilitat. Però, en el cas en examen, l'autoria de la firma del demandat no només resulta la hipòtesi més probable segons l'informe pericial cal ligràfic, sinó que ve confirmada per les al legacions de la part demandada.

La contestació de la demanda no arriba a negar en cap moment l'autoria de la firma d'un reconeixement de deute de 34.314,10 euros amb un soci. Es limita a dir que el demandat no pot afirmar que la signatura sigui seva. I, per més ambigüitat, afegeix que, si el document 'fos autèntic', el contracte no seria vàlid, per fer constar una causa falsa i inexistent.

En l'audiència prèvia, la Sra. lletrada del demandat afirma expressament que el document de reconeixement de deute era un document de garantia per l'ampliació de capital de la societat de serveis jurídics que van constituir, entre d'altres persones, els dos litigants (minut 12,18). Ho reitera, per si hagués algun dubte: 'era un document de garantia' (minut 13,43).

Hem de concloure, per tant, com la Sra. jutgessa, que el demandat va firmar el reconeixement de deute en el qual es basa la demanda.

5. Sobre la càrrega de la prova d'allò que es reclama

En la següent al legació del recurs, la part demandada sosté que correspon a l'actora la càrrega d'acreditar allò que reclama i no hi ha cap altra prova en el judici sobre l'existència de l'obligació.

No és així. Citarem, per totes, la Sentència del Tribunal Suprem ( STS) número 4990/2004, de 14 de juny . Diu, sobre el reconeixement de deute:

' La declaración de quien ocupa la posición de deudor en una anterior relación de obligación, o la coincidencia de las de las dos partes de la misma (cual sucede en el caso litigioso), para exteriorizar la voluntad de fijar el contenido de ese precedente vínculo y de entenderlo y cumplirlo en los términos reconocidos, da vida a un negocio de segundo grado que no está liberado en nuestro Código Civil de la necesidad de causa (artículos 1.261.3 º y 1.275 ), de modo que sin ella o con abstracción de ella no puede tener validez. Pero resulta favorecido con la presunción iuris tantum de la existencia y licitud de la misma, aunque no resulte expresada (artículo 1.277).

Esa llamada abstracción procesal o presunción de existencia y licitud de causa, que no es otra que la de la obligación reconocida y precedente, se traduce en un desplazamiento del tema necesitado de prueba y en una inversión de la carga de probar.

La Sentencia de 1 de marzo de 2.002 señala que en la técnica procesal se razona que el artículo 1.277 produce una inversión o desplazamiento de la carga de la prueba como consecuencia de la presunción legal (de naturaleza iuris tantum), aunque un sector doctrinal prefiera hablar de regla especial de prueba por no concurrir en la construcción legal todos los elementos estructurales que configuran la presunción.

La causa de la obligación reconocida aparece expresada por los declarantes en el documento de diez de diciembre de mil novecientos noventa y tres en unos términos poco precisos (según el fundamento de derecho cuarto de la Sentencia recurrida en él se declara que la deuda tiene origen en diversas operaciones y documentos), pero ese defecto de identificación suficiente se traduce, como consecuencia de la aplicación del artículo 1.277, en un desplazamiento del tema necesitado de prueba y de la carga de probar.'

En el mateix sentit, entre altres, les SSTS 110/2006, de 17 de novembre ; 1279/2006, d'11 de desembre ; 493/2007, d'11 de maig ; 129/2009, de 6 de mar ç, i 138/2010, de 8 de mar ç.

El motiu de recurs, per tant, ha de desestimar-se

6. Sobre la inexistència de causa o causa falsa en el reconeixement de deute. Sobre les relacions entre els litigants

Examinarem conjuntament les dues següents al legacions del recurs, perquè ambdues entren en el fons de les relacions entre les parts. La part demandada retreu a l'actora que no hagi dit res sobre l'origen del deute pretès, no hagi provat l'entrega efectiva del diner reclamat ni l'existència d'altres obligacions que justifiquin el reconeixement de deute.

Hem de remetre al que acabem de dir sobre com opera l' article 1277 CC , és a dir, a la inversió de la càrrega de la prova.

No hi ha expressió de causa en el reconeixement de deute, document 1 de la demanda. El Sr. Luis Manuel es limita a reconèixer un ' deute que deriva de crèdit efectuat al mateix'.

En la lacònica contestació a la demanda, el Sr. Luis Manuel va qüestionar, en primer lloc, la firma del reconeixement de deute. En un segon pla, pel cas que la firma fos autèntica, va negar la validesa del reconeixement, perquè es desconeixia l'origen del suposat crèdit i se n'ignorava la raó i justificació, i perquè no havia existit mai l'entrega efectiva al demandat dels diners que es reclamaven. No va dir res més. No va donar cap raó per la qual el demandat no era deutor de l'actor malgrat haver-ho reconegut en el document. Va guardar silenci absolut sobre les relacions entre els litigants en el si de les quals es va firmar el reconeixement de deute. Conforme a l' article 405.1 LEC , era la contestació el moment processal en el qual el demandat havia d'exposar els fonaments de la seva oposició a les pretensions de l'actor i al legar les excepcions materials que tingués per convenient.

7.En l'audiència prèvia, quan la part demandada va proposar la prova i per tal de justificar-ne la proposició, va manifestar, per primer cop, que l'única relació entre les parts havia estat la participació en una societat de prestació de serveis jurídics. En aquell moment, va demanar que s'admetessin les proves que hem esmentat abans (una nota simple del Registre Mercantil, relativa a una societat de responsabilitat limitada constituïda pels litigants; una nota simple del Registre de la Propietat, relativa a la compra d'un immoble per aquella societat, i una còpia simple d'una escriptura d'augment de capital i modificació d'estatuts).

La jutgessa no va permetre una narració de fets innovadora, que ultrapassava l'àmbit de les al legacions complementàries previstes en l' article 426 LEC i que alterava substancialment els termes del debat, amb afectació del dret de defensa de la part contrària.

Tampoc no podem examinar en aquesta segona instància les noves al legacions del demandat sobre les prestacions relacionades amb la societat mercantil, en les quals al lega que s'emmarcava el crèdit que reclama el Sr. Ovidio . En l'apel lació no es poden ampliar els fonaments de fet i de dret de les pretensions formulades en la primera instància ( article 456 LEC ). La part demandada, sobre qui pesava la càrrega de demostrar la falta de causa del reconeixement de deute, havia d'haver al legat aquests fets en contestar la demanda per permetre'n la contradicció deguda.

En el breu interrogatori formulat en el judici per la part demandada a l'actor, Sr. Ovidio , aquest manifesta que els diners objecte del reconeixement els va entregar en la mateixa data del reconeixement de deute i corresponien a la quantitat en metàl lic que havia d'aportar cada soci. Segons el demandant, el Sr. Luis Manuel no va aportar aquella suma i ho va fer el demandant, per ell. A la pregunta sobre el retard en reclamar -la data de pagament prevista en el reconeixement de deute era el 30 de gener de 2008-, el demandant respon que el Sr. Luis Manuel i ell havien estats socis fins a l'any anterior i, quan el demandat va marxar, va pensar que era el moment de reclamar-ho.

Per les raons exposades, hem de desestimar el motiu de recurs.

8. El valor de la reclamació extrajudicial del deute

L'últim motiu d'apel lació es refereix a una qüestió marginal que no desvirtua els fets base de la condemna impugnada.

El burofax adreçat pel Sr. Ovidio al Sr. Luis Manuel , en reclamació del deute, el 13 de maig de 2013, vuit mesos abans de la demanda, no es va remetre al domicili del demandat sinó al seu lloc de treball, en l'Ajuntament de Gavà, i va ser recollit per un company.

El Sr. Ovidio , en l'interrogatori del judici, manifesta que el demandat no recollia les reclamacions enviades al seu domicili, però aquest fet no està provat, malgrat la facilitat. En qualsevol cas, que el burofax es rebés mitjançant un company ni afecta al principal reclamat ni pot determinar la improcedència del pagament d'interessos des de la data de la reclamació, ja que el recurrent no nega en cap moment que li fos entregada la comunicació oportunament.

Per les raons exposades, ha de desestimar-se el recurs d'apel lació.

9. Costes

Desestimat el recurs d'apel lació, les costes de la segona instància del judici s'han d'imposar a la part apel lant ( articles 394.1 i 398.1 LEC ).

Fallo

Desestimem el recurs d'apel lació Sr. Luis Manuel , contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància número 1 de Gavà, el 22 de setembre de 2014 , en el judici ordinari número 10/2014, instat pel Sr. Ovidio , contra Sr. Luis Manuel .

Confirmem la Sentència del Jutjat.

Imposem a la part apel lant les costes causades per l'apel lació, amb pèrdua del dipòsit prestat per recórrer.

Contra aquesta sentència s' hi pot interposar recurs de cassació per interès cassacional (si el recurs presenta aquest interès conforme a la llei) i recurs extraordinari per infracció processal, aquest últim si es presentés conjuntament amb el primer. Si s' escau, s' han d' interposar davant aquesta Secció, en el termini de vint dies, constituint el corresponent dipòsit.

Conforme a la Llei 4/2012, de 5 de març, del Parlament de Catalunya, si hagués de fonamentar-se el recurs, encara que sigui en part, en infracció de l' ordenament jurídic català, s' hi podria interposar recurs de cassació, en cas d' apreciar-se contradicció amb la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya o de l' antic Tribunal de Cassació de Catalunya, o per falta d' aquesta jurisprudència.

Un cop ferma aquesta resolució, torneu les actuacions originals al Jutjat d'on provenen, amb un testimoniatge per al compliment.

Així, per aquesta Sentència, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- En aquest dia, i una vegada signada per tots el magistrats que l'han dictada, es dóna a l'anterior sentència la publicitat ordenada por la Constitució i les lleis. En dono fe.