Sentencia Civil Nº 141/2013, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 488/2012 de 02 de Abril de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

TARRAGONA

SECCIÓ TERCERA

ROTLLO DE APEL·LACIÓ Nº 488/2012

JUDICI ORDINARI Nº 209/2011

JUTJAT DE PRIMERA INSTANCIA NÚM. 8 - EL VENDRELL

SENTÈNCIA

MAGISTRATS IL·LMS. SRS.:

GUILLERMO ARIAS BOO (President)

JOAN PERARNAU MOYA

MANUEL GALÁN SÁNCHEZ (Ponent)

Tarragona, a 2 d'abril de 2.013.

Vist per aquesta Secció Tercera de la Audiència Provincial el RECURSO D'APEL·LACIÓ interposat per DOÑA Verónica representada pel Procurador dels Tribunals Sr. Farré Lerín i defensada per la Lletrada Sra. Infante Vega, contra la sentència de 13 d'abril de 2.012 dictada pel Jutjat Primera Instancia núm. 8 del Vendrell , judici ordinari núm. 209/2011, al qual figura com a part demandant D. Lorenzo representat pel Procurador dels Tribunals Sr. García Solsona i assistit pel Lletrat Sr. Pascual Navarro, i com a part demandada l'ara apel·lant.

Antecedentes

PRIMER.La resolució recorreguda conté la següent Decisió:

'SE ESTIMA en la demanda interpuesta por D. Lorenzo contra Dª Verónica y se condena a la demandada a pagar al actor la cantidad de 171.900 euros, más intereses legales y costas procesales.'

SEGON.Contra l'esmentada resolució es va interposar recurs d'apel·lació per la representació processal de DOÑA Verónica .

TERCER.Donat trasllat del recurs a l'adversa, per la seva representació processal es va presentar escrit d'oposició al mateix.

QUART.En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat els tràmits legals.

Fundamentos

PRIMER.Interposa la representació processal de DOÑA Verónica el present recurs d'apel·lació impugnant els pronunciaments de la sentència d'instància pels quals s'estima íntegrament la demanda interposada pel Sr. Lorenzo reclamant una quantitat econòmica en concepte de compensació dinerària corresponent a la meitat del valor de l'habitatge situat a Roda de Barà titularitat exclusiva de la Sra. Verónica , atès el perjudici produït per la ruptura de la convivència de parella dels litigants, ja que els ingressos van repercutir favorablement en el patrimoni de la Sra. Verónica en perjudici del patrimoni del Sr. Lorenzo . Al·lega la part apel·lant, d'una banda, la no concurrència de tots i cadascú dels requisits exigits per l' article 13 de la Llei catalana 10/1998 d'Unions Estables de Parella (aplicable al present supòsit) per tenir dret a la compensació econòmica; i d'altra banda, reitera la prescripció de l'acció exercitada d'acord amb l ' article 16.2 de l'esmentada Llei 10/1998 .

SEGON.Començant per l'anàlisi de la prescripcióde l'acció (si bé de caducitatparla la SAP de Barcelona, secció 18, de 04-11- 2011, ROJ: SAP B 11996/2011), l'article 16 de la Llei 10/1998 disposa que '2. La reclamación de los derechos a que hace referencia el apartado 1 debe formularse en el plazo de un año a contar desde el cese de la convivencia'.

La part apel·lant considera que la Jutgessa d'instància s'equivoca quan estima que 'la ruptura o cese de la convivencia de la pareja fue en septiembre de 2008'(Fonament Tercer, foli 305), ja que al seu parer, el cessament de la convivència va tenir lloc a l'any 2.005 'si bien los problemas en la pareja se iniciaron a partir del 2004'(foli 334) i, per tant, presentant-se la demanda el dia 28-07-2009, l'acció s'hauria formulat extemporàniament.

La Jutgessa d'instància fixa el cessament de la convivència al mes de setembre de l'any 2008 en dos indicis: * en el contracte de lloguer de vivenda a la localitat de Badalona de 03-09-2008 subscrit pel Sr. Lorenzo (folis 101 i ss.), i * en la resolució en data 30- 10-2008 i també pel Sr. Lorenzo d'un contracte d'arrendament de local de negoci en Almeria (folis 111 i ss.), afegint que això no ha estat desvirtuat (foli 305).

Ara bé, analitzada tota la prova aportada a les actuacions i especialment la documental, considerem que la Jutgessa a quo, com diu la part recurrent, no ha tingut en compte altres indicis que avalarien la tesi de l'apel·lant (cessament de la convivència al 2005), com són: * el cessament de la Sra. Verónica com administradora de la societat Minastel Grup Empresarial, S.L. i nomenament del Sr. Lorenzo , escriptura pública de 15-07-2004 (folis 96 i ss.); * la subscripció per la Sra. Verónica el 27-04-2004 d'un contracte de lloguer de vivenda (folis 104 i ss.); i * l'escriptura atorgada el 01-06-2005 per la Sra. Verónica i per la que revocava poders al Sr. Lorenzo (folis 233 i ss.).

Respecte a què s'hagi d'entendre per parella estable, la SAP de Tarragona, secció 1, de 08-09-2011 (ROJ: SAP T 1355/2011 ) assenyala que 'lo que configura la pareja estable regulada en la ley es la convivencia marital: art. 1.1 'hayan convivido maritalmente', art. 1.2 'es preciso el requisito de la convivencia'. Si bien la unión estable no se extingue como tal con la separación de hecho o cese de la convivencia, pues el art. 12 d) establece un plazo de separación de hecho para la extinción, no es la persistencia de esta relación sino la convivencia lo que determina la compensación económica, que está prevista en el art. 13 'cuando la convivencia cesa' y el art. 16.2 impone un plazo para la reclamación ' a contar desde el cese de la convivencia', no desde la extinción de la relación de pareja estable' . I d'altra banda, en quant al concepte de convivència marital, la STS de 28 de Marzo del 2012 (ROJ: STS 2534/2012 ) explica: 'La reciente STS 42/2012, de 9 febrero , resuelve la cuestión planteada en este recurso. De acuerdo con el FJ 4º de la STS citada, para dar sentido al Art. 101 CC , '[...] deben utilizarse dos cánones interpretativos: el de la finalidad de la norma y el de la realidad social del tiempo en que la norma debe ser aplicada. De acuerdo con el primero, la razón por la que se introdujo esta causa de extinción de la pensión compensatoria fue la de evitar que se ocultaran auténticas situaciones de convivencia con carácter de estabilidad, más o menos prolongadas, no formalizadas como matrimonio, precisamente para impedir la pérdida de la pensión compensatoria, ya que se preveía inicialmente solo como causa de pérdida el nuevo matrimonio del cónyuge acreedor. El Código civil de Catalunya también incluye esta causa de extinción de la que denomina 'prestación compensatoria', en su art. 233-19 , 1, b), tal como lo había recogido el art. 86.1,c) CF .

Utilizando el segundo canon interpretativo, es decir, el relativo a la realidad social del tiempo en que la norma debe aplicarse, debe señalarse asimismo que la calificación de la expresión 'vida marital con otra persona' puede hacerse desde dos puntos de vista distintos: uno, desde el subjetivo, que se materializa en el hecho de que los miembros de la nueva pareja asumen un compromiso serio y duradero, basado en la fidelidad, con ausencia de forma; otro, el elemento objetivo, basado en la convivencia estable. En general, se sostiene que se produce este convivencia cuando los sujetos viven como cónyuges, es decir, more uxorio, y ello produce una creencia generalizada sobre el carácter de sus relaciones. Los dos sistemas de aproximación a la naturaleza de lo que el Código denomina 'vida marital' son complementarios, no se excluyen y el carácter no indisoluble del matrimonio en la actualidad no permite un acercamiento entre las dos instituciones sobre la base de criterios puramente objetivos distintos de la existencia de forma, porque es matrimonio el que se ha prolongado durante un mes siempre que haya habido forma y es convivencia marital la que ha durado treinta años, pero sin que haya concurrido la forma del matrimonio'.

Per tant, d'acord amb el que hem exposat, trobem arguments tant a favor com en contra del moment en que es va produir el cessament de la convivència, si al 2005 o al 2008; corresponent la càrrega de la prova a qui al·lega l'aplicació d'aquesta institució, i no essent la prova aportada suficientment concloent, s'ha de desestimar el motiu.

TERCER.Pel que fa a la no concurrència de tots i cadascú dels requisits exigits per l'article 13 de la Llei catalana 10/1998 d'Unions Estables de Parella (aplicable al present supòsit) per tenir dret a la compensació econòmica, hem d'analitzar el precepte, el qual disposa: 'Cuando la convivencia cesa en vida de los dos convivientes, aquel que, sin retribución o con retribución insuficiente, haya trabajado para el hogar común o para el otro conviviente, tiene derecho a recibir una compensación económica en caso de que se haya generado por este motivo una situación de desigualdad entre el patrimonio de los dos que implique un enriquecimiento injusto'.

La STSJ de 26-06-2012 (ROJ: STSJ CAT 8523/2012 ) assenyala al respecte: 'según estableció la sentencia de esta Sala de 21 de marzo de 2005 , la compensación económica por razón del trabajo: 'Obeeix a un intent de mitigar els efectes propis del règim de separació de bens, que es caracteritza per la nul·la comunicació patrimonial dels bens d'ambdós cònjuges, sent la plasmació, encara que molt tardana, de la resolució núm. 37/1978, de 27 de setembre del Consell d'Europa, referida a la igualtat dels consorts en dret civil. ....... Passant a la pràctica tal compromís, França reformà el seu 'Code' creant 'le préciput' ( art. 1515) i Portugal també esmenà l ' art. 1792 del seu Codi Civil mitjançant la 'reparação de danos não patrimoniais'. A Catalunya també es registrà un moviment en tal sentit, amb distints intents de reforma legal fallits, fins a la introducció 'ex novo' de tal regulació mitjançant l' art. 23 de la Compilació; modificació normativa no només consolidada en l'actual Codi de família ( art. 41 a 43), sinó també en la Llei 10/ 1998 , d'unions estables de parella ( art. 13 , 16.3r i 31.1r) i també en la Llei 19/1.998, de 28 de desembre , sobre situacions convivencials d'ajuda mútua ( art. 7). Els requisits establerts en el Codi de família per a l'accés a la prestació, prou diferents dels regulats en l' art. 1.438 del Codi civil , són dos ......., l'existència de dedicació a la casa o treball per part d'un cònjuge en favor de l'altre sense retribució o amb retribució insuficient i que aquest fet hagi generat una desigualtat patrimonial entre ells, causant, per tant, un enriquiment injust, autèntica 'ratio' de tal mesura reequilibradora'. Asimismo la STSJC de 26 de marzo de 2003 recoge la doctrina de la Sala en tal particular, al expresar que: 'Aquest Tribunal té establerta repetida jurisprudència per a la interpretació i aplicació de l' art. 41 del Codi de família . ....... la compensació econòmica per raó de treball neix per a equilibrar en el possible les desigualtats que es puguin generar durant una convivència estable quan un dels convivents es dedica a la cura de la llar i dels fills o ajuda en el negoci percebent en tal cas una remuneració insuficient, mentre que l'altre dirigeix i administra el negoci amb l'estalvi -de tot tipus- afegit que suposa la dedicació a la llar; que aquesta compensació per raó de treball intenta impedir o limitar que en cessar aquella convivència, qui ha ajudat i propiciat el manteniment i el desenvolupament del negoci quedi sense la capitalització dels esforços mentre que l'altre retingui l'actiu patrimonial íntegre; es tracta d'aconseguir un equilibri patrimonial just mesurat a l'hora de la crisi de convivència però amb la vista posada en la necessitat de retribuir un treball i un esforç col·lateral però convergent no remunerat o remunerat fins llavors insuficientment'.

Per la seva banda, la SAP de Tarragona, secció 1, de 12-11-2010 (ROJ: SAP T 1147/2010 ) concreta: 'Sobre este particular dispone el artículo 13 de la referenciada Ley que '.......', de dicha previsión legal se infiere que los requisitos para que surja el derecho a dicha compensación económicason: a)que se de un caso de cese de la convivencia en vida de ambos convivientes, b)que el conviviente acreedor a ella no tenga retribución o ésta sea insuficiente, c)que haya trabajado para la casa o para el otro conviviente, d)que como consecuencia de ello se haya generado una situación de desigualdad entre el patrimonio de los dos y f)que esta desigualdad implique un enriquecimiento injusto, esto es, los mismos requisitos que establece el artículo 41 del código de familia pero cambiando la palabra cónyuge por la de conviviente, siendo pues, el dato fundamental a tener en cuenta los dos últimos de los requisitos en dicho precepto señalados como se infiere de la expresión contenida en el mismo 'por este motivo', es decir, que para la fijación de la compensación económica se requiere que la causa de la situación de desigualdad entre el patrimonio de los convivientes venga dada no sólo por carecer uno de ellos de retribución o ser esta insuficiente y haber trabajado para la casa o para el otro conviviente, sino que, además y fundamentalmente, dicha desigualdad patrimonial implique un enriquecimiento injusto. Por su parte, señala la S.T.S.J.C. de 9 de mayo de 2005 , que 'la figura de la compensación económica establecida por el artículo 13 de la Llei 10/98 , presenta apreciables similitudes con la regulada en el artículo 41 del Codi de Familia .......'.

Aplicant la doctrina exposada, aquest Tribunal no comparteix els raonaments de la Jutgessa d'instància i la seva conclusió de que 'se estima que concurren todos los presupuestos previstos el artículo 13 de la Ley de Parejas Estables de Cataluña , al haberse acreditado la existencia de enriquecimiento por parte de la Sra. Verónica puesto que se despredne que como consecuencia de su convivencia con el Sr. Lorenzo su patrimonio sufrió un incremento patrimonial constando a su nombre la vivienda de la CALLE000 de Roda de Bará' (foli 308).

En primer lloc, s'ha de dir que la finalitat i esperit de la compensació prevista a l'article 13 estudiat ( equilibrar en lo possible les desigualtats que es puguin generar durant una convivència estable quan un dels convivents es dedica a la cura de la llar i dels fills o ajuda en el negoci percebent en tal cas una remuneració insuficient), no es correspon amb el que es persegueix al present supòsit (una compensació dinerària corresponent a la meitat del valor de l'habitatge situat a Roda de Barà titularitat exclusiva de la Sra. Verónica , atès el perjudici produït per la ruptura de la convivència de parella dels litigants, ja que els ingressos van repercutir favorablement en el patrimoni de la Sra. Verónica en perjudici del patrimoni del Sr. Lorenzo ).

Però és que, en segon lloc, no es compleixen tots els requisits exigits per tenir dret a la compensació de l'article 13; així:

* l'actor Sr. Lorenzo sempre va tenir mitjans econòmics independents i suficients per al seu sosteniment: al seu escrit de demanda manifesta, per exemple, que 'haciendo frente inicialmente, a las cargas familiares con el trabajo como empresario del actor, actividad económica a la que se incorporó la demandada transcurridos unos años de convivencia'(folis 2 i 3); o 'toda una vida profesional desarrollada como empresario e ingresos suficientes para hacer frente a los proyectos económicos que estaban desarrollando los litigantes'(foli 3);

* l'actor Sr. Lorenzo mai ha treballat per a la casa o per a la Sra. Verónica ; i

* com a conseqüència de lo anterior, ja no es pot donar el requisit consistent en que como consecuencia de ello se haya generado una situación de desigualdad entre el patrimonio de los dos.

En definitiva, no concorrent els requisits exigits, s'ha d'estimar el present recurs d'apel·lació, revocant-se totalment la resolució d'instància, desestimant íntegrament la demanda, amb condemna a la part actora en les costes de la instància (ex. article 394 LEC ).

QUART.D'acord amb l' article 398 de la L.E.C ., a l'estimar-se el recurs, no es condemna en les costes d'aquesta segona instància a cap dels litigants.

Fallo

Que ESTIMANT EL RECURS D'APEL·LACIÓ interposat per la representació processal de DOÑA Verónica contra la sentència de 13 d'abril de 2.012 dictada pel Jutjat Primera Instancia núm. 8 del Vendrell , judici ordinari núm. 209/2011, ES REVOCA totalment la mateixa, i es desestima íntegrament la demanda formulada per D. Lorenzo , amb condemna a la part actora en les costes de la instància.

No imposen les costes d'aquesta segona instància a cap dels litigants.

S'acorda donar al dipòsit constituït la destinació legalment prevista.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem i signem.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día cinco de abril de dos mil trece. Doy fe.