Sentencia CIVIL Nº 143/2020, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 1, Rec 153/2019 de 10 de Junio de 2020

Encabezamiento

Sección nº 01 de la Audiencia Provincial de Barcelona. Civil

Paseo Lluís Companys, 14-16 - Barcelona - C.P.: 08018

TEL.: 934866050

FAX: 934866034

EMAIL:aps1.barcelona@xij.gencat.cat

N.I.G.: 0809642120178109120

Recurso de apelación 153/2019 -C

Materia: Juicio Ordinario

Órgano de origen:Juzgado de Primera Instancia nº 1 de Granollers

Procedimiento de origen:Procedimiento ordinario 1174/2017

Parte recurrente/Solicitante: CAIXABANK, S.A., Luis Miguel

Procurador/a: Cristina Borras Mollar, Ivo Ranera Cahis

Abogado/a: Andreu Marroig Schilt, MARIA CARME AREGALL ROMEU

Parte recurrida: DSSV S.A.R.L, Juan Ignacio, Flora

Procurador/a:

Abogado/a:

S E N T È N C I A NÚM. 143/2020

Barcelona, 10 de juny de 2020.

La Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona, integrada per les MagistradesIl·lma. Sra. Amelia MATEO MARCO, Il·lma. Sra. Maria Dolors MONTOLIO SERRA i Il·lma. Sra. Mª Teresa MARTIN DE LA SIERRA GARCÍA-FOGEDA,la primera de les quals ha actuat com a presidenta del Tribunal, ha vist el recurs d'apel·lació número153/19interposat contra la sentència dictada en data 31 de juliol de 2018 en el procediment núm. 1174/17 tramitat pel Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Granollers. Ha estat recurrent el Sr.. Luis Miguel i apel·lat CAIXABANK S.A. (ara DSSV S.A.R.L.)Un cop feta la deliberació, ha pronunciat, en nom de S.M. el Rei d'Espanya, la següent resolució.

Antecedentes

PRIMER.-La part dispositiva de la sentència objecte d'apel·lació és la següent:

' ESTIMOla demanda interpuesta por Ivo Ranera Cahis, procurador de los Tribunales y de CAIXABANK S.A., frente a Juan Ignacio y Flora, declarados en situación de rebeldía procesal, y frente a Luis Miguel, representado por el procurador de los Tribunales Francisco de la Cruz Gordo, y

- DECLARO RESUELTOel contrato de préstamo con garantía hipotecaria suscrito el día 20 de abril de 2005 entre CaixaBank S.A. y Luis Miguel, limitando los efectos de dicha declaración al momento de la presente resolución.

- CONDENOal demandado Luis Miguel a pagar a CaixaBank S.A. la cantidad de CIENTO SETENTA Y DOS MIL CIENTO TREINTA Y CUATRO EUROS Y CINCUENTA Y CUATRO CÉNTIMOS DE EURO (172.134,54 €) más el interés remuneratorio devengado desde la presentación de la demanda y hasta el dictado de la presente resolución, devengándose a partir de entonces el interés previsto en el artículo 576 de la LEC, RECONOCIENDOel derecho real de hipoteca constituido por parte de Juan Ignacio y Flora en garantía del pago del capital prestado, del pago de sus intereses y del pago de costas y gastos, sobre la finca registral NUM000 del Registro de la Propiedad de Martorell nº 1 (inscrita al tomo NUM001, libro NUM002, folio NUM003) y sobre la finca registral NUM004 del Registro de la Propiedad de Gandesa (inscrita al tomo NUM005, libro NUM006, folio NUM007), de modo que, en caso de que el demandado Luis Miguel no pague las cantidades adeudas, pueda procederse en ejecución de sentencia a la venta de los bienes hipotecados en pública subasta, debiendo por elloCONDENARa los demandados Juan Ignacio y Flora, en su condición de hipotecantes no deudores, a estar y pasar por dicho reconocimiento y ejecución.

- CONDENOa la parte demandada al pago de las costas procesales causadas en la tramitación de la demanda principal

ESTIMOla demanda reconvencional interpuesta por Francisco de la Cruz Gordo, procurador de los Tribunales y de Luis Miguel, frente a CAIXABANK S.A., representado por el procurador de los Tribunales Ivo Ranera Cahis, y DECLAROla nulidad por abusiva de la Cláusula Sexta Bis del contrato de préstamo suscrito entre ambas partes el día 20 de abril de 2005 relativa al vencimiento anticipado, condenando a la parte demandada CAIXABANK S.A. al pago de las costas procesales causadas en la tramitación de la demanda reconvencional.'

SEGON.-Les parts esmentades han manifestat en els escrits respectius d'apel·lació o, si s'escau, d'impugnació les seves peticions i arguments en què les fonamenten, segons consta en les actuacions.

La ponent d'aquesta resolució ha estat laMagistrada Il·lma. Sra. Maria Dolors MONTOLIO SERRA.

Fundamentos

PRIMER.- Plantejament del litigi

Caixabank SA formula una demanda contra els Srs. Luis Miguel, Juan Ignacio i contra la Sra. Flora amb la petició principal, a l'empara de l' article 1129 CC , que es declari el venciment anticipat de la total obligació de pagament per incompliment greu i essencial de l'obligació de pagament i la pèrdua del benefici del termini. Subsidiàriament, sol·licita que es declari la resolució del contracte de préstec amb garantia hipotecaria a l'empara de l' article 1124 CC . I en un o altre cas, se'ls condemni a satisfer la quantitat de 172.134,54€ més els interessos remuneradors des de la demanda i es declari el seu dret a realitzar el dret d'hipoteca. Per últim i de forma subsidiària, sol·licita que es condemni els demandats a abonar-li les quotes degudes a la data de tancament del compte i les que es vagin meritant més interessos remuneradors.

Al·lega que dirigeix la demanda contra el prestatari ( Luis Miguel) així com contra els hipotecants no deutors ( Juan Ignacio i Flora) per evitar la seva indefensió ' a efectos de obtener una declaración y condena que les obligue, como garante real, a soportar sobre el bien hipotecado la ejecución de la sentencia que en su caso recaiga'.

El Sr. Luis Miguel s'oposa a la demanda , en primer lloc, per inadequació del procediment. Sosté que la reclamació es formula en base a una condició general de la contractació que és nul·la. Invoca la doctrina del 'rebus sic standibus' que li ha de permetre desvincular-se del contracte per canvi de les circumstàncies derivades de la crisi econòmica i la seva condició de consumidor de bona fe. Refereix que se li hauria de permetre pagar només el que el cessionari ( ara demandant) va pagar per aquest crèdit ( retracte de crèdit litigiós). Afegeix que va prestar el consentiment amb error per la qual cosa el contracte és nul, nul·litat que afecta als hipotecants no deutors. Finalment, al·lega que els interessos són abusius.

Formula, a més, reconvenció, per l'abusivitat de la clàusula de venciment anticipat que ha de comportar el sobreseïment del procediment.

CaixaBank contesta. Refereix, en primer lloc, que la reconvenció no hauria de ser admesa perquè, no accionant en base a la clàusula de venciment anticipat, l'abusivitat de la clàusula 6 bis no té relació amb l'objecte de la demanda principal. Tampoc ho hauria de ser per falta de competència d'aquest jutjat per resoldre sobre la nul·litat per abusividad d'una condició general no aplicada. Subsidiàriament, entén que la reconvenció hauria de ser desestimada. Afegeix, per últim que encara que es declarés la nul·litat d'aquella clàusula, aquesta declaració no hauria de tenir cap efecte en aquest procediment.

La sentència aprecia la abusividad i nul·litat de la clàusula 6a bis i, per tant, estima la reconvenció. Estima també la demanda principal. Declara resolt el contracte en aplicació de l' article 1124 CC perquè a 29 de juny de 2017 s'havien deixat de pagar 36 quotes la qual cosa suposa un incompliment greu i essencial per part del prestatari. Reconeix el dret de la demandant d'executar la hipoteca. Desestima l'excepció de retracte de crèdit litigiós i la petició de nul·litat per error en el consentiment perquè el plantejament fàctic que s'efectua no encaixa en el supòsit de nul·litat previst a l' article 1265 CC . Imposa a Caixabank les costes que deriven de la reconvenció i a la part demandada les costes derivades de la demanda principal.

Contra aquesta resolució recorre només el Sr. Luis Miguel. Insisteix en la inadequació del procediment i en la doctrina rebus sic standibusque hauria d'exonerar-lo de qualsevol responsabilitat. Subsidiàriament, manté que la demandant no li pot reclamar més del que va pagar per aquest crèdit. I finalment, la nul·litat del contracte per error en el consentiment.

BBVA (successora processal de CaixaBank) s'oposa al recurs i sol·licita que es confirmi la sentència.

SEGON.- Inadequació del procediment instat.

Davant d'un incompliment essencial i greu com el que ha incorregut el prestatari( qüestió no controvertida en apel·lació), el legislador posa a disposició del creditor diverses opcions per obtenir la satisfacció del seu crèdit. Una d'elles és el procediment d'execució de l'immoble hipotecat al que al·ludeix l'apel·lant, però, no és l'únic.

Es desconeix si amb anterioritat s'havia instat per la creditora un procediment d'execució, però fos o no així, en el mes de setembre de 2017 va presentar una demanda de judici ordinari exercint les accions que li concedeixen els articles 1124 i 1129 CC . Aquesta demanda és la que ha donat origen al present procediment declaratiu que, en cap cas, es pot considerar inadequat.

TERCER.- Doctrina del 'rebus sic standibus'

I.Tradicionalment, l'anomenada teoria o clàusula implícita 'rebus sic standibus'(rellevància del canvi o mutació de les condicions bàsiques del contracte), si bé no estava expressament prevista legalment, venia sent acceptada per la jurisprudència partint d'un criteri subjectiu de l'equitat però sempre de forma restrictiva. La seva aplicació, que tenia per finalitat la modificació de la relació, exigia que s'hagués produït unaalteració extraordinària, sobrevinguda, imprevista i radicalment imprevisible de les circumstàncies existents en el decurs de l'execució del contracte en relació a les que existien en el moment de la seva celebració, causant d'una desproporció exorbitant o aniquilament de les prestacions dels contractants( STS de 21 de març de 2003). És el que es coneix com 'desaparició sobrevinguda de la base del negoci'.

En els darrers anys s'ha abandonat aquesta tesis en favor d'una progressiva objectivització del fonament tècnic de la seva aplicació. Així ho recull la STS de 30 de juny de 2014 . En aquesta resolució, en la que es fa un important i extens anàlisi d'aquesta teoria, es fa el següent raonament:

'Su aplicación, cifrada en una sobrevenida mutación de las circunstancias que dieron sentido al negocio celebrado, se fundamenta en criterios o reglas que también pueden definirse como claves de nuestro sistema codificado, ya que desde su moderna configuración la figura obtiene su fundamento último de las propias directrices del orden público económico, particularmente de la regla de la conmutatividad del comercio jurídico y del principio de buena fe.

De la primera regla se desprende que todo cambio de bienes y servicios que se realice onerosamente tiene que estar fundado en un postulado de conmutatividad, como expresión de un equilibrio básico entre los bienes y servicios que son objeto de intercambio. Este 'equilibrio básico', que no cabe confundir con la determinación del precio de las cosas fuera de la dinámica del mercado (precios intervenidos o declarados judicialmente), resulta también atendible desde la fundamentación causal del contrato, y sus correspondientes atribuciones patrimoniales, cuando deviene profundamente alterado con la consiguiente desaparición de la base del negocio que le dio sentido y oportunidad. Por tanto, más allá de su mera aplicación como criterio interpretativo, artículo 1289 del Código Civil , la conmutatividad se erige como una regla de la economía contractual que justifica, ab initio, la posibilidad de desarrollo de figuras como la cláusula rebus sic stantibus'.

I pel que fa al principi de bona fe en l'economia dels contractes, refereix que'resulta lógico, conforme al mismo principio, que cuando, fuera de lo pactado y sin culpa de las partes y de forma sobrevenida, las circunstancias que dotaron de sentido la base o finalidad del contrato cambian profundamente, las pretensiones de las partes, lo que conforme al principio de buena fe cabe esperar en este contexto, pueden ser objeto de adaptación o revisión de acuerdo al cambio operado'.

Pel que fa a la valoració de la incidència que determina la mutació o el canvi de circumstàncies, és a dir lapossible alteració causal del contracte, explica que s'ha d'efectuar sobre l'objectivització de dos criteris.'Con el primero, a través de la doctrina de la base del negocio, se contrasta principalmente el alcance de dicha mutación o cambio respecto del sentido o finalidad del contrato y de la conmutatividad o equilibrio prestacional del mismo. De esta forma, el contraste de la denominada base objetiva del negocio nos permite concluir que la mutación o cambio de circunstancias determina la desaparición de la base del negocio cuando:

- La finalidad económica primordial del contrato, ya expresamente prevista, o bien derivada de la naturaleza o sentido del mismo, se frustra o se torna inalcanzable. - La conmutatividad del contrato, expresada en la equivalencia o proporción entre las prestaciones, desaparece prácticamente o se destruye, de suerte que no puede hablarse ya del juego entre prestación y contraprestación.

Complementariamente, el contraste de la denominada base subjetiva del negocio nos permite llegar a idéntica conclusión en aquellos supuestos en donde la finalidad económica del negocio para una de las partes, no expresamente reflejada, pero conocida y no rechazada por la otra, se frustra o deviene inalcanzable tras la mutación o cambio operado (...)'.

El segon d'aquells criteris és'el aleas o marco de riesgo establecido o derivado del negocio, el denominado 'riesgo normal del contrato'. En este sentido, el contraste se realiza entre la mutación o cambio de circunstancias y su imbricación o adscripción con los riesgos asignados al cumplimiento del contrato ya por su expresa previsión, o bien por su vinculación con los riesgos propios que se deriven de la naturaleza y sentido de la relación obligatoria contemplada en el contrato, de forma que para la aplicación de la figura el cambio o mutación, configurado como riesgo, debe quedar excluido del 'riesgo normal' inherente o derivado del contrato(...).

II.En el cas que s'examina el demandat invoca la clàusula 'rebus sic standibus' i demana la seva aplicació amb la finalitat que se l'exoneri del deute contret perquè, temps després d'haver subscrit el contracte de préstec, va perdre la feina i això li ha impedit seguir complir amb l'obligació contreta.

La pèrdua de la feina a causa de la crisis econòmica, si bé pot ser una circumstància sobrevinguda i imprevisible, no suposa en tot cas una alteració o modificació de la base del contracte que trenqui la seva conmutativitat o equivalència de les prestacions. El canvi de la situació econòmica , a la que lacònicament es refereix el demandat sense cap prova, pot dificultar el compliment de la seva obligació de retornar el préstec en les condicions pactades però no una imprevista alteració del risc de l'operació ni una excessiva onerositat de la prestació, com s'al·lega.

En l'esmentada STS de 30 de juny de 2014, després de referir-se a la necessitat de distingir la clàusula rebus sic standibusd'altres figures com pot ser la impossibilitat sobrevinguda de la prestació, es parteix que que 'la cláusula rebus no se realiza en atención a la perspectiva de la posible liberación del deudor, desde el estricto plano de la posibilidad o no de realización de la prestación tras el acontecimiento sobrevenido (...)'.L'anàlisi de l'efecte que el canvi de les circumstàncies pugui comportar en l'alteració de la raó o causa econòmica que va que determinar l'equilibri prestacional del contracte i una injustificada major onerositat per una de les parts, s'ha de realitzar al marge de la possibilitat o impossibilitat de realitzar la prestació.

Per aquesta raó, en examinar la incidència que ha pogut tenir la crisis econòmica en l'equilibri de les prestacions als efectes de la clàusula que s'invoca, el Tribunal Suprem efectua el següent raonament:

'a diferencia de la doctrina jurisprudencial anterior, en la estimación, como hecho notorio, de que la actual crisis económica, de efectos profundos y prolongados de recesión económica, puede ser considerada abiertamente como un fenómeno de la economía capaz de generar un grave trastorno o mutación de las circunstancias y, por tanto, alterar las bases sobre las cuales la iniciación y el desarrollo de las relaciones contractuales se habían establecido. No obstante, reconocida su relevancia como hecho impulsor del cambio o mutación del contexto económico, la aplicación de la cláusula rebus no se produce de forma generalizada ni de un modo automático pues como señalan ambas Sentencias, y aquí se ha reiterado, resulta necesario examinar que el cambio operado comporte una significación jurídica digna de atención en los casos planteados, esto es, que la crisis económica constituya en estos casos un presupuesto previo, justificativo del cambio operado no significa que no deba entrarse a valorar su incidencia real en la relación contractual de que se trate' I així, remetent-se a les sentències del ple d ela Sala 1a de 17 i 18 de gener de 2013 conclou que 'la crisis económica, como hecho ciertamente notorio, no pueda constituir por ella sola el fundamento de aplicación de la cláusula rebus máxime (...), cuando confundiéndose la tipicidad contractual de la figura se pretende su aplicación por la vía errónea de la imposibilidad sobrevenida de la prestación (1182 a 1184 del Código Civil).

Només afegir, en qualsevol cas, que la impossibilitat sobrevinguda de complir la prestació que és al que podria o sembla que es pot referir l'apel·lant, no es pot apreciar quan en el mateix contracte s'han previst les conseqüències de l'incompliment de la prestació. Altrament, la major o menor possibilitat de compliment no equival a la impossibilitat que contemplen els articles 1182 a 1184 CC com ha mantingut la STS de 18 de gener de 2013.

QUART.- Retracte de crèdit litigiós

Emparant-se en l' article 1535CC , manté el demandat que, havent estat cedit el crèdit, la cessionària no li pot reclamar més quantitat que aquella que ha pagat per aquest crèdit.

Efectivament estableix l' article 1535 CC que ' si es ven un crèdit litigiós , el deutor té dret a extingir-lo i ha de reemborsar al cessionari el preu que en va pagar, les costes que li hagi ocasionat i els interessos del preu des del dia en què aquest va ser satisfet'. Des d'antic ha mantingut la jurisprudència que es consideraran crèdits litigiosos els que no poden tenir realitat sense sentència ferma ( SSTS de 14 de febrer de 1903 i 8 d'abril de 1904 ) i que aquest precepte és d'aplicació 'a todos los derechos (y acciones) individualizados y que sean transmisibles' (31 d'octubre de 2008).

Per contra, segons es manté a la STS d'1 d'abril de 2015 aquell precepte no és d'aplicació a una operaciórealitzada a l'empara de l' article 71 de la llei 3/2009, de 3 d'abril , sobre modificacions estructurals de les societats mercantils. Així es raona que la segregació a la que es refereix aquest precepte ' es una figura jurídica muy extendida en el tráfico mercantil, que supone un solo negocio jurídico consistente en un traspaso en bloque por sucesión universal de una o varias partes del patrimonio de una sociedad, cada una de las cuales forma una unidad económica, a favor de una o varias sociedades, recibiendo a cambio aquella acciones de las sociedades beneficiarias. La diferencia fundamental frente a la escisión total o parcial reside en que la contraprestación a la aportación la recibe la propia sociedad segregada y no los socios de ésta. Razón por la cual, por la segregación, no es necesario que se extinga la entidad transmitente.

En la segregación no hay individualización de los créditos, ni una pluralidad de negocios jurídicos de cesión de créditos, porque estos se transmiten en bloque, por sucesión universal, formando una unidad económica'.

Per aquesta raó entén que no és possible ' proyectar la figura del retractode crédito litigiosocuando éste ha sido transmitido conjuntamente con otros, en bloque, por sucesión universal, no de forma individualizada, de acuerdo con la doctrina sentada por esta Sala y que, ahora, confirmamos'. I encara menys quan l'operació s'emmarca en el procés de reestructuració del sector financer ( RDL 9/2009 i RDL 11/2010) en el que es situa l'operació que, en el cas que s'examina, ha determinat que, per via de la segregació i transmissió a Banca Cívica i posterior fusió per absorció d'aquesta a CaixaBank, aquesta entitat esdevingués la nova titular del crèdit que tenia Caja de Ahorros de Navarra vers els ara demandats.

D'acord amb aquesta jurisprudència ( art. 1.6 CC) ho ha resolt el jutjat, pronunciament que s'ha de mantenir en apel·lació.

CINQUÈ.- Error vici en el consentiment

No existeix contracte si no concorre consentiment, a més d'objecte i causa ( art. 1261 CC ). El consentiment prestat per error, violència, intimidació o dol, és nul ( art. 1265). Quan en un contracte en el que concorrin els requisits de l ' article 1261 CC , hagi concorregut un vici dels que l'invaliden podrà ser anul·lat ( art. 1300CC ). L'acció de nul· litat durarà 4 anys des de la consumació del contracte ( art. 1301 CC ).

Aquests preceptes contemplen un supòsit de anul·labilitat o nul·litat relativa del contracte ( per totes, STS de 5 de març de 1966 , 29 d'abril de 1986 , 23 de març de 2018 ) que s'ha de fer valer per via d'acció ( demanda o reconvenció) i no per via d'excepció en contestar la demanda com ha succeït en el present cas ( per totes SSTS 25 de maig de 1987 , 6 d'octubre de 1988 , 16 d'octubre de 1999 , 26 de novembre de 2001 , 31 de març de 2005 , 23 de març de 2018 ).

Només per aquest motiu aquesta pretensió del demandat, en la que insisteix en apel·lació, hauria de ser desestimada.

Però a més, com bé es raona a la sentència que es recorre, les al·legacions en les que el demandat pretén justificar l'error en el consentiment no encaixen en els supòsits dels articles 1265 i 1266 CC .

El Sr. Luis Miguel el justifica amb la següent argumentació: 'l'error en el consentiment del meu representat recau sobre l'objecte mateix del contracte donat que desconeixia els detalls financers i les clàusules que l'entitat bancària imposava per la celebració del mateix , i de fet, com a consumidor no va poder fer altra cosa que adherir-se al contracte sense possibilitat de discutir el seu contingut'.

No haver pogut discutir alguna de les clàusules incorporades a un contracte subscrit amb una entitat financera no és error vici en el consentiment. L'error, com a vici en el consentiment, consisteix, segons es deia a la STS de 25 de maig de 1963 en ' un falso conocimiento de la realidad, capaz de dirigir la voluntad a la emisión de una declaración no efectivamente querida'. O com mantenen, entre altres, les de 18 de febrer de 1994, 21 de maig de 1997 i 12 de novembre de 2010 'hay error vicio cuando la voluntad del contratante se forma a partir de una creencia inexacta Es decir, cuando la representación mental que sirve de presupuesto para la realización del contrato es equivocada o errónea', la qual cosa exigeix, com es raona a la STS 21 de noviembre de 2012 ' que se muestre, para quien afirma haber errado, como suficientemente segura y no como una mera posibilidad dependiente de la concurrencia de inciertas circunstancias'.

Perquè invalidi el consentiment, l'error ha de recaure sobre la substància de la cosa que és objecte del contracte, o les condicions que principalment hagin donat motiu a subscriure'l ( art. 1266CC ), és a dirsobre l'objecte o matèria propia del contracte ( art. 1261 2n CC ), si bé en determinats casos també pot recaure sobre la persona. A més,ha de ser excusable i essencial, és a dir, s'ha de projectar sobre la substància , qualitats , condicions o matèria del contracte que hagin sigut la causa principal de la seva subscripció( STS 21 de novembre de 2012). Per aquesta raó, per apreciar error cal que les circumstàncies erròniament representades havien d'haver-se tingut en consideració en el moment de la perfecció o gènesis del contracte ( STS 21 de maig de 1997).

Doncs bé en el present cas, l'ara demandat no explica quines són les condicions del contracte que eren causa principal de la subscripció del préstec i que van ser erròniament representades. Aquest litigant només al·ludeix a la inclusió en el contracte de clàusules no negociades a les que no va tenir cap més remei que acceptar en subscriure el contracte imposició. Com bé ha entès el jutjat, aquesta situació no integra el supòsit que contemplen els preceptes analitzats .

En qualsevol cas, la nul·litat del contracte per error vici en el consentiment comportaria els efectes que preveu l' article 1303 CC i per tant la demanda no podria ser totalment desestimada com pretén el demandat.

El recurs ha de ser , per tant, desestimat també en aquest darrer punt.

SISÈ.- Costes

La desestimació del recurs determina que sigui a càrrec de l'apel·lant les costes que derivin de l'apel·lació ( articles 394.1 i 398.1 LEC).

Fallo

Desestimar el recurs d'apel·lació interposat pel Sr. Luis Miguel contra la sentència dictada pel Jutjat de 1a. Instància núm. 1 de Granollers en data 31 de juliol de 2018 en el procediment del qual deriven aquestes actuacions la qual es confirma en la seva integritat.

Les costes que deriven de l'apel·lació són a càrrec de l'apel·lant.

Amb pèrdua del dipòsit consignat.

La present sentència es susceptible de recurs de cassació si concorren els requisits legals ( art. 469- 477-disposició final 16 LEC), que es interposarà davant d'aquest Tribunal en un termini de vint dies a comptar des de la notificació de la present.

Un cop notificada i ferma aquesta sentència, s'han de tornar les actuacions originals al Jutjat de procedència amb testimoniatge d'aquesta resolució per al seu compliment i deixant-ne una certificació en el present expedient.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.