Sentencia Civil Nº 146/2008, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 567/2007 de 28 de Abril de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotl·le núm. 567/2007

Procediment ordinari núm. 737/2006

Jutjat Primera Instància 3 Lleida (ant.CI-3)

SENTÈNCIA NÚM. 146/2008

President/a:

Sr. Albert Guilanyà i Foix

Magistrats/ades jutges/esses:

Sr. Albert Montell García

Sra. Ana Cristina Sainz Pereda

Lleida, vint-i-vuit d'abril de dos mil vuit

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau

d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 737/2006, del Jutjat Primera Instància 3 Lleida (ant.CI-3), en virtut del

recurs interposat per la part actora Enrique , representat/da pel procurador/a ISIDRO GENESCA LLENES i

assistit/da pel/per la lletrat/da Carlos Baixeras Divar contra sentència de data trenta-u de juliol de dos mil set dictada en el

procediment esmentat, rotlle de sala núm. 567/2007. La part demandada EMPRESA MUNICIPAL D'URBANISME DE LLEIDA,

SL, representat/da pel/per la procurador/a CECILIA MOLL MAESTRE i assistit/da pel/per la lletrat/da ENRIC VICENTE CATALA

impugna l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el/la magistrat/ada Albert Montell García.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data trenta-u de juliol de dos mil set, és la següent:

"DESESTIMO la demanda interpuesta por la representación procesal de Enrique contra EMPRESA MUNICIPAL D'URBANISME DE LLEIDA (EMU), absolviendo a la demandada de las pretensiones formuladas contra la misma; y todo ello con imposición de las costas del presente procedimiento a la parte demandante.

Procédase al alzamiento de la medida cautelar acordada por auto de fecha 1 de agosto de 2006, salvo que se interponga recurso y el recurrente solicite su mantenimiento y el tribunal considere procedente acceder a su solicitud."

SEGON. Contra l'anterior sentència, Enrique va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 25 d'abril de 2008 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.- El primer motiu de recurs pretén la declaració de nul·litat parcial de les actuacions de primera instància perquè encara que la prova pericial judicial proposada i admesa en moment oportú es va practicar com a diligència final, tanmateix, es va dictar sentència sense que el demandant, ara recorrent, hagués pogut plantejar a la perit cap pregunta ni aclariment sobre el seu dictamen, malgrat que es va assenyalar vista a aquests efectes fins a tres vegades, totes les quals van haver de ser suspeses per causa justificada. S'al·lega, així, infracció dels arts. 436, 338, 346 i 347 de la LEC. Ara bé , el defecte processal denunciat ha estat subsanat en aquesta segona instància atesos els arguments exposats a la nostra interlocutòria d'1-2-08, que donem aquí per reproduïda en evitació de reiteracions innecessàries, per la qual cosa és possible ara resoldre la resta de qüestions plantejades al recurs ( art. 465.3 de la LEC ). Precisarem també que ha quedat al marge d'aqueta segona instància l'acció d'enriquiment injust exercitada de forma subsidiària a la demanda, i que ha estat desestimada per la sentència de primer grau, sense que aquest pronunciament hagi estat objecte de cap argumentació ni pretensió revocatòria a l'escrit d'apel·lació.

SEGON.- Al·lega l'apel·lant que s'ha infringit la doctrina del Tribunal Suprem establerta a les seves sentències de 20 de juny i 10 de setembre de 1975 i 24 de maig de 1985, segons les quals el termini per poder exercir l'acció de rescissió per lesió comença a córrer a partir del moment que es produeix l'efecte traslatiu de la cosa i del preu, que per als supòsits de contracte d'oferta de venta, de compromís de compravenda o d'opció de compra serà el moment d'atorgar-se l'escriptura pública. Segons aquesta doctrina, en cas que es reclami el compliment de l'oferta o promesa de venda, el demandat no pot reconvenir exercitant l'acció de rescissió per lesió perquè la lesió no es produeix fins el moment posterior de l'atorgament de l'escriptura pública de venta. També s'al·lega que la Sra. Jutge de primera instància ha efectuat una interpretació errònia del termini per exercitar aquesta acció ( art. 322 de la Comp .), perquè mai va arribar a l'aquí demandant la notificació de l'acceptació de l'oferta unilateral de venda que havia realitzat a la demandada compradora Empresa Municipal d'Urbanisme de Lleida SL. En base a les SSTSJC de 22-3-94 i de 19-5- 03 considera que el termini de caducitat de l'acció ha de començar a comptar des de la data en que el venedor té coneixement de l'acceptació del comprador al ser aleshores quan es perfecciona la compravenda. En el cas que ens ocupa, això comportaria que l'acceptació no es va arribar a notificar mai, per la qual cosa el termini de caducitat ha de començar a comptar des de la data de l'atorgament de l'escriptura pública el dia 2-5-06.

TERCER.- Atesos els termes en què ha quedat plantejat el recurs hem de partir del contingut de la sentència de 12-2-01, dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Lleida en seu de procediment de judici de menor quantia número 297/99, instat pels Srs. Marcos , Ángel Daniel i Casimiro contra l'ara apel·lant, i també contra Rufea SL i el Sr. Jon . En aquesta resolució, entre altres pronunciaments, es declarava el següent: "que els actors al costat del demandat Sr. Enrique d'una banda i l'Empresa Municipal d'Urbanisme de Lleida, S.L. per l'altra, tenen contret compromís de compravenda de la finca objecte d'aquestes actuacions judicials pel preu de 4.000 ptes. metre quadrat, i en conseqüència, condemno al demandat Sr. Enrique a atorgar l'escriptura pública de venda de la finca objecte d'aquestes actuacions judicials, en les condicions consignades al contracte de compromís de compravenda de 7 de juny de 1.999". Aquesta resolució va ser apel·lada pel Sr. Enrique i els altres demandats, motivant sentència desestimatòria d'aquesta Sala de 2-10-01, la qual va ser objecte de recurs de cassació que va ser desestimat per interlocutòria del Tribunal Suprem de 7-2-06. Pel que aquí interessa, es deia al Fonament de Dret Segon de la nostra sentència de 2-10-01 que: "Tal i com ja s'ha indicat anteriorment, en el document signat per tots quatre copropietaris de la finca el dia 7 de juny de 1999, aquests oferien, textualment, a l'Empresa Municipal d'Urbanisme de Lleida, S.L. (EMU) i /o a l'Ajuntament de Lleida la venda de la finca per un preu unitari de 4.000 pessetes metre quadrat, que la part compradora havia de satisfer abans del dia 7 de juliol de 1999. Ens trobem, per tan, davant una autèntica oferta de venda en virtut de la qual els quatre copropietaris de la finca realitzen una declaració de voluntat de naturalesa receptícia, adreçada a una entitat concreta i determinada, i per la qual manifesten la seva voluntat decidida i ferma de quedar obligats si es produeix l'acceptació del destinatari de l'oferta. Quan l'oferta, sigui del tipus de contracte que sigui, reuneix tots els seus requisits necessaris per a que fructifiqui, de manera que inclogui tots els elements essencials del contracte, produirà la perfecció d'aquest en el mateix moment en que es produeix l'acceptació per part del seu destinatari. Tal i com indiquen les sentències del Tribunal Suprem de 26 de març de 1993 i de 28 de gener de 2000, els contractes es perfeccionen pel mer consentiment manifestat pel concurs de l'oferta i de l'acceptació, havent de tenir l'oferta tots els elements determinants de l'objecte i de la causa.

En el cas de la compravenda, l'oferta seguida de l'acceptació suposa que es produeix la conjunció entre la voluntat de vendre per part del venedor i la de comprar per part del comprador, i si a més a l'oferta realitzada es determina quin és l'objecte de la compravenda (la cosa venuda) i el preu cert, és a dir, reuneix els elements que són essencials en tot contracte de compravenda, i la causa és existent, al ser acceptada el contracte s'haurà perfeccionat i serà vàlid. En el supòsit plantejat, és evident que els quatre comuners van efectuar una oferta de venda en ferm, que incloïa l'objecte i el preu, motiu pel qual en el mateix moment en que va ser acceptada va quedar perfeccionada i els oferents van quedar vinculats. No cal dir que la compradora podia pagar el preu en el propi acte i que si no ho va fer va ser perquè no va comparèixer un dels comuners. En aquest sentit, s'ha de diferenciar en el contracte de compravenda, tal i com fa l' art. 1450 del C.c ., el moment de la perfecció, que és quan hi ha acord sobre la cosa i el preu, del moment de la consumació del contracte, que es produeix amb el lliurament de les respectives prestacions (sentències del Tribunal Suprem de 12 de maig de 1994 i 29 de novembre de 2000). Així doncs, el Sr. Enrique estava obligat a atorgar l'escriptura de venda perquè la seva oferta el vinculava fins al mateix dia 7 de juliol de 1999, sense que pugui oposar vàlidament l'incompliment d'unes obligacions, com són ara la d'estar els venedors al corrent del pagament d'impostos i taxes i la finca lliure d'arrendataris i ocupants, atès que es tracta d'obligacions accessòries que, en tot cas, corresponia complir als venedors, és a dir, a ell mateix, especialment quan els dos contractes de lloguer existents sobre la finca els havia atorgat exclusivament ell". Això comporta que, tal i com indica l'apel·lada, ens trobem vinculats per l'efecte positiu de la cosa jutjada material ( art. 222.4 de la LEC ), pel qual un procés posterior ha de respectar i atenir-se a allò que ha estat resolt en un altre d'anterior, quan el seu objecte hi estigui relacionat i constitueixi el seu antecedent lògic. En paraules del Tribunal Suprem, en sentència de 24 de febrer de 2001: "...la cosa juzgada material presupone la firmeza de la sentencia que resuelve el fondo de la controversia y produce dos clases de efectos. Uno negativo o preclusivo y que hay que referir a que impide plantear un nuevo proceso sobre asunto ya resuelto, y otro positivo (vinculante o prejudicial) y opera en el sentido de no poder decidirse en proceso ulterior un tema o punto litigioso de manera distinta o contraria a como ya ha sido resuelto por sentencia firme en pleito precedente, (sentencia de 26 de febrero de 1990), con lo que cabe en otra contienda invocar cosa juzgada para que sirva de base o punto de partida a la correspondiente sentencia (sentencias de 23 de marzo de 1990 y 12 de diciembre de 1994). Es decir, que mediante este efecto se crea una premisa que vincula a lo que se resuelva en la resolución judicial de futuro, al desplegar su eficacia en el juicio siguiente (S. 21 de marzo de 1996 )". És a dir, mitjançant aquest efecte es crea una premissa que vincula a allò que s'ha de resoldre a la resolució judicial posterior o de futur, al desplegar la seva eficàcia el judici precedent (STS de 21 de març de 1996 ). En aquest sentit, la sentència del Tribunal Suprem de 29 de juliol de 1998 recollint la doctrina establerta a la de 20 de maig de 1994, on s'hi esmenten moltes altres, senyala que: "se ha declarado por la jurisprudencia -SS 27-10-1944, 3-2- 1961, 26-2 y 18-7-1990, 22-2-19992, y otras- que si bien la cosa juzgada en un aspecto negativo, o sea para impedir un nuevo fallo sobre lo ya juzgado tiene necesariamente que alegarse por vía de excepción, en cambio para que sólo surta el efecto de obligar al juzgador a reconocer su existencia en todas las resoluciones que adopte no requiere ser articulada como excepción, y aunque así ocurra, los órganos jurisdiccionales no pueden desconocerla en absoluto como algo fuera de la realidad procesal sino que deben resolver los problemas planteados en el mismo litigio exactamente igual que ya fueron definidos en el primero, respetando sus declaraciones, ya que lo resuelto en anterior juicio, mediante sentencia firme, tiene efectividad jurídica con el efecto de cosa juzgada, pues alterar posteriormente esta sentencia firme supondría violar los principios constitucionales de seguridad jurídica, cuyo origen es de orden público, con independencia del alcance y naturaleza de la concreta relación jurídica juzgada".

És evident, així, que ara ens trobem davant l'efecte positiu o prejudicial de la cosa jutjada, atès que determinat en l'anterior procés que entre l'ara demandant, com a venedor junt amb els altres tres comuners, i l'ara demandada, es va perfeccionar un contracte de compravenda en data de 7-7-99, no podem ara resoldre de forma diferent a com es va fer aleshores, de manera que per a l'acció ara exercitada, de rescissió per lesió o de l'anomenat "engany a mitges", hem de partir del pressupòsit invariable que la compravenda que ara es pretén rescindir per aquest motiu va quedar perfeccionada en aquell moment. No es pot oblidar que és conseqüència d'aquesta perfecció contractual que la sentència de primera instància de 12-2-01 realitzava el pronunciament de condemna consistent en que: "condemno al demandat Sr. Enrique a atorgar l'escriptura pública de venda de la finca objecte d'aquestes actuacions judicials, en les condicions consignades al contracte de compromís de compravenda de 7 de juny de 1.999". I aquest pronunciament quedava explícitament raonat al Fonament de Dret Tercer d'aquella resolució on es deia, pel que aquí interessa, que: "Això condueix al fet que, no podent formalitzar-se el compormís per la no compareixença del Sr. Enrique el dia 7 de juliol de 1999, el fet de que fos convocat per al dia 22 del mateix mes, per fer-ho, deixa perfeccionat el contracte de compravenda; encara que no s'hagués complert la presumpta condició de pagament abans del dia 7 de juliol, que no es va fer precisament per l'absència del demandat Sr. Enrique , que ara no pot pretendre a més, que el seu acte unilateral tingui com a efectes extintius de les obligacions si accepta el comprador, ja que ho prohibeix l' article 1256 del Codi civil . Per tant sí que hi ha en el Sr. Enrique , l'obligació d'atorgar l'escriptura pública de venda de la finca objecte d'aquestes actuacions, en les condicions consignades al contracte de compromís de compravenda de 7 de juny de 1999".

QUART.- Hem de partir, doncs, del fet invariable que la compravenda es va perfeccionar en 7 de juliol de 1999, independentment que la seva consumació no es produís fins l'any 2006, precisament en procediment núm. 337/06 d'execució de títol judicial, consistent aquest títol en l'esmentada sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de data 12-2-01. Sent això així, hem d'acudir a la doctrina del TSJC que ja deia al respecte a la seva sentència de 9-2-95 que: "Como claramente se deduce de los artículos 321 y 323 de la Compilación catalana , son rescindibles los contratos que se refieren a bienes inmuebles que comportan una enajenación desde que el contrato se ha acabado, aunque la enajenación o el contrato no se hayan consumado; ya que, como precisan las Sentencias de este Tribunal de 7 octubre 1991 y 22 marzo 1993, para el ejercicio de la acción de rescisión por lesión, sólo se precisa la existencia o la perfección del contrato translativo y no es necesario que se haya producido el efecto transmisor de la propiedad". Sent això així, la sentència de primera instància ha de ser confirmada pels seus propis i encertats fonaments, que donem aquí per reproduïts, atès que és evident que el termini de caducitat de quatre anys establert a l' art. 322 de la Comp . ha de començar a comptar des d'aleshores i, per tant, ja havia transcorregut quan es va interposar la demanda rectora d'aquest procés, presentada al Jutjat Degà de Lleida el 15-6-06.

CINQUÈ.- La caducitat de l'acció de rescissió fa innecessari entrar a valorar si concorren els requisits necessaris per a la seva prosperabilitat, especialment el que fa referència a quin ha de ser el valor en venda o preu just de la finca objecte de litigi, qüestió que ha estat especialment emfasitzada pel recorrent. Subsidiàriament pretén ara que es declari que a la sentència de primera instància s'ha comés un error de valoració de la prova pericial practicada, i més en concret, que la perit Sra. Maite no ha tingut en compte la qualificació urbanística que tenia la finca a l'any 1999 ni les cessions obligatòries de sostre edificable. La finalitat d'aquesta pretensió radica en què, segons aquesta pericial judicial, el preu pactat a la compravenda no seria inferior a la meitat del seu preu just, amb la qual cosa afirma el recorrent que li quedaria impossibilitada la possibilitat d'exercitar accions de responsabilitat contra el lletrat que el va assistir al procediment de judici de menor quantia número 297/99 del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Lleida, per no haver-hi exercitat l'acció de rescissió per lesió per via de reconvenció i, per tant, dintre del termini de caducitat de l' art. 322 de la Compilació . Tanmateix, aquesta pretensió no pot ser admesa atès l'àmbit objectiu de la segona instància, que es limita només a les pretensions al·legades formulades davant el tribunal de primera instància ( art. 456 de la LEC ), sense que sigui possible introduir noves pretensions formulades per primera vegada a banda de les que ho van ser en fase d'al·legacions, que és la inicial del procés, doncs, tal i com i com disposa l' art. 412.1 de la LEC : "Establert el que sigui objecte del procés en la demanda, en la contestació i, si s'escau, en la reconvenció, les parts no ho poden alterar posteriorment", precepte que s'ha de relacionar amb el principi de preclusió establert a l' art 136 de la LEC , que diu: "Transcorregut el termini o passat el terme assenyalat per a la realització d'un acte processal de part es produeix la preclusió i es perd l'oportunitat de fer l'acte de què es tracti". Així, diu la sentència del Tribunal Suprem de 20 de desembre de 2002, recollint la de 13 de maig de 2002, que: "... los Tribunales deben atenerse a las cuestiones de hecho y de derecho que las partes le hayan sometido, las cuales acotan los problemas litigiosos y han de ser fijadas en los escritos de alegaciones, que son los rectores del proceso. Así lo exigen los principios de rogación (sentencias de 15 de diciembre de 1984, 4 de julio de 1986, 14 de mayo de 1987, 18 de mayo y 20 de septiembre de 1996, 11 de junio de 1997); y de contradicción (sentencias de 30 de enero de 1990 y 15 de abril de 1991), por lo que el fallo ha de adecuarse a las pretensiones y planteamientos de las partes, conforme a la regla "iudex iudicare debet secundum al·legata et probata partium" (sentencias 19 octubre 1981 y 28 abril 1990), sin que quepa modificar los términos de la demanda (prohibición de la "mutatio libelli", sentencia de 26 de diciembre de 1997), ni cambiar el objeto del pleito en la segunda instancia ("pendente apel·latione nihil innovetur, sentencias de 19 julio 1989, 21 abril 1992 y 9 junio 1997)". No es poden oblidar tampoc les regles derivades del principi de congruència de les resolucions judicials, que obliguen a efectuar un judici comparatiu entre les pretensions actuades a la demanda o a la reconvenció amb els pronunciaments de la Decisió de la sentència, però no amb la seva fonamentació jurídica, tot i els matisos que al respecte ha anat confeccionat la doctrina jurisprudencial. Diu al respecte la STS de 20 de març de 2001 que: "la doctrina que esta Sala ha ido perfilando en torno al deber de congruencia que pesa sobre las sentencias, el cual conlleva la exigencia derivada de la necesaria conformidad que ha de existir entre la sentencia y las pretensiones que constituyen el objeto del proceso, y existe allí donde la relación entre estos dos términos, fallo y pretensiones procesales, no está substancialmente alterada, entendiéndose por pretensiones procesales las deducidas en los suplicos de los escritos fundamentales rectores del proceso, y no en los razonamientos o argumentaciones que se hagan en los mismos; no exigiéndose tampoco, desde otro punto de vista, que la mencionada relación responda a una conformidad literal y rígida, sino más bien racional y flexible (SSTS 15-12-95, 7-11-95, 4-5- 98, 15-7-98, 21-7-98, 23-9-98, 1-3-99 y 31-5-99, entre otras muchas); de este modo, para determinar la incongruencia se ha de acudir necesariamente al examen comparativo de lo postulado en el suplico de la demanda -sin atender a sus meros presupuestos (STC 222/94 y STS 17-2-92)- y los términos en que se expresa el fallo combatido (SSTS 22-4-88, 23-10-90, 14-11- y 25-1-94), estando autorizado el órgano jurisdiccional para hacer un ajuste razonable y sustancial con los pedimentos de los que litigan, si bien esta permisión tiene como límite el respeto a la causa de pedir, que no puede alterarse, ni cabe la sustitución de unas cuestiones por otras". No es possible, doncs, judicar si una prova ha estat ben o mal valorada en primera instància per declarar-ho en un pronunciament específic quan això no és necessari per donar resposta a les pretensions que constitueixen l'objecte del procés, i menys encara fer-ho per la pretesa finalitat de preparar un posterior procediment judicial.

SISÈ.- Finalment, pretén el recorrent que no li siguin imposades les costes del procés per considerar que concorren dubtes de dret que justifiquen la seva no imposició. Aquesta pretensió tampoc pot ser admesa atès el caràcter restrictiu en què han de ser aplicats els dubtes de dret com a excepció al principi general del venciment en matèria de costes, tota vegada que aquest principi està establert a l' art. 394 de la LEC de forma imperativa. Així, les dificultats jurídiques, i fins i tot fàctiques, d'aquest procés, atesos els arguments precedents, obliguen a fer imposició a l'apel·lant de les costes causades en aquesta segona instància.

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de Enrique , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Lleida, en procediment de judici ordinari núm. 737/06 , que confirmem, i condemnem l'apel·lant a pagar les costes causades en aquesta alçada.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, la pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.