Sentencia Civil Nº 157/2012, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 254/2011 de 19 de Abril de 2012

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 254/2011

Procediment ordinari núm. 296/2009

Jutjat Primera Instància 1 La Seu d'Urgell

SENTÈNCIA núm. 157/2012

President/a:

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYÀ I FOIX

Magistrats/ades jutges/esses:

IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA

IL·LMA. SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, dinou d'abril de dos mil dotze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 296/2009, del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de La Seu d'Urgell, en virtut del recurs interposat per la part demandada Trinidad , representada per la procuradora CECILIA MOLL MAESTRE i assistida pel lletrat JAUME RIBES PORTA contra sentència de data dos de juny de dos mil deu dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 254/2011. La part actora Consuelo , representada per la procuradora LAIA MINGUELLA BARALLAT i assistida per la lletrada MARTA REY CERVOS s'oposa a l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el/la magistrat/ada ALBERT GUILANYÀ I FOIX.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data dos de juny de dos mil deu , és la següent: "

FALLO

Que ESTIMANDO la demanda formulada por el Procurador de los Tribunales Don Gabriel Torras Bagán, en nombre y representación de Dª Consuelo , contra Dª Trinidad , debo condenar y condeno a la parte demandada a restituir a la actora la finca sita en la población de Cassovall y conocida por ambas partes como "el Paller de la Ruca", sin expresa condena en costas. [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, la part demandada Trinidad va interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 16 d'abril de 2012 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. La part demandada recorre contra la sentència de primera instància i ho fa al·legant diversos motius de recurs com ara els següents: infracció per no aplicació de la doctrina dels actes propis; infracció de l' article 217 de la LEC sobre la càrrega de la prova; incongruència extra pètita en quant que s'efectua pronunciaments sobre extrems no demanats per les parts; subsidiàriament, complementació amb pronunciament sobre reemborsament del cost de les millores realitzades.

La part actora s'oposa al recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància entenent que no concorre cap dels motius de recurs fets valer per la demandada, ja que ni hi ha actes propis, ni la sentència no és en absolut incongruent a l'haver al·legat ja en la demanda el títol d'hereva ni en fi, es va reconvenir ni demana en forma cap tipus de reemborsament o rescabalament.

SEGON . Així plantejats els termes del debat en aquesta segona instància, escau analitzar separadament cadascun dels motius de recurs que es fan valer per la part demandada contra la sentència de primera instància. El primer motiu rau en el fet de que la sentència no hauria tingut en compte, a dir de la part apel·lant, l'al·legació relativa a que la part actua a l' interposar aquesta demanda contra els seus propis actes, actuació que vindria demostrada per la seva postura a l'hora de l'atorgament de l'escriptura de manifestació d'herència i entrega de llegat i en que les obres al paller discutit es varen fer a vista, ciència i paciència de l'actora sense que res digués en contra sinó fins passat més d'un any.

Doncs bé, no estem d'acord amb el motiu de recurs esgrimit atès que el que la part apel·lant considera com un acte propi no és tal, en el sentit jurídic en que cal entendre un acte propi. Al respecte escau recordar que els actes propis venen definits a l' article 111.8 del CCCat que fa " Ningú no pot fer valer un dret o una facultat que contradigui la conducta pròpia observada amb anterioritat si aquesta tenia una significació inequívoca de la qual deriven conseqüències jurídiques incompatibles amb la pretensió actual." . O com indica la jurisprudència del Tribunal Suprem en sentències de 20 de gener i 9 de maig de 2000 , i en la de 21 de maig de 2001 , que:

" Esta Sala tiene declarado que para la aplicación de la doctrina de los actos propios es preciso que los hechos tengan una significación y eficacia jurídica contraria a la acción ejercitada ( SSTS de 6 de abril y 4 de julio de 1962 ) y como ha señalado la STS de 28 de enero de 2000 "el principio general de derecho que veda ir contra los propios actos (`nemo potest contra proprium actum venire'), como límite al ejercicio de un derecho subjetivo o de una facultad, cuyo apoyo legal se encuentra en el art. 7.1 del Código Civil que acoge la exigencia de la buena fe en el comportamiento jurídico, y con base en el que se impone un deber de coherencia en el tráfico sin que sea dable defraudar la confianza que fundadamente se crea en los demás, precisa para su aplicación la observancia de un comportamiento (hechos, actos) con

conciencia de crear, definir, fijar, modificar, extinguir o esclarecer una determinada situación jurídica , para lo cual es insoslayable el carácter concluyente e indubitado, con plena significación inequívoca, del mismo, de tal modo que entre la conducta anterior y la pretensión actual exista una incompatibilidad o contradicción, en el sentido que, de buena fe, hubiera de atribuirse a la conducta anterior, y esta doctrina (recogida en numerosas SSTS como las de 27 de enero i 24 de junio de 1996 , 19 de mayo i 23 de julio de 1998 , 30 de enero , 3 de febrero , 30 de marzo y 9 de julio de 1999 ) no es de aplicación cuando la significación de los precedentes fácticos que se invocan tienen carácter ambiguo e inconcreto ( SSTS de 23 de julio de 1997 y 9 de julio de 1999 ), o carecen de la trascendencia que se pretende para producir el cambio jurídico". Por demás, la construcción jurisprudencial respecto a los requisitos para que los actos propios vengan a ser vinculantes exige que los mismos como expresión del consentimiento han de realizarse con el fin de crear, modificar, obrar o extinguir algún derecho, causando estado y definiendo unilateralmente la situación jurídica del mismo y para que tengan naturaleza de sujeción han de ser concluyentes y definitivos ( SSTS de 16 de febrero de 1988 , 25 de enero de 1989 , 6 de noviembre de 1990 , 14 de mayo de 1991 y 27 de junio de 1991 ), con lo que viene a ser del todo necesario que el acto se presente como solemne, preciso, claro, determinante y perfectamente delimitado, no ambiguo ni inconcreto ( SSTS de 22 de septiembre y 10 de octubre de 1988 y 4 de junio de 1992 )". En el mateix sentit la STS 30.10.1995 .

És pla que la conducta que la part apel·lant considera com acte propi no pot ser considerada com a tal atès que ni es fa amb "... conciencia de crear, definir, fijar, modificar, extinguir o esclarecer una determinada situación jurídica" ni tampoc el presumpte acte propi es presenta com "... solemne, preciso, claro, determinante y perfectamente delimitado, no ambiguo ni inconcreto.". Cal afegir a més que el fet de que la part actora hagi romàs un determinat temps sense dir res, tampoc és acte propi i menys encara quan de l'exercici d'una acció reivindicatòria es tracta ja que aquella no està sotmesa a termini de prescripció ( art 544-3 CCCat ), el que fa que aquest primer motiu de recurs hagi de ser desestimat.

TERCER. El segon dels motius de recurs descansa en una presumpta infracció de l' article 217 de la LEC sobre la càrrega de la prova, motiu que analitzarem juntament amb el següent i relatiu a la incongruència extra pètita en quant que s'efectua pronunciaments sobre extrems no demanats per les parts. L'anàlisi d'ambdós motius conjuntament es fa atès que tots dos estan íntimament relacionats i fan referència a la manca del primer dels requisits de tota acció reivindicatòria, això és, el títol de domini. Respecte del títol de domini certament que l'existència o no de títol és un fet que correspon acreditar a qui exercita l'acció, però gens menys cert és que és abundant la jurisprudència que declara que el títol de domini no es correspon necessàriament amb la causa traditionis et usucapionis , conforme a la referència als articles 609 i 1095 del CC , sinó que equival a la justificació de l' adquisició, i la seva prova no significa necessàriament que s'hagi de produir amb l'aportació del document en que es reflexa el fet jurídic idoni per produir o generar el dret real, sinó que la seva existència pot acreditar-se pels diferents mitjans de prova que la llei admet. La part actora des d'un inici manifesta el seu caràcter d'hereva i la demandada reconeix el seu caràcter de legatària. Si partim de la base de que cap d'ambdues parts posar en dubte que la finca reivindicada forma part de l'herència, l'hereva en té prou per acreditar el seu títol de domini amb demostrar que la única finca llegada a la demandada no és la reivindicada. Amb aquest argument no es causa cap indefensió a la part demandada, que sap des d'un inici que la situació és la descrita, és perfectament coneixedora del testament i de les disposicions que aquell conté, la sentència que empra un argument com l'indicat mai por resultar incongruent, vista la definició que de la congruència fa l' article 218 de la LEC .

Abundant en la solució donada per la sentència apel·lada, cal destacar que la finca llegada a la part demandada de Cal Moixó i el Paller de la Ruca, mai han constituït una sola finca. Ja d'inici varen ser adquirides a persones diferents i en anys diferents de manera que es distingien com a propietats diferents (vegis declaració de la tieta de la mare de les litigants en acta de manifestacions). En el títol de la part actora en cap cas es descriu l'existència del Paller de la Ruca sinó que el títol parla de "paller" en singular i al que es refereix no és a aquest. En definitiva, ni s'altera la càrrega de la prova atès que la demandant és hereva universal, ni la sentència és incongruent ni crea indefensió, ni el que és més important, la part demandada ha aconseguit acreditar que la seva finca inclogui la finca reivindicada, el que ens ha de menar a la desestimació també d'aquests motius de recurs.

QUART. Pel que fa la pètita subsidiària, tampoc podem admetre aquella ja que ni es va exercitar acció reconvencional ni es demana a la súplica de la contestació a la demanda quelcom que tingui a veure amb el pagament de les despeses ocasionades per les obres fetes per la part demandada. S'entén sens perjudici de reclamar-les en el procediment corresponent cas que la part actora (que ja ha manifestat el seu desig de satisfer-les) s'hi negués.

CINQUÈ. Atès el que disposa l' article 394 de la LEC en relació al 398 i al haver-se desestimat el recurs escau imposar les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Moll contra la sentència de data 2 de juny de 2010 del jutjat de primera instància i instrucció número 1 de la Seu d'Urgell que CONFIRMEM en tots els seus extrems i amb expressa imposició a la part apel·lant de les costes causades en la present instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.