Sentencia Civil Nº 159/2007, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 341/2006 de 02 de Abril de 2007

Encabezamiento

AUDIENCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3ª

Apel·lació 341/06

Ordinari 749/04 del Jutjat de 1ª Instància 2 de Reus

S E N T È N C I A

PRESIDENT

Il·lma. Sra. Mª ANGELES GARCIA MEDINA

MAGISTRATS

Il·lm. Sr. JOAN PERARNAU MOYA

Il·lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 2 d'abril de 2007.

Vist en aquesta Secció 3ª de la Audiència Provincial recurs d'apel·lació interposat per Maribel ,

representada en aquesta instància pel Procurador Sra. Amposta Matheu i defensada pel Lletrat Sr. Calduch, contra Sentència del Jutjat de 1ª Instància 2 de Reus de data 9-3-2006 , en procediment Ordinari 749/04, en el que figura com a demandant Fincas

Actuality S.L., i com a demandats Maribel i Carlos Francisco .

Antecedentes

PRIMER.- En data 18-5-2006 es va presentar per Maribel recurs d'apel·lació contra la Sentència de instància que disposava: "Estimo la demanda interposada per Fincas Actuality S.L. contra Maribel i Carlos Francisco , aquest en rebel·lia, i condemno als demandats a pagar conjunta i solidàriament a l'actora 6611,13 euros. S'imposen les costes a la part demandada".

SEGON.- Fincas Actuality S.L. en data 6-6-2006 es va oposar al recurs.

TERCER.- En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

VIST i sent el Ponent el Il·lm. Sr. JOAN PERARNAU MOYA,

Fundamentos

PRIMER.- La sentència impugnada, estimant íntegrament la demanda, condemna als demandats -entre ells la recurrent- a pagar solidàriament 6611,13 euros de la comissió pactada amb l'actora en el contracte de compravenda de 17-11-2003.

S'interposa recurs demanant-se que es desestimi íntegrament la demanda i que es facin els següents pronunciaments (sic): que el dret de l'actora es concreta a 900 euros i que l'obligació de pagar-los és mancomunada. Certament tal petició és del tot incongruent, ja que, per una banda, demana la desestimació de la demanda i, per tant, no haver de pagar res, però, per altra, reconeix que l'actora té dret a cobrar 900 euros, el que en Dret és un aplanament parcial a la demanda. Donada la incongruència, es considerarà que el que es demana és la desestimació de la demanda.

SEGON.- La qüestió està simplement en interpretar el contracte de compravenda de 17-11-2003. Aquest, signat per les dues parts i fet per l'actora, estableix en la seva clàusula 4 que correspon a la part venedora -els aquí demandats- pagar "los gastos que derive la utilización de la inmobiliaria como intermediario", i la seva clàusula 5 que "el vendedor considera cumplido por parte de la agencia inmobiliaria su labor de mediación por lo que pactan expresamente que la comisión a percibir por esta se detraiga de la diferencia entre el precio final de venta y el precio a percibir por el vendedor". Es tracta doncs d'interpretar aquesta clàusula.

L'actora -i la sentència d'instància- considera que el preu final de venda és el que es va pactar al contracte de compravenda (128.015 euros) i el preu rebut pels venedors és l'escripturat (121.404 euros), sent la diferència per tant la comissió que li correspon conforme a la dita clàusula.

La demandada i recurrent considera que el preu final de venda és el que es va pactar al contracte de compravenda (128.015 euros), però que el "precio a percibir por el vendedor" és el que restava per pagar una vegada donades les arres (127.115 euros), sent doncs la comissió de l'actora 900 euros, doncs el contracte disposava en la seva clàusula 2 que "el precio de venta es de 128.015 euros de los que quedan pendientes de pago 127.115 euros", que es pagarien en la forma pactada.

Es doctrina reiterada, com diu la AP Cantabria, sec. 3ª, S 24-10-2002 , nº 492/2002, que "Debemos partir de los principios que, desde hace tiempo, ha asentado la Jurisprudencia sobre la interpretación de los contratos, y en especial de aquéllos de adhesión, como es usualmente el de seguro. La STS de 20-9-2001 recuerda que los artículos 1.285 y 1.288 CC , que se refieren a la interpretación de los contratos, conteniendo el primero de los citados preceptos la disposición referente a una interpretación sistemática, ordenando al respecto que las cláusulas de los contratos han de interpretarse las unas por las otras, atribuyendo a las dudosas el sentido que resulte del conjunto de todas, y el segundo, el artículo 1.288, al disfavor de las cláusulas oscuras, en el sentido de que la interpretación de estas no puede favorecer a la parte que hubiere ocasionado la oscuridad. Ahora bien, para acudir a estas normas interpretativas solo debe hacerse, "en el caso -como dice la STS de 19-2-1996 - de no ser posible atenerse al sentido literal de las cláusulas del contrato, reconociendo así la preferencia que, en materia interpretativa de los contratos, ha de concederse al criterio gramatical, es decir, al recogido en el artículo 1.281", o la STS de 28-6-1995 , en la que se sostiene a este respecto, que "las reglas interpretativas que dictan los artículos 1.281 a 1.289 del Código civil conforman un conjunto relacionado entre sí y están subordinadas al párrafo 1° artículo 1.281, que tiene rango preferencial y que no hace preciso indagar la intención de los contratantes ( SsTS de 10-5-1991, 1-3-1993 y 29-3- 1994 )".

Es tracta doncs d'interpretar la clàusula 5 i, front a varies possibles interpretacions, s'ha de concloure que no aporta el recurrent prova que acrediti error en la interpretació per la que opta la sentència impugnada, doncs, en primer lloc, seguint la interpretació gramatical o literal, és evident que el preu final de venda -i en això hi ha acord entre les parts- és el que es va pactar al contracte de compravenda (128.015 euros), i que el preu a rebre -doncs és el rebut- pels venedors és l'escripturat (121.404 euros), no aportant-se cap prova en contra, i com literalment la clàusula 5 diu que la comissió serà la resta d'aquestes dues quantitats, la sentència respecta la interpretació literal de la clàusula; en segon lloc, voler interpretar -com fa la recurrent- que el "precio a percibir por el vendedor" és el que restava per pagar una vegada donades les arres (127.115 euros) i que la comissió seria la diferència entre aquestes dues quantitats (900 euros), es contradiu amb la clàusula 1, ja que els venedors també varen percebre els 900 euros donats com arres, per la qual cosa preu final i preu a percebre pel venedor seria el mateix, amb la conseqüència que no hi hauria cap comissió, i, a més, en cap cas es diu a la dita clàusula que la segona xifra fos el que els hi quedava als venedors per a rebre una vegada descomptades les arres; en tercer lloc, la clàusula 5 difereix l'obligació de pagament, el que no té sentit si acceptéssim la interpretació del recurrent, doncs si la comissió fos 900 euros aquests ja s'haurien cobrar per les arres i simplement procediria dir s'atribueixen a l'actora com a comissió. La clàusula 5, en definitiva, diferencia perfectament dues xifres: la del contracte de compravenda (128.015 euros), que és el que havia de pagar el comprador; i la xifra a rebre pel venedor, que tothom està d'acord que va ser de 121.404 euros, i com la comissió de l'actora era la diferència entre aquestes dues xifres, cap error hi ha en la sentència impugnada.

Procedeix doncs desestimar el motiu d'impugnació.

TERCER.- S'al·lega, en segon lloc, que la obligació dels demandats i venedors seria mancomunada i no solidària.

Diu la AP Segovia, sec. 1ª, S 14-7-2006, nº 153/2006 que "Es cierto que el art. 1137 CC afirma que las obligaciones sólo se constituyen con el carácter de solidarias, cuando expresamente lo determinen, pero es reiterada doctrina juripudencial de la Sala Primera TS (Sentencias de 4 de mayo de 1.973, 15 de marzo de 1.976, 2 de marzo de 1.981, 15 de marzo de 1.982, 7 de abril de 1.983, 14 de abril y 20 de octubre de 1.986, 12 de mayo de 1.987, 26 de julio y 11 de octubre de 1.989, 28 de mayo y 17 de diciembre de 1.990, 19 de diciembre de 1.991, 17 de octubre de 1.996, entre otras muchas) que no es preciso para entender que existió una solidaridad en el contrato que se haga una expresión causal o literal en tal sentido, sino que puede ser estimada su concurrencia por el conjunto de antecedentes demostrativos de que ha sido querido por los interesados aquel resultado económico, siguiendo las pautas de la "bona fides", en base a la cual la Jurisprudencia viene atenuando el rigor del último párrafo del artículo 1.137 del Código Civil , bastando que aparezca de modo evidente la voluntad de los contratantes de haberse obligado "in solidum" o resulte dicha solidaridad de la propia naturaleza de lo pactado.

Así la STS 6 de marzo de 1999 , declara el carácter solidario entre los cónyuges de un préstamo que otorgado al marido, ingresa su importe en una cuenta corriente del matrimonio.

Igualmente la STS 12-5-87 con cita de las de 15 mayo y 14 junio 1982, 7 enero 1984 y 26 abril 1985 ), afirma que aún cuando evidente es que la solidaridad constituye una norma drástica y exigente que requiere una manifestación expresa, ello no impide que su apreciación exija ineludiblemente una constatación escrita cuando las características de la obligación permitan deducir la voluntad de los interesados de crear una obligación generadora de esa responsabilidad solidaria, especialmente, cuando como aquí ha acontecido, del contexto del contrato celebrado por los tres demandados y de su comportamiento en orden a la obligación cuyo pago se les reclama aparece la voluntad de pagar íntegramente lo debido, y todo ello sin perjuicio, claro es, de que quien satisfaga el importe de la deuda pueda repetir reclamándolo de los restantes deudores solidarios.

Solidaridad que debe ser declarada cuando se da unidad de fin de las prestaciones respecto del acreedor, destinadas en común a la satisfacción del interés del mismo acreedor, con comunidad jurídica de objetivos entre las prestaciones de los diversos deudores; descartándose únicamente la solidaridad allí donde haya una mera y casual identidad de fines o de prestaciones ( STS 12-3-87 , respecto a contrato de cuenta corriente concertado con entidad bancaria por el saldo deudor). Doctrina luego reiterada por las SSTS 26 julio de 2000, 26 de diciembre de 2001 ó 25 de mayo de 2004 ".

En el present cas, si bé és cert que no va pactar-se expressament la solidaritat, hi havia entre els venedors una comunitat d'objectius, uns mateixos fins, uns mateixos interessos a satisfer, el que genera la solidaritat tàcita passiva, que la jurisprudència residencia al inici del art. 1138 CC , al ser patent la comunitat jurídica d'interessos i objectius i, per tant, la voluntat tàcita del contractants d'obligar-se in solidum.

Procedeix doncs desestimar el motiu d'impugnació.

QUART.- Conforme als arts. 394 y 398 LEC , al desestimar-se el recurs interposat, s'imposen les costes d'aquesta segona instància al recurrent.

Vistos els preceptes citats i demés de general y pertinent aplicació,

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat per Maribel , contra Sentència del Jutjat de 1ª Instància 2 de Reus de data 9-3-2006, en procediment Ordinari 749/04 . S'imposen les costes d'aquesta segona instància al recurrent.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem y signem.