Sentencia Civil Nº 16/2002, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 8/2002 de 03 de Junio de 2002

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA

DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

Recurs de cassació núm. 8 /2002

SENTÈNCIA NÚM. 16

President:

Excm. Sr. Guillermo Vidal i Andreu

Magistrats:

Antoni Bruguera i Manté

Ponç Feliu i Llansa

Barcelona, 3 de juny de 2002

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que

s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm.8 /2002 contra la sentència dictada en

grau d'apel.lació per la Secció 18a de l' Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 835/00-E com

a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 454/98 seguides

davant el Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Cerdanyola. La Sra. Guadalupe ha

interposat aquest recurs representat per el procurador Sr. FRANCISCO JAVIER ESPADALER I

POCH i defensat pel lletrat JOSÉ RUIZ MARTIN. És part contra la qual es recorre el Sr. Pedro Jesús , representat per el procurador SR. JOSÉ CASTRO CARNERO i defensat pel

lletrat Sr. ANTONIO ALVAR OJEA.

Antecedentes

PRIMER.- La procuradora dels Tribunal Sra. Maria Dolores Rivas Mercader. que va actuar en nom i representació de Pedro Jesús va formular davant el Jutjat del jutjat de 1a Instància núm. 1 de Cerdanyola del Vallés, demanda de menor quantia , a la qual va correspondre el núm. 454/98. Seguida la tramitació legal, el jujtat indicat va dictar sentència amb data 26-4-2000, la part dispositiva de la qual diu el següent:' FALLO: DESESTIMANDO LA DEMANDA INTERPUESTA POR Dª María Dolores Ribas Mercader en representación de D. Pedro Jesús , frente a Dª Guadalupe , condenando a aquel al pago de las costas del presente juicio'.

SEGON.- Contra aquesta Sentència, la part demandant va interposar recurs d'apel·lació, que es va admetre en ambdós efectes i que es va susbstanciar a la Secció Divuitena de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar sentència amb data 6 de juliol de 2001, amb la següent part dispositiva: 'FALLAMOS: Que estimando el recurso de apelación interpuesto por la representación de D. Pedro Jesús , contra la sentencia de fecha 26-4-2000, dictada por el Ilmo. Magistrado-Juez del Juzgado de Primera Instancia 1 de los de Cerdanyola del Vallés, debemos revocar y revocamos la expresada resolución dictado otra en su lugar por la que declaramos extinguida la pensión alimenticia a satisfacer por el apelante a su hijo, según estableció la sentencia de 9-3-94, ello sin imposición a ninguno de los litigantes del pago de las costas'.

TERCER.- Contra aquesta Sentència, el procurador dels tribunals FRANCISCO ESPADALER I POCH, en nom i representació de la Sra. Guadalupe va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala divuitena de l' Audiència Provincial de Barcelona, que el va fonamentar en els següents motius del tenor literal següent: 'PRIMER MOTIVO: La sentencia infringe el artículo 271 del código de Familia, por inaplicación al haber extinguido la pensión de alimentos en virtud de una causa no establecida en el citado artículo, al haber aplicado indebidamente el artículo 152.5 del Código Civil. '

'MOTIVO SEGUNDO.- Infracción del artículo 1.214 del Código Civil en relación con la disposición Transitoria Tercera de la Ley 1/2000 reguladora de la Ley de Enjuicimaiento Civil y de la jurisprudencia sentada por el Tribunal Supremo sobre la carga de la prueba que se dirá, y en relación con el articulo 24,1 º de la Constitución en cuanto que ha desplazado la carga de la prueba al demandado cuando corresponde al actor la prueba de los hechos constitutivos de su pretensión y al demandado sólo la prueba de los hechos extintivos o impeditivos de su obligación.'

QUART.- Per mitjà de diligència d'ordenació d'aquesta Sala de data 14-2-2002 es va fer constar que s'havien rebut les actuacions que han originat aquest recurs de cassació i per provisió de 18-2-02 i d'acord amb l'art. 483 de la LLEC de 1/2000 es van passar les actuacions al magistrat magistrat ponent per tal de resoldre sobre l'admissió o inadmissió d'aquest recurs. Per mitjà de provisió de 28 de febrer de 2002 i d'acord amb la Disposició final Setzena, núm. 5 de la Lec , 1/2000 . així com del núm. 3 de l'art. 483 LEC es donà trasllat a les parts personades pel termini de 10 dies perquè formulessin les al·legacions que consideressin procedents i el Magistrat Ponent es va pronunciar sobre la posible causa d'inadmissió del recurs , pel que fa als extrems primer, segon i cinquè. Evacuat aquest trasllat, la Sala va dictar una interlocutòria de data 18-4- 2002 va admetre aquest recurs pel que fa al seu primer motiu, però al segon i es donà trasllat de l'escrit d'interposició d'aquest recurs a la part objecte de recurs per tal que formalitzés la seva oposició en el termini de vint dies i manifestés necessària la celebració de vista . El Procurador Sr. José Castro Carnero, en nom i representació de Pedro Jesús , mitjançant escrit de data 15 de maig de 2002, va formular la seva oposició a aquest recurs.

Per mitjà d'una provisió de data 16 de maig de 2002 s'assenyalà per a la votació i la decisió el día 30 de maig de 2001 a les 12 hores del seu matí, la qual va tenir lloc

Ha estat designat Ponent el Magistrat l' Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

Fundamentos

PRIMER.- Contra la sentència de l'A.P. de Barcelona (Secció 18) de 6-7-2001, que acull el recurs d'apel·lació de la representació Sr. Pedro Jesús contra la sentència del Jutjat de Primera Instància i Instrucció nº 1 de Cerdanyola, de 26-4-2000, que desestimà la demanda formulada per aquell contra Sra. Guadalupe , interposa aquesta darrera la present cassació, que queda limitada a l'examen del seu primer motiu, únic no refusat per aquesta Sala en el tràmit d'admissió del recurs.

Tal motiu s'articula a l'empara dels apartats 2º.3 i 3 de l'art. 477 de la LEC i denuncia la infracció de l'art. 271 del Codi de Família ' por inaplicación al haber extinguido la pensión de alimentos en virtud de una causa no establecida en el citado artículo, al haber aplicado indebidamente el art. 152. 5 del Codi Civil'.

Per a millor resolució del recurs convé exposar els següents antecedents:

Deriva el litigi d'una demanda en la qual Sr. Pedro Jesús interessà que es declarés l'extinció de l'obligació de pagar una pensió alimentària en favor d'un seu fill fixada en la suma de 30.000 pessetes mensuals després que en procediment de reconeixement de paternitat es declarés que el Sr. Pedro Jesús era progenitor de l'esmentat fill. La sentència de Primera Instància desestimà la demanda raonant que ' en el caso de autos no puede afirmarse sobre el material probatorio existente que las circunstancias económicas de acreedor y deudor hayan cambiado...' . La sentència de l'Audiència que ara es combat, acollí, en canvi, l'apel·lació presentada i declarà l'extinció d'aquella obligació raonant que havien de relacionar-se els arts. 142 i 259 del Codi de Família amb l'art. 152 del C.Civil 'que establece como causa del cese de la obligación la circunstancia de que la necesidad del alimentista, descendiente del obligado, provenga de su mala conducta o de la falta de aplicación al trabajo, mientras subsista esa causa... , que l'Audiència Provincial entén que concorre en el cas.

SEGON.- Certament s'esdevé irrefutable la preeminència a Catalunya del Codi de Família i de les normes supletòries del Dret Civil Català respecte al Codi Civil. És prou sabuda la falta de competència de l'Estat per a legislar en matèria de Dret Civil Català, com ja assenyalà el T.C. en sentències 118/96 i 61/ 97, en les que utilitza terminologia com la de falta de 'títol competencial de l'Estat'. Ara bé; tampoc es menys cert que el Dret Estatal abasta tot el territori espanyol, a diferència dels de les Comunitats Autònomes, limitats al territori respectiu. Això fa que en algunes coexisteixin dos drets; el propi i l'estatal, si bé no pot aparèixer conflictivitat entre ambdós per la referida preeminència del dret propi i conseqüent supletorietat de l' estatal.

El problema sí podria aparèixer, però, en supòsits en què es presentés el dubte sobre el caràcter complet o no d'una determinada matèria. En aquells casos en els quals la respectiva Comunitat Autònoma hagués renunciat a desenvolupar el seu dret propi, tal inactivitat legislativa podria provocar la 'vocatio' del dret estatal, que la Constitució preveu com a supletori pel cas d'inexistència de norma autonòmica (art. 149.3 C.E), amb concordança amb l'art. 26.2 Estatut d'Autonomia de Catalunya i Disposició Final 4 de la Compilació). No pot identificar-se, però, un determinat dèficit de regulació amb la típica i genuïna llacuna que, en qualsevol Ordenament Jurídic, permet la crida al seu corresponent dret supletori. Per exemple, una cosa és que, regulada una institució, s'acusi després sobre algun aspecte un determinat buit per dèficit de regulació, buit sempre subsanable gràcies al mecanisme supletori del Codi Civil, i una altra ben distinta, que dins d'un cos normatiu aquell buit expressi una omissió intencionada per tal com la seva regulació hagués resultat discordant des d'una perspectiva total i sistemàtica ( per representar, per exemple, un cos dissonant, per estrany, dins de l'harmonia pròpia d'un Ordenament). En aquest supòsit seria inútil, per artificiós, qualsevol esforç per una heterointegració normativa.

L'abans referit caràcter de 'complet' o autosuficient d'una normativa pot predicar-se del Codi de Família. Al menys així es recull expressament en el seu Preàmbul, que refereix que 'aquesta Llei conté una normativa completa i autònoma de totes les institucions pròpies del dret de família, amb la sola excepció..., de les relacions juridico-civils relatives a les formes del matrimoni. La llei substitueix, per consegüent, tot el dret de família vigent fins ara a Catalunya i l'engloba en un sol text'.

TERCER.- La sentència combatuda si bé fa esment de l'art. 259 del Codi de Família, també es refereix a l'art. 142 i, sobretot, al 152 Codi Civil, amb el que diu que s'ha de relacionar el primer, de tal manera que acaba fonamentant la seva decisió, no en cap precepte de dret català, sinó en l'esmentat art. 152 del Codi Civil . Així, s'afirma que 'estimamos que es de aplicación el precepto examinado (art. 152 C.Civil), por lo que debemos declarar extinguida la pensión alimentícia'.

En aquest particular, la crítica de la part recurrent esdevé, doncs, acollible , per tal com el litigi s'ha de resoldre, com suara s'ha dit, aplicant, exclusivament i excloent, el dret civil de Catalunya.

Ara bé, tal enjudiciament del cas a la llum del Codi de Família i no del Codi Civil, presenta la qüestió de la inexistència en el primer Text Legal , com a causa expressa d'extinció de l'obligació alimentària, d'algun precepte específicament equivalent a l'art. 152.5 del Codi Civil, que preveu aquella extinció en supòsits de ' mala conducta o falta de aplicación al trabajo' del beneficiari dels aliments.

Al respecte, no sembla aconsellable acudir a l'art. 259 del Codi de Família. Per una banda, per la seva excessiva generalitat, com és lògic en un precepte que obra el títol VIII, dedicat als aliments entre parent. A més a més, la seva previsió normativa no seria de fàcil aplicació al cas, ja que aquest Tribunal està subjecte, lògicament, al 'factum' de la sentència combatuda, en el qual es descriu que ' en el caso nos encontramos con que el hijo, según él mismo reconoció, ha estudiado EGB y ESO, y ya no estudia y si bien la apelada en prueba de confesión manifestó que realizaba estudios de autómatas proglamables, ninguna prueba, ni siquiera indiciaria existe en autos de su veracidad... En cuanto al trabajo, tenemos que el hijo consta inscrito como demandante de empleo en las siguientes fechas: de 6-11-97 a 9-2-98, 10-2-98 a 14-5-98, 15-5-98 a 18-8-98 y de 12-1-199 a 15-4-99, en todos los casos habiendo causado baja por no renovación de la demanda.'

Per tant, essent en l'actualitat el beneficiari ja major d'edat i no existint el menor element indiciari de que continuï cap mena de formació ( ni en l'àmbit del BUP ni en el de formació professional), s'ha d' acudir, més que a l'esmentat numeral, al següent i més específic art. 260 del Codi de Família, en el qual, el legislador ha manifestat la seva voluntat de distingir situacions i de fixar obligacions de prestació alimentària de diferent contingut i abast.

S'ha de tenir en compte, en efecte, que no s'està davant d'aquells aliments que algun sector doctrinal anomena 'institucionals' , per contraposició a la categoria dels adjectivats com a 'autònoms'. Com és sabut, formarien el primer bloc aquells aliments producte d'una obligació ja absorbida o inserida per una concreta institució familiar, com, per exemple, el matrimoni, la filiació ( en supòsits de fills menor d'edat o sota potestat), l'acolliment i la tutela. S'ha de recalcar, doncs, la distinta naturalesa de, per exemple, les pensions alimentàries fixades en plets matrimonials per a menors d'edat, dels supòsits, com el present, d' aliments entre parents a què es refereix el Títol VIII del Codi de Família. La mateixa C.E. ( art. 39.2 ) sembla distinguir entre l'assistència deguda als fills 'durante su minoría de edad' i els altres casos 'en que legalmente proceda'.)

Aquest Títol VIII és aplicable al present cas per trobar-nos en l'esmentat supòsit d'aliments 'autònoms', ja que l'art. 272 prescriu que 'les normes establertes en aquest Títol s'apliquen subsidiàriament als aliments ordenats en testament o en codili, als convinguts per pacte i als aliments legals que tenen regulació específica...' ( és a dir, els 'institucionals').

Doncs bé, cal ponderar en casos, com el present, de filiacions extra- matrimonials i respecte a la Llei 11/1996 - ara recollida en el Codi de Família - que el Projecte del Govern de la Generalitat postulava que 'llevat de les relacions entre pares i fills, en el parentiu originat per la generació extra matrimonial i l'adoptiva, si no hi ha hagut tracte familiar, només es té dret als aliments necessaris per a la vida'. En el tràmit parlamentari el precepte fou suprimit, però restà la idea, en la relació ascendent-descendent, d'una limitació de l'obligació alimentària en cas de que la necessitat del beneficiari fos imputable al propi alimentat. D'aquí deriva l'actual redactat del Codi de Família, que, transposant l'article homònim de la Llei 11/1996, prescriu ( art. 260. 4) que 'si la persona que té dret a rebre aliments és descendent de la persona obligada i la necessitat deriva de causa que li és imputable, mentre aquesta subsisteixi, només té dret als aliments necessaris per a la vida '.

Com assenyala, la doctrina, ' el derecho catalán resulta menos radical que el legislador llamado común, al considerar que más que una suspensión de la obligación alimenticia, lo que debe darse es una limitación de la misma a los auxilios necesarios para la vida'.

QUART.- Atesa la realitat fàctica abans descrita i la necessitat de rebre aliments del fill, el demandant i pare biològic haurà de contribuir, doncs, a subvenir les seves necessitats, però no en els amples termes que al concepte 'aliments' atribueix l'art. 259 del Codi de Família, sinó en el molt més reduït del numeral que s'acaba de transcriure. El fill Juan Carlos , mentre persisteixi la conducta declarada provada per l'Audiència, ha perdut tot dret a rescabalar-se de les despeses necessàries per a la continuació de la seva formació, conservant tan sols el migrat dret d'aliments suara exposat.

Ara bé; la noció d'aliments 'només neccesaris per a la vida' conforma un concepte jurídic indeterminat . Semblaria, en haver-se d'eliminar el tram o la porció corresponent a les referides despeses de formació, que, en aquest concepció restringida d'aliments, no hi entrarien les despeses relatives a l'anomenat 'ordre intel·lectual' ('Ad disciplinam' Digest, 34.1.6, ' in studia' Digest 37.10.6.5) o 'educació i aprenantge' a què es refereix l'art. 355. 2.a. Codi Succesions); 'coneixements i preparació', 'educació i instrucció' ( arts. 69. 81, 85, 75 Codi Succesions, etc). En qualsevol cas, seran les concretes i irrepetibles circumstàncies de cada situació i moment les que possibilitaran una aplicació sempre eminentment casuística. Prou ho indica el propi Codi en disposar que 'la quantia dels aliments es determina en proporció a les de l'alimentat i als mitjans econòmics i a les possibilitats de la persona o les persones obligades a prestar-los'.

En el cas, la sentència que es recorre declara provat que ...el padre trabaja con contratos temporales y los últimos obrantes en autos terminaban el 29-2-1999 y 25-2-2000, estando en la actualidad en desempleo, siendo la última fecha de renovación en el INEM el 13-9-2000', el que dibuixa, doncs, un panorama econòmic de l'obligat a la prestació alimentària gens falaguer.

Atès aquest conjunt circumstancial i les peticions de les parts, aquest Tribunal considera equitativa la quantitat de 15.000 pessetes com aquella que haurà de continuar abonant Sr. Pedro Jesús mensualment en concepte d'aliments al seu fill Issac i en aquest sentit s'haurà de revocar la sentència combatuda.

CINQUE.- L'acolliment en part del recurs provoca que cada litigant hagi d'assumir les costes per ell causades, tant pel que fa a aquesta alçada com a les dues instàncies, havent-se de satisfer les comunes per meitat.

ATESOS: els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA,

Fallo

ACOLLIR el recurs de cassació interposat per la representació de la Senyora Guadalupe contra la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 18), de 6 de Juliol del 2001 i, amb revocació de tal sentència i acolliment només en part de la demanda d'extinció d'aliments formulada, DECLAREM que Sr. Pedro Jesús , continua obligat a la prestació d'aliments en favor del seu fill Issac segons s'establí en la sentència de 9 de Març de 1994 i el CONDEMNEM, a pagar, no la quantitat de trenta mil pessetes mensuals que fixà la sentència del Jutjat de Primera Instància nº 1º de Cerdanyola del Vallés, sinó només la de QUINZE MIL ( 15.000 pts.) al mes, sense condemna en costes a cap dels litigants, ni respecte a aquesta alçada ni amb referència a les dues instàncies prèvies.

PUBLICACIÓ.- Aquesta Sentència ha estat llegida, signada i publicada el mateix dia de la seva data pel magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa, designat ponent d'aquestes actauciones. En dono fe.