Sentencia Civil Nº 163/2014, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 1, Rec 544/2012 de 08 de Abril de 2014

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

SECCIÓ PRIMERA

ROTLLE NÚM. 544/12

Procedent del procediment ordinari núm. 463/11

Tramitat pel Jutjat de 1a. Instància núm. 36 de Barcelona

S E N T È N C I A NÚM. 163

Barcelona, a 8 d'abril de 2014.

La Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona, integrada per els Magistrats Il·lma. Sra. Mª Dolors PORTELLA LLUCH, Il·lma. Sra. María Dolors MONTOLÍO SERRA i Il·lm. Sr. Antonio RECIO CÓRDOVA,la primera de les quals ha actuat com a presidenta del Tribunal, ha vist el recurs d'apel·lació número 544/12,interposat contra la sentència dictada en data 27 de febrer de 2012 en el procediment núm. 463/11, tramitat pel Jutjat de 1a Instància núm. 36 de Barcelona . Ha estat recurrent el Sr. Alejandro i apel·lat el Sr. Arcadio . Un cop feta la deliberació, ha pronunciat, en nom de S.M. el Rei d'Espanya, la següent resolució.

Antecedentes

PRIMER.-La part dispositiva de la sentència objecte d'apel·lació és la següent: 'Que desestimando la demanda presentada por el Sr. Albert Ramentol Noria en representación de D. Alejandro asistido por el Sr. Juan Manuel Terrades, frente a D. Arcadio , representada por la Sra. Marta Navarro y asistida por el Sr. Josep Mª. Carrión, absuelvo a la demandada de las peticiones de la actora, con expresa imposición a ésta de las costas causadas.'

SEGON.-Les parts esmentades han manifestat en els escrits respectius d'apel·lació o, si s'escau, d'impugnació les seves peticions i arguments en què les fonamenten, segons consta en les actuacions.

La ponent d'aquesta resolució ha estat la Magistrada Il·lma. Sra. María Dolors MONTOLÍO SERRA.

Fundamentos

PRIMER.- Plantejament del litigi.

Don. Alejandro impugna el testament que va atorgar la seva mare el 20 de febrer de 2009 per falta de capacitat. Sol·licita que es declari la seva nul·litat així com parcialment la clàusula segona de l'atorgat el 5 de juny de 2008 perquè l'immoble que llega al seu fill Ezequiel no és un solar sinó un pàrquing.

El demandat s'hi oposa. Manté que la seva mare era depenent físicament però no tenia afectades les capacitats cognitives. Pel que fa a la clàusula 2a, aquesta està inclosa en un testament anterior que no seria el que regiria la seva successió encara que es declarés la nul·litat de l'últim.

La sentència desestima la demanda perquè la prova practicada no desvirtua la presumpció de capacitat de la testadora en el moment d'atorgar el testament impugnat.

Discrepa l'apel·lant de la valoració que s'ha efectuat de la prova practicada respecte la capacitat de la testadora i incideix especialment en la documentació mèdica.

SEGON.- Precisions prèvies

A la súplica del recurs sol·licita l'apel·lant que es remetin les actuacions a l'Audiència Provincial i es dicti sentència en la ' que se proceda anular el testamento celebrado el 20 de Febrero del 2009 dada la capacidad cognitiva de las Testadora persona de 86 años de edad en el momento de testar y su situación cognitiva en ese momento junto a la dificultad de comprensión de los que estaba firmando y no quedando acreditado que se realizasen las pruebas concretas para determinar su capacidad en la notaria dejando al arbitrio de esta Audiencia Provincial que testamento debería prevalecer o en cualquier caso ninguno por ser ajustado a Derecho'( sic).

Atesos les termes en què s'ha concretat l'apel·lació, es considera necessari efectuar certes puntualitzacions.

1. La part demandant no insisteix en la pretensió formulada a la demanda de nul·litat parcial de la clàusula segona del testament de 5 de juny de 2008. Cap menció s'efectua en el recurs ni a la suplica es sol·licita pronunciament en aquest sentit. S'ha d'entendre, doncs, que aquesta concreta petició ja no es manté en apel·lació ( article 456 LEC ).

2. Ha quedat acreditat a les actuacions (certificat DGRN;f.8) que la mare dels ara litigants abans d'atorgar el testament de 20 de febrer de 2009, n'havia atorgat d'altres amb que quedaven revocats per l'atorgament d'un de nou llevat disposició del testador en sentit contrari. Amb cada testament, la causant ordenava la seva successió si el darrer dels atorgats no és vàlid, la successió s'haurà de regir pel testament vàlid immediatament anterior. Aquest testament no és el que conté la clàusula 2a a la que es fa referència a la demanda sinó un de posterior que no ha estat impugnat com no ho han estat els anteriors ( llevat la petició de nul·litat parcial d'una clàusula nul en la que ja no s'insisteix en apel·lació). Per tant, la petició que s'introdueix en el recurs, segons la qual aquesta Audiència Provincial hauria de determinar si ha de prevaler un testament concret o cap d'ells (el que suposaria l'obertura de la successió intestada), a part de ser extemporània, no podria prosperar perquè només s'ha instat la nul·litat del darrer testament, l' atorgat el 20 de febrer de 2009.

TERCER.- Prova de la falta de capacitat.

La Sra. Raquel era natural de Barcelona i va morir a aquesta ciutat l'1 d'abril de 2010. No es qüestiona que tingués veïnatge civil català. Per tant ha de ser la legislació catalana i no el Codi Civil ( normativa invocada a la demanda) la que ha de ser d'aplicació, com bé al·lega el demandat. Atesa la data de defunció, serà el llibre quart del Codi civil de Catalunya aprovat per Llei 10/2008, de 10 de juliol.

Estableix l'article 421-3 d'aquest text legal que poden testar totes les persones que, d'acord amb la llei, no siguin incapaces per a fer-ho. I ho són d'incapaces, els menors de catorze anys i els qui no tenen capacitat natural en el moment de l'atorgament( art.421-4).

La capacitat natural es presumeix i, com ha assenyalat el TSJCatalunya el Notari es constitueix en el garant de la capacitat del testador en els actes d'última voluntat que s'efectuïn en la seva presència ( SSTSJC de 26 de gener de 2009 i 17 d'octubre de 2011 ).

Evidentment la presumpció de capacitat i la mateixa declaració del Notari sobre la capacitat de l'atorgant constitueix una presumpció iuris tantum, i, per tant, pot ser destruïda o desvirtuada amb prova suficientment convincent que demostri que el testador li faltava el necessari discerniment.

En aquest sentit exposa la sentència 5/2002, de 4 de febrer del TSJ de Catalunya, fent seva antiga i reiterada doctrina del Tribunal Suprem ( SSTS de 23 de març de 1984 , 22 de gener de 1913 , 10 d'abril de 1944 , 16 de febrer de 1945 ), que ' la aseveración notarial acerca de la capacidad del testador adquiere especial relevancia de certidumbre y por ella es preciso pasar, mientras no se demuestra 'cumplidamente' en via judicial su incapacidad, destruyendo la enérgica presunción iuris tantum [..] que revela el acto de otorgamiento en el que se ha llenado el requisito de tamizar la capacidad del testador a través de la apreciación puramente subjetiva que de ella haya formado el Notario'.

La constatació per part del Notari que l'atorgant té capacitat civil suficient per emetre aquell acte, a més d'una obligació que li imposa l' article 167 del Reglament Notarial , és 'un judici de valor de l'autoritat de qui ho emet, que compleix funció prima faciede credibilitat, però que, com és obvi, pot ser destruït per proves o evidències de signe contrari' ( STSJC de 26 de gener de 2009 a la que es remet la de 17 d'octubre de 2011).

En la llunyana sentència de 3 de gener de 1994 el TSJ Catalunya exigia ' cumplida prueba'per desvirtuar la presumpció de capacitat i el judici de valor efectuat pel Notari. En aquesta mateixa línia, raonava el Tribunal Suprem en sentència de 31 de març de 2004 que 'la capacidad del testador ha de destruirse con severidad precisa, acreditando que estaba aquejado de insania mental con evidentes y concretas pruebas ya que juega a su favor la presunción de capacidad [...] que no obstante admite que pueda destruirse mediante pruebas cumplidas y convincentes demostrativas de que en el acto de la disposición testamentaria la testadora no se hallaba en su cabal juicio'.

Dons bé, en el cas que s'examina, el Jutjat, després d'un acurat anàlisi de la prova practicada, entén que la prova mèdica i la testifical practicada no acrediten que la Sra. Raquel el 20 de febrer de 2009 no tingués capacitat per atorgar testament. Aquesta conclusió ha de ser compatida per aquest Tribunal ja que respon a una correcta valoració de la prova.

La història mèdica de la Sra. Raquel no evidència que tingués afectada la seva capacitat cognitiva en un grau com per concloure que no tenia capacitat per testar.

Així, en el mes d'abril-maig de 2007, quan va estar ingressada a l'Hospital Comarcal de Sant Antoni Abat per prosseguir rehabilitació funcional després d'una caiguda se li van fer unes exploracions que donaren com a resultat un deteriorament cognitiu lleu. En el mateix informe s'indica que les disfuncions que presentava eren perfectament compatibles amb l'estat d'ànim en que es trobava ( ansietat per la por que tenia de patir noves caigudes i que va aconsellar que iniciés tractament amb antidepressius).

I a l'informe d'alta de l'Hospital Clínic de 12 de febrer de 2008 després d'acudir d'urgències per presentar febre, tos i disnea, es refereixen alteracions de conducta i 5 errors en el test Pffeifer ( deteriorament cognitiu moderat). No obstant en aquest mateix informe aquesta situació s'orienta com a síndrome confusional precipitat per la malaltia per la que havia acudit al centre i que l'afectava des de feia diversos dies( bronquitis sèptica). La Sra. Raquel tenia en aquells moments 86 anys i no deixa de ser normal que una situació com la que es trobava en aquells dies li generés una alteració.

El Sr. Alejandro que és qui havia de desvirtuar la presumpció de capacitat de la seva mare no ha presentat prova pericial per valorar mèdicament el contingut d'aquests informes.

Pel seu cantó la directora de la residència on la Sra. Raquel va viure en els darrers anys (des del 10 de juliol de 2007; f.188) i el metge visitador en comparèixer com a testimonis han explicat que, si bé a la residència no es feien tests específics ( Pfeiffer), mai havien detectat que la Sra. Raquel tingués afectada la seva cognició i discerniment més enllà d'algunes i puntuals llacunes de memòria pròpies de la seva avançada edat.

La Sra. Encarnacion afegí que la Sra. Raquel coneixia i reconeixia perfectament tant al personal de la residència com a la família i es posava contenta quan els veia. I el Dr. Adriano va reconèixer que no podia valorar aquell resultat del test Pfeiffer que li van fer a l'Hospital Clínic però podia afirmar que Sra. Raquel coneixia i discernia perfectament.

Aquesta prova testifical resulta d'especial importància com ha assenyalat reiteradament la jurisprudència pel seu coneixement directe, personal i continuat de l'estat i evolució d ela persona ( STSJ Catalunya 30/2007 de 27 de setembre , 32/2006 de 4 de setembre i 36/2003 de 16 d'octubre ). En la sentència de 17 d'octubre de 2011 assenyala aquest Tribunal que 'en estas circunstancias, es del todo razonable que se atienda, para acreditar el estado de salud física y mental de la testadora, precisamente al dictamen de su médico de cabecera como persona experta y testigo directo, aunque no fuese psiquiatra, o no hubiese estado presente en el instante del otorgamiento del testamento'.

Per desvirtuar el resultat d'aquesta prova, només s'ha aportat el testimoni d'una coneguda o amiga de la Sra. Raquel que ha explicat que el 14 de gener de 2009 va anar a la residència a veure-la i que la seva amiga ja no la va reconèixer ni li va poder parlar. Aquesta declaració resulta absolutament contradictòria no només amb el testimoni del director i del metge si no també amb el fet que la Sra. Raquel poc després declarés en un procediment penal instat per denuncia de l'ara demandant contra l'ara demandat.

En definitiva, la valoració que la sentència en fa de la prova practicada ha de ser compartida per aquest Tribunal i per tant, aquella resolució ha de ser confirmada i el recurs desestimat.

QUART.-Les costes de l'apel·lació són a càrrec de l'apel·lant ( article 398.1 en relació al 394.1 de la Llei d'enjudiciament civil)

Fallo

Desestimar el recurs d'apel·lació interposat pel Don. Alejandro contra la sentència dictada pel Jutjat de 1a. Instància núm. 36 de Barcelona en data 27 de febrer de 2012 en el procediment del qual deriven aquestes actuacions i confirmar aquesta resolució amb imposició a l'apel·lant de les costes que deriven de l'apel·lació.

Amb pèrdua del dipòsit consignat.

La present sentència es susceptible de recurs de cassació si concorren els requisits legals ( art. 469 - 477-disposició final 16 LEC ), que es interposarà davant d'aquest Tribunal en un termini de vint dies a comptar des de la notificació de la present.

Un cop notificada i ferma aquesta sentència, s'han de tornar les actuacions originals al Jutjat de procedència amb testimoniatge d'aquesta resolució per al seu compliment i deixant-ne una certificació en el present expedient.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ-Barcelona, a ......................, el dia d'avui, i un cop signada pels Magistrats que l'han dictat, es dóna a l'anterior sentència, la publicitat que ordenen la Constitució i les Lleis. En dono fe.