Sentencia Civil Nº 169/2010, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 443/2009 de 20 de Abril de 2010

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 443/2009

Procediment ordinari núm. 1156/2008

Jutjat Primera Instància 5 Lleida (ant.CI-5)

SENTÈNCIA núm. 169/2010

PRESIDENT:

En ALBERT GUILANYA I FOIX

MAGISTRATS:

En ALBERT MONTELL GARCIA

Na ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, vint d'abril de dos mil deu

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 1156/2008, del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Lleida (ant.CI- 5), en virtut del recurs interposat per la demandada, PROMOTECNO TORRES, SL, representada per la procuradora MONTSERRAT VILA BRESCO i assistida pel lletrat CARLOS DE ALFONSO DE JANER contra sentència de data vint-i-u de maig de dos mil nou dictada en el procediment esmentat , rotlle de sala núm. 443/2009. La part demandant, Geronimo I Silvia , representats pel procurador JOSÉ LUIS RODRIGO GIL i assistits pel lletrat PERE DOMENECH LLUCH impugna l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT GUILANYA I FOIX.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vint-i-u de maig de dos mil nou , és la següent: "FALLO. Que estimando íntegramente la demanda interpuesta por D. Geronimo y Dña Silvia contra la mercantil PROMOTECNO TORRES S.L debo condenar a la citada demandada a otorgar Escritura Publica de compraventa según lo estipulado en contrato privado de 8 de febrero de 2006 y al pago de la cantidad de 126.273, 27 euros en concepto de resto del precio pactado, mas los correspondientes intereses calculados desde la fecha de interposición de la demanda hasta el completo pago sin perjuicio de lo dispuesto en el articulo 576 de la LEC y con expresa imposición de las costas causadas. [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, la demandada, PROMOTECNO TORRES, SL va interposar un recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 20 d'abril de 2010 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. La part demandada recorre contra la sentència de primera instància i ho fa al·legant que hi ha un incompliment per part de la part actora derivat del fet de que les granges que hi ha construïdes sobre el solar edificable que és objecte de contracte no estaven donades de baixa com explotació avícola sinó fins a l'abril del 2008, fet que conegut a posteriori per la demandada, va estar determinant en el seu dia per que aquella no aconseguís el finançament necessari per la compra. No es tracta de que la demandada intentes canviar els fets de la contestació sinó que es tracta de que se'n assabenta en el moment de l'audiència prèvia i el jutge a quo no admet els documents que ho acrediten causant una evident indefensió a la part ara apel·lant. Afegeix l'apel·lant que ha quedat demostrat que són els actors el que han incomplert i que en tot cas i donada la remissió que es fa al propi contracte als articles 1454 i ss de l Codi Civil és clar que es va pactar la possibilitat de desistir del contracte amb pèrdua de la quantitat lliurada a compte.

La part actora apel·lada s'oposa al recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància entenen que com ja es diu a la sentència apel·lada es vol introduir un motiu d'oposició diferent del fet valer en la contestació a la demanda al temps que s'altera els fets controvertits fixats en l'acte de l'audiència prèvia.

SEGON. Cal començar per recordar que la part demandada en el seu escrit de recurs d'apel·lació demana la pràctica de prova en segona instància, prova que ha estat rebutjada sent la resolució en que així s'acorda, ferma. Per tant qualsevol dels arguments del recurs que es pretenen fonamentar en aquells documents que es van pretendre aportar han de tenir-se per no realitzats.

També escau recordar que l'objecte del procés ve determinat pels fets i al·legacions formulades per les parts tant en l'escrit de demanda com en el de contestació a la demanda i si escau de reconvenció, sent que en el procediment ordinari i d'acord amb l' article 414 de la LEC a l'acte de l'audiència prèvia es delimita l'objecte del procés mitjançant les al·legacions complementaries, aclaratòries o introduint fets nous, així com concretant els aspectes de fet en els que hi ha acord i desacord. També es fixa l'objecte del procés per determinar els extrems de dret sobre els que existeix controvèrsia. En el cas d'autos i en l'acte de l'audiència prèvia en cap cas es fa el plantejament que ara es sosté al recurs d'apel·lació i per tant hem de ratificar en tot el contingut de la sentència de primera instància i pel que fa a l'extrem relatiu als motius que es pretenen fer valer diferents d'aquells que es van fer valer a l'escrit de contestació a la demanda i per tant cap virtualitat han de tenir al·legacions relatives a l'incompliment de l'actor relatives a la data de baixa de l'explotació avícola.

TERCER. Així les coses l'únic que cal és insistir en que no estem en cap cas davant d'unes arres penitencials que permetin a la part demandada desistir del contracte amb pèrdua del lliurat, com sembla que pretén aquella part en base a que el contracte es remet als articles 1454 i ss del CC .

Efectivament, al respecte val a dir que conforme a la doctrina científica i la Jurisprudència, les arres poden tenir una triple funció, el que fa que s'hagi de distingir tres tipus de les mateixes: Confirmatòries, que operen com una prova o senyal de la celebració del contracte i en cas d'incompliment la seva existència res prejutja sobre la quantia de la indemnització; penals, que funcionen com garantia del compliment del contracte, mitjançant la pèrdua de les arres lliurades o la devolució doblada per qui les ha rebut, sense que suposin una indemnització de danys i perjudicis i no impedeixen l'exigibilitat de la obligació ni el compliment forçós en forma especifica (la jurisprudència ha assenyalat l'equivalent funció d'aquestes arres a la clàusula penal ( SSTS 5 juny 1945, 15 juny 1945 i 5 juliol 1956 ), el que permet l'aplicació analògica dels articles 1.152 i següents del Codi Civil ); i, finalment, les arres penitencials, que constitueixen un mitja lícit de deslligar-se les parts del contracte, mitjançant la pèrdua de les arres per part de qui les va lliurar si és qui se'n penedeix, o per qui les va rebre, si és aquest qui desisteix del compliment. És reiterada la jurisprudència segons la qual el caràcter penitenciari de les arres no es pot presumir sinó que ha de constar de forma clara i això ho diu, per exemple, la STS de 15 de març de 1.994 quan expressa amb cita a d'altres sentències, el següent: "...Como dice la S 28 septiembre 1992 es doctrina de esta Sala la de que no cabe entender que el empleo de la palabra "señal" exprese necesariamente la facultad de separarse del contrato, pudiendo ser estimada, sin error, como anticipo del precio ( SS 11 octubre 1927, 5 junio 1945, 20 abril 1955, 15 octubre 1956 ) y que el contenido del art. 1454 CC no tiene carácter imperativo, sino que, por su condición penitencial, para que tenga aplicación es preciso que por una voluntad de las partes, claramente constratada, se establezcan tales arras, expresando de una manera clara y evidente la intención de los contratantes de desligarse de la convención por dicho medio resolutorio, ya que, en otro caso, cualquier entrega o abono habrá de valorarse y conceptuarse como parte del precio o pago anticipados del mismo, teniendo tal precepto legal un carácter excepcional, que exige una interpretación restrictiva de las cláusulas contractuales de la que resulte la voluntad indubitada de las partes en el sentido de que se trata de arras penitenciales, ya que, en otro caso, la suma recibida sirve precisamente para confirmar el contrato celebrado ( S 7 febrero 1966, 20 mayo 1967, 16 diciembre 1970, 10 noviembre 1983, 10 marzo y 12 julio 1986, 30 abril 1988, 9 marzo 1989 y 12 diciembre 1991 )" . Així, l' art. 1.454 del C.c . no té caràcter imperatiu i per tan, per poder apreciar l'existència d'arres penitencials, cal que la voluntat negocial de les partes expressi de forma precisa i rotunda, que ens trobem davant aquest tipus d'arres, de forma que les bestretes entregades tinguin aquesta finalitat, que ha de resultar prou constatada en el contracte ( SSTS 16-3-1992, 21-7-1992, 28-3 y 11-12-1993, 4-3 i 18-10-1996, 10-2-1997 ). Efectivament, atès que les arres penitencials constitueixen un mitjà lícit per a que qualsevol de les parts pugui desistir del contracte, mitjançant la seva pèrdua per qui les va entregar o amb la restitució doblada per qui les va rebre, és evident el seu caràcter excepcional dintre del règim general dels contractes, com a vinculants, com també del règim general de les obligacions contractuals, i que també inclou la regulació de la compraventa ( arts. 1.445 y 1.450 ). Cal recordar que les obligacions que neixen dels contractes han de complir-se ( art. 1.091 ), i que els contractes, un cop perfeccionats pel mer consentiment, a partir del qual són existents ( art. 1.254 ), obliguen a les parts ( art. 1.258 ). El principi que ha de dominar en cada obligació, és el del seu compliment ple, atès que els contractes es realitzen entre les partes en vistes a la seva execució. Certament que és possible condicionar el compliment, però en aquest cas és sempre necessari que hagi estat expressament previst al contracte atesa la seva excepcionalitat i, a més, que ho sigui de forma expressa i clara. A tots els sistemes contractuals, i més encara en els de caràcter espiritualista como el nostre, qui a més d'assumir una obligació, comença a executar-la mitjançant un pagament o lliurant una bestreta (i en això consisteixen les arres) no pot ser privat del dret elemental de la seva execució plena a través del malabarisme de la pèrdua o devolució duplicada de la quantitat entregada, llevat que així s'hagi expressat clarament al contracte. En definitiva, si allò que és normal és que els contractes i les obligacions que neixen d'ells tendeixin a complir-se i a executar-se o realitzar-se, i el què és excepcional és el desistiment unilateral o l'absència de vinculació contractual quan ja existeixen ( arts. 1.594, 1.700.4º y 1.705, 1.732.1º y 2º ), les arres penitencials només poden apreciar-se excepcionalment. Per això la jurisprudència indica que l' art. 1454 té: «carácter excepcional, que exige una interpretación restrictiva de las cláusulas contractuales, de las que resulte la voluntad indubitada de las partes en el sentido de que se trate de arras penitenciales», i que «en otro caso la suma recibida sirve precisamente para confirmar el contrato celebrado».

QUART.- Així, la STS de 6 de febrer de 1992 , reitera el caràcter excepcional de les arres penitencials, que han de constar de forma clara i expressa, i que les arres confirmatòries constitueixen una bestreta del preu que serveix per confirmar el contracte celebrat. La de 28 de setembre de 1992 insisteix en la doctrina de la de 12 de desembre de 1991 per concloure que la quantitat que com a "senyal" va entregar la compradora a l'acte de la firma del contracte: "lo fue en concepto de anticipo o pago de parte del precio (arras confirmatorias)". En el mateix sentit s'expressa la STS de 24 d'octubre de 2002 que diu: "Ante la imposibilidad de dar un concepto unitario de las arras, la doctrina moderna distingue las siguientes modalidades de ellas: a) Confirmatorias. Son las dirigidas a reforzar la existencia del contrato, constituyendo una señal o prueba de su celebración, o bien representando un principio de ejecución. b) Penales. Su finalidad es la de establecer una garantía del cumplimiento del contrato mediante su pérdida o devolución doblada, caso de incumplimiento. c) Penitenciales. Son un medio lícito de desistir las partes del contrato mediante la pérdida o restitución doblada. Esta última es la finalidad reconocida por el artículo 1454 . Siendo doctrina constante de la jurisprudencia la de que las arras o señal que, como garantía permite el artículo 1454 , tienen un carácter excepcional que exige una interpretación restrictiva de las cláusulas contractuales de las que resulte la voluntad indubitada de las partes en aquel sentido, según declararon las Sentencias de 24 de noviembre de 1926, 8 de julio de 1945, 7 de febrero de 1966 y 16 de diciembre de 1970 , entre otras, debiendo entenderse en caso contrario que se trata de un simple anticipo a cuenta del precio que sirve, precisamente, para confirmar el contrato celebrado". En base a aquesta construcció dogmàtica, és clar que a la clàusula del contracte al·legada per la demandada apel·lant no es realitza cap previsió pel que fa a unes possibles arres, ni tampoc es concreta quina de les tres classes és la que s'adopta per les parts contractants. És excessiu, com fa la recorrent, presumir que la voluntat de les parts era pactar unes arres i, a més, de caràcter penitencial, pel simple fet que es realitzi una remissió als arts. 1445 i següents del codi civil . Falta, doncs, la suficient i necessària concreció, de la que pugui resultar, sense cap mena de dubte, que aquesta era la voluntat de les parts contractants, sense que sigui possible inferir-la o deduir-la, en base a una menció tan genèrica com la que es realitza en el redactat d'aquesta clàusula. No existint prova de la voluntat dels contractants de pactar cap tipus d'arres, el recurs no pot ser estimat. Recordar només que la qualificació de la no concessió de finançament bancari com a fet de força major constitueix una al·legació nova, introduïda per primer cop en el procés de forma extemporània en primera instància i reiterada també extemporàniament en aquesta segona instància, la qual cosa impedeix el seu examen, tot i que, en qualsevol cas, li falta l'element de la imprevisibilitat per a poder ser considerat com a tal.

CINQUÈ. Atès el que disposa l' article 394 de la LEC les costes s'han d'imposar a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Vila Bresco contra la sentència de data 21 de maig de 2009 del Jutjat de Primera Instància numero 5 de Lleida que CONFIRMEM en tots els seus extrems i amb expressa imposició a la part apel·lant de les costes causades en la present instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.