Sentencia Civil Nº 17/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 74/2006 de 28 de Mayo de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

R. de cassació núm. 74/2006

SENTÈNCIA NÚM. 17

Presidenta:

Excma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Magistrats:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Carlos Ramos Rubio

Barcelona, 28 de maig de 2007.

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el

recurs de cassació núm. 74/2006 interposat pel Sr. Marcos, representat davant aquest Tribunal pel

procurador Sr. Jordi Bassedas Ballus i dirigit per l'advocat Sr. Joaquin Vidiella Cano, contra la Sentència dictada per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 21 d'abril de 2005 en conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 43 de Barcelona el 5 de maig de 2004 en el procediment ordinari núm. 663/03. La

Sra. Filomena, aquí part contra la qual es recorre, ha estat representada en aquest Tribunal per la procuradora

Sra. Beatriz de Miquel Balmes i dirigida per l'advocat Sr. Joaquín de Miquel Sagnier.

Antecedentes

Primer. El procurador Sr. Jordi Bassedas Ballus, en representació Don. Marcos, va formular demanda de procediment ordinari núm. 663/03 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 43 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 5 de maig de 2004, la part dispositiva de la qual diu el següent:

'FALLO: Desestimo la demanda de Marcos frente a Filomena a quien se absuelve de todas las pretensiones en su contra ejercitadas, imponiendo al referido demandante las costas del juicio apreciando temeridad o mala fe en su proceder'.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar un recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 16a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 21 de abril de 2005, amb la següent part dispositiva:

'FALLAMOS: Que DESESTIMANDO el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de DON Marcos, contra la Sentencia dictada en fecha 5 de Mayo de 2.004 por el Juzgado de Primera Instancia núm. 43 de los de Barcelona, en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos CONFIRMAR y CONFIRMAMOS íntegramente la misma, haciendo expresa imposición de las costas devengadas en la presente alzada procedimental a la parte apelante'.

Tercer. Contra la Sentència anterior, Don. Marcos va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 6 de novembre de 2006, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre perquè en un termini de vint dies formalitzés l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 15 de febrer de 2007, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l'Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

Fundamentos

PRIMER.

La demanda que originà aquest litigi fou entaulada pel senyor Marcos i dirigida contra la que fou la seva esposa senyora Filomena, de la qual es separà per virtut de sentència de 25 de juny de 2001, que aprovà el conveni matrimonial aportat i ratificat per les parts litigants, subscrit el 25 d' abril de 2001.

En la susdita demanda s'exercitaven les següents accions relatades de forma succinta:

En primer lloc el demandant esgrimia una acció de simulació per tal d' assolir que el contracte de compra atorgat per la demandant sobre l' habitatge familiar ubicat en aquesta localitat ,al carrer Juan María , i aixecat a escriptura pública amb data 18 de marc de 1992, es qualifiqués com a contracte irreal, en pretendre el demandant que aquesta compra de l' habitatge que es feu en favor d' ambdós litigants per meitats indivises ( utilitzant l' esposa un poder atorgat pel seu marit del que, segons sembla es troba separada) , en realitat només havia sigut comprat per l' agent, que per tant havia d' ésser considerat lŽ únic titular de l' habitatge en qüestió.

En segon lloc en l' acció inicial el demandant, ara recurrent en cassació, exercia un acció de reclamació de quantitat, en dir que a la mort del seu pare senyor Marcos, en concepte de legítima li corresponia la quantitat de 27.5000.000 pessetes, que va cobrar en el seu nom i representació la demandada senyora Filomena ( en residir la majoria del temps l' agent a Puerto Rico) , i que no les lliurà en la seva totalitat al senyor Marcos, a qui pertanyien, sinó que en va retenir la quantitat de 9.021.914 pessetes.

També es reclamava en la demanda una quantitat en concepte de l' herència materna del senyor Marcos, donat que, segons s' afirmava en la demanda, en tal concepte la part recorreguda havia percebut la quantitat de vint milions de pessetes, que, en cap moment havia satisfet al demandant.

Per altra banda s' afirmava en la demanda que l' agent i la seva germana eren copropietaris d' una finca situada a la localitat de Terrassa, al carrer Gavatxons . De forma anàloga a algunes de les anteriors afirmacions el recurrent al·legava que l' esmentada finca fou venuda per una determinada quantitat de diners , dels quals en corresponien al agent, ara recurrent, 22.000.000 de pessetes, i que es va quedar indegudament la que era la seva esposa.

També reclamava el demandant a la que fou la seva esposa la quantitat de 11.491,86 Euros, que, segons deia, havia hagut de satisfer a la ' Caixa Postal' per virtut d' una pòlissa de préstec atorgada i avalada per aquella.

Finalment en la demanda l' agent aprofitava per reivindicar a la senyora Filomena la quantitat de 2.207, 13 Euros, en concepte de despeses provocades en la Comunitat de propietaris de l' immoble que constituí l' habitatge familiar ( se centraven les despeses en els anys 2002 i 2003).

SEGON.

La sentència dictada en Primera Instància fou absolutament confirmada per la dictada per l' Audiència, al igual que les seves correctes i succintes argumentacions jurídiques, donat que la resolució de l' Audiència diu a la lletra: ' No ha acertado desvirtuar el apelante D. Marcos los acertados razonamientos contenidos en la sentencia apelada. Razonamientos que damos aquí por expresamente reproducidos '.

Per l' anterior circumstància es transcendent recollir, els que, segons la Sala de cassació resulten arguments substancials de la sentència dictada en primer terme:

' No puede properar la acción de nulidad de la compraventa porque no es cierto que la mandataria actuara de espaldas al mandante al otorgar la escritura pública de compraventa de la vivienda antes del contrato privado. Así se deriva de actos propios inequívocos y concluyentes del demandado, como la realización realizada muy poco después de este negocio jurídico por el demandante ante un abogado-notario de San Juan de Puerto Rico el 11 de Agosto de 1992'.

Aquestes argumentacions de Primera Instancia, ratificades en Segona ,tenen un gran valor a l' hora de rebutjar la tesi mantinguda, en el sentit que ara es tracta, per la part recurrent.

Tal com es deriva de la pròpia demanda i es un fet incontrovertit al llarg de tot el plet : l' agent va atorgar poder notarial, ( en residir a Puerto Rico) a través del notari d' aquell país senyor D. Juan Carlos Riera Hernández el 4 de gener de 1983, en favor de la seva esposa durant el matrimoni, amb data 4 de gener de 1983, per tal d' adquirir l' habitatge objecte d' aquest debat.

El demandant, mostra la seva sorpresa pel fet que, en el moment d' aixecar a escriptura pública el contracte de compra de l' habitatge, no s' utilitzessin per part de la senyora Filomena els susdits poders, sinó, que aquesta darrera va comparèixer com a simple mandatària verbal. Aquest fet, esdevé indiferent tant per les dues sentències dictades amb les quals està disconforme el demandant, com per aquesta Sala, com s' ha de veure.

TERCER.

Amb aquest precedents i amb la finalitat de facilitar la comprensió del ' thema decidendi ', abordarem conjuntament el primer i segon motius de recurs de cassació, interposat pel senyor Marcos, pel fet que estan íntimament lligats.

En el primer s'invoca la infracció per inaplicació de l' article 1261 del Codi civil, en explicar que al seu entendre, el contracte estès per la demandada en que comprà el que fou l' habitatge conjugal havia d' ésser declarat nul, per simulació absoluta, en no concórrer el consentiment del senyor Marcos per comprar aquell habitatge.

Als efectes de donar més consistència al seu motiu de cassació invoca una sèrie de doctrina del TS, que al seu entendre reforça la seva posició.

En el segon motiu de recurs addueix la recurrent infracció per inaplicació dels articles 1275 i 1276 del Codi civil, així com una sèrie de jurisprudència del TS, que fa expressa referència als susdits articles.

A redós dels susdits preceptes legals al·lega el recurrent que el contracte del qual parlaven de compra per meitats pro indivises de l' habitatge conjugal per l' esposa actuant en el seu propi nom i en el del seu marit, es un contracte sense causa o amb causa il·lícita, i per tant nul, donat que segons diu, la senyora Filomena va actuar sense el seu consentiment.

El que s' ha dit en l' anterior fonament de dret ja es summament revelador i suficient per posar en evidència que les pretensions del recurrent son totalment contraries a dret , i inclòs podrien ésser catalogades com a abusives.

Es abusiu al·legar en aquesta alçada la manca de consentiment del senyor Marcos per a comprar la finca objecte del debat, quan s' ha reconegut i hi ha suficient prova tant de l' atorgament d' escriptura de poder, exprés en favor de la que fou la seva muller, per tal de realitzar aquell negoci jurídic en concret, i quan la sentència dictada per l' Audiència afegeix, entre d' altres consideracions, a la de primera Instància el següent:

'El propio recurrente efectuó el 11 de agosto de 1992 una declaración jurada ante notario en San Juan de Puerto Rico ratificando de forma expresa la compraventa por mitades indivisas del immueble (folios 151 y 152) y de nuevo otorgó el 13 de enero de 1995, ya en Barcelona, acta notarial en el mismo sentido, acta a la que se incorporaron copia tanto del contrato privado como de la repetida escritura'.

Davant els anteriors fonaments Jurídics es obvi que han de decaure el primer i segon motius del recurs.

QUART.

En el tercer motiu de recurs addueix el recurrent infracció de la Compilació de dret civil de Catalunya en la seva redacció originària aprovada per la Llei 40 de 21 de juliol de 1960, i en concret per manca d' aplicació dels articles 20 a 23 de la susdita norma així com aplicació indeguda de l' article 21 d' aquesta , de l' article 39 del Codi de família actual aprovat per llei 9/1998 de 15 de juliol, i d'una doctrina jurisprudencial que cita però en relació a la qual, no en determina el ' nucli decidendi'.

En aquest sentit també escau fer expressa referència a la sentència de segona instància que diu, pel que ara interessa, que encara que es pugues considerar que concorre manca de prova del pagament de la meitat del preu de l' habitatge per part de la senyora Filomena, no seria escaient modificar el règim de copropietat sobre el susdit habitatge , donat que l' article 39 del Codi de família català s' inclina pel principi d' adquisició formal i no pel de subrogació real ( procedència dels diners).

Al fil de l' exposat entén la Sala que es d' aplicació, si bé ' a contrario sensu ' el fonamentat en la sentència de 27 de juny de 2002 d'aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que diu:

' Fixat l'anterior es tracta de comprovar si la sentència que es recorre ha incidit en infracció, de l' article 21 de la Compilació en la seva redacció derivada de la Llei en matèria de relacions patrimonials entre cònjuges EDL 1993/17976 . Aquesta Llei és l'aplicable a la qüestió litigiosa pel fet que, si bé el Codi de Família estableix en la seva disposició transitòria primera EDL 1998/45031 que 'les disposicions d'aquest Codi contingudes en els títols I i II s' apliquen als matrimonis sigui quina sigui la data de celebració, amb excepció de l'article 42 EDL 1998/45031 , que només s' aplica als casos de separació, nul·litat i divorci que s' iniciïn posteriorment a l'entrada en vigor d'aquest Codi EDL 1998/45031 '; el cert és que, aquest Codi, no estava encara en vigor en la data de presentació de la demanda.

La qüestió de dret intertemporal suara esmentada, no té incidència en el debat (però s' hi fa referència pel fet que la sentència de primera instància aplicà l' article 39 del Codi de Família EDL 1998/45031 ), ja que l' article 21 de la Compilació, pel que ara interessa, coincidia amb el redactat de l' article 39 del Codi de Família.

Es tracta d'un debat en relació al qual la Sala ha tingut possibilitat de pronúncia en casos que guardaven una certa coincidència amb el que es tracta. Aquest Tribunal ha mantingut en el cas de titularitats indivises entre cònjuges, que encara que un dels cònjuges assolís la prova que els diners precisos per l'adquisició del bé li pertanyien en exclusiva, no es podia parlar de propietat privativa, pel fet que a Catalunya no ha regit mai el principi de subrogació real.

Aquesta Sala s'ha pronunciat en relació a la subrogació real de l'article 23 de la Compilació Catalana anterior a la reforma de 1984 EDL 1984/8123 , que contemplava una de les clàssiques presumpcions mucianes declarada inconstitucional (ad exemplum STS 24 abril de 1991), i també ho ha fet amb posterioritat, quan l'article 23 de la Compilació ja estava derogat.

A títol d'exemple podria ésser citada la sentència de 10 de maig de 1993 EDJ 1993/14211 , que ressalta que no regeix el principi de subrogació real des de l'òptica d'una presumpció legal (iuris tantum) però si que és perfectament factible que, a través d'una presumpció judicial (presumpció hominis) i després d' una prova acurada s'hi arribi.

Amb el redactat de l' article 21 de la Compilació Catalana, que coincideix amb el de l' article 39 del Codi de Família EDL 1998/45031 , és clar que tampoc regeix el principi de subrogació real, sinó que en cas que un dels cònjuges provés que la contraprestació per a l'adquisició de l'immoble l'ha feta amb diners de la seva propietat, encara hom en presumirà la donació.

Per tant no és suficient provar que els diners son privatius d'un dels cònjuges sinó que, en aquest cas, encara s' hauria d' assolir una prova suficient per a destruir la presumpció legal de donació.'.

CINQUÈ.

La doctrina exposada, seguida per aquest Tribunal Superior de Justícia encara resulta més reforçada , en el supòsit que ara es tracta, en què , la demanda es presentà vigent ja el Codi de família de 15 de juliol de 1998, per la qual cosa, segons l' esmentada Disposició transitòria primera d' aquest Codi l' article 39, més amunt esmentat es de completa aplicació al supòsit litigiós, cosa que comporta que s' hagi de considerar totalment vigent el principi de titularitat formal, i de forma subsidiària la presumpció de donació que s' ha tractat més amunt.

Per tant ha de decaure el motiu del recurs.

SISÈ.

Finalment com a darrer motiu del recurs esgrimeix la recurrent, inaplicació de l' article 1270 del Codi civil, i d' una jurisprudència del TS, relacionada amb el mateix, en dir que la demandada no passà comptes d' una sèrie d' operacions en relació a l' herència materna i paterna del demandant, tal com més amunt s' ha especificat, ni tampoc en relació a un contracte de venda d' un habitatge a Terrassa copropietat del demandant i de la seva germana.

El recurrent no ha interposat contra la sentència recorreguda recurs extraordinari per infracció processal, i sí únicament recurs de cassació, per la qual cosa, com és sabut i ha tingut oportunitat de declarar en reiterades ocasions aquesta Sala ( a títol d' exemple STSJ de Catalunya de 19 de gener de 2004) : els fets provats, per la seva intangibilitat han d'ésser respectats en cassació.

Al fil de l' anterior escau ara recollir el que declarà provat, l' Audiència i que ha esdevingut intangible en cassació pel que s' ha dit:

'-Respecto a la herencia del padre del aquí demandante y su hermana, el documento de transacción con la viuda y heredera (folios 51 a 53) donde se reflejaba el cobro de determinada suma, fue suscrito en fecha 28 de diciembre de 1991 por el propio Sr. Marcos. En cuanto a las cantidades cuyo pago aplazado allí se preveía, la inconsistencia de la tesis del recurrente se deduce de la carta del abogado de la viuda aportada con la propia demanda a los folios 54 y 55 y, sobre todo, de la convincente declaración testifical de D. Ricardo, letrado a partir del año 1989 del Sr. Marcos, que le asesoró en este tema y que ratificó que rendía de forma continua cumplida cuenta a su cliente, quien nunca le expresó queja alguna respecto al cobro o destino de aquellas cantidades, circunstancia que incluso confirmó la propia hermana del aquí apelante, Dª Carmela, en el acto del juicio.

-La escritura de carta de pago de la legítima de la herencia de la madre del demandante (folios 65 a 67) fue otorgada en fecha 20 de enero de 1997 por la Sra. Filomena en representación de su esposo, utilizando al efecto el poder conferido el 10 de enero de 1992. Aduce el recurrente que de los 2.000.000 ptas. que allí se confesaban recibidos tan sólo le transfirió la contraparte 1.000.000 ptas., pero significativamente tampoco consta queja al respecto hasta el momento de la interposición de la presente demanda a pesar de que hay que entender se hallaba el Sr. Marcos al corriente de la operación como ratifició su hermana, también firmante de aquella escritura, con quien, según dijo dicha testigo, se encontraba en permanente contacto.

-Los argumentos que se acaban de exponer en los anteriores apartados son extensibles a las sumas percibidas por la venta de la finca de Terrassa, operación en la que intervino asimismo la Sra. Filomena como apoderada de su essposo (v. Contrato privado suscrito el 30 de enero de 1998 y escritura otorgada el siguiente 8 de mayo unidos a los folios 72 a 85). Y es que también en el contrato privado intervino Dª Carmela que admitió no haber recibido queja alguna al respecto de su hermano, circunstancia que ratificó el letrado Sr. Ricardo.

2º) En cuanto a las cantidades que dice el apelante haber satisfecho en el procedimiento ejecutivo que, bajo el num. 750/96, se tramitó ante el Juzgado de Primera Instancia nº 26 de Barcelona a instancia de Caja Postal SA contra la Sra. Filomena como prestataria y el propio Sr. Marcos y un tercero como avalistas, baste remitirnos a los documentos aportados a los folios 183 a 191 de los que se desprende que satisfizo la aquí demandada la cantidad de 7.212'15 euros, no habiendo justificado por tanto el recurrente el pago de la suma por este conceptoreclamada(1.912.084ptas.).'

Davant de les anteriors consideracions, que per les raons que s' han exposat ha d' acceptar íntegrament aquesta Sala, es clar que ha de decaure el darrer motiu de cassació.

SETÈ.

La desestimació del recurs determina la condemna en costes causades per aquest recurs de cassació a la part recurrent, segons resulta de l' art. 398.1 de la LEC. En relació amb l' art. 394.1 de la mateixa llei processal.

Per les raons exposades,

Fallo

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA: DECIDEIX:

DESESTIMAR el recurs de cassació interposat pel procurador dels Tribunals senyor Jordi Bassedas Ballus en nom i representació del senyor Marcos contra la sentència dictada per la Secció 16a. de l' Audiència Provincial de Barcelona amb data 21 d'abril de 2005 en els autes de rotlle d'apel.lació nº 634/2004-C derivat del Jutjat de Primera Instància nº 43 dels de Barcelona i CONFIRMAR íntegrament aquella resolució amb expressa imposició de les costes d'aquest recurs a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

PUBLICACIÓ.- Aquesta Sentència ha estat signada i publicada el mateix dia de la seva data pels magistrats d'aquesta Sala que l'han dictada. En dono fe.