Sentencia Civil Nº 175/2008, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 579/2007 de 19 de Mayo de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE LLEIDA

Secció segona

Rotlle núm. 579/2007

Divorci contenciós ( art.770-773 Lec ) núm. 1420/2006

Jutjat Primera Instància 1 Lleida (ant.CI-7)

SENTÈNCIA núm. 175/2008

President/a:

SR. ALBERT GUILANYÀ FOIX

Magistrats/ades :

SR. ALBERT MONTELL GARCÍA

SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, dinou de maig de dos mil vuit

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau

d'apel·lació, les actuacions de divorci contenciós ( art.770-773 lec ) número 1420/2006, del Jutjat Primera Instància 1 Lleida

(ant.CI-7), en virtut del recurs interposat per la part demandada Maribel , representat/da pel procurador/a

JOSÉ Mª GUARRO CALLIZO i assistit/da pel/per la lletrat/da MONTSERRAT SOLER BALAGUERÓ contra sentència de data 30-

7-07 dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 579/2007. La part demandada Plácido ,

representat/da pel/per la procurador/a CECILIA MOLL MAESTRE i assistit/da pel/per la lletrat/da MONTSERRAT VILADROSA

CLUA també apel·la i s'oposa a l'epelació de contrari. Amb la intervenció del Ministeri Fiscal. És ponent d'aquesta resolució el

magistrat Sr. ALBERT MONTELL GARCÍA.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data 30-7-07, és la següent: "FALLO

Que ESTIMANDO ESENCIALMENTE la demanda formulada por la procuradora de los Tribunales Sra. Moll Maestre, en nombre y representación de Plácido contra su cónyuge, Maribel, y ESTIMANDO PARCIALMENTE la demanda reconvencional formulada por ésta última contra el primero, DEBO DECLARAR Y DECLARO el DIVORCIO de los expresados cónyuges, y en consecuencia, la disolución del vínculo matrimonial civil que les une, con todos los efectos legales inherentes a ello, y en consecuencia, DEBO ACORDAR Y ACUERDO, por lo que respecta al hijo menor del matrimonio, mantener como medidas definitivas reguladoras de los efectos del mismo las acordadas como provisionales en el Auto de fecha 25 de mayo de 2007, dictado por este mismo Juzgado, en el procedimiento de medidas provisionales coetáneas a la demanda de divorcio, autos núm. 1457/06, y cuya parte dispositiva, para lo que aquí nos interesa, es la siguiente:

1.- Se atribuye la guarda y custodia del hijo menor del matrimonio, David, al padre, D. Plácido, siendo la patria potestad compartida por ambos progenitores.

2.- Asimismo, se reconoce el correspondiente régimen de visitas para el progenitor con el quien no convive el hijo menor de edad, es decir, corresponde a la madre, D.ª Maribel, el siguiente régimen de visitas consistente en que dicha progenitora podrá ejercer tal derecho de velar por su hijo, comunicarse con él y visitarlo cuando ambos lo deseen y así lo acuerden, en el marco de un amplio régimen de visitas y sobre todo, flexible, debiendo respetarse las necesidades del hijo de tiempos para el estudio y la práctica de 3.-Para atender a las necesidades del hijo, en concepto de alimentos a cargo del progenitor no custodio, la madre, dado que no trabaja en estos momentos, se fija, de forma simbólica, en la cantidad de 60 euros mensuales, a abonar los cinco primeros días de cada mes en la cuenta que el padre, como progenitor no custodio, designe al efecto, y cuando tenga trabajo, deberá contribuir, por este concepto, en la cantidad del 20% de sus ingresos, cantidad anualmente actualizable según el IPC .

4.- Se atribuye el uso del domicilio familiar al hijo menor, y a su padre, por tener otorgada su guarda y custodia, y ello hasta que el hijo alcance su independencia económica, pudiendo la madre retirar, previo inventario, su ropa y enseres personales.

5.- Como contribución a las cargas del matrimonio, cada cónyuge abonará la mitad de la cuota hipotecaria, y ello hasta su total pago, o en su caso, su cancelación por otros motivos, como puede ser la venta futura de la vivienda, mientras que el resto de pagos y gastos inherentes a la vivienda familiar, especialmente los derivados del uso de la misma, serán de cargo del esposo, por ser su ocupante y a quien se le ha atribuido su disfrute; igualmente, los dos deben atender por mitad, al pago del IBI y demás gastos o tributos que recaigan sobre la propiedad del domicilio, pues pertenece en proindiviso a ambos.

En cuanto a lo solicitado por la esposa en su demanda reconvencional:

6.- Procede fijar una pensión compensatoria a favor de la esposa y a cargo del marido, por importe de 800 euros mensuales, a abonar en los cinco primeros días de cada mes, anual y automáticamente revalorizable de acuerdo con el IPC que establezca el INE u organismo que en el futuro le sustituya, en la cuenta que designe la esposa al efecto, y ello desde la notificación de la presente resolución, de acuerdo con lo indicado en el Fundamento de Derecho Cuarto de la presente sentencia.

7.- Procede fijar, en concepto de compensación económica, la cantidad de 40.000 euros, a abonar por el demandado en metálico, en un plazo máximo de tres años, de conformidad con lo dispuesto en el artículo 41 CFC.

8.- En cuanto al ejercicio de la acción de división del artículo 43 CFC , en relación con la vivienda familiar, debe declararse la procedencia del ejercicio de la misma, para su división en ejecución de sentencia, si bien, debiendo respetarse la duración del derecho de uso que pesa sobre la misma, a favor del hijo menor del matrimonio, hasta que éste alcance independencia económica, salvo acuerdo en un momento anterior entre ambos progenitores.

9.- No procede reconocer el derecho de la esposa a la litis expensas.

Todo ello sin expreso pronunciamiento en costas."

SEGON. Contra l'anterior sentència, la representació processal de Maribel va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 19 de maig de 2008 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.- Contra la sentència de divorci dictada en primera instància, interposen recurs d'apel·lació totes dues parts litigants. Els pronunciaments objecte de recurs són els relatius a la pensió compensatòria i a la compensació econòmica de l' art. 41 del CF , per la qual cosa començarem per aquesta darrera atès que la seva concessió constitueix un dels paràmetres que cal valorar a efectes de fixar la pensió compensatòria ( art. 84. 2 d. del CF ). La sentència de primera instància declara que la Sra. Maribel té dret a rebre aquesta compensació econòmica i en la quantitat de 40.000 ?. En canvi, el Sr. Plácido entén que ateses les seves circumstàncies patrimonials no pot ser concedida cap quantitat. A la demanda reconvencional de la Sra. Maribel es realitza un quadre del patrimoni mobiliari i immobiliari del demandant, en el qual es valoren les diferents partides patrimonials i, després, s'atribueixen per meitats iguals entre els dos cònjuges. La sentència de primera instància no cau en aquesta forma de distribuir el patrimoni propietat exclusiva del Sr. Plácido, tot i que per la quantitat concedida de 40.000 ? s'hi acosta força, doncs es computa un patrimoni mobiliari de 39.000 ?, un compte corrent amb 18.860 ?, un automòbil amb un preu de compra de 37.400 ? i un quad amb un preu de compra de 4.800 ?. També s'esmenta el domicili familiar que pertany per iguals parts indivises als dos litigants. Doncs bé, ha assenyalat la ja paradigmàtica STSJC de 27-4-00 que la compensació econòmica de l' art. 41 del CF no pot quantificar-se com si fos una participació en el patrimoni del cònjuge afavorit, doncs com recorda la sentència de 27-2-06: "Ya en nuestra primera sentencia de 27 de abril de 2000 mostramos la dificultad de elegir un criterio fijo en la materia de cuantificación de la compensación económica. En dicha sentencia rechazamos explícitamente el señalar una regla de participación en el patrimonio del cónyuge favorecido. Nos parecía -y nos sigue pareciendo- que tal criterio pugna abiertamente con el régimen de separación de bienes que rige en Cataluña, aún reconociendo que nos hallamos ante un elemento corrector del mismo. Se decía en la sentencia que establecer una cuota o porcentaje a atribuir al cónyuge menos favorecido en el momento de la crisis matrimonial significaría desnaturalizar la esencia de aquel régimen económico conyugal y asemejarlo al régimen de participación, régimen expresa y precisamente rechazado por el Parlamento catalán".

SEGON.- També convé recordar que per poder ser concedida aquesta compensació es requereix que es produeixi una situació de desigualtat entre els patrimonis d'ambdós cònjuges que, al mateix temps, suposi un enriquiment injust per a un d'ells, de forma que hagi un injustificat desequilibri patrimonial comparant la massa patrimonial pertanyent a cadascun. El requisit de l'enriquiment injust ha estat una innovació de l'actual art. 41 del CF en relació al seu precedent constituït per l' art. 23 de la CCDC , introduït per la Llei 8/93 . Ara bé, tal i com deia la STSJC de 27 d'abril de 2000: "La concurrencia de este requisito supone la aplicación de la abundante doctrina jurisprudencial sobre la materia (de la que son puros exponentes las sentencias de fechas 6 de marzo de 1995, 19 de febrero de 1996 y 5 de mayo de 1997) y, por tanto, la existencia de un aumento patrimonial por parte de uno de los cónyuges, el correlativo y causal empobrecimiento por parte del otro y la ausencia de motivo que justifique el desequilibrio económico. Quizás la Ley hubiera podido hablar, orillando problemas exegéticos, de una injusta desigualdad patrimonial, en vez de recurrir a una figura legal existente, que tiene su hermenéutica propia. Al no hacerlo así pueden surgir dudas acerca de lo que es realmente un enriquecimiento y cuándo realmente es éste sin causa.

Ciertamente, al dividirse un patrimonio no se produce un aumento de riqueza, sino, en todo caso, un desequilibrio en el resultado, con el consiguiente perjuicio del menos favorecido. La causa a menudo habrá de buscarse en el propio sistema económico matrimonial de separación de bienes, al que el instituto de la compensación le sirve, precisamente, de corrector. Y aún podría decirse, en abstracto, que siempre que un cónyuge trabaje sin retribución generará un enriquecimiento en favor del otro". I aclareix, en aquest sentit, la STSJC de 27-2-06 que: "aquesta Sala ha vingut situant el requisit de l'enriquiment injust en la pròpia causa de la desigualtat patrimonial, entenent que sempre que es doni un augment patrimonial d'un dels cònjuges del que l'altre cònjuge no hi participi per mor de la seva dedicació exclusiva a la llar i a cura dels fills o de la seva participació laboral en el negoci de l'altre cònjuge sense retribució o amb retribució insuficient, aquesta desigualtat precisament genera un enriquiment injust... O, en paraules de la sentència recent del Tribunal Suprem de data 12 de setembre de 2005, l'enriquiment injust es dóna quan s'ha produït la pèrdua d'oportunitat en el cònjuge que ha optat per la dedicació a la llar o per la situació laboral defectiva; pèrdua d'oportunitat que seria el factor suport que vindria d'alguna manera a substituir al concepte d'empitjorament que ha de qualificar el desequilibri".

En el supòsit que ara es planteja ens trobem que el Sr. Plácido només és propietari d'un immoble, en concret, del domicili familiar i, a més, per iguals parts indivises amb la Sra. Maribel. Com s'ha dit, per poder concedir la compensació econòmica de l' art. 41 del CF cal que hagi una desigualtat patrimonial entre els cònjuges, i aquesta desigualtat només es pot comprovar que existeix efectuant una comparació entre les dues masses patrimonials d'un i altre cònjuge, evidentment a la data de la ruptura matrimonial. Si no concorre aquesta desigualtat patrimonial no podrà existir tampoc cap enriquiment injust (SSTSJC de 27-2-06, 7-5-07 i 30-5-07). Aquesta comparació entre dos patrimonis només serà possible efectuar-la si podem disposar de la seva valoració, única manera en la qual és possible acreditar que existeix una desigualtat entre les dues masses patrimonials. Succeeix, però, que cap prova s'ha practicat per poder determinar el valor actual de l'únic immoble existent en el patrimoni dels litigants, atès que només sabem que els litigants són propietaris per iguals meitats indivises de l'habitatge familiar que segons consta a la nota informativa del registre de la propietat, es va valorar a efectes de la hipoteca que el grava, en la quantitat 125.611 ?, a data de 17-7-99, és a dir, fa gairebé nou anys. No s'ha aportat cap prova, ni tan sols pericial, que permeti conèixer el valor actual d'aquest capital immobiliari, per la qual cosa no és possible determinar si realment concorre una situació de desequilibri patrimonial injustificat, doncs és clarament presumible que aquest actiu tingui un valor superior al patrimoni mobiliari del Sr. Plácido, que aquest valora en 89.400 ? al seu escrit de recurs, inclosos els dos vehicles de la seva propietat. Veure en aquest sentit la STSJC de 3-4-07. Si la falta de tota valoració impedeix saber si concorre el requisit essencial previst a l' art. 41 del CF , es fa encara més difícil poder-ho fer si tenim que els dos cònjuges són copropietaris proindivís de l'habitatge familiar, per la qual cosa, pel que fa a aquest bé, els seus respectius patrimonis queden igualats, especialment si tenim en compte que la Sra. Maribel no ha realitzat mai cap activitat laboral remunerada, havent-se dedicat sempre a la llar i a la cura del fill, per la qual cosa la seva quota de propietat no pot procedir més que dels ingressos obtinguts pel seu marit, produint-se així una compensació patrimonial entre ambdós. Certament que encara està gravat amb una hipoteca que finalitzarà el 31 d'agost de 2014 i que, per tant, encara falten sis anys per acabar d'amortitzar-la, la qual cosa han de fer a partir d'ara tots dos litigants per parts iguals atès que així ha estat resolt a la sentència de primera instància en un pronunciament que no ha estat apel·lat. Així, al ser la Sra. Maribel copropietària de l'habitatge, no havent contribuït a la seva compra en els vuit primers anys de vigència de la hipoteca, es produeix, certament, un reequilibri patrimonial entre ambdós litigants, amb el matís ja esmentat que ens falta una valoració actual per determinar-ne el seu exacte abast. Ens queda només valorar el patrimoni mobiliari del Sr. Plácido, però ja s'ha indicat anteriorment que està format per uns actius (fons de pensions i comptes corrents), d'aproximadament 44.000 ?, i que si afegim l'automòbil i el quad, el propi Sr. Plácido el valora en 89.000 ?. Tenint en compte, doncs, aquest import, i, especialment, tal i com s'ha dit, que la Sra. Maribel ha percebut la meitat indivisa de l'habitatge familiar, gravat amb una hipoteca que s'amortitzarà l'agost de 2014, i per la qual actualment estant pagant per parts iguals unes quotes mensuals de 345,71 ?, no es pot considerar que es produeixi la situació de desequilibri patrimonial ni d'enriquiment que fan que s'hagi de reconèixer la compensació econòmica de l' art. 41 del CF , i menys encara en la quantitat de 40.000 ? concedida en primera instància, i que suposa gairebé la meitat del patrimoni mobiliari del Sr. Plácido, especialment quan en el patrimoni immobiliari s'ha produït un reequilibri entre les masses patrimonials dels dos litigants, en la forma que ha estat descrita. Escau, doncs, estimar el recurs del Sr. Plácido pel que fa a aquesta qüestió.

TERCER.- Es objecte de recurs la pensió compensatòria de l' art. 84 del CF , que ha estat fixada en 800 ? al mes amb una limitació temporal de dos anys. El Sr. Plácido pretén amb el seu recurs que sigui reduït el seu import a 300 ? al mes, mentre que la Sra. Maribel vol que s'augmenti fins a 1.372,85 ? al mes, o subsidiàriament fins a 1.045 ?, i que s'estableixi sense cap límit temporal. Convé recordar que la pensió compensatòria té com a finalitat compensar a un dels cònjuges de la pèrdua del nivell de vida o del nivell econòmic que li causarà la ruptura matrimonial. Per això està condicionada per dos factors, per una banda, el nivell de vida que gaudia el cònjuge constant matrimoni i, per tant, abans de la ruptura, i per altra banda, el nivell que pugui mantenir qui ha de pagar la pensió després de la ruptura matrimonial, doncs la seva concessió no pot provocar l'empitjorament de la situació econòmica del cònjuge que en resulti deutor ( art. 84.1 del CF ). Així, doncs, no té com a finalitat la d'igualar els patrimonis d'ambdós cònjuges ni tampoc obtenir una participació en els guanys de l'altre cònjuge. Pretén evitar la pèrdua de nivell de vida i que es causi una situació de precarietat econòmica precisament motivada per la ruptura. Certament que manta vegades una situació de crisi matrimonial comporta una pèrdua de disponibilitat econòmica per a tots dos cònjuges atès que necessàriament comporta un augment de despeses (s'han de mantenir dues cases en lloc d'una, es poden incrementar les despeses per desplaçaments, assistencials...), quan, en canvi, els ingressos econòmics continuen sent els mateixos. Per això, el primer paràgraf de l' art. 84 del CF disposa que un dels límits per fixar aquella pensió serà el nivell de vida que li queda a qui l'ha de pagar. Així, si ambdós cònjuges perden un mateix nivell de vida no sorgeix el dret a percebre pensió compensatòria. Només n'hi haurà si un d'ells en resulta més afectat negativament. En aquest cas la nova situació creada s'haurà de corregir aplicant els criteris previstos a l' art. 84.2 del CF , aplicant-se així un principi de solidaritat. En aquest sentit, diu la STSJC de 26-5-05 que: "Efectivament, per a lucrar pensió compensatòria no n'hi ha prou amb la producció d'un perjudici en termes absoluts; perjudici que rarament estarà absent en un cas de ruptura de parella i rarament afectarà només a un dels seus components.

El legislador català no es refereix a aquesta mena de perjudici que es podria qualificar de consubstancial o inherent a qualsevol fenomen de trencament de la convivència, sinó a un perjudici necessàriament fruit d'un element comparatiu i, per tant, mai no absolut, sinó relatiu. Si els dos cònjuges han resultat afectats per la ruptura en iguals termes, lògicament res no s'han de compensar l'un a l'altre. L'esmicolament d'una economia integrada per les aportacions dels dos farà que sovintegin els casos de despeses duplicades, amb perjudici mutu obvi. L' art. 84 del C. de Família , amb la seva previsió sobre que una part ha de quedar «més» perjudicada requereix, per a la seva aplicació, la referida desigualtat de futur". Així, doncs, per determinar si existeix el dret a percebre-la caldrà examinar, primer, la situació econòmica en què queda la part més desfavorida, després, quines seran les seves necessitats per mantenir un estatus de vida semblant, i finalment, si el deutor té capacitat econòmica suficient per fer- hi front. No es pot oblidar que no té per finalitat igualar patrimonis o ingressos i, així, si les necessitats de qui la reclama ja queden cobertes, resultarà irrellevant que el cònjuge a qui se li reclami també hagi vist reduït el seu nivell de vida, o el continuï mantenint igual o, fins i tot, l'hagi pogut augmentar. Si fem aplicació d'aquesta construcció dogmàtica a la situació vital dels ara litigants, aquests no discuteixen la procedència de concedir una pensió compensatòria per la Sra. Maribel, si no que discuteixen només el seu import i la seva durada. Seguint els criteris de l' art. 84.2 del CF , ens trobem que la Sra. Maribel no ha treballat per compte aliè o per compte propi durant els setze anys que ha durat el matrimoni; no disposa de cap mena de patrimoni que li proporcioni rendes; no té cap qualificació professional i actualment té quaranta-quatre anys d'edat.

També s'ha de tenir en compte, evidentment, que atès el que s'ha idnicat als paràgrafs anteriors, no se li reconeix dret a percebre la compensació de l' art. 41 del CF. Pel que fa al seu estat de salut, consta a les actuacions diversa documentació mèdica de la qual resulta que pateix de fa temps d'un trastorn depressiu ansiós, un trastorn de personalitat tipus Cluster C i un trastorn adaptatiu amb ansietat. Ella mateixa indica al seu escrit de recurs que, precisament, aquest historial mèdic és de tipus depressiu, i retreu a la sentència apel·lada que no l'ha tingut en compte. Tampoc es pot bandejar que el domicili familiar s'atribueix al Sr. Plácido, qui té atribuïda la guarda del fill comú, tot i que la Sra. Maribel, ara com ara, no ha d'afrontar cap despesa per satisfer la seva necessitat d'habitatge atès que viu a un pis propietat de la seva mare. Si aquestes són les circumstàncies que concorren en la Sra. Maribel, per la seva banda, el Sr. Plácido té la guarda del fill, amb una obligació de pagar aliments per part de la progenitora no custòdia que ha estat fixada en 60 ? al mes, i en un 20 ? dels seus ingressos quan tingui treball. El Sr. Plácido es viatjant de comerç, per la qual cosa els seus ingressos no són uniformes durant l'any, per bé que, com a mitjana, percep mensualment un salari d'aproximadament 2.680 ?, sense que disposi de cap més altre patrimoni mobiliari i immobiliària que l'anteriorment esmentat. Pel que fa a la capacitat laboral de la Sra. Maribel i a les perspectives d'incorporar-se al mercat labora, tan per la seva qualificació, com per la seva edat, com pels trastorns depressius dels què continua en tractament, consta acreditat com a fet nou esdevingut amb posterioritat a la sentència de primera instància, que va estar treballant des del 6 de novembre de 2007 fins el 25 de gener de 2008, amb la categoria de peó de fàbrica. Així, doncs, les seves perspectives laborals, no són nul·les, si no que encara que sigui en activitats d'escassa o baixa qualificació professional, pot accedir a un lloc de treball, la qual cosa ens permet valorar la incidència negativa que hi podria tenir el seu estat de salut. Si tenim present totes aquestes circumstàncies i, especialment, la seva edat actual de quaranta-quatre anys, considerem excessiva la quantitat fixada en instància de 800 ?, sent més adient reduir-la fins a 600 ? al mes.

QUART.- La darrera qüestió que es planteja és el límit temporal de dos anys fixat a la percepció de la pensió compensatòria. Encara que l' art. 86.1 d) del CF permeti establir una limitació temporal en la percepció de la pensió compensatòria, no és obligatori fer-ho en tot cas. Així, ja diuen les SSTSJC de 2-3-02 i 21-6-04 que: "La doctrina de esta Sala admite la fijación de un límite temporal en la prestación de la pensión compensatoria, cuando puedan determinarse al momento todas las circunstancias que se relacionan en el art. 84; lo que ocurre es que esta misma doctrina admite también que no se fije tal plazo en el caso contrario, esto es, cuando, dadas las circunstancias de necesidad, no pueda determinarse la duración de ésta, quedando entonces al devenir de posteriores modificaciones de la situación personal y económica de la persona favorecida". I afegeix la STSJC de 27-10-05 que: "Certament, aquest Tribunal ha considerat que la declaració del precepte que ara s'estudia, a la lletra: «el dret a la pensió compensatòria s' extingeix, d) pel transcurs del termini pel qual es va establir», no suposa la fixació obligatòria i «a priori» d'un límit temporal a la pensió equilibradora del nivell de vida d'ambdós cònjuges una vegada trencat el vincle matrimonial. Sinó que, aquesta determinació de la durada de la pensió compensatòria, ad limine, o sigui en el moment de fixar el seu import, dependrà de les circumstàncies del cas concret, ja que: a) de ben segur, es poden presentar supòsits en què sigui aconsellable fixar una limitació de la durada de la pensió en el moment del seu naixement (casos en què el vincle conjugal ha sigut de curta durada, cònjuges joves que estan en posició d'entrar novament en el mercat laboral, poca importància del desequilibri econòmic, etc.), b) però també és plenament possible i de fet freqüent, que en matrimonis de llarga durada (com el que tractem de quasi quaranta anys de convivència) en què per virtut de circumstàncies socials, de pactes expressos o tàcits entre els cònjuges, un d'ells hagi tingut exclusivament cura dels fills, de la llar i de l'altre cònjuge, i sigui gairebé impossible que pugui reingressar o entrar per primera vegada en el mercat laboral per tal d'atendre a la seva subsistència, no és possible fixar «a priori» un termini a la duració de la pensió compensatòria, ja que aquest fet podria comportar deixar en el futur un dels cònjuges en un estat d'extrema pobresa, situació que sense dubtes no cerca la norma. Per tant, és doctrina assumida per aquesta Sala: que en els casos en què no és possible o és summament complexa endevinar si en el futur el cònjuge que requereix la pensió de l' article 84 del CF assolirà una millora de la seva situació econòmica i es valdrà per si sol per atendre les seves necessitats, els òrgans judicials fugiran de la fixació ad limine d'un límit temporal a l'avandita pensió compensatòria". Atesa aquesta doctrina, ens trobem que encara que la Sra. Maribel no ha treballat per compte propi o aliè durant els setze anys que ha durat el matrimoni, en canvi, atesa la seva edat, encara jove, pot accedir al mercat laboral, com de fet ja ha començat a fer amb un contracte temporal, segons s'ha vist anteriorment.

Es raonable pensar, doncs, que està dotada de prou recursos personals com per valer-se de sí mateixa sense necessitat de dependre durant tota la resta de la seva vida d'una pensió compensatòria, per la qual cosa considerem que escau mantenir el límit temporal establert a la sentència de primera instància. Tenim en compte també, com un element més per resoldre en el sentit indicat, que les parts han consentit el pronunciament de la sentència de primera grau que declara procedent l'exercici de l'acció de divisió prevista a l' art. 43 del CF envers el domicili familiar.

CINQUÈ.- No escau efectuar pronunciament pel que fa a les costes causades en aquesta alçada.

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Estimem, parcialment, el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal Don. Plácido, i desestimem el recurs interposat per la representació processal de Doña. Maribel, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida, en procediment de judici de divorci núm. 1420/06 , que revoquem parcialment, en el sentit, que deixem sense efecte el pronunciament relatiu a la compensació econòmica de l' art. 41 del CF i fixem l'import de la pensió compensatòria que ha de percebre la Sra. Maribel, en la quantitat de 600 ? al mes. Confirmem la resta dels seus pronunciaments. No escau efectuar condemna pel que fa a les costes causades en aquesta alçada.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, la pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.