Sentencia Civil Nº 178/2008, Audiencia Provincial de Girona, Sección 1, Rec 22/2008 de 30 de Abril de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ PRIMERA

GIRONA

APEL·LACIÓ CIVIL

Rotlle núm. 22/2008

Actuacions: procediment ordinari núm. 306/2007

Jutjat Primera Instància 2 Girona (ant.CI-6)

SENTÈNCIA NÚM. 178/08

PRESIDENT

Fernando Lacaba Sánchez

MAGISTRATS

Fernando Ferrero Hidalgo

Carles Cruz Moratones

Girona, trenta d'abril de dos mil vuit

Hem vist el rotlle d'apel·lació núm. 22/2008, en el qual ha estat part apel·lant EDISA TELECOMUNICACIONES, S.L,

representada per la procuradora ESTHER SIRVENT CARBONELL i dirigida pel lletrat ANTONI TIBURCIO RIBOT, i part apel·lada

CIBERTEL, S.L, representada pel procurador JOAN ROS CORNELL i dirigida pel lletrat JOAN XIFRA GARCIA. Ha actuat com a

ponent en la vista d'aquest recurs el magistrat Carles Cruz Moratones.

Antecedentes

Primer. El Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Girona (ant.CI-6), en les actuacions 306/2007, que se segueixen a instància EDISA TELECOMUNICACIONES, S.L, representat per la procuradora ESTHER SIRVENT CARBONELL i defensat pel lletrat ANTONIO DE TIBURCIO RIBOT, contra CIBERTEL, S.L, representat pel procurador JOAN ROS CORNELL, i defensat pel lletrat JOAN XIFRA GARCIA, va dictar Sentència la decisió de la qual, literalment copiada, diu així: "Que desestimando la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales D. Esther Sirvent Carbonell en nombre y representaicón de EDISA TELECOMUNICACIONES S.L. debo absolver y absuelvo al demandado CIBERTEL S.L. de la pretensión ejercitada, con expresa imposicón de costas a la parte actora.".

Segon. La part demandant va recórrer en apel·lació contra la Sentència esmentada i per aquest motiu les actuacions es van elevar a aquesta Audiència, i es van seguir els tràmits establerts a la LEC.

Tercer. En la tramitació d'aquest recurs s'han observat les prescripcions legals corresponents.

Fundamentos

Primer. Acceptem els de la Sentència contra la qual s'apel la.

Segon. En el present procediment la part demandant reclama el pagament d'uns treballs efectuats en un hotel situat a la localitat francesa de Bagnères de Luchon i ho fa davant una contractista de la mateixa obra. La sentència nega la legitimat passiva de la demandada i l'absol amb imposició de costes a la part demandant.

Contra tal decisió s'alça la part demandant.

Tercer. La sentència d'instància atribueix la desestimació de la demanda a una manca de prova suficient per poder considerar que la contractista demandada va, alhora, subcontractar a la part demandant que havia de fer la instal lació de les antenes de televisió i del sistema de pagament per veure (PPV) en a l'hotel.

Com ja hem dit en altres ocasions, abans d'entrar en l'examen de la prova practicada cal recordar els principis processals que regeixen en aquesta matèria de càrrega probatòria. Ens hem de centrar en l' article 217 de la LEC 2000 que té el seu antecedent immediat en l' article 1.214 del Codi civil , actualment ja derogat. Aquest precepte consagrava la càrrega de la prova distribuint-la segons es reclami el compliment d'una obligació (en aquest cas li correspon al demandant aquella càrrega relativa als denominats fets "constitutius") o es proclami l' extinció d'una obligació (en aquest cas, li correspon al demandat, els denominats fets "extintius" o "impeditius"). Ara bé l'aplicació d'aquest precepte va anar adquirint matisos jurisprudencials per tal d'adaptar-lo a les exigències constitucionals i a la flexibilitat necessària en tot anàlisi de les controvèrsies litigioses derivades de les relacions humanes. No s'escapa a ningú que la distribució de la càrrega de la prova té sentit quan no hi ha prova suficient i, aleshores, cal decidir quina part ha de suportar les conseqüències de la manca de prova. Quan existeix prova suficient, resulta indiferent quina part l'hagi proporcionat al Tribunal. Dit en altres paraules, la càrrega probatòria es transcendental només quan manca la prova perquè, quan aquesta existeix, resulta irrellevant qui l'hagi proporcionada al tribunal.

Així resulta que s'ha vingut interpretant aquell precepte del Codi civil, tant doctrinalment com jurisprudencial, en el sentit que la tutela judicial efectiva ( art- 24-1 de la CE ), la justícia material i la realitat social han recomanat recórrer als criteris de normalitat (cal demostrar allò que és anormal, i per conseqüent "impeditiu") i presumir-se allò que és normal en unes relacions humanes, o bé en l'estat normal o natural de les coses o en situacions de fet o de dret; cal tenir present la facilitat o proximitat (disponibilitat) de cada part als mitjans probatoris per evitar situacions desproporcionades de manca d' igualtat processal o bé que denotin una manca absoluta de bona fe processal en l'establiment de la veritat material; i finalment com a conseqüència de tot això, la necessària flexibilitat en l' aplicació de les normes de distribució de la càrrega probatòria. Aquests principis ja es recullen en l' actual article 217 de la LEC 2000 .

Quart. Dit això, remarquem que la suposada errònia valoració de la prova per part de la jutgessa d'instància rau en la declaració del legal representant de la demandant i del germà d'aquest representant i empleat de la societat i també en el testimoni d'un proveïdor de material de la demandant. Però si ja resulta sorprenent que davant d'una contractació d'una obra que ha comportat una facturació de 24.938'32 euros no hi hagi el més mínim rastre documental que acrediti el compromís en l'acceptació de l'encàrrec i l'oferta del propi encàrrec fet per la contractista, tampoc de la prova practicada en especial el testimoni aliè a l'empresa (el proveïdor de material a la demandant) es pot arribar a la conclusió que qui va encarregar la instal lació de les antenes de televisió, satèl lit i PPV va ser la pròpia contractista demandada que tenia encomanada per la societat propietària de l'hotel per instal lar les centraleta de telèfon, xarxa telefònica interior, el sistema de internet , el servidor i xarxa informàtica de l'hotel, software i les càmeres de videovigilància.

En efecte, una cosa es que les dues empreses haguessin de treballar de manera coordinada entre elles per fer les tasques respectives (el testimoni Sr. Jose Daniel ha reconegut que el seu material instal lat requeria que la tasca de Cibertel, SL estigués acabada correctament) i, per això, haguessin de fer reunions conjuntes (el testimoni només va ser present a una reunió entre actora i demandada i en la qua no es va acceptar la proposta d'instal lació sinó que va ser més tard quan es va acceptar per no sabem qui) i altra, molt diferent, que la contractista subcontractés a la demandant per comprometre's a pagar l'import de la seva feina. I això tant transcendental calia demostrar-ho a la demandant, la qual, per cert, ni tan sols ha justificat perquè primer es va dirigir per cobrar a la propietària de l'hotel (i beneficiària dels treballs realitzats) i, posteriorment, es va dirigir a la contractista sense que en consti quin motiu va tenir la propietària per negar-se a pagar allò que estava realitzat en la seva propietat (l'hotel). En conclusió, un contracte entre demandant i demandada no es pot deduir d'elements de prova tan fràgils com els que ha presentat la part demandant sense fer intervenir per res a la propietària de l'hotel ni haver-la demandat ni haver acreditat quina era la causa de la negativa d'aquella a fer front a la factura que, en un primer moment, se li va lliurar. Per tant resulta plenament ajustada a dret la decisió de la jutgessa d'instància de desestimar la demanda.

Cinquè. La desestimació del recurs d'apel lació comporta imposar el pagament de les costes d'aquesta alçada a la part apel lant com a conseqüència del seu recurs, en aplicació de l' article 398.1 de la LEC .

Sisè. Atès que aquest és un procediment seguit per raó de la quantia (i no de la matèria) la qual és inferior als 25 milions de pessetes (150.000 euros, segon RD 1417/2001 ), contra la sentència definitiva en apel lació no es pot interposar recurs de cassació ni per interès cassacional, segons ha vingut reiterant el Tribunal Suprem en les interlocutòries de 26.2.02, de 5.2.02 (tres de la mateixa data); de 12.2.02 (7 de la mateixa data) i de 8.6.04, entre d'altres. Considera el Tribunal Suprem que les vies processals de l' article 477.2 de la LEC són distintes i excloents i, per aquest motiu, els assumptes per raó de la quantia no poden utilitzar la via de l'interès cassacional (article 477.2.3) que queda reservada únicament als procediments seguits per raó de la matèria. Aquest criteri ja ha estat estimat constitucional pel Tribunal Constitucional en les seves sentències 164/2004; 150/2004 i les interlocutòries 191/2004 i 201/2004.

Per la seva banda, la disposició final setzena de la LEC condiciona la possibilitat d'interposar el recurs extraordinari per infracció processal a que concorri motiu per a la interposició del recurs de cassació. Com ja s'ha dit, no hi cap aquesta classe de recurs en aquest cas, per la qual cosa tampoc es possible interposar el recurs extraordinari esmentat.

Fallo

1.- Desestimem el recurs d'apel·lació formulat pel procurador de la part apel·lant EDISA TELECOMUNICACIONES, S.L.

2.- Confirmem íntegrament la decisió de la resolució de data 6-11-07, que va dictar el Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Girona en les actuacions de Procediment ordinari núm. 306/07, de què dimana aquest rotlle, i imposar a la part apel·lant les costes d'aquesta alçada.

Contra la presente resolución no es pot interposar cap recurs ordinari de cap classe ni l'extraordinari per infracció processal.

Expediu testimoniatges d'aquesta resolució, uniu-los al rotlle corresponent i trameteu-los al Jutjat de procedència, juntament amb les actuacions originals.

Aquesta és la nostra Sentència que, jutjant de manera definitiva, pronunciem, manem i signem i que es dipositarà al Llibre de sentències d'apel·lació.

PUBLICACIÓ. En data d'avui, el magistrat ponent, Carles Cruz Moratones, ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.