Sentencia CIVIL Nº 19/2020, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 18/2020 de 18 de Junio de 2020

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

Recurs de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 18/2020

SENTÈNCIA NÚM. 19

President:

Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Magistrats:

Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Il·lm. Sr. Jordi Seguí Puntas

Barcelona, 18 de juny de 2020

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'indiquen més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 18/2020 contra la Sentència dictada en el recurs d'apel·lació 763/2018 de la Secció Civil 2a de l'Audiència Provincial de Lleida arran del procediment ordinari 638/2017 del Jutjat de Primera Instància 4 de Lleida (ant. CI- 4). El Sr. Luis Miguel hi ha interposat sengles recursos, representat pel procurador JOAN GRAU MARTI i defensat pel lletrat JUAN BALDRICH CABALLE. Els Srs. Juan Miguel i Esmeralda, part contra la qual es recorre en aquest procediment, han estat representats per la procuradora CARMEN GLORIA CLAVERA CORRAL i defensats pel lletrat FERNANDO PORTOLES BOSCH.

Antecedentes

PRIMER. La procuradora dels tribunals Sra. Mª ANTONIA VILA PUYOL va actuar en representació de Luis Miguel per formular la demanda de procediment ordinari 638/2017 del Jutjat de Primera Instància 4 de Lleida (ant. CI-4). Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 14 de juny de 2018, la part dispositiva de la qual diu el següent:

'DESESTIMAR la demandainterpuesta por D. Luis Miguel contra Dña. Esmeralda y D. Juan Miguel, ABSOLVIÉNDOLOSde todos los pedimentos efectuados en su contra.

Todo ello con expresa imposición de las costas a la parte demandante'.

SEGON. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar-hi un recurs d'apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 2a de l' Audiència Provincial de Lleida, la qual va dictar Sentència en data 19 de novembre de 2019, amb la següent part dispositiva:

'Desestimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Luis Miguel contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Lleida, en procediment de judici ordinari núm. 638/17, que confirmem, amb imposició a l'apel·lant de les costes causades en aquesta instància'.

TERCER. Contra aquesta Sentència, la representació processal de Luis Miguel va interposar-hi un recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per mitjà de la interlocutòria de data 27 de febrer de 2020, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre a tràmit el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal interposat, que es va traslladar a la part objecte del recurs perquè pogués formalitzar oposició per escrit en el termini de vint dies.

QUART. Per mitjà de la provisió de data 27 de maig de 2020 es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació i, de conformitat amb l' article 485 de la Llei d'enjudiciament civil, es va adiar la decisió, que ha tingut lloc el 4 de juny de 2020.

Ha estat ponent la magistrat senyora Maria Eugenia Alegret Burgues.

Fundamentos

PRIMER.Plantejament

Contra la Sentència dictada en data 19 de novembre de 2019 per la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida que confirma la Sentència del Jutjat de Primera Instància, desestimatòria de la demanda de reclamació d'honoraris de lletrat, la defensa de la part demandant hi interposa un recurs extraordinari per infracció processal, que planteja en un únic motiu, i un recurs de cassació per interès cassacional, que formula igualment en només un motiu.

SEGON.Recurs extraordinari per infracció processal. Article 469.1.2 de la LEC . Motivació. Desestimació

1. Sobre la base de la infracció de l' article 469.1.2 de la LEC 1/2000 s'al·lega en el recurs que l'Audiència Provincial ha infringit l' article 218.2 de la LEC, segons el qual: 'Les sentències s'han de motivar expressant els raonaments fàctics i jurídics que condueixen a l'apreciació i la valoració de les proves, així com a l'aplicació i la interpretació del dret. La motivació ha d'incidir en els diferents elements fàctics i jurídics del plet, considerats individualment i en conjunt, ajustant-se sempre a les regles de la lògica i de la raó.'

A continuació, el recurrent formula una sèrie d'al·legacions sobre determinats fets que es diuen acreditats documentalment i sobre els mitjans de prova que es van practicar durant el procediment. Combat l'afirmació de la Sentència d'apel·lació en relació amb l'absència de prova d'un presumpte pacte verbal amb els demandats, de conformitat amb el qual només es podrien facturar els honoraris que es reclamen en la demanda quan es cobrés el preu just per l'expropiació de les finques objecte de l'encàrrec.

Es diu que la Sentència resulta arbitrària perquè eludeix, sense cap explicació, documents existents en les actuacions.

Els documents que al seu parer acreditarien el pacte verbal serien les diferents factures emeses en què el lletrat demandant va desglossar els serveis oferts a la part demandada.

2. El motiu es desestima.

La Sentència d'apel·lació es troba degudament motivada pel que fa a aquest punt.

S'hi afirma que l'Audiència només disposa del contracte d'arrendament subscrit entre les parts el dia 26.10.2007 (n'existeix un altre de l'any 2009 que aquí no resulta escaient).

Diu l'Audiència que el contracte tenia per objecte'asistencia técnica agraria; jurídica y de gestiones accesorias en el procedimiento de expropiación sobre los bienes y derechos afectados por el proyecto de construcción: 'Autovía A-22 Lleida-Huesca', en relació a una finca propietat dels demandats, on a la seva clàusula tercera es va estipular que els honoraris professionals s'abonarien 'en el momento del pago de las indemnizaciones'. Ara bé, la clàusula quarta d'aquest mateix contracte disposa que no són objecte del mateix les actuacions professionals i de gestió realitzades davant el Jurat Provincial d'Expropiació i davant els Tribunals de Justícia. És aquest el cas, atès que el que es reclamen ara són els honoraris meritats i facturats per l'assistència jurídica al procediment contenciós administratiu núm. 328/211 del TSJC. No consta cap document ni s'ha aportat cap prova que acrediti l'existència d'aquest pretès pacte verbal, i, de fet, a l'escrit de recurs no se n'assenyala cap que permeti concloure la seva existència, per la qual cosa no es pot considerar acreditat ( art. 217.3 de la LEC )'.

Per tant, considera que cap dels documents aportats no acredita l'existència d'un pacte verbal.

3. El deure de motivació de les sentències ( article 120.3 CE i article 218.2 de la LEC) constitueix l'exigència d'expressar-hi els criteris essencials de la decisió -ratio decidendi- per tal d'afavorir que les parts els coneguin i, si escau, permetre'n l'eventual control jurisdiccional.

El compliment d'aquest deure no pot reduir-se a l'aspecte merament formal, sinó que, per la seva essencialitat, s'imposa que respongui a la lògica i a la raó, amb exclusió de qualsevol arbitrarietat ( article 9.3 CE i article 218.2 de la LEC), cosa que requereix no només evitar que l'argumentació expressada parteixi de premisses inexistents o palesament errònies, sinó també que el seu discurs incorri en esquerdes lògiques de tal magnitud que les conclusions assolides no puguin considerar-se basades en les raons adduïdes, sinó en altres que no s'expliquen (veg. STSJCat 100/2016 de 15 des. FJ 2).

Tampoc no és exigible que el Tribunal dugui a terme una exhaustiva descripció d'aquest procés intel·lectual, ni li imposa una determinada extensió, intensitat o abast en el raonament emprat, com tampoc no exigeix una anàlisi detallada sobre tots i cadascun dels elements i al·legacions, de fet o de dret, que s'hagin introduït en el litigi, sinó que n'hi ha prou que la resolució ofereixi els raonaments reveladors de laratio decidendi, de manera que en permeti el coneixement a les parts i l'eventual revisió mitjançant el sistema de recursos previst legalment.

4. Un cop això exposat, no existeix ni cap insuficiència ni arbitrarietat en l'esmentada motivació de la Sentència, sinó que el que resulta incomprensible és que es pretengui provar un pacte verbal mitjançant documents/factures emeses unilateralment per la part actora.

5. Sota el pretext de la denúncia d'insuficiència de la motivació, el que en realitat es pretén és una nova valoració de la prova quan això no és possible en aquest grau processal.

Segons que hem afirmat reiteradament seguint la doctrina del Tribunal Suprem - STS 28 de novembre de 2008 i 30 de juny de 2009, entre altres-, els errors en la valoració de la prova no poden ser canalitzats per la via de l' article 469.1.2 de la LEC. Aquest motiu d'infracció processal queda reservat al compliment de les normes processals reguladores de la sentència. Aquestes normes corresponen al procediment per dictar-la, la forma i el contingut de la sentència i els seus requisits interns.

La possibilitat d'impugnar la valoració de la prova efectuada pel tribunal d'apel·lació mitjançant el recurs extraordinari per infracció processal -que no pot convertir-se en una tercera instància- és excepcional, atès que es tracta d'una funció sobirana i exclusiva dels òrgans judicials d'instància, que només és revisable quan s'infringeix l' article 24.1 CE quan s'incorre en arbitrarietat o irracionalitat o quan es parteix d'un error de fet palmari (veg. STS1 774/2012, de 27 de desembre FJ2; 147/2013, de 20 març FJ3II; 302/2013, de 14 maig FJ72, i 40/2015, de 4 febrer FJ9).

Amb tot, fins i tot salvant per raons de tutela judicial efectiva el defecte formal observat, han de rebutjar-se totes les al·legacions realitzades en el motiu ja que no s'hi concreta o explica res sobre quines normes de valoració de la prova documental ( article 319.1 i 326.1 LEC) haurien estat vulnerades ni on es troba l'error notori que es diu patit pel tribunal.

TERCER.Antecedents

Són antecedents necessaris de què hem de partir, els següents:

1. Els demandats van subscriure un contracte d'arrendament de serveis amb l'advocat actor el dia 26 d'octubre de 2007 (doc. 1, foli 51 de les actuacions), l'objecte del qual era 'Asistencia técnica agraria; jurídica y de gestiones accesorias en el procedimiento de expropiación sobre los bienes y derechos afectados por el proyecto de construcción: 'Autovía A-22 Lleida- Huesca, Tramo variante de Almacelles (Este)- Límite provincia de Huesca'; en relación a los siguientes bienes y derechos: Término Municipal: Almacelles; Polígono NUM000; Parcela NUM001'.

Els honoraris a satisfer eren del 2% sobre el total de les indemnitzacions a percebre, que corresponien l'1,5% al lletrat, i el 0,50% al pèrit.

En el pacte tercer es va disposar: ' Los honorarios más el IVA, gastos de desplazamiento y suplidos serán abonados en el momento del pago de las indemnizaciones. No obstante, los profesionales en cualquier momento podrán exigir para atender sus necesidades, la entrega de cantidades a cuenta, para compensar los suplidos y percibir parte de los honorarios por el importe que consideren conveniente'.

En el pacte quart: ' El objeto de este contrato es la prestación de servicios de asistencia, representación, asesoramiento jurídico y técnico, recursos administrativos y gestión accesoria en todo el procedimiento de la expropiación y ante el Ministerio de Fomento.

No es objeto de este contrato:

a) Las actuaciones profesionales y de gestión ante el Jurado Provincial de Expropiación y los Tribunales de Justicia.

b) La actividad pericial agraria que de forma compartida será desarrollada por el Ayuntamiento en los términos antes dichos.

c) La gestión administrativa que será desarrollada por el Ayuntamiento'.

2. L'actor reclama en aquest procediment iniciat l'any 2017 la factura núm. NUM002 de 12.1.2017 per un import de 21.093,58 euros corresponent al procediment contenciós administratiu núm. 328/2011 que va interposar a nom dels demandats contra la desestimació presumpta per silenci administratiu del Jurat Provincial d'Expropiació Forçosa de Lleida.

3. El procediment va concloure amb el Decret de 4 de desembre de 2012, pel qual es va disposar l'arxivament per desistiment de la part actora amb imposició de costes. El lletrat avui actor va recórrer contra aquesta resolució. El recurs va ser estimat, de manera que va quedar sense efecte la imposició de costes mitjançant la resolució de 6 de febrer de 2013, sense que consti cap altra actuació processal.

4. L'avui actor, una vegada va conèixer que l'Administració havia satisfet als demandats el preu just acordat en un procediment judicial posterior, seguit també davant el TSJC, va emetre diferents factures pels seus serveis, tant pels compresos en el contracte abans esmentat, com pels previstos en el pacte 4t (dos procediments judicials, el que ara es reclama i el procediment en què es va fixar el preu just que no és objecte d'aquest litigi). Aquestes factures han estat exigides també en diferents procediments judicials.

5. Segons el Jutjat de Primera Instància, pel que fa als serveis prestats en virtut de la clàusula quarta del contracte, no va existir cap pacte sobre el moment en què havia de fer-se el pagament, a diferència de les feines objecte del contracte, que havien d'abonar-se una vegada s'hagués cobrat el preu just.

6. Els òrgans d'instància afirmen que des de l'any 2013 el demandant coneixia que els seus serveis en relació amb aquest procediment havien finalitzat i per tant podia quantificar els seus honoraris, i concloïen després de l'anàlisi de la prova que aquests serveis eren susceptibles d'individualització i diferents dels duts a terme posteriorment a compte dels mateixos clients, encara que es referissin en general a l'expropiació forçosa de la finca i que, de fet, el mateix actor els havia facturat i reclamat en forma separada.

7. Sobre la base d'aquests arguments, els òrgans d'instància van apreciar l'excepció de prescripció de la pretensió actuada que havia al·legat la part demandada en contestar la demanda, en aplicació de l' article 121-23.1 del CCCat.

8. Contra aquesta decisió es formula el recurs de cassació per interès cassacional que seguidament es resol.

QUART.Recurs de cassació. Prescripció de l'acció exercitada. Còmput del termini. Article 121-23.1 CCCat

1. En l'únic motiu del recurs de cassació per interès cassacional es denuncia com a infringit l' article 121-23.1 del CCCat i se sol·licita que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es pronunciï fixant doctrina sobre el fet que en els supòsits d'arrendaments globals de serveis l'inici del termini triennal de prescripció de les pretensions del cobrament dels honoraris comença a comptar des que van acabar aquests serveis.

S'invoquen a aquest efecte les sentències del TS, Sala 1a, de 8 d'abril de 1997 i de 12 de febrer de 2016.

2. No cal recordar que l'institut de la prescripció, com es declara en l' STSJC 48/2015, de 25 de juny; 30/2016, de 19 de maig, o 68/2018, de 26 de juliol, limita l'exercici tardà dels drets en benefici de la certesa i seguretat jurídica, cosa que connecta amb un cert deixament o abandonament d'aquells drets pel seu titular i al·ludeix també, en consonància amb reiterada jurisprudència del TS, a la importància de la conservació dels mitjans de defensa del deutor davant el retard del creditor. Amb tot, s'afegeix, ha de rebutjar-se qualsevol apreciació rigorista en la seva apreciació ja que, com a institut no fonamentat en la justícia intrínseca, ha de ser tractat restrictivament.

3. En aquest cas no existeix discussió sobre: a) l'aplicació al cas de la normativa catalana de conformitat amb la Llei 29/2002, de 30 de desembre, primera Llei del codi civil de Catalunya; b) que el termini de prescripció de l'acció és el de 3 anys establert en l'article 121-21 b ) d'aquesta Llei.

4. La qüestió jurídica plantejada és la relativa al còmput del termini de prescripció, en concret eldies a quo.

L'article 121-23.1 diu que 'el termini de prescripció s'inicia quan, nascuda i exercible la pretensió, la persona titular d'aquesta coneix o pot conèixer raonablement les circumstàncies que la fonamenten i la persona contra la qual es pot exercir'.

5. L' STSJC 30/2016, de 19 de maig, subratlla que la norma catalana opta per un règim subjectiu però objectivable en la determinació del dies a quo.

En aquest sentit, hem proclamat en la Sentència indicada i en l'anterior, 48/2015, de 25 de juny, que escau examinar per determinar eldies a quoen el còmput dels terminis de prescripció aCatalunya: a) si l'acció era objectivament exigible i b) si, per a aquest pressupòsit, el creditor coneixia o podia conèixer raonablement les circumstàncies que la fonamenten i la persona contra la qual havia d'exercitar-se, ja que el criteri subjectiu tampoc no és pur o exclusiu sinó d'alguna manera objectivable, cosa que és exigida per la seguretat jurídica base de la institució i per això s'equipara el coneixement efectiu de les circumstàncies de l'acció amb la possibilitat raonable de coneixement, partint d'estàndards mitjans de conducta diligent.

L' STSJ 30/2016 hi afegeix que ' de la misma dicción delart. 121-23 CCCatse deduce que al criterio de la 'actio nata' (nacida) y 'ejercible' se incorpora, como expresa la mejor doctrina y se desprende de dicho precepto, el de 'cognoscibilidad razonable' en que, como hemos dicho, deberá tenerse presente 'las circunstancias que lo fundamentan y la persona contra la cual pueda ejercitarse' derivados de la naturaleza y objeto del contrato, las circunstancias del caso y los usos y prácticas del ramo de actividad, de modo que la indeterminación del día inicial o las dudas que puedan surgir, dado el carácter restrictivo para su estimación, actúa a favor de quien reclama y ello sin perjuicio de que la contraparte pueda alegar otros datos que puedan justificar la estimación de la prescripción'.

Del que s'exposa, escau deduir que el termini general de prescripció comença a córrer a partir del moment en què es pugui exigir al deutor el compliment de l'obligació però que aquest moment coincideix amb el temps en què el creditor coneix o pot conèixer raonablement la identitat del deutor i els fets que donen lloc al naixement de la pretensió.

6. A diferència del Codi civil de 1889 ( article 1967 in fine), el CCCat no estableix cap excepció per al cas de la remuneració prevista per prestacions d'obres o serveis que, en conseqüència, pel que fa al còmput del termini es regeix per la regla general abans al·ludida.

En la Sentència més recent 82/2019, de 17 de desembre, i en un supòsit de pretensió de cobrament dels honoraris de lletrat corresponents a un mateix procediment, ens hem pronunciat en el sentit que l'obligació ha de ser normalment exigible en el moment en què els serveis pels quals es pretén el cobrament han deixat de prestar-se, ja que és llavors quan el creditor'coneix o pot conèixer raonablement', en els termes exigits per l' article 121-23.1 CCCat , els elements que determinin l'import de la seva retribució (durada de l'assumpte, complexitat, dedicació o fins i tot resultat obtingut en el cas que la remuneració hi estigui supeditada) i la persona contra la qual es pot exercir.

En aquesta resolució considerem que no era raonable que un mateix procediment judicial es minutés per fases (primera, segona instància, fase declarativa o fase d'execució), de manera quecadascun d'aquests honoraris s'hagués de reclamar tan bon punt haguessin finalitzat les actuacions judicials a què responen.

7. Aquesta doctrina no resol tanmateix el supòsit que planteja l'avui recurrent, ja que es refereix a les fases d'un mateix procediment judicial i no pas a diversos amb una mateixa finalitat o propòsit.

Als encàrrecs de diferents actuacions jurídiques dirigides globalment a un mateix resultat fan al·lusió les sentències de la Sala 1a del TS, de 8 d'abril de 1997, i l' STS 62/2016, de 12 de febrer, que el recurrent esmenta en el seu recurs.

Amb tot, el Tribunal Suprem en la Sentència més recent 266/2017, de 4 de maig, interpretant l' article 1967 in fine del CC -que ja hem dit que no resulta directament aplicable a Catalunya- assenta la següent doctrina '... cuando se hayan efectuado diversas gestiones o actuaciones en relación con un mismo asunto de un cliente, el momento en que 'dejaron de prestarse los respectivos servicios' es el de la terminación del asunto, de modo que no empieza a correr el plazo de prescripción hasta su finalización. En particular, cuando la intervención profesional comprende la dirección y defensa de los intereses del cliente en un litigio, el plazo de prescripción no empieza a correr hasta que no finalizan las actuaciones procesales conectadas con el asunto encomendado salvo que por voluntad de las partes proceda fragmentar y dividir el cobro de cada una de las actuaciones del profesional, como si se tratara de encargos diferentes aunque versen sobre un mismo asunto.

Por el contrario, salvo que resulte otra cosa de lo acordado por las partes, cuando el profesional asume la dirección y defensa de los intereses del mismo cliente en varios asuntos, el plazo de prescripción de la pretensión de cobro de sus honorarios empieza a correr de manera independiente para cada uno de ellos desde su terminación'.

8. D'aquesta manera, tant la Sala 1a del TS en la Sentència esmentada com aquesta Sala en l'STSJC 82/2019, fan l'excepció del que resulti pactat entre les parts en cada cas concret, cosa que és especialment rellevant pel que fa a la normativa catalana, que assenta el criteri general que el còmput del termini s'inicia quan, nascuda i exercible la pretensió, la persona titular d'aquesta coneix o pot conèixer raonablement les circumstàncies que la fonamenten.

9. En aquest cas la Sentència de l'Audiència ha de ser mantinguda a partir dels fets que en aquesta i en la Sentència del Jutjat, per remissió, es consideren provats.

El plantejament de la recurrent parteix de fets diferents dels considerats per la Sentència d'apel·lació, com encertadament posa en relleu la part demandada en oposar-se al recurs de cassació, mentre que els òrgans d'instància no han considerat que es tracti d'un encàrrec global.

De conformitat amb el que l'Audiència dona per provat, per molt que poguéssim considerar en abstracte que les gestions professionals del demandant anaven encaminades a un interès o finalitat única i específica, com era el cobrament del preu just per l'expropiació de les finques dels demandats, el fet cert és que per voluntat del mateix demandant que així ho va pactar amb els seus clients -la redacció del contracte ha de correspondre-li i la seva eventual foscor perjudicar-lo ex article 1288 del CC-, els diferents serveis prestats eren perfectament individualitzables ja que l'encàrrec, en general, comportava uns honoraris relacionats, pel que fa a la seva quantia i meritació, amb la realitat del preu just i el cobrament efectiu, però altres actuacions havien de minutar-se a part, sense que consti cap pacte de demora fins a la percepció del preu just, i a això es va atenir també el demandant, que, com s'ha exposat, va emetre diferents factures per cadascun dels seus serveis i les va reclamar en diferents procediments judicials.

D'aquesta manera, si el pacte va ser fragmentar i dividir el cobrament de cadascuna de les actuacions davant la jurisdicció ordinària, encara que versessin sobre un mateix assumpte o negoci, cadascun dels encàrrecs podia ser exigit pel professional quan finalitzessin, ja que el lletrat coneixia des d'aleshores les circumstàncies concurrents per fer-ho.

El recurs, en conseqüència, es desestima.

CINQUÈ.Costes i dipòsit per recórrer

Desestimats ambdós recursos, cal imposar a la part recurrent les costes originades, amb pèrdua dels dipòsits constituïts per recórrer ( article 394 i 398 de la LEC).

Fallo

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

DESESTIMARels recursos extraordinari per infracció processal i de cassació interposats per la representació processal del Sr. Luis Miguel contra la Sentència de data 19 de novembre de 2019 dictada per la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, en el rotlle d'apel·lació núm. 763/18, la qual confirmem íntegrament, amb expressa imposició de les costes causades a la part recurrent i pèrdua dels dipòsits constituïts.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i, juntament amb un testimoniatge, remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. Avui han signat i publicat aquesta Sentència els magistrats d'aquesta Sala que l'han dictat. En dono fe.