Sentencia Civil Nº 190/2009, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 486/2008 de 25 de Mayo de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 486/2008

Procediment ordinari núm. 664/2007

Jutjat Primera Instància 2 Balaguer

SENTÈNCIA núm. 190/2009

President/a:

Sr. Albert guilanyà i Foix

Magistrats/ades jutges/esses:

Sr. Albert Montell García

Sra. Ana Cristina Sainz Pereda

Lleida, vint-i-cinc de maig de dos mil nou

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de

procediment ordinari número 664/2007, del Jutjat Primera Instància 2 Balaguer, en virtut del recurs interposat per la part actora CAIXA D'ESTALVIS DE

TERRASSA, representat/da pel procurador/a MªJOSÉ ECHAUZ GIMENEZ i assistit/da pel/per la lletrat/da J.Miguel Reyes Moron contra sentència de data vint-i-

nou d'abril de dos mil vuit dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 486/2008. La part demandada Pascual , representat/da

pel/per la procurador/a JORDI DAURA RAMON i assistit/da pel/per la lletrat/da ANTONI CID BRIANSÓ impugna l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el/la

magistrat/ada Albert Montell García.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vint-i-nou d'abril de dos mil vuit, és la següent:

"Desestimo totalment la demanda formulada per la Sra. Urgell en nom i representació de CAIXA D'ESTALVIS DE TERRASSA contra Pascual i en conseqüència condemno a CAIXA D'ESTALVIS DE TERRASSA al pagament de les costes d'aquest procediment."

SEGON. Contra l'anterior sentència, CAIXA D'ESTALVIS DE TERRASSA va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 25 de maig de 2009 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.- No és objecte de controvèrsia que ha transcorregut el termini de prescripció de quinze anys ( art. 1964 del C.c .) per reclamar el crèdit de l'apel·lant, Caixa d'Estalvis de Terrassa, procedent d'una pòlissa de préstec que va tancar i liquidar el 31-10-90, havent-se produït després d'aquesta data només un pagament parcial de 180,30 ?, el dia 16-11-90. La discussió es centra en determinar si la creditora ha interromput el termini de prescripció, per la qual cosa va presentar tres documents, dos confeccionats per dues empreses dedicades al cobrament d'impagats i un elaborat per un despatx d'advocats, en els quals les entitats que els signen afirmen haver efectuat gestions amb el demandat per a que pagués el deute, totes les quals han resultat infructuoses. Així, el primer document, d'AUCASA, indica que la darrera gestió la va efectuar el 10-5-94, tot i que no es pot considerar que les hagués realitzat envers el deute que ara es reclama, atès que s'hi afirma haver obtingut pagaments per import d'1.420.000 pessetes, sense que cap d'ells aparegui a la documentació aportada per la creditora, en especial, al document de liquidació i als moviments del compte corrent associat al préstec. El document confeccionat pel bufet d'advocats, afirma haver realitzat gestions entre el 28-12-95 i el 18-4-00. Finalment, l'empresa ASTRE-TREYM, SL, només indica, en un text manuscrit a un imprès, que: "no puede pagar más, ya paga mensualmente 75.000 ptas de otro préstamo de Caixa de Terrassa", sent la seva data d'1-8-01. La sentència de primera instància considera que no ha quedat acreditat que realment s'hagin efectuat les reclamacions extrajudicals recollides en aquests documents, atès que no han estat adverades a l'acte del judici. En canvi, al·lega ara l'apel·lant que si no va proposar la corresponent prova testifical al respecte va ser perquè aquests documents no van ser impugnants pel demandat, el qual es va limitar, a l'audiència prèvia, a manifestar que els impugnava perquè no els havia rebut, però no pel que feia al seu contingut i autenticitat.

SEGON.- Malgrat les al·legacions de la recorrent, només cal examinar la contestació a la demanda per comprovar que els documents esmentats hi van ser impugnats de forma expressa. Així, al Fet Tercer es diu: "expressament es nega que el meu principal hagi rebut cap comunicació, relativa al deute que ara es reclama, de cap de les empreses de recobro.." i tot seguit raona els motius pels quals l'activitat efectuada per AUCASA no es pot correspondre amb el deute que se li reclama. Així, es nega de forma expressa haver rebut cap reclamació del deute ni cap mena de comunicació referit al mateix per part de les empreses emissores dels esmentats documents. A l'acte de l'audiència prèvia, també va impugnar de forma expressa aquests documents: "en tanto que nunca han sido recibidos por mi representado, no se impugna su autenticidad, la autenticidad la ignoro". Per tan, és evident que van ser convenientment impugnats. I pel que fa al valor probatori que cal atribuir-los, convé recordar que la prescripció és una institució que ha de ser aplicada de forma restrictiva, atès que com recorda la sentencia del Tribunal Suprem de 20 de octubre de 2003: "la doctrina jurisprudencial de este Tribunal tiene consignado que siendo la prescripción una institución no fundada en principios de estricta justicia, sino en los de abandono o dejadez en el ejercicio del propio derecho y en el de la seguridad jurídica, su aplicación por los tribunales no debe ser rigurosa, sino cautelosa y restrictiva -sentencias de 8 de octubre de 1981, 31 de enero de 1983, 2 de febrero y 16 de julio de 1984, 9 de mayo y 19 de septiembre de 1986, 3 de febrero de 1987, 20 de octubre y 20 de noviembre de 1988, 10 de marzo de 1989, 25 de junio y 9 de octubre de 1990, 6 de julio de 1991, 30 de mayo de 1992, 15 de marzo y 3 de diciembre de 1993, y un largo etcétera". Tampoc es pot oblidar que no n'hi ha prou amb acreditar que s'ha efectuat una reclamació extrajudicial per interrompre el termini de prescripció, atès que la declaració de voluntat del creditor d'interrompre la prescripció té caràcter receptici i, així, ha d'orientar-se o dirigir-se al coneixement de la voluntat del seu autor pèl destinatari. Al caràcter receptici de l'acte es refereix, entre altres, la S.T.S. de 13 d'octubre de 1994, al declarar que: "....el acto interruptivo de la prescripción exige no sólo la actuación del acreedor, sino que llegue a conocimiento del deudor su realización". També la STS. de 24 de desembre de 1994, referida a la reclamació extrajudicial adverteix que: "....la declaración de voluntad en que consiste... tiene naturaleza receptiva por lo que debe ir dirigida al sujeto pasivo", i en el mateix sentit es pronuncia la S.T.S. de 25 de juny de 1957 . Això suposa que el creditor té la càrrega de provar que va manifestar la seva voluntat de conservar el seu dret i, a més, que aquesta manifestació va arribar, o millor dit, va poder arribar a coneixement del seu destinatari. Tal i com indica la STS 21-7-08: "Para que se produzca una interrupción extrajudicial no se requiere que se formulen las reclamaciones por escrito ni que asuman ninguna forma; otra cosa será la prueba de que se haya efectuado el acto interruptivo, pero no debe confundirse la dificultad de prueba con la forma de determinados actos y así la jurisprudencia ha entendido que este tipo de reclamación puede adoptar formas diversas, como cartas reclamando daños (SSTS 11 febrero 1966, 11 de marzo de 2004), o reclamaciones efectuadas según un mandato verbal por un abogado "en nombre de mis clientes" (STS de 18 enero 1968)... Como resumen de la doctrina de esta Sala, debe citarse la sentencia de 27 de septiembre de 2007 que afirma: "[C]ierto es, como plasma la sentencia de 6 de febrero de 2007, que esta Sala ha venido sosteniendo «que el artículo 1973 del código civil , no avala una interpretación rigurosa y formalista de lo que ha de entenderse por reclamación extrajudicial a los efectos de interrupción de la prescripción, y así en sentencia de 22 de noviembre de 2005 se expuso que nuestro código civil, en el mencionado artículo 1973 , "no exige fórmula instrumental alguna para la reclamación extrajudicial, como medio para interrumpir la prescripción por lo que cualquiera de ellos, puede servir para tal fin», pero tampoco debe ignorarse que, siguiendo una importante corriente doctrinal, esta cuestión lo que puede plantear, como ocurre en este caso, es un problema de prueba (de la existencia de la reclamación y de su fecha) y no un problema de forma, es decir, que una cosa es que la forma de la reclamación no sea relevante a la hora de que produzca efectos interruptivos, y otra, que realmente se haya acreditado la existencia de tal reclamación como acto interruptivo, cuestión ésta de indudable carácter fáctico [...]". Es això el que succeeix ara, atès que els documents aportats, per sí mateixos, no són prova suficient per acreditar que s'han efectuat reclamacions per interrompre la prescripció i que les mateixes hagin arribat al demandat. Així, diu la STS d'1-2-06 que un dels requisits dels actes interruptius de la prescripció és: "que dicha voluntad conservativa del concreto derecho llegue a conocimiento del deudor, ya que es doctrina reiterada que la eficacia del acto interruptivo exige "no sólo la actuación del acreedor, sino que llegue a conocimiento del deudor su realización" (STS 13 de octubre de 1994)". I en el mateix sentit es pronuncia la STS de 9-10-07. Per tan, en la mesura que el demandat ha negat haver rebut cap comunicació de les empreses de cobrament que signen els documents aportats amb la demanda, al no constar acreditat que, realment, s'hagi emès cap declaració de voluntat ni tampoc que cap d'elles hagi arribat al deutor demandat, no es pot considerar provat que s'ha interromput el termini de prescripció.

No consta cap carta, telegrama o burofax amb justificant de recepció, ni cap testimoni que confirmi les gestions de cobrament que s'afirmen haver efectuat, especialment necessari pel que fa a les que AUCASA afirma haver fet quan del text del seu document en resulten seriosos dubtes que es refereixin al mateix deute en lloc d'un altre que sembla és de la germana de l'ara demandat. Apreciada la prescripció és innecessari procedir a examinar l'aplicabilitat de la també al· legada doctrina de la verwirkung.

TERCER.-. Atès el que disposen els articles 394 i 398 de la LEC les costes han d'imposar-se a la part apel·lant.

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de Caixa d'Estalvis de Terrassa, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Balaguer, en procediment de judici ordinari núm. 664/07, que confirmem, amb imposició a l'apel·lant de les costes causades en aquesta instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.