Sentencia Civil Nº 192/2008, Audiencia Provincial de Girona, Sección 1, Rec 26/2008 de 30 de Mayo de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ PRIMERA

GIRONA

APEL·LACIÓ CIVIL

Rotlle núm. 26/2008

Actuacions: procediment ordinari núm. 238/2007

Jutjat Mercantil 1 Girona

SENTÈNCIA NÚM. 192/08

PRESIDENT

Fernando Lacaba Sánchez

MAGISTRATS

Fernando Ferrero Hidalgo

Carles Cruz Moratones

Girona, trenta d'abril de dos mil vuit

Hem vist el rotlle d'apel·lació núm. 26/2008, en el qual ha estat part apel·lant MALLOLUX, S.L., representada per la procuradora

CARME EXPÓSITO RUBIO i dirigida per la lletrada MONTSERRAT VILA ROURA, i parts apel·lades TANCAMENT CORBALV,

S.L., Sergio i María Dolores , representades pel procurador JOAQUIM GARCÉS

PADROSA i dirigides pel lletrat JORDI FINA VANCELLS. Ha actuat com a ponent en la vista d'aquest recurs el magistrat Carles Cruz Moratones.

Antecedentes

Primer. El Jutjat Mercantil 1 Girona, en les actuacions 238/2007, que se segueixen a instància de l'entitat MALLOLUX, S.L., representada pel procurador CARME EXPÓSITO RUBIO i defensada per la lletrada MONTSERRAT VILA ROURA, contra Sergio, María Dolores i TANCAMENTS CORBALV, S.L., representats pel procurador JOAQUIM GARCÉS PADROSA, i defensats pel lletrat JORDI FINA VANCELLS, va dictar Sentència la decisió de la qual, literalment copiada, diu així: "DECISIÓ: Desestimar la demanda interposada per CARMEN EXPOSITO RUBIO en representació de MALLOLUX, S.L. contra Sergio, María Dolores i TANCAMENTS CORBALV, S.L. Condemno a la societat demandant MALLOLUX, S.L. a pagar les costes judicials d'aquest procediment".

Segon. La part demandant va recórrer en apel·lació contra la Sentència esmentada i per aquest motiu les actuacions es van elevar a aquesta Audiència, i es van seguir els tràmits establerts a la LEC.

Tercer. En la tramitació d'aquest recurs s'han observat les prescripcions legals corresponents.

Fundamentos

Primer. Acceptem els de la Sentència contra la qual s'apel la.

Segon. En el present plet, la societat demandant reclama contra dos germans i contra una societat que un d'ells va formar amb un altre soci per dedicar-se a la mateixa activitat de la demandant. Considera aquesta que el fet de crear una empresa quan encara formalment treballaven en l'anterior i que l'activitat empresarial sigui la mateixa ja demostra un acte de competència desllleial. A més, considera que els dos germans han comès actes "denigratoris" amb la finalitat de perjudicar l'antiga empresa i que la seva clientela optés per la recent creada, cosa que finalment va succeir amb quantioses pèrdues tant de lucre cessant com de dany emergent. La sentència d'instància desestima la pretensió amb imposició de les costes i contra tal s'alça la part demandant.

Tercer. Hem de començar per recordar que la Llei 3/1991 de 10 de gener de Competència Desleial (en endavant, LCD) recull en la seva Exposició de motius que:

".... 1. Por lo que se refiere al principio de los planos mencionados, la Ley introduce un cambio radical en la concepción tradicional del Derecho de la competencia desleal. Este deja de concebirse como un ordenamiento primariamente dirigido a resolver los conflictos entre los competidores, para convertirse en un instrumento de ordenación y control de las conductas en el mercado. La institución de la competencia pasa a ser así el objeto directo de protección. Significativo a este respecto es, entre otros muchos, el artículo 1. También, y muy especialmente, el artículo 5 en el que, implícitamente al menos, se consagra la noción de abuso de la competencia. Esta nueva orientación de la disciplina trae consigo una apertura de la misma hacia la tutela de intereses que tradicionalmente habían escapado a la atención del legislador mercantil. La nueva Ley, en efecto, se hace portadora no sólo de los intereses privados de los empresarios en conflicto, sino también de los intereses colectivos del consumo. Esta ampliación y reordenación de los intereses protegidos está presente a lo largo de todos los preceptos de la Ley. Particularmente ilustrativo resulta el artículo 19, que atribuye legitimación activa para el ejercicio de las acciones derivadas de la competencia desleal a los consumidores (individual y colectivamente considerados).

......................................................................................................................................

Para que exista acto de competencia desleal basta, en efecto, con que se cumplan las dos condiciones previstas en el párrafo primero del artículo 2: Que el acto se «realice en el mercado» (es decir, que se trate de un acto dotado de trascendencia externa) y que se lleve a cabo con «fines concurrenciales» (es decir, que el acto -según se desprende del párrafo segundo del citado artículo- tenga por finalidad «promover o asegurar la difusión en el mercado de las prestaciones propias o de un tercero»). Si dichas circunstancias concurren, el acto podrá ser perseguido en el marco de la nueva Ley. No es necesaria ninguna otra condición ulterior; y concretamente -según se encarga de precisar el artículo 3- no es necesario que los sujetos -agente y paciente- del acto sean empresarios (la Ley también resulta aplicable a otros sectores del mercado: artesanía, agricultura, profesiones liberales, etc.), ni se exige tampoco que entre ellos medie una relación de competencia. En este punto, y por exigencia de sus propios puntos de partida, la Ley ha incorporado las orientaciones más avanzadas del Derecho comparado, desvinculando la persecución del acto del tradicional requisito de la relación de competencia, que sólo tiene acomodo en el seno de una concepción profesional y corporativa de la disciplina.

......................................................................................................................................

El núcleo dispositivo de la Ley se halla ubicado en el Capítulo II, donde se tipifican las conductas desleales. El capítulo se abre con una generosa cláusula general de la que en buena medida va a depender -como muestra la experiencia del Derecho comparado- el éxito de la Ley y la efectiva represión de la siempre cambiante fenomenología de la competencia desleal. El aspecto tal vez más significativo de la cláusula general radica en los criterios seleccionados para evaluar la deslealtad del acto. Se ha optado por establecer un criterio de obrar, como es la «buena fe», de alcance general, con lo cual, implícitamente, se han rechazado los más tradicionales («corrección profesional», «usos honestos en materia comercial e industrial», etc.), todos ellos sectoriales y de inequívoco sabor corporativo.

Pero la amplitud de la cláusula general no ha sido óbice para una igualmente generosa tipificación de los actos concretos de competencia desleal, con la cual se aspira a dotar de mayor certeza a la disciplina. El catálogo incluye, junto a las más tradicionales prácticas de confusión (artículo 6), denigración (artículo 9) y explotación de la reputación ajena (artículo 12), los supuestos de engaño (artículo 7), de violación de secretos (artículo 13), de inducción a la infracción contractual (artículo 14) y otros que sólo han cobrado un perfil nítido y riguroso en la evolución europea de las últimas décadas, tales como la venta con primas y obsequios (artículo 8), la violación de normas (artículo 15), la discriminación (artículo 16) y la venta a pérdida (artículo 17). De acuerdo con la finalidad de la Ley, que en definitiva se cifra en el mantenimiento de mercados altamente transparentes y competitivos, la redacción de los preceptos anteriormente citados ha estado presidida por la permanente preocupación de evitar que prácticas concurrenciales incómodas para los competidores puedan ser calificadas, simplemente por ello, de desleales. En este sentido, se ha tratado de hacer tipificaciones muy restrictivas, que en algunas ocasiones, más que dirigirse a incriminar una determinada práctica, tienden a liberalizarla o por lo menos a zanjar posibles dudas acerca de su deslealtad. Significativos a este respecto son los artículos 10 y 11, relativos a la publicidad comparativa y a los actos de imitación e incluso los ya citados artículos 16 y 17 en materia de discriminación y venta a pérdida......................................."

Quart. Aquesta és, per tant, la finalitat del legislador, pel que fa al conflicte que ens ocupa en aquest expedient. Segurament la transposició de la Directiva comunitària 2005/29/CE encara obligarà en el futur a una reforma més exigent de l'actual LCD i, en especial, també del seu article 5 però la finalitat essencial serà la mateixa que avui. Es tracta de fer possible el principi de llibertat d'empresa i la seva natural conseqüència de llibertat de competència amb les pràctiques comercials acceptables socialment i que estan fonamentades en el marc general de la bona fe (article 5). Dit en altres paraules, cal promoure la lliure competència , (i també evitar excloure als competidors molestos o incòmodes que volen concorre legítimament en el mercat) però amb regles del joc que s'han de respectar. En llenguatge de la nova Directiva esmentada caldrà evitar "les practiques comercials deslleials". Aquelles regles es fonamenten en la bona fe, la qual ja ve tradicionalment recollida i emparada en el nostre ordenament jurídic amb l'origen de l' article 7.1 del Codi civil ("Els drets s'han d'exercir de conformitat amb les exigències de la bona fe").

El Tribunal Suprem ja ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre aquesta exigència metajurídica en casos de competència deslleial. Així podem citar , les sentències de 17.4.04, 26.7.04 o la de 15.10.01 que diu que:

La llamada «cláusula general» del art. 5 de la Ley 3/1991 , antes transcrito, trata de prohibir todas aquellas actuaciones de competencia desleal que no encuentran acomodo en las que expresamente tipifica como tales la Ley en sus arts. 6 a 17, debiendo el acto incardinable en el art. 5 reunir los requisitos establecidos en el art. 2 de la Ley, que el acto se realice en el mercado, es decir, que se trate de un acto de transcendencia externo, y que se lleve a cabo con fines concurrenciales, presumiéndose esta finalidad concurrencial -art. 2.2 de la Ley- cuando, por las circunstancias en que se realice, se revele objetivamente idóneo para promover o asegurar la difusión en el mercado de las prestaciones propias o de un tercero. Caracterizado el acto de competencia desleal subsumible en el repetido art. 5 por ser «objetivamente contrario a las exigencias de la buena fe», se pretende deducir la inexistencia de buena fe en los codemandados, en primer lugar, en la inactividad del señor A. en el cumplimiento de sus obligaciones contractuales, desde diciembre de 1992 a marzo de 1993, lapso de tiempo en que -se dice- no gestiona la contratación por su comitente de ningún arrendamiento, en locales de Grandes Superficies gestionadas por el Grupo Continente, frente a lo acordado en 21 de septiembre de 1992.

......................................................................................................................................

La referencia a la buena fe que se contiene en el art. 5 de la Ley 3/1991 viene hecha a la buena fe objetiva, prescindiendo de la intencionalidad (dolo o culpa) del sujeto y que se encuentra acogida en el art. 7.1 del Código Civil como límite en el ejercicio de los derechos subjetivos; dice la sentencia de 21 de septiembre de 1987 (RJ 1987, 6186) que «el art. 7.1º del Código Civil , como ya expresó la sentencia de 8 de julio de 1981 (RJ 1981, 3053), es una norma que en su profundo sentido obliga a la exigencia, en el ejercicio de los derechos, de una conducta ética significada por los valores de honradez, lealtad, justo reparto de la propia responsabilidad y atenimiento a las consecuencias que todo acto consciente y libre puede provocar en el ámbito de la confianza ajena»............................"

Hem de fer un pas més i entrar en la jurisprudència que ha tractat casos en els quals un extreballador s'ha vist involucrat en les acusacions de competència deslleial i que ens aproximen al cas concret que aquí ens interessa. Hem de partir de les declaracions del Tribunal Suprem en les seves sentències de 29.10.99 i 11.10.99 en les quals afirmen que :

"...Ciertamente, esta Sala, en Sentencia de 11 de octubre de 1999 (RJ 19997323) dice, en su fundamento 4º: hay que partir del principio constitucional de libertad de empresa y del principio económico de libre competencia, uno y otro de acuerdo con la ley, con las limitaciones que ésta pueda imponer. La sociedad demandante y recurrente en casación no puede impedir a un empleado suyo -codemandado- que deje su trabajo y desarrolle una actividad semejante, para la que precisamente estaba profesionalmente preparado: no había previsto en su contrato de trabajo una cláusula de no concurrencia y no es posible jurídicamente coartar la profesión ajena; tampoco puede impedir que se constituya una sociedad que tenga una actividad en parte coincidente con la suya; por último, no puede evitar que aquel empleado pase a desarrollar su actividad profesional en esta nueva empresa; Pero en el caso presente, la cuestión fáctica es distinta y a la vista de los hechos que se han acreditado debe mantenerse la realidad de la competencia desleal por la conducta objetivamente contraria a la buena fe.

Això comporta que efectivament l'extreballador pot prestar serveis en una altra empresa de la competència i pot fer ús de les seves capacitats, habilitats, experiència professional i coneixement del sector adquirit en l'anterior empresa. Fins i tot, podria admetre's que utilitzés el know-how, com a tècniques comercials genèriques doncs no es pot limitar l'activitat competencial postcontractual sinó s'ha pactat un pacte de no concurrència en els termes que preveu pel personal d'alta direcció l' article 8 del RD 1382/ 1985 o l'article 21 de l'Estatut dels Treballadors . D'aquí que pel Tribunal Suprem encara que la llista de clients és un patrimoni de l'empresa ( en la STS 17.7.99 arriba a considerar el fet de endur-se-la com acte de deslleialtat), posteriorment en la sentència de 29.10.99 reconeix que un treballador se la pot endur de l'empresa en la qual ha treballat perquè no és un secret professional però si l'aprofita per fer oferiments dels serveis de l'empresa en la qual ha anat, aleshores, ja considera el Tribunal Suprem que ha incorregut en un acte contrari a la bona fe prohibit per l' article 5 de la LCD i no per infracció de l'article 13 de la mateixa llei que preveu el supòsit concret de revelació de secrets. O en paraules de l'AP de Balears d'1.9.04 la qual admet que, fins i tot, sigui lícit que un extreballador pugui intentar fer-se amb clients de la seva antiga empresa però que ja no pot considerar- se lícit es que "se lleve la clientela a su nueva empresa no por méritos propios sino... haciendo uso de información que le fue facilitada por razón exclusivamente del mejor desempeño de sus concretas funciones en la empresa..."

També la sentència de l'AP de Sevilla de 5.12.01 que considera que d'acord amb la doctrina mercantilista més autoritzada l'atracció de clienta aliena no constitueix en principi un acte de deslleialtat sinó que només ho serà quan es faci "amb maniobres incorrectes" com les que es detallen en els articles 5 i seg. de la LCD . La sentència de l'AP de Valladolid (1ª) de 31.10.00 diu que la pèrdua d'un client sol implica la seva pèrdua per part d'una altra empresa que pateix un perjudici perquè es fruit de la competència i de la concurrència però sempre que es faci "con medios honestos y honrados".

El mateix TS admet, en la ja esmentada sentència de 29.10.99, que encara que no s'ha demanat la declaració de deslleialtat en base a l'article 5 (i només per l'article 13) pot el Tribunal per diferent fonament considerar estimable la pretensió de la demandant. I el mateix criteri ha seguit la SAP de Balears de 1.9.04 , en un cas similar. Per contra, alguna secció especialitzada d'audiència provincial ( SAP Barcelona (15 ena) sentències de 24.4.01; 11.3.03 i 18.5.05.considera que no es pot aplicar la clàusula general de l' article 5 de la LCD quan hi hagin deficiències en els supòsits concrets previstos en els articles 6 a 17 perquè comportaria fer aplicacions extensives de l'excepcions a la lliure competència que es recullen en aquests articles, sense perjudici que l'article 5 com a clàusula general pugui aplicar-se a supòsits diferents als previstos en els articles 6 a 17 i, aleshores, podria donar-se el cas d'allò que també vol evitar el legislador (com recull en l'Exposició de motius) i és que "practiques concurrencials incòmodes per als competidors puguin ser qualificades, simplement per aquell fet, en deslleials". En altres paraules, cal, segons aquesta corrent jurisprudencial, evitar també el blindatge del mercat en favor de qui ja l'ocupa i que impediria l'aparició de nous competidors que ajuden a millorar el mercat. I en aquesta mateixa línia sembla decantar-se el Tribunal Suprem en la seva recent sentència de 28.11.07 quan diu:

".. La jurisprudencia de esta Sala es clara al interpretar dicho art. 5 como orientado a prohibir "todas aquellas actuaciones de competencia desleal que, concurriendo los requisitos del art. 2º (acto realizado en el mercado con fines concurrenciales), no encuentran acomodo en los supuestos que expresamente se tipifican en los arts. 16 a 17 de la propia Ley" (STS 20-2-06 en recurso núm. 2659/99, con cita de las SSTS 7 y 16-6-00, 15-10-01 y 28-9-05). Y la STS 30-5-07 (recurso núm. 2037/00) declara que el referido art. 5 "es aplicable con independencia de los que le siguen, pero siempre a actos que no sean de los contemplados en estos mismos artículos", pues como se desprende de la Exposición de Motivos de la Ley de Competencia Desleal la razón de ser de la cláusula general contenida en tal precepto es "la efectiva represión de la siempre cambiante fenomenología de la competencia desleal, esto es, la posibilidad siempre abierta de que surjan actos o prácticas no contemplados expresamente en la Ley pero que no por ello dejen de ser constitutivos de competencia desleal".

I per acabar aquesta presentació genèrica de l'estat de la qüestió, hem de fer esment al tema de la prova. És obvi que en aquests casos en els quals s'imputa una activitat que ha buscat aprofitar l'esforç aliè en profit propi, sol anar acompanyada de mesures d'autoprotecció per evitar ser sorprès en els actes contraris a la bona fe que exigeix l' article 5 i seg. de la LCD . Això fa que no existeixen en la gran majoria de casos proves directes dels actes de deslleialtat i per aquest motiu els tribunals hagin de recorre a la prova de les presumpcions o prova indirecta prevista en l' article 386.1 de la LEC (.) Aquesta aplicació de les presumpcions ja ha estat aplicat en casos de competència deslleial resolts per les sentències d'Alacant (5ª) de 3.10.03; de Múrcia de 25.6.02 i de Madrid (18ena) de 9.9.04 .

Cinquè. Entrem ja en la valoració de les circumstancies del cas concret. per començar s'observa que l'extens i reiteratiu recurs contrasta amb la brevetat en l'extensió de la pròpia demanda. En aquesta ni tan sols es diu en quin dels articles cal imputar la manca de lleialtat. No es fa referència ni a l' article 5 ni a cap dels següents inclòs l'article 17 de la LCD . Tampoc es quantifica en la pètita ni el dany emergent ni el lucre cessant, la qual cosa ja podria suposar un defectuós mode de proposar la demanda. Però tampoc la prova practicada en l'acte del judici oral corrobora allò que es diu en el recurs sobre l'actuació dels demandats i compartim la conclusió final de la jutgessa d'instància, conforme no ha estat demostrada aquella competència deslleial en els termes previstos en l' article 5 de la LCD.

La part recurrent fa una interpretació esbiaixada de la prova practicada i sobretot parteix de dos premisses errònies. L'una que consisteix en sostenir que pel sol fet de que dos extreballadors hagin participat (en distinta qualitat) en la posada en marxa d'una empresa que concorre en el mercat amb la demandant ja és suficient per constituir un acte de competència deslleial. Ja hem explicat que no és així. Ja es recull en l'exposició de motius que la protecció a la competència (lleial) no pot ser un instrument per suprimir "pràctiques concurrencials incomodes". És a dir, per eliminar competidors futurs. Ningú té per raons cronològiques un dret prevalent en el mercat en el qual està instal lat. Això seria exactament el contrari del que es pretén: fomentar la lliure competència com a motor de la millora del producte i del mercat.

El que cal es que la lliure competència sigui neta, no es recolzi en pràctiques abusives com les que descriuen els article 6 a 17 de la LCD i, de manera genèrica per aquelles no contemplades en els dits articles però que poden ser integrades pel genèric de l'article 5 de la llei, com les contraries a les exigències de la bona fe.

Sisè. En el cas present ja sorprèn la pressa de la demandant de fer la imputació de competència deslleial. Per començar resulta que el seu extècnic, Sergio, va cessar en la seva relació laboral en el dia 22.12.06 (hi portava treballant des de 1.7.05) i que va constituir una societat davant Notari en el dia 8.1.07. La seva germana María Dolores també codemandada havia començat a treballar a l'empresa en el mes de gener de 2006. Doncs bé, la demanda es presenta en el dia 22 de febrer següent (2007) al legant ja quantioses pèrdues i un lucre cessant també molt més elevat encara. Ja resulta sorprenent que la nova empresa pugui tenir tal impacte en el mercat en tant poc temps. També hem de tenir present que el fet que es constitueixi formalment una societat no vol dir que ja es disposi dels seus elements patrimonials i personals per començar l'endemà a l'activitat immediata.

Pel que fa a la prova, compartim amb la jutgessa d'instància la seva valoració de la prova en el sentit que totes les imputacions malicioses (que qualifica coma actes denigratoris) que es fan als dops germans no han quedat demostrades, tal i com recull la sentència d'instància. Com tampoc la relació causa efecte amb les suposades pèrdues tan quantioses ni el lucre cessant que tan esplendorosament es signifiquen en la demanda sense la més mínima prova de contrast com seria una prova pericial judicial que la demandant no ha demanat nio malgrat el reclam d'una prova de tals característiques que els demandats ja inclouen en la seva contestació a la demanda. La prova testifical a càrrec de treballadors de la pròpia demandant no pot resultar suficient, per la seva dependència laboral, per acreditar aquells actes tan maliciosos que s'imputen als dos germans (en diverses ocasions parlen per referència i la pròpia administradora de la demandant i esposa del seu legal representant es troba entre els testimonis) i que ni tan sols van ser el motiu d'acomiadament de cap d'ells. Tampoc s'analitza ni es fa esment del contingut del pen drive incorporat a les actuacions per demostrar les imputacions a María Dolores. Resulta evident que la recurrent confon l'admissió d'una prova amb la seva declaració de suficiència als efectes de la seva finalitat. Una cosa és admetre una prova proposada i l'altra és la valoració posterior sobre el contingut d'aquella prova, el qual ni tan sols es coneix en el moment de la seva admissió (com passa amb les declaracions testificals o pot passar amb les proves pericials).

Per altra banda, només es pot considerar que com a màxim dos clients -segons reconeix la demandant- haurien estat abans clients seus (i la sentència només en constata un client i un proveïdor), cosa que, per un altre costat, difícilment pot justificar la davallada de facturació en la demandant però, en canvi, es reconeix que un dels proveïdors no va interessar a la nova empresa perquè no oferia els mateixos preus que a la societat demandant. Això demostra que tampoc hi havia una concurrència derivada d'aprofitament d'informació.

Insisteix de nou la demandant que els seus dos extreballadors havien signat un document de no concurrència. I no es així. El document que van signar feia referència a la confidencialitat de les dades personals a les quals tinguessin accés com a treballadors (i es diu que igual document van signar tots els treballadors) però això no és un compromís de no concurrència. Aquest ha de complir amb els requisits de l' article 21 de l'Estatut dels Treballadors i,, en especial, que l'empresa pagui una compensació econòmica que pugui compensar el fet que durant un període de temps (sis mesos pels tècnics) aquest treballador no pugui treballar en allò que més coneix que és la seva darrera activitat professional. I si no hi ha pacte de no concurrència, la tesi de la demandant no es pot sostenir.

En conclusió, doncs, la insuficiència probatòria porta necessàriament a la desestimació de la demanda, que ja hem dit que també peca d'una insuficient fonamentació jurídica per sostenir les tres accions (1,2 i 5) de l' article 18 de la LCD .

Setè. Pel que fa la imposició de costes que també és un pronunciament impugnat per la recurrent hem de dir que dels precedents fonaments jurídics es pot concloure que la demandant ha interposat una demanda sense la deguda seguretat que les greus acusacions que fa respecte dos dels codemandats quedarien clarament paleses pel tribunal i d'aquí que no hi hagi motiu excepcional per no aplicar el criteri general del venciment absolut de l' article 394.1 de la LEC . El motiu ha de fracassar.

Vuitè. La desestimació del recurs d'apel lació comporta imposar el pagament de les costes d'aquesta alçada a la part apel lant com a conseqüència del seu recurs en aplicació de l' article 398.1 de la LEC .

Fallo

1. DESESTIMEM el recurs d'apel lació interposat per la representació de l'entitat MALLOLUX, S.L.

2. CONFIRMEM la Sentència dictada pel Jutjat Mercantil núm. 1 de Girona en les actuacions de Procediment ordinari núm. 238/07 , de les quals dimana aquest rotlle.

Imposem el pagament a la part apel lant de les costes causades en aquesta alçada.

D'acord amb el que disposen la disposició final setzena i la disposició transitòria tercera de la LEC 1/2000 , contra aquesta sentència s'hi pot interposar recurs de cassació per infracció de normes aplicables davant del Tribunal Suprem. També s'hi pot interposar el recurs extraordinari per infracció processal davant el mateix Tribunal previst en els articles 468 i següents, si concorre algun dels motius previstos per aquesta classe de recursos.

Expediu testimoniatges d'aquesta resolució, uniu-los al rotlle corresponent i trameteu-los al Jutjat de procedència, juntament amb les actuacions originals.

Aquesta és la nostra Sentència que, jutjant de manera definitiva, pronunciem, manem i signem i que es dipositarà al Llibre de sentències d'apel·lació.

PUBLICACIÓ. En data d'avui, el magistrat ponent, Carles Cruz Moratones, ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.