Sentencia CIVIL Nº 192/2019, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 432/2018 de 11 de Junio de 2019

Encabezamiento

Secció núm. 03 de l'Audiència Provincial de Tarragona. Civil

Avinguda Presid. Lluís Companys, 10 - Tarragona

43005 Tarragona

Tel. 977920103

Fax: 977920113

A/e: aps3.tarragona@xij.gencat.cat

NIG 4316342120158101790

Recurs d'apel lació 432/2018 D

Matèria: Judici ordinari per quantia

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 del Vendrell (UPSD)

Procediment d'origen: Procediment ordinari 376/2015

Part recurrent / Sol licitant: Jose Enrique

Procurador/a: JOSEP FARRE LERIN

Advocat/ada: REGINA JOVÉ MARTÍNEZ

Part contra la qual s'interposa el recurs: Modesta

Procurador/a: Jose Manuel Gracia Marias

Advocat/ada: MARÍAJOSÉ CANALS VILAFRANCA

SENTÈNCIA 192/2019

PRESIDENT

Il lm. Sr. GUILLERMO ARIAS BOO

MAGISTRATS

Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA (Ponent)

Il lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 11 de juny de 2019

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per Jose Enrique , representat en aquesta instància pel Procurador/a Sr. Farré Lerín i defensat pel Lletrat/da Sra. Jové Martínez, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 del Vendrell de data 10-11-2017 , en procediment Ordinari 376/15, en el que figura com a demandant el recurrent i com a demandada Modesta .

Antecedentes

PRIMER.- Es va presentar per Jose Enrique recurs d'apel lació contra la Sentència d'instància que disposa: 'Desestimo la demanda formulada per Jose Enrique contra Modesta , amb imposició de les costes processals a l'actora'.

SEGON.- Modesta es va oposar al recurs.

TERCER.-En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.-Es va interposar demanda -es diu- en reclamació de deute que consta en reconeixement fet per la demandada en document privat de data 1-3-2007 (doc. 1 de la demanda), en el qual la demandada reconeix haver rebut de l'actor, en concepte de préstec personal, 33.000 euros, quantitat que havia de retornar en data 1-3-2008, havent de pagar durant aquest any uns interessos de 1.332 euros (111 euros/mes).

La part demandada es va oposar a la demanda al legant que va signar el reconeixement del deute sota coacció, que mai ha rebut el préstec, que en el conveni regulador del divorci de l'any 2014, que va ser de mutu acord, no es va reclamar tal quantitat, que ara es reclama pels impagaments de l'actor a la demandada derivats de les seves obligacions establertes en tal conveni regulador.

La sentència impugnada desestima la demanda, considerant que el deute no deriva d'un préstec sinó de la liquidació dels deutes existents entre la parella, i que com no s'ha acreditat quan es varen casar tal liquidació del règim econòmic-matrimonial ja es va fer per sentència de divorci de 15-10-2014 aprovant el conveni regulador, i que, si el que es liquida és la parella de fet existent abans del matrimoni s'hauria de seguir el procediment pertinent.

Al lega la part recurrent error en la valoració de la proba.

SEGON.-I) Segons reiterat criteri jurisprudencial, la valoració probatòria és facultat dels Tribunals sostreta als litigants, els quals encara que evidentment poden aportar les proves que la Llei autoritza, de cap manera poden tractar d'imposar-la als Jutjadors, ja que no pot substituir-se la valoració que el Jutjador fa de tota la prova legalment practicada per la valoració que de la mateixa fa la part recurrent, al correspondre la valoració de la prova única i exclusivament al Jutjador i no a les parts, valoració que ha de fer de manera lliure però mai arbitrària. Mitjançant el recurs d'apel lació, es transfereix al Tribunal de segona instància oad quemel coneixement ple de la qüestió, però quedant reduïda la seva funció a verificar si la valoració conjunta del material probatori feta pel Jutge de primera instància és il lògica, arbitrària, contrària a les màximes d'experiència o a les normes de la sana crítica, o si, pel contrari, l'apreciació conjunta de la prova és la procedent ( SSTS 15-2-1999 i 26-1-1998 , entre moltes).

És a la part actora a qui correspon la càrrega de provar els fets en que fonamenta la seva pretensió, conforme la norma general de distribució de la càrrega de la prova de l' art. 217 LEC , en el sentit de que correspon a l'actor la prova dels fets normalment constitutius de la seva pretensió, i al demandat, en general, la dels fets impeditius o extintius que al legui ( STS de 15 de febrer de 1985 ).

II) Respecte al reconeixement de deute i la seva causa, com ja hem dit en Sentències de 22 de novembre de 2016 (ROJ: SAP T 1790/2016 ) i 25-9-2012 , la reiterada Jurisprudència que determina que, 'el 1277 del Código Civil, que sanciona la validez y eficacia de todo contrato, aunque no se exprese la causa, presumiéndose que existe y es lícita mientras el deudor no pruebe lo contrario, ha sido mantenida por el T.S. al declarar que el reconocimiento de deuda (más exactamente, de 'promesa de deuda', si afecta a la obligación constituida por primera vez, o 'reconocimiento de deuda', si se refiere a la obligación preexistente) surte efectos propios con abstracción de la obligación contraída, lo que sitúa la figura contemplada dentro del ámbito de los negocios abstractos, caracterizados, no porque carezcan de causa (indispensable en el Derecho patrio para la validez de todo contrato), sino porque la misma, por voluntad de las partes, se encuentra separada o desligada de aquel, de tal modo que el contrato tiene virtualidad con independencia de la causa ( Sentencia de 8 marzo 1956 , 13 junio 1959 , 3 febrero 1973 , 14 diciembre 1978 , 3 noviembre 1981 , 30 noviembre 1984 y 10 abril 1986 y Resolución de la Dirección General de los Registros de 14 octubre 1986 )'.

Igualment, i pel que fa a la càrrega de la prova sobre la causa i la validesa de la mateixa, es produeix la inversió de tal càrrega, ja que 'el reconocimiento de deuda permite considerar ésta como existente entre el que la reconoce y puede tener como objeto exclusivo dar a la otra parte un medio de prueba o prometer no exigir prueba alguna de la deuda como existente contra el que la reconoce, lo que implica un desplazamiento de la carga de la prueba en beneficio del acreedor, a quien se le exime en principio de probar la causa que subyace en el reconocimiento de deuda, sin perjuicio de que el deudor pueda demostrar que tal causa no existe o es ilícita'.

Com diu la STS de 14 de maig de 2002 (ROJ: STS 3376/2002 ), 'el reconocimiento de deuda vincula a quien lo realiza y, en atención a lo prevenido en el artículo 1277 del Código Civil ha de presumirse que su causa existe y es lícita, en tanto el deudor (con inversión de la norma general sobre carga de la prueba) no demuestre lo contrario'.

TERCER.-En el present cas, de les proves practicades al judici, òbviament les úniques que es poden tenir en compte a l'hora de dictar la sentència i en base a les quals aquesta s'ha de dictar, s'aprecia error en la sentència impugnada.

El cert és que existeix un reconeixement de deute fet per la demandada en document privat de data 1-3-2007, en el qual la demandada reconeix haver rebut de l'actor 33.000 euros, quantitat que havia de retornar en data 1-3-2008, pagant durant aquest any uns interessos de 1.332 euros (111 euros/mes).

Que la causa del deute sigui un préstec personal -tal i com es diu al document- o bé sigui la liquidació dels deutes existents entre la parella -com considera la sentència impugnada- és indiferent, ja que suposa que, en tot cas, el deute té causa i hi ha, per tant, l'obligació de pagar-lo.

Certament sembla que tal causa seria la liquidació dels deutes existents entre la parella. Al conveni regulador del divorci, aprovat per Sentència de divorci de 15- 10-2014 i que liquida el règim econòmic-matrimonial del matrimoni, es fa constar que actor i demandada es varen casar el dia 1-7-2006, però que abans va existir una unió de fet de la que va néixer una filla el dia NUM000 -2003. Queda acreditat també que actor i demandada varen constituir el 27-10-2006 una societat civil particular per explotar un comerç. I dels comptes personal i comuns consten transferències dineràries de l'actor a favor de la demandada des de l'any 2003 a 2007.

És cert que al conveni regulador del divorci, aprovat per Sentència de divorci de 15-10-2014 , res es diu del deute aquí reclamat, però tampoc es diu que res més es puguin reclamar entre ells, fixant-se solament de manera definitiva el deute per pensió compensatòria i per pensió per raó del treball dels art. 233-14 i 232-5 CCC . Per altra banda, tal conveni liquida el règim econòmic-matrimonial del matrimoni, no de la parella de fet abans existent entre les parts, ni els negocis anteriors que varen tenir, podent les parts liquidar perfectament tals negocis de mutu acord -signant un reconeixement de deute, per exemple- i sense haver d'instar necessàriament un procediment judicial al efecte, com erròniament considera la sentència impugnada.

En definitiva, tenint el deute causa, no havent acreditat la demandada que signés el reconeixement sota coacció -de fet, ni va presentar reconvenció- i no sent obstacle per la seva reclamació el conveni regulador del divorci, aprovat per Sentència de divorci de 15-10-2014 , procedeix condemnar al pagament del deute.

QUART.-Pel que fa a la quantificació del deute, es reclama a la demanda la condemna a pagar 34.332 euros (33.000 + 1.332), més la quantitat de 10.361,87 euros corresponents als interessos de demora dels 34.332 euros des de que s'havien d'haver pagat i fins la demanda.

Conforme l' art. 1100 CC incorren en mora els obligats a pagar des de que el creditor reclama, judicial o extrajudicialment, el pagament.

En el present cas no acredita l'actor haver fet cap reclamació del deute abans d'interposar la demanda, per la qual cosa no procedeix concedir els 10.361,87 euros corresponents als interessos de demora dels 34.332 euros des de que s'havien d'haver pagat i fins la demanda.

En conclusió, estimem parcialment el recurs, revoquem la sentència impugnada, estimem parcialment la demanda i condemnem a la demandada a pagar a l'actor la quantitat de 34.332 euros (33.000 + 1.332), més els interessos legals des de la data de la demanda, que seran els de l' art. 576 LEC des de la data d'aquesta sentència, i sense fer imposició de les costes de primera instància conforme l' art. 394 LEC .

CINQUÈ.-Conforme als arts. 394 i 398 LEC , en estimar parcialment el recurs, no es fa imposició de les costes d'aquesta instància.

Fallo

ESTIMEM parcialmentel recurs d'apel lació interposat per Jose Enrique contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 del Vendrell de data 10-11-2017 , en procediment Ordinari 376/15, que es REVOCA, fent els següents pronunciaments:

1.- Estimem parcialment la demanda i condemnem la demandada a pagar a l'actor la quantitat de 34.332 euros, més els interessos legals des de la data de la demanda, que seran els de l' art. 576 LEC des de la data d'aquesta sentència, i sense fer imposició de les costes de primera instància.

2.- No es fa imposició de les costes d'aquesta instància.

3.- Retorneu el dipòsit necessari per apel lar.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem i signem.