Sentencia Civil Nº 2/2006, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 3/2005 de 28 de Febrero de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

DE BALEARS

SALA CIVIL I PENAL

Rotlle 3/2005

Recurs de Cassació

S E N T È N C I A 2/2006

Excm. Sr. President

Antoni Terrasa García

Il.lms. Srs. Magistrats

Francisco Javier Muñoz Jiménez

Antoni Frederic Capó Delgado

Miquel Masot Miquel

Antoni Monserrat Quintana

A la Ciutat de Palma de Mallorca a vint-i-vuit de febrer de l?any dos mil sis.

Vists per la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Balears, integrada pels

Senyors indicats al marge, els RECURSOS EXTRAORDINARIS PER INFRACCIÓ PROCESSAL I

DE CASSACIÓ, interposats pel Procurador Senyor Gabriel Buades Salom, en nom i representació

de la part recurrent Senyor Lucas , i amb la direcció Lletrada de la Senyora Cristina Vidal

Sancho, contra la sentència del dia 21 de juliol de l?any dos mil cinc, dictada en grau d?apel·lació per la Secció Quarta de l?Audiència Provincial de Palma de Mallorca en el Rotlle nº 558/2004 , que

revoca íntegrament la sentència del Jutjat de Primera Instància nº 1 d?Eivissa en el procediment ordinari nº 225/2003 , estimant el recurs d?apel·lació interposat per la Procuradora del Senyor Julián i de la Senyora Soledad i desestimant la demanda formulada per la

Procuradora del Senyor Lucas .

Antecedentes

I.- Davant el Jutjat de Primera Instància nº 1 d?Eivissa es varen veure les actuacions del Judici Declaratiu Ordinari nº 225/2003 instat per la Procuradora Senyora Victoria Martínez García, en nom i representació del Senyor Lucas , mitjançant demanda contra el Senyor Julián i la Senyora Soledad , en la qual se sol·licitava que es dictàs sentència en els termes següents: " 1.- Se declare la condición de heredero del actor Don Lucas por mitades e iguales partes junto con el demandado Julián en la totalidad de la herencia de su padre Don Lucio , de conformidad con lo dispuesto en el Capítulo II de las Capitulaciones Matrimoniales otorgadas por Don Lucio y Doña Soledad el 17 de febrero de 1.954, condenando a los demandados a pasar por esta declaración, sin perjuicio de la legítima a favor de la hermana del actor y demandado: Maite , y del usufructo a favor de la madre del actor y demandado, Doña Soledad , que conforme el pacto IV de las Capitulaciones Matrimoniales le corresponde. 2.- Se reconozca el derecho del actor a la titularidad de la nuda propiedad indivisamente y por mitad con su hermano el demandado, Lucas , de los bienes muebles e inmuebles que constituían el acervo patrimonial de su padre en el momento de su fallecimiento con la excepción que se dirá, sin perjuicio de la legítima a favor de la hermana de mi representado, mandando rectificar, y anular y/o modificar los asientos correspondientes del Registro de la Propiedad hasta la total inscripción de su titularidad sobre la nuda propiedad de la mitad indivisa de los bienes, a excepción de la finca con la que se procedió al pago de los derechos legitimarios de los hermanos del padre de mi representado es decir la finca número NUM000 , tomo NUM001 de San Juan, folio NUM002 , respecto de la cual se renuncia a cualquier tipo de acción; adjudicándose indivisamente y por mitad los bienes que constituían el acervo patrimonial ( con la excepción de la finca NUM000 ) y en concreto, sobre las siguientes fincas: a) RUSTICA.- Porción de tierra huerta, sita en la parroquia de San Miquel, término de San Juan Bautista, procedente de la finca "Huerto den Basora", de veinticuatro áreas y setenta y seis centiáreas de cabida inscrita, en realidad según el título, de TREINTA Y TRES ÁREAS Y DOS CENTIÁREAS. Linda: norte, tierras de Octavio , Este, herederos de Esteban , torrentera mediante; Sur, Pedro Miguel y Jose Ignacio , camino de carro mediante y Oeste, Joaquín . Inscrita en el Registro de la Propiedad número 1 de Ibiza al folio NUM003 del libro NUM004 del Ayuntamiento de San Juan, finca número NUM005 . b) RÚSTICA.- Finca denominada Can Toni de Misa, con una cabida de veintiuna hectáreas setenta y cinco áreas setenta y una centiáreas, en parte, de monte bajo, rocales y algarrobos, y en parte de tierra de secano, árboles y bosque, con casa de labranza. LINDANTE: Norte, herederos de Gustavo ; Este, Armando ; Sur, finca Can Turrent Fondu; y Oeste, finca Can Xiquel de Sa Caseta. Dicha finca está atravesada por un camino general que le sirve de acceso. Inscrita en el Registro de la Propiedad número uno de Ibiza, al folio NUM006 del libro NUM007 de San Juan, finca número NUM008 . Dicha finca es el resultado de la agrupación de la finca número NUM009 inscrita en el Registro de la Propiedad número uno de Ibiza, al folio NUM007 del libro NUM004 del Ayuntamiento de San Juan y de la finca número NUM010 inscrita en el Registro de la Propiedad número uno de Ibiza, al folio NUM011 , del folio 105 del Ayuntamiento de San Juan. 3.- En consecuencia se condene a los demandados a entregar al actor en su condición de heredero del causante la mitad de los bienes inmuebles de la herencia que estén en posesión del demandado entre ellos los inmuebles relacionados en el apartado anterior, así como la mitad de todos los muebles, frutos, rentas e intereses de todo ello pertenecientes a la herencia que esté en su posesión. 4.- Subsidiariamente, y para el más que poco probable supuesto de que se considere que en la escritura de aceptación y adjudicación de herencia otorgada el 13 de junio de 1985, ante el Notario de Ibiza, Don José Cerdá Gimeno, bajo el número 819 de su protocolo, encierra una designación tácita de Doña Soledad a favor de su hijo Julián , declare nula e inexistente cualquier designación por cuanto en el momento Doña Maite no estaba en disposición de manifiestarse de una forma enteramente voluntaria y libre, tal como exige el artículo 988 del Código Civil , acordándose conforme lo solicitado en los apartados anteriores."

II.- La demanda fou contestada i negada pels demandats, suplicant que es dictàs sentència per la qual se desestimi íntegrament la demanda presentada, amb expressa imposició de les costes a la part actora.

Després de la celebració de l?audiència assenyalada per al dia 31 de març de 2004, el referit Jutjat va dictar sentència el 8 de juny de 2004 que, en la part dispositiva diu: "FALLO, que estimando como estimo en todas sus partes la demanda de Juicio Declarativo Ordinario seguida ante este Juzgado con el número estadístico 225/2003, entre partes de una como demandante Don Julián , representado procesalmente por la Procuradora Doña VICTORIA MARTINEZ GARCIA y asistido por la Letrado Doña CRISTINA VIDAL SANCHO, y de otra como demandados Don Julián y Doña Soledad , ambos representados por la Procuradora Doña MARIANA VIÑAS BASTIDA y asistidos por el Letrado Don JOSE Mª ROIG, debo declarar y declaro la condición de heredero del actor Don Julián por mitades e iguales partes junto con el demandado Julián en la totalidad de la herencia de su padre Don Lucio , de conformidad con lo dispuesto en el Capítulo II de las Capitulaciones Matrimoniales otorgadas por Don Lucio y Doña Soledad el 17 de febrero de 1954, condenando a los demandados a pasar por esta declaración, sin perjuicio de la legítima a favor de la hermana del actor y demandado: Maite , y del usufructo a favor de la madre del actor y demandado, Doña Soledad , que conforme el pacto IV de las Capitulaciones Matrimoniales le corresponde. Que se reconozca el derecho del actor a la titularidad de la nuda propiedad indivisamente y por mitad con su hermano el demandado Lucas , de los bienes muebles e inmuebles que constituían el acervo patrimonial de su padre en el momento de su fallecimiento con la excepción que se dirá, sin perjuicio de la legítima a favor de la hermana de mi representado, mandando rectificar, anular y/o modificar los asientos correspondientes del Registro de la propiedad hasta la total inscripción de su titularidad sobre la nuda propiedad de la mitad indivisa de los bienes, a excepción de la finca con la que se procedió al pago de los derechos legitimarios de los hermanos del padre de mi representado es decir la finca número NUM000 , tomo NUM001 de San Juan, folio NUM002 , respecto de la cual se renuncia a cualquier tipo de acción; adjudicándose indivisamente y por mitad los bienes que constituían el acervo patrimonial (con la excepción de la finca NUM000 ) y en concreto, sobre las siguientes fincas: a) RUSTICA.- Porción de tierra huerta, sita en la parroquia de San Miguel, término de San Juan Bautista, procedente de la finca "Huerto den Basora", de veinticuatro áreas y setenta y seis centiáreas de cabida inscrita, en realidad según el título, de TREINTA Y TRES AREAS Y DOS CENTIAREAS. Linda: Norte, tierras de Octavio , Este, herederos de Esteban , torrentera mediante; Sur, Pedro Miguel y Jose Ignacio , camino de carro mediante y Oeste, Joaquín . Inscrita en el Registro de la Propiedad número 1 de Ibiza al folio NUM003 del libro NUM004 del Ayuntamiento de San Juan, finca número NUM005 . b) RUSTICA.- Finca denominada Can Toni de Misa, con una cabida de veintiuna hectáreas setenta y cinco áreas sententa y una centiáreas, en parte, de monte bajo, rocales y algarrobos, y en parte de tierra de secano, árboles y bosque, con casa de labranza. LINDANTE: Norte, herederos de Gustavo ; Este Armando ; Sur, finca Can Turrent Fondu; y Oeste, finca Can Xiquel de Sa Caseta. Dicha finca está atravesada por un camino general que le sirve de acceso. Inscrita en el Registro de la Propiedad número uno de Ibiza, al folio NUM006 del libro NUM007 de San Juan, finca número NUM008 . Dicha finca es el resultado de la agrupación de la finca número NUM009 inscrita en el Registro de la Propiedad número uno de Ibiza, al folio NUM007 del libro NUM004 del Ayuntamiento de San Juan y de la finca número NUM010 inscrita en el Registro de la Propiedad número uno de Ibiza, al folio NUM011 , del folio NUM004 del Ayuntamiento de San Juan".

III.- Contra la sentència s?interposà per la part demandada recurs d?apel·lació, que fou admès; i substanciada l?alçada, la Secció Quarta de l?Audiència Provincial de Palma de Mallorca va dictar sentència el 21 de juliol de 2005 , que diu literalment a la seva part dispositiva: "FALLAMOS 1) Que debemos estimar y estimamos el recurso de apelación interpuesto por la Procuradora Sra. Viñas Bastida, en nombre y representación de D. Julián y Dª Soledad , contra la sentencia de fecha 8 de junio de 2004, dictada por la Ilma. Magistrada del Juzgado de Primera Instancia nº Uno de los de Eivissa en el procedimiento ordinario del cual el presente Rollo dimana, cuya sentencia, en su consecuencia, debemos revocar y revocamos, y, en su lugar, 2) Se desestima la demanda formulada por la Procuradora Sra. Martínez García, en nombre y representación de D. Julián , contra D. Lucas y Dª Soledad , a los que, por consiguiente, se absuelve de todas las pretensiones en su contra efectuadas en dicha demanda; con expresa imposición al actor de las costas causadas en la primera instancia. 3) No procede hacer especial pronunciamiento de las costas de esta alzada".

IV.- Pel Procurador Senyor Gabriel Buades Salom, en nom i representació de la part demandant-apel·lada Senyor Lucas , es prepararen recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació, contra la sentència de 21 de juliol de 2005 , dictada per la Secció Quarta de l?Audiència Provincial, la qual per providència de 3 d?octubre va acordar tenir per preparats ambdós recursos, concedint el termini de vint dies per a la seva presentació.

El 4 de novembre de 2004 va presentar l?esmentat Procurador l?escrit en el qual s?interposaven els recursos indicats. La Secció Quarta de l?Audiència Provincial va dictar providència el 11 de novembre de 2005 tenint-los per interposats i enviant les actuacions a la Sala Civil i Penal d?aquest Tribunal Superior de Justícia, previ emplaçament de les parts per comparèixer davant aquest Tribunal en el termini improrrogable de trenta dies.

V.- Rebudes les actuacions en aquesta Sala Civil i Penal i, personades les parts, es designà Ponent, d?acord amb el torn preestablert. El 16 de novembre de 2005, el Tribunal dictà providència posant de manifest a les parts personades les possibles causes d?inadmissió dels recursos, perquè en el termini de deu dies presentàssin les al·legacions que consideràssin procedents, tot d?acord amb els articles 473.3 i 483.3 de la Llei d?Enjudiciament Civil .

Una vegada presentades les al·legacions, la Sala va dictar la resolució interlocutòria d?11 de gener de 2006, per la qual s?admetien els motius 1er i 3er del recurs extraordinari per infracció processal i el recurs de cassació en els seus motius 1er i 2on i no s?admetia el motiu 2on del recurs per infraccció processal, i acordant el trasllat a la part contrària de l?escrit d?interposició d?aquest, per tal que formalitzi l?oposició en el termini de vint dies.

VI.- Pel Procurador Senyor José Antonio Cabot Llambias es va presentar, el dia 17 de gener de 2006, escrit en què s?oposava al recurs de cassació, i per aquesta Sala es va dictar providència el 24 de gener de 2006, que dóna trasllat de l?escrit d?oposició a la part recurrent, i assenyalant que, una vegada finalitzats els terminis indicats en els articles 475 i 486 de la Llei Processal, es resoldria el que pertoca sobre la celebració de vista o la votació dels recursos. I per providència de 16 de febrer de 2006 es va assenyalar per a la votació el dia 23 de febrer de 2006, no havent-hi lloc a la celebració de vista, per no demanar-la totes les parts i no considerar-la necessària el Tribunal.

Ha estat Ponent de les actuacions el Magistrat Il.Im. Senyor Miquel Masot Miquel, que expressa el parer de la Sala.

Fundamentos

PRIMER.- ELS FETS DEL LITIGI COM A ANTECEDENTS NECESSARIS PER A LA DECISIÓ DELS RECURSOS PRESENTATS.

Els Senyors Salvador i Soledad varen contreure matrimoni a la parròquia de Sant Miquel de Sant Joan Baptista el dia 20 de febrer de 1954. D?aquesta unió varen néixer tres fills, Julián , Lucas i Maite , nascuts, respectivament, els dies 24 de juny de 1960, 3 d?abril de 1964 i 2 d?abril de 1974.

Abans de contreure matrimoni havien atorgat, el dia 17 de febrer de 1954 i davant el Notari Senyor José Cruz Carrasco, escriptura d?espòlits, la qual -pel que aquí interessa- diu literalment:

" II.- Establecen heredamiento preventivo de dos terceras partes de todos sus bienes presentes y futuros a favor de hijos varones de este matrimonio y en su defecto para los de otro que acaso puedan contraer, y en falta de varones de uno y otro matrimonio, para las hembras del presente, en cada caso los que más bien vistos sean.

III.- Para el caso de fallecer los dos sin haber dispuesto, desde ahora dejan nombrado por heredero de todos sus bienes al hijo varón mayor del presente matrimonio, sin perjuicio de las legítimas de los demás hermanos.

IV.- Pero todo ello sin perjuicio de que el cónyuge sobreviviente será usufructuario de los bienes del premuerto mientras no contraiga posterior matrimonio".

El Senyor Salvador va morir a Sant Joan Baptista el dia 24 de setembre de 1974, sense haver atorgat testament.

El 13 de juny de 1985, varen comparèixer davant el Notari aleshores de Santa Eulàlia Senyor José Cerdá Gimeno la viuda i el fill primogènit del matrimoni -Senyor Julián - així com els germans del difunt Senyors Olga , Ignacio , María del Pilar , Benjamín i Camila . En aquest instrument públic, basat en els espòlits als quals s?acaba de fer referència, el Senyor Julián acceptà l?herència del seu pare, adjudicant-se la nua propietat de les finques indicades en els apartats 2, 3 i 4 de l?antecedent IV de l?escriptura, sens perjudici dels drets legitimaris corresponents als seus germans, mentre la viuda se n?adjudicà l?usdefruit universal i vitalici. A la mateixa escriptura, el Senyor Julián , en la seva condició d?hereu del seu pare Salvador , i en compliment de l?obligació d?aquest de pagar les llegítimes als seus germans, va fer lliurament als Senyors Olga , Ignacio , María del Pilar , María del Pilar i Camila de la finca descrita a l?apartat 1 de l?antecedent IV.

L?escriptura va ser ratificada i rectificada -en aspectes que no tenen incidència en el present cas- per una altra posterior atorgada davant el mateix Notari el 24 de maig de 1989, en la qual, a més, els Senyors Benjamín Olga María del Pilar Ignacio Lucio Salvador Camila procediren a dividir el condomini existent sobre la finca adjudicada en pagament de llegítima.

Aquestes escriptures varen causar les corresponents inscripcions en el Registre de la Propietat d?Eivissa, que proclama així la nua propietat del Senyor Julián i l?usdefruit vitalici de la viuda Senyora Soledad sobre les finques registrals NUM009 -finca Can Jusepet, de 7 hectàrees, 23 àrees i 75 centiàrees-, NUM010 -finca Can Toni de Missa de 31 hectàrees, 21 àrees i 75 centiàrees amb casa edificada- i NUM005 -hort d?en Basora, de 33 àrees i 2 centiàrees -. Les finques NUM009 i NUM010 varen ser objecte d?agrupació, i passaren a formar la finca NUM008 , inscrita al foli NUM006 del llibre NUM007 de Sant Joan.

Posteriorment, el 13 de març de 1998, varen comparèixer la viuda i els tres fills davant la Notària Senyora Torres Clapés, i la primera va fer donació al Senyor Lucas de la nua propietat d?una finca solar dita Can Miquel Torres Costa, de 8000 metres quadrats, i a la Senyora Maite de la nua propietat d?una finca de 2000 metres quadrats dita Hort de Dalt, reservant-se la Senyora Soledad l?usdefruit vitalici d?ambdues finques. Es diu literalment a l?esmentada escriptura que "don Julián presta su consentimiento a las donaciones efectuadas anteriormente, renunciando a cualquier acción de reclamación por razón de las mismas, así como de petición de la legítima que le pudiere corresponder sobre las fincas donadas, por cuanto ya ha sido compensado por dichos derechos en la herencia de su difunto padre".

El dia 11 de juny de 2003, va entrar en els Jutjats d?Eivissa una demanda del Senyor Lucas contra el seu germà Senyor Julián i la seva mare Senyora Soledad , en la qual s?interessava que es dictàs sentència amb els pronunciaments que s?han indicat a l?antecedent de fet I. I amb data 8 de juny de 2004, es va dictar sentència , en la qual s?estima substancialment la demanda de l?actor, amb els pronunciaments que també s?han indicat a l?antecedent de fet II, basant-se, fonamentalment, en el fet de no haver mort els dos atorgants dels espòlits; per tant considera inaplicable el capítol III, que contenia la institució d?hereu en favor del fill major del matrimoni.

Contra aquesta sentència varen presentar els demandats Senyors Julián i Soledad recurs d?apel·lació, el qual -prèvia impugnació de la part actora- va ser estimat per l?Audiència Provincial Secció Quarta, que va dictar sentència en data 21 de juliol de 2005 que revocava la sentència del Jutjat i desestimava la demanda.

A la sentència de l?Audiència Provincial, després de fer-se unes consideracions doctrinals sobre els espòlits, es reconeix que la redacció de les clàusules capitulars es presta a confusió. Es així -assenyala- perquè el vertader heretament preventiu es troba en el capítol III i no en el II, encara que en aquest es comenci dient "establecen heredamiento preventivo...". En realitat -segueix dient la sentència- el capítol II va tenir com a funció recollir el compromís dels atorgants de designar hereu d?acord amb els criteris de selecció que s?expressaven al mateix capítol, però es pactava després un heretament preventiu per al cas que no es fes ús d?aquesta facultat de designació.

Aquests són els fets que han donat lloc als recursos per infracció processal i de cassació avui pendents de decisió davant aquesta Sala. Essent que la regla 6ª de la disposició addicional 16ª de la Llei d?Enjudiciament Civil ens diu que, admesos els dos indicats recursos, es resoldrà sempre en primer lloc el recurs per infracció processal, és aquest el que serà examinat en el següent Fonament de Dret.

II.- EL RECURS PER INFRACCIÓ PROCESSAL.

1) Plantejament del recurs

La part actora recurrent en cassació va fonamentar el recurs en tres motius: incongruència de la sentència dictada per l?Audiència Provincial, infracció de les normes processals sobre valoració de la prova i error en la apreciació d?aquesta, i infracció de l? article 24 de la Constitució per haver-li produït la sentència indefensió.

El dia 11 de gener de 2006, aquesta Sala va dictar una resolució interlocutòria que admetia els motius 1er i 3er del recurs, però no el 2on, per considerar que, en realitat, impugnava la interpretació que el Tribunal d?Instància havia fet de l?escriptura d?espòlits, tractant de substituir aquella per una altra de més favorable als interessos de la part recurrent, funció que no era pròpia del recurs per infracció processal. Certament, els preceptes que s?indiquen com a vulnerats -els articles 675 i 1218.2 del Codi Civil -són normes interpretatives del testament i dels contractes. I, per una altra part, no s?ha plantejat mai a les actuacions cap qüestió litigiosa sobre les circumstàncies d?atorgament i contingut de l?escriptura d?espòlits, en tot el qual les dues parts són conformes; discrepen, però, sobre la seva interpretació, ja que cadascuna d?elles propugna postures interpretatives favorables a les seves tesis. I, com s?ha dit abans, els temes d?interpretació són propis del recurs de cassació i no del recurs per infracció processal. Com no deixa de reconeixer la pròpia part recurrent, que planteja de nou aquestes qüestions interpretatives en el motiu segon del recurs de cassació.

A la mateixa interlocutòria d?11 de gener de 2006 es recordava la doctrina d?aquesta Sala - exposada també a les sentències de 14 i 26 de gener de 2005 - segon la qual el recurs per infracció processal no pot ser considerat un recurs autònom, sinó un eixamplament del recurs de cassació, fent possible també la impugnació de la sentència pels motius del article 469 de la Llei d?Enjudiciament Civil . I això és així perquè, com es deia a la sentència de 14 de gener de 2005, "los Tribunales Superiores de Justicia carecen de competencia para conocer del recurso por infracción procesal, toda vez que el vigente artículo 73.1 de la L.O.P.J no se la confiere... si bien la disposición final decimosexta de la LEC faculta para que las resoluciones recurribles en casación ante las Salas de lo Civil y Penal de los Tribunales Superiores de Justicia se impugnen también por los motivos que contempla el artículo 469". Això s?ha de tenir en compte quan es parla, al llarg de la sentència, del recurs per infracció processal; si bé es farà ús d?aquesta expressió, que és, en definitiva, l?emprada per la part recurrent.

Quedant reduïts, aleshores, a dos els motius del recurs per infracció processal, passen a contemplar-se en el fonament de Dret que segueix, i no en fonaments de Dret separats, ja que la seva connexió en fa possible un examen conjunt.

2) La congruència de la sentència d?instància i la inexistència de indefensió per a la part actora recurrent en cassació.

A la resolució interlocutòria d?aquesta Sala d?11 de gener de 2006 abans esmentada, ja es deia que els dos motius del recurs venien lligats, perquè tots dos es fonamentaven en el fet de que la sentència resol el cas basant-se en consideracions jurídiques que no s?havien fet per les parts en el litigi.

Així, es diu que no és correcte el pronunciament de la sentència d?instància sobre el fet que l?heretament preventiu es troba en el capítol III i no en el II, quan en el recurs d?apel·lació deia la representació dels demandats que el capítol III establia un heretament pur. També es queixa la part recurrent pel fet que la sentència de l?Audiència hagi considerat que els espòlits no contenien cap disposició per la qual el sobrevivent pogués designar hereu del cònjuge mort amb anterioritat, quan, a la contestació a la demanda, s?ha admès absolutament la possibilitat contrària.

Abans de sortir al pas a aquestes objeccions, és convenient recordar la doctrina jurisprudencial que expressa que "la congruencia de las sentencias se mide por el ajuste o adecuación entre la parte dispositiva de la resolución judicial y los términos en que las partes han formulado sus pretensiones y peticiones... La congruencia supone la correlación o armonía entre las pretensiones de las partes oportunamente deducidas en el pleito y la parte dispositiva de la sentencia. Por tanto ha de apreciarse comparando el suplico de los escritos alegatorios con el fallo de la sentencia. La congruencia consiste, en definitiva, en la correspondencia o adecuación del fallo de la sentencia con el petitum de la demanda en relación con la causa petendi de la misma. ( STS de 14 març de 2005, que cita altres sentències del mateix Tribunal, com son les de 27 de març, 25 de setembre, 8 d?octubre, 28 de novembre i 15 desembre de 2003, entre moltes altres.) I, en aquest punt, no es pot oblidar que les pretensions deduïdes en el litigi eren -per la part actora- la reclamació de la meitat de l?herència del seu difunt pare, mentre que la part demandada no propugnava altra cosa sinó la desestimació d?aquesta demanda. En aquest cas, és clar que una sentència que desestima totalment la demanda és, d?entrada, absolutament congruent; i això ha tingut ja ocasió de dir-ho aquesta Sala a la sentència de 28 de setembre de 2001 assenyalant que les sentències absolutòries suposen la total desestimació de les pretensions deduïdes a la demanda, amb la corresponent resolució de quantes qüestions varen ser objecte de controvèrsia; per això no hi cap considerar-les incongruents, sempre que no es donin els supòsits d?excepció proclamats per la mateixa jurisprudència ( SSTS 20 de desembre 2000, 24 de gener, 26 i 28 de febrer de 2001 i 28 de juny de 2005 entre moltes altres.) També ha tingut ocasió de dir la jurisprudència que "el principio de congruencia no impone sino una racional adecuación del fallo a las pretensiones de las partes y a los hechos que las fundamentan, pero no una literal concordancia; y por ello, guardando el debido acatamiento al componente jurídico de la acción y a la base fáctica aportada por los contendientes, el órgano jurisdiccional está facultado para establecer su juicio crítico de la manera que entienda más ajustada, y de aquí que el juzgador pueda, en atención al principio iura novit curia, en relación con el da mihi factum dabo tibi ius, aplicar normas distintas e incluso no invocadas por los litigantes a los hechos por los mismos establecidos, como también ha sido reconocido en reiterada jurisprudencia por esta Sala; pero, en ningún caso, la observancia de estos principios ha de entenderse de manera absolutamente libre e ilimitada, ya que siempre ha de estar condicionada al componente fáctico esencial de la acción ejercitada, estimándose por tal los hechos alegados por las partes y que resulten probados, así como a la inalterabilidad de la causa petendi, pues lo contrario implicaria una vulneración del principio de contradicción y por ende del derecho de defensa" ( SSTS 6 d?abril de 2005 i 25 de novembre de 2002 .) La primera d?aquestas sentències assenyala també que "los órganos judiciales no tienen que ajustar los razonamientos que motiven la respuesta judicial a las alegaciones de carácter jurídico que aduzcan las partes... así la jurisprudencia sostiene que no se produce incongruencia por el cambio de vista jurídico del Tribunal respecto al mantenido por los interesados, siempre que se observe absoluto respeto para los hechos, que son los únicos elementos que pertenecen a la exclusiva disposición de las partes, si bien, con la facultad del juzgador de fijar los alegados de modo definitivo según el resultado de las pruebas".

Aplicant aquesta doctrina al cas que es contempla, ens trobam que, en el recurs d?apel· lació que es va presentar contra la sentència del Jutjat, hi ha una al·legació Quarta que diu literalment en el seu títol: "SEGUNDO MOTIVO DEL RECURSO: ERROR O CONFUSIÓN EN LA INTERPRETACIÓN DE LOS CAPÍTULOS II Y III DE LA ESCRITURA DE CAPITULACIONES MATRIMONIALES OTORGADA POR DON Lucio Y DOÑA Soledad , EL DIA 17 DE FEBRERO DE 1954, ANTE EL NOTARIO DON JOSÉ CRUZ CARRASCO". I, al llarg del motiu, dóna el recurrent, com després en impugnar el recurs la part recorreguda, la seva opinió sobre la interpretació de l?escriptura que consideren procedent. Però allò que és clar és que aquestes al·legacions no poden condicionar el pronunciament del Tribunal, que té l?obligació de proclamar la interpretació que considera més adient, sense que de cap forma véngui vinculat per la interpretació de la part, sempre més favorable -com és natural- als seus interessos. Seria absurd entendre que el Tribunal no pot interpretar els negocis jurídics bàsics per a la decisió del litigi d?una manera correcta, simplement perquè aquesta interpretació no li ha estat oferida per les parts del litigi.

Pel que fa a la qüestió de si la sentència de l?Audiència considera que allò pactat en els espòlits no inclou cap disposició que permeti a un dels cònjuges designar successor sobre els béns de l?altre, cosa que -segons la part recurrent per infracció processal- indicaria falta de congruència, donat que la part demandada havia acceptat a la seva contestació que els espòlits contenien aquesta facultat, el cert és que totes aquestes al·legacions no poden de cap manera vincular el Tribunal, que ha de donar la solució jurídica que pertoca a les qüestions plantejades. A part que estam davant d?una qüestió que ha sortit a llum des de l?inici de les actuacions. I, a més, figura expressament a la impugnació del recurs d?apel·lació feta per la part que ara ha presentat el recurs per infracció processal la clara manifestació que "en los espòlits objeto del presente procedimiento, otorgados en fecha 17 de febrero de 1954, salta a la vista que en los mismos no se contiene ninguna cláusula por la que se atribuya al cónyuge sobreviviente la posibilidad de elegir al heredero respecto de los bienes y patrimonio del cónyuge fallecido, por cuanto es requisito de forma que dicho pacto o facultad conste recogido expresamente en los espòlits, facultad que como hemos dicho no consta recogida." És obvi, per tant, que de cap manera no es pot parlar d?una qüestió nova.

Tot quant fins aquí s?ha exposat determina que s?arribi a la conclusió que no sols no hi ha incongruència de la sentència, sinó tampoc indefensió.

Cal recordar, en aquest sentit, la doctrina del Tribunal Constitucional segon la qual "en el contexto del artículo 24 CE , la indefensión se caracteriza por suponer una privación o una limitación del derecho de defensa... que, si se produce en virtud de concretos actos de los órganos jurisdiccionales, entraña mengua del derecho de intervenir en el proceso en el que se ventilan intereses concernientes al sujeto, respecto de los cuales la sentencia debe suponer modificación de una situación jurídica individualizada, así como del derecho de realizar los alegatos que se estimen pertinentes para sostener ante el Juez la situación que se cree preferible y de utilizar los medios de prueba para demostrar los hechos alegados y, en su caso y modo, utilizar los recursos contra las resoluciones judiciales. Y partiendo de estas premisas, hay que llegar a la conclusión de que no se encuentra en una situación de indefensión la persona a quien se ha dado a conocer la existencia del proceso y ha podido intervenir en él, ni aquella otra que, conociéndolo, ha dejado de intervenir en él por un acto de su voluntad. Tampoco hay indefensión si a quien interviene en un proceso se le limitan los medios de alegación y prueba en forma no sustancial para el éxito de las pretensiones que mantiene o aquella otra a quien se le limita la defensa a sus propios intereses, sin permitirle la defensa de otros con los que los suyos estén en una conexión sólo indirecta o mediata". ( SSTC 39/1995 de 13 de febrer, 181/1994 de 21 de juny, 35/1989 de 14 de febrer, 43/1989 de 20 de febrer, 194/1988 de 19 d?octubre, 93/1987 de 3 de juny i 48/1984 de 4 d?abril .)

A la vista d?aquesta doctrina, és clar que no pot haver-hi mai indefensió per a la part que ha promogut el recurs per infracció processal, donat que ha intervingut en el procés, podent-hi al·legar el que ha tingut per convenient sobre la interpretació dels espòlits i sobre quantes altres qüestions ha considerat oportú pronunciar-se.

Això determina la desestimació del recurs per infracció processal, i per tant és obligat passar a examinar el recurs de cassació interposat per la mateixa part.

III.- EL RECURS DE CASSACIÓ

1) Plantejament del recurs

El recurs de cassació es fonamenta en dos motius. En primer lloc, infracció de l? article 9.8 del Codi Civil i jurisprudència que l?interpreta. Sobre el segon motiu diu literalment el recurs:

"MOTIVO SEGUNDO DE CASACIÓN: Se denuncia que la Sentencia recurrida ha infringido los artículos 66, 69, 72 y 73 de la Compilación del Derecho Civil de Baleares aprobada en Ley 8/90 en relación con el artículo 675 del Código Civil relativo a la interpretación de testamentos y artículo 1.281, relativo a la interpretación de los contratos así como la Jurisprudencia que los interpreta y desarrolla... Alternativamente, y para el caso que el primer motivo de casación fuera desestimado, se denuncia bajo este segundo motivo de casación que la Sentencia recurrida ha infringido los artículos 70 a 76 de la Compilación del Derecho Civil de Baleares aprobada por Ley 5/61, de 19 de abril en relación con el artículo 675 del Código Civil , relativo a la interpretación de testamentos y art. 1.281 CC relativo a la interpretación de los contratos así como la Jurisprudencia que los interpreta y desarrolla".

En realitat, per desestimar d?entrada aquest segon motiu ens bastaria fer ús de la coneguda i extensa doctrina jurisprudencial segons la qual no és possible, dins l?àmbit de la cassació, la citació conjunta de diferents preceptes heterogenis, havent dit aquest Tribunal, a la sentència de 28 de setembre de 2001 , que no es pot incloure en el mateix motiu la infracció de normes heterogènies, com igualment ho assenyala la sentència del Tribunal Suprem de 9 de març de 2005, entre moltes altres. En el present cas, els articles 66, 69, 72 i 73 de la Compilació de 1990 fan referència, respectivament, als espòlits, a la delació hereditària, als pactes successoris i al pacte de institució d?hereu; i, per una altra part, no és tampoc admissible denunciar la infracció en bloc de tots els preceptes que la Compilació de 1961 dedicava als heretaments, sense especificar quin d?aquests articles és el que ha infringit la sentència d?instància.

Però, com sia que l? article 11.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial ens diu que "los Juzgados y Tribunales, de conformidad con el principio de tutela efectiva consagrado en el artículo 24 de la Constitución , deberán resolver siempre sobre las pretensiones que se les formulen, y sólo podrán desestimarlas por motivos formales cuando el defecto fuere insubsanable o no se subsanare por el procedimiento establecido en las leyes", això fa que no es tengui inconvenient de contestar les qüestions plantejades en aquest motiu segon que, per altra part, són les essencials del litigi, ja que fan referència a la correcció o incorrecció de la interpretació que la sentència d?instància ha fet dels tan esmentats espòlits.

D?acord amb això, es dediquen els dos fonaments de Dret que segueixen a la contemplació de cadascun dels dos exposats motius de cassació.

2) La vigència dels heretaments prelatius i preventius a la tradició jurídica pitiüsa i dintre de la normativa de la Compilació, tant en el text de 1961 con en el de 1990. (En contestació al primer motiu del recurs.)

En el primer motiu del recurs, la denunciada infracció de l? article 9.8 CC li serveix al recurrent per fer diverses al.legacions sobre la falta de sotmetiment dels espòlits a la Compilació de 1961, per haver-s?hi atorgat amb anterioritat; considera, per això, que la seva interpretació s?ha de fer segons tradició i costum, dient-se en el recurs que aquests elements apareixen reflectits de millor manera a la normativa aprovada l?any 1990.

D?entrada, no té raó de ser denunciar la infracció de l?article 9.8 CC, ja que aquest precepte estableix una norma de Dret internacional privat -aplicable també al Dret interregional per l? article 16 CC - que regula quina serà la legislació aplicable a la successió per causa de mort d?una persona, quan n?hi hagi de diverses que pugin entrar en joc. Però és clar que no existeix en el present cas cap possible conflicte de lleis, ja que just pot ser d?aplicació al supòsit el Dret successori pitiús, d?acord amb el qual s?han de resoldre les qüestions plantejades en el litigi.

I precisament, dins el Dret successori pitiús, és una constant indiscutible la vigència dels heretaments en favor dels fills, tant en la varietat d?heretament pur com en les de heretaments preventius o prelatius; i això ho trobam tant a la tradició jurídica de l?Illa com en els texts legals de 1961 i 1990.

La doctrina jurídica pitiüsa -segons es pot veure a la important obra de l?estudiós del Dret d?Eivissa i Formentera CERDÁ GIMENO- ens ha dit que els espòlits es varen introduir a Eivissa possiblement per influència catalana, donada la similitud d?estructura i contingut dels capítols catalans i eivissencs. I sobre els pactes d?heretament dels espòlits, considera que s?han d?interpretar preferentment segons la tradició jurídica insular, i acudint, com a Dret supletori, al Dret català amb preferència sobre el Dret castellà, donada la seva falta de precedents respecte d?aquelles figures jurídiques.

Entre les modalitats dels heretaments -segueix dient la doctrina- hi ha els heretaments a favor dels fills, que admeten varietats diferents. Com són els heretaments purs, que suposen una institució d?hereu a favor dels fills - un o més- dels que se esperen d?un matrimoni projectat o -avui en dia- ja contret, ja es faci la designació en el propi heretament o reservant-se els atorgants una ulterior facultat d?elecció mitjançant heretament o testament complementari; concepte aquest que trobam substancialment a l? article 88 de la Compilació catalana i avui a l?article 92 del Codi de successions per causa de mort a Catalunya.

I dins l?àmbit dels heretaments a favor dels fills, hi ha també altres varietats com els heretaments preventius i prelatius, que, en realitat, són un pacte més -i no l?objecte directe- del típic heretament pitiús; se dóna, a més, la circumstància que amb molta freqüència es combinaven aquests dos pactes dins un mateix heretament, com passa, per cert, en el supòsit contemplat en el present litigi.

L?heretament preventiu és el prototipus de l?heretament condicional, ja que es pot definir com una designació feta pels atorgants dels espòlits en favor del fill en qui es donin determinades circumstàncies, pel cas que morin sense haver instituït hereu. Com ens diu avui l? article 93 del Codi de successions català -i abans l?article 89 de la Compilació - "mediante el heredamiento preventivo el heredante instituye uno o más herederos entre sus hijos nacidos, adoptados, o por nacer, para el caso de fallecer sin sucesor universal, contractual o testamentario, por cualquier causa..."

En canvi l?heretament prelatiu es defineix per la doctrina pitiüsa com unes limitacions a la facultat de designar hereus, que estableixen entre ells els pares, fixant unes regles de preferència determinades per diverses circumstàncies, com poden ser el sexe, la nupcialitat i, en general, qualsevol que sia lícita i honesta; de tal manera que, pel cas de voler designar un o més hereus, ho hauran de fer dins un o altre grup segons l?ordre de prelació establert; per exemple, en favor dels fills del matrimoni sobre els que es puguin tenir-ne d?un altre, o en favor dels fills d?un determinat sexe. També amb aquestes característiques la institució és recollida a l? article 91 de la Compilació catalana i avui a l? article 95 del Codi de successions ; amb l?aparent diferència que l?article 92 d?aquella ens deia que la prelació podia ser de nupcialitat, sexe, grau o estirp, així com qualsevol altra que fos lícita i honesta; mentre que la prelació per raó de sexe ha desaparegut de l? article 96 del Codi de successions , si bé la doctrina catalana la considera inclosa en l?expressió de "cualquier otra lícita y honesta" perquè "una cosa es que el ordenamiento jurídico elimine cualquier distinción discriminatoria por razón de sexo, establecida con carácter general, lo que resulta absolutamente lógico y conveniente; y otra cosa muy distinta es que unos padres concretos y determinados no puedan ordenar, al regular su sucesión por medio de pacto, una prelación de sexo que tal vez resulte, atendidas las circunstancias de la familia y las características de su explotación y del entorno donde se halla, explicable y conveniente".

És clar que l?heretament prelatiu no és pròpiament un heretament -més bé es tracta d?un possible pacte d?aquest- ja que no hi ha institució directa d?hereu, que tant sols es produirà quan es faci posteriorment la designació, dins el grup que pertoqui segons les regles de la prelació. A això al·ludeixen precisament els espòlits del present litigi quan diuen "en cada caso los que más bien vistos sean".

El que és evident és que totes aquestes figures han format part de la tradició jurídica pitiüsa i han continuat existint dins el marc normatiu de la Compilació de 1961, així com en el text reformat de 1990, com es dedueix dels articles 70 i 74 d?aquella i dels articles 66.2 i 72.2 del text vigent , expressiu aquest darrer que "los pactos sucesorios pueden contener cualesquiera disposiciones mortis causa a título universal o singular, con las sustituciones, modalidades, reservas, denuncias, cláusulas de reversión, cargas y obligaciones que los otorgantes establezcan".

La conseqüència de tot quant s?ha dit en aquest apartat és que no hi ha contraposició entre la llei de 1961 i la de 1990 -en la qüestió concreta aquí contemplada- com tampoc no n?hi ha entre aquestes i la tradició jurídica pitiüsa. I si bé per la data de la mort del Senyor Salvador es podria dir que la seva successió es regeix per la Compilació de 1961, no tenen cap transcendència -pel que fa a la resolució del supòsit contemplat- les consideracions que es fan en el recurs sobre quina pugui ser la normativa d?aplicació.

I, això exposat, es obligat passar al segon motiu del recurs, per entrar a la fi en la qüestió fonamental del present litigi, que no ha estat sinó la interpretació que s?ha de fer dels tan esmentats espòlits.

3) La correcta interpretació dels espòlits realitzada per la sentència objecte del recurs. (En resposta al motiu segon del recurs.)

Abans d?entrar en la matèria és convenient proclamar unes consideracions jurídiques prèvies que necessàriament s?hauran de tenir en compte al moment de revisar la interpretació que fa la sentència d?instància. Són les següents:

A) Els espòlits contemplats en el litigi tenen quatre capítols, dels quals el primer es dedica a l?establiment del règim econòmic matrimonial -pactant la tradicional institució pitiüsa de l?acolliment en una quarta part dels milloraments- però tenint contingut específicament successori els altres tres capítols pactats, que són, precisament, els que s?han interpretat pels òrgans jurisdiccionals que han intervingut en el litigi. Tractant-se, idò, de disposicions mortis causa, hi podria entrar en joc la norma interpretativa de l? article 675 del Codi Civil relativa a la interpretació dels testaments. Però no es pot oblidar que, en el negoci jurídic de què es tracta, hi intervenen dues persones, cosa que podria fer pensar també en la entrada en joc de les normes interpretatives pròpies dels contractes (articles 1281 a 1289.)

Però, en la realitat, no hi ha prima facie divergència entre els mitjans d?interpretació a emprar en aquest cas; perquè tant l?article 675 com l?article 1281 ens proposen en primer lloc realitzar una interpretació literal de les paraules emprades, que just s?haurà d?abandonar quan resulti contrària a la intenció evident del disponent, que, quan estam davant un negoci jurídic en què intervé més d?una persona, requerirà que aquesta intenció sigui comuna a tots els participants. En realitat, la jurisprudència ens ha dit que just deixarien de ser de possible aplicació als negocis jurídics mortis causa algunes de les normes d?interpretació contractual, com serien els articles 1286 a 1289, mentre que s?ha reconegut la possibilitat d?acudir als articles 1281 a 1285 com a elements complementaris o auxiliars de la norma interpretativa de l?article 675 ( STS de 25 de juny de 1998, que cita les sentències de 29 de gener de 1985, 12 de febrer de 1966 i 3 d?abril de 1965.) B) La naturalesa d?un negoci jurídic ve determinada pel seu contingut i mai per la denominació que li han donat les parts ( SSTS de 26 d?abril i 16 de maig de 2005, citant la primera les sentències de 18 de febrer de 1997, 16 de novembre de 2000, 13 d?abril i 3 de maig de 1999 i 25 de gener de 1996, entre d?altres .) En aquest sentit és prou conegut l?aforisme "els contractes són allò que són i no allò que les parts diuen que són", consagrat per nombrosa doctrina jurisprudencial.

C) Les clàusules d?un negoci jurídic s?han d?interpretar les unes per les altres, atribuint a les dubtoses el sentit que resulti del conjunt, tal com ens diu l? article 1285 del Codi Civil, que - segons la sentència del Tribunal Suprem de 24 de juny de 2002 - "propone que en el método interpretativo a seguir se atienda al contrato en su conjunto o, con otras palabras, se proceda a realizar una interpretación sistemática del mismo. Proscribe la interpretación aislada de cada cláusula abstrayéndola de su contexto. Por ello establece que las cláusulas de los contratos se interpreten unas por otras, con utilización, en definitiva, de un sentido relacional para el que es indispensable el examen global del contrato y la consideración de sus cláusulas en atención a sus conexiones con las demás, de manera que, si surgen dudas, puedan éstas resolverse con el auxilio de su posición y función dentro del conjunto".

D) I, finalment, es prou coneguda la doctrina jurisprudencial segons la qual la interpretació dels contractes i dels testaments és funció privativa dels tribunals d? instància, que ha de ser respectada a la cassació, llevat que el seu resultat sigui il·lògic, contrari al bon sentit o a la llei o incurs en manifesta equivocació. Així ho ha dit el Tribunal Suprem en nombroses sentències, com són les de 18 de juliol de 2005, 21 de gener de 2003 i 30 de gener de 1997 pel que fa referència al testament i les dues de 28 d?abril de 2005 (recursos 4118 i 4618/98) i 26 de maig i 25 de juny de 2000 pel que fa als contractes, entre moltes altres.

D?acord amb aquestes consideracions fetes, s?ha d?acometre la tasca de revisar la intepretació que dels espòlits fa la sentència d?instància, tot recordant que el text literal dels capítols II, III i IV -que són els que contenen disposicions mortis causa- ha quedat exposat en el fonament de Dret I d?aquesta sentència. Serà procedent, com hem vist, partir del sentit literal dels indicats capítols, examinant si se?n desprèn de manera prou clara quina ha estat la intenció dels atorgants, relacionant-los els uns amb els altres i sense donar excessiva importància al nomen iuris emprat. I tenint especial incidència, com a element interpretatiu, el costum, com ens recorda expressament l?article 66.5 de la Compilació quan ens diu que "cuando las estipulaciones capitulares se refieran a instituciones familiares y sucesorias consuetudinarias, tales como constitución de dote o de escreix, acogimiento en una cuarta parte de los milloraments, donaciones universales, heredamientos, pacto de usufructo universal y cláusula de confianza, se estará a lo pactado y se interpretarán aquellas con arreglo a la costumbre".

La necessària interpretació conjunta dels capítols II i III ens mostra que, en el primer, els atorgants establien, respecte de les dues terceres parts del béns presents i futurs de cadascun d?ells, tres grups als quals es transmetrien aquests béns d?acord en l?ordre indicat en el capítol: en primer lloc els fills mascles del matrimoni projectat, en segon lloc el fills mascles d?altre matrimoni que puguin contreure en el futur els atorgants, i en darrer lloc les filles del matrimoni. Però no hi ha una atribució directa, sinó que cadascun dels atorgants haurà de designar -dintre del grup que pertoqui- els qui l?han de succeir. Que és el que es diu en el capítol II amb la expressió "en cada caso los que más bien vistos sean", la qual trobam, amb aquesta significació, a altres escriptures de espòlits, com la de 29 de gener de 1884, segon citació de CERDÁ GIMENO, a la pàgina 305 del tom 2ºB de la seva obra; i, per la seva part, la important -per al Dret eivissenc- sentència del Tribunal Suprem de 16 de maig de 1988 contempla una escriptura en què es parla de "el derecho de elegir y nombrar los hijos que mejores les parezca para herederos o donatarios...".

És a dir: estam davant un pacte d?heretament prelatiu; i el fet que comenci el capítol II amb la referència a l?heretament preventiu és absolutament indiferent ja que és el que s?ha pactat -i no el tecnicisme jurídic o nomen iuris emprat- el que ha de servir per esbrinar quina sia la vertadera intenció dels atorgants.

Però s?ha de dir immediatament que aquesta referència a l?heretament preventiu té també una lògica, ja que els atorgants pacten un heretament d?aquest tipus per al cas de morir un o altre sense haver feta la designació de la persona o persones que els han de succeir. És a dir, sense haver triat -per emprar les mateixes paraules que ells- "el que más bien visto sea".

I és per això que pacten l?heretament preventiu "para el caso de fallecer los dos sin haber dispuesto", designant ja, des de el mateix moment d?atorgament dels capítols, com a hereu el fill mascle major del matrimoni. Com s?ha vist en el fonament de Dret anterior, l?objecte de l?heretament preventiu és la prevenció de l?abintestat, i així s?expressa clarament en els espòlits quan es diu "para el caso de fallecer los dos sin haber dispuesto...". En canvi, en el capítol II no hi ha la més petita previsió per al supòsit de morir sense testament.

En definitiva, els capítos II i III s?han d?interpretar conjuntament i no com a compartiments separats, recordant també el costum local, que ens diu que és molt corrent en els espòlits la concurrència de pactes relatius a aquests dos tipus d?heretament -el prelatiu i el preventiu-, per al cas que no s?hagi feta en vida la designació d?hereu dins el grup que pertoqui segon les regles de la prelació.

El fet que s?emprin les paraules "para el caso de fallecer los dos sin haber dispuesto...", de cap manera no pot sustentar la tesi que no pot entrar en joc l?heretament preventiu fins que s?hagi produït la mort dels dos atorgants. L?expressió "los dos" no pot sinó referir-se a l?un o a l?altre. I és així perquè, no donant-se els cònjuges en els capítols facultats de disposició sobre la pròpia herència de cadascun d?ells, una vegada que un dels atorgants ha mort queda ja absolutament acreditat que no ha designat l?hereu que l?ha de succeir segons les regles de la prelació; per això és obligada la immediata entrada en joc de l?heretament preventiu. Que és precisament el que s?ha esdevingut repecte de l?herència del Senyor Salvador . De manera similar, a la sentència abans esmentada de 16 de maig de 1988 , es contemplava el cas d?un heretament preventiu supeditat al fet de morir qualsevol dels cònjuges "sin haber usado de la facultad paccionada de elegir o nombrar los hijos que mejor les parecieren por sus circunstancias como herederos o donatarios...". Com es deia abans, l?estreta relació entre un i altre tipus d?heretament ve també afirmada per la via del costum.

El que fins ara s?ha expressat es la ratio decidendi de la present sentència. Però no poden oblidar-se altres fets que corroboren aquesta interpretació, com es posa de relleu acertadament a la sentència objecte del recurs.

I el primer és l?escriptura de 13 de juny de 1985 -precisament autoritzada pel Notari Senyor Cerdá Gimeno, a qui abans s?ha fet referència com a important estudiós del Dret pitiús-, en la qual el fet de ser el Senyor Julián -fill mascle major del matrimoni- l?hereu del seu pare es dedueix del contingut dels espòlits, que són testimoniats com a títol de la successió a l?esmentada escriptura. Com també és indicativa la presència a l?atorgament d?aquesta escriptura de la viuda Senyora Soledad , una dels atorgants dels espòlits tantes vegades esmentats, que ve a donar així conformitat a aquesta interpretació que es fa del que s?ha pactat en els espòlits, i de la qual resulta la designació com a hereu -per la via de l?heretament preventiu- del fill mascle major del matrimoni.

No es pot oblidar tampoc el contingut de l?escriptura de 13 de març de 1998 en què la viuda fa donació de la nua propietat de dues finques als seus fills Lucas i Soledad ; ja que recull la manifestació del Senyor Julián -no contradita pels altres atorgants- donant la conformitat a la donació i no reclamant la llegítima que li pogués correspondre sobre les finques donades "por cuanto ya ha sido compensado por dichos derechos en la herencia de su difunto padre".

De tot això es dedueix que la interpretació que la sentència d?instància ha fet dels espòlits no just no resulta il·lògica ni irracional, sinó que és absolutament correcta. I és que -en contra d?allò que han afirmat les parts al llarg del litigi- els capítols II i III dels espòlits no són contradictoris sinó que es complementen, ja que estableixen la necessitat d?acudir a l?heretament preventiu quan no s?hagi feta la designació d?un succesor d?acord amb les regles de l?heretament prelatiu, constituint així aquest un antecedent d?aquell.

I cal dir, per acabar, que no es pot donar cap valor jurídic al suport moral -i segurament també econòmic- que el fill Senyor Lucas pot haver donat a la seva mare i, en particular, a la seva germana Maite . Possiblement també l?altre fill Julián va contribuir amb esforç a fer possible el pagament dels deutes que va deixar el pare a la seva mort. En realitat, un i altre fill varen fer tot el possible per aconseguir que la família sortís d?una llastimosa situació, i això, sens dubte, té un gran mèrit. Però és obvi que aquestes qüestions morals queden fora del litigi, que es concreta en la interpretació que s?ha de donar a la escriptura d?espòlits.

IV.- DECLARACIÓ SOBRE COSTES.

D?acord amb el que es disposa als articles 394.1 i 398.1 de la llei d?Enjudiciament Civil no s?imposen les costes a la part recurrent, pel fet de presentar el cas dubtes, derivats de la pròpia redacció dels espòlits, i de la inexistència de doctrina d?aquest Tribunal sobre les qüestions fonamentals que han estat objecte dels recursos.

Per tot quant s?ha exposat, vists els preceptes citats i els altres de general aplicació

Fallo

1er.- Que hem de declarar i declaram que no hi ha lloc als recursos per infracció processal -segons la denominació de la part recurrent- i de cassació interposats pel Procurador Senyor Gabriel Buades Salom, en nom i representació del Senyor Lucas , contra la sentència dictada el 21 de juliol de 2005 per la Secció Quarta de l?Audiència Provincial.

2on.- Que no es fa especial imposició de les costes causades per aquests recursos.

Lliuri?s a l?esmentada Secció Quarta la certificació corresponent, en devolució de les actuacions del procés i del rotlle d?apel·lació remesos.

Així per aquesta sentència ho pronunciam i manam, i la signam.

PUBLICACIÓ.- L?anterior sentència ha estat llegida i publicada per l?II.Im. Magistrat Senyor Miquel Masot Miquel, que ha estat Ponent en aquest tràmit, el mateix dia de la seva audiència pública. En don fe. Palma de Mallorca a vint-i-vuit de febrer de dos mil sis.