Sentencia Civil Nº 208/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 1, Rec 73/2009 de 04 de Mayo de 2010

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

SECCIÓ PRIMERA

SENTÈNCIA NÚM. 208

Rotlle núm. 73/09

Judici Ordinari núm. 710/07

Tramitat pel Jutjat de 1a. Instància núm. 1 de Arenys de Mar

La Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona, integrada per els Magistrats Il·lma. Sra. Mª DOLORS PORTELLA LLUCH, Il·lma. Sra. MARIA DOLORS MONTOLIO SERRA i Il·lm. Sr. ANTONIO RECIO CORDOVA, la primera de les

quals ha actuat com a presidenta del Tribunal, ha vist el recurs d'apel·lació número 73/09, interposat contra la sentència dictada en data 15 d'octubre de 2008 en el procediment núm. 710/07, tramitat pel Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Arenys de Mar . Ha

estat recurrent SRA. Raquel i apel·lat SR. Sabino incomparegut. Un cop feta la

deliberació, ha pronunciat, en nom de S.M. el Rei d'Espanya, la següent

S E N T È N C I A

Barcelona, 4 de maig de 2010

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència objecte d'apel·lació és la següent: "FALLO: Estimo parcialmente la demanda promovida por la procuradora de los tribunales Doña María Blanca Quintana, en representación de Doña Raquel , contra D. Sabino , declaro la extinción del condominio existente entre las partes respecto del inmueble común, sito en la CALLE000 , número NUM000 de Sant Iscle de Vallalta, y declaro que, una vez se proceda en ejecución de sentencia a sacarlo en subasta pública, a no ser que previamente se alcance un acuerdo entre las partes para proceder a su venta, el porcentaje que corresponde a cada parte en lo obtenido de la venta será de un cincuenta por ciento. No se imponen las costas procesales devengadas en esta instancia a ninguna parte."

SEGON.- Les parts esmentades han manifestat en els escrits respectius d'apel·lació o, si s'escau, d'impugnació les seves peticions i arguments en què les fonamenten, segons consta en les actuacions.

La ponent d'aquesta resolució ha estat la magistrada Il·lma. Sra. MARIA DOLORS MONTOLIO SERRA.

Fundamentos

PRIMER.- La Sra. Raquel formulà una demanda contra qui havia estat el seu marit exercint acció de divisió del pis que havien adquirit proindivís. Demana que en virtut del que acordaren en el conveni regulador, es declari que el percentatge que li correspon a ella és de 77,3425% i al Sr. Sabino , el 22,6575% ateses les aportacions econòmiques que van fer cada un d'ells per la seva adquisició.

El Sr. Sabino es mostrà conforme amb l'extinció del condomini, mantenint però que el percentatge de participació que els correspon a cada un d'ells és del 50%, negant haver arribat a cap acord com el que al·lega la demandant. Afegeix que varen comprar la casa per meitats i per meitats han estat pagant la hipoteca que demanaren i que el solar que es va entregar per pagar una part del preu era de la mare d'ella, i es va aportar en benefici dels dos, i si ho va fer com a donació a la seva filla, ella ho aportà per adquirir una casa que compraren per meitats i proindivís.

La sentència declara l'extinció de la copropietat i desestima la petició de l'actora de què el percentatge de participació de cada un dels cònjuges no sigui el del 50% que es va fer constar a l'escriptura pública. Entén el Jutjat que les proves practicades permeten acreditar les distintes aportacions econòmiques efectuades per la compra de la casa i la participació de la mare de la Sra. Raquel , però d'aquí no és possible concloure que, un cop dissolt el matrimoni i en fase de liquidació del patrimoni, s'hagi de modificar el percentatge de participació en aquesta comunitat quan en l'escriptura de compravenda declararen que l'adquirien per meitats indivises.

Recorre en apel·lació la demandant. Al·lega que, (i) la sentència ha incorregut en incongruència extra petitum perquè s'ha apartat de manera substancial de les pretensions de les parts introduint en el debat la interpretació que s'havia de fer de la clàusula sisena del conveni regulador; (ii) incorrecta interpretació d'aquesta clàusula que lliurament van subscriure els ara litigants i en el que convingueren que la divisió de la comunitat s'efectuaria en atenció a l'efectiva participació de cada un dels propietaris.

El demandat s'oposa al recurs sol·licitant la confirmació de la sentència.

SEGON.- L'apel·lant sosté que la sentència és incongruent, conclusió que no pot ser compartida per aquest Tribunal. Amb reiteració ha mantingut e la jurisprudència ( SSTS de 27 de maig de 1996, 18 de novembre de 1996, 29 de maig, 28 d'octubre i 5 de novembre de 1997, 11 de febrer, 10 de març i 27 d'octubre de 1998 ...) que es produeix incongruència per excés o extra petitum quan el Jutjat o Tribunal concedeix o es pronuncia sobre una pretensió que no ha estat oportunament deduïda pels litigants provocant d'aquesta manera un desajustament o inadequació entre la part dispositiva de la sentència i els termes en què les parts han formulat les seves respectives pretensions en el procediment. S'ha de tenir present que correspon a les parts la delimitació de l'objecte del litigi, fixant els termes del debat judicial, amb la finalitat de què existeixi un exercici correcte del dret del defensa. Consegüentment, l'aplicació del principi iura novit curia queda autoritzat sempre que no se modifiquin les qüestions de fet i de dret que els litigants han sotmès al seu coneixement, o sia, sense alterar la causa petendi ni es transformi el problema plantejat en un altre de distint - SSTS. 10 Maig. 1986, 24 Març i 30 Setembre. 1987, 26 Maig. 1988, 24 Juliol. 1990 i 18 Juny. 1992, entre d'altres. En tot cas, el simple canvi de punt de vista jurídic (da mihi factum, dabo tibi ius), de manera general, no suposa o determina la incongruència de la sentència.

En el cas que s'examina, la interpretació de la clàusula sisena del conveni regulador signat en el seu dia, no ha estat introduïda pel Jutjat a la sentència que es recorre com entén l'apel·lant. Expressament si va referir la part demandada en oposar-se a la demanda quan al·legava que aquella clàusula el que evidenciava era l'existència de discrepàncies en relació a les quotes de copropietat pels diferents criteris que mantenien un i altre, discrepància que fins llavors havia impedit que es resolgués la resta de les qüestions derivades del seu divorci, amb una filla comuna. Entenia, per tant, aquest litigant que amb aquesta estipulació es volia deixar constància per persistia aquest conflicte que havia de ser resolt en un ulterior procediment, i una oposició en aquests termes, no és altra cosa que discrepància en la interpretació d'aquella estipulació.

TERCER.- El segon motiu d'apel·lació rau precisament en la interpretació de la clàusula sisena. Entén la demandant que en aquell conveni acordaren que la copropietat que existia sobre la casa que havien comprat a Sta. Iscle de Vallalta ( segona residència) es liquidaria en funció de les aportacions econòmiques efectuades en el moment de l'adquisició, i per tant en aquest procediment l'únic que s'hauria de discutir era l'aportació que efectuaren cada un d'ells i en conseqüència fixar el percentatge en la titularitat.

Examinada aquella estipulació hem de convenir amb el Jutjat que no és realment aquesta la interpretació que se n'ha de fer. El que feren constar era la discrepància que mantenien els ara litigants en relació a les quotes de copropietat en funció de les aportacions econòmiques efectuades en el seu moment per la seva adquisició. Aquesta discrepància impedia que les parts poguessin tancar un acord que els permetés acudir a un procediment de divorci no contenciós. Per aquest motiu varen subscriure el conveni regulador deixant constància , però, de què quedava pendent de resolució aquella qüestió en la què les parts no havien aconseguit cap acord , malgrat els intent, " sin perjuicio de que las partes puedan acudir a la jurisdicción ordinaria al objeto de dilucidar tal cuestión, y solicitar en su caso la división de la cosa común en función de los parámetros que puedan establecerse en la resolución judicial correspondiente". En cap punt d'aquesta estipulació s'aprecia que les parts haguessin arribat a l'acord de que, malgrat el que s'havia establert en el títol d'adquisició ( escriptura de compravenda en copropietat i per meitats indivises), es fixaria un nou percentatge de participació en aquesta comunitat segons les aportacions econòmiques que efectuaren en el seu dia. Certament aquesta era la qüestió controvertida, però que ho fos, no vol dir que els contractants acordessin que el conflicte seria resolt d'acord amb els paràmetres que sostenia, i sosté, la demandant, com entén aquesta litigant . En definitiva, la interpretació que d'aquesta estipulació sisena n'ha fet el Jutjat ha de ser compartida per aquest Tribunal, i per tant també en aquest segon i darrer motiu d'apel·lació, el recurs ha de ser desestimat . En tot cas, no estarà de més recordar que, com ha assenyalat el TSJC en sentències de 10 de maig de 1993 i 5 de març de 1998 , en el règim català de separació de béns és preferent el principi d'adquisició formal respecte del de subrogació real, fins el punt que l' article 39 del Codi de Família preveu que si el cònjuge que ha adquirit béns a títol onerós durant el matrimoni te al seu favor un títol adquisitiu, s'estableix una presumpció iuris tantum de què la contraprestació procedeix del patrimoni privatiu de l'adquirent i si la contraprestació procedeix del patrimoni privatiu de l'altre cònjuge, el bé continua sent propietat del cònjuge que té un títol adquisitiu al seu favor, establint-se una segona presumpció iuris tantum de què aquest desplaçament patrimonial s'ha produït com a conseqüència d'una donació entre cònjuges. El TSJC en la sentència de 5 de març de 1998, en referir-se a la interpretació dels preceptes antecedents de l' article 39 CF , després de referir-se al buit legal que es creava amb la sobrevinguda inconstitucionalitat de l' article 23 Comp , assenyala que "la regla fonamental que s'aplica, és que una vegada acreditat el títol adquisitiu, el bé adquirit és propietat de l'adquirent i per tant forma part del seu patrimoni privatiu, prescindint de la titularitat pròpia o aliena de la contraprestació, solució que està d'acord amb l' art. 7 de la Compilació catalana en la seva redacció originària, que és la que s'ha d'aplicar per raons de caràcter intertemporal, segons el qual el règim de separació de béns reconeix a cada cònjuge la propietat, el gaudiment, l'administració i la disposició dels béns propis. La conseqüència que d'aquestes consideracions se'n deriva, no pot ésser altra que la d'entendre que en el règim de separació de béns propi del dret civil de Catalunya no funciona el principi de la subrogació real respecte al patrimoni del cònjuge que no consta com a titular del bé adquirit, però que pot ésser titular o cotitular de la contraprestació. Aquesta exclusió de la subrogació real opera com una constant en el règim de separació de béns dels cònjuges catalans, com resulta del primitiu art. 23 de la Compilació , que amb referència a la desacreditada presumpció muciana establia que si la muller tenia un títol d'adquisició a favor seu, la presumpció no actuava directament sobre la cosa que havia adquirit la muller, sinó sobre el preu o contraprestació que es presumia havia entrat a formar part del patrimoni uxori per la via d'una donació feta pel marit, criteri aquest que apareixia també, a l' art. 49.III de la Compilació catalana (text de 1984 ) quan establia que si existeix títol que justifica l'adquisició del bé, es presumeix adquirit amb diner privatiu de l'adquirent, la qual cosa equival a dir que si es destrueix aquesta presumpció de privacitat de la contraprestació i s'acredita que el diner procedeix del patrimoni privatiu de l'altre consort, no juga el principi de subrogació real respecte al patrimoni del cònjuge no adquirent i titular de la contraprestació, sinó que preval la titularitat formal recolzada en un títol d'adquisició per sobre de la titularitat de la contraprestació". En el cas que s'examina, aquella presumpció de donació que no resultaria d'una major aportació econòmica de l'esposa, no s'ha trencat, de fet ni tan sols s'ha intentat. L'argument de la demandant és que en el moment de la separació del matrimoni acordaren que la liquidació d'aquest bé s'efectuaria d'acord amb uns determinats paràmetres( en funció de l'aportació econòmica), acord que no resulta de la interpretació de l'estipulació sisena del conveni abans examinada.

QUART.- La desestimació del recurs comporta que sigui l'apel·lant qui es faci càrrec de les costes de l'apel·lació ( articles 394.1 i 398.1 de la Llei d'enjudiciament civil )

Fallo

Desestimar el recurs d'apel·lació interposat per Doña. Raquel contra la sentència dictada pel Jutjat de 1a. Instància núm. 1 d'Arenys de Mar en data 15 d'octubre del 2008 en el procediment del qual deriven aquestes actuacions, CONFIRMAR aquesta resolució amb imposició a l'apel·lant de les costes que deriven de l'apel·lació.

Un cop notificada i ferma aquesta sentència, s'han de tornar les actuacions originals al Jutjat de procedència amb testimoniatge d'aquesta resolució per al seu compliment i deixant-ne una certificació en el present expedient.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.