Sentencia CIVIL Nº 208/2020, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 1, Rec 313/2019 de 29 de Junio de 2020

Encabezamiento

Sección nº 01 de la Audiencia Provincial de Barcelona. Civil

Paseo Lluís Companys, 14-16 - Barcelona - C.P.: 08018

TEL.: 934866050

FAX: 934866034

EMAIL:aps1.barcelona@xij.gencat.cat

N.I.G.: 0827942120188102697

Recurso de apelación 313/2019 -C

Materia: Juicio verbal

Órgano de origen:Juzgado de Primera Instancia nº 7 de Terrassa

Procedimiento de origen:Juicio verbal (250.2) (VRB) 551/2018

Parte recurrente/Solicitante: Fátima

Procurador/a: Jose Manuel Luque Toro

Abogado/a: Silvia Carmona Belmonte

Parte recurrida: Carlos María

Procurador/a: Patricia Maldiney Casasus

Abogado/a: MARIA PILAR RIUS PASTOR

SENTENCIA Nº 208/2020

Barcelona, 29 de juny de 2020.

La Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona, integrada per les Magistrades, Il·lma. Sra. Maria Dolors MONTOLIO SERRA, Il·lma. Sra. Mª Teresa MARTÍN DE LA SIERRA GARCÍA-FOGEDA i Il·lma. Sra. Isabel Adela GARCÍA DE LA TORRE FERNÁNDEZ,la primera de les quals ha actuat com a presidenta del Tribunal, ha vist el recurs d'apel·lació número313/19interposat contra la sentència dictada en data 16 de gener de 2019 en el procediment núm. 551/18 tramitat pel Jutjat de 1a Instància núm.7 de Terrassa. Ha estat recurrent la Sra. Fátima.Un cop feta la deliberació, ha pronunciat, en nom de S.M. el Rei d'Espanya, la següent resolució.

Antecedentes

PRIMER.-La part dispositiva de la sentència objecte d'apel·lació és la següent: 'SE DESESTIMA la demanda presentad por a Procuradora Doña Marta Forrellat Armengol-Padrós, en nombre y representación de Doña Fátima, contra Don Carlos María, y, se ABSUELVE a Don Carlos María de los pedimentos formulados frente a él; con expresa condena en costas a la parte actora.'

SEGON.-Les parts esmentades han manifestat en els escrits respectius d'apel·lació o, si s'escau, d'impugnació les seves peticions i arguments en què les fonamenten, segons consta en les actuacions.

La ponent d'aquesta resolució ha estat laMagistrada Il·lma. Sra. Dña. Maria Dolors MONTOLIO SERRA.

Fundamentos

PRIMER.- Plantejament del litigi

La Sra. Fátima formula una demanda contra el Sr. Carlos María amb qui havia estat casada.

Explica en síntesis que durant el matrimoni conjuntament van comprar dos cotxes. L'Audi 3 es va inscriure en els registres de la prefectura de trànsit a nom d'ell i el Peugeot a nom d'ella. No obstant, des d'un bon començament era ella a que usava l'Audi i ell, el Peugeot.

Com que el Peugeot consta inscrit al seu nom, li arriben sancions per infraccions de trànsit que no li són imputables. Per aquesta raó, reiteradament ha sol·licitat al demandat que efectuessin els tràmits registrals oportuns per canviar les titularitats, a la qual cosa ell es nega.

El que sol·licita en aquest procediment és que es declari que ella ha adquirit per usucapió l'Audi d'acord amb l' article 531.23 CCCat i que, per tant, ha de constar al seu nom en els registres de la prefectura de trànsit. I que el Peugeot ha de constar a nom del Sr. Carlos María. Subsidiàriament, exercita acció declarativa de domini amb aquestes mateixes conseqüències.

El Sr. Carlos María contesta a la demanda. Al·lega, en síntesis, que l'Audi 3 el va comprar i pagar ell. Posteriorment ella es va comprar el Peugeot però ara ja no el vol. Afegeix que des que es van separar, en moltes ocasions li ha demanat que li torni l'Audi que ella es va apropiar indegudament quan ell es va veure obligat a marxar de casa. A la mateixa sentència de divorci es recull l'existència d'aquest conflicte.

La sentència desestima l'acció d'usucapió perquè la demandant no ha acreditat que hagi posseït pacíficament l'Audi durant 3 anys. Refereix que la sentència de divorci ja es va fer constar que una de les qüestions controvertides entre els cònjuges era la possessió d'aquest vehicle. Altrament tampoc s'ha acreditat que sigui la propietària d'aquest cotxe i per tant, es desestima també l'acció declarativa de domini.

La demandant recorre en apel·lació al·legant que s'ha valorat de forma errònia la prova. Sosté que des del març del 2015, durant el procediment de divorci, el Sr. Carlos María no li ha tornat a reclamar el vehicle que només ella usa des del trencament de la convivència. Refereix que l'Audio no es va comprar només amb diners d'ell i que era dels dos.

El demandat no ha presentat escrit d'impugnació del recurs.

SEGON.- Règim de separació de béns. Vehicles comprats durant el matrimoni per us familiar. Propietat.

Els dos vehicles que són objecte del conflicte entre els ara litigants es van comprar durant la convivència del matrimoni. La Sra. Fátima manté que els dos es van comprar conjuntament malgrat que cada un es va posar a nom d'un dels cònjuges. Per contra el Sr. Carlos María manté que ell va comprar l'Audi i ella el Peugeot i per aquesta raó l'Audi es va inscriure al seu nom i el Peugeot a nom d'ella.

L' article 232-3 CCCat en referir-se a les adquisicions oneroses durant un matrimoni en règim de separació de béns assenyala en el seu apartat 1r que 'els béns adquirits a títol onerós durant el matrimoni pertanyen al cònjuge que consti com a titular. Si es prova que la contraprestació es va pagar amb béns o diners de l'altre cònjuge, se'n presumeix la donació'.

No obstant, en cas de béns mobles de valor ordinari destinats a béns d'ús familiar, estableix en el seu apartat 2n que 'es presumeix que pertanyen a ambdós cònjuges per meitats indivises, sense que prevalgui contra aquesta presumpció la mera prova de la titularitat formal'.

Així, en relació a aquests béns mobles la titularitat formal no preval sobre la prova de la propietat i la presumpció legal de cotitularitat.

En el present cas, de la documentació aportada per la demandant resulta el següent:

* L'Audi el van comprar en el 2004. Per pagar-lo es van entregar dos vehicles, un Opel i un Rover que havien comprat en el 1998, 14.050,65€ es pagaren amb un traspàs bancari i la resta es va finançar.

* La factura de compra d'aquell Opel i el rebut del pagament consten emesos a nom dels dos cònjuges. El Rover es va finançar amb un préstec que es va emetre a nom dels dos i es va ingressar en un compte bancari de titularitat conjunta.

* La transferència dels 14.050,65€ es va efectuar des d'un compte de titularitat conjunta on els dos cònjuges tenien domiciliada la nòmina i on la Sra. Fátima fins i tot va ingressar els diners que havia rebut d'una herència.

* El contracte de finançament de la resta es va subscriure només pel Sr. Carlos María però es va domiciliar en el Carlos María conjunt i fou amb diners procedents d'aquest compte que es va satisfer la quantitat final a la financera.

* La compra del Peugeot es va facturar a nom de l'esposa. La transferència per pagar a la concessionària es va fer des d'aquell compte bancari i va ser el Sr. Carlos María qui la va ordenar.

Doncs bé, aquesta documentació analitzada el que no acredita precisament és que l'Audi fos comprat i pagat exclusivament pel Sr. Carlos María com afirma aquest litigant en contestar la demanda. Més aviat el que resulta és que els vehicles van ser comprats i pagats pels dos cònjuges encara que formalment s'inscrivís la titularitat de cada vehicle a nom d'un, com manté la demandant.

Altrament i malgrat el que en algun moment s'ha volgut afirmar a l'acte del judici, ambdós vehicles ( ambdós de valor ordinari) es van comprar per l'ús de la família. De fet durant uns anys l'Audi fou l'únic vehicle del que disposaven i amb ell anaven els dos cònjuges a treballar i es de suposar que l'utilitzaven per la resta de tasques familiars de caire domèstic o lucratiu. La seva filla, malgrat les contradiccions en què va incórrer en la seva declaració, finalment va admetre que l'Audi el conduïen els dos. El testimoni aportat pel demandat ha explicat que amb aquest cotxe anaven els dos a treballar si bé normalment el conduïa ell. Que fos ell o ella qui el conduís en més ocasions, no vol dir que no fos un vehicle d'us familiar. I el mateix s'ha de dir del Peugeot, malgrat que sobre aquest vehicle s'han efectuat poques ( o cap) preguntes perquè, segons sembla a cap dels dos li interessa aquest cotxe.

En definitiva, hem de concloure, per tant, que els dos vehicles comprats pels cònjuges durant el matrimoni per l'ús de la família són de propietat conjunta com manté la demandant al marge de la titularitat formal. La documentació aportada i analitzada no desvirtua la presumpció de l' article 232-2.32 CCCat .

TERCER.- Separació del matrimonial, procediment de divorci i adjudicació dels vehicles.

No és un fet controvertit que els ara litigants van cessar la convivència en el 2012 i que des d'aquell moment ella ha vingut usant l'Audi i ell el Peugeot. Cada un d'ells dóna una explicació distinta . Ella diu que va ser el pacte al que van arribar quan es van separar, mentre que ell afirma que va haver de sortir de casa molt despresa i va optar per agafar el primer dels cotxes que podia treure del garatge (el Peugeot) i reclamar posteriorment el canvi de cotxes.

De l'existència d'aquell pacte no n'hi ha cap prova, i el testimoni aportat pel Sr. Carlos María només ho és de referència. Sigui però la raó que sigui, l'adjudicació dels vehicles a un i altre cònjuge va ser una qüestió controvertida en el procediment de divorci contenciós. No obstant, les peticions d'un i altre no van ser resoltes en aquell procediment perquè, partint de diverses sentències dictades per la secció 18a d'aquesta Audiència Provincial, es diu a la sentència de divorcio que 'un vehículo de motor no puede considerarse como parte integrante del ajuar familiar, y de ahí que nunca pueda realizarse asignación alguna de aquél dentro del proceso matrimonial, al escapar de los parámetros normativos establecidos al efecto, dicha pretensión deberá ventilarse asimismo en el juicio ordinario correspondiente o en sede de liquidación del régimen económico matrimonial por ser materia patrimonial ajena por completo al presente pleito lo que impediria cualquuier pronunciamiento al respecto'.

I és que la controvèrsia que els vehicles comuns generaven en el moment de la separació o divorci del matrimoni estaven sent resolts de manera distinta pels jutjats i tribunals. Per acabar amb la polèmica que es generava el TSJ Catalunya en la seva sentència de 21 de juny de 2018 va abordar la qüestió en un supòsit en el que el vehicle s'havia atribuït a l'esposa amb l'argument que venia essent ella la que el posseïa des de la separació.

En aquella resolució el TSJ Catalunya comença per recordar l' article 232.1 CCCat i la possibilitat d'acumular en el procediment de divorci l'acció de divisió de cosa comuna o les coses que el matrimoni tingués en comunitat ordinària indivisa i per tant discutir en fase declarativa si s'escau la divisió, acordar-la en sentencia i materialitzar-la en execució. En conseqüència, considera adient que 'en el procediment mateix es sol·liciti la divisió dels béns comuns i, en conseqüència, com a culminació d'aquesta acció que els béns comuns deixin de ser-ho i passin a la propietat exclusiva d'un cònjuge o de l'altre o bé de tercers, i amb la propietat, la possessió també exclusiva inherent a aquesta.

(...)sembla clar que en aquest procediment no esqueia ni adjudicar el bé, que, excepte amb acord de les parts, exigia una acció de divisió prèvia, si s'afirmava la cotitularitat ni, encara menys, l'ús, que ha de seguir les regles establertes en l' art. 232-1 o bé les de la comunitat ex art 552-6, ambdós del CCCat '.

I d'acord amb aquest raonament fixa la següent doctrina: 'els procediments matrimonials, si no hi ha acord entre els cònjuges, no pot atribuir-se dins de les mesures definitives l'ús de béns diferents dels establerts en l' art. 233-20 del CCCat , sens perjudici de la possibilitat d'acumular l'acció de liquidació del règim econòmic matrimonial i l'acció de divisió dels béns en comunitat ordinària indivisa'.

QUART.- Accions exercides en el present procediment.

I.En el present cas, com que la controvèrsia dels vehicles comprats durant el matrimoni no es va poder resoldre en el procediment matrimonial i els ara litigants no han estat capaços d'arribar a un acord, aquell conflicte no només es manté sinó que fins i tot s'ha agreujat perquè essent el Sr. Carlos María qui usa el Peugeot la titularitat del qual consta inscrita a favor de la Sra. Fátima, és a ella a qui els organismes competents reclamen les sancions administratives per infraccions de circulació.

Per tal de resoldre el conflicte existent, la Sra. Fátima formula una demanda per la que, partint que els cotxes els van comprar conjuntament els dos durant el matrimoni, sol·licita que:

1) es declari que el vehicle Audi 3, que consta a la prefectura de trànsit a nom del Sr. Carlos María, ha de constar a nom seu per usucapió per haver-lo gaudit durant tres anys de forma ininterrompuda, pacífica i públicament.

2) es declari que el Peugeot, que consta inscrit a la prefectura de trànsit al seu nom, ha de constar a nom del Sr. Carlos María.

3) en conseqüència es condemni al Sr. Carlos María a passar per aquestes declaracions ' havent de facilitar el pertinent per tal que a la prefectura provincial de Trànsit per tal de poder fer efectives les modificacions de titularitats dels vehicles en el termes que s'exposen' (sic).

4) Aquesta pretensió, s'exercita amb caràcter principal i de forma subsidiària, s'exercita acció declarativa de domini perquè es declari que cada un dels litigants és propietari del cotxe que ve usant.

CINQUÈ.- Acció d'usucapió i subsidiària acció declarativa de domini

El primer que cal assenyalar és que l'estimació de l'acció d'usucapió per part de la Sra. Fátima de l'Audi que ve usant amb exclusivitat des del cessament de la convivència no podria comportar que el Peugeot hagi de constar a la prefectura de trànsit a nom del Sr. Carlos María. Que ella pogués haver adquirit la propietat exclusiva de l'Audi, no significa que de forma correlativa i automàtica ell hagi adquirit la de l'altre vehicle que van comprar en comú durant el matrimoni i encara menys que ella estigui legitimada per exercir aquesta acció d'usucapió en favor del Sr. Carlos María.

Dit això i entrant en l'anàlisi de l'acció d'usucapió del dret de propietat plena a favor de la Sra. Fátima respecte l'Audi, cal començar per recordar que la usucapió és unamanera d'adquirir el domini o altres drets reals a partir del comportament possessori dels qui aparenten actuar com a propietaris o titulars del dret real que es tracti durant el temps que determina la llei ( art.531-23.1 CCCat ).

Així la legislació catalana segueix la línia clàssica de considerar la usucapió com una manera d'adquirir el domini i altres drets reals, la qual es fonamenta, com es raona a la STSJ Catalunya de 23 de juny del 2011, 'en la necessitat de donar fixesa jurídica a situacions de fet mantingudes durant molt de temps, i presumeix un cert abandonament dels seus drets per part dels titulars'.

Per usucapir, no és suficient, però, amb la mera detenció material d'una cosa( art. 531-24.2 CCCat ). Cal que la possessió sigui en concepte de titular del dret, pública, pacífica i ininterrompuda. No cal, per contra, ni títol ni bona fe ( article 531-24.1 CCCat ).

La sentència de 1a instància entén que, a la vista de la prova practicada, no concorre en el present cas el requisit de possessió pacífica i per tant l'acció no pot prosperar. Aquesta mateixa conclusió és a la que arriba aquesta tribunal després d'un nou anàlisi de la prova practicada.

La situació a analitzar i valorar va més enllà de si el Sr. Carlos María ha reclamat a la Sra. Fátima directament i/o formalment la possessió de l'Audi. Sobre això els testimonis que s'han aportat (filla que no té relació amb el pare i vell amic dels dos cònjuges que ara no té relació amb la Sra. Fátima) han donat versions absolutament contradictòries i poc convincents a criteri d'aquest tribunal, atesa les especials circumstàncies de llur relació amb els litigants i que va quedar palès a l'acte del judici.

Sigui cert o no que el Sr. Carlos María, un cop acabat el procediment de divorci, no ha tornat reclamar l'Audi a la Sra. Fátima (els testimonis mantenen versions contradictòries), les al·legacions que ha anat efectuant la mateixa demandant ( documentació aportada per aquesta part a l'acte de l'audiència prèvia) evidencia la persistència de la situació de conflicte que existeix ( i existia durant el procediment de divorci) entre els copropietaris/ex-cònjuges que impedeix poder apreciar que en el present cas concorri l'imprescindible requisit de possessió pacífica que exigeix l' article 531-24.1 CCCat .

En el procediment de divorci tant la Sra. Fátima com el Sr. Carlos María van demanar que se li adjudiqués a ell/ella l'Audi. La petició va ser desestimada amb una argumentació que es correspon amb la doctrina fixada pel TSJ Catalunya a la sentència abans examinada. Com que les parts no han arribat a cap acord per resoldre el conflicte que els separa ni cap dels dos ha optat per exercir l'acció per posar fi a la copropietat ( acció de divisió de cosa o coses comunes) el conflicte entre ells persisteix i fins i tot s'ha agreujat com queda palès a la documentació aportada. Segons resulta d'aquesta documentació el Sr. Carlos María segueix no atenent el pagament dels impostos del Peugeot ni les sancions per infraccions de trànsit de manera que és ella qui segueix rebent els requeriments de l'Administració.

En el document núm. 59 ( sense data) ella efectua unes al·legacions davant un infracció de circulació que se li havia notificat. Es refereix en primer lloc al que s'hauria resolt a la sentència de divorci en el següent sentit: 'I per fer el canvi de titulars , del coche, que ens posem d'acord , o bé que fem un judici demandan la propietat del vehicle que cada un porta' (sic). I afegeix: 'Ell es nega posar-me el seu coche al meu nom. I per això jo encara jo no he canviat el coche al meu nom. Per tant, si no es fa un judici , a les bones ell es nega rotundament'(sic).

En el document 60 es recullen unes al·legacions efectuades el novembre del 2016 davant una nova notificació en les que torna a insistir en la negativa del Sr. Carlos María de fer els canvis de nom que ella reclama. I el 16 de febrer del 2017 (doc.65) expressament insisteix que a la sentència de divorci se'ls va dir que havien de posar-se d'acord per canviar els noms i en la negativa d'ell, i afegeix a continuació que 'va haver-hi un maltracte físic sobre la meva persona , i ell es una manera de seguir fent mal a la distància, ja que cada setmana rebu multes de tot arreu' (sic).

En definitiva, la Sra. Fátima vol quedar-se ella l'Audi i que ell es quedi el Peugeot, a la qual cosa el Sr. Carlos María es nega perquè també ell vol que quedar-se l'Audi. Segons la mateixa Sr. Fátima la negativa d'ell a posar el Peugeot al seu nom i el no pagament de les multes no és més que una actuació de força per part d'ell per refermar la seva negativa ( 'es nega rotundament', arriba a dir) i fins i tot, diu que vol maltractar-la. Sigui com sigui, el que no permet el que resulta d'aquesta documentació és acreditar l'existència i d'una situació pacífica per més de tres anys la qual cosa impedeix que l'acció d'usucapió exercida amb caràcter principal pugui prosperar.

Tampoc ho pot ser l'acció declarativa de domini que s'exercita amb caràcter subsidiari amb la mateixa finalitat i petició que es posi l'Audi a nom d'ella i el Peugeot a nom d'ell.

Com s'ha raonat, la mateixa Sr. Fátima al·lega a la demanda que els dos cotxes els van comprar conjuntament i acreditat el seu ús familiar, la documentació que ella mateixa acompanya no desvirtua la presumpció legal de copropietat. Per aquesta via ( exercici d'acció declarativa) no es pot pretendre posar fi a una situació de comunitat efectuant una determinada adjudicació dels béns comuns ( la que ella vol)en base només a la possessió i a la que el demandat s'oposa.

Evidentment, seria del tot preferible que es ara litigants poguessin resoldre de mutu acord el conflicte que els separa en relació aquells vehicles que van comprar conjuntament vigent el matrimoni. Però, si aquest acord no s'aconsegueix, els litigants hauran d'acudir a l'acció que de divisió de cosa comuna que preveu l' article 552-11 CCCat per posar fi a la situació de comunitat, com ja s'apunta a la ja esmentada STSJ Catalunya.

SISÈ.- Costes de 1a instància i d'apel·lació

La sentència de 1a instància desestima la demanda i imposa les costes a la demandant. En aquest darrer punt hem de rectificar la sentència encara que aquesta modificació no respongui a una petició expressa de l'apel·lant.

A la STS de 10 de desembre de 2010 manté en relació a la possibilitat de modificació per part del tribunal d'apel·lació el següent:

'En la sentencia impugnada se podía examinar la controversia en los mismos términos en que se hizo en primera instancia, pues así se configura en el sistema procesal civil la segunda instancia.Tal como declaró la STC 3/1996, de 15 de enero , el recurso de apelación se configura como una revisio prioris instantiae [revisión de la primera instancia] en la que el órgano ad quem tiene plena competencia para revisar todo lo actuado por el juzgador de instancia(...) Esta facultad revisora afecta al control de la aplicación de las normas sobre imposición de costas, por cuanto está condicionada al resultado de la controversia que ha sido objeto de examen y decisión, y en esta actividad se encuadra la ponderación de las circunstancias que pueden determinar la no-imposición de costas, puesto que es una facultad del juez no sometida a la petición de parte'.

I conclou queno es vulnera el principi tantum devolutum quantum apellatum' porque a la Audiencia Provincial se transfirió íntegramente lo que fue objeto de la primera instancia y en la sentencia impugnada se ha hecho uso de una facultad conferida al juez y no condicionada a la petición de las partes'.

En el present cas, considerem més ajustat no fer imposició de les costes causades ( art. 394.1 LEC ) per la persistència d'una llarga controvèrsia entre les parts a la que la demandant, si bé per una via equivocada, ha volgut donar una solució i a la que el Sr. Carlos María es ve negant emparant-se en una inscripció formal dels vehicles que ni té prevalença legal ni respon a la realitat segons resulta de la documentació aportada per la demandant i que ell ni tan sols ha intentat desvirtuar amb altra prova.

L'estimació en part del recurs determina que no es faci imposició de les costes ( art. 398.2 LEC ), que en tot cas tampoc haurien de ser imposades per les mateixes raons que han dut a revocar en part la sentència dictada pel jutjat.

Fallo

Estimar en part el recurs d'apel·lació interposat per la Sra. Fátimacontra la sentència dictada pel Jutjat de 1a. Instància núm. 7 de Terrassa en data 16 de gener de 2019 en el procediment del qual deriven aquestes actuacions i revocar aquesta resolució en l'únic sentit de deixar sense efecte la condemna en costes.

No es fa imposició de les costes que deriven de l'apel·lació.

Amb devolució del dipòsit consignat a l'apel·lant.

La present sentència es susceptible de recurs de cassació si concorren els requisits legals ( art. 469- 477-disposició final 16 LEC), que es interposarà davant d'aquest Tribunal en un termini de vint dies a comptar des de la notificació de la present.

Un cop notificada i ferma aquesta sentència, s'han de tornar les actuacions originals al Jutjat de procedència amb testimoniatge d'aquesta resolució per al seu compliment i deixant-ne una certificació en el present expedient.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.