Sentencia Civil Nº 213/2008, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 81/2008 de 13 de Junio de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 81/2008

Procediment ordinari núm. 264/2007

Jutjat Primera Instància 3 Lleida

SENTÈNCIA núm. 213/2008

President:

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYA FOIX

Magistrats:

IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA

IL·LM. SR. ANTONI VAQUER ALOY ( Suplent)

Lleida, tretze de juny de dos mil vuit

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau

d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 264/2007, del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Lleida , en virtut

del recurs interposat per Alicia , representada pel procurador José Luis Rodrigo Gil i assistida per la

lletrada Estefania Sole Diestre contra la sentència de data 26 de novembre de 2007 dictada en el procediment esmentat, rotlle

de sala núm. 81/2008. La part apel·lada és Abelardo , representat per la procuradora Laia

Minguella Barallat i assistida per la lletrada Maria Luz Serrano Pedarros que s'oposa a l'apel·lació. És ponent d'aquesta

resolució l'Il·lm. Sr. ALBERT GUILANYA FOIX, Magistrat President d'aquesta Audiència Provincial.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data 26 de novembre de 2007 , és la següent: "DECISIÓ.-F A L L O :Por todo lo expuesto,

ESTIMO la demanda interpuesta por el/la PROCURADOR/A SR/A. Minguella en representación de Abelardo y asistido en calidad de LETRADO/A por el/la Sr/a. Serrano contra Alicia representado por el/la PROCURADOR/A SR/A Rodrigo y asistido/a por el/la LETRADO/A SR/A, Solé y por ello,

DECLARO resuelto el contrato de compraventa celebrado el 22 de diciembre de 2005 entre Abelardo y Alicia.

CONDENO a Alicia a pagar la cantidad de 41.000 euros a Abelardo más el interés legal desde la fecha de la demanda.

CONDENO a Alicia a pagar las costas procesales causadas.. [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, Alicia va interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i al que es va oposar la part contrària i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 12 de juny de 2008 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. La part actora s'alça contra la sentència de primera instància tot posant de manifest que el jutge aplica incorrectament els principis que informen la interpretació dels contractes, atès que en cap cas es diu que s'hagi de ser més restrictiu amb qui ha redactat la clàusula, ja que no estem enfront a una problemàtica de consumidors i usuaris, o de caràcter laboral entre empresaris i treballadors, sinó entre dos contractants en igualtat de condicions, essent que a més, la clàusula no la va redactar l'actora sinó l'entitat que la representava; que en tot cas l' article 1287 del Codi civil , diu que s'ha de tenir en compte l'ús o costum per interpretar les ambigüitats, i en aquest cas la costum és no aturar-se en la primera denegació d'una hipoteca sinó intentar-ho en diverses entitats bancàries; no hi ha obscuritat en la clàusula, sinó que el demandat havia d'haver buscat el crèdit en altres llocs; per últim, concorre mala fe per part del demandat que, sabedor de que per la seva edat no obtindria crèdit, va contractar amb l'actora i jo va ser sinó fins que va veure que havia d'abandonar l'arrendament i tenint pendent de pagament quotes de llum i aigua que va intentar obtenir el crèdit i sense insistències. En definitiva cal revocar la sentència i estimar la demanda.

La part demandada apel·lada s'oposa al recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència atès que la clàusula és clara i no deixar lloc a dubtes, no fent-se necessària cap interpretació ates que no hi ha cap ambigüitat, raó per la que tampoc cal acudir a la costum o l'ús.

SEGON. Certament que com sosté la part apel·lant no ens trobem davant d'un plet que s'hagi de resoldre amb l'aplicació de la normativa d'usuaris i consumidors, atès que ambdós parts són consumidors. Ara bé això no vol dir que haguem de prescindir de les normes d'interpretació que el Codi civil estableix i en especial de la prevalença d'unes sobre les altres. Així l'article 1281 diu que "Si los términos de un contrato son claros y no dejan duda sobre la intención de los contratantes se estará al sentido literal de sus cláusulas. Si las palabras parecieren contrarias a la intención evidente de los contratantes, prevalecerá ésta sobre aquéllas.". És prou abundant la jurisprudència del TS interpretant l'esmentat precepte i cal citar a tall d'exemple la STS de 2 de febrer de 2005 i que fa:

"La interpretación contractual tiene como finalidad la investigación de la verdadera y real voluntad de los contratantes para establecer el alcance y contenido de lo pactado fijando las obligaciones asumidas por cada uno de ellos en la relación contractual (sentencias de 15 de diciembre de 1992 y 8 de junio de 2000, entre otras); es también doctrina constate de esta Sala -últimamente, y por todas, las de 6 de febrero, 14 de junio y 20 de octubre de 1981, que puede distinguirse la interpretación de un contrato de la apreciación de los hechos, pues la operación de interpretación se desdobla en dos partes: por un lado el Tribunal "a quo" fija los hechos a través de la actividad de valoración de las pruebas practicadas, mas luego de esa fase y operando sobre los hechos así fijados pasa a aplicarles las normas contenidas en los artículos sobre hermenéutica (sentencia de 23 de diciembre de 1982); la apreciación de las pruebas se refiere a la fijación de los hechos por el órgano judicial, mientras que la interpretación constituye una actividad fundamentalmente jurídica, o "quaestio iuris", recayente sobre los hechos ya fijados, por lo que no puede intentar acreditarse un error de apreciación probatoria mediante la denuncia de un error de calificación jurídica -sentencias por ejemplo de 16 y 23 de octubre de 1982 o sentencia de 12 de mayo de 1987.".

És clar que en el cas que ens ocupa no hi ha dubte al respecte de la validesa de la clàusula i de com i qui la va redactar. El que aquí es discuteix és l'abast que ha de tenir. El jutge a quo entén que la literalitat no deixa lloc a dubtes i que en cap cas obliga a tenir que intentar aconseguir crèdit en més d'una ocasió o en més d'una entitat bancària, interpretació aquesta, que en cap cas es pot considerar il·lògica, errònia, arbitrària, absurda o contraria a dret, criteris tots ells a tenir en compte quan el que es denuncia és la errònia interpretació per errònia apreciació de les proves. Vegis en aquest sentit les STS de 25.1.95, 16.11.95, 21.1.2000, 25.7.2000, 11.3.2003 o darrerament la de 21.4.2003. Aquesta darrera resumeix aquesta doctrina en els següents termes:

"Con relación a los artículos 1281,2 y 1282 del Código civil , esta Sala tiene repetido hasta el cansancio, que la interpretación de los contratos es facultad privativa de los tribunales de instancia y tal criterio prevalece, a menos que se demuestre que sea ilógica o absurda -sentencias de 17 de marzo y 23 de mayo de 1983- o se impugne por la vía adecuada el error sufrido por aquellos, pero sin que pueda pretenderse sustituir por el criterio del recurrente la interpretación rechazada -sentencias, entre otras muchas, de 30 de octubre y 22 de noviembre de 1982, 4 de mayo de 1984, 26 de septiembre de 1985 y 28 de febrero de 1986.

TERCER. Però és més i pel que fa a la demanada aplicació de l' article 1287 del Codi civil en relació a l'ús i costum i a la bona fe, cal recordar que aquest precepte res té a veure amb la bona fe que en tot cas no juga cap paper respecte a suplir la omissió de conductes o clàusules que d'ordinari solen establir-se. Més encara com diu la STS de 1 de febrer de 2002:

"El art. 1287 en su función de integración interpretativa se refiere únicamente "al uso o la costumbre del país", es decir a un uso observado solo en el lugar en que se celebró el contrato, no a una estipulación a establecer en toda clase de contratos y en todo el territorio nacional, como es el uso a que se refiere el motivo; como dice la sentencia de 3 de julio de "los claros términos del contrato, que son fiel reflejo de la intención de los contratantes, a los que es preciso estar, por imperativo de lo dispuesto en el párrafo 1º del art. 1281, no permiten contemplar lo que en ellos no se expresa y sin que lo usos y costumbres puedan entrar en juego, con lo establecido en el 1287, más que para interpretar ambigüedades que aquí no existen, poniéndose de relieve un intento de incluir a añadir cosas distintas y casos diferentes ..., en contra de lo preceptuado en el art. 1283 ". El motiu de recurs també ha de ser desestimat i per tant el recurs d'apel·lació.

QUART. Atès el que disposa l' article 394 de la LEC les costes s'han d'imposar a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Rodrigo contra la sentència de data 26 de novembre de 2007 del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Lleida que CONFIRMEM en tots els seus extrems i amb expressa imposició de les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.