Sentencia CIVIL Nº 214/2020, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 14, Rec 788/2018 de 14 de Septiembre de 2020

Encabezamiento

Secció núm. 14 de l'Audiència Provincial de Barcelona. Civil

Carrer Roger de Flor, 62-68, pl. 1 - Barcelona

08013 Barcelona

Tel. 934866180

Fax: 934867112

A/e: aps14.barcelona@xij.gencat.cat

NIG 0810242120178054928

Recurs d'apel·lació 788/2018 E

Matèria: Judici Ordinari

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 d'Igualada

Procediment d'origen: Procediment ordinari 441/2017

Part recurrent / Sol·licitant: BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA, S.A.

Procurador/a: Ignacio Lopez Chocarro

Advocat/ada:

Part contra la qual s'interposa el recurs: Celso, Piedad

Procurador/a: ELSA RIBERA SIERRA

Advocat/ada:

SENTÈNCIA NÚM. 214/2020

MAGISTRATS: IL·LMS. SRS.:

AGUSTÍN VIGO MORANCHO (president)

GUILLERMO ARIAS BOO

ANTONIO J. MARTÍNEZ CENDÁN

Barcelona, catorce de setembre de dos mil vint

Vist en aquesta Secció Catorzena de l'Audiència Provincial de Barcelona el recurs d'apel·lació que ha interposat el procurador Ignacio López Chocarro, en representació de BBVA, SA, defensada per l'advocada Marta Rius Alcaraz, contra la resolució que ha dictat el Jutjat de Primera Instància núm. 1 d'Igualada, amb data de vint-i- cinc de juny de dos mil divuit, en les seves actuacions de procediment ordinari 441/17, en què han estat parts, com a demandant, el Sr. Celso i la Sra. Piedad, que han comparegut davant d'aquest Tribunal amb la defensa d'un advocat i amb la representació de la procuradora Elsa Ribera Serra, i, com a demandada, la mateixa apel·lant.

Antecedentes

Primer. La resolució impugnada té aquesta part dispositiva: 'Estimo la demanda interpuesta por la procuradora de los tribunales doña Elsa Ribera Sierra, en nombre y representación de doña Piedad y de don Celso, contra la entidad mercantil BBVA, SA, y en consecuencia:

Declaro la nulidad de todos y cada uno de los contratos existentes entre las partes en los que se subscribía deuda subordinada así como de todos los negocios jurídicos y transformaciones o conversiones que del mismo traen causa, y como consecuencia de dicha nulidad, con retroceso de las prestaciones percibidas, condeno al Banco BBVA, SA, a restituir a los actores doña Piedad y don Celso todas las cantidades objeto de suscripción, así como los intereses legales desde la fecha de cada una de las suscripciones y para cada una de las cantidades mientras que los demandantes deberán restituir al Banco BBVA, SA, tanto la cantidad que obtuvieron de la venta de sus acciones al fondo de garantía de depósito e incluso con compensación a favor de la demandada lo que ya obtuvieron mediante arbitraje, como todos los rendimientos que hayan ido obteniendo como consecuencia de la titularidad del producto cuya adquisición se declara nula mediante la presente resolución, así como sus intereses legales de dichos rendimientos que se devengarán en cada caso desde la fecha de su efectiva obtención.

Todo ello con expresa imposición de costas a BBVA, SA.'

Segon. La demandada hi va interposar un recurs d'apel·lació, contra aquesta decisió, pels fonaments que va considerar adients.

Tercer. Se'n va donar trasllat, d'aquest recurs, a les demandants, que s'hi van oposar, amb els arguments que van trobar adequats al cas.

Quart. Hi ha actuat com a ponent el magistrat Guillermo Arias Boo.

Fundamentos

Primer. OBJECTE DE DEBAT. La sentència de primera instància condemna la demandada, en estimar una acció d'anul·lació d'uns contractes de venda d'obligacions de deute subordinat, a restituir als actors, a canvi dels diners obtinguts per aquests amb l'intercanvi dels productes adquirits per accions i ulterior alienació d'aquestes, i dels rèdits i interessos de tot tipus que se n'havien derivat a favor seu, les sumes que havien pagat com a preu de les operacions inicials, i els seus corresponents interessos. La demandada hi ha interposat un recurs d'apel·lació, contra aquesta sentència, pels motius que de seguida es diran.

Segon. SOBRE LA COSA ARBITRADA.Resulta que, abans de la demanda que va donar origen a aquest procediment, els actors havien obtingut en un laude arbitral, que havia esdevingut ferm, en no haver estat impugnat, la condemna de la mateixa persona demandada en aquest plet a restituir-los els quatre mil vuit- cents vuit euros que havien invertit en l'adquisició d'unes obligacions de deute subordinat. Així que, en interposar els actors la demanda que va donar origen a aquestes actuacions, la demandada hi va objectar que la qüestió que plantejava ja havia estat decidida mitjançant el laude arbitral a què ens acabem de referir. En la sentència que ha posat fi a la primera instància d'aquest procés, el jutge reitera el rebuig, ja anunciat a l'audiència prèvia, de l'excepció de cosa jutjada (rectius,cosa arbitrada) que havia formulat la demandada sobre aquesta base. Hi diu, sobre aquesta qüestió, que, en estimar-se la pretensió exercida en el procés judicial, quan es produeixi la restitució de totes les prestacions derivades dels negocis jurídics declarats ineficaços, se n'han d'excloure els quatre mil vuit-cents vuit euros, amb vuit cèntims el pagament dels quals s'havia ordenat ja a través del laude arbitral al qual hem fet esment en aquest fonament de dret. En el primer motiu del seu recurs, l'apel·lant impugna el pronunciament que desestima l'excepció de cosa arbitrada. En vista de la precisió que fan els actors, cap al final del fet quart de la seva demanda, sobre quines de les obligacions de deute subordinat que havien adquirit són objecte de la pretensió d'anul·lació que han formulat en aquest procediment judicial, que són les mateixes que van bescanviar el vuit de juliol de dos mil tretze per unes accions que, al seu torn, van vendre després al FROG -v. doc núm. 16 de la demanda-, podríem pensar que no hi havia una identitat efectiva entre aquestes i les que van ser objecte del laude arbitral del qual parlem, que ja havia estat dictat el cinc d'abril de dos mil tretze -v. doc. núm. 4 de la contestació de la demanda- Veiem, a més, en el doc. núm. 2 de la contestació de la demanda, que aquestes van ser adquirides el dia vint-i-quatre d'abril de dos mil nou, data que no coincideix, segons la informació que ens en proporciona la demanda, amb cap de les dates de compra de les que van ser bescanviades per accions. En contestar el recurs de l'apel·lació de la demandada, els actors hi afegeixen que en realitat es tracta d'obligacions pertanyents a sèries diferents. El que passa és que el jutge de primera instància ha volgut donar un abast universal a la seva decisió. En la part dispositiva de la seva sentència, no només hi diu que inclou tots els negocis de venda d'obligacions de deute subordinat subscrits per les parts, sinó que hi fa una referència específica als productes que van ser objecte del laude arbitral que comentem. Per tant, tot i considerar que no s'ha acreditat que es tracti dels mateixos títols, si entenem que els actors no els havien inclòs en la pretensió de nul·litat formulada en aquestes actuacions, hem de declarar la nul·litat parcial del pronunciament judicial en qüestió, per incongruènciaextra petita,en prendre una decisió que afecta un objecte que no formava part de la petició dels demandants. Hem d'estimar, doncs, en aquest aspecte, el recurs de l'apel·lant, i declarar la nul·litat parcial de la sentència impugnada, per infracció del que disposa l' article 218.1 de la LEC, en la part que es refereix a les obligacions de deute subordinat que ja havien estat objecte d'un procediment arbitral. És cert que, amb la solució adoptada pel jutge de primera instància, es podia evitar, amb les instruccions que incloïa, des d'un punt de vista molt pragmàtic, a la part dispositiva de la seva decisió, que es fes un pagament doble pel mateix concepte. Però, des del punt de vista de l'ortodòxia processal, no la podem ratificar.

Tercer. SOBRE EL TANCAMENT DE LA POSSIBILITAT D'EXERCIR PRETENSIONS PER L'EXERCICI PREVI D'ALTRES DELS MATEIX TIPUS. En una peculiar interpretació del que disposa l' article 400 de la LEC, l'apel·lant defensa en el següent motiu de recurs que els actors, un cop havien impugnat en un procediment arbitral la validesa d'uns contractes d'adquisició d'obligacions de deute subordinat, es tancaven la via judicial per formular pretensions d'anul·lació d'uns altres si, en el moment d'exercir les primeres, ja tenien al seu abast els mitjans per exercir-ne les segones. El que diu, en realitat, la disposició legal esmentada, és que si una part formula en un procediment una pretensió que té com a suport una determinada causa de demanar, no pot promoure'n un de nou per reiterar la mateixa pretensió ni que canviï aquest suport. En canvi, sí que en pot formular una nova, de pretensió, encara que ja tingués, en el moment d'exercir la primera, els elements per fer-ho. N'hi posarem uns senzills exemples, perquè es vegi la diferència. Si una persona al·lega, per sol·licitar l'anul·lació d'un contracte, que va prestar un consentiment viciat per un error substancial, i exerceix la mateixa pretensió d'anul·lació en un procediment ulterior amb l'al·legació que el vici que invalidava el seu consentiment era, en realitat, la intimidació, el tribunal que conegui de la segona demanda n'ha de rebutjar l'admissió a tràmit, per l'efecte de litispendència que genera la primera. En canvi, si una persona que ha adquirit, en dos contractes de compra i venda successius, dues peces de bestiar, i després d'exercir una acció de sanejament per vicis ocults d'un dels animals, en presenta una altra d'anàloga en relació amb l'altre, encara que sigui per una malaltia que ja havia detectat en interposar la seva primera demanda, el tribunal que conegui de la segona no pot fer servir com a argument per no haver d'entrar en el fons de l'assumpte la litispendència derivada de la primera. Hem de rebutjar, aleshores, aquest motiu de recurs.

Quart. INEXISTÈNCIA DE CADUCITAT DE L'ACCIÓ DELS DEMANDANTS. Al·lega l'apel·lant, a continuació, que, entre el moment en el qual els actors tenien al seu abast tots els elements necessaris per exercir la pretensió que han formulat en aquest procediment, i la interposició de la demanda amb què l'han promogut, han passat més de quatre anys. Conclou, que, en aplicació del que disposa l' article 1301 del Codi civil espanyol, el jutge de primera instància havia d'haver declarat la caducitat de la seva acció. Impugna, per tant, el pronunciament que ha resolt la qüestió en un altre sentit. Omet l'apel·lant l'existència d'unes diligències preliminars que van haver de proposar els demandants abans de no poder exercir la pretensió litigiosa, i que van sol·licitar abans que no s'escolés el període de quatre anys al qual ens acabem de referir. És aquest el mateix argument que va fer servir el jutge de primera instància per rebutjar, amb molt d'encert, l'excepció de caducitat de la demandada, i el que justifica, segons una doctrina legal expressada, entre d'altres, per la STS amb núm. de ROJ 720/17, de vint-i-set de febrer, la ratificació del seu pronunciament sobre aquesta qüestió.

Cinquè. INEXISTÈNCIA D'ENRIQUIMENT INJUST DELS DEMANDANTS. Com a efecte de l'anul·lació d'un contracte, les parts han de fer les prestacions necessàries per restablir la situació patrimonial que hi havia abans de la seva subscripció. En termes ideals, s'ha d'assolir una situació patrimonial equivalent a la que hi hauria si no s'hagués subscrit el contracte anul·lat. Això significa que, tal com disposa l' article 1303 del Codi civil espanyol, quan una de les parts ha de restituir a l'altra el preu que va pagar per una cosa, hi ha d'afegir els interessos que li hauria retut si, en comptes de haver invertit els seus diners en un negoci que ha quedat privat d'eficàcia, els hagués conservat. Segons la interpretació habitual de la disposició legal suara esmentada, aquests interessos es calculen amb subjecció al tipus de l'interès legal del diner, tal com ha disposat el jutgea quoen la seva resolució. Segons l'apel·lant, i aquest és el darrer motiu de recurs que esgrimeix, això representa un enriquiment injust dels demandants, ja que, si haguessin conservat els diners invertits en les operacions que han estat anul·lades, mai no haguessin assolit un rendiment tan alt com el que es deriva de l'aplicació de l'interès legal del diner. Si s'havien anul·lat els contractes d'adquisició d'obligacions de deute subordinat perquè no s'ajustaven al seu tarannà com a inversors, propi de persones que no volien assumir riscos amb els seus diners, i que cercaven, sobretot, assegurar els seus estalvis, hom havia de presumir que haurien ficat els diners en dipòsits bancaris, que ofereixen uns rèdits molt modestos. El cas és que, com ja hem dit abans, i com es pot veure en reiterades resolucions del nostre més Alt Tribunal, com ara en les STS amb núm. de ROJ 2030/19, de vint-i-u de juliol, i 168/20, de tres de febrer, la liquidació dels interessos que s'han de fer efectius com a conseqüència de l'aplicació dels efectes que preveu l' article 1303 del Codi civil espanyol quan s'anul·la un contracte es fa amb subjecció al tipus de l'interès legal del diner. No es tracta de fer una conjectura sobre el que haurien fet unes persones amb uns diners, si no els haguessin malbaratat, en no haver disposat d'una informació adequada, en una mala inversió, sinó d'aplicar un règim legal establert amb caràcter previ per compensar-los. De manera que, com que el fet de prendre com a referència el tipus de l'interès legal del diner és una determinació que té com a fonament la interpretació tradicional d'unes normes jurídiques, mai no pot ser considerat com a motiu per apreciar un enriquiment injust. Per definició, un enriquiment és injust quan manca de cobertura legal. En aquest cas, segons el que diem, n'hi ha una de ben clara, de cobertura legal, el mateix article 1303 del Codi civil espanyol. Aquest darrer motiu de recurs no pot reeixir.

Sisè. COSTES DE LA PRIMERA INSTÀNCIA. Tot i la declaració de nul·litat parcial de la sentència impugnada, s'ha produït una estimació substancial de les pretensions dels demandants. Resta justificat, doncs, que confirmem el pronunciament que fa sobre les costes de la primera instància, sobre la base de la regla general de l' article 394.1 de la LEC, inspirada en el criteri del venciment objectiu, la referida sentència.

Setè. COSTES DE LA SEGONA INSTÀNCIA. No se n'ha de fer càrrec cap de les parts, de conformitat amb el que disposa l' article 398.2 de la LEC, en haver estat estimat, ni que sigui en part, el recurs,

Fallo

Amb estimació, en part, del recurs d'apel·lació que ha interposat el procurador Ignacio López Chocarro, en representació de BBVA, SA, defensada per l'advocada Marta Rius Alcaraz, contra la resolució que ha dictat el Jutjat de Primera Instància núm. 1 d'Igualada, amb data de vint-i- cinc de juny de dos mil divuit, en les seves actuacions de procediment ordinari 441/17,

1) DECLAREM la nul·litat parcial d'aquesta sentència, exclusivament en la part que es refereix a les obligacions de deute subordinat adquirides pels demandants amb data de vint-i-quatre d'abril de dos mil nou, per un import de quatre mil vuit-cents vuit euros, amb vuit cèntims, i que van ser objecte del laude que, amb data de cinc d'abril de dos mil tretze, va posar fi al procediment arbitral al qual es van sotmetre les parts d'aquest plet abans d'aquestes actuacions judicials,

2) CONFIRMEM la resta dels seus pronunciaments, i

3) No condemnem cap de les parts a pagar les costes del recurs.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts, que hi poden interposar, si presenta l'interès a què es refereix l' article 477.3 de la LEC, recurs extraordinari per infracció processal i recurs de cassació, o només aquest darrer, en el termini de vint dies, davant d'aquest Tribunal, perquè siguin resolts pel Tribunal Suprem. Per interposar aquests recursos, cal constituir els preceptius dipòsits.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat del qual provenen, amb testimoni d'aquesta resolució, i demaneu-ne rebut.

Retorneu a l'apel·lant el dipòsit que ha constituït per recórrer contra la sentència de primera instància.

Aquesta és la nostra resolució, que manem i signem.