Sentencia Civil Nº 219/2008, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 621/2007 de 16 de Junio de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 621/2007

Divorci contenciós ( art.770-773 Lec ) núm. 862/2006

Jutjat Primera Instància 2 Lleida

SENTÈNCIA núm. 219/2008

President:

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYA FOIX

Magistrats:

IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA

IL·LM. SR. ANTONI VAQUER ALOY

Lleida, setze de juny de dos mil vuit

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau

d'apel·lació, les actuacions de divorci contenciós número 862/2006, del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida , en virtut

del recurs interposat per Santiago , representat per la procuradora Maria Antònia Vila Puyol i

defensat pel lletrat Jose Alberto Romero Rodriguez i per Ángela , representada per la procuradora

Ares Jene Zaldumbide i assistida pel lletrat Pere Rubinat Forcada contra la sentència de data 23 de juliol de 2007 dictada en

el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 621/2007. És ponent d'aquesta resolució l'Il·lm. Sr. ANTONI VAQUER ALOY,

Magistrat suplent d'aquesta Audiència Provincial .

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data , és la següent: "DECISIÓ.- F A L L O :Que estimando como estimo parcialmente la demanda interpuesta por la Procuradora Mª ANTONIA VILA PUYOL en nombre y representación de Santiago contra Constanza ( Ángela en la inscripción del matrimonio), debo declarar y declaro disuelto el matrimonio de ambos por causa de divorcio, cesando toda presunción de convivencia, y con todos los efectos inherentes a tal pronunciamiento y asimismo debo acordar y acuerdo la adopción de las siguientes medidas:

1.- Se atribuye a la Sra. Constanza el uso y disfrute del domicilio conyugal y ajuar doméstico sito en Paseo DIRECCION000 nº NUM000, NUM001 2ª por un periodo de 8 años desde la fecha de presentación de la demanda. Los gastos derivados del uso de la vivienda serán sufragados por quien la utiliza, la Sra Constanza.

El mobiliario existente en la vivienda una vez concluya el uso atribuido a la esposa, quedará en propiedad de la Sra Constanza.

2.- Se fija como pensión por alimentos en favor de la hija mayor de edad del matrimonio, Aida, a satisfacer por el padre Sr. Santiago la cantidad de 60 euros mensuales hasta que la misma cumpla 25 años de edad, cantidad que el Sr Santiago abonará dentro de los cinco primeros días de cada mes en la cuenta que a tal fin designe la Sra Constanza que se revisará anualmente según el IPC en Cataluña que fije el INE u organismo que le sustituya, debiendo satisfacer también el padre durante dicho periodo la mitad de los gastos sanitarios y médicos de la hija no cubiertos por la Seguridad Social.

3.- Se fija como compensación por razón de trabajo dedicado a la familia y hogar familiar a favor de la Sra. Constanza con cargo al Sr Santiago la cantidad de 120.000 euros que deberá ser abonada en metálico, salvo acuerdo entre las partes, en el plazo máximo de 3 años, con meritación del interés legal desde la fecha de la sentencia, no procediendo por el momento fijar garantías a favor del cónyuge acreedor.

4.- Se fija como pensión compensatoria en favor de la Sra Ángela con cargo al Sr Santiago la cantidad de 600 euros mensuales que deberá satisfacer dentro de los cinco primeros dias de cada mes en la cuenta que a tal fin designe la demandada, debiéndose actualizar anualmente según el I.P.C.en Cataluña que fije el I.N.E., u organismo que le sustituya. La indicada pensión tendrá un límite temporal máximo de 4 años a contar desde la fecha de la presente sentencia.

5.- No procede atribuir pensión alimenticia alguna a la esposa al no concurrir los requisitos necesarios para su concesión.

No se hace especial pronunciamiento en cuanto a las costas.

Una vez firme esta sentencia, notífiquese de oficio al Registro Civil donde conste inscrito el matrimonio. [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, Santiago i Ángela van interposar recurs d'apel· lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar dia i hora per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.-La sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida en procediment de divorci és apel·lada tant per la part demandant com per la part demandada. Atesa la unitat temàtica d'ambdós recursos, preferim no analitzar cada recurs per separat sinó conjuntament, en funció de cada concreta mesura sol·licitada per les parts i acordada en la sentència apel·lada.

Donem per reproduïts els fets provats a la sentència de primera instància, ja que la discussió no rau tant en aquests fets com en les conseqüències que la sentència i les parts en les seves pretensions respectives n'extreuen.

El matrimoni ha durat gairebé vint-i-dos anys, i fruit del matrimoni és una única filla major d'edat. El marit ha treballat per compte aliè fins a l'any 2000, any en el qual ha creat la seva pròpia empresa, Persianes i Tancaments Abel SL, de la qual és l'accionista únic. L'esposa, de quaranta-vuit anys, no té formació acadèmica ni laboral específica, i ha treballat per compte aliè al llarg de 9 anys, 2 mesos i vuit dies, fins a l'any 2004, en diverses empreses i en períodes en general breus, concentrats entre 1979 i 1984, 1988 i 1999, i 2001 i 2004. La resta de fets determinants de la nostra decisió els detallarem en abordar cada mesura en particular.

SEGON. Atribució de l'ús de l'habitatge conjugal i del seu mobiliari

A la demanda, el marit proposava que l'ús de habitatge conjugal s'atribuís a l'esposa durant el termini de vuit anys, mentre que l'esposa interessava que l'atribució fos per temps indefinit, mentre no canviessin les circumstàncies. La sentència acull la petició del marit i atribueix l'ús de l'habitatge i del mobiliari per vuit anys. L'esposa recorre aquest pronunciament i sol·licita la revocació de la sentència en el sentit que es fixi l'atribució de l'ús sense subjecció a cap període.

El TSJ Catalunya ha dir el següent a la seva sentència de 29.3.2004 : "Quant a la interpretació de l' art. 83.2 del Codi de família , la mateixa sentència afegia que "una interpretació estrictament literal de l'indicat precepte semblaria conduir a una única i inequívoca conclusió: la voluntat del legislador d'establir sempre i en tot cas un termini en l'atribució de l'habitatge familiar, tant si hi ha fills menors d'edat com si no.

Per al primer supòsit (on s'assenyala la preferència d'atribució en favor del cònjuge encarregat de la guarda dels menors), la duració vindrà marcada, amb caràcter general, per l'edat d'aquests, ja que la cessació de la guarda comportarà també la de l'ús de l'habitatge. Per al segon supòsit, o sigui per al cas d'inexistència de fills (per no tenir-ne el matrimoni o haver-se emancipat aquells) es faria l'atribució al cònjuge més necessitat de protecció sempre amb caràcter temporal, sense perjudici de atorgar pròrroga en cas de subsistència d'aquella necessitat. A tenor d'aquesta interpretació literalista, la temporalitat seria, doncs, requisit inherent a l'atorgament de l'ús de l'habitatge, entre altres coses, perquè l'art. 83.b in fine fa referència a la possibilitat d'acordar pròrroga i, per definició, només pot prorrogar-se allò que prèviament té assenyalat un termini. Resulta, però, que el mateix precepte disposa que tal atribució es farà per 'mentre duri la necessitat' del beneficiari. Això vol dir que hi haurà casos certament excepcionals en què, en ser previsible la permanència de la necessitat o altament improbable la seva superació, no quedarà opció altra, malgrat la literalitat del precepte, que sotmetre la regla general de la temporalitat a la duració de la necessitat, de tal manera que serà aquesta darrera la que, en definitiva, acabi o no imposant un termini a l'ocupació, amb el benentès que, arribat el cas, serà el propietari qui haurà d'invocar i demostrar la cessació d'aquella necessitat que es presentava raonablement com indefinida. Heus aquí, doncs, que la recta intel·ligència del precepte mena a les següents conclusions: a) En absència de fills (per inexistència o emancipació) l'habitatge familiar (pertanyi a un sol dels cònjuges o a ambdós i amb el règim dominical que sigui) s'atribuirà al cònjuge més necessitat de protecció, a avaluar judicialment a tenor del resultat probatori. b) Aquesta atribució es farà a partir d'una ponderació judicial de la previsible duració de les necessitat del cònjuge més mancat. Cas que tal previsió apunti a una necessitat raonablement duradora i invariable en el temps podrà no assenyalar-se termini, sens perjudici de les facultats revisòries del propietari (o copropietari), si es produeix una modificació de circumstàncies".

Doncs bé, sobre la base d'aquesta doctrina del nostre Tribunal Superior, caldrà analitzar si la necessitat de l'habitatge de l'esposa es pot preveure com a temporal. Al respecte, ja hem dit que actualment té quaranta-vuit anys, que no té formació ni cap patrimoni, que no treballa per compte aliè des de 2004 i que abans, durant els vint anys de matrimoni, només n'havia treballat nou en feines poc qualificades. La conclusió és que no es pot preveure un fàcil accés o reingrés al mercat laboral, que no disposa de mitjans suficients per a acudir actualment al mercat immobiliari i que, salvant el que direm després quant a la compensació de l' art. 41 CF , no té tampoc estalvis ni patrimoni amb què afrontar a mitjà termini l'accés a un habitatge propi.

Per consegüent, considerem que no concorren circumstàncies que facin previsible una duració temporal de la necessitat d'habitatge, per la qual cosa l'ús de l'habitatge s'atribueix amb caràcter indefinit mentre no variïn les circumstàncies actuals.

TERCER. Pensió alimentària a favor de la filla comuna

La sentència de primera instància, tot acollint la pretensió del marit, reconeix una pensió alimentària a favor de la filla comuna Aida de 60 euros mensuals fins que no assoleixi l'edat de 25 anys. Per la seva part, al seu recurs d'apel·lació, la mare interessa que la pensió es fixi en la quantitat de 300 euros. Cal tenir per provat que Aida treballa per a l'empresa Ferroser i que percep una remuneració neta que, per bé que fluctua segons els mesos, ronda la mitjana dels 800 euros mensuals. Cal concloure, doncs, que essent major d'edat, ha assolit la independència econòmica, per la qual cosa no sembla raonable incrementar la pensió tal com demana la mare, per la qual cosa cal confirmar en aquest extrem la sentència apel·lada.

QUART. Compensació de l' art. 41 del Codi de Família

Quant a la compensació de l' art. 41 CF , les posicions dels cònjuges són força allunyades. A la demanda, el marit considerava oportuna una compensació de 12.000 euros, mentre que l'esposa reclamava la quantitat de 240.000 euros en aquest concepte; la sentència n'atorga 120.000, pronunciament que impugnen ambdós cònjuges tot sol·licitant la quantitat ja esmentada que defensaven en els seus respectius escrits de demanda i contestació.

Són moltes les sentències que ha dictat el TSJ de Catalunya amb relació a l' art. 41 del CF, i abans amb relació a l'art. 23 de la CDCC , que han anat establint un ampli cos doctrinal que parteix del fet de considerar aquesta compensació com un correctiu del règim econòmic legal a Catalunya de separació de béns (STSJC 19.2.2006, entre d'altres). Així, la STSJC d'1.7.2002 ha dit que "la compensació econòmica per raó de treball neix per a equilibrar en el possible les desigualtats que es puguin generar durant una convivència estable quan un dels convivents es dedica a la cura de la llar i dels fills o ajuda en el negoci percebent en tal cas una remuneració insuficient, mentre que l'altre dirigeix i administra el negoci amb l'estalvi -de tot tipus- afegit que suposa la dedicació a la llar; que aquesta compensació per raó de treball intenta impedir o limitar que en cessar aquella convivència, qui ha ajudat i propiciat el manteniment i el desenvolupament del negoci quedi sense la capitalització dels esforços mentre que l'altre retingui l"actiu patrimonial íntegre; es tracta d'aconseguir un equilibri patrimonial just mesurat a l'hora de la crisi de convivència però amb la vista posada en la necessitat de retribuir un treball i un esforç col·lateral però convergent no remunerat o remunerat fins llavors insuficientment". La STSJC de 21.10.2002 assenyalava que "només pel fet de la renúncia d'un dels cònjuges a treballar fora de casa, l"altre ja en resulta enriquit en saber que la casa, i en el seu cas els fills, estan atesos, i que en cap cas es valora si el cònjuge que reivindica la compensació de l'art. 41 ha desenvolupat o no treballs feixucs o penosos."

A l'hora de judicar el pressupòsit de la compensació que existeixi un enriquiment d'un dels cònjuges com a conseqüència de la dedicació de l'altre a la casa o al seu treball o activitat, la STSJC de 27.4.2000 adverteix que "no es tracta de comparar la situació actual dels cònjuges, sinó de veure si al moment de la liquidació del patrimoni conjugal es produeix una injustificada desigualtat entre ells, perquè havent contribuït ambdós a l'aixecament de les càrregues del matrimoni (en el cas l'esposa de la forma que preveu l' art. 5,1 del Codi de Família res justifica que desprès l'un quedi ric, i l'altra resti pobre". Per la seva part, la STSJC de 10.2.2003 recordava que "als efectes de la compensació econòmica de l' art. 41 no és necessari que la dedicació a la casa hagi estat en règim d'exclusivitat perquè això ni ho expressa l' art. 41 ni s'ajusta a la seva finalitat perquè el que la norma tracta de compensar és el treball desinteressat del cònjuge que opta per dedicar-se a la cura de la llar i dels fills i aquesta opció és precisament la que permet a l'altre cònjuge mantenir, i en el seu cas augmentar, el patrimoni conjugal, i seria de tot punt injust que aquesta opció - que beneficia ambdós consorts- derivés en l'enriquiment de l'un i en l'empobriment de l'altre". En fi, la STSJC de 27.10.2005 fa els següents retrets a la sentència dictada per l'audiència provincial: "Aquesta Sala ja ha tingut oportunitat de dir en varies sentències, podent ésser citada a títol d'exemple la de 14 d'abril de 2003, que la relació entre l' article 41 i el 5 del CF és artificial i que suposa afegir una exigència totalment a extramurs de la Llei i per tant injustificable. Els article 5 i 41 del CF català obeeixen a una ratio legis ben distinta i res justifica que a l'hora d'analitzar si escau la concessió de la compensació econòmica per raó de treball de l'article 41, es defugi l'estudi de si es donen els requisits d'aquest precepte legal sota pretexta que el treball per a la casa suposa només contribució a les càrregues del matrimoni. Una cosa es l'obligació de contribució a les despeses familiars ( art. 5 CF ) i una altre ben diferent es que el cònjuge que ha treballat per a la casa o per l'altre cònjuge sense retribució o amb una retribució insuficient hagi d'ésser compensat si pateix un desequilibri patrimonial en relació a l'altre cònjuge. Ja hem dit que l'article 41 fa servir una disjuntiva: treball per a la casa o per l' altre cònjuge, i per tant es contrari a la llei exigir, com fa l'Audiència, o un treball a la llar especialment greujós o dues tasques, a saber, a la llar i per l'altre cònjuge. La postura de l'Audiència no suposa sinó menystenir el treball de tenir cura de la llar, de l'altre cònjuge i del fills o resta de familiars, si és el cas, ja que considera que el cònjuge que treballa fora de la llar contribueix a les càrregues del matrimoni de forma econòmica, i pot perfectament assolir un patrimoni més o menys important en exclusiva, mentre que el seu consort que renuncia en benefici de la família a accedir al mercat laboral, si vol tenir algun dret sobre aquest patrimoni haurà de provar o treballs greujosos o una dualitat de treballs dintre i fora de la llar".

Igualment, i d'acord amb el que resulta de l' art. 41 CF , escau fixar en primer lloc la compensació econòmica per la dedicació a la llar, i després determinar altres pensions a què pugui tenir dret el cònjuge. Així ho han acceptat la STSJC de 30.6.2005: "el párrafo tercero del art. 41 del Codi permite la compatibilidad de este derecho con otros de carácter económico, pero lo que realmente expresa es que este derecho "ha d'ésser tingut en compte per a la fixació d'aquests altres drets" (el subrayado es propio). Esto es, la compensación económica que equilibra desigualdades del pasado ha de fijarse primero y deberá ser tenida en cuenta cuando se fijen los demás derechos de percepción económica".

Els elements que cal tenir en compte a l'hora de determinar si escau i, en cas afirmatiu, quina ha de ser la seva quantia, són els següents:

a) És un fet acceptat que l'esposa no té cap bé, ni cap compte bancari, a nom seu.

b) El marit, abans de contreure matrimoni, va comprar un pis, que ha constituït el domicili conjugal, que ha augmentat de valor fins a 293.000 euros.

c) El marit fa constituir la societat Persianes i Tancaments Abel SL l'any 2000. És el soci únic d'aquesta societat. La societat ha tingut un fort desenvolupament des de l'any 2004, amb el trasllat a una nova nau. D'acord amb l'informe pericial aportat per l'esposa, i que no ha estat contradit per una prova equivalent del marit, l'empesa podria tenir un valor actualment de 700.000 euros, per bé que cal tenir en compte que si bé des d'un de vista comptable aquest valor pot ser cert, la nau i els vehicles de l'empresa s'han adquirit en règim de leasing, per la qual cosa en realitat, a data d'avui, l'empresa no té aquest patrimoni.

d) L'esposa ha treballat per compte aliè, dels vint anys del matrimoni, poc més de nou, sempre en feines poc qualificades, dedicant-se doncs, de manera preferent, a tenir cura de la llar i de la filla comuna Aida.

e) De la declaració de l'esposa i de dos dels treballadors de l'empresa s'ha de donar per cert que, quan va començar les seves activitats l'empresa del marit, l'esposa va col·laborar, ni que fos de forma ocasional, quan arribaven comandes fora de l'horari normal, fent neteja i altres tasques.

f) L'esposa reconeix que d'ençà 2004 quan la societat ha traslladat la seva seu no hi ha anat.

A la vista d'aquests fets, cal concloure que, deixant de banda l'increment de valor de l'habitatge, el marit ha incrementat de forma notable el seu patrimoni d'ençà l'any 2000, que és quan funda l'empresa, i en particular d'ença 2004, que és quan trasllada les seves activitats a la nova nau que adquireix en leasing. I cal tenir en compte que l'any 2004 l'esposa reconeix que deixa de prestar aquella assistència ocasional en l'activitat del marit i que la filla ha assolit ja la majoria d'edat, per bé que segueix vivint al domicili conjugal. Per tant, existeix un enriquiment patrimonial del marit que no experimenta l'esposa, i aquest enriquiment ha de ser compensat d'acord amb l' art. 41 CF .

Qüestió certament més complicada -ho és en tots els casos- és fixar la quantia de la compensació, sense oblidar que el règim econòmic és el de separació de béns i que la compensació no pot suposar la desnaturalització de la separació fins a convertir aquest règim, de facto, en una participació en els guanys. Tenint en compte l'increment patrimonial del marit, en comparació amb la inexistència d'increment de l'esposa, però sense oblidar que el major increment té lloc d'ençà l'any 2000 i, en particular, de l'any 2004, any en què l'esposa reconeix que deixa de col·laborar, i que per tant aquest guany patrimonial es concentra en només sis anys de matrimoni, considerem més escaient fixar en 60.000 euros la compensació econòmica que l'esposa ha de rebre del marit.

CINQUÈ. Pensió compensatòria

Com a pensió compensatòria, el marit proposava a la seva demanda la quantitat de 150 euros mensuals durant cinc anys, mentre que l'esposa en demanava 1.500 amb caràcter indefinit. La sentència de primera instància estableix una pensió de 600 euros mensuals durant quatre anys, pronunciament que impugnen tant marit com muller, tot interessant que es revoqui aquest extrem de la sentència en el sentit dels seus escrits inicials respectius.

La primera qüestió que ens hem de plantejar és si hem de fixar una pensió amb caràcter temporal o indefinit. Al respecte, és clara la doctrina del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En la sentència de 12.1.2004 va firmar el següent: o se atisba razón social alguna que conduzca a la inexorabilidad de un plazo a fijar para la pensión compensatoria, plazo que, además, obligaría a adivinar ex ante la cesación de la situación de desequilibrio, cuando la Ley ofrece, como veremos, mecanismos suficientes para modular una situación que se fija rebus sic stantibus. Pero sucede, además, que tampoco se atisba razón jurídica alguna. De una parte, la mejor doctrina catalana actual no determina la necesidad de fijar un plazo al conceder el Juez la pensión compensatoria, aunque se admita -como es lógico- la posibilidad de hacerlo. Tampoco es unánime la doctrina que fluye de las decisiones de las Audiencias Provinciales. Finalmente, tampoco son definitivos los argumentos jurídicos utilizados en la sentencia. No lo son en sede de Derecho Común, no ya sólo porque la temporalidad de la pensión no se establece como requisito específico de la misma, sino, además, porque, como es sabido, el art. 99 del Código civil permite, fijada la pensión judicialmente, convenir su sustitución por una renta vitalicia, argumento que actúa -aunque sólo sea teleológicamente- a favor de la intemporalidad. Y no cabe invocar, como hace la sentencia de instancia, la disposición contenida en el art. 101, según el cual se extingue el derecho a la pensión cuando cesa la causa que lo motivó, porque tal precepto reafirma la esencia del rebus sic stantibus que caracteriza, como se ha dicho, aquel derecho a la pensión y contempla su extinción por variación de las circunstancias de constitución del derecho, lo que hace innecesaria la determinación ab initio de un dies ad quem. Y tampoco el Derecho catalán opta definitivamente por la temporalidad esencial, sí, en cambio, por la temporalidad potestativa, al fijar legalmente las causas sobrevenidas de extinción: millora de la situació econòmica del cònjuge creditor, matrimoni del cònjuge creditor, mort del cònjuge creditor i trancurs del termini pel qual es va establir. Deviene, pues, claro que el Codi de Família (art. 86 ) permite la fijación del término o plazo, pero no obliga a su fijación judicial". L'aplicació de la doctrina exposada, que es tractada per la resolució esmentada de forma clara, al cas que ara s'analitza posa de relleu que les consideracions del recurrent son errònies per dues circumstàncies: a) per considerar que la norma general que es deriva tant del Codi civil com del Codi de família, es la fixació d'un termini ex ante per a la pensió compensatòria, i que la possibilitat de no fixar- lo s'ha de considerar excepcional o extraordinària, quan (d'acord amb el transcrit) les sentències d'aquesta Sala determinen que la fixació o no d'un termini per a la pensió es una decisió de caràcter casuístic ; b) pel fet que, precisament, en el supòsit debatut, les circumstàncies concurrents recollides amb cura per l'Audiència Provincial condueixen a no fixar un termini, aquesta afirmació es pot fer, valorada la duració de la convivència (uns tretze anys), l'edat de l'esposa (més de quaranta sis anys), l'existència de compensació econòmica per raó de treball (una mòdica quantitat), la possibilitat d'accés a treball per part del creditor (no pas fàcil), paràmetres que l' article 84 del Codi de família , obliga a tenir en compte."

Per la seva part, la sentència de 27.10.2005 recorda que "aquesta Sala ja té doctrina forjada al voltant de l'apartat 1.d) de l' article 86 del CF , doctrina que és totalment oposada a la tesi del recurrent. Certament, aquest Tribunal ha considerat que la declaració del precepte que ara s'estudia, a la lletra: "el dret a la pensió compensatòria s' extingeix, d) pel transcurs del termini pel qual es va establir", no puposa la fixació obligatòria i "a priori" d'un límit temporal a la pensió equilibradora del nivell de vida d'ambdós cònjuges una vegada trencat el vincle matrimonial. Sinó que, aquesta determinació de la durada de la pensió compensatòria, ad limine, o sigui en el moment de fixar el seu import, dependrà de les circumstàncies del cas concret, ja que: a) de ben segur, es poden presentar supòsits en què sigui aconsellable fixar una limitació de la durada de la pensió en el moment del seu naixement (casos en què el vincle conjugal ha sigut de curta durada, cònjuges joves que estan en posició d'entrar novament en el mercat laboral, poca importància del desequilibri econòmic, etc...), b) però també és plenament possible i de fet freqüent, que en matrimonis de llarga durada (com el que tractem de quasi quaranta anys de convivència) en què per virtut de circumstàncies socials, de pactes expressos o tàcits entre els cònjuges, un d'ells hagi tingut exclusivament cura dels fills, de la llar i de l'altre cònjuge, i sigui gairebé impossible que pugui reingressar o entrar per primera vegada en el mercat laboral per tal d'atendre a la seva subsistència, no és possible fixar "a priori" un termini a la duració de la pensió compensatòria, ja que aquest fet podria comportar deixar en el futur un dels cònjuges en un estat d'extrema pobresa, situació que sense dubtes no cerca la norma. Per tant, és doctrina assumida per aquesta Sala: que en els casos en què no és possible o és summament complexa endevinar si en el futur el cònjuge que requereix la pensió de l' article 84 del CF assolirà una millora de la seva situació econòmica i es valdrà per si sol per atendre les seves necessitats, els òrgans judicials fugiran de la fixació ad limine d'un límit temporal a l'avandita pensió compensatòria, i el respecte es procedent citar, ad exemplum les Sentències de 4 de març de 2002, 10 de febrer de 2003 i 12 de gener de 2004 . També és d'interès posar de relleu que en la modificació del Codi civil derivada de l'esmentada Llei 15/2005 i davant de reiterades sentències dictades per les Audiències Provincials que s'inclinaven per a la fixació necessària d'un límit a la pensió compensatòria de l'article 97, s'opta clarament per a atorgar als òrgans tres possibilitats a l'hora de determinar la pensió que ara interessa: una pensió temporal, una pensió per temps indefinit, o una prestació única".

A la vista d'aquesta jurisprudència, és clar que haurem de fixar amb caràcter indefinit la pensió compensatòria a favor de l'esposa. Per un costat, cal tenir en compte l'edat de l'esposa, quaranta-vuit anys. En segon lloc, la seva manca de formació específica. En tercer lloc, que si bé ha treballat per compte aliè durant alguns anys del seu matrimoni, i que no consta que pateixi problemes de salut, des de 2004 no s'ha acreditat que hagi treballat, i els seus llocs de treball anterior han estat sense qualificació. En quart lloc, que el matrimoni ha durat vint anys. En definitiva, s'albira una dificultat en el reingrés en el món laboral, que junt a l'edat actual, a la formació i a la llarga durada del matrimoni aconsellen defugir la fixació d'un límit temporal a la pensió compensatòria.

Un cop determinada la durada, escau determinar la quantia de la pensió. Tenint en compte que la pensió pretén compensar el desequilibri que el trencament provoca al cònjuge més feble econòmicament, la situació econòmica d'ambdós - empresari ell, titular de la seva pròpia empresa, sense béns ella, ni lloc de treball-, i el nivell de vida que havien mantingut els cònjuges constant matrimoni, que no es pot considerar com a luxós -per exemple, no han disposat mai d'assistència pels treballs de la llar-, i sense oblidar la compensació econòmica de l' art. 41 CF que hem acordat al fonament de dret anterior, sembla escaient mantenir la quantia establerta a la sentència apel·lada de 600 euros mensuals, això sí, com ja hem dit, sense límit temporal sinó amb caràcter indefinit.

SISÈ. Costes de l'apel·lació

L'estimació parcial dels dos recursos d'apel·lació impedeix imposar les costes de l'alçada a cap de les parts processals, d'acord amb l' art. 398 LEC .

Fallo

ESTIMEM PARCIALMENT els recursos d'apel·lació interposats per la representació processal dels Don Santiago i Constanza (o Ángela contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida el dia 23 de juliol de 2007 , que revoquem únicament en els següents extrems, seguint l'ordre de la part dispositiva d'aquella sentència:

1. L'atribució de l'ús i gaudi del domicili conjugal té caràcter indefinit mentre no variïn les circumstàncies actuals;

3. Es fixa una compensació econòmica de 60.000 euros;

4.La pensió compensatòria a favor de la Sra Constanza té caràcter indefinit, mentre no variïn les circumstàncies actuals.

En la resta, la part dispositiva de la sentència de primera instància no resulta modificada en cap altre aspecte. Sense imposició de les costes de l'alçada.

Així per aquesta la nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.