Sentencia Civil Nº 22/2002, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 480/1999 de 29 de Julio de 2002

Encabezamiento

1

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA

DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

Recurs de cassació núm. 59/2002

SENTÈNCIA NÚM. 22

President:

Il·lm. Sr.Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

Barcelona, 29 de juliol de 2002

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que

s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 59/2002 contra la sentència dictada en

grau d'apel.lació per la Secció 11a de l' Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 480/99-A.P

com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 732/99

seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 31 de Barcelona. El Sr. Marcelino

ha interposat aquest recurs representat per la procuradora Sra. CARMEN RAMI VILLAR i

defensada per la lletrada CRISTINA MATAS SOLER És part contra la qual es recorre la SRA.

Concepción , representada pel IGNACIO CASTRODEZA VIA i defensada pel

lletrat Sr.JOSEP AREGALL

Antecedentes

PRIMER.- La procuradora dels Tribunal Sra. Carmen Rami Villar. que va actuar en nom i representació Don Marcelino va formular davant el Jutjat del jutjat de 1a Instància núm. 31 de Barcelona, demanda de judici de menor quantia sobre revocacions de donacions, a la qual va correspondre el núm. 732/99. Seguida la tramitació legal, el jujtat indicat va dictar sentència amb data 30-3-99, la part dispositiva de la qual diu el següent:' FALLO: Por todo lo espuesto, el Magistrado-Juez, en nombre del Rey y por la Autoridad que le confiere la Constitución y las Leyes, ha decidido: Desestimar la demanda formulada por la representación procesal de la parte actora, D. Marcelino , absolviendo a la demandada, Dña. Concepción , de las pretensiones contenidas en la demanda, y desestimando la reconvención formulada por Dña. Concepción , se absuelve al actor de las pretensiones contenidas en dicha demanda reconvencional, todo ello sin hacer condena en costas a ninguna de las partes'.

SEGON.- Contra aquesta Sentència, tant la part demandant com la part demandada van interposar recurs d'apel·lació, que es van admetre en ambdós efectes i que es va susbstanciar a la Secció Onzena de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar sentència amb data 20 de juliol de 2001, amb la següent part dispositiva: 'FALLAMOS: Que ESTIMANDO los recursos de apelación interpuesto por D. Marcelino Y Dª Concepción , contra la Sentencia dictada en fecha 30 de marzo de 1999 por el Juzgado de Primera Instancia nº 31 de Barcelona, en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos CONFIRMAR y CONFIRMAMOS íntegramente la misma, sin que proceda expreso pronunciamiento condenantorio en costas de ninguna de las instancias'.

TERCER.- Contra aquesta Sentència, la procuradora dels tribunals Sra. CARMEN RAMI VILAR , en nom i representació Sr. Marcelino va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala onzena de l' Audiència Provincial de Barcelona, que el va fonamentar en els següents motius del tenor literal següent: 'MOTIVO PRIMERO . Vulneración de la legislación o normas aplicables al caso.

La Sentencia recurrida infringe las Disposiciones Transitorias del Código Civil aplicables al presente supuesto (donaciones 1972 y 1976), en cuanto éstas estipula, que las variaciones introducidas que perjudiquen derechos adquiridos según la legislación anterior, no tendrán efecto retroactivo.

'MOTIVO SEGUNDO.- Vulneración del art. 21.c de la Ley catalana 13/1984 de 20 de marzo. '

QUART.- Per mitjà de diligència de constància i ordenació d'aquesta Sala de data 15-11- 2001 es va fer constar que s'havien rebut les actuacions que han originat aquest recurs de cassació i per provisió de la mateixa data, i d'acord amb l'art. 483 de la LLEC de 1/2000 es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l'admissió o inadmissió d'aquest recurs. En data 10 de juny de 2002, la Sala va dictar una interlocutòria per la qual es va admetre a tràmit aquest recurs i es donà trasllat de l'escrit d'interposició d'aquest recurs a la part contrària per tal que formalitzés la seva oposició en el termini de vint dies i manifestés necessària la celebració de vista. El Procurador Sr. Ignacio Castrodez Via, en nom i representació de Sra. Concepción , mitjançant escrit de data 5 de juliol de 2002, va formular la seva oposició a aquest recurs.

Per mitjà d'una provisió de data 8 de juliol de 2002 s'assenyalà per a la votació i la decisió el día 25 de juliol de 2002 a les 10.30 hores del seu matí, la qual va tenir lloc .

Ha estat Ponent el magistrat Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

Fundamentos

PRIMER.- Contra la Sentència de 20 de Juliol del 2002 de l'A. P. de Barcelona ( Secció onzena), que, desestimant sengles recursos d'apel·lació interposats per ambdós litigants, confirma la sentència de primera Instància, que refusà la demanda Sr. Marcelino , interposa aquest darrer la present Cassació, respecte a la qual convé referir el següent:

a).- Els litigants varen contraure matrimoni canònic el 29 de Març de 1969, del qual nasqueren dos fills, ja majors d'edat a l'inici del present plet. Constant matrimoni, el marit efectuà en favor de la seva esposa i en distints moments i proporcions, determinades donacions de bens immobles.

b).- Assenyala la sentència combatuda que ....' la relación conyugal se ha deteriorado en los últimos años, hasta el extremo de desaparecer el amor conyugal, haciéndose imposible la continuación de la convivencia conyugal, sin que se haya acreditado suficientemente que la ruptura matrimonial sea imputable a uno solo de los cónyuges. Es el hecho de que ambos cónyuges interesen la separación y el de la pérdida de la 'affectio coniugalis' los que determina el pronunciamiento correspondiente a la separación judicial' ( del fonament de dret tercer).

c).- Conseqüència de tal separació n'és la present contesa, en la que el Sr. Marcelino promou ' demanda de juicio declarativo de menor cuantía en revocación de las donaciones realizadas a su cónyuge fuera de capítulos matrimoniales por infracción grave y reiterada de los deberes conyugales...'., demanda que - igualment com passà amb la reconvenció que formulà l'esposa- fou rebutjada en primera instància per sentència, que ja s'ha dit confirmada en apel·lació.

El primer motiu de recurs denuncia la infracció de 'las Disposiciones Transitorias del Código Civil aplicables al presente supuesto ( donaciones 1972 y 1976), en cuanto éstas estipulan que las variaciones introducidas que perjudiquen derechos adquiridos según la legislación anterior, no tendrán efecto retroactivo', així com també la vulneració de la 'Disposición Transitoria 9ª de la Ley Catalana 8/1993, de 30 de Septiembre' i de 'La Disposición Transitoria' 7º de la Ley Catalana de 20 de Marzo de 1984', citant-se, a més, la sentència d'aquest Tribunal de 10-5-1993.

d).- En realitat, aquest primer motiu de recurs planteja un tema de dret transitori, que, com encertadament recull la sentència combatuda, ja ha estat resolt per aquesta Sala en les seves anteriors sentències de 16-7-1992 i 15-2- 1994, i la més recent de 12-2-2001.

Addueix el recurrent que les donacions d'immobles fetes a favor de la seva esposa es produïren sota la vigència de l'art. 20 de la Compilació del Dret Civil Especial de Catalunya ( Llei 40/ 60, de 21 de Juliol). I és que, en recollir la Compilació l'anomenada Presumpció Muciana, (art. 23), l'art. 20 de la mateixa Llei sancionava amb nul·litat les donacions entre cònjuges, llevat de les fetes en capítols matrimonials, fenomen jurídic del qual en vol extraure'n el recurrent la possibilitat de recuperació dels immobles referits.

Resta pacífic que, efectivament, tals immobles, amb l'excepció de la finca del carrer Loreto, foren lliurats a l'esposa sota tal règim legal de prohibició de donació entre cònjuges. Ara bé, aquest preceptes, afectats d'inconstitucionalitat sobrevinguda - i, per tant, ja inaplicables des de la promulgació de la Carta Magna- foren modificats per la Llei catalana 13/ 1984, de 20 de Març, que, com no podia ser d'altra manera, declara vàlides les donacions entre cònjuges; validesa, lògicament reconeguda igualment en la Llei 8/1993, de 30 de Setembre i en l'actual Codi de Família.

El recurrent, però, no qüestiona tal panorama legal, sinó allò que considera una injustificada retroacció de la norma en perjudici seu, concloent que la sentència combatuda contravé ' la Disposición Transitoria 7ª de la Ley Catalana de 20 de Marzo de 1984, que nos dice que las disposiciones de carácter intertemporal se resolverán aplicando el criterio que informa las disposiciones del Código Civil. Y en éste se dice expresamente que las variaciones introducidas no perjudicarán los derechos adquiridos según la legislación anterior, o sea, que no tendrán efectos retroactivos' .

e).- D'entrada, resulta desafortunada la menció del recurrent a, ni més ni menys, 'un dret adquirit' per a referir-se a l'expectativa que li atorgava una Llei per a demanar la revocació d'un negoci jurídic afectat de nul·litat. El Tribunal Constitucional va delimitar ja el concepte en les seves sentències 42/86, 99/87 i 129/87de 10-4-1986, aclarint que un 'dret adquirit' és un dret consolidat, ja assumit i integrat en el patrimoni del subjecte, únics immunes a la retroactivitat, no tenint tal condició ' los pendientes, futuros, condicionados y expectativas', de la mateixa manera que tampoc vulnera el principi de seguretat jurídica...' las modificaciones operadas ... en el ámbito de la potestad legislativa, que no puede permanecer inerme ni inactiva ante la realidad social y las transformaciones que la misma impone. Finalmente... no hay tampoco indicios de arbitrariedad, ja que seria necessari per això que...' la falta de proporción entre los fines perseguidos y los medios empleados implique un sacrificio excesivo e innecesario de derechos que la Constitución garantiza...'.

I ja s'ha indicat que les modificacions legals de referència foren conseqüència de, precisament, la necessitat d'adaptar, en aquest particular, el dret català a les exigències constitucionals.

f).- En definitiva, es remet la Sala al que ja digué en les seves anteriors sentències esmentades, Basta recordar que en la primera d'elles ja s'assenyalava, entre altres aspectes, que ' ens trobem davant el problema d'haver de determinar la retroactivitat o no de les actuals normes catalanes que regulen les donacions entre cònjuges; però, més que un problema de retroactivitat o no dels articles 20 a 22 de la Compilació, hi ha la qüestió de precisar com han de ser valorades jurídicament després de l'entrada en vigor de l'actual normativa sobre donacions entre cònjuges, les realitzades durant la vigència de la norma anterior. Aquest problema presenta un abast més general perquè d'una forma o altra es projecta sobre el dret de família espanyol, profundament modificat tant pel legislador Estat com pels Parlaments de les Comunitats Autònomes perquè l'actual constitució imposa una valoració jurídica diferent dels interessos familiars', afegint-se que, per això, ' quan el contingut de la relació jurídica el predetermina la Llei, amb independència de la voluntat dels interessats, en aquests casos, s'ha d'entendre que la Llei nova regula també aquelles relacions jurídiques que ja existien en el moment de la seva entrada en vigor i que encara subsisteixen, perquè la nova llei persegueix establir un règim general i uniforme....,'

g).- A tot això, encara podria afegir-se que és conegut el sensible canvi legislatiu produït en les revocacions de donacions amb fonament culpabilístic en favor d'una objectivació traduïda en la tipificació en supòsits, per comptes d'emprar la fórmula oberta de 'separació o divorci culpables' a que es referia l'art. 21 de la Compilació. S'ha imposat, doncs, un principi de taxativitat o el que algun sector doctrinal tipifica com a 'causalització' del supòsits específics de revocació; supòsits, pels demés, de la màxima entitat ( infracció greu i reiterada dels deures conjugals o respecte als fills comuns o condemna per haver atemptat contra la vida del donant o dels descendents o ascendents d'aquest). En l'actualitat, l'art. 14 del Codi de Família, si bé es remet als supósits generals de revocació de donacions, preveu, pel cas de supervenció de fills, la revocació només si es tracta de fills comuns.

h).- En definitiva, l'adequació a dret de la sentència combatuda per tot el que s'ha dit, és evident, el que mena, doncs, a la claudicació d'aquest primer motiu del recurs.

SEGON.- No millor alternativa es presenta pel correlatiu i últim, en el qual es denuncia la 'vulneración del art. 21. C de la Ley Catalana 13/1984, de 20 de Marzo' , adduint-se ' para el supuesto de que el anterior motivo no prospere y, en todo caso, por lo que se refiere a la donación realizada en el año 1989', que l'esmentada norma preveu l'èxit de la acció revocatòria sense ni tant sols exigir-se que es sol·liciti la separació judicial o el divorci, en els casos en que el cònjuge hagi incorregut en alguna de les causes de separació judicial o divorci, postulant un examen de la prova, que entén que ' acredita el trato o conducta vejatoria hacia mi representado, así como la violación grave de los deberes conyugales....'

Cal, però, considerar:

La naturalesa jurídica del recurs de cassació, el qual és de caràcter extraordinari i no permet, com si d'una tercera instància es tractés, procedir 'ex novo i 'in totum' a una valoració distinta de la prova practicada, ja que el Tribunal d'Instància es sobirà en relació a ...'los elementos fácticos y actuaciones de prueba, función juzgadora que sólo es revisable en casación cuando de la misma se desprenden conclusiones que pugnan con la más elemental lógica, racionalidad, proporcionalidad de las cosas, supongan perpetración de ilegalidades o llegen a intentar hacer de la arbitrariedad, el abuso o la ignorancia porofesional, justicia decisoria de las contiendas litigiosas (S. del T.S. de 11-2-1993). Si, en funció d'aquesta plenitud de facultats valoratives, l'A.P. dóna com a provada una determinada realitat fàctica, aquesta s'esdevé, doncs, irreversible, de no concórrer l'arbitrarietat esmentada.

b).- No s' invoca com infringit cap precepte valoratiu de la prova. Amb aquesta renúncia, el recurrent traça un cercle tancat d'impossible sortida, ja que, per a que prosperessin les seves tesis, s'hauria d' assumir un 'factum' distint al de la sentència, el qual estableix clarament que....' La relación conyugal se ha deteriorado en los últimos años, hasta el extremo de desaparecer el amor conyugal, sin que se haya acreditado suficientemente que la ruptura matrimonial sea imputable a uno solo de los dos cónyuges' (fonament Jurídic tercer). Inútil resulta, doncs, l'examen jurídic d'aquest motiu de recurs, ja que per això s'hauria d'incórrer en el vici processal anomenat fer supòsit de la qüestió, que és tant com dir que el recurrent, amb la seva més interessada i parcial versió, vol substituir la més objectiva de l'òrgan judicial.

TERCER.- La desestimació total del recurs de cassació comporta, d'acord amb els arts 394 i 398 de la L.E.C la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent i la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir.

ATESOS: Els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA,

Fallo

que DESESTIMAVA el recurs de cassació interposat per la representació Don. Marcelino contra la sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 11ª) de 20 de Juliol del 2001 en el Rotlle d'apel·lació nº 480/99, derivat del Judici de Menor Quantia nº 732/97 del Jutjat de Primera Instància nº 31 de Barcelona, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i signen els magistrats que la composen esmentats al marge.

PUBLICACIÓ.- Aquesta Sentència ha estat llegida, signada i publicada el mateix dia de la seva data pel magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa, designat ponent d'aquestes actuaciones. En dono fe.