Sentencia Civil Nº 22/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 100/2008 de 08 de Junio de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

R. de cassació núm. 100/2008

SENTÈNCIA NÚM. 22

Presidenta:

Excma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Magistrats:

Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Il·lma. Sra. Teresa Cervelló i Nadal

Barcelona, 8 de juny de 2009

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el

recurs de cassació núm. 100/2008 interposat per la Sra. Camino , representada davant aquest Tribunal pel

procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i dirigit per l'advocada Sra. Mercè Caral Pons, contra la Sentència dictada per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 14 d'abril de 2008 en conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la

Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 23 de Barcelona el 16 d'octubre de 2006 i interlocutòria d'aclariment de 2

de febrer de 2007 en el procediment ordinari núm. 640/05. La Sra. Juliana , aquí part contra la qual es

recorre, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Alfonso Lorente Parés i dirigida per l'advocada Sra. Raquel

Franco Manjon.

Antecedentes

Primer. El procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest, en representació de la Sra. Camino , va formular la demanda de procediment ordinari núm. 640/05 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 23 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 16 d'octubre de 2006, la part dispositiva de la qual diu el següent:

"Estimando parcialmente la demanda interpuesta por Dª. Camino contra Dª Juliana declaro:

Que la finca registral NUM000 , situada en la Calle DIRECCION000 , NUM001 , NUM002 , tiene la condición de bien reservable como consecuencia de su procedencia de la herencia de la Sra. Zaira , primera esposa del Sr. Doroteo y del hecho de haber contraido segundas bodas con la Sra. Juliana .

La ineficacia de la parte de la cláusula QUINTA del testamento el Sr. Doroteo en virtud de la cual impone a su hija Camino , la carga de ceder el usufructo vitalicio sobre el piso de la calle DIRECCION000 , NUM001 , NUM002 , a favor de la Sra. Juliana , y que literalmente transcrita es la siguiente:

"1) Que ceda el usufructo vitalicio, con relevación de fianza e inventario, sobre el piso sito en Barcelona, calle NUM001 , NUM002 a su esposa Doña Juliana ... (...)

Que a Doña. Juliana , no le corresponde el derecho de usufructo sobre el piso de la calle DIRECCION000 , NUM001 , NUM002 de Barcelona, ni ningún derecho que la autorice a continuar con la posesión del derecho de uso y disfrute de dicho piso.

Que la Sra. Camino es la única plena propietaria, del piso de la calle DIRECCION000 NUM001 , NUM002 de Barcelona.

Que a consecuencia de las anteriores declaraciones, corresponde a la Sra. Camino el uso y disfrute sobre el piso objeto de litigio.

Y condeno a la demandada a entregar a la actora la posesión del piso de la c/ DIRECCION000 NUM001 , NUM002 de Barcelona.

Desestimo íntegramente la reconvención planteada por Dª Camino contra Dª. Juliana .

Las costas se imponen conforme al fundamento jurídico sexto".

En data 2 de febrer de 2007 es va dictar interlocutòria d'aclariment, amb la següent part dispositiva:

"SE RECTIFICA sentencia, de 16 de octubre de 2006, en sentido de que donde se dice se desestima íntegramente la reconvención planteada por Dª Camino contra Dª Juliana , debe decir se desestima íntegramente la reconvención planteada por Dª Juliana contra Dª Camino ".

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar un recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 14 d'abril de 2008 , amb la següent part dispositiva:

"Que con estimación del recurso de apelación interpuesto por Dª Juliana , revocamos la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 23 de Barcelona. En consecuencia, desestimando en su integridad la demanda origen de las presentes actuaciones interpuesta por Dª Camino contra Dª Juliana , acogemos la reconvención formulada por Dª Juliana contra Dª Camino , condenando a esta última a que, mediante el otorgamiento de la correspondiente escritura pública, ceda a la actora reconvencional el usufructo vitalicio con relevación e fianza e inventario sobre la vivienda sita en c/ DIRECCION000 num. NUM001 , piso NUM002 , puerta NUM002 de esta ciudad. Se imponen a Dª Camino las costas causadas en primera instancia, sin que quepa efectuar especial pronunciamiento sobre las devengadas en esta alzada".

Tercer. Contra la Sentència anterior, la Sra. Camino va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 6 d'octubre de 2008, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre perquè en un termini de vint dies formalitzés l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 15 de desembre de 2008, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l'Il·lma. Sra. Teresa Cervelló i Nadal.

Fundamentos

Primer. La recurrent denuncia en el seu primer motiu de cassació la infracció dels articles 387 i 388 del Codi de successions , perquè entén que el seu pare i causant, Sr. Doroteo , va disposar mortis causa dels béns que havia heretat de la seva primera esposa, i mare de la recurrent, contravenint el que disposen els articles esmentats que regulen la reserva binupcial.

Interessa destacar com a fites fonamentals i imprescindibles, sobre les quals s'ha d'establir aquesta resolució, els fets bàsics sobre els quals es desenvolupa i assenta el present procés que ara ha desembocat en el recurs de cassació.

1) El senyor Doroteo es va casar en primera núpcies amb la senyora Zaira , del matrimoni del qual és filla la recurrent.

2) La senyora Camino va premorir al senyor Doroteo a qui va nomenar hereu universal, i aquest va contreure segones núpcies amb la senyora Juliana .

3) En data 30 de setembre 2003 el senyor Doroteo va morir havent atorgat el testament obert el 16 de maig de 2003, en el qual, per al que aquí interessa, va distribuir els béns que havia adquirit al títol d'hereu de la seva primera esposa entre les seves filles, i va ordenar la successió relativa als béns que li eren propis.

4) En el mateix testament, després de disposar determinats prellegats a favor de la seva filla Zaira , ara recurrent, li va imposar la càrrega de cedir a la segona esposa del causant, senyora Juliana , l'usdefruit vitalici sobre el pis del carrer DIRECCION000 núm. NUM001 , NUM002 NUM002 , bé procedent de l'herència de la seva primera esposa i que en la distribució que va fer dels béns així adquirits havia adjudicat a la seva filla Zaira .

Certament, com afirma la recurrent, a partir del moment en què el senyor Doroteo va contraure segones núpcies, d'acord amb el que disposa l' art. 387 del Codi de successions , tots els béns que havia heretat de la seva primera esposa van adquirir la condició de reservables, de manera que el senyor Doroteo era el reservista i les seves filles Zaira i Olga les reservatàries d'aquests béns. El senyor Doroteo , per tant, no tenia capacitat de disposició per causa de mort dels béns esmentats, més enllà de la facultat de distribució que ordena el ja mencionat art. 387 CS , que regula la reserva binupcial.

D'una banda, la reserva binupcial suposa una limitació a la llibertat de disposició del cònjuge supervivent respecte d'aquells béns que ha rebut per testament, donació o heretament directament del seu consort premort, que passen a tenir la qualitat de reservables a favor dels fills comuns del matrimoni, o dels seus descendents, a partir del moment en què el consort supervivent contreu noves núpcies. I per una altra, la jurisprudència i els autors configuren la reserva hereditària com un dret sotmès a una condició que té el caràcter de resolutòria o de suspensiva, segons es consideri des de la perspectiva del reservista o del reservatari. La recurrent no dissenteix d'això, sinó que qüestiona fins on abasta la limitació de disposar del reservista, que entén no esgotada amb la distribució dels béns d'acord amb el mencionat art. 387 CS , com va fer causant.

La qüestió nuclear del recurs resideix, doncs, en la interpretació que s'ha de donar a l'esmentat art. 387 CS en relació amb l'abast de la limitació de disposar dels béns adquirits del primer consort per part del causant. Per a això cal tenir en compte la dicció literal de l' art. 387 CS , en relació amb la supressió de l'últim paràgraf de l' art. 270 de la Compilació , que no es va veure reflectit en la regulació que de la reserva binupcial va fer la llei 40/1991 el 30 de desembre (Codi de successions ), fet que al·lega la recurrent com a substrat de la seva interpretació de la norma referida.

La reserva binupcial converteix la titularitat sobre els béns adquirits del consort premort en una titularitat subjecta a condició resolutòria des del moment en què el cònjuge supervivent contreu segones o ulteriors núpcies; al mateix temps els reservataris només adquireixen un dret sobre els béns objecte de la reserva a partir de la mort del reservista, encara que l'adquisició no té efectes retroactius, i és per això que aquesta adquisició ha d'assimilar-se a l'adquisició de l'hereu fideïcomissari en els supòsits de substitució fideïcomissària condicional. Els reservataris fan efectiva l'adquisició dels béns reservables a la mort del reservista, no obstant això, per disposició de l' art. 387.2 CS els fills o descendents reservataris adquireixen els béns com a successors del cònjuge premort, i és, per tant, en relació amb aquest que han de reunir els requisits de capacitat. La dicció de la norma esmentada porta igualment a entendre que la reserva binupcial es configura com una forma especial de fideïcomís condicional, encara que de constitució legal, perquè de la mateixa forma que els fideïcomissaris adquireixen del fideïcomitent i no del fiduciari, els reservataris adquireixen del cònjuge premort i no del reservista, com hem dit. Els reservataris són successors del cònjuge premort encara que ho siguin de manera successiva, com passa en els fideïcomisos.

La regulació anterior de la reserva binupcial la contenia l'art. 270 de la compilació, que en el seu apartat cinquè establia que si el reservista havia exercit la facultat de distribuir els béns reservables entre els reservataris, a la seva mort els béns esmentats perdien el caràcter de reservables i es considerava, a tots els efectes legals, que pertanyien a l'herència privada del reservista. Seguint el criteri de la millor doctrina cal dir que aquesta disposició era totalment anòmala en el context del dret successori català, perquè no donava cap justificació vàlida a la circumstància que els béns perdessin el caràcter de reservables pel fet que els reservataris no els adquirien segons les normes de la successió intestada (com preveu ara l' art. 388.1 CS ), sinó com a conseqüència de la facultat de distribució exercida pel reservista. La desaparició en el Codi de successions de l'apartat cinquè de l'art. 270 en la compilació es va fer, segons el seu preàmbul, per harmonitzar-la amb la resta de la llei. Però la supressió d'aquesta disposició no ha de conduir-nos, com pretén la recurrent, a considerar que la inexistència ara d'una disposició de contingut idèntic comporta que els béns reservables ho continuïn sent una vegada exercitada la distribució per part del reservista, perquè els efectes d'aquell precepte cal entendre'ls referits al que s'hi disposa, és a dir, que una vegada exercida la facultat d'elegir o distribuir, els béns reservables ho deixaven de ser perquè passaven a formar part de l'herència del reservista, amb la consegüent repercussió, que comporta tal consideració, en l'exigència dels requisits de la capacitat per succeir al reservista i molt especialment en la llegítima que corresponia als fins aleshores reservataris en la successió del reservista a la qual devien imputar-se, segons disposava la pròpia norma.

A partir del moment en què, per disposició de l' art. 387 CS , tals béns s'adquireixen per successió del cònjuge premort, de manera que el reservista es limita a distribuir-los, cal entendre que l'harmonització a què es refereix al preàmbul abans esmentat respon a la finalitat de configurar la reserva com una substitució fideïcomissària condicional. Com en la substitució fideïcomissària, en relació amb el que hem dit més amunt, s'ha de parlar de l'existència de dues delacions, una referida al cònjuge premort del qual és successor tant el fideïcomissari com el reservatari i respecte al qual s'han de complir els requisits de capacitat, i una altra relativa al causant, respecte del qual igualment s'han de complir tals requisits. De la mateixa manera, com posa de manifest la pròpia recurrent en el seu escrit de recurs, com en les substitucions fideïcomissàries, els béns s'han de transmetre lliures.

Tot això ens condueix a afirmar que, malgrat la inexistència d'una norma del contingut de l'apartat cinquè en l'art. 270 de la compilació, els béns reservables es transmeten lliures, i, per tant, perden la seva condició de reservables a partir del moment que el reservista ha complert amb l'obligació, imposada per la llei, de distribuir-los entre els reservataris, de manera que es converteixen a partir d'aquest moment en béns de lliure disposició. La conclusió contrària ens conduiria a l'absurd perquè el reservatari que els hagués rebut, si ho hagués fet amb el caràcter de reservables, es convertiria de nou en reservista, i així successivament, sense disposar d'una norma legal que l'alliberés de tal condició o limités el nombre de reservistes, com passa en les substitucions fideïcomissàries en les quals es limita el nombre de crides ( art. 204 CS ). Es produiria així una vinculació perpètua de béns, que ni la tradició jurídica catalana ni l'ordenament civil català admeten.

No podem deixar de banda, altrament, que, com ja hem dit, la reserva binupcial constitueix una limitació a la facultat de disposar i que la seva naturalesa és la d'un fideïcomís condicional. Com a limitació de drets que és, obliga a una interpretació restrictiva, i la seva assimilació al fideïcomís obliga, igualment, a interpretar-la restrictivament en virtut del principi in dubio contra fideicomiso, criteri hermenèutic en virtut del qual en cas que no estigui clara la disposició testamentària en què sembli establir-se una substitució fideïcomissària s'ha d'entendre que no hi ha tal fideïcomís, criteri aquest seguit per l' art. 190 CS .

En el moment en què, distribuïts pel causant casat per segon cop senyor Doroteo , la recurrent va adquirir els béns -fins a aquell moment reservables- directament de la seva mare senyora Camino , els va adquirir lliures, es va constituir en propietària i única titular d'aquests, i, en conseqüència, va poder disposar-ne lliurement.

Segon. En el mateix testament en què va distribuir els béns que havia heretat de la seva primera esposa i mare de la recurrent, va disposar el senyor Doroteo de la resta dels seus béns que no tenien tal procedència. Respecte d'aquests va instituir hereves a les seves filles Zaira i Olga, va prellegar a la seva filla Zaira , ara recurrent, una sèrie de béns i accions i va imposar a aquesta última un gravamen. El gravamen consisteix en l'obligació de cedir a la senyora Juliana , segona esposa del causant, l'usdefruit sobre l'habitatge del carrer DIRECCION000 núm. NUM001 , NUM002 , NUM002 , que la legatària Sra. Camino havia rebut per herència de la seva mare.

Com hem dit, la recurrent va rebre els béns sotmesos a reserva lliures, raó per la qual la facultat de disposició sobre aquests béns no es trobava limitada; i partint de la possibilitat d'instituir un llegat de cosa aliena, i essent en aquest cas la cosa aliena disponible, res no impedeix que en pugui disposar un tercer no titular del bé objecte del llegat en les condicions fixades per la llei. Efectivament, en el concepte de llegat ni s'exclou, ni el qualifica la cosa o dret objecte del mateix que estigui o no en el patrimoni deixat pel testador en herència, com recull l' art. 285 CS , on es preveu expressament la possibilitat de llegat de cosa aliena, i més concretament de cosa pròpia del gravat, amb les limitacions que estableix la pròpia disposició. D'altra banda, és així mateix indubtable que el Codi de successions permet gravar amb un llegat no només els hereus sinó també els legataris, ex art. 259, que no estan obligats a respondre del gravamen sinó fins a on abasta el valor del llegat, i tal supòsit s'anomena sotsllegat, al qual s'apliquen les disposicions relatives al llegat.

Ara bé, el que s'acaba de dir ha de ser matisat, perquè si bé és cert que el dret català admet el llegat de cosa aliena, ho fa partint de la seva ineficàcia o, el que és el mateix, d'una presumpció a favor de la ineficàcia. Així ho estableix l'esmentat art. 285 CS en el qual es diu literalment que "el llegat de cosa determinada pròpia del gravat o d'un tercer és ineficaç, llevat que la voluntat del testador sigui d'atribuir la cosa a l'afavorit fins i tot per al cas que no formi part de la seva herència", d'on s'extreu una norma general, la ineficàcia de llegat i una excepció, la seva eficàcia, sotmesa a la voluntat del causant. Així doncs, si la cosa objecte del llegat pertany al gravat, el llegat no és eficaç i només ho serà si consta la voluntat del testador d'atribuir-la fins i tot en el cas que no formi part de l'herència.

El que s'estableix en l' art. 285 CS pel que fa a la interpretació de la clàusula testamentària en què s'institueix un llegat de cosa aliena o pròpia del gravat, no és res més que l'aplicació a aquest supòsit del que preveu l' art. 110 CS , que seguint la tradició jurídica catalana, consagra el principi que la norma de la successió és la voluntat del testador. No obstant això, en el cas de l'art. 285 s'afegeix uns plus a la voluntat del causant d'atribuir el llegat, plus que es projecta en el coneixement del causant que el bé llegat no forma part de la seva herència. La voluntat del causant, entesa en aquest cas com a voluntat de llegar un bé aliè, es constitueix en la clau per dirimir en cada cas si existeix o no llegat de cosa aliena, sense que la norma ofereixi cap pauta per a la seva interpretació. Això obliga a descobrir la verdadera voluntat del causant a través de qualsevol metodologia interpretativa (STSJC núm. 16/2006 24 d'abril), a fi que pugui prosperar l'excepció -l'existència d'un llegat de cosa aliena- i no la regla general d'ineficàcia de l'esmentat llegat.

En el cas que ens ocupa ningú ha posat en dubte, ni tan sols la recurrent, que la voluntat del testador fos la d'atribuir l'usdefruit de l'habitatge del carrer DIRECCION000 , NUM001 , NUM002 , NUM002 a la seva viuda Sra. Juliana . Però és que a més, dels propis actes del causant es conclou aquesta voluntat. Que no formava part de la seva herència ho coneixia el testador, ja que en el propi testament ho va adjudicar la seva filla Camino en la seva condició de bé reservable, i, per tant, era coneixedor que, en el moment de produir-se la delació de la seva herència, el bé sobre el qual constituïa l'usdefruit a favor de la seva esposa formaria part del patrimoni de la seva filla Zaira , és a dir, la pròpia gravada. I la seva voluntat manifestada de manera que no ofereix dubtes en el seu testament, resulta suficient, aquest cas, per concloure l'existència de la voluntat del Sr. Doroteo d'atribuir l'usdefruit dels pis del carrer DIRECCION000 , NUM001 , NUM002 , NUM002 a la seva viuda, la senyora Juliana , tot i sabent que el bé sobre el qual constituïa l'usdefruit no formava part de la seva herència.

Tercer. Amb la distribució dels béns reservables entre la reservatàries el senyor Doroteo va complir amb el que disposa l' art. 387 CS , de manera que les reservatàries es van constituir, a partir d'aquest moment, en titulars lliures dels béns fins aleshores reservables. En conseqüència, la disposició que conté el testament del Sr. Doroteo en què després d'establir determinats llegats a favor de la seva filla Zaira ho fa amb la càrrega de "que ceda el usufructo vitalicio, con relevación de fianza e inventario, sobre el piso sito en Barcelona, calle DIRECCION000 , NUM001 , NUM002 , NUM002 a su esposa doña Juliana " és un sotsllegat de cosa aliena pròpia del gravat constituït sobre un bé de lliure disposició d'aquest, l'alienitat del qual era coneguda pel testador qui, malgrat això, va manifestar de manera clara la seva voluntat de gravar a la seva filla prellegatària, Camino , en el sentit expressat en el seu testament.

Per tot això el motiu no pot prosperar.

Quart. La part recurrent articula un segon motiu del recurs, i hi denuncia la infracció de l' art. 6.4 del Codi civil perquè entén que per via indirecta i per mitjà de la figura del llegat de cosa aliena ( art. 259 CS ), el reservista eludeix una norma de caràcter imperatiu que li prohibeix disposar de béns reservables a favor d'altres que no siguin els reservataris ( article 387 CS ).

La desestimació de l'anterior motiu del recurs, en declarar la validesa i l'eficàcia de la clàusula del testament del Sr. Doroteo per la qual constitueix un llegat d'usdefruit sobre un bé de la prellegatària (a l'herència del seu pare, senyor Doroteo ) i reservatària (respecte a l'herència de la seva mare senyora Zaira ), per ser compatible amb la reserva binupcial, aboca en la desestimació del present motiu.

La ressenya i transcripció per part de la recurrent en el seu escrit d'interposició del recurs d'un bon nombre de sentències del Tribunal Suprem en les quals es recull la doctrina forjada per aquest Tribunal en relació amb la interpretació de l' article 6.4 del Codi civil on s'estableixen els termes i les conseqüències del frau de llei, converteix pràcticament en ociós la seva reproducció aquí. No obstant això, no està de més assenyalar que la recent STS de 18 de març de 2008, resumeix, amb citada profusió de sentències d'aquella sala, la doctrina jurisprudencial sobre la interpretació de l'esmentat article 6.4 del Codi civil quan diu que: "La sentencia de esta Sala de 9 de marzo de 2006, con cita de la de 28 enero 2005, viene a recoger la doctrina jurisprudencial sobre la interpretación del artículo 6.4 del Código Civil en los siguientes términos: «el fraude de ley requiere como elemento esencial, un acto o serie de actos que, pese a su apariencia de legalidad, violan el contenido ético de los preceptos en que se amparan, ya se tenga o no conciencia de burlar la Ley (sentencias, entre otras, de 17 de abril de 1997, 3 de febrero de 1998, 21 de diciembre de 2000). Se caracteriza (sentencias, entre otras, de 4 de noviembre de 1994, 23 de enero de 1999, 27 de mayo de 2001, 13 de junio de 2003) por la presencia de dos normas: la conocida, denominada "de cobertura", que es a la que se acoge quien intenta el fraude, y la que a través de ésta se pretende eludir, que es la norma denominada "eludible o soslayable", amén que ha de perseguir un resultado contrario a lo ordenado o prohibido imperativamente (sentencia de 27 de marzo de 2001 y 30 de septiembre de 2002)". I en la més recent STS de 14 d'abril de 2008 s'expressa de manera sintètica aquella doctrina en declarar que: "Como precisan las sentencias de 12, 27 y 30 de enero y 5 de julio de 2.006, el régimen del fraus legis se aplica a aquellos actos que reciben la cobertura de alguna norma que los ampara o tolera, bien que de una manera insuficiente por ser otra su finalidad, y persiguen un resultado prohibido o contrario al ordenamiento jurídico, considerado como un todo -según se expresaba en la exposición de motivos del Decreto 1.836/1.974, de 31 de mayo , por el que se sancionó con fuerza de Ley el texto articulado del título preliminar del Código Civil-, esto es, un resultado contrario a cualquiera de las normas que integran el ordenamiento, aunque resulten de una interpretación sistemática o de los mismos procedimientos de integración. Esos presupuestos del fraude no concurren en el caso. En particular, no cabe hablar de norma eludida ni de resultado contrario al ordenamiento jurídico. Antes bien, lo socios transmitentes se valieron correctamente de la posibilidad de enajenar sus acciones bajo la cobertura de la norma específicamente prevista para el caso, la cual disponía que no les vinculaba una modificación estatutaria durante determinado plazo".

Cal destacar l'últim paràgraf de la Sentència transcrita en què es considera que en el supòsit objecte del recurs no concorrien els pressupòsits del frau perquè no hi havia cap norma eludida ni cap resultat contrari a l'ordenament jurídic perquè els socis transmitents, en aquell cas, es van valer correctament de la possibilitat d'alienar les seves accions sota la cobertura de la norma específicament prevista per a això. De la mateixa manera s'ha de dir que, en el supòsit objecte d'aquest recurs, el senyor Doroteo es va valer correctament de la possibilitat de constituir un sotsllegat de cosa aliena, sobre un bé adquirit per la prellegatària en virtut de l'herència de la seva mare senyora Zaira , que va adquirir lliure per efectes de la distribució que ell mateix va fer, el seu pare i causant, en compliment de la norma prevista a l' article 387 CS que no es va veure vulnerada. No hi ha dons, la norma de cobertura ni norma eludida en el cas.

El que s'acaba de raonar comporta la desestimació d'aquest segon motiu del recurs.

Cinquè. Com a conseqüència de desestimar el recurs de cassació, d'acord amb el que disposa l' article 398 i concordants LEC , és procedent imposar les costes a la part recurrent

Per raó del qual resta exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, decideix:

Fallo

Desestimem el recurs de cassació interposat pel procurador dels tribunals Sr. Antonio María de Anzizu Furest en representació de la senyora Camino , contra la Sentència dictada el 14 d'abril de 2008 per la secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotllo 349/2007 i confirmem íntegrament aquesta Sentència, amb imposició expressa de les costes a la recurrent.

Així ho acorda la Sala i signen la presidenta i els magistrats esmentats més amunt.

PUBLICACIÓ. Aquesta Sentència ha estat signada i publicada el mateix dia de la seva data pels magistrats d'aquesta Sala que l'han dictada. En dono fe.