Sentencia Civil Nº 22/2012, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 210/2010 de 26 de Marzo de 2012

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

R. de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 210/2010

SENTÈNCIA núm. 22

President:

Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Magistrats:

Il·lm. Sr. Enric Anglada i Fors

Il·lma. Sra. Mª Eugenia Alegret Burgués

Barcelona, 26 de març de 2012

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'indiquen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 210/2010 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d'apel·lació núm. 867/09 arran de les actuacions de procediment de divorci núm. 1099/08 seguides davant del Jutjat de 1a Instància núm. 7 de Rubí. La Sra. Virginia hi ha interposat aquest recurs representada pel procurador Sr. Francesc Fernández Anguera i defensada per la lletrada Sra. María Teresa Esteve Barallat. Don. Felipe hi ha interposat un recurs de cassació representat pel procurador Sr. José Rafael Ros Fernández i defensat per la lletrada Sra. Pilar Mañé Tarragó.

Antecedentes

PRIMER.- La procuradora dels tribunals Sra. Mª Antonia Morera Amat va actuar en representació Don. Felipe per formular la demanda de divorci núm. 1099/08 al Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Rubí. Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 31 de març de 2009, la part dispositiva de la qual diu el següent:

"SE CONCEDE EL DIVORCIO DEL MATRIMONIO formado por Felipe y Virginia , declarando la disolución de su régimen económico matrimonial, modificando parcialmente las medidas definitivas acordadas en sentencia de fecha seis de mayo de dos mil dos dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 7 de Barcelona (autos de separación nº 590/2001), con el siguiente contenido:

Se declara la extinción de la obligación de abono de pensión de alimentos impuesta a Felipe en favor de sus hijos.

Se declara la extinción de la atribución del uso y disfrute de la vivienda familiar y del ajuar doméstico, sita en la CALLE000 nº NUM000 de LA FLORESTA a la esposa, atribuyéndose dicho uso al Sr. Consuelo .

Se mantiene la obligación de abono de la pensión compensatoria impuesta a Felipe en favor de Virginia , incrementando su cuantía, de modo que el Sr. Felipe deberá abonar a ésta la cantidad mensual de 750 euros por meses anticipados dentro de los 5 primeros días de cada mes en la cuenta bancaria que la beneficiaria designe. Dicha cantidad se actualizará anualmente, con efectos de primero de enero de cada año, en proporción a las variaciones que experimenten los índices de precio al consumo, según el I.N.E. u organismo que lo sustituya.

Desestimando el resto de pedimentos formulados por las partes.

No se aprecian méritos bastantes para efectuar una especial imposición en costas procesales".

SEGON.- Contra aquesta Sentència, ambdues parts van interposar-hi un recurs d'apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència en data 4 de maig de 2010, amb la següent part dispositiva:

"Que, con estimación parcial del recurso de apelación interpuesto por Don Felipe y con desestimación del recurso de apelación interpuesto por Doña Virginia , ambos contra la Sentencia dictada en fecha 31 de marzo de 2009 por el Juzgado de Primera Instancia nº 7 de Rubí en el procedimiento sobre divorcio contencioso registrado con el nº 1099/2008 seguido a instancia de Don Felipe contra Doña Virginia , debemos REVOCAR Y REVOCAMOS PARCIALMENTE dicha Sentencia en el sentido de fijar como importe de la pensión compensatoria a favor de la Sra. Virginia el de la Sentencia de separación debidamente actualizado, confirmándola en lo demás. Y sin hacer especial condena en cuanto a las costas causadas por el recurso de apelación interpuesto por el Sr. Felipe ; con imposición a la Sra. Virginia de las costas causadas por el recurso de apelación por ella interpuesto".

En data 14 de juny de 2010, es va dictar una interlocutòria amb la següent part dispositiva:

"ACLARAR la sentencia nº 245/10 dictada en fecha de mayo de 2010 en el sentido de hacer constar que la reducción acordada tiene efectos desde la sentencia de primera instancia, permaneciendo incólumes los restantes pronunciamientos" (sic).

TERCER.- Contra aquesta Sentència, ambdues parts van interposar-hi un recurs de cassació. Per mitjà de la provisió de 30 de maig de 2011 es va traslladar a les parts sobre la possible inadmissió del recurs interposat per la Sra. Virginia , i les parts van fer les al·legacions que van considerar oportunes. Per mitjà de la provisió de 26 de setembre de 2011 es va traslladar a les parts sobre la possible inadmissió del recurs interposat pel Sr. Felipe , i les parts van fer les al·legacions que van considerar oportunes. Mitjançant la interlocutòria d'aquesta Sala, de 10 de novembre de 2011, es van admetre a tràmit tots dos recursos, donant el corresponent trasllat perquè es pogués formalitzar oposició per escrit en el termini de vint dies.

QUART.- Per mitjà de la provisió de 22 de desembre de 2011 es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació i, d'acord amb l'art. 485 de la Llei d'enjudiciament civil, es va assenyalar el dia per a la votació i decisió, que ha tingut lloc el 8 de març de 2012, a les 11 hores.

Ha estat ponent el magistrat Sr. Enric Anglada i Fors.

Fundamentos

PRIMER.- 1. Contra la Sentència i interlocutòria aclaridora dictades el 4 de maig i 14 de juny de 2010, respectivament, per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona, les respectives representacions processals de l'actora, Sra. Virginia , i del demandat, Don. Felipe , van interposar-hi els respectius recursos de cassació, i aquesta última, al seu torn, un recurs extraordinari per infracció processal.

2. Per qüestions d'ordre lògic i sistemàtic cal examinar en primer terme els recursos formulats pel demandant, i no només pel fet d'haver interposat aquest, simultàniament, recurs extraordinari per infracció processal i recurs de cassació, sinó també perquè si prosperés la seva pretensió extintiva, esdevindria innecessari entrar en l'estudi del recurs de cassació formulat per la demandada.

SEGON.- RECURS EXTRAORDINARI PER INFRACCIÓ PROCESSAL interposat per la representació processal Don. Felipe

1. En virtut del que disposa la disposició final 16a de la Llei d'enjudiciament civil, un cop presentat recurs extraordinari per infracció processal i de cassació, cal examinar aquell en primer lloc, d'acord amb el que disposa la regla 6a de l'esmentada disposició.

2. En aquest supòsit, la part recurrent addueix, a l'empara de l'article 469.1.4t de la LEC en relació amb el 24 CE, com a motiu únic de la invocada infracció processal, el següent: "Vulneración de la prueba, en relación con la subsistencia de la pensión compensatoria. En particular infracción del artículo 319 LEC respecto de la prueba documental", pel fet d'haver valorat la Sala d'instància, segons sosté, de manera il·lògica, arbitrària i clarament errònia, la prova practicada.

La recurrent insisteix al llarg del seu recurs en el fet que la Sentència de l'Audiència Provincial, atès que no estima la pretensió extintiva de la pensió compensatòria concedida en el moment oportú a la Sra. Virginia en la Sentència de separació dels mateixos consorts avui en litigi, s'equivoca en la valoració de la prova, la qual cosa evidencia i palesa l'arbitrarietat i falta de racionalitat acollida en aquella, basant-se en un seguit d'aspectes, dels quals resulta una millora en la situació econòmica de l'esposa, com ara:

Condició de funcionària en actiu de la Sra. Virginia .

Delació d'una herència, a causa de la mort de la seva mare en el curs del litigi.

La no convivència dels fills amb ella en el domicili familiar.

I, al seu torn, un empitjorament de la capacitat econòmica de l'espòs recurrent, arran del naixement d'una nova filla d'ell - Consuelo -.

3. Certament hi ha la possibilitat excepcional de revisar la valoració de la prova per mitjà del recurs extraordinari per infracció processal en cas d'error patent o notori o d'interpretació il·lògica o irraonable dels diferents mitjans de prova legalment previstos -Acord adoptat pels magistrats de la Sala Primera del Tribunal Suprem, en la Junta General celebrada el dia 4 d'abril de 2006-.

No obstant això, el jutjador no està obligat a basar les seves decisions en una prova concreta ni explicitar per què dóna major credibilitat a una prova que a una altra, ja que això va lligat a la tasca valorativa de competència exclusiva de la Sala. En definitiva, el recurs extraordinari per infracció processal ni el de cassació no poden convertir-se en una tercera instància en què les parts descontentes amb la resolució judicial objecte de recurs aconsegueixin una nova valoració de la prova i del conjunt dels mitjans probatoris, ja que aquests recursos estan relegats exclusivament als supòsits d'infracció certa dels preceptes aplicables, no pas a l'aplicació d'aquests amb resultats contradictoris als interessos de la part.

El recurs extraordinari per infracció processal, tal com s'acaba d'indicar, no pot esdevenir, en cap cas, "una tercera instància on es pugui valorar de nou el material fàctic i probatori incorporat a les actuacions, per a l'apreciació del qual la Sala d'apel·lació és sobirana" (STSJC de 27 de juliol de 2009 i 31 de maig de 2010, entre d'altres).

4. La pretensió d'impugnació formulada pel recurrent no pot ser estimada, ja que: a) els documents públics només fan prova plena del fet, acte o estat de coses que documentin, de la data en què es produeix aquesta documentació i de la identitat dels fedataris i altres persones que, si s'escau, hi intervinguin; però no impedeixen l'apreciació del tribunal, en relació amb els altres mitjans de prova, sobre les conseqüències que poden derivar-se d'aquestes circumstàncies; i b) no s'adverteix que la valoració de la prova hagi estat arbitrària, il·lògica o manifestament infonamentada.

En aquest sentit i pel que fa a la documental pública, podem citar, per totes, l'STS de 29 de maig de 2007, que recull i reitera altres anteriors, quan diu que "... Sobre este precepto -Art. 319, 1. LEC- ha declarado con reiteración esta Sala (Sentencias, entre otras, de 30 de octubre de 1998 y 28 de septiembre de 2006) que "esta prueba (documentos públicos) no es necesariamente superior a otras (Sentencias de 25 de junio de 1983, 27 de noviembre de 1985, 7 de julio de 1986 y 18 de junio de 1992) y la veracidad intrínseca de las declaraciones contenidas en ellos puede ser desvirtuada por prueba en contrario (Sentencias de 8 de mayo de 1973, 9 de mayo de 1980, 15 de febrero de 1982, 14 de febrero y 14 de marzo de 1983)". Así, prosigue la Sentencia de 28 de septiembre de 2006, antes referida, "el valor o eficacia del documento público no se extiende a su contenido o a las declaraciones que en ellos hagan los otorgantes, pues, aunque en principio hacen prueba contra éstos y sus causahabientes, la veracidad intrínseca de las mismas puede ser desvirtuada por prueba en contrario, sin que tal medio probatorio tenga prevalencia sobre los demás, vinculando al Juez sólo respecto de su otorgamiento y de su fecha, dado que el resto de su contenido puede ser sometido a apreciación con otras pruebas (Sentencia de este Tribunal de 30 de septiembre de 1995). En igual sentido las Sentencias de 26 de enero de 2001, 30 de octubre de 1998 , 11 de julio de 1996, 18 de julio de 1992, 27 de marzo de 1991, 2 de abril de 1990 y 6 de julio de 1989 ". Aquesta Sala s'ha pronunciat, quant a la valoració dels documents públics, en el sentit que: "Cal tenir present que els documents públics són una prova més, el contingut dels quals es té en compte juntament amb la resta de proves practicades, que no tenen una condició inferior, i que vinculen al jutge només respecte de l'atorgament i de la data, atès que la resta del seu contingut queda sotmès a l'apreciació d'altres proves" (per totes, STSJC 37/2009, de 28 de setembre).

Quant a l'error patent en la valoració de la prova, "se ha venido admitiendo con carácter excepcional esta impugnación sólo: a) cuando se ha incurrido en un error patente, ostensible o notorio; b) cuando se extraigan conclusiones contrarias a la racionalidad, absurdas o que conculquen los más elementales criterios de la lógica, o se adopten criterios desorbitados o irracionales; y c) cuando se efectúen apreciaciones arbitrarias o contrarias a las reglas de la común experiencia" (STSJC 27/2009, de 6 de juliol, i 22/2010, de 31 de maig). Així mateix, cal remarcar, com va proclamar el nostre més alt Tribunal, que: "Está abocado al fracaso aquel motivo del recurso extraordinario por infracción procesal que, utilizando la vía del núm. 4º del art. 469.1 LEC y denunciando la vulneración de derechos fundamentales reconocidos en el art. 24 CE, pretenda una nueva valoración de la prueba, cuando no se alegue al propio tiempo la vulneración de una regla específica de valoración de la prueba, o cuando no se denuncie -ya en el escrito de preparación- la existencia de un error patente o de arbitrariedad en la valoración de la prueba" (STS, Sala 1a, 854/2008, de 26 de setembre, i 999/2008, de 6 de novembre).

A aquest efecte, l'STS d'1 d'abril de 2009 diu: "... La infracción de las reglas sobre valoración de la prueba se concreta por la parte recurrente en la infracción del artículo 319.1 de la Ley de Enjuiciamiento Civil, cuyo contenido se corresponde en sustancia con lo establecido en el artículo 1218 del Código Civil, los documentos públicos «harán prueba plena del hecho, acto o estado de cosas que documenten, de la fecha en que se produce esa documentación y de la identidad de los fedatarios y demás personas que, en su caso, intervengan en ella». Pero no basta una impugnación genérica y abierta de la valoración probatoria aludiendo a que la parte aportó la documentación correspondiente con los escritos alegatorios..., ya que la denuncia de infracción en la valoración probatoria de los documentos precisa de «una apoyatura documental concreta e individualizada, no permitiéndose, según doctrina consolidada de la Sala, la cita indiscriminada de documentos, irregularidad en que incurre la parte al hacer remisión a todos los documentos acompañados a la demanda y contestación» (Sentencia de 23 julio 1992)". En un sentit semblant es pronuncia la Sentència del TS de 30 de juny de 2009.

Així mateix, hem d'assenyalar que l'art. 24 CE no pot ser utilitzat per pretendre una nova valoració de la prova, i l'esmentada valoració només pot tenir accés excepcionalment al recurs extraordinari mitjançant un suport adequat evidenciant un error patent o arbitrarietat en la valoració, ja que, en cas contrari, és funció del tribunal d'instància i aliena a la cassació tal com ha declarat reiteradament una constant jurisprudència del Tribunal Suprem -així, STS, Sala 1a, de 9 de maig de 2005, 17 de juliol de 2006, 4 de desembre de 2007, 2 de juliol, 30 de setembre i 6 de novembre de 2009 i 26 d'octubre i 23 de desembre de 2010, entre d'altres-, com d'aquesta Sala -STSJC 4/2011, de 31 de gener, 15/2011, de 14 de març, 19/2011, de 4 d'abril i 28/2011, de 20 de juny, entre les més recents-, i aquesta última hi afegeix "... que sólo en caso de que se diera una clara y hasta grosera desviación del resultado probatorio podría pensarse en vulneración del artículo 24 de la Constitución Española, que contempla el número cuatro de del art. 469. 1 LEC; pero nunca puede encauzarse por este recurso una nueva valoración de la prueba...".

Això significa que les normes sobre valoració de la prova admeten un ampli marge de discrecionalitat, encara que subjecta a les regles de la lògica, i per això solament en el cas en què les vulnerin o el jutjador incorri en errors notoris, poden ser revisades per via cassacional, a través del recurs extraordinari per infracció processal (STS 403/2009, de 15 de juny i 799/2009, de 16 de desembre, entre d'altres), la qual cosa no s'ha esdevingut en aquest supòsit, com analitzarem seguidament.

5. Tenint en compte tot això, la conclusió de la Sentència objecte de recurs sobre la improcedència de declarar extingida la pensió compensatòria fixada al seu dia a favor de la dona, té com a fonament una apreciació realitzada en el pla jurídic dels diversos elements probatoris, partint de la situació econòmica real dels dos litigants que resulta de la documentació aportada a les actuacions. Això no significa ometre de manera arbitrària aquells altres documents o mitjans de prova que, en consonància implícita amb la seva argumentació, pot estimar-se que, segons el parer de l'òrgan jurisdiccional, no tenen transcendència als efectes pretesos.

- En efecte, pel que fa al primer dels arguments adduïts pel recurrent, relatiu al fet que l'esposa, que en el moment de la crisi es trobava en situació d'excedència voluntària, consta reincorporada a la seva feina en la seva condició de funcionària de la Generalitat, i que, per tant, té garantit el seu lloc laboral i la seva jubilació, a més que els ingressos que percep actualment són superiors als de la data de la Sentència de separació conjugal, segons el certificat lliurat a la Sala per part d'INEFC, cal assenyalar, com bé diu la Sentència objecte de recurs, que sin perjuicio de que su reincorporación al servicio activo, una vez transcurrido el período de "excedencia laboral voluntaria", era un hecho previsible, lo cierto es que en la sentencia de separación ya se razonó sobre el "hecho de que la esposa haya reanudado su trabajo en la Generalitat", como también sobre los ingresos percibidos en función de la situación administrativa actual, per la qual cosa el Tribunal considera que aquesta dada ha estat valorada adequadament per la Sala d'apel·lació a l'efecte de no admetre la pretensió d'extinció de la pensió compensatòria fixada a favor de la Sra. Virginia .

- Tampoc no pot tenir cap virtualitat a aquests efectes la qüestió relativa a l'herència de la demandada, ja que si bé és cert que la mare de la Sra. Virginia ha mort en el curs del procés, no ho és menys que en el moment actual no existeixen paràmetres quantitatius que acreditin el que pot correspondre-li pel concepte d'hereva -sobretot quan, com bé recull la Sentència, el patrimoni hereditari ha de repartir-se entre diversos germans-, ni tampoc el valor dels béns que integren tal herència, ja que no s'ha demostrat encara que els immobles pertanyents a la difunta hagin estat ja adjudicats, ni tampoc el que li pot representar, des d'una perspectiva merament econòmica. Per això, si bé l'esmentada adjudicació hereditària, quan es faci, efectivament, pot comportar -en el futur- un increment en el patrimoni de l'esposa, això no passa en el moment actual, com conclou encertadament la Sentència de l'Audiència, i aquí i ara resulta prematura tal pretensió, quan es desconeix en realitat el muntant a què pot ascendir la susdita delació hereditària i el que, en realitat, pot correspondre a la Sra. Virginia . En definitiva, i quant a aquest punt, cal concloure afirmant que el recurrent no ha desvirtuat en absolut la valoració realitzada amb aquesta finalitat per la Sala d'apel· lació, atès que no consten en les presents actuacions prou elements per asseverar que hagi existit una substancial millora en el patrimoni de la demandada per poder disposar l'extinció de la pensió compensatòria concedida.

- Quant al tercer element invocat per l'actor-recurrent per sol·licitar l'extinció de la pensió compensatòria de l'esposa, cal remarcar que, a diferència del que ha al·legat la direcció lletrada d'aquell, no és cert que la Secció corresponent de l'Audiència Provincial no aculli l'argument que pel fet de no conviure els fills amb la mare en el domicili familiar i no haver de complementar aquesta la pensió alimentària que abonava el pare, això no s'ha de considerar una millora de la situació econòmica del cònjuge creditor, sinó que raona que l'estalvi econòmic que això pogués representar-li -a la mare-, és compensat per l'estalvi que així mateix suposa al pare el fet de no haver de continuar pagant l'import de la pensió alimentària en el seu moment fixat a favor dels fills, sense poder obviar, a més, la consideració efectuada que la independència dels fills i el fet de no residir aquests en l'habitatge familiar, va comportar a la mare que hagués de deixar-lo, ja que en va ser atribuït l'ús al pare, ja que era d'exclusiva titularitat seva, la qual cosa va comportar, per tant, que la Sra. Virginia hagués de buscar un pis per viure en règim de lloguer i abonar, consegüentment, la renda corresponent, cosa que amb anterioritat no havia de fer. D'acord amb això, el Tribunal considera que la Sentència objecte de recurs no ha fet en absolut una valoració arbitrària, ni ha incorregut en cap error patent o notori, de la prova a aquest efecte practicada per tal de determinar l'extinció de la pensió compensatòria per millora en la fortuna del consort creditor.

- Finalment, quant al punt relatiu a l'adduït empitjorament de la situació econòmica del cònjuge deutor de la pensió, en funció de l'al·legada existència de noves càrregues familiars per part d'aquest, i en concret pel naixement d'una altra filla, cal constatar únicament que en el moment de dictar-se la sentència de separació ja es coneixia que la companya sentimental del Sr. Felipe es trobava embarassada, per la qual cosa tal situació no és nova i ja s'hauria hagut de prendre en consideració quan es va calcular el muntant de la pensió compensatòria que es va acordar en aquell moment.

6. Corol·lari del que s'ha explicitat fins aquí és la desestimació de l'únic motiu del recurs extraordinari per infracció processal formulat pel recurrent Don. Felipe , ja que la Sentència impugnada no incorre en la vulneració de cap mena de normativa processal.

TERCER.- RECURS DE CASSACIÓ interposat per la representació processal Don. Felipe

1. El recurs de cassació formulat per aquest, a l'empara de l'article 477.1 de la LEC, el fonamenta el recurrent en els dos motius següents: 1r. "Infracción del artículo 86.1.a) del Codi de Família, así como de la jurisprudencia del TSJC, respecto de la extinción de la pensión compensatoria". I 2n. "Infracción del artículo 86.1.a) del Codi de Família, así como de la jurisprudencia del TSJC, respecto de la posibilidad de limitar temporalmente la pensión compensatoria".

2. Dit això, cal assenyalar, prèviament, que el recurs de cassació no conforma una tercera instància que permeti la revisió ad integrum del litigi, sinó que la funció a la qual està ordenat requereix que es el plantegi una concreta qüestió jurídica suscitada amb ocasió de l'aplicació de la norma substantiva per resoldre l'objecte de la controvèrsia, la qual cosa exigeix, al seu torn, d'acord amb l'àmbit material propi de la cassació, el respecte al substrat fàctic del qual parteix la decisió de la Sentència combatuda, ja que en cas contrari el recurs respondrà a un plantejament incorrecte, pel fet de descansar la denúncia de les infraccions normatives que el motiven en una base fàctica diferent de la que va tenir en compte l'Audiència en dictar la Sentència, i es veuria incapaç de servir la funció a la qual està cridat -funció nomofilàctica-, és a dir, la revisió de les normes substantives aplicables. Per això, tal com disposen, entre d'altres, les ITSJC de 8 de gener de 2007 i 15 de maig de 2008, "tanto esta Sala (SS TSJ Cataluña de 21 ene. 2002, 22 sep. 2003, 15 dic. 2003, 22 dic. 2003 y 18 nov. 2004) como la Sala 1ª del TS (AA de 27 jul., 14 y 28 sep. y 5 oct. 2004, 18 y 25 ene., 8 feb. y 22 nov. 2005 y 24 ene. 2006) hayan venido inadmitiendo (o, en su caso, desestimando) conforme al art. 483.2.2º de la LECiv 2000 los recursos de casación cuyas tesis incurran en el defecto de hacer supuesto de la cuestión, técnica casacional que se da siempre que no se ajusten los razonamientos del recurso a la base fáctica de la Sentencia impugnada o cuando no afecten a su ratio decidendi, o cuando la parte recurrente, olvidando que no se halla ante una tercera instancia, intenta reproducir, sin más, la controversia ante esta sede desde su particular planteamiento".

3. Una vegada s'ha deixat constància d'això, cal remarcar pel que fa al primer i principal motiu de l'esmentat recurs de cassació que la Sentència de l'Audiència Provincial no ha infringit la norma substantiva de pertinent aplicació al cas i en concret el que estableix l'article 86.1.a del Codi de família, ni tampoc la jurisprudència d'aquest TSJC que l'integra i singularment les sentències de 24 de febrer de 2005, 8 de maig de 2008 i 3 de juliol de 2008, invocades pel recurrent, atès que, si bé l'esmentat precepte estableix que: "El dret a la pensió compensatòria s'extingeix: Per millora de la situació econòmica del cònjuge creditor, que deixi de justificar-la", la qual cosa queda ratificada, efectivament, per les resolucions adjuntades per la direcció lletrada del demandant, que versen sobre supòsits de millora econòmica del cònjuge creditor de la pensió, l'esmentada recurrent parteix d'una premissa inexacta i incerta, com és la realitat de la millora en la situació econòmica de la Sra. Virginia i que la Sala d'apel·lació havia d'haver-la considerat per donar lloc a l'extinció de la pensió compensatòria fixada a favor seu, ja que, com abans s'ha puntualitzat en tractar del recurs extraordinari per infracció processal, ni el fet d'haver-se incorporat aquella com a funcionària en actiu, una vegada transcorregut el període d'"excedència laboral voluntària", ni la delació de l'herència de la seva mare -sense adjudicació de béns, de moment (o, almenys, no consta)-, ni l'estalvi econòmic que li pot representar el fet de no residir els fills majors d'edat amb la mare, presos en consideració i desenvolupats en la Sentència objecte de recurs, poden reputar-se circumstàncies que tinguin prou entitat crematística per poder estimar que s'ha produït una millora en la situació econòmica de l'esposa que deixi de justificar la meritació de la pensió compensatòria, sobretot quan, d'una banda, el Sr. Felipe no ha de continuar abonant la pensió alimentària dels seus fills, ja que s'ha produït la seva emancipació real -com manifesta en el seu escrit d'interposició del seu recurs de cassació-, amb l'estalvi econòmic que a ell també li representa, i, d'una altra, que la Sra. Virginia , per aquest mateix fet i pel fet d'haver-se atribuït l'ús del domicili familiar a l'ex- espòs, ha de satisfer el lloguer de l'habitatge on viu, cosa que no s'esdevenia fins a la data de la Sentència de divorci, que és precisament la que és objecte de la present cassació.

Per concloure quant a la improcedència d'aquest primer motiu del recurs del Sr. Felipe , n'hi ha prou amb acollir i atendre el contingut de la Sentència d'aquest mateix TSJC 26/2008, de 3 de juliol, invocada pel mateix recurrent, per tal d'acreditar que l'increment d'ingressos o la millora de la situació econòmica pot provenir de qualsevol causa, quan disposa que: "En este punto, debe tenerse en cuenta que el texto del art. 86.1.a) CF no exige que la mejora de la situación económica del acreedor de la pensión compensatoria provenga necesariamente del ingreso de rentas periódicas por una actividad laboral, profesional o mercantil, pudiendo provenir del percibo de una o varias cantidades de dinero, o de cualquier otra forma que suponga un incremento patrimonial, con tal de que, en todos los casos, pueda apreciarse que con ello se produzca una modificación relevante de la situación de desequilibro contemplada en su día para reconocer el derecho a la pensión compensatoria, en el sentido que propicie o favorezca la autonomía económica del cónyuge acreedor", ja que, per poder acordar-se l'extinció de la pensió compensatòria cal que es produeixi una alteració substancial, com a conseqüència de l'existència de circumstàncies sobrevingudes, que demostri i evidenciï que aquella ja no compleix ni desenvolupa la seva funció reequilibradora, que no és precisament el que passa en el cas d'autes -en el moment actual-, tal com s'ha indicat complidament en la precedent fonamentació jurídica.

D'acord amb el que s'exposa, escau mantenir el pronunciament de la Sentència objecte de recurs que declara que no escau l'extinció de la pensió compensatòria acordada al seu dia a favor de la Sra. Virginia .

4. El segon motiu del recurs de cassació articulat per la direcció lletrada del Sr. Felipe , com a subsidiari a l'anterior, i referent a la invocada infracció de l'article 86 del Codi de família i de la jurisprudència d'aquest TSJ que el desenvolupa, per no haver acordat la limitació temporal de la pensió compensatòria fixada, així mateix ha de decaure.

Abans que res cal assenyalar que no ha existit cap petició concreta i expressa en aquest sentit per l'espòs aquí recurrent amb anterioritat a la cassació, contràriament al que ha esdevingut en totes les sentències enumerades per la recurrent en l'escrit de preparació i d'interposició del recurs.

Per això no pot parlar-se ni del fet que la Sentència de l'Audiència Provincial pogués haver incorregut en incongruència omissiva, ni tampoc no es pot entendre, com sosté la direcció lletrada del Sr. Felipe , que "se ha producido una desestimación tácita de la referida petición", atès que, com s'acaba d'indicar, no hi ha hagut cap sol·licitud per part seva en què demanés un límit temporal de la pensió compensatòria concedida a l'esposa.

D'una detinguda lectura del recurs d'apel·lació interposat per ell, resulta palesa la inexistència de cap petició en aquest sentit, ja que, encara que "molt de passada" s'esmenti dins de l'al·legació segona, que, d'acord amb la doctrina i la jurisprudència actual, no escau prolongar indefinidament la pensió compensatòria, no pot desconèixer-se, ni obviar-se, que tal al·lusió es troba en l'avantdit escrit sota l'epígraf de "Procedencia de la extinción de la pensión compensatoria de la esposa", i que la pètita de l'esmentat recurs, diu: "... se dicte sentencia por la que, dando lugar al recurso, se revoque la Sentencia de Instancia en cuanto al pronunciamiento relativo a la pensión compensatoria de la Sra. Virginia , y se acuerde los siguiente:

1.- Se declare extinguida la pensión compensatoria fijada en la separación a favor de la Sra. Virginia , y se tenga por denunciada la infracción legal incurrida en la sentencia al incrementar la cuantía de la pensión compensatoria dictada en separación".

2.- Se condene en costas a la adversa".

Així doncs, queda clar que l'única pretensió del recurrent Sr. Felipe en el seu recurs d'apel·lació era l'extinció de la pensió compensatòria, que és sobre el que resol, efectivament, la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona i sobre el que fonamenta tota la seva resolució.

Per tant, si l'esmentada part no va sol·licitar al seu dia, ni tan sols de manera subsidiària -com erròniament ara indica-, que si es mantenia la pensió compensatòria a favor de la Sra. Virginia , aquesta pogués establir-se amb caràcter temporal, ara no pot pretendre introduir aquesta sol·licitud i que aquest TSJ es pronunciï per saltum, sense que s'hagi plantejat prèviament a la cassació, sobretot quan els pressupòsits que l'òrgan jurisdiccional ha de valorar i considerar per acordar la limitació temporal no són idèntics als que ha de tenir en compte per donar lloc a l'extinció de la pensió compensatòria, i atès que el particular relatiu a la fixació d'un límit temporal a la pensió no s'ha tractat al llarg del procés, és per això que no escau introduir-lo ara en aquest moment processal, per via cassacional, ja que això podria causar indefensió a l'altra part, la qual no ha pogut fer cap al·legació en la instància sobre una pretensió no formulada.

Però és més, si acudim a la doctrina jurisprudencial d'aquesta Sala, que, certament, s'ha pronunciat, com bé diu el recurrent, en el sentit que: "la pensión compensatoria tiene vocación inequívoca de caducidad" (STSJC 43/2003, d'1 de desembre; 20/2004, de 21 de juny; 12/2005, de 24 de febrer; 7 i 8/2006, de 27 de febrer; 8/2008, de 8 de maig; 38/2008, de 10 de novembre; 11/2010, d'11 de març; 19/2010, de 21 de maig, i 19/2011, de 4 d'abril, entre d'altres), si bé no pot ignorar-se que en la immensa majoria de tals resolucions s'estableix que: "la fijación de un plazo o la limitación temporal para el pago de la pensión compensatoria resulta una facultad y no una obligación del órgano decisor, el cual deberá atender en cada caso a las circunstancias concretas que inclinen a optar por una u otra solución, por lo que se viene admitiendo la limitación temporal siempre que puedan determinarse en dicho momento todas las circunstancias que se relacionan en el art. 84 del Codi de Família. En todo caso, se exige que quede plasmado en la correspondiente sentencia un juicio suficientemente ponderado y razonable de previsión de la superación o desaparición del desequilibrio que justificó su concesión, por lo cual, y sin perjuicio de la ponderación "ad hoc" de todas las circunstancias concurrentes en cada caso de entre las recogidas en el art. 84 CF para la fijación de la pensión -lo que convierte la cuestión en casuística y, por ello, de acceso a la casación limitado a los supuestos de valoración arbitraria, ilógica y absurda (SSTSJC 7/2006 de 27 de febrero y 36/2007 de 26 de noviembre; rechazándose la existencia por ello de interés casacional de forma reiterada en AATSJC 22/2011 de 17 de febrero que cita los AATSJC de 13 de octubre de 2005, 26 de mayo de 2008, 14 de julio de 2008 y 20 de diciembre de 2010, entre otros)-".

Corol·lari del que s'ha explicitat, en no haver-se plantejat la qüestió relativa a la limitació temporal de la pensió compensatòria en la instància i desconèixer-se quin pot ser en el moment actual el possible increment patrimonial de l'esposa demandada com a conseqüència de la delació de l'herència de la seva mare -morta en el curs del procés-, escau desestimar també aquest segon motiu de cassació formulat ex novo pel marit recurrent; això sens perjudici, lògicament, que pugui demanar-se la modificació d'aquesta mesura que dimana del divorci, quan es conegui la situació econòmica real de la Sra. Virginia , atès que aquesta, que ja està introduïda en el mercat laboral, fa estudis d'àrab, i, a més, es troba en vies d'adjudicar-se algun bé procedent de l'herència materna, té potencialitat indubtable per aconseguir, en un futur més o menys immediat, una major capacitat econòmica que la que té actualment.

QUART.- RECURS DE CASSACIÓ interposat per la representació processal de la Sra. Virginia

1. El recurs de cassació formulat per aquesta, a l'empara de l'article 477.1 de la LEC, el fonamenta la recurrent, en un únic motiu, desdoblat en dos: 1r) "Infracción de las normas aplicables para resolver las cuestiones objeto del proceso", y en concreto del artículo 84 del Codi de Família. I 2n) "Infracción de la doctrina del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya", por inaplicación de la jurisprudencia correspondiente a dicha norma, estudi que correspon realitzar tot seguit, si bé, atès que la part oponent d'aquest recurs addueix, amb caràcter principal, la seva inadmissió, cal fer prèviament un estudi de la qüestió plantejada per aquesta en l'escrit d'oposició al recurs de cassació esmentat pel que fa a l'admissibilitat.

2. El fet que, en l'actual estat de tramitació, els motius oposats per la part contrària en relació amb l'admissió del recurs només puguin determinar-ne la desestimació (per totes, l'STS, Sala 1a, de 27 de març de 2007 i, per esmentar-ne només algunes de les més recents, STSJC de 21 de juny de 2007, 29 de desembre de 2008, 26 de gener i 30 de novembre de 2009 i 31 de maig de 2010), no obsta perquè hagin de ser examinats amb caràcter previ, sens perjudici de fer esment, en analitzar el motiu en concret, si escau, dels altres obstacles que incideixin també en la qüestió de l'admissibilitat, més quan és fins i tot possible apreciar-los d'ofici si afecten normes de contingut imperatiu, tal com ha proclamat repetidament des de fa temps la Sala Primera del Tribunal Suprem en nombroses sentències (entre moltes altres, les STS de 5 de juny, 20 de setembre i 27 de novembre de 2003), segons ha reiterat també aquesta mateixa Sala Civil i Penal (STSJC de 21 de desembre de 2006, 26 de gener de 2009 i 13 de desembre de 2011), i segons ha admès el Tribunal Constitucional pel que fa al recurs d'empara (STC 149/1995 de 16 d'octubre).

3. Un cop dit això, cal assenyalar, com s'acaba d'exposar, que la part oponent al·lega, abans que res, l'existència de causes d'inadmissibilitat de l'esmentat recurs de cassació, i en concret la inexistència d'interès cassacional, ja que no són coincidents els relats fàctics de les sentències citades per la recurrent a fi de sustentar la seva tesi revocatòria amb la que és objecte d'aquest recurs.

Doncs bé, n'hi ha prou per entrar en el fons de la qüestió debatuda indicar que el recurs de cassació de la demandada, de la mateixa manera que el de l'actor, van ser admesos a tràmit per mitjà de la interlocutòria d'aquesta Sala de 10 de novembre de 2011, ateses les manifestacions complementàries realitzades per ambdues parts en els seus respectius escrits al·legatoris, la qual cosa determina que calgui analitzar si realment escau l'augment de la pensió compensatòria fixada, d'acord amb una redistribució dels recursos de la família.

4. Un cop això establert, cal remarcar, amb caràcter previ, seguint la doctrina d'aquest Tribunal sobre la matèria que aquí ens ocupa i en concret la recent Sentència del TSJC 44/2010, de 20 de desembre, que proclama: "Sobre el momento en que debe ser apreciado el desequilibrio económico que sirve de base a la pensión compensatoria, hemos declarado que "la crisis conyugal que supone la falta de convivencia uxoris sirve de elemento nuclear para valorar la situación económica de los cónyuges y el momento para apreciar si existe verdadera desigualdad patrimonial que genere un injusto enriquecimiento para uno de los cónyuges, pero el título que engendra el derecho es la extinción del régimen económico matrimonial por sentencia de separación, nulidad o divorcio" (SSTSJC 38/2003 de 28 octubre, 47/2003 de 11 diciembre, 35/2006, de 26 de septiembre y 13/2007, de 7 de mayo, entre otras), sin que puedan ser tenidos en cuenta ni aquellos hechos relativos a la nueva situación económica de la acreedora/deudora de la pensión compensatoria que no han sido contemplados en la sentencia recurrida, a salvo de que se hubiera interpuesto y admitido a trámite un recurso extraordinario de infracción procesal, ni tampoco aquellos hechos posteriores a la sentencia de nulidad, separación o divorcio que habrán de ser enjuiciados por los cauces de la modificación de la pensión por variaciones sustanciales en otro procedimiento distinto sin que sea posible una revisión al alza de dicha pensión, pues como declaramos en la STS 38/2006, de 16 de octubre "... Per tant el que queda absolutament vedat segons el redactat de l'article 84 del CF és la puja de la pensió compensatòria per mor de les circumstàncies sobrevingudes amb posterioritat a la fractura matrimonial, però escau plantejar-se que ha de succeir quan en aquest moment ja existeixen les circumstàncies que determinarien inexorablement una actualització automàtica de la situació del cònjuge deutor..."

"Por tanto, como criterios específicos en casos muy determinados para paliar efectos no deseados, se ha admitido por la jurisprudencia de este TSJC que se tuvieran en cuenta aquellas circunstancias que pudieran preverse en el momento de la separación y que inexorablemente se producirán como determinados derechos expectantes, con raíz causal precedente en el matrimonio, que incrementarían los desequilibrios económicos a favor de uno de los cónyuges. Así, en las SSTSJC 21/2002, de 4 de julio; 20/2003, de 2 de junio; 47/2003, de 11 de diciembre; 38/2003 de 28 de octubre y 38/2006, de 16 octubre, se tienen presente los mayores incrementos que en el patrimonio del marido necesariamente se van a producir con posterioridad a la ruptura bien por un aumento de la pensión o, por el cobro de un plan de pensiones que se va a producir con posterioridad, en las dos últimas de las anteriormente señaladas, o por la pérdida de un derecho de alimentos en tres primeramente citadas como consecuencia del divorcio; declarándose que si bien ha de atenderse al momento de la ruptura para la fijación de la pensión y no puedan ser tenidas en cuenta circunstancias ulteriores o sobrevenidas que supondrían la alteración de la naturaleza de la pensión y colocarían al deudor en una posición permanente de inseguridad, lo que debe abordarse es "...la graduació de la pensió compensatòria tenint en compte els paràmetres vigents al moment de la fractura matrimonial, pel fet d'haver-se detectat la manca de previsió...." (STSJC 38/2003, de 2 de octubre) y por tanto conforme también declaraba la STSJC 38/2006, de 16 de octubre, acomodarse a "... les circumstàncies que ja es podien preveure en el moment de la separació i que inexorablement s?havien de produir...".

5. Tenint això en compte, cal afirmar que el cas ara objecte d'examen no vulnera l'article 84 del Codi de família, que no preveu l'augment de la pensió compensatòria, ni la doctrina jurisprudencial que l'integra, que s'acaba d'exposar, ni tan sols la continguda en les dues sentències adjuntades per la recurrent, de dates 28 d'octubre de 2003 i 11 de desembre de 2003, atès que el factum d'aquestes, a fi d'admetre l'increment de la pensió compensatòria, atén i versa sobre el fet que tal pensió es va establir ab initio d'acord amb unes circumstàncies de caràcter transitori o bé que haurien hagut d'haver- se previst en el moment de la fixació, cosa que no passa en el supòsit actual.

Ja s'ha indicat que el quantum de la pensió compensatòria es determina en el moment de la ruptura matrimonial, de manera que les circumstàncies sobrevingudes no en poden motivar un augment. Per això, en el cas ara enjudiciat, atès que no existeixen circumstàncies excepcionals o fets que haurien hagut d'haver-se previst en la sentència que va fixar la pensió compensatòria en la sentència de separació conjugal, no pot prosperar la pretensió de la recurrent que s'incrementi la quantia de tal pensió pel mer fet d'haver-se atorgat l'ús de l'habitatge familiar al marit en el procés de divorci, ja que això contravé, precisament, el que estatueix l'article 84.3 del Codi de família, que només en preveu la minoració -de la mateixa manera que l'actual article 233- 18 CCC-, així com la doctrina jurisprudencial abans esmentada d'aquest TSJC, que declara que cal atenir-se al moment de la ruptura per fixar la pensió i no poden ser tingudes en compte circumstàncies ulteriors o sobrevingudes que suposarien l'alteració de la naturalesa de la pensió compensatòria i col·locarien el deutor en una posició permanent d'inseguretat jurídica.

6. Consegüentment amb tot el que s'ha exposat i sense necessitat de majors consideracions, davant la claredat de la qüestió debatuda, en la qual, com bé raona la Sentència objecte de recurs, no escau augmentar la pensió compensatòria al seu dia fixada en el plet de separació matrimonial, és procedent desestimar aquest únic i doble motiu del recurs de cassació formulat per la direcció lletrada de la Sra. Virginia .

CINQUÈ.- COSTES

Per imperatiu legal, les costes processals del recurs extraordinari per infracció processal interposat per la representació processal del Sr. Felipe i les dels respectius recursos de cassació formulats pels ambdós litigants han de ser imposades a cadascuna de les parts recurrents, ja que s'han rebutjat íntegrament les seves respectives pretensions -Art. 398.1 en relació amb el 394.1 de la LEC-.

Fallo

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA decideix:

DESESTIMAR el recurs extraordinari per infracció processal i el recurs de cassació interposat pel procurador Sr. José Rafael Ros Fernández, en representació Don. Felipe i DESESTIMAR el recurs de cassació formulat pel procurador Sr. Francesc Fernández Anguera, en representació de la Sra. Virginia , contra la Sentència i interlocutòria aclaridora, dictades els dies 4 de maig i 14 de juny de 2010, respectivament, per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotlle d'apel·lació núm. 867/09, que CONFIRMEM íntegrament. Fem expressa imposició als recurrents de les costes dels respectius recursos de cassació i de l'extraordinari per infracció processal interposats, amb pèrdua dels dipòsits constituïts per cada recurrent.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades i amb un testimoniatge trameteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. Han signat la Sentència tots els magistrats que l'han dictat, i s'ha publicat d'acord amb la Constitució i les lleis. En dono fe.