Sentencia Civil Nº 22/2014, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 459/2012 de 16 de Enero de 2014

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 459/2012

Procediment ordinari núm. 320/2010

Jutjat Primera Instància 1 Tremp

SENTÈNCIA núm. 22/2014

PRESIDENT:

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYÀ I FOIX

MAGISTRADES:

IL·LMA. SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

IL·LMA. SRA. MARIA DEL CARMEN BERNAT ALVAREZ

Lleida, setze de gener de dos mil catorze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de Procediment ordinari número 320/2010, del Jutjat de Primera Instància 1 de Tremp, en virtut dels recursos d'apel·lació interposats: d'una banda, per les parts actores, Enrique i Zaira , representades per la procuradora CECILIA MOLL MAESTRE i assistides pel/per la lletrat/ada M.A. FUENTES DIAZ contra Sentència de data 7 de febrer de 2012 dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 459/2012. I de l'altra, per la part codemandada Jacobo , representat per la procuradora ASTRID NOTARIO RUIZ i defensat pel lletrat XAVIER NAYACH RIUS ambdós designats pel torn d'ofici. L'altra part codemandada Primitivo , representat pel procurador RICARDO PALA CALVO i per la lletrada MARIA NEUS PRATS MESTRE ambdós designats pel torn d'ofici, impugna la sentència de primera instància i s'oposa al recurs d'apel·lació de les parts actores. La codemandada ROMINA 2005 SCP, ha estat declarada en rebel·lia en primera instància.

És ponent d'aquesta resolució el magistrat president l'Il·lm. Sr. ALBERT GUILANYÀ I FOIX.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data , és la següent:

'

FALLO

Que estimant parcialment la demanda interposada per Enrique i Zaira he de condemnar i condemno solidàriament a ROMINA 2005 SCP, a Jacobo i a Primitivo a que els hi paguin als actors la total quantitat de QUARANTA QUATRE MIL CENT EUROS, més l'interès legal des de la data d'aquesta sentència, sense fer especial pronunciament en costes. [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, les parts actores, Enrique y Zaira , y la codemandada, Jacobo , van interposar sengles recursos d'apel·lació , que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 16 de gener de 2014 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.La part codemandada, Jacobo , recorre contra la sentència de primera instància i ho fa al·legant, en primer lloc, la manca de litisconsorci passiu necessari, per a continuació, al·legar la incorrecta valoració de la prova que segons aquella part, hauria d'haver portat al jutge a quo a fixar com a quantitat pendent solament 17.275 €, que seria l' única que mancaria per justificar dels 74.000 € inicials als que es refereix el reconeixement de deute.

La part actora recorre també la sentència i fonamenta el seu recurs en la vulneració de l' article 1277 del CC i el principi de la càrrega de la prova atès que no poden al·legar-se fets anteriors al propi reconeixement que és un negoci jurídic de fixació. S'al·lega així mateix l'aplicació del principi del pacta sunt servandai el necessari respecte a les relacions entre parts. Finalment també s'apel·la la manca de pronunciament del jutge a quo respecte dels interessos de mora, ja que aquells haurien de meritar-se des de la interpel·lació judicial i no des de la sentència.

La codemandada Primitivo , s'oposa al recurs d'apel·lació de la part actora al temps que aprofita el trasllat que se li dóna del recurs d'apel·lació de l'altra codemandada per tal d'impugnar la sentència, al·legant manca de litisconsorci passiu necessari.

L'actora i la codemandada apel·lant s'oposen així mateix als respectius escrits de recurs de la contrapart.

SEGON. Així plantejats els termes del debat en aquesta segona instància, escau en primer lloc analitzar les excepcions que tant la representació del Sr Jacobo , via recurs d'apel·lació, com el seu germà, Sr Primitivo , via impugnació del recurs d'apel·lació del primer, fan valer en relació a una presumpta manca de litisconsorci passiu necessari, al no haver-se demandat a tots els socis de la societat codemandada, Romina 2000 SCP.

Al respecte val a dir, i començant pel recurs d'apel·lació del Sr Jacobo , que aquell en el seu escrit de contestació, va al·legar la manca de litisconsorci passiu necessari sent que aquella excepció va ser resolta per escrit i conforme a l' article 416 de la LEC amb posterioritat a l'audiència prèvia i amb anterioritat a la celebració del judici, resolució que va ser degudament notificada i que va estar consentida per la part ara apel·lant atès que enfront a la mateixa no va presentar el corresponen recurs de reposició ( art 210-2 en relació al 451 de la LEC ). Assenyala l' article 459 de la LEC que ' En el recurs d'apel·lació es pot al·legar infracció de normes o garanties processals en la primera instància. Quan sigui així, l'escrit d'interposició ha de citar les normes que es considerin infringides i al·legar, si s'escau, la indefensió soferta. Així mateix, l'apel· lant ha d'acreditar que va denunciar oportunament la infracció, si ha tingut oportunitat processal per fer-ho'. Per tant, no s'escau examinar ara quelcom que va quedar en el seu moment definitivament resol i consentit per la part ara apel·lant.

I si aqueta és la solució que cal donar al recurs del Sr Jacobo , i pel que fa a l'excepció de manca de legitimació passiva, encara ho és més en el cas del seu germà, el Sr Primitivo , en que cal desestimar de pla la impugnació que efectua de la sentència, ja que aprofita la via del recurs d'apel·lació del seu germà, per impugnar la sentència, cosa que solament podia haver fet davant del recurs d'apel·lació de la contrapart, però no del codemandat. Efectivament, aquesta sala ha tingut ocasió de pronunciar-se en diverses ocasions al respecte del règim jurídic de la impugnació de les sentències i així en la resolució de 16 de setembre de 2011 recollíem el criteri mantingut en anteriors resolucions , como ara les de 25-7 i 8-4-2006 , i 12-12-2005 , en el sentit de que : '...según resulta del propio enunciado del art. 461 de la LEC que lleva por rúbrica 'Traslado del escrito de interposición a la parte apelada. Oposición al recurso e impugnación de la sentencia', la posibilidad de impugnar en este momento la sentencia únicamente se otorga a quien inicialmente es parte apelada. Tal como indica la Exposición de Motivos de la LEC 1/2000, de 7 de enero, la nueva normativa prescinde del concepto de adhesión a la apelación, generador de equívocos, y perfila y precisa el posible papel de quien, a la vista de la apelación de la otra parte, y siendo inicialmente apelado, no sólo se opone al recurso sino que, a su vez, impugna la sentencia apelada pidiendo su revocación y sustitución por otro que le sea más favorable'. El que aquí fa el Sr Primitivo no és impugnar la sentència com a conseqüència del recurs d'apel·lació que contra ell presenta la part actora sinó aprofitar el tràmit del recurs d'apel·lació de la codemandada per impugnar la sentència, quan en realitat el recurs d'apel·lació del Sr Jacobo no va contra ell sinó contra la part actora. Per tant, la impugnació no pot ser examinada i ha de ser rebutjada de pla.

TERCER.- Resolts els obstacles processals cal entrar en l'anàlisi del fons de l'assumpte i examinar en aquest quina sigui la naturalesa jurídica del reconeixement de deute i quina la seva eficàcia, contestant d'aquesta manera tant al recurs d'apel·lació del Sr Jacobo com al de la part apel· lant.

Efectivament, com a qüestió prèvia es fa necessari recordar l'eficàcia que té tot document de reconeixement de deute, com és aquí el cas, per afirmar què el document privat de 2 d'abril de 2008, signat per tots els litigants, ho és un reconeixement de deute, atès que incorpora la declaració que existeix un deute per una quantitat concreta i determinada; que el seu creditor és una persona també concreta i determinada; i s'especifica la causa del deute, tot dient que obeeix a 'diversas relaciones comerciales'.

Diu la STS de 18-9-06 , reproduint la sentència de 28-9-98 i esmentant moltes altres que: ' el reconocimiento de deuda no crea obligación alguna, es un negocio jurídico unilateral por el que su autor declara o, lo que es lo mismo, reconoce la existencia de una deuda previamente constituida; contiene, pues, la voluntad negocial de asumir y fijar la relación obligatoria preexistente, se le aplica la presunción de la existencia de causa del art. 1.277 CC y el autor, autores, o causahabiente en el presente caso, queda obligado a cumplir la obligación cuya deuda ha reconocido...; a su vez, al reconocimiento de deuda se le atribuye una abstracción procesal, que dispensa de probar la obligación cuya deuda se ha reconocido...; en nuestro Derecho no se admite el negocio jurídico abstracto. Sin embargo, como se ha expuesto anteriormente, al reconocimiento de deuda, negocio jurídico unilateral que contiene la voluntad negocial de asumir y fijar la relación obligatoria preexistente, se le ha admitido por doctrina y jurisprudencia el efecto material de quedar obligado al cumplimiento, por razón de la obligación cuya deuda ha sido reconocida, y el efecto procesal de la dispensa de la prueba de la relación jurídica obligacional preexistente'.

Com a resum clarificador d'aquesta doctrina jurisprudencial, podría citar-se, en definitiva, la Sentència de la Sala 1ª del TS, de 29 de juny de 1998 , a l'assenyalar aquella de forma succinta, que la jurisprudència admet que mitjançant l'acte unilateral, el o els que ho fan, ' reconocen la existencia de una deuda previamente constituida y que contiene la voluntad negocial de asumir y fijar la relación obligatoria preexistente'. I afegeix més endavant que: ' Afirma la referida doctrina que la presunción de existencia y licitud de la causa, recogida en el art. 1277 CC , impone al deudor la carga de la prueba de su inexistencia o falsedad. Así mismo, abundando en la doctrina jurisprudencial recogida en el anterior fundamento y en relación al reconocimiento de deuda esta Sala se ha pronunciado reiteradamente en la afirmación de que el deudor que haya reconocido una deuda tiene la obligación de cumplirla al aplicarse la presunción proclamada en el precepto indicado, y a que se le atribuye una abstracción procesal, quedando dispensado el acreedor de la obligación de probar la relación obligacional preexistente, el hecho o el negocio jurídico que ha dado nacimiento a la misma. En este sentido, las sentencias de 30 de mayo de 1992 y de 30 de septiembre de 1993 , recogidas por la sentencia de 7 de junio de 2004 , destacan, refiriéndose a la figura jurídica del reconocimiento de deuda» que tal negocio jurídico unilateral, en cuanto documentado por escrito, se instrumenta así, «a efectos de que el acreedor cuente con un medio idóneo de prueba o se patentice y advere la existencia efectiva de una deuda pendiente respecto al que la aprueba, de manera que viene a adquirir fuerza vinculativa», y que «los estados negociales de reconocimiento de deuda, son válidos y lícitos tanto en su aspecto de facilitar a la otra parte un medio de prueba, como a dar por existente una situación de débito contra el que la reconoce, quedando vinculado a la misma, que alcanza efectos constitutivos si se expresa su causa justificativa' . I la STS de 6-3-09 afegeix que: ' El reconocimiento de deuda, aun cuando no aparece regulado especialmente, constituye en nuestro derecho un negocio jurídico de fijación (en igual sentido, el artículo 1988 del código civil italiano) en el que, si bien no se produce una total abstracción de la causa (como en el Derecho alemán, parágrafo 781 del B.G.B.) se contiene la obligación del deudor de cumplir lo reconocido salvo que se oponga eficazmente al cumplimiento alegando y probando que la obligación a que se refiere es inexistente, nula, anulable o ineficaz por cualquier causa, lo que implica la inversión de la carga de la prueba'.

En conseqüència, l'ara actora no té la càrrega de la prova, ni de l'import del deute ni de la seva causa, si no que correspon al demandat que s'hi oposa, de manera que al quedar fixat el deute en el document de reconeixement, no pot ara oposar el demandat sense prova plena en aquest sentit (com fa al seu escrit de recurs), que cal computar en aquell reconeixement un o altra quantitat de data anterioral negoci de fixació de reconeixement de deute, ni pot discutir ara si està o no justificada la quantitat que es reclama, atès que això ja va quedar definitivament determinat al seu reconeixement de deute, i si els seus arguments fossin certs, haurien d'haver tingut el seu reflex en el reconeixement, cosa que no succeeix.

Tanmateix, la sentència de primera instància no és del tot correcta quan afirma que el reconeixement de deute no té causa pròpia i aquella li ha de pervenir d'un contracte anterior, doncs és aquesta una veritat a mitges. El cert és que com hem indicat ut supra, la jurisprudència és clara en el sentit de que el reconeixement de deute conté l'obligació del deutor de complir el reconegut, a no ser que s'oposi de forma eficaç a aquella obligació al·legant i provant que l'obligació a la que es refereix (en el nostre cas la derivada de les relacions comercials), és nul·la, anul·lable, inexistent o ineficaç per qualsevol causa, quina cosa implica la inversió de la càrrega de la prova. Per tant, la presumpció de veracitat que conté el reconeixement ha de ser destruït per prova a càrrec de l'obligada, i si no ho aconsegueix, haurà de ser condemnat al seu compliment.

Des d'aquesta òptica i analitzant la prova practicada a les actuacions, en cap cas s'infereix de la mateixa que aquella obligació sigui inexistent o sigui una de diferent atès que resulta força indicatiu el fet de que es signi aquell reconeixement a l'any 2008 a continuació de la signatura de l'escriptura de venda del local, i tot desprès d'haver signat dos contractes anteriors als anys 2006 (de lloguer i de traspàs) que haurien permès als demandats regentar el local durant aquells dos anys. És pla que quan es signe el reconeixement de deute, en aquell s'inclou les relacions comercials entre les parts que ultrapassaven el preu de la compravenda i que de mutu acord varen valorar en la quantitat de 74.000 €. De fet no és sinó fins a la interposició de la present demanda que les parts demandades no s'oposaran a aquell reconeixement fent les al·legacions que aquí fan. Tant és així que el propi Sr Jacobo reconeix que quan varen signar el document de reconeixement de deute ho varen fer pensant que era part de la compravenda (fons de comerç, clientela, maquinaria, mobles, etc..) i cal recordar que la venda del local físic (que no traspàs) l'acabaven de signar en una escriptura anterior.

Malgrat tot, en fase de prova s'acredita (desprès ens hi referirem amb major extensió) que parts d'aquells 74.000 €, concretament 20.000 € corresponien a un aplaçament de part del preu de la compravenda.

En definitiva, valorada conforme a llei la prova practicada per la part demandada, en cap cas desvirtua la presumpció de veracitat que conté el reconeixement de deute ja que les declaracions dels demandats han de ser valorades conforme a l' article 307 de la LEC i la documental que acompanyen no desvirtua en absolut el reconeixement, tret del que ara referirem.

Ara bé, com ja anunciàvem, nogensmenys cert és que ha quedat perfectament acreditat, atès el resultat de la prova testifical del Sr Luis Carlos que va ser qui materialment va redactar l'escrit de reconeixement de deute en la seva condició de gestor de la part actora, que aquella quantitat resultava de sumar rendes pendents, drets de traspàs i 20.000 € que es va deixar pendents de la compravenda del local, i que en tot cas s'havien de pagar (segons l'escriptura) abans del dia 30 de setembre de 2009, sent que la part compradora ho faria amb la corresponent devolució de l'IVA per part de l'Hisenda pública.

Per tant, si bé existeix una presumpció de que tot el deute anterior és el que reflexa el reconeixement (no hi ha prova en contrari concloent), és pla que si hom acredita, com de fet es fa, que part d'aquell deute, concretament els 20.000 € varen ser pagats amb posterioritat al reconeixement, i acreditat com ha quedat que en formaven part, és pla que s'hauran de descomptar del total reclamat. I el cert és que és així atès que consta a l'escriptura d'acta de dipòsit i notificació d'onze de novembre de 2009 i que s'acompanya com a Doc 13, com els demandats dipositen un xec bancari de la Caixa de Catalunya nominatiu i a favor dels demandants i per aquell import, i dels que es dóna el corresponen trasllat als actors per tal de que l'enretirin o demanin el pagament mitjançant transferència, quedant d'aquesta manera la part demandada deslliurada d'aquella quantitat al no constar a les actuacions que aquella quantitat no hagi estat cobrada o el títol valor que representa el xec hagi resultat perjudicat, càrrega que en aquest cas, correspon a la part actora.

Cap altra quantitat i fins totalitzar la resta reclamada i que no hagi estat reconeguda com cobrada per la part actora, ha estat acreditada com a pagada amb posterioritat per las part demandada, sent que tampoc s'ha destruït la presumpció de veracitat de que es devia en el moment de signar el reconeixement (càrrega de la demandada), raó per la que escau descomptar dels 67.175 € els 20.000 € ja pagats i fixar com a pendent de pagament 47.175 €.

TERCER.En el seu recurs, la part actora demana així mateix un exprés pronunciament en relació als interessos atès que la sentència de primera instància es limita a fixar-los des de la data de la sentència (interessos de mora processal de l' article 578 de la LEC ) quan en realitat correspon resoldre sobre els mateixos en atenció al que disposen els articles 1100 en relació al 1107 i 1108 del CC i per tal declarar que aquells interessos legals es produiran des de la interpel·lació judicial.

QUART.Atès el que disposa l' article 394 de la LEC i a l'haver-se estimat parcialment el recurs d'apel·lació de la part actora i també el de la codemandada Jacobo i malgrat la condemna en aquesta segona instància sigui superior, ja que de no haver recorregut aquesta darrera, l'estimació del recurs de l'actora hagués estat total, i per tant, no escau fer especial declaració de les costes de cap dels dos recursos. Per contra, la impugnació de Primitivo ha estat totalment rebutjada el que ha de suposar la seva condemna en costes en aquesta segona instància.

Fallo

ESTIMEM parcialmentels recursos d'apel·lació interposats pels procuradors Notario i Moll contra la sentència de data 7 de febrer de 2012 del Jutjat de primera instància i instrucció de Tremp, al temps que DESESTIMEMla impugnació que d'aquella sentència fa el procurador Palà en representació del Sr Primitivo , i en la seva conseqüència REVOQUEM parcialmentaquella resolució en el sentit de fixar en 47.175 €, amb més els interessos legals corresponents des de la interpel·lació judicial, la quantitat a pagar solidàriament per part dels demandats als actors i tot sense fer expressa declaració de les costes d'aquesta alçada pel que fa als recursos d'actor i codemandada Sr Jacobo , però imposant les costes de la seva impugnació a Primitivo .

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

MODE D'IMPUGNACIÓ: Contra aquesta resolució caben els recursos extraordinaris de cassació i d'infracció processal si es donen els requisits que estableixen els articles 466 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, havent d'acompanyar amb l'escrit d'interposició els dipòsits (mitjançant ingrés en el compte de dipòsits i consignacions d'aquest Tribunal) i taxes corresponents, en el supòsit d'estar obligat a això.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.