Sentencia Civil Nº 224/2012, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 399/2011 de 30 de Mayo de 2012

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE LLEIDA

Secció segona

Rotlle núm. 399/2011

Procediment ordinari núm. 102/2011

Jutjat Primera Instància 8 Lleida

SENTÈNCIA núm. 224/2012

President/a:

SR. ALBERT GUILANYA FOIX

Magistrats/ades :

SR. ALBERT MONTELL GARCIA

SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, trenta de maig de dos mil dotze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 102/2011, del Jutjat Primera Instància 8 Lleida, en virtut del recurs interposat per la part actora, Romeo , representat/da pel procurador/a MªTERESA FELIP ASEGUINOLAZA i assistit/da pel/per la lletrat/da Montserrat Vidal Canosa contra sentència de data setze de maig de dos mil onze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 399/2011. La part demandada, C.P.V. PIRINEUS, S.L., representat/da pel/per la procurador/a MªJOSÉ ALTISENT CAMARASA i assistit/da pel/per la lletrat/da PAU SIMARRO DORADO s'oposa a l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el/la magistrat/ada SR. ALBERT MONTELL GARCIA.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data setze de maig de dos mil onze , és la següent: " F A L L O. DESESTIMO la demanda interpuesta por Romeo representado por el/la PROCURADOR/A SR/A. Felip y asistido en calidad de LETRADO/A por el/la Sr/a. Vidal contra C.P.V. PIRINEUS S.L. representado/a por el/la procurador Sr/a. Altisent y asistido/a por el/la letrado/a Sr/a. Simarro y por ello,

ABSUELVO a C.P.V. PIRINEUS S.L. de todas las peticiones de la parte demandante.

CONDENO a Romeo al pago de las costas procesales causadas. [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, la representació processal de Romeo va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 29 de maig de 2012 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.- Tal i com s'encarrega de denunciar l'apel·lant, l'acord transaccional a què van arribar els ara litigants en data de 8-6- 10, no tenia per objecte el contracte privat de compravenda de 21-8-06 ni tampoc s'hi acordava que la creditora, ara demandada CPV Pirineus SL, rebia la finca objecte d'aquella compravenda, situada a Fraga, amb facultats de o bé vendre-la, o bé d'adjudicar-se-la en pagament, segons s'indica erròniament a la sentència de primer grau. El que és objecte de transacció, en realitat, és el procediment canviari 384/08, tramitat davant el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Lleida, i la finca que es cedeix en pagament no és la situada a Fraga, si no una altra situada a Casp. No es produeix, així, un acord novatori de les obligacions pactades per les parts al contracte de compravenda de 21-8-06.

En qualsevol cas, el demandant comprador (ell i/o la seva societat de la qual és legal representant), està d'acord en què ha incomplert l'obligació de pagar el preu pactat d'1.581.370 €, com també està d'acord, i no es discuteix, amb l'efecte resolutori del seu incompliment. El que pretén amb la seva demanda és mitigar les conseqüències del seu incompliment, establertes a la clàusula quarta del contracte privat, i per les quals la venedora, a més de conservar la finca objecte de compravenda, reté la totalitat dels pagaments a compte efectuats per la compradora, que pujarien a 700.000 €. Pretén la recorrent que sigui moderada aquesta quantitat, deixant-la en un 10 %, és a dir, en 70.000 €, per la via de la facultat moderadora de l' art. 1154 del C.c . i, subsidiàriament, per aplicació de la clàusula "rebus sic stantibus", justificant la seva manca de culpa en l'esfondrament del mercat immobiliari arran de l'actual crisi econòmica.

SEGON.- Pel que fa a la possibilitat de moderar la pena contractualment pactada en virtut de l' art. 1.154 del C.c , no és admissible quan, com aquí succeeix, la voluntat contractual de les parts ha estat, precisament, que sigui l'incompliment parcial o defectuós, el supòsit que determina l'aplicació d'aquella pena contractualment prevista ( SSTS de 15 de novembre de 1999 i 22 d'octubre de 2002 ). I, així, diu la sentència de 5 de desembre de 2003 que: "La clàusula penal, como la prevista en el caso de autos, establece una pena: la pérdida de las cantidades pagadas en caso de resolución; obligación accesoria, que se ha dado en el presente caso. El artículo 1154 del código civil prevé la moderación equitativa por el órgano jurisdiccional, cuando la obligación principal se ha incumplido parcialmente. Pero son de advertir dos extremos: no cabe moderación cuando el incumplimiento parcial era el previsto expresamente en la cláusula penal...".I afegeix també que: "no se ha infringido la jurisprudencia, ya que el sentido de la cláusula penal, aceptada por las partes era su aplicación en caso de impago, aun parcial, del precio, lo que efectivamente se produjo". En el mateix sentit, es pronuncia la STS de 20-6-07 , en el següent supòsit de fet: "En sustancia, han discrepado en el proceso las partes, que también lo son de un contrato de compraventa de un solar con vivienda en construcción que debían terminar los vendedores y demandantes (D.Bartolomé y DªElvira), por el destino que corresponda dar a los veinticinco millones de pesetas exclusivamente pagados por la compradora demandada (DªAsunción), del total del precio, y, al fin, por la eficacia de una cláusula penal, incorporada al contrato de compraventa, conforme a la cual "si el comprador incumple los plazos previstos de pago, el vendedor quedará en libertad de rescindir el contrato y dejar sin efecto éste..., quedándose las sumas satisfechas hasta el momento en concepto de daños y perjuicios...". Davant aquest supòsit, resolt el TS que: "El artículo 1.154 remite al juicio de equidad del Juez para la moderación de la pena convencional "cuando la obligación principal hubiera sido en parte o irregularmente cumplida por el deudor". Responde la mencionada norma a la idea de que cuando los contratantes han previsto la pena para un incumplimiento total de la obligación, la equidad reclama una disminución de aquella si el deudor cumple en parte o deficientemente ésta. Precisamente por ello la jurisprudencia ( sentencias de 10 de mayo de 2.001 RJ 2001, 6191, 5 de diciembre de 2.003 RJ 2003, 8640 y 14 de junio de 2.006 RJ 2006, 3133), por respeto a la potencialidad normativa creadora de los contratantes ( artículo 1.255 del Código Civil ) y al efecto vinculante de la regla contractual ("pacta sunt servanda": artículo 1.091 del Código Civil ), rechaza la exigibilidad de la moderación que el artículo 1.154 establece cuando la pena hubiera sido prevista, precisamente, para sancionar el incumplimiento parcial o deficiente de la prestación producido. Tal es el supuesto al que se refiere el motivo. En él las partes, en ejercicio de su autonomía de voluntad, pactaron la pena convencional por si la compradora dejara de pagar la parte del precio correspondiente a alguno de los plazos señalados en el contrato. Producido ese incumplimiento parcial procede aplicar aquella en los términos convenidos". Vegi's també les SSTS de data 15-11-99 , 10-5-2001 , 22-10-2002 , 5-12-2003 , 3-10-2005 , 20-7-2005 o 23-10-2006 . La moderació procedeix doncs, quan s'ha complert en part la total obligació per a la qual la pena va ser prevista, de manera que la finalitat del precepte no resideix en examinar si cal rebaixar equitativament una pena excessivament elevada, sinó analitzar si les parts al pactar la pena van pensar en el cas d'incompliment total i van avaluar la pena en funció d'aquesta hipòtesi o, en canvi, la van fer en la hipòtesi d'un incompliment parcial, com és aquí el cas.

TERCER.- Pel que fa a l'aplicació de la clàusula "rebus sic stantibus", tal i com diu la STS de 20-11-09 "....La doctrina y la jurisprudencia han aceptado la posibilidad de revisión de un contrato con aplicación del principio general de la cláusula rebus sic stantibus que exige los requisitos de alteración de las circunstancias entre el momento de la perfección del contrato y el de consumación, desproporción exorbitante entre las prestaciones de las partes, lo que ha de haber producido por un riesgo imprevisible y, por último, la subsidiaridad por no caber otro remedio. Lo cual puede dar lugar no a la extinción del contrato sino a su modificación y revisión. Así lo ha mantenido reiterada jurisprudencia, desde las sentencias de 14 de diciembre de 1940 , 17 de mayo de 1941 , 17 de mayo de 1957 recogidas, entre otras muchas posteriores, por la de 17 de noviembre de 2000 y la de 1 de marzo de 2007 ".

Segons resulta d'aquesta doctrina jurisprudencial, la finalitat que persegueix l'aplicació d'aquesta clàusula és corregir situacions de notòria injustícia en supòsits concrets de relacions contractuals duradores o de tracte successiu, en cas que en el seu decurs es produeixi una alteració extraordinària de les circumstàncies que van regir la seva celebració, i que s'arribarien a produir si no s'estableixen límits a l'autonomia de la voluntat en matèria contractual (pacta sunt servanda) que permetin la revisió del contracte en aquestes situacions. El Tribunal Suprem ha establert reiteradament que aquesta doctrina ha d'interpretar-se amb extraordinària cautela, por la indubtable inseguretat jurídica que originaria en les relacions contractuals si se'n fes ús de forma desmesurada. Així, diu la STS de 22-4-04 que: "...el contrato de compraventa es un contrato de tracto único, no obstante la forma aplazada del precio; los contratos de tracto sucesivo dan lugar a obligaciones cuyo cumplimiento supone realizar prestaciones reiteradas durante cierto tiempo, lo que no ocurre en la compraventa aunque se pacte un aplazamiento del pago, ..., y como dice la sentencia de 15 de noviembre de 2000 en esta clase de contratos la cláusula "rebus sic stantibus" es aún de aplicación más excepcional que en los de tracto sucesivo, como señala la sentencia de esta Sala de 10 de febrero de 1997 ".

I en aquesta mateixa línia diu la STS d'1-3-07 que: "No estamos ante un supuesto de aplicación de la doctrina de la llamada cláusula rebus sic stantibus, nacida para resolver los problemas derivados de la alteración del equilibrio de las prestaciones contractualmente establecido como consecuencia de alteración sobrevenida fortuita de las circunstancias contempladas al establecer la relación. La posibilidad de aplicar esta llamada "cláusula", que aparece como técnica para enmendar el desequilibrio de las prestaciones a lo largo del tiempo en que deban cumplirse, bajo la indicada forma o bajo fórmulas doctrinales más evolucionadas, como son la teoría de la presuposición, la excesiva onerosidad sobrevenida o la "base del negocio" ( Sentencias de 31 de marzo de 1960 , 31 de octubre de 1963 , 15 de marzo de 1972 , 9 de mayo de 1983 , 17 de mayo de 1986 , 21 de febrero de 1990 , etc.) se refiere fundamentalmente a las relaciones de tracto sucesivo, aunque alguna sentencia no la descarta en las de tracto único pero de ejecución diferida ( Sentencias de 10 de febrero de 1997 , 23 de noviembre de 1962 ), pero siempre predicando la necesidad de gran cautela y de atención a casos excepcionales, en que se haya producido una alteración extraordinaria de las circunstancias en el momento de cumplir el contrato en relación con las concurrentes en el momento de la celebración, por razón de circunstancias imprevisibles, y que se carezca de otro medio para salvar o impedir el perjuicio ( Sentencias de 24 de junio de 1993 , 21 de marzo de 2003 , 27 de mayo de 2002 , 28 de diciembre de 2001 , etc.) y tiene fundamentalmente efectos modificativos, dirigidos a compensar el desequilibrio".

En base a aquesta doctrina, doncs, no resulta ara d'aplicació al supòsit plantejat. La crisis en el sector de la construcció no pot suposar una justificació genèrica per l'incompliment de les obligacions assumides per tots aquells que es dediquen a aquest sector econòmic i, per extensió, a tots aquells professionals i empreses que hi estan vinculats, directa o indirectament, d'una manera o altra. És més que evident l'enorme inseguretat jurídica que se produiria en cas de ser admès aquest plantejament. En qualsevol cas, és clar, segons resulta de les resolucions esmentades, que aquesta institució no és aplicable a la resolució del contracte, tal i com es demana, en lloc de referir-se a la seva revisió o modificació, ni tampoc ho és dintre de l'àmbit d'un contracte de compravenda, exempt d'un element de durabilitat que faci perllongar en el temps el compliment successiu de les obligacions de les parts.

QUART.- No és possible tampoc apreciar l'existència de dubtes de dret amb l'al·legada finalitat d'excloure la condemna en costes de primera instància, doncs no concorre una complexitat jurídica que ho justifiqui, ni doctrinal ni jurisprudencial.

CINQUÈ. - Atès el que disposen els articles 394 i 398 de la LEC les costes de segona instància han d'imposar-se a la part apel· lant.

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal Sr. Romeo , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 8 de Lleida, en procediment de judici ordinari núm. 102/11, que confirmem, i condemnem l'apel·lant a pagar les costes d'aquesta alçada.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.