Sentencia CIVIL Nº 226/2022, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 360/2022 de 24 de Mayo de 2022

Encabezamiento

Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Plaça Josep Maria Lidón Corbí, 1, pl. 5a - Girona

17001 Girona

Tel. 972942368

Fax: 972942373

A/e: upsd.aps2.girona@xij.gencat.cat

NIG 1702342120208173819

Recurs d'apel·lació 360/2022 2

Matèria: Apel·lació civil

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Blanes

Procediment d'origen: Procediment ordinari 345/2020

Entitat bancària: Banc de Santander

Per a ingressos en caixa, concepte: 1647000012036022

Pagaments per transferència bancària: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274

Beneficiari: Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Concepte: 1647000012036022

Part recurrent / Sol·licitant: Gerardo

Procurador/a: Sheila Cara Martin

Advocat/ada: PAULA RIBERAS SANCHEZ

Part contra la qual s'interposa el recurs: Hipolito, CASER CIA SEGUROS Y REASEGUROS SA

Procurador/a: Pere Ferrer Ferrer

Advocat/ada: Ariadna Pages Fauria

SENTÈNCIA NÚM. 226/2022

Il·lms. Srs.:

MAGISTRATS

Sr. JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

Sra. MARIA ISABEL SOLER NAVARRO

Sr. JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, 24 de maig de 2022

Antecedentes

PRIMER.El 10 de maig de 2022 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari 345/2020, procedents del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Blanes, a fi de resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Sheila Cara Martin, en representació de Gerardo, contra la Sentència de data 22 de noviembre de 2021, en què consta com a part apel·lada el procurador Pere Ferrer Ferrer, en representació d' Hipolito i Caser Cia Seguros y Reaseguros SA.

SEGON.El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'SE DESESTIMA ÍNTEGRAMENTE LA DEMANDA presentada por la Procuradora de Tribunales Dña.Mª Dolors Soler Riera, actuando en nombre y representación de la actora en la persona de D. Gerardo, contra la demandada, en la persona de D. Hipolito, y la entidad aseguradora CASER,S.A, y ABSUELVO A ÉSTAS, DE LOS PEDIMENTOS DE LA PRIMERA, CON IMPOSICIÓN DE COSTAS A LA DEMANDANTE.'

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 23/05/2022.

QUART.En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Joaquim Fernández Font.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER. El Sr. Gerardo, va presentar una demanda de responsabilitat civil professional contra el Sr. Hipolito, que és l'advocat que el va defensar en el procediment declaratiu ordinari 367/2015, del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 4 de Blanes, que va acabar amb la sentència de 2 de maig de 2.016 , desestimatòria de les seves pretensions.

Aquesta resolució va ser recorreguda en apel·lació, que es va tramitar per aquesta Secció Segona de l'Audiència de Girona, amb el número 512/2016, que va desestimar el recurs.

El Sr. Gerardo reclamava una indemnització de 144.000 euros, més els interessos de l' article 20 de la LCS , contra la companyia CASER SEGUROS SA, amb la que tenia un contracte d'assegurança que considerava que li havia de cobrir per aquella quantitat la situació d'incapacitat que li va quedar arran d'un accident de circulació que va patir el mes d'abril de 2.005.

SEGON. En aquest procediment reclama una indemnització per un import total de 45.082,70 euros.

Aquesta pretensió es fonamenta en l'incompliment del Sr. Hipolito de les seves obligacions professionals durant la tramitació d'aquell litigi, el qual li hauria produït un seguit de perjudicis econòmics el rescabalament dels quals reclama.

Segons el demandant, en el procediment antecedent tenia reconegut el benefici de justícia gratuïta. Això faria que no li hauria d'haver costat res en concepte d'honoraris de l'advocat que el va defensar ni de drets del procurador que el va representar, ni tampoc per les costes derivades d ela desestimació en ambdues instàncies.

Per altra banda, el demandat mai li va donar prou informació del procediment, de les possibilitats de guanyar-lo i de les despeses que li podria suposar. Específicament, no el va informar de la presentació d'un recurs d'apel·lació contra la sentència de primera instància.

TERCER. El demandat també planteja la seva reclamació de manera solidària contra CASER SEGUROS SA, que era la societat que cobria la responsabilitat civil professional de l'advocat demandat.

QUART. La sentència de primera instància ha desestimat íntegrament la seva pretensió.

Aquesta decisió es basa, sintèticament, en els següents arguments:

Primer, el Sr. Hipolito no va actuar pel torn d'ofici derivat del reconeixement del dret a la justícia gratuïta, sinó que va ser directament contractat pel Sr. Gerardo.

Segon, no ha quedat acreditada aquella manca d'informació sobre la tramitació del procediment, el contingut de la sentència desestimatòria de primera instància, ni de la presentació d'un recurs d'apel·lació contra ella.

Tercer, la sanció imposada pel Col·legi d'Advocats de Girona al Sr. Hipolito per manca d'informació, no és vinculant per als tribunals a fi i efecte d'arribar a una decisió sobre la qüestió litigiosa plantejada.

CINQUÈ. El demandant no està d'acord amb aquestes decisions.

El seu recurs no és massa fàcil d'entendre, per la poca separació sistemàtica i conceptual entre les diferents argumentacions i per la reiteració de les seves al·legacions.

Malgrat el que acabem de dir, es fonamenta en una errònia valoració de la prova presentada.

Considera acreditat que tenia reconegut el dret a l'assistència jurídica gratuïta, de manera que no havia de pagar res ni al seu advocat ni al seu procurador.

Per altra banda, també s'hauria demostrat la manca d'informació de la que deriva el perjudici econòmic produït.

A continuació estudiarem de manera separada les diverses imputacions de mala praxi fetes contra el lletrat demandat.

Abans de fer-ho, però, considerem necessari resumir els criteris del Tribunal Suprem sobre la responsabilitat civil dels advocats en l'exercici de la seva professió i sobre les obligacions que assumeixen.

Jurisprudència aplicable.

SISÈ. El Tribunal Suprem s'ha ocupat moltes vegades de determinar quina és la naturalesa jurídica de la relació professional entre l'advocat i els seus clients, els deures de l'advocat, com s'han de complir les seves funcions d'assessorament i les conseqüències del seu incompliment.

La sentència d'1 de juny de 2.021, fa un repàs de les decisions anteriors d'aquell Tribunal sobre aquestes qüestions.

SETÈ. Comença recordant quina és la funció essencial d'un advocat.

'Es abogado, conforme a lo dispuesto en el art. 542.1 de la LOPJ , quien ejerce profesionalmente la dirección y defensa de las partes en toda clase de procesos, o el asesoramiento y consejo jurídico. De igual forma, se expresa el art. 6 del Real Decreto 658/2001, de 22 de junio , por el que se aprueba el Estatuto General de la Abogacía Española, vigente durante la sustanciación del presente proceso. El contenido de la profesión, según señala el art. 1.2 del Real Decreto 135/2021, de 2 de marzo , por el que se aprueba el nuevo Estatuto General de la Abogacía Española, que entrará en vigor el 1 de julio de este año, consiste 'en la actividad de asesoramiento, consejo y defensa de derechos e intereses públicos y privados, mediante la aplicación de la ciencia y la técnica jurídicas, en orden a la concordia, a la efectividad de los derechos y libertades fundamentales'.

VUITÈ. A continuació defineix el tipus contractual dins del qual es desenvolupa aquella relació:

'La relación contractual existente entre abogado y cliente se desenvuelve normalmente en el marco de un contrato de gestión, que la jurisprudencia construye con elementos tomados del arrendamiento de servicios y del mandato ( sentencias de 30 de marzo de 2006, rec. 2001/1999 ; 14 de julio de 2005, rec. 971/1999 ; 26 de febrero de 2007, rec. 715/2000 ; 2 de marzo de 2007, rec. 1689/2000 ; 21 de junio de 2007, rec. 4486/2000 ; 18 de octubre de 2007, rec. 4086/2000 ; 22 de octubre de 2008, rec. 655/2003 ; 282/2013, de 22 de abril ; 331/2019, de 10 de junio y 50/2020, de 22 de enero , entre otras).

Se trata de una relación convencional fundada en la recíproca confianza y confidencialidad de la que deriva el deber del secreto profesional. Las personas depositan en manos de sus abogados asuntos en no pocas ocasiones de decisiva trascendencia vital en sus relaciones patrimoniales y personales. La aceptación de una defensa implica la asunción de las obligaciones de velar por tales intereses como si fueran propios, con sujeción a las normas del ordenamiento jurídico aplicable.

NOVÈ.Aquesta relació contractual no implica l'obligació de l'advocat d'obtenir un determinat resultat favorable als interessos del seus clients, sinó de posar els seus coneixements especialitzats al seu servei, fent tot el possible d'acord amb la lex artis per aconseguir-lo:

'La obligación del abogado consiste en prestar sus servicios profesionales. Es una obligación de medios, también concebida como de actividad o comportamiento, consistente en la realización de un trabajo bajo pericia. El Abogado sólo se puede comprometer a prestar sus servicios conforme a las exigencias de la lex artis, que disciplinan tal actividad humana, sin que, por lo tanto, garantice o quepa exigirle el resultado pretendido.

En este sentido, la jurisprudencia ha proclamado que la prestación del abogado no comporta como regla general la obligación de lograr una resolución favorable a las pretensiones deducidas o a la oposición formulada contra las esgrimidas por la parte contraria, pues dependerá, entre otros factores, de haberse logrado la convicción del juzgador ( sentencias de 14 de julio de 2005 , 14 de diciembre de 2005 , 30 de marzo de 2006 , 30 de marzo de 2006, rec. 2001/1999 ; 26 de febrero de 2007, rec. 715/2000 ; 282/2013, de 22 de abril y 331/2019, de 10 de junio , entre otras).

DESÈ. Respecte dels deures professionals derivats de l'exercici de l'advocacia, la sentència esmentada diu:

'La jurisprudencia no ha formulado con pretensiones de exhaustividad una enumeración de los deberes que comprende el ejercicio de la actividad profesional de abogado. Se han perfilado, únicamente, a título de ejemplo, algunos aspectos que debe comprender el ejercicio de esa prestación: informar de la gravedad de la situación, de la conveniencia o no de acudir a los tribunales, de los costos del proceso y de las posibilidades de éxito o fracaso; cumplir con los deberes deontológicos de lealtad y honestidad en el desempeño del encargo; observar las leyes procesales; y aplicar al problema los indispensables conocimientos jurídicos ( sentencias de 14 de julio de 2005 , 282/2013, de 22 de abril y 331/2019, de 10 de junio ).

ONZÈ.Pel que fa al compliment d'aquestes obligacions professionals, fent remissió a l'article 42 del Estatuto de la Abogacía de 2.001, recorda:

'El cumplimiento de las obligaciones asumidas por el letrado requiere que sean prestadas con sujeción a la diligencia exigible según la naturaleza del asunto y circunstancias concurrentes. En todo caso, el patrón de conducta para juzgar el cuidado debido no es el paradigmático de un buen padre de familia ( art. 1719 II CC ), sino el propio de una diligencia profesional, que exige actuar mediante la utilización de los medios necesarios para velar por los intereses asumidos, con la pericia y cuidado debidos y con sujeción a las exigencias técnicas correspondientes...

El nuevo Estatuto, en su art. 47.3, señala, por su parte, que el abogado: 'En todo caso, deberá cumplir con la máxima diligencia la misión de asesoramiento o defensa que le haya sido encomendada, procurando de modo prioritario la satisfacción de los intereses de su cliente'.

Se impone, por lo tanto, en dichas disposiciones estatutarias, una actuación bajo máxima diligencia, que conforma una manifestación de diligencia profesional, que ha de ser acorde además con la entidad de las obligaciones asumidas.

DOTZÈ. Quant a l'exigència de responsabilitat civil dels advocats per un exercici negligent de les seves obligacions especifica:

'Los requisitos exigidos para declarar la existencia de una responsabilidad civil, cuales son la falta de diligencia debida en la prestación profesional, el nexo de causalidad con el daño producido, así como la existencia y alcance de éste, corresponden acreditarlos a la parte que reclama la indemnización por incumplimiento contractual del letrado demandado ( sentencias de 14 de julio de 2005, rec. 971/1999 ; 21 de junio de 2007, rec. 4486/2000 ; 282/2013, de 22 de abril y 331/2019, de 10 de junio , entre otras), con las consecuencias derivadas de la aplicación del art. 217.1 LEC , en los supuestos de insuficiencia probatoria.

TRETZÈ. Finalment, s'ocupa dels criteris que han de guiar la determinació del perjudici sofert per un exercici negligent de la professió.

Específicament respecte de la coneguda com a pèrdua d'oportunitat, aquella sentència argumenta:

'El daño por pérdida de oportunidad es hipotético, por lo que no procede el resarcimiento económico cuando no concurre una razonable certeza sobre la posibilidad de que la acción frustrada hubiera sido judicialmente acogida. Exige, por lo tanto, demostrar que el perjudicado se encontraba en una situación fáctica o jurídica idónea para la estimación de la acción frustrada ( sentencias 801/2006, de 27 de julio y 50/2020, de 22 de enero ).

En definitiva, en palabras de la sentencia 123/2011, de 9 de marzo , es necesario 'urdir un cálculo prospectivo de oportunidades de buen éxito de la acción, que corresponde al daño patrimonial incierto por pérdida de oportunidades', que puede ser el originado por la frustración de acciones procesales ( sentencias de 20 de mayo de 1996, RC n.º 3091/1992 , 26 de enero de 1999 , 8 de febrero de 2000 , 8 de abril de 2003 , 30 de mayo de 2006 , 28 de febrero de 2008, RC n.º 110/2002 , 3 de julio de 2008 RC n.º 98/2002 , 23 de octubre de 2008, RC n.º 1687/03 y 12 de mayo de 2009, RC n.º 1141/2004 )'.

Aquest és també el criteri de la sentència de 28 de juny de 2.021.

CATORZÈ. Sobre la base d'aquestes premisses jurisprudencials, estudiarem les diverses imputacions de negligència professional fetes pel demandant.

Dret de justícia gratuïta.

QUINZÈ. La discussió sobre si al Sr. Gerardo se li havia reconegut en el procediment en què el va defensar el Sr. Hipolito, aquest benefici legal amb les conseqüències inherents, té com a finalitat determinar si l'assistència del lletrat demandat havia de ser gratuïta o no.

SETZÈ. De la documentació presentada pel demandant amb la seva demanda, concretament del document número 2, queda demostrat que se li va reconèixer el dret a la justícia gratuïta el dia 18 d'abril de 2.013.

Aquest reconeixement, però, tenia simplement el caràcter de provisional, com queda clar del document esmentat, on es feia referència a què el dictamen del Col·legi era provisional i quedava pendent del que decidís la Comissió d'Assistència Jurídica Gratuïta.

Aquest caràcter provisional s'ajusta al que preveu l' article 15 de la Ley de Asistencia Jurídica Gratuita .

DISSETÈ. El demandant no demostra que aquest reconeixement provisional del dret esdevingués definitiu.

Tot apunta a què aquest reconeixement definitiu mai no es va produir.

De cap altra manera es pot entendre que, desestimades les seves pretensions tant a la primera com a la segona instància del procediment anterior amb condemna en costes en ambdues, es procedís a la seva taxació i exacció, legalment impossibles si tingués reconegut de manera definitiva aquell dret (article 36 de l'avantdita llei).

El més probable és que, davant de la designació d'un lletrat per part del Sr. Gerardo, s'oblidés completament de la tramitació del procediment de reconeixement de justícia gratuïta, de manera que quedés arxivat, potser perquè no va aportar els documents necessaris per acreditar la seva situació econòmica que justifiqués una concessió definitiva.

Sigui com sigui, el que hem de remarcar és que mai no ha provat la concessió definitiva d'aquest benefici.

Si se li hagués atorgat, és inversemblant que ningú hagi demanat la paralització del procediment d'execució de les costes meritades.

Finalment, que se li hagi reconegut en aquest procediment, no implica que se li hagués de reconèixer en l'antecedent.

DIVUITÈ. Fins i tot si acceptem com a hipòtesi aquell reconeixement definitiu, no consta per enlloc que el lletrat designat pel Sr. Gerardo acceptés portar la seva defensa de manera gratuïta.

Per altra banda, tampoc s'acredita, i ben fàcil hagués estat demostrar-ho, que s'atansés al col·legi d'Advocat per sol·licitar un canvi del lletrat que li havia correspost pel torn d'ofici, com disposa l'article 21 bis de la mateixa llei.

És a dir, el canvi de lletrat no implica que ell pugui designar el que vulgui mantenint el seu dret a la justícia gratuïta.

Contràriament, és el Col·legi qui li ha de nomenar un nou advocat, si considera acceptables els motius del canvi.

DINOVÈ. Per altra banda, és completament contradictori afirmar que va contractar el Sr. Hipolito però que es va pactar que no cobraria res, amb el fet que s'afirmi que se li van pagar 4.500 euros a ell i 1.337,55 euros al procurador que va intervenir durant la primera instància.

Aquests pagaments el que vindrien a demostrar és que l'assistència lletrada no era gratuïta i que el Sr. Gerardo es va estimar més contractar un lletrat de la seva elecció, assumint les despeses inherents.

VINTÈ. Per tot el que hem exposat, arribem a la conclusió que la intervenció del lletrat demandat en el procediment antecedent, no era de franc ni tenia res a veure amb un hipotètic dret a la justícia gratuïta.

Per tant, és procedent confirmar aquesta decisió de la jutgessa d'instància.

Manca d'informació del procediment durant la primera instància.

VINT-I-UNÈ. El segon retret que el demandant fa al lletrat demandat, que podríem considerar que fonamenta la seva imputació de mala praxi professional, és la manca d'informació sobre l'estat del procediment i de les seves diverses fases.

De la lectura de la demanda i del recurs, resulta que aquesta afirmació la fa de manera genèrica respecte de tot el procediment, malgrat que és evident que es remarca mot més respecte de la segona instància (desconeixement de la presentació del recurs).

VINT-I-DOSÈ. De la jurisprudència que hem extractat, queda clar que entre les diverses obligacions professionals dels advocats s'hi inclou la d'informar el seu client.

Aquest deure d'informació abasta a les possibilitats d'èxit de la seva pretensió, el cost que pot suposar o quina és la situació del litigi.

Per tant, el deure d'informació és un dels que es deriven de la pràctica de l'advocacia i la seva infracció, certament, pot determinar l'exigència de responsabilitats civils pels danys produïts al client que estiguin causalment units a aquella absència.

Sobre la base d'aquestes premisses, és procedent entrar a valorar si ha quedat demostrada aquesta manca d'informació i, en cas afirmatiu, si se'n deriva algun perjudici pel demandant.

VINT-I-TRESÈ. El demandant, amb la finalitat d'acreditar la seva tesi, fa al·lusió a les manifestacions del lletrat davant del Col·legi d'Advocats de Girona, arran de l'expedient sancionador que se li va incoar per la denúncia presentada contra ell pel Sr. Gerardo.

De la lectura de les al·legacions del Sr. Hipolito, queda clar que l'acceptació d'un dèficit informatiu sempre s'està referint a la presentació del recurs d'apel·lació contra la sentència desestimatòria de primera instància.

La proposta de resolució de l'instructor de l'expedient i la resolució que li va imposar la sanció d'amonestació per una falta lleu, es basen de manera específica en la manca d'informació del lletrat al seu client sobre la presentació del recurs.

No diuen absolutament res sobre una manca d'informació durant la primera instància.

En definitiva, les al·legacions del recurs sobre una valoració errònia de la prova que es fonamenten en l'expedient sancionador esmentat, així com les referides a les manifestacions de descàrrec que hi va fer el lletrat ara demandat, tenen un abast que no es correspon amb el seu contingut.

Per tant, no poden demostrar una manca d'informació durant la primera instància.

VINT-I-QUATRÈ. Aquesta suposada falta d'informació durant aquella instància, no és massa coherent amb diversos fets.

Primer, el Sr. Gerardo parteix de la base que va contractar el Sr. Hipolito per presentar una demanda per reclamar contra la seva asseguradora una prestació per incapacitat absoluta.

És a dir, estava decidit a endegar un procediment amb la finalitat de fer efectiu el dret que considerava que li corresponia.

Segon, amb la finalitat de presentar la demanda, va buscar un advocat i va triar el Sr. Hipolito.

Tercer, reconeix que va anar al judici convocat.

Aquesta concatenació fa que sigui dubtosa aquella manca d'informació, el que fa que no es pugui considerar acreditada la vulneració d'un dels deures essencials dels advocats en exercici respecte dels seus clients.

VINT-I-CINQUÈ. Del que acabem de dir, resulta que no es pot considerar provada la manca d'informació pel que fa a la primera instància del procediment antecedent, el que comporta que tampoc es pugui establir cap indemnització per aquesta fase processal (costes, interessos de l'exacció i drets del procurador).

Manca d'informació del procediment durant la segona instància.

VINT-I-SISÈ. La jutgessa d'instància ha considerat que tampoc s'havia demostrat aquesta manca d'informació durant la segona instància ni, concretament, respecte de la conveniència de presentar una apel·lació contra la sentència que la va finalitzar.

Segons el que argumenta en la seva sentència, l'esposa del demandat s'hauria contradit respecte de l'existència d'aquesta informació, des del moment que va reconèixer que el germà del demandat, també lletrat, els va visitar en el seu domicili i els hi va donar explicacions.

Per altra bada, la decisió del Col·legi d'Advocat no vincularia els tribunals.

VINT-I-SETÈ. No podem estar d'acord ni amb aquests arguments ni amb aquella decisió.

Que el germà del lletrat demandat visités al Sr. Gerardo en el seu domicili, no implica en absolut que li exposés clarament les possibilitats de presentar una recurs d'apel·lació contra la sentència desestimatòria de la primera instància, ni del risc de perdre amb imposició de costes, ni l'hipotètic import a què podrien pujar.

Que no ho va fer, està expressament reconegut pel Sr. Hipolito davant del Col·legi d'Advocats en l'expedient seguit contra ell.

De la lectura de les seves manifestacions davant l'instructor del procediment, queda clar que estava acceptant la seva responsabilitat per no haver informat adequadament sobre la presentació d'un recurs.

Per altra banda, ni tan sols consta que impugnés la sanció imposada.

VINT-I-VUITÈ. És cert que la resolució col·legial no vincula als tribunals.

Però que la resolució en sí no els vinculi, no pot amagar que sí s'ha de tenir en compte, als efectes de valoració de la prova, el que el demandat va dir quan se li va donar trasllat de la queixa plantejada contra ell amb la finalitat de poder fer al· legacions.

Si està reconeixent sense embuts aquella falta d'informació, s'ha de ponderar adequadament aquest reconeixement.

VINT-I-NOVÈ. Que el Sr. Gerardo fes una compareixença davant l'Audiència per atorgar poders a favor d'una procuradora per representar-lo durant la segona instància, no implica en absolut que el seu lletrat, a més de dir-li que anés a atorgar aquest apoderament davant el tribunal competent, li donés informació clara i suficient sobre les circumstàncies que hem exposat

TRENTÈ. Del que acabem de dir, arribem a la conclusió que el lletrat demandat no va informar d'una manera suficient al seu client sobre les possibilitat teòriques d'èxit del recurs i sobre les conseqüències econòmiques si era desestimat.

És a dir, d'una eventual imposició de les costes de l'altra part, del pagament de la minuta d'honoraris del demandat i dels drets econòmics de la procuradora que el va representar.

Per tot això, l'haurà d'indemnitzar per les despeses produïdes exclusivament durant la segona instància, com exposarem a continuació.

Quantificació de la responsabilitat civil.

TRENTA-UNÈ. El primer que reclama el demandant és que es deixin sense efectes les retencions i l'embargament sobre la meitat indivisa que li pertany d'una determinada finca, acordats pel Jutjat de Primera Instància número 4 de Blanes com a conseqüència de l'execució de la taxació de costes.

Aquestes mesures han estat adoptades pel Jutjat que va tenir coneixement del primer procediment i deriven del crèdit que té l'asseguradora que va ser demandada arran del crèdit que té per les costes d'ambdues instàncies.

Per tant, l'únic competent per decretar un eventual aixecament de les mesures de constrenyiment, és el jutjat que les va acordar.

El demandant només pot reclamar que el lletrat demandat el rescabali d'aquells imports de l'execució que es pugui considerar que estan causalment vinculats al seu incompliment del deure professional d'informar al seu client.

TRENTA-DOSÈ. Pel que fa a la devolució dels honoraris que per un import de 4.500 euros hauria rebut el lletrat demandat, senzillament no tenim cap prova d'aquest pagament més enllà de l'afirmació del demandant.

Només ens resta afegir que, centrat l'incompliment de deures professionals en la segona instància del procediment precedent, si hipotèticament s'hagués demostrat aquella percepció, el demandat només estaria obligat a retornar-la respecte dels honoraris que corresponguessin a la segona instància.

TRENTA-TRESÈ. Quant als drets del procurador Sr. Jansen, per un import de 1.337.55 euros, es tracta de la retribució del procurador que el va representar durant la primera instància del procediment de referència.

A la segona instància el va representar una procuradora diferent.

Per tant, si l'incompliment de les obligacions professionals se centra en la segona instància, no és procedent establir una indemnització per una despesa derivada de la primera.

TRENTA-QUATRÈ. Respecte de la indemnització per les quantitats que haurà de pagar per la taxació de costes de la segona instància, no podem acceptar cap de les objeccions al pagament exposades pels dos codemandats.

Pel que fa a què aquest import no s'hauria determinat perquè no s'ha presentat la taxació de costes de la segona instància, és procedent fer les següents consideracions.

S'ha demostrat quin és l'import de les costes de la primera instància (21.727,69 euros) segons el decret de 16 de maig de 2.017 que les va taxar.

També s'ha acreditat que en el procediment d'execució de títol judicial seguit pel Jutjat número 4 de Blanes, el capital pel qual s'ha despatxat l'execució és de 29.810,15, suma de l'import de les taxacions de les dues instàncies.

Si els codemandats tenien algun dubte sobre aquesta circumstància, podrien haver sol·licitat que s'aportés el decret de taxació de les costes de la segona instancia del procediment anterior. No ho han fet.

Respecte de l'afirmació que no és procedent la indemnització pels interessos de la taxació perquè no s'haurien determinat, els apel·lats no tenen en compte que el títol judicial especifica clarament quin és l'import pel qual es despatxa l'execució, tant en concepte de capital com d'interessos.

A partir d'aquí el perjudici econòmic que implica l'execució pel Sr. Gerardo, és evident que inclou tant una partida com l'altra.

TRENTA-CINQUÈ.Sobre la base del que acabem de dir, és procedent condemnar de forma solidària als demandats al pagament de 8.082,46 euros per l'import a què puja la taxació de costes de la segona instància del procediment anterior.

Pel que fa als interessos sobre aquesta quantitat, els valorarem en un trenta per cent, d'acord amb el límit que preveu l' article 575.1 de la LEC.

És a dir, 2.424,73 euros.

Per tot això, la quantitat que condemnem a pagar als demandats de manera solidària, puja a 10.507,20 euros.

Costes.

TRENTA-SISÈ.De conformitat amb l' article 398.2 de la LEC no imposem les costes de la segona instància.

TRENTA-SETÈ. D'acord amb l' article 394.2 de la mateixa llei processal , no imposem tampoc les de la primera instància.

Fallo

PRIMER.Estimem en part el recurs d'apel·lació presentat en nom de Gerardo contra la sentencia de primera instància i la revoquem en el sentit que el Sr. Hipolito i CASER SEGUROS SA, de manera solidària, hauran d'indemnitzar al Sr. Gerardo en la quantitat de 10.507,20 euros.

Respecte del primer, aquesta quantitat meritarà l'interès legal dels diners des de la data de la presentació de la demanda, incrementant-se en dos punts des de la d'aquesta resolució.

Per l'asseguradora condemnada, aquesta quantitat meritarà l'interès legal anual dels diners incrementat en un cinquanta per cent, des del 15 de setembre de 2.020 (reclamació extrajudicial) fins dos anys després.

Passats aquests dos anys, l'interès de demora serà del vint per cent anual.

SEGON.No imposem les costes de la segona instància.

TERCER.No imposem, tampoc, les costes de la primera instància.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació, d'acord amb allò que estableix l' article 477.2.3º de la LEC si s'acredita el seu interès cassacional, i per infracció processal, de conformitat al que disposa la seva disposició final setzena.

Serà competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurà d'interposar davant d'aquesta Secció de l'Audiència en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurà de fer el pagament del dipòsit preceptiu, si escau.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i, una vegada ferma, retorneu les actuacions originals al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d'on procedeix.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels Il·lms. Srs. Magistrats indicats, els quals, a continuació, signen.

Podeu consultar l'estat del vostre expedient a l'àrea privada de seujudicial.gencat.cat.

Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i es tractaran amb la màxima diligència.

Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials i que el tractament que se'n pugui fer queda sotmès a la legalitat vigent.

Les parts han de tractar les dades personals que coneguin a través del procés de conformitat amb la normativa general de protecció de dades. Aquesta obligació incumbeix als professionals que representen i assisteixen les parts, així com a qualsevol altra persona que intervingui en el procediment.

L'ús il·legítim de les dades pot donar lloc a les responsabilitats establertes legalment.

Amb relació al tractament de les dades amb finalitat jurisdiccional, els drets d'informació, accés, rectificació, supressió, oposició i limitació s'han de tramitar conforme a les normes que siguin aplicables en el procés en què s'obtinguin les dades. Aquests drets s'han d'exercir a l'òrgan o oficina judicial en què es tramita el procediment i n'ha de resoldre la petició qui en tingui la competència atribuïda en la normativa orgànica i processal.

Tot això de conformitat amb el Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, la Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals i el capítol I bis del títol III del llibre III de la Llei orgànica 6/1985, de l'1 de juliol, del poder judicial.