Sentencia Civil Nº 228/2007, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 231/2007 de 02 de Julio de 2007

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 231/2007

Divorci contenciós ( art.770-773 Lec ) núm. 898/2005

Jutjat Primera Instància 1 Lleida (ant.CI-7)

SENTÈNCIA núm. 228/2007

PRESIDENT

En ALBERT GUILANYA I FOIX

MAGISTRATS:

En ALBERT MONTELL GARCIA

En ANTONI VAQUER ALOY (suplent)

Lleida, dos de juliol de dos mil set

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de divorci contenciós ( art.770-773 lec ) número 898/2005, del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida (ant.CI-7), en virtut del recurs interposat pel demandant Bartolomé , representat pel procurador JOSÉ LUIS RODRIGO GIL i assistit per la lletrada Isabel Barbé Illa, i del interposat per la demandandada, Rosa , representada per la procuradora NATALIA PUIGDEMASA DOMENECH i assistida pel lletrat ENRIC RODES CABAU contra sentència de data vint-i-set d'octubre de dos mil sis dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 231/2007. Ambdues parts es van oposar, respectivament, als recursos plantejats de contrari.. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT MONTELL GARCIA.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vint-i-set d'octubre de dos mil sis, és la següent: "FALLO.- Que ESTIMANDO como ESTIMO parcialmente la demanda formulada por el Procurador de los Tribunales D. José Luis Rodrigo Gil, en nombre yu representación de D. Bartolomé contra Dña. Rosa , debo DECLARAR Y DECLARO disuelto el matrimonio contraído por los mismos en Lleida el día 28 de mayo de 1972, así como el régimen económico matrimonial; y debo ACORDAR y ACUERDO las siguientes medidas:

- La atribución al esposo del domicilio conyugal sito en la C/ DIRECCION000 nº NUM000 , piso NUM001 a) de esta ciudad.

- Que el esposo abone a la Sra. Rosa en concepto de alquiler la cantidad mensual de 340,00 euros que serán objeto de actualización el día uno de enero de cada año de acuerdo con el incremento que experimente el índice de precios al consumo que publique el Instituto Nacional de Estadísitca, o alternativamente que le ceda el uso de una vivienda de su propiedad.

Que ESITMANDO como ESTIMO parcialmente la demanda reconvencional interpuesta por la Procuradora de los Tribunales Dña. Natalia Puigdemasa Doménech, en nombre y representación de Dña. Rosa , contra D. Bartolomé , le debgo CONDENAR y CONDENO a:

- Que abone a la Sra. Rosa la cantidad de 36.000 euros en concepto de indemnización compensatoria.

- Que abone a la Sra. Rosa la cantidad mensual de 470 euros en concepto de pensión compensatoria, la cual será objeto de actualización el día uno de enero de cada año de acuerdo con el incremento que experimente el índice de precios al consumo que publique el Instituo Nacional de Estadística.

Todo ello sin expresa imposición en cuanto a las costas causadas. [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, Bartolomé y Rosa van interposar sengles recursos d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 22 de juny de 2007 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.- Contra la sentència de divorci dictada en primera instància, interposen recurs d'apel·lació totes dues parts litigants, per la qual cosa els examinarem per separat, començant pel recurs de la demandada en atenció a un simple criteri de coherència expositiva. Demana, en primer lloc, que li sigui atribuït l'ús del domicili conjugal. La Sra. Jutge d'instància l'atribueix al Sr. Bartolomé en atenció a que es tracta d'un pis que s'ha construït en un solar de la seva propietat per via hereditària, on també va reinvertir el capital obtingut amb la venda de dos altres immobles que també eren de procedència familiar. També té en compte que la mare del Sr. Bartolomé , d'avançada edat, viu en un habitatge de lloguer que el mes d'abril havia de deixar a disposició de l'arrendador, per la qual cosa aniria a viure amb el seu fill. Finalment, també valora per atribuir el seu ús al Sr. Bartolomé el fet que la Sra. Rosa no ha acreditat haver participat en sufragar els costos de la seva construcció i que la seva situació, econòmicament desafavorida, serà valorada a efectes de la fixació de la pensió compensatòria i la compensació de l' art. 41 del CF . Tampoc es pot amagar que per a resoldre d'aquesta forma ha influït la decisió d'acollir la pretensió del Sr. Bartolomé de pagar a la Sra. Rosa 340 € al mes pel lloguer d'un habitatge o, a elecció seva, la cessió de l'ús d'un habitatge que el Sr. Bartolomé es compromet a adquirir amb aquesta finalitat. Aquest darrer, per la seva banda, al·lega que tan ell com la seva mare es troben en situació més desfavorida, atesa l'avançada edat de la segona, i que ell mateix té actualment 62 anys, ha estat jubilat anticipadament de la seva feina i arran d'un despreniment de retina ha perdut la visió de l'ull dret. Es important remarcar que l'oferiment que el Sr. Bartolomé realitza d'adquirir un habitatge per cedir el seu ús a la Sra. Rosa ho és de forma condicionada a que no es reconegui el dret a la compensació de l' art. 41 del CF i a que es concedeixi una pensió compensatòria de 260 € al mes fins l'any 2010, moment en el qual veurà reduïda la complementació que el seu antic empleador (Fábricas de Cerveza y Maltas SA), realitza de la seva pensió per jubilació anticipada, que d'un total de 2.500 € passarà a la quantitat de 2.040 € al mes. Justifica aquest oferiment per la càrrega financera que li representarà adquirir un nou habitatge atès que haurà de fer-ho mitjançant préstec hipotecari, que necessariament tindrà unes quotes molt altes atesa la seva edat i els seus ingressos.

SEGON.- La possibilitat que l'ús del domicili familiar sigui substituït per una determinada quantitat de diners finalísticament destinats a pagar un lloguer per a l'altre cònjuge o per la cessió d'ús d'un altre habitatge que un dels cònjuges es compromet a adquirir en el futur, són alternatives que no estan previstes en la llei. Per això només poden ser aplicades en cas que, en funció de les facultats dispositives dels litigants, sigui una solució mútuament acceptada per les parts. En cas que no sigui així, allò que escau és l'estricta aplicació de les previsions legals, per la qual cosa ara ens haurem d'atenir al contingut de l' art. 83 del CF al existir controvèrsia entre els litigants, atès que tots dos reclamen com a pretensió principal que els sigui atribuït l'ús del que ha estat darrer domicili familiar. També cal afegir que no pot ser resolta aquesta qüestió tenint en compte propostes sotmeses a condició, tal i com planteja el Sr. Bartolomé , atès que ni té encaix legal ni tampoc l'atribució del domicili té cap mena de relació amb cap dels altres efectes patrimonials de la ruptura conjugal, com la pensió compensatòria o la compensació econòmica de l' art. 41 del CF . Una altra cosa és que obeeixi a meres ofertes o propostes efectuades en un marc de negociacions prèvies a la solució d'un conflicte i en atenció a les facultats de lliure disposició de les parts, supòsit en el qual, si s'arribés a produir un acord sobre aquestes qüestions, res caldria objectar. No sent aquest el cas, l'atribució de l'ús del domicili conjugal s'ha d'efectuar d'acord amb el mandat de l' art. 83. 2 b) del CF . Aquest precepte estableix que, si no hi ha fills, l'ús de l'habitatge familiar s'ha d'atribuir al cònjuge que en tingui més necessitat, atribució que és de caràcter temporal mentre duri la situació de necessitat. Evidentment, és totalment equiparable al supòsit d'absència de fills el cas en què havent-ne, han assolit ja la seva independència econòmica, com succeeix aquí. Atès el contingut d'aquest precepte, per a resoldre a quin dels cònjuges cal atribuir-lo no és determinant el criteri de la propietat de l'habitatge, tal i com sembla que ha estat el criteri seguit a la sentència d'instància, ni tampoc a que aquesta propietat provingui d'una successió hereditària o d'una compravenda, com també s'han encarregat d'accentuar els litigants segons els ha convingut. El criteri definitiu per a resoldre aquesta qüestió és el de la necessitat ("Si no hi ha fills se n'atribueix l'ús al cònjuge que en tingui més necessitat" diu de forma imperativa l' art. 83. 2. b. del CF ). Aquest requisit és el que concorre en la Sra. Rosa , atès que actualment té cinquanta-sis anys i durant tot el temps que ha durat el matrimoni, trenta-tres anys, no ha realitzat cap activitat laboral per compte aliè. Tampoc consta que disposi de cap mena de titulació professional i a l'any 1996 va ser diagnosticada i intervinguda quirúrgicament d'un càncer de mama arran del qual li han quedat seqüeles consistents en una dificultat en el moviment del braç dret i pèrdua de força, que segons informe de l'oncòleg doctor Luis Pedro , li impedeix realitzar una activitat laboral normal. Es evident, doncs, que les seves perspectives d'incorporar-se al món laboral són realment escasses, tant per edat com per qualificació professional i manca d'experiència, per la qual cosa és evident que tindrà una important dificultat per poder gaudir d'un ingressos regulars i suficients i, per tant, d'accedir a un habitatge encara que sigui de lloguer. Escau, doncs, atribuir-lo a la Sra. Rosa i pel termini de deu anys, tal i com ella mateixa demana, sense perjudici de la seva pròrroga si es manté la situació de necessitat. No cal dir que caldrà deixar sense efecte el pronunciament relatiu al pagament a càrrec del Sr. Bartolomé de 340 € mensuals en concepte de lloguer i l'alternatiu de cessió d'ús d'un habitatge de la seva propietat.

TERCER.- Es objecte també d'impugnació la compensació econòmica de l' art. 41 del CF que ha estat reconeguda per a la Sra. Rosa en la quantitat de 36.000 €. El Sr. Bartolomé al·lega que no sigui concedida cap quantitat atès el seu patrimoni i ingressos, mentre que la Sra. Rosa vol que sigui establert en la quantitat de 124.000 € o, alternativament, en quantitat no inferior a 42.000 €, atesos els respectius patrimonis dels litigants. Alhora de determinar si procedeix la compensació econòmica, qüestió que com s'ha dit discuteix el Sr.

Bartolomé , convé recordar la seva finalitat, sobre la qual diu la STSJC de 26-3-03, amb esment de les de 31-10-98, 1-7-02, 21-10-02, 10-2-03 i 10-3-03 , que: "la compensació econòmica per raó de treball neix per a equilibrar en el possible les desigualtats que es puguin generar durant una convivència estable quan un dels convivents es dedica a la cura de la llar i dels fills o ajuda en el negoci percebent en tal cas una remuneració insuficient, mentre que l'altre dirigeix i administra el negoci amb l'estalvi -de tot tipus- afegit que suposa la dedicació a la llar; que aquesta compensació per raó de treball intenta impedir o limitar que en cessar aquella convivència, qui ha ajudat i propiciat el manteniment i el desenvolupament del negoci quedi sense la capitalització dels esforços mentre que l'altre retingui l'actiu patrimonial íntegre; es tracta d'aconseguir un equilibri patrimonial just mesurat a l'hora de la crisi de convivència però amb la vista posada en la necessitat de retribuir un treball i un esforç colateral però convergent no remunerat o remunerat fins llavors insuficientment". Per això mateix, en el supòsit que ens ocupa no pot haver cap mena de dubte que la Sra. Rosa té dret a percebre-la, atès que durant els trenta-tres anys que ha durat el matrimoni s'ha dedicat de manera exclusiva a la cura dels dos fills dels litigants i de la llar, sense haver realitzat mai cap activitat retribuïda. Per la seva part, el Sr. Bartolomé , durant aquest període de temps ha treballat com adjunt cap d'equip a "Fábricas de Cerveza y Malta SA", amb un salari brut mensual de 2.924,93 € en setze pagues anuals. Aquestes circumstàncies fan, per sí soles, que es generi el dret a percebre la compensació, tal i com assenyala la STSJC de 27-10-05 , quan diu que: "De la sentència de 27 d'abril de 2000, ja se'n desprenia en termes generals, que sempre que un cònjuge treballi sense retribució (ja per a la llar, ja pel negoci familiar, ja en ambdós llocs, donat que l'article 41 utilitza la conjunció o, i per tant no exigeix una duplicitat de tasques: en la llar i en el negoci) es generarà un enriquiment en favor de l'altre. La sentència de 21 d'octubre de 2002, afegia que només pel fet de la renuncia d'un dels cònjuges a treballar fora de casa, l'altre ja en resulta enriquit, ja que es pot dedicar en exclusiva a incrementar el seu patrimoni, amb la tranquil·litat i llibertat que gaudeix en saber que la casa, i, en el seu cas, els fills estan atesos pel seu cònjuge que es dedica a aquestes tasques, aquesta resolució feia expressa condemna a l'exigència de tasques especialment greujoses per part del cònjuge creditor de la compensació, ja que, en cap cas es valora si l'altre cònjuge per tal d'incrementar el patrimoni s'ha vist obligat a desenvolupar treballs feixucs o penosos".

QUART.- Envers la procedència d'aquesta compensació econòmica aclareix la STSJC de 27-2-06 que: "aquesta Sala ha vingut situant el requisit de l'enriquiment injust en la pròpia causa de la desigualtat patrimonial, entenent que sempre que es doni un augment patrimonial d'un dels cònjuges del que l'altre cònjuge no hi participi per mor de la seva dedicació exclusiva a la llar i a cura dels fills o de la seva participació laboral en el negoci de l'altre cònjuge sense retribució o amb retribució insuficient, aquesta desigualtat precisament genera un enriquiment injust... O, en paraules de la sentència recent del Tribunal Suprem de data 12 de setembre de 2005, l'enriquiment injust es dóna quan s'ha produït la pèrdua d'oportunitat en el cònjuge que ha optat per la dedicació a la llar o per la situació laboral defectiva; pèrdua d'oportunitat que seria el factor suport que vindria d'alguna manera a substituir al concepte d'empitjorament que ha de qualificar el desequilibri". Aquesta situació de desequilibri resulta aquí clara quan la Sra. Rosa s'ha dedicat a la cura de la llar i dels fills del matrimoni durant els trenta-tres anys que va durar el matrimoni, temps durant el qual no va poder engrandir el seu cabal privatiu. En canvi, durant aquest mateix període, el Sr. Bartolomé , al poder-se dedicar íntegrament i en exclusiva a treballar per compte aliè, ha pogut ampliar el seu patrimoni, doncs per bé que tingui un origen familiar, en part per donació i en part a títol successori, el cert és que l'ha pogut ampliar, doncs va adquirir per compra als seus dos germans les dues terceres parts del cabal hereditari familiar que els pertocava. A efectes de la seva valoració només disposem de les dades del Cadastre i, així, consta que el valor cadastral de l'habitatge familiar en la revisió de 2006 és de 146.048,70 €, i que les tres places d'aparcament estan valorades en 85.678 €, la qual cosa fa un patrimoni immobiliari de 231.173 €. Pel que fa al seu patrimoni mobiliari, només s'ha pogut determinar que posseïa 6.522 € en accions de telefònica i que durant l'any 2004 va realitzar operacions en borsa per valor de 47.136 €, que segons el Sr. Bartolomé es tracta d'un capital que anava circulant d'uns valors a uns altres. Pel que fa als 71.199 € percebuts de MAPFRE VIDA durant 2003 i 2004, es tracta en realitat del complement de la pensió de jubilació anticipada provisionada per l'empresa per la qual va treballar. Per tant, és evident que es produeix l'anomenada pèrdua d'oportunitat pel que fa a la Sra. Rosa , que desemboca en un injust desequilibri patrimonial en contra seu.

CINQUÈ.- Una qüestió diferent és el problema de la quantificació de la compensació econòmica. Sobre aquest particular ha assenyalat la ja paradigmàtica STSJC de 27-4-00 que la compensació econòmica de l' art. 41 del CF no pot quantificar-se aplicant un sou diferit fixat segons el preu del mercat laboral ni tampoc assenyalant una participació en el patrimoni del cònjuge afavorit, doncs com recorda la sentència de 27-2-06: "Ya en nuestra primera sentencia de 27 de abril de 2000 mostramos la dificultad de elegir un criterio fijo en la materia de cuantificación de la compensación económica. En dicha sentencia rechazamos explícitamente el señalar una regla de participación en el patrimonio del cónyuge favorecido. Nos parecía -y nos sigue pareciendo- que tal criterio pugna abiertamente con el régimen de separación de bienes que rige en Cataluña, aún reconociendo que nos hallamos ante un elemento corrector del mismo. Se decía en la sentencia que establecer una cuota o porcentaje a atribuir al cónyuge menos favorecido en el momento de la crisis matrimonial significaría desnaturalizar la esencia de aquel régimen económico conyugal y asemejarlo al régimen de participación, régimen expresa y precisamente rechazado por el Parlamento catalán. Descartamos igualmente el criterio de acudir a las reglas del mercado laboral (salario diferido, subsidio de paro, sueldo medio de una empleada del hogar, etc.). Nos parecía entonces -y sigue pareciéndonos ahora- que tales módulos han de resultar completamente insatisfactorios cuando se trata de cubrir una desigualdad económica que se ha generado por la dedicación exclusiva al hogar de uno de los cónyuges y que equiparar esa dedicación, aunque sólo sea a efectos económicos, con el sueldo de empleada de hogar o con un salario profesional es mezclar términos incomparables. Concluíamos con estas palabras: «Entendemos que el restablecimiento del equilibrio patrimonial debe quedar al arbitrio del Juez o Tribunal al tenor de las pruebas practicadas en los autos, huyendo, pues, de fórmulas generalistas que, si aceptables en el marco académico, sólo servirían para encorsetar soluciones. Y, claro es, siempre respetando el mandato legal contenido, en este caso, en el párrafo segundo del art. 23 de la repetida Llei de 1993 que se ha dejado transcrito, esto es, atendiendo a la incidencia familiar de la actividad del cónyuge que la reclama, la cuantía de la desigualdad patrimonial producida y otras circunstancias del caso». Y así ha de ser, forzosamente. El Tribunal deberá atender caso por caso -será difícil encontrar dos iguales- a la compensación. Deberá analizar las circunstancias personales y profesionales de los cónyuges o de los miembros de la pareja, el espacio de dedicación de uno de ellos a los trabajos no retribuidos o, lo que es lo mismo, al grado de pérdida de la oportunidad económica y, sobretodo, al monto de la desigualdad patrimonial mediante la comparación de las dos masas y la situación restante al momento de la ruptura convivencial". Si tenim en compte aquesta doctrina, la quantitat establerta en sentència, resulta quantitativament excessiva, atès que, seguint el mateix raonament de la sentència apel·lada, a la Sra. Rosa no li consta cap patrimoni, mentre que el del Sr. Bartolomé està integrat per un capital immobiliari de 231.173 €, i un altre de mobiliari de 6.522 €, per una banda, i de 47.136 € en operacions borsàries efectuades durant 2003 i 2004, i que la Sra. Rosa admet que li pot haver originat uns guanys de 15.000 €. Això fa un total de 252.000 €. En canvi, la Sra. Fátima no ha tingut mai un treball retribuït, i no el té ara, al haver-se dedicat a l'habitatge familiar i a la cura dels fills del matrimoni, tot això durant els trenta-tres anys que ha durat aquest. Per tant, i en atenció a tot el que s'acaba d'exposar, considerem que la quantitat que correspon establir és de 18.000 €, suma que haurà de ser tinguda en compte alhora de valorar l'import de la pensió compensatòria, com més endavant es veurà, al exigir-ho l' art. 84.2.d) del CF .

SISÈ.- La darrera qüestió que planteja el recurs del Sr. Bartolomé es refereix a la pensió compensatòria de l' art. 84 del CF , que ha estat fixada en 470 € al mes, i que considera que ha de ser limitada temporalment fins al gener de 2010, que és quan els seus ingressos es veuran reduïts dels actuals 2.500 € al mes a la quantitat de 2.040 €. També demana que sigui reduïda a la quantitat de 260 €. No podem estar d'acord amb aquest motiu de recurs atès que encara que l' art. 86.1 d) del CF permeti establir una limitació temporal en la percepció de la pensió compensatòria, no és obligatori establir-la en tot cas. Així, ja diuen les SSTSJC de 2-3-02 i 21-6-04 que: "La doctrina de esta Sala admite la fijación de un límite temporal en la prestación de la pensión compensatoria, cuando puedan determinarse al momento todas las circunstancias que se relacionan en el art. 84; lo que ocurre es que esta misma doctrina admite también que no se fije tal plazo en el caso contrario, esto es, cuando, dadas las circunstancias de necesidad, no pueda determinarse la duración de ésta, quedando entonces al devenir de posteriores modificaciones de la situación personal y económica de la persona favorecida". I afegeix la STSJC de 27-10-05 que: "Certament, aquest Tribunal ha considerat que la declaració del precepte que ara s'estudia, a la lletra: «el dret a la pensió compensatòria s'extingeix, d) pel transcurs del termini pel qual es va establir», no suposa la fixació obligatòria i «a priori» d'un límit temporal a la pensió equilibradora del nivell de vida d'ambdós cònjuges una vegada trencat el vincle matrimonial. Sinó que, aquesta determinació de la durada de la pensió compensatòria, ad limine, o sigui en el moment de fixar el seu import, dependrà de les circumstàncies del cas concret, ja que: a) de ben segur, es poden presentar supòsits en què sigui aconsellable fixar una limitació de la durada de la pensió en el moment del seu naixement (casos en què el vincle conjugal ha sigut de curta durada, cònjuges joves que estan en posició d'entrar novament en el mercat laboral, poca importància del desequilibri econòmic, etc.), b) però també és plenament possible i de fet freqüent, que en matrimonis de llarga durada (com el que tractem de quasi quaranta anys de convivència) en què per virtut de circumstàncies socials, de pactes expressos o tàcits entre els cònjuges, un d'ells hagi tingut exclusivament cura dels fills, de la llar i de l'altre cònjuge, i sigui gairebé impossible que pugui reingressar o entrar per primera vegada en el mercat laboral per tal d'atendre a la seva subsistència, no és possible fixar «a priori» un termini a la duració de la pensió compensatòria, ja que aquest fet podria comportar deixar en el futur un dels cònjuges en un estat d'extrema pobresa, situació que sense dubtes no cerca la norma. Per tant, és doctrina assumida per aquesta Sala: que en els casos en què no és possible o és summament complexa endevinar si en el futur el cònjuge que requereix la pensió de l' article 84 del CF assolirà una millora de la seva situació econòmica i es valdrà per si sol per atendre les seves necessitats, els òrgans judicials fugiran de la fixació ad limine d'un límit temporal a l'avandita pensió compensatòria". Atesa aquesta doctrina, no és possible ara establir una limitació temporal a la seva percepció atesa la dificultat que suposa copsar si realment podrà arribar a desaparèixer la situació de necessitat reequilibradora que la justifica, doncs la Sra. Rosa té actualment cinquanta-sis anys d'edat, pateix dificultats de moviment i força al braç dret, no té cap experiència laboral i només disposa d'una preparació professional mitjana- baixa, per la qual cosa és difícil que pugui accedir al mercat de treball en condicions d'assolir uns ingressos que li permetin mantenir un status social semblant al que gaudia constant matrimoni. Cal afegir, a més, que durant els trenta-tres anys de matrimoni s'ha dedicat a la llar, als fills i al marit.

SETÈ.- Pel que fa a l'import de la pensió compensatòria, el Sr. Bartolomé pretén la seva reducció de 470 € a 260 €. Convé recordar que la pensió compensatòria té com a finalitat compensar a un dels cònjuges de la pèrdua del nivell de vida o del nivell econòmic que li causarà la ruptura matrimonial. Per això està condicionada per dos factors, per una banda el nivell de vida que gaudia el cònjuge constant matrimoni i, per tant, abans de la ruptura, i per altra, el nivell que pugui mantenir qui ha de pagar la pensió després de la ruptura matrimonial, doncs la seva concessió no pot provocar l'empitjorament de la situació econòmica del cònjuge que en resulti deutor ( art. 84.1 del CF ). Així, doncs, no té com a finalitat la d'igualar els patrimonis d'ambdós cònjuges ni tampoc obtenir una participació en els guanys de l'altre cònjuge. Pretén evitar la pèrdua de nivell de vida i que es causi una situació de precarietat econòmica precisament motivada per la ruptura. Certament que manta vegades una situació de crisi matrimonial comporta una pèrdua de disponibilitat econòmica per a tots dos cònjuges atès que necessàriament comporta un augment de les despeses familiars (s'han de mantenir dues cases en lloc d'una, es poden incrementar les despeses per desplaçaments, assistencials...), quan, en canvi, els ingressos econòmics continuen sent els mateixos. Per això, el primer paràgraf de l' art. 84 del CF disposa que un dels límits per fixar aquella pensió serà el nivell de vida que li queda a qui l'ha de pagar. Així, si ambdós cònjuges perden un mateix nivell de vida no sorgeix el dret a percebre pensió compensatòria. Només n'hi haurà si un d'ells en resulta més afectat negativament. En aquest cas la nova situació creada s'haurà de corregir aplicant els criteris previstos a l' art. 84.2 del CF , aplicant-se així un principi de solidaritat. En aquest sentit, diu la STSJC de 26-5-05 que: "Efectivament, per a lucrar pensió compensatòria no n'hi ha prou amb la producció d'un perjudici en termes absoluts; perjudici que rarament estarà absent en un cas de ruptura de parella i rarament afectarà només a un dels seus components. El legislador català no es refereix a aquesta mena de perjudici que es podria qualificar de consubstancial o inherent a qualsevol fenomen de trencament de la convivència, sinó a un perjudici necessàriament fruit d'un element comparatiu i, per tant, mai no absolut, sinó relatiu. Si els dos cònjuges han resultat afectats per la ruptura en iguals termes, lògicament res no s'han de compensar l'un a l'altre. L'esmicolament d'una economia integrada per les aportacions dels dos farà que sovintegin els casos de despeses duplicades, amb perjudici mutu obvi. L' art. 84 del C. de Família , amb la seva previsió sobre que una part ha de quedar «més» perjudicada requereix, per a la seva aplicació, la referida desigualtat de futur". Així, doncs, per determinar si existeix el dret a percebre-la caldrà examinar, primer, la situació econòmica en què queda la part més desfavorida, després, quines seran les seves necessitats per mantenir un estatus de vida semblant, i finalment, si el deutor té capacitat econòmica suficient per fer-hi front. No es pot oblidar que no té per finalitat igualar patrimonis o ingressos i, així, si les necessitats de qui la reclama ja queden cobertes, resultarà irrellevant que el cònjuge a qui se li reclami també hagi vist reduït el seu nivell de vida, o el continuï mantenint igual o, fins i tot, l'hagi pogut augmentar. Si fem aplicació d'aquesta construcció dogmàtica a la situació vital dels ara litigants ens trobem davant la manca total d'ingressos de la Sra. Rosa , i la més que previsible dificultat per accedir al mercat laboral per les circumstàncies ja esmentades anteriorment. Seguint els criteris de l' art. 84.2 del CF , ens trobem també que el matrimoni ha durat trenta-tres anys i que el Sr. Bartolomé percep uns ingressos mensuals de 2.500 € al mes. Es evident, doncs, que el matrimoni havia de gaudir d'un nivell de vida que actualment amb el divorci no pot continuar mantenint la Sra. Rosa per sí sola. Per altra banda, la pensió de jubilació que percep el Sr. Bartolomé de 2.500 € al mes es pot qualificar d'alta. Si a més, tenim en compte l'import de la compensació econòmica anteriorment indicada, i que també ha de ser tinguda en compte per fixar l'import de la pensió compensatòria, considerem que la quantitat establerta en la sentència apel·lada és correcta i proporcionada. Ara bé, atès que a partir de 2010 els ingressos del Sr. Bartolomé es veuran reduïts fins a 2040 € al mes, s'ha de contemplar ara ja aquesta modificació futura i certa de les circumstàncies concorrents, i que han d'abocar a una inevitable adaptació de l'import de la pensió ( art. 80.2 del CF ), que considerem s'ha de reduir, a partir de l'esmentada data, fins a la quantitat de 350 €.

VUITÈ.- No escau efectuar pronunciament pel que fa a les costes causades en aquesta alçada.

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Estimem, parcialment, els recursos d'apel·lació interposats, respectivament, per les representacions processals de Bartolomé i Rosa , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida, en procediment de judici de divorci núm. 898/05 , que revoquem, parcialment, en el sentit que fixem en 18.000 € la compensació econòmica que el Sr. Bartolomé haurà d'abonar a la Sra. Rosa ; atribuïm l'ús del domicili familiar a la Sra. Rosa per un període de deu anys prorrogables en cas que persisteixi la seva situació de necessitat, tot deixant sense efecte el pronunciament relatiu al pagament de 340 € mensuals en concepte de lloguer; i establim que a partir de 2010, la pensió compensatòria de 470 € serà només de 350 € pels motius indicats en aquesta resolució. Confirmem la resta dels pronunciaments de la sentència apel·lada. No escau efectuar condemna pel que fa a les costes causades en aquesta alçada.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, la pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.