Sentencia Civil Nº 240/20...io de 2008

Última revisión
04/07/2008

Sentencia Civil Nº 240/2008, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 88/2008 de 04 de Julio de 2008

nuevo

GPT Iberley IA

Copiloto jurídico


Relacionados:

Tiempo de lectura: 8 min

Orden: Civil

Fecha: 04 de Julio de 2008

Tribunal: AP - Lleida

Ponente: GUILAÑA FOIX, ALBERTO

Nº de sentencia: 240/2008

Núm. Cendoj: 25120370022008100216


Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE LLEIDA

Secció segona

Rotlle núm. 88/2008

Liquidació règimen econòmic matrimonial núm. 3/2005

Jutjat Primera Instància 1 La Seu d'Urgell

SENTÈNCIA núm. 240/2008

President/a:

SR. ALBERT GUILANYA FOIX

Magistrats/ades :

SR. ALBERT MONTELL GARCIA

SR. ANTONI VAQUER ALOY (SUPLENT)

Lleida, quatre de juliol de dos mil vuit

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau

d'apel·lació, les actuacions de liquidació règimen econòmic matrimonial número 3/2005, del Jutjat Primera Instància 1 La Seu

d'Urgell, en virtut del recurs interposat per la part actora, Cornelio , representat/da pel procurador/a MARIA

TERESA SABATE AIGÈ i assistit/da pel/per la lletrat/da CARMEN ARMENTA FUSTE contra sentència de data dinou de juliol de

dos mil set dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 88/2008. La part demandada Aurora , representat/da pel/per la procurador/a MªANTONIA VILA PUYOL i assistit/da pel/per la lletrat/da M. CARMEN RUIZ

GONZALEZ s'oposa a l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el magistrat Sr. ALBERT GUILANYA FOIX.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data dinou de juliol de dos mil set, és la següent: "FALLO

Que debo ESTIMAR y ESTIMO PARCIALMENTE la demanda interpuesta por D. Cornelio representado por la Procuradora de los Tribunales Dª. MARÍA TERESA HUERTA CARDEÑES y asistido por la Letrada Sra. Armenta, contra Aurora , representada por el Procurador de los Tribunales D. GABRIEL TORRAS BAGAN y asistida por la Letrada Sra. Ruiz; y en consecuencia declaro que en el activo patrimonial del inventario, a los efectos de resolver la controversia planteada para la liquidación del régimen económico matrimonial de los litigantes, está comprendido por el siguiente bien inmueble:

Finca conocida con el nombre de Leira Bella, de cuarenta y cinco cuartillos y cuarto (1.086 m2), linda al Norte con camino público, al Sur (ilegible), al Este Carmen Fuentes y al Oeste (ilegible). Datos estos que constan en el documento privado de compraventa de dicha finca calendado en fecha 3 de septiembre de 1975, puesto que dicha finca no se halla inscrita en el Registro de la Propiedad de Lalín.

Dicha finca se entiende valorada, según informe pericial ad hoc, en la cantidad de 19.548 euros.

No procede hacer expresa imposición de costas.

SEGON. Contra l'anterior sentència, la representació processal de Cornelio va/n interposar recurs d'apel· lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 2 de juliol de 2008 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. Recorre la part demandant contra la sentència de primera instància per considerar que hi ha un error de valoració de la prova, atès que, segons l'apel·lant, ha quedat acreditat que la mare de la demandada els va fer una donació verbal del terreny on està construïda la casa i que aquesta va ser pagada en part per l'apel·lant. El jutge no ha pres en consideració que consten factures amb l'adquisició de maons, i sí per contra, les manifestacions contradictòries de la demandada i dels testimonis proposats per aquella, que a més de ser amics de la demandada, són poc concrets amb els pagaments fets i les dates. En definitiva demana que es revoqui la sentència en el sentit d'incloure també en l'inventari la finca i la casa de Casas Novas. La part demandada apel·lada s'oposa al recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància.

SEGON. Cal recordar, atès que el primer motiu de recurs que es fa valer és l'error en la valoració de la prova que, com molt bé fa avinent l'apel·lada en el seu escrit d'oposició al recurs d'apel·lació, aquesta Sala te reiteradament assenyalat que l'existència d'un error en la valoració de la prova com a motiu d'apel·lació només pot ser apreciat quan les conclusions obtingudes pel Jutjador de primera instància al valorar la prova practicada puguin arribar a ser il·lògiques, irracionals, absurdes o contràries a la raó, o quan hagi deixat de considerar com a prova objectiva alguna que la contradigui, però sense que aquest motiu d'apel·lació pugui servir per intentar substituir el criteri objectiu del Jutjador pel subjectiu i propi de l'apel·lant. Resulta evident que la valoració feta pel Jutge a quo és correcta i s'ajusta a la prova practicada, descansant no només en la testifical (prou evident en quan al seu resultat) sinó també en la documental i en els nombrosos indicis de que es corresponen ambdós amb la realitat.

Resulta a més que ja queda prou clar en la sentència de primera instància, que no existeixen les donacions verbals de bens immobles, atès que aquelles per ser vàlides i produir l'efecte translatiu del domini, necessiten escriptura pública com forma ad solemnitatem, de manera que es trenca la regla general de la llibertat de forma, passant a tenir aquella escriptura efectes constitutius, i requerim a més de l'acceptació. Sent aquesta afirmació tant clara i contundent, resulta més que evident que la finca no va fer trànsit al patrimoni de la demandada, sinó un cop el matrimoni estava ja dissol, i per tant el raonament del jutge a quo, resulta en aquest sentit, impecable e inatacable, i no s'ha donat cap raó al recurs perquè no ho haguem d'entendre així.

TERCER. Pel que fa a la casa que hi ha construïda sobre el terreny, la part apel·lant es limita a fer una sèrie de manifestacions al voltant de la valoració que de la prova ha fet el jutge a quo, quan en realitat no es tracta d'un problema de valoració sinó més aviat de càrrega de prova. Així resulta que la part demandada ha acreditat sense cap mena de dubte, que la finca és un bé privatiu de la seva propietat, des de l'atorgament de l'escriptura pública, essent que fins aleshores ho havia estat de la mare de la demandada. Si aquell sosté que és ell qui va pagar en tot o en part la construcció, que sobre aquell solar es va fer, és a ell a qui correspon acreditar-ho i no limitar-se a posar en dubte les manifestacions de la demandada i dels testimonis, atès que amb això l'únic que aconsegueix és posar de manifest una situació de prova contradictòria que a l'únic que ha de perjudicar és a qui té la càrrega de provar. Ja recordar el jutge a quo, que en matèria de dret d'accessió, regeix la presumpció iuris tantum de que les obres estan fetes pel propietari i a la seva costa. Com recorda també, el TS, en la seva Sentència de data 16 de març de 1993, l' article 359 del Codi civil , consagra el caràcter expansiu del domini com a regla general i dóna lloc a una presumpció iuris tantum favorable al propietari del terra. S'afegeix en la Sentència de data 1 de febrer de 2000 que "... la presunción iuris tantum opera de manera que la atribución de lo edificado al propietarios tiene lugar a salvo de prueba en contrario, por lo que el onus probandi en virtud de dicha regla especial probatoria, corresponde al que pretende la titularidad de lo construido." . Per tant resulta del tot insuficient per alterar la càrrega de la prova, el posar en dubte les testificals o les manifestacions de la contrapart i el que escau és provar de forma directa i positiva allò que s'afirma, essent que en aquest concret extrem l'únic que s'acredita és la factura d'uns maons, que resulta pel jutge de primera instància, insuficient per trencar aquella presumpció, conclusió que la Sala ha de ratificar.

QUART. Atès el que disposa l' article 394 de la LEC les costes s'han d'imposar a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Sabate contra la sentència de data 19 de juliol de 2007 que CONFIRMEM en tots els seus extrems i amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.

Fórmate con Colex en esta materia. Ver libros relacionados.