Sentencia Civil Nº 240/2013, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 295/2013 de 27 de Junio de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 295/2013

Modif.mesures amb relació fills (contencios) núm. 1693/2011

Jutjat Primera Instància 7 Lleida

SENTÈNCIA núm. 240/2013

President/a:

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYÀ I FOIX

Magistrats/ades jutges/esses:

IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA

IL·LMA. SRA. MARIA DEL CARMEN BERNAT ALVAREZ

Lleida, vint-i-set de juny de dos mil tretze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de Modificiació de mesures amb relació fills (contencios) número 1693/2011, del Jutjat de Primera Instància 7 de Lleida, en virtut del recurs interposat per la part demandada Eulalia , representada pel procurador IGNACIO BARTRET GUTIERREZ i assistida pel lletrat MANEL NOGUERO PUYOL contra Sentència de data dotze de març de dos mil tretze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 295/2013. La part actora Higinio , representat per la procuradora ASTRID NOTARIO RUIZ i assisti pel lletrat PABLO SIMARRO DORADO s'oposa a l'apel·lació. Hi intervé el MINISTERI FISCAL que s'adhereix al recurs d'apel·lació interposat i impugna la sentència dictada en primera instància. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT MONTELL GARCIA.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data dotze de març de dos mil tretze , és la següent: '

F A L L O

QUE ESTIMANDO PARCIALMENTEla demanda de modificación de medidas de divorcio formulada por la procuradora Doña Astrid Notario Ruiz, en nombre y representación de Higinio , contra Eulalia siendo parte el Ministerio Fiscal, se modifican las medidas adoptadas en la sentencia de divorcio de fecha 6 de noviembre 2009 dictada por este juzgado, en el sentido de que la pension de alimentos a abonar por el padre para el hijo Marc se fija en 335 euros mensuales, la del hijo Eric se fija en 200 euros mensuales, y se suprime la pension de 300 euros mensuales a favor de la esposa, manteniendose el resto de pronunciamientos.

Los efectos de la modificacion se produciran a partir de la fecha de la sentencia.

Sin condena en costas. [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, la part demandada Eulalia va interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 27 de juny de 2013 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.-De les diverses qüestions plantejades amb el recurs interposat per la Sra. Eulalia , examinarem en primer lloc la relativa a l'extinció de la pensió indemnitzatòria. El conveni de divorci aprovat per sentència de 6-11-09 acordava en favor de la Sra. Eulalia una compensació econòmica per raó de treball, ex. art. 41 del CF , consistent en la quantitat de 300 € mensuals durant un màxim de vuit anys. La Sra. Jutge de primera instància efectua una interpretació del conveni regulador que li porta a concloure que encara que se l'anomeni com a compensació econòmica de l' art. 41 del CF , en realitat, el que van pactar les parts va ser una pensió compensatòria perquè: 1.- no es diu a quina quantitat total ascendeix l'import de la compensació, doncs només s'estableix un import mensual de 300 €; 2.- mentre que l' art. 41 del CF només permet el seu pagament en un termini màxim de tres anys, aquí les parts fixen un termini màxim de vuit anys: 3.- a l'establir un període de durada 'màxim', dedueix la possibilitat d'una durada inferior, que només podria estar determinada per un canvi sobrevingut de circumstàncies. Com a conseqüència, al ser una pensió compensatòria, aquesta pot ser extingida si es produeix una modificació de les circumstàncies existents en el moment del divorci, les quals considera que concorren en aquest cas per disminució dels ingressos del deutor Sr. Higinio , la qual cosa condueix a resoldre la seva extinció.

SEGON.-La interpretació exposada del conveni de divorci no pot ser compartida. La seva clàusula novena està dividida en dos paràgrafs: en el primer es fa referència a la pensió compensatòria i en el segon a la indemnització de l' art. 41 del CF . Així, pel que fa a la pensió compensatòria, es diu que: 'Ambos cónyuges declaran que el divorcio no supone empeoramiento en la situación económica creada durante el materimonio, por lo que la disolución de su matrimonio, tas la liquidación de su régimen económico matrimonial, no supondrá desequilibrio económico de clase alguna, por lo que ambos renuncian expresamente, a la pensión compensatoria establecida en el art. 84 del Codi de Família de la Llei 9/1998 de 15 de julio y del art. 97 del Código Civil )'. En aquest paràgraf queda clar a què estan fent referència les parts, no només pel 'nomen iuris' de la institució a la qual al·ludeixen (la pensió compensatòria), si no també per la referència expressa que fan als preceptes legals i normes que la regulen i, especialment, a la seva naturalesa y finalitat, de forma que pacten que cap dels cònjuges té dret a aquesta pensió perquè el divorci no els causa un empitjorament en la seva situació econòmica. Sent així, no es pot considerar que al següent paràgraf de la mateixa clàusula les parts estant pactant una veritable pensió compensatòria, quan prèviament, han acordat que cap d'ells no té dret a pensió compensatòria.

En la mateixa línia, quan al segon paràgraf de la clàusula novena regulen la compensació econòmica de l'art. 41 del CF ho fan de forma similar a com prèviament acaben de fer amb la pensió compensatòria, és a dir, fan una referència expressa al precepte legal que la regula; recullen quina és la seva finalitat; afirmen que la Sra. Eulalia té dret a percebre-la per motiu del seu treball dedicat a la família i al negoci del Sr. Higinio ; i fixen el seu import. No pot haver, doncs, cap mena de dubte que en aquest segon paràgraf les parts estan acordant en relació a la compensació econòmica per raó de treball i no en relació la pensió compensatòria, la qual ja ha estat decidida en el primer paràgraf de la mateixa clàusula. Les parts expliquen quina institució estan regulant i fixen que la Sra. Eulalia ha meritat el dret a rebre una compensació econòmica per motiu del seu treball, no per motiu del desequilibri que li causa el divorci. Així, acorden el següent: 'Sin embargo, en relación a la indemnización derivada del art. 41 Codi de Família Llei 9/98, de la Generalitat de Catalunya (compensación económica por razón de trabajo), ambos comparecientes pactan que a fin de compensar a la Sra. Eulalia por dicho concepto, al haberse dedicado en exclusiva al cuidado y atención de la famalía así como al negocio del Sr. Higinio , el mismo abonará a la Sra. Eulalia , dentro de los cinco primeros días de cada mes en la cuenta bancaria que designe a este efecto la esposa, la cantidad de 300 € mensuales durante un plazo máximo de ocho años. Asimismo, se adaptará anualmente en el mes de enero la antedicha pensión compensatoria en relación con el aumento que experimente el Índice de Precios al Consumo que establezca el Instituto Nacional de Estadística, o el organismo que lo sustituya'.

El fet que es pacti un pagament mensual d'una concreta quantitat (300 €), sense especificar l'import global de la compensació, d'acord amb el que exigiria la seva naturalesa, no impedeix que aquesta quantitat total sigui fàcilment determinable i, en tot cas, certa, en la mesura que s'estableix la seva durada temporal, en aquest cas en vuit anys. És pot fàcilment saber, així, que l'import de la compensació econòmica i del dret de crèdit de la Sra. Eulalia en contra del Sr. Higinio , és d'un total de 28.800 €. La previsió de la seva actualització anual segons IPC no obeeix més que a protegir el deute de valor dels efectes del nominalisme. Es cert que l' art. 41.2 del CF disposa que el seu pagament ha de ser efectuat en un termini màxim de tres anys, mentre que aquí les parts han establert un termini de vuit. Ara bé, el límit màxim previst per la norma no impedeix que les parts puguin pactar de mutu acord una altre termini, atès que aquesta és una matèria patrimonial plenament disponible per les parts, encara que es tracti d'un negoci de dret de família, sotmès, per tant, al principi de l'autonomia de la voluntat i a la llibertat de pactes o llibertat civil. També cal remarcar que a l'allargar el termini de pagament, no pot passar inadvertit que es tracta d'una previsió establerta, essencialment, en benefici del deutor, que veu diluït en el temps l'import total que ha de pagar.

És cert també que les parts estipulen que el termini de vuit anys és un termini 'màxim', però això no pot ser entès com la possibilitat de modificar el seu import o extingir-lo per canvi de circumstàncies, atès que això va en contra de la naturalesa de la compensació per treball, atès que al remunerar una manca de retribució o una retribució insuficient pel treball realitzat per a la llar, família i fills, i pel negoci de l'altre cònjuge, suposa el reconeixement d'un dret de crèdit que s'ha originat durant els anys que ha durat el matrimoni. L'únic que seria possible és la reducció del seu import o la seva total extinció en virtut de la realització d'un pagament anticipat, amb efectes extintius parcial o total, però no una extinció per la producció de circumstàncies sobrevingudes que afectin la capacitat econòmica del deutor. Només cal recordar al respecte la prou coneguda jurisprudència del TSJC segons la qual mentre la compensació econòmica de l' art. 41 del CF mira al passat, en canvi, la pensió compensatòria mira el futur. Aquest motiu de recurs, doncs, ha de ser estimat.

TERCER.-Pel que fa a la pensió d'aliments dels dos fills dels litigants, que va ser fixada al conveni de divorci en 300 € mensuals pel fill gran Marc, i en 500 € pel fill petit, Eric, ara la resolució de primera instància la redueix fins a 200 i 335 €, respectivament, per reducció dels ingressos del deutor. La Sra. Eulalia recórrer aquest pronunciament, a l'igual que fa el Ministeri Fiscal, qui argumenta que el Sr. Higinio ha creat una aparença d'insolvència econòmica. No es discuteix que el Sr. Higinio va estar de baixa per depressió i bronquitis crònica des de juliol de 2011 fins l'agost de 2012, període en què va percebre per la seva incapacitat temporal 820 €, amb els quals havia de pagar una quota del règim especial de la SS d'autònoms per import de 251 €. No es pot perdre de vista que el Sr. Higinio era agricultor i es dedicava a l'explotació de les finques propietat del seu pare, les de la seva mare, i altres en arrendament. El seu pare va morir el maig de 2010, designant hereva universal la seva esposa. Amb motiu de la seva malaltia, el Sr. Higinio sembla que ha deixat de treballar des de juliol de 2011, sense que hagi tornat a fer-ho malgrat estar d'alta. Les terres familiars que ell explotava, i que són propietat ara ja totes de la seva mare, sembla que estan arrendades a tercers, sent la mare del Sr. Higinio qui percep les rendes. Ara bé, no es pot amagar el fet que el Sr. Higinio conviu amb la seva mare, qui en el moment d'interposició de la demanda tenia 81 anys d'edat; que el Sr. Higinio té una finca de la seva propietat de quatre hectàrees; i que poc abans de morir el pare, es van retirar gairebé 104.000 € d'un compte corrent del Banc Popular que estava a nom del Sr. Higinio i dels seus dos pares. Per tant, malgrat que el patrimoni immobiliària rústic familiar que fins a la data de la baixa laboral havia portat el Sr. Higinio , ara pugui estar arrendat a tercers, en tot o en part, i en una durada no del tot aclarida, el cert és que es tractava d'un conjunt patrimonial del qual se n'aprofitava tota la família, amb independència de la seva titularitat formal. És a dir, malgrat que pugui figurar a nom de la mare del Sr. Higinio , i que formalment sigui ella qui percebi els seus rendiments i les subvencions vàries de les diferents administracions, el cert és que obeeix a una unitat d'explotació i a una unitat de benefici en favor del nucli familiar, que actualment ha quedat reduït al propi Sr. Higinio i a la seva mare, els quals conviuen al mateix domicili familiar. Per tant, malgrat que el Sr. Higinio hagi estat de baixa laboral durant un any, malgrat que hagi tingut retirat el permís de conduir per sancions penals per delictes contra la seguretat del tràfic, i malgrat que pugui tenir algun tipus d'addicció enòlica, no es pot considerar que la seva situació econòmica hagi canviat fins el punt de justificar una reducció de les pensions d'aliments acordades en conveni de divorci, doncs el patrimoni familiar rústic, principal font d'ingressos del Sr. Higinio i de la seva família, continua incòlume, productiu i continua sent explotat. A més, cal afegir l'existència de la imposició a termini al Banc Popular de gairebé 104.000 €, cancel·lada por abans dels traspàs del pare del Sr. Higinio , que evidentment ha de formar part del patrimoni familiar, junt amb les finques rústiques, posat el cas que ens creiem que el Sr. Higinio ignorés l'existència d'aquest compte, tot i ser-ne cotitular, i que ell no en fos propietari en tot o en part. El recurs, doncs, ha de ser estimat.

QUART-.L'estimació del recurs comporta que no escaigui efectuar condemna pel que fa a les costes de segona instància, mentre que les de primera instància han de ser imposades al demandant ( arts. 394 i 398 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Estimemel recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de Doña. Eulalia , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Lleida, en procediment de judici de modificació de mesures núm. 1693/11, que revoquemíntegrament i, en el seu lloc, desestimem la demanda interposada pel Don. Higinio , a que condemnem a pagar les costes de primera instància. No escau efectuar condemna pel que fa a les costes causades en aquesta alçada.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.