Sentencia Civil Nº 243/2013, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 186/2012 de 01 de Julio de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 186/2012

Procediment ordinari núm. 290/2010

Jutjat Mercantil 1 Lleida

SENTÈNCIA núm. 243/2013

President:

EN ALBERT GUILANYÀ I FOIX

Magistrats/ades jutges/esses:

NA ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

NA Mª CARMEN BERNAT ALVAREZ

Lleida, u de juliol de dos mil tretze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 290/2010, del Jutjat Mercantil 1 Lleida, en virtut del recurs interposat pel Bernardino , representat per la procuradora MONICA ARENAS MOR i assistit per la lletratada TERESA RAMOS IBOS contra sentència de data quinze de desembre de dos mil onze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 186/2012. Es varen oposar DESPATX MORAGUES, S.L., MORAGUES ABOGADOS ASOCIADOS, S.L.Prepresentants per la Procuradora Laia Minguella Barallat i asistists pel Lletrat JAUME PUJADES NOVELLAS . I UNIÓ ESPORTIVA LLEIDA, S.A.D., representada pel procurador L JORDI DAURA RAMON i assistida pel la lletrat ANDREU OROFINO RAMIREZ impugna l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el/la magistrat Il.ltm Sr.ALBERT GUILANYÀ I FOIX.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data quinze de desembre de dos mil onze , és la següent: ' FALLO

ESTIMO la demanda presentada por DESPATX MORAGUES S.L. y MORAGUES ABOGADOS ASOCIEADOS SLP contra UE LLEIDA SAD y D. Bernardino , y en consecuencia:

1. condeno a UNIÓ ESPORTIVA LLEIDA SAD, a abonar a las actoras DESPATX MORAGUES S.L. y MORAGUES ABOGADOS ASOCIEADOS SLP las sumas de 46.382,62 € y 19.331,01 € respectivamente.

2. declaro responsable solidario de dichas deudas a D. Bernardino , en su calidad de administrador (miembro del Consejo de Administración) de la UE LLEIDA SAD.

3. condeno a D. Bernardino , en su calidad de administrador (miembro del Consejo de Administración) de la UE LLEIDA SAD a abonar a las actoras DESPATX MORAGUES S.L. y MORAGUES ABOGADOS ASOCIEADOS SLP las sumas de 46.382,62 € y 19.331,01 € respectivamente

4. condeno a los demandados a pagar los intereses legales desde la interpelación judicial;

5. todo ello con más la expresa imposición a la parte demandada Bernardino de las costas procesales causadas en el curso de este procedimiento. .- [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, Bernardino va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.La part codemandada Sr Bernardino , recorre contra la sentència de primera instància i ho fa al·legant error en la valoració de la prova tant pel que fa a la diligencia seguida per la demandada en l'evitació de la concurrència de causa de dissolució i en compliment de les seves obligacions, com en la manca de transcendència que es dóna en la sentència al coneixement previ que tenia el despatx Moragues de la mala situació econòmica de la societat abans de contractar amb ella, tot citant a l'efecte tot un seguit de jurisprudència del TS en relació a l'eficàcia exoneradora que té per l'administrador el coneixement previ de la situació social per part del creditor.

La part actora apel·lada s'oposa la recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància.

SEGON. Així plantejats els termes del debat escau fer avinent, que els arguments donats per la part apel·lant, van destinats directament a fer el que el TS anomena ' supòsit de la qüestió' i que aquesta Sala, ha aplicat reiteradament a denúncies d'error de valoració com la present, la coneguda i reiterada doctrina jurisprudencial segons la qual, la valoració de la prova correspon als Tribunals de instància que han d'exercitar aquesta facultat atenen al principi de la lliure apreciació i valoració de la prova que regeix el nostre sistema, sempre amb la possibilitat de que la valoració probatòria es practiqui mitjançant apreciació conjunta a fi d'obtenir una conclusió certa, havent de prevaler llur criteri, per imparcial i objectiu, sobre el de les parts, i únicament poden estimar-se incorrectes les deduccions obtingudes pel jutjador quan resulten absurdes, il·lògiques o irracionals o quan hagi deixat d'observar alguna prova objectiva que les contradigui; essent també doctrina reiterada i uniforme (S.S.T.S. 13-3-99, 6-3 i 11-10-2000, entre altres) la que senyala que els resultats de la proba testifical són de lliure apreciació pel jutjador d'instància segons les regles de la sana crítica, no regulades en cap norma legal, tota vegada que els arts. 659 L.E.C i 1.248 C.C . (actualment derogats però mantenint-se idèntica regulació en l' art. 376 L.E.C . 1/2000) només contenen una norma admonitiva, no preceptiva ni valorativa de proba, raó per la que la valoració que es faci del resultat de la dita prova, només serà revisable quan l'apreciació dels testimonis es presenti com il·lògica, arbitraria o forassenyada.

És pla que res d'això succeeix en el cas present i que el jutge a quo efectua una valoració correcta de la prova. Ara la part apel·lant pretén assimilar la concessió d'un préstec per part d'una societat, en la que (amb total manca de prova) s'afirma que l'administrador codemandat n'era també administrador únic, a l'aportació de capital, tot afirmant que ' ..eran verdaderas aportaciones de capital realizadas por D. Bernardino porque no existia voluntad de que fueran devueltas' , afirmació aquesta darrera absolutament increïble i mancada del més mínim indici de versemblança. Si aquest hagués estat la real intenció, n'hi havia prou amb haver fet les coses com correspon i no documentar la concessió d'un préstec a la SAD amb un interès de l'euribor més 0,75 % (doc 5 de la contestació a la demanda), preu aquest, per cert, molt pròxim al de mercat en les operacions hipotecaries. Cal recordar que el préstec, com a tal, no forma part del patrimoni net de la societat sinó del passiu exigible.

Per tant, ni resulta acreditat ni resulta en absolut creïble la versió donada per la part apel·lant. En realitat el que consta és que es va fer un préstec, operació aquesta que en absolut serveix a la finalitat d'evitar la concurrència de la causa de dissolució que està en la base de la responsabilitat de l'administrador. Per aquesta mateixa raó, no es pot dir que l'administrador tingues una diligència més enllà de l'exigible ja que aquella operació no servia per a evitar la mala situació de la societat i sí solament per injectar-li liquiditat a canvi de incrementar-li en la mateixa quantitat més interessos, el passiu, allargant artificiosament la insolvència de la societat.

Però si és clar que en res ha d'impedir la responsabilitat de l'administrador la conducta més amunt descrita, més ho és encara que tampoc l'al·legat coneixement que l'apel·lant sosté que tenia la part actora de la situació d'insolvència de la societat, ha d'afectar a la responsabilitat d'aquell i ho diem per dos raons. Una primera, perquè tampoc existeix cap prova de que així fos atès que la relació entre la part actora i la demandada havia estat sempre correcta i mai havia donat lloc a cap impagament. Res havia de fer pensar que quan es varen prestar els serveis que aquí es reclamen cap a principis de 2007, la societat estava en tan mala situació econòmica i de fet la meitat dels deutes generats entre 2007 i 2008 varen ser pagats als 2009. En definitiva, no consta que la part actora tingués, respecte de l'operació que ara es reclama i al temps d'aquella, un coneixement diferent de la situació econòmica de la societat codemandada, al que podia haver tingut l'any anterior.

I afegim una segona raó, aquesta jurídica i definitiva, i que ve referida a la superació de la jurisprudència del TS en la que l'apel·lant fonamenta la seva tesi. Efectivament, tota la jurisprudència que es cita va ser emesa vigent l'antic article 262.5 de la LSA i sense tenir en compte la nova regulació (aplicable al cas d'autos) fruit de la modificació operada per la Disposició Final 2ª de la Llei 19/2005 que ha fet que les AAPP modifiquessin la doctrina del TS, segurament fruit també de la nova regulació que fa responsable als administradors, no ja de tots els deutes socials, sinó solament dels posteriors a la situació generadora de la seva responsabilitat. Tanmateix el TS encara no ha tingut ocasió de pronunciar-se en base a la nova regulació, malgrat la qual cosa recentment s'aparta, en part, de la seva pròpia doctrina. En aquest sentit només cal veure la STS de 23 de juny de 2011 o la Interlocutòria de 13 de juliol de 2010 . Especial interès té la STS de 14 de juliol de 2010 referit a un altra entitat esportiva, en aquell cas el Real Oviedo SAD, i on el TS arriba a dir que:

' Carece de toda justificación la referencia a la buena fe, en el sentido de estándar, arquetipo o modelo de conducta socialmente aceptado, como límite impuesto al ejercicio de los derechos de crédito de que son titulares los demandantes - artículo 7 del Código Civil - o como medio de integración del contenido contractual - artículo 1.258 del Código Civil y sentencia de 18 de mayo de 2.004 -, ante la indiscutida existencia de unos contratos, causa de aquellos derechos, que obligaban a Real Oviedo, S.A.D. a cumplir, en reciprocidad, lo prometido - artículo 1.091 del Código Civil : pacta sunt servanda -, sin condicionamiento alguno. Y tampoco para eludir la responsabilidad que implícitamente aceptaron asumir como administradores de la sociedad deudora, la cual no desaparece por el hecho de que el consejo de administración de la misma hubiera designado un consejero delegado o estuviera conocidamente en una mala situación económica, que, por cierto, los miembros del órgano intentaron superar, aunque sin resultado alguno.'

Dèiem que la nova doctrina fruit de la reforma legal, ha estat recollida abastament per l'AP de Barcelona en molt diverses sentències com ara les de la Secc 15ª de 13 de març o la de 23 d'abril, ambdues de 2009. Es diu en aquesta darrera que:

' ... por cuanto al hacerle responsable solidario de la deuda social no ha tenido en consideración la doctrina jurisprudencial que templa o atempera el rigor del sistema de responsabilidad del art. 105.5 LSRL , responsabilidad que como recuerda la STS 23 de julio de 2008 -ROJ: 4128/2008 -, ' (...) no requiere relación de causalidad ni reproche de culpabilidad ( SS. 19 de septiembre de 2.007 ; 30 de abril , 14 de marzo y 14 de mayo de 2.008 ), constituyendo una responsabilidad 'ex lege', impregnada de una importante objetivación (se habla de naturaleza objetiva o cuasi-objetiva: SS. 30 de abril y 14 de mayo de 2.008 , y cita), si bien la más moderna doctrina jurisprudencial viene matizando tal aspecto, atemperando la declaración de responsabilidad a la ponderación de las circunstancias concurrentes ( SS. 31 de enero de 2.007 y 30 de abril de 2.008 , y las que se citan en las mismas).

La STS 31 de enero 2007 -ROJ: 376/2007 - con voluntad casuística y compiladora declara sobre la necesidad de templar las consecuencias de dicha responsabilidad en atención a las circunstancias concurrentes que ' (...) y así, entre las primeras esta Sala ha considerado relevante para mitigar el rigor del régimen de los artículos 262-5º de la Ley de Sociedades Anónimas y 105-5º de la Ley de Sociedades de Responsabilidad Limitada y para exonerar de responsabilidad al administrador el conocimiento del acreedor reclamante de la situación económica de la sociedad en el momento de la generación del crédito - Sentencias de 16 de febrero y de 28 de abril de 2006 , del Pleno-, y, en términos más amplios, su actuación contraviniendo las exigencias de la buena fe - Sentencia de 12 de febrero de 2003 -, la solvencia de la sociedad o la existencia de créditos compensables de la sociedad frente a los acreedores que reclaman - Sentencia de 28 de abril de 2006 , del Pleno-; y entre las segundas, se ha atendido al hecho de que los administradores, aun cuando deban soportar la carga de la prueba, demuestren una acción significativa para evitar el daño, lo que se ha de valorar en cada caso - en este sentido, vid. Sentencia de 28 de abril de 2006 , de Pleno-, o que se encuentren ante la imposibilidad de evitarlo, por haber cesado antes de que se produzca el hecho causante de la disolución - Sentencias de 28 de abril de 2006, de Pleno , y de 26 de mayo de 2006 , entre las más recientes-, o, en términos generales, por haberse encontrado ante una situación ya irreversible - Sentencia de 28 de abril de 2006 -. Todos estos casos, expuestos a título meramente enunciativo, contemplan -en palabras de la Sentencia de 26 de junio de 2006 - situaciones que resultan incompatibles con el concepto de responsabilidad entendido con arreglo a los requisitos de la responsabilidad extracontractual en general.

Hemos de advertir, no obstante, que esta doctrina jurisprudencial tuvo su enmarque legal en la redacción del art. 105.5 LSRL anterior a la modificación operada por la disposición final 2 de la Ley 19/2005 de 14 de noviembre , y que expresamente establecía que la responsabilidad se extendía a todas las deudas sociales. Con la nueva redacción, los administradores responderán solidariamente de las obligaciones sociales posteriores al acaecimiento de la causa legal de disolución, por lo que con esta limitación de la responsabilidad, entendemos que el conocimiento previo por el acreedor de la situación social, constitutiva de causa de disolución, no es suficiente per se para erigirse en una suerte de abuso de derecho y enervar la responsabilidad social de los administradores por el incumplimiento de su obligación de solicitar la disolución judicial, el concurso de la sociedad o de convocar la junta general para que adopte, en su caso, el acuerdo de disolución. Es más, con la advertencia legal del vigente art. 105.5 LSRL de que las obligaciones sociales reclamadas se presumirán de fecha posterior al acaecimiento de la causa legal de disolución de la sociedad, se exigirá al administrador demandado que acredite que la deuda social es de fecha anterior' .

De fet aquesta pròpia Sala així ho va manifestar en un recent rotlle que va donar lloc a la Sentència 89/2013 de data 27 de febrer , en que també estava de demandada el Sr Bernardino i on es feia idèntica al·legació. Per tant, ni consta acreditat que la part actora tingués coneixement de la situació per la que travessava la societat, i el que és més important si cal, encara que així hagués estat, impediria o exoneraria a l'administrador de la seva responsabilitat.

TERCER.Atès el que disposa l' article 394 de la LEC i a l'haver-se desestimat el recurs s'imposen les costes a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMEMel recurs d'apel·lació interposat pel procurador Arenas contra la sentència de data 15 de desembre de 2011 del jutjat mercantil de Lleida que CONFIRMEMen tots els seus extrems i amb imposició a la part apel·lant de les costes causades en la present instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.