Sentencia Civil Nº 25/2001, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 1/2001 de 01 de Octubre de 2001

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA

DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

RECURS DE CASSACIÓ Núm. 1/2001

SENTÈNCIA NÚM. 25

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal i Andreu

Magistrats:

Ponç Feliu i Llansa

Lluís Puig i Ferriol

Barcelona, 1 d'octubre de 2001.

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que

s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 1/2001 contra la sentència dictada en

grau d'apel.lació per la Secció 16a de l' Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 830/99 com

a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 119/97 seguides

davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Vilafranca del Penedès Són parts recurrents i parts

contra les quals es recorre a la vegada, la Sra. . Marí Luz

representada per la procuradora Sra CRISTINA RUIZ SANTILLANA i defensada per el lletrat

ALBERTO ALMAZOR NOGUERAS.i el Sr. Héctor representat pel procurador

ANGEL MONTERO BRUSELL i defensat per la lletrada SILVIA GIMÉNEZ-SALINAS COLOMER.

Antecedentes

PRIMER.- El procurador que va actuar en nom i representació de Sandra ., va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia núm. 119/97 davant del Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Vilafranca del Penedés. Seguida la tramitació legal, el jujtat indicat va dictar sentència amb data 17.5.99 la part dispositiva de la qual diu el següent:' FALLO: Que estimo la demanda promovida por la Procurador Sra. Pallerola en nombre y representación de Doña Sandra y condeno a Don Héctor a rendir cuentas de la gestión, explotación y resultado de los beneficios generados por las fincas de las que es usufructuaria la actora, a contar desde el 5 de septiembre de 1957 hasta el presente, así como a abonar las rentas y beneficios generados en los cinco años anteriores a la fecha de la demanda de conciliación instada por la actora en enero de 1997 ante el Juzgado de Paz de Viloví del Penedes, importe que se determinará en fase de ejecución de sentencia.

Que desestimo la demanda reconvencional promovida por el Procurador Sr. Seguí en nombre y representación de D. Héctor contra Doña Sandra , a quien absuelvo de todos los pedimentos formulados contra la misma y condeno al pago de las costas procesales causadas a D. Héctor '.

Per mitjà d'interlocutòria de data 21.5.1999, aquesta Sentència va ser aclarida , segons consta en la seva part dispositiva que literalment diu: 'Se acuerda modificar el fallo de la sentencia de fecha 1 7 de mayo de 1999 de la siguiente forma: 'Que estimo la demanda promovida por la Procurador Sra. Pallerola en nombre y representación de doña Sandra y condeno a D. Héctor a rendir cuentas de la festión, explotación y resultado de los beneficios generados por las fincas de las que es usufructuaria la actora, a contar desde el 5 de spetiembre de 1957 hasta el presente, así como a abonar las rentas y beneficios generados en los cinco anteriores a la fecha de la demanda de conciliación instada por la actora en enero de 1997 ante el Juzgado de Paz de Viloví del Penedés, hasta el dia 14 de enero de 1997 como se solicita en la demanda, sin perjuicio de seguir abonando las rentas y beneficios mientras dure el usufructo, importe que se determinará en fase de ejecución de sentencia.

Que desestimo la demanda reconvencional promovida por el Procurador Sr. Seguí en nombre y representación de D. Héctor contra Doña Sandra , a quien absuelvo de todos los pedimentos formulados contra la misma y condeno al pago de las costas procesales causadas a D. Héctor .'

SEGON.- Contra aquesta Sentència i interlocutòria van interposar recurs d'apel:lació la part demandada i la part actora que s'hi va adherir i , que es va susbstanciar a la Secció Setzena de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar sentència amb data 29 de maig de 2000, amb la següent part dispositiva: 'FALLAMOS: Estimando parcialmente el recurso interpuesto por D. Héctor , contra la sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia núm. 2 de Vilafranca del Penedés en fecha 17 de Mayo de 1.999 (completado por el auto de aclaración de 21 de mayo siguiente), con revocación parcial de la demanda principal de la Sra. Sandra y mantenemos el pronunciamiento desestimatorio de la reconvención formulada de contrario, sin hacer condena en cuanto a las costas de ninguna de las dos instancias'.

:.

TERCER.- El procurador dels tribunals ANGEL MONTERO BRUSELL en nom i representació de Héctor va fonamentar el seu recurs de cassació a l'empara dels motius del següent tenor literal:

'PRIMER MOTIVO.. Se articula al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil, citando como infringido el art. 342 de la 'Compilació del dret Civil de Catalunya' y Jurisprudencia de esta Excma. Sala de fecha 23 de Mayo de 1996, 23 de Septiembre de 1997, etc... y del Tribunal Supremo de fecha 6 de Junio de 1986, 14 de Marzo de 1991, entre otras.

SEGUNDO MOTIVO.-Se articula al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil, citando como infringido el art. 359 en relación con los núms. 2 y 4 del art. 693 y concordantes de la Ley de Enjuiciamiento civil en relación con los arts 342 y 344 de la vigente Compilación Catalana y Jurisprudencia del Tribunal Supremo establecida en Sentencias de fecha 26 de Junio de 1987, 9 de noviembre de 1988, 17 de julio de 1989, entre otras.

'TERCER MOTIVO.- Se articula al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil, citando como infringido el art. 359 y concordantes de la Ley de Enjuiciameinto Civil en relación al 677 del Código Civil y 102 de la Compilación Catalana y Jurisprudencia del Tribunal Supremo de 7 de Mayo de 1965 (R 2515), 21 de Marzo de 1970, etc.'

La procurador dels Tribunals CRISTINA RUIZ SANTILLANA en nom i representació Sandra . va fonamentar el seu recurs de cassació en els següents motius del tenor literal següent:

'SEGUNDO. Fundamento del Recurso de casación al amparo de la causa 3ª del artículo 1692 de la Ley de Enjuiciamiento civil de 1881.

TERCERO.-Fundamentación del Recurso de Casación al amparo de la Causa 4ª del Artículo 1692 de La Ley de Enjuiciamiento Civil de 1882 '.

QUART.-Per mitjà d'una provisió de data 22 de gener de 2001 es va tenir per interposat en temps i forma els recursos de cassació i amb la finalitat que preveu l'art. 1709 i si és el cas als efectes de l'art. 1731 de la Llec s'acordà passar les actuacions al ministeri fiscal, el qual va admetre l'informe preceptiu en data 3.2.2001, en el sentit de considerar procedent l'admissió a tràmit del recurs de cassació

Per mitjà de provisió de 30.5.2001 es van admetre a tràmit els recursos de cassació interposats pels procuradors esmentats i es va concedir el termini comú de 20 dies per tal que les parts personades formalitzesin les seves al·legacions. Un cop evacuat el tràmit d'impugnació es va assenyalar l'audiència del proppassat dia 2 de setembre per a la celebració de la vista la qual va tenir lloc amb l'assistència de la lletrada Silvia Giménez Salinas y la procuradora Gloria Casado Díaz per part de la recurrent Doña. Marí Luz i també del lletrat Sr. Alberto Almanzor Nogueras y la procuradora Virginia Serrano Aires per part de l'altre recurrent, segons consta a l'acta estesa a l'efecte.

Ha estat designat ponent l' IlAlm. Sr.Ponç Feliu i Llansa

Fundamentos

PRIMER.- La Sentència de l'A.P. de Barcelona (Secció setzena) de 29-5--2001 acull en part l'apel·lació interposada pel Sr. Héctor i rebutja del tot la de Doña. Sandra i contra ella interposen ambdues parts sengles recursos, per a la resolució dels quals convé fer la següent i breu síntesi:

A).- Deriva el litigi d'una demanda de Doña. Sandra contra el seu fill Héctor a conseqüència del testament atorgat pel seu espòs i pare, respectivament, el Sr. Héctor . (Casualment pare i fill portaven els mateixos nom i cognoms). El Sr. Héctor (pare) morí el 9-11-1956, havent atorgat testament pel que llegà l'usdefruit de les seves finques, rústiques i urbanes, a la Sra. Sandra , així com la propietat de determinades finques i negoci de venda de vi a la seva filla Sra. Marí Luz , fent hereu al seu fill Héctor de ' todos sus restantes bienes muebles e inmuebles, derechos créditos, acciones presentes y futuros'.

Segons declara provat la sentència combatuda ' desde el primer momento el hijo Sr. Héctor se encargó de la gestión y explotación de las fincas, destinadas principalmente a viña y elaboración de vinos. La sra. Sandra se quedó viviendo en la masía con el hijo y su familia y se desentendió por completo de la explotación y no pidió en ningún momento la rendición de cuentas ni de los beneficios de la misma' ( fol. 109). Ha sido en fecha reciente cuando ha cambiado su actitud y, considerando que su hijo ha venido ejercitando deurante todos estos años el usufrcuto en su nombre a título de mandatario, ha iniciado actuaciones tendentes a que le rindan cuentas del usufructo y le abonen los rendimientos y beneficios líquidos de la explotación'.

El Sr. Héctor no només s'oposà a l'esmentada demanda, sinó que, al seu torn, formulà reconvenció, sol.licitant que es declarés extingit l'usdefruit referit, per usucapió en haver com a amo els darrers 41 anys, en els quals ni feu cap rendició de comptes ni lliurà cap fruit de les finques.

B).- La sentència combatuda desestima la demanda reconvencional en considerar no usucapit i sí vigent l'usdefruit a favor de la mare, qualificant l'actuació del seu fill com la pròpia d'un mandat tàcit . Desestima, però, també, la demanda principal amb fonament en què ' resulta perturbador y abusivo el cambio de actitud experimentado por la actora y, por tanto, la pretensión de rendición de cuentas desde el inicio de la relación'. Lo único que resulta admisible por no ir contra sus propios actos y contra su renuncia abdicativa, es la petición de rendición de cuentas con efectos futuros, desde el momento en que exteriorizó su voluntad contraria a la práctica inveterada, es decir, desde el 14-1-1997'. Malgrat tal declaració no es fa cap pronunciament condemnatòria perquè ' por un defectuosos enfoque de la cuestión por parte de la actora resulta que dicha fecha de 14 de Enero de 1997, que para nosotros sería en todo caso la del inicio de la rendición de cuentas, es para ella precisamente la que marcarçia el final de la referido obligación, por lo que, en aras al principio de congruencia no puede accederse a la pretensión así fromulada'.

C).- Cal només afegir que, en el curs de la present cassació ha mort la demandant, el que ha provocat la seva successió processal a favor de la Sra. Marí Luz , atès que aquella atorgà testament en el que disposà que 'instituye heredera universal de todos sus bienes presentes y futuros a su citada hija Marí Luz , siendo deseo de la testadora que su hija disfrute de todos los derechos del usufructo que dimanan de la herencia de su difunto esposo y que se le liquiden todos los réditos de dicho usufructo que no le han sido satisfechos en vida'.

SEGON.- Recurs formulat per Doña. Sandra .

I.- Primer motiu

a).- Es denuncia, a l'empara del nº 3 de l'art. 1692 de la LEC de 1881 , la infracció de normes reguladores dels actes i garanties processals que han produït indefensió, concretant-se en el fet que, havent estat admesa una prova pericial en primera instància i no havent-se pogut practicar per causa no imputable al litigant, la denegació per part de l'Audiència Provincial de la seva pràctica fou contrària a dret.

b).- Encara que aquest motiu presenta una defectuosa estructura per falta, en el seu encapçalament, de cita concreta de precepte infringit, al.legant-se genèricament que ' se ha producido un quebrantamiento de las formas esenciales del juicio por infracción de las normas reguladoras de los actos y garantías procesales, produciéndose indefensión...' no és menys cert que en el seu desenvolupament es fa expressa referència a la vulneració de l'art. 862 de la LEC, cosa que, des de la perspectiva antiformalista que guia l'actuació d'aquest Tribunal, s'ha de considerar suficient, malgrat que tampoc es delimiti l'apartat de l'esmentat ordinal infringit, ja que fàcilment es dedueix de l'argumentació del recurrent que no pot ser altre que el seu epígraf 2º.

c).- L' admissió del motiu no mena, però, al seu acolliment, ja que el recurrent no esgotà les possibilitats de subsanació de la pretesa infracció mitjançant el recurs ordinari de que disposava, pel que malament pot intentar reparar-ho ara a través d'un recurs extraordinari com el present. En supòsit idèntic té dit la Jurisprudència que el litigant...' solicitó recibimiento a prueba en la segunda instancia..... siéndole denegado por auto que no fue recurrido, de manera que se produjo un aquietamiento......y el auto denegatorio quedó firme al no haberse impugnado en súplica, como prevé el art. 867 de la Ley de Enjuiciamiento Civil, sin que, por tanto, se agotasen las posibilidades defensivas en la instancia, que conducen a la apertura de la casación en el supuesto del art. 1692-3º..... y siendo la justicia rogada, no es de apreciar la indefensión que se alega ( Per totes, S. del T.S. de 20-9- 1995).

El motiu, doncs, ha de decaure.

II.- Segon motiu.

a).- En ell s'addueix, literalment, error 'en la aplicación de las normas del Ordenamiento Jurídico y de la Jurisprudencia aplicables a las cuestiones objeto de debate'.

Tal censura jurídica ha claudicar pel següent:

1º).- Basta l'examen de com s'ha estructurat el motiu per a palesar la seva inviabilitat. Comença sense el menor esment de precepte legal vulnerat, obligada cita que ve substituïda per la ja transcrita i genèrica afirmació, referida tan a la sentència de Primera Instància com a la recorreguda. A continuació, i com si es tractés de la típica demanda inicial d'un plet es diu que 'vamos a desglosar en dos apartados diferentes los hechos objeto de debate y, por otro, la normativa aplicable', fent-se tot un seguit de consideracions, que abasten onze folis sobre l'objecte del plet, amb cita entremig de dos articles del C. Civil (arts 471 I 1964) i un de la Compilació (art. 331). Bona part d'aquest folis es dediquen a comentar els documents nous que els acompanyaven, en nombre de vint; documents de presentació extemporània i com a tal refusats per la Sala. Finalment, en un apartat dedicat a 'Fundamentos de Derechos', es tornen reproduir els esmentats articles i es transcriu determinada jurisprudència.

2º).- Resulta, doncs, nítida la presència dels següents defectes formals.

a).- Es barregen en un únic motiu aspectes fàctics i jurídics, amb invocacions a prova confesòria i documental, sense cap cita d'infracció de norma valorativa de la prova, negligint-se que .... la alteración de la base fáctica sólo podrá producirse como 'questio iuris', es decir, alegando error en su valoración, con cita de la norma hermenéutica que resulte infringida' (S. del T.S. de 5-2- 1996, per totes).

.

b).- Es fa supòsit de la qüestió, oblidant que aquest....' vicio procesal tradicionalmente así denominado... trata, como en el presente caso, de alterar algunos de los datos declarados probados, partiendo de la base de establecer como probado lo que no está declarado así' (S. del T.S de 30-3-1998)

c).- Fins i tot, en la mesura que la part recurrent respecta el 'factum' de la sentència no estableix una concreta vinculació entre ell i la norma o jurisprudència invocades, negligint que, l'art. 1707 LEC ' prohibe la mezcla en un mismo motivo de cuestiones fácticas y jurídicas o sustantivas y procesales, así como de cuestiones jurídicas heterogèneas, declarando la inadmisibilidad, por inobservancia del mismo, de los motivos que adolezcan de un patente confusionismo' ( A.. del T.S. de 22-12-1998)

d).- L' únic precepte de dret civil català que es cita no guarda la menor relació, no ja amb hipotètiques infraccions comeses en la sentència combatuda, sinó amb l'objecte del plet, referit a un usdefruit i conseqüent rendició de comptes, essent així que l'art. 331 de la Compilació tracta d'una altra i distinta figura jurídica com és el censal.

e).- Davant les referències indistintes de la recurrent a les sentències de lª Instància i d'apel·lació, no resulta sobre recordar que el recurs de Cassació es dóna únicament contra la darrera i mai contra les dues.

f).- En definitiva i com ensenya la S. del T.S. de 28-07-2000 ...'la adecuada observancia de dicho art. 1707 es incompatible tanto con la cita en un mismo motivo de normas de contenido diferente, sin exponer adecuadamente la relación que guarden entre sí, como con la mezcla de cuestiones jurídicas heterogèneas (SSTS de 25 y 27 de enero y 23 de febrero del corriente año, por citar sólo tres de las más recientes). También el Tribunal Constitucional ha afirmado el especial rigor del recurso de casación en varias sentencias (así, SSTC 7/89, 29/93, 37/95 y 125/97). Y el Tribunal Europeo de Derechos Humanos, en su sentencia de 19 de diciembre de 1997 (asunto Brualla Gómez de la Torre contra España), declaró la legitimidad de exigir un especial formalismo en el recurso de casación (parágrafo 38).'

Tot el que mena, doncs, a la claudicació del recurs.

TERCER.- Recurs formulat pel Sr. Héctor

I.- Admissibilitat.

Afirma la part impugnant que ' siendo la cuantía de la demanda reconvencional de cuantía inestimable y siendo asimismo ambas sentencias conforme de toda conformidad, esta parte entiende que, al amparo de lo dispueso en el art. 1687 1 b) de la LEC de 1881....procede la inadmisión del recurso'. L'esmentada conformitat es situa en la circumstància que, si bé les sentències no son conformes respecte a la demanda principal, no passa el mateix en relació a la reconvenció ja que 'ambas sentencias y, en consecuencias, ambas instancias, desestiman íntegramente la demanda reconvencional formulada por D. Héctor '.

L'al·legació ha de decaure a la sola vista de la Interlocutòria de l'A.P. de 25-7-2000, en afirmar que 'si atendemos al valor de las pretensiones que se ejercitan, consistentes en la reclamación de los rendimientos y beneficios líquidos de la explotación de las fincas objeto de ususfructo, o la extinción del propio usufructo, es evidente, como indican las partes, que se supera el límite de seis millones'. Efectivament, és prou sabut que la quantia d'un plet, a efectes del límit per a l'accés cassacional a que es refereix l'article 1687 1º c), LEC, pot també tenir-se per acreditada en supòsit de notorietat, com és el cas.

II.- Primer motiu de recurs.

En ell s' invoca com a infringit l'art. 342 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, així com Jurisprudència d'aquest Tribunal i del Tribunal Suprem, adduint-se que 'habiendo poseído mi mandante la finca de autos durante más de treinta años a título de 'amo', ha adquirido por usucapión la plena propiedad de las fincas de autos'; conclusió que no pot compartir la Sala pel següent:

a).- El recurrent situa com a fonament habilitador de la usucapió la possessió, a títol d'amo, de les finques qüestionades, dient que el Sr. Héctor les ha posseïdes sense rendir mai comptes a ningú i ' sin que la demandante en ningún caso, durante más de cuarenta años, haya puesto objección alguna.....' .

Si bé és cert que l'art. 342 de la Compilació disposa, entre altres coses, que la usucapió dels drets reals sobre immobles tindrà lloc per la possessió en concepte d'amo pels temps de trenta anys, no ho és menys que la prescripció adquisitiva pretesa, seria de la modalitat 'usucapio libertatis', de perfil prou diferenciat de la ordinària.

En efecte, la doctrina està d'acord en que l'usdefruit, concebut en l'època preclàsica com un dret personal, acaba convertint-se en el dret romà clàssic ( i lògicament continua en el justinià) com un 'ius in re', que limita la 'plena potestas' del propietari. Com a dret real, pot lògicament, usucapir-se, si bé el nu propietari, en posseir ja, i per definició, en concepte d'amo, només pot aspirar a una consolidació de les facultats dominicals ordinàries per confusió, en quedar alliberat de la càrrega limitativa del domini pròpia de tot usdefruit. L'alliberament de tal càrrega mitjançant prescripció adquisitiva serà, doncs, només possible si es posseeix, no ja en concepte d'amo, sinó en concepte de lliure de càrregues, en aplicació de la màxima 'tantum praescriptum quantum possessum'.

En dret català, a diferència del navarrès ( lletra b) de la Llei 39 de la seva Compilació del dret civil foral), no es regula expressament la 'usucapio libertatis', com sí va fer el Digest i el Dret Intermig. Tampoc el Codi Civil contempla la figura, que sí es regula, paradoxalment, en la Llei Hipotecària ( art. 36).

No obstant això, en cap moment ha qüestionat la millor doctrina la vigència d'aquesta modalitat d'usucapió.

Ja Brocà- Amell ( ' Instituciones del derecho civil catalàn vigente' ) diu que ' no prescribirá el pleno dominio quien lo tenga limitado por la reserva de que parte del mismo derecho exista a favor de otras personas, mientras no haga pública su voluntad de tener la cosa en pleno dominio, ni mientras no niegue el derecho reservado.... '

Aquesta negació resulta essencial per la posta en marxa del mecanisme adquisitiu, de tal manera que, segons Roca Sastre ' la posesión en concepto de libre envuelve por sí misma un acto obstativo al ejercicio del derecho real'.

En aquest mateix sentit recorda Borrell que ' no puede usucapir ....quien tenga atribuído un derecho personal o real distinto del que se pretende usucapir. Conviene recordar que un condueño no puede adquirir la posesión exclusiva de la cosa común por un mero acto de voluntad, sino por un acto obstativo a la posesión del condómino y lo mismo cabe decir del coheredero' . Planiol i Ripert, amb referència al desús de trenta anys (art. 617 del 'Code') assenyalen com a primer requisit per a la usucapió que 'el desuso supone un defecto de ejercicio del usufructo completo; un uso parcial, aun cuando sea abusivo basta para impedir la extinción del derecho'.

Però es més; en supòsits com el present, doctrina ja moderna té dit que per a la usucapió de que es tracta cal que el beneficiat ' haya poseído la cosa en concepto de dueño como libre de gravamen (usucapio libertatis),' i que qualsevol tipus d'ús és suficient per impedir l'usucapió, de tal manera que n'hi ha prou que l'usufructuari 'realice alguno para que haya uso y se evite la pérdida del derecho, no importando que tal uso sea parcial o incompleto ( como si el gozante ha percibido sólo una parte de los frutos o se ha limitado a poseer la cosa').

b).- En aquest particular de l'usucapió, la sentència de l'A.P confirma la de 1ª Instància, si bé per distint fonament jurídic. En lª Instància es desestimà la usucapió atès que ' la Sra. Sandra no ha prescrito su derecho de usufructo universal, puesto que ha vivido en la masía de Vallformosa hasta el año 1995'. La sentència de l'A.P., afirma, en canvi, que ' no resulta decisivo el criterio del uso', afegint que ' lo realmente relevante es que el demandado Sr. Héctor hubiera realizado algún acto de oposición o rechazo al derecho de usufructo de su madre', afegint-se, amb valor de fet provat, que tal acte obstatiu no s'ha produït.

En realitat, però, no existeix antinòmia entre les dues 'ratios' dels respectius pronunciaments, sinó mera acumulació argumental, ja que la pretensió adquisitiva, tal com suara s'ha exposat, havia de fracassar, tant per una com per altre raó.

Pel demés, no pot atendre's la petició de la recurrent pertocant a l'aplicació analògica de l'art. 316 de la Compilació, no només per haver estat derogat tal ordinal per la Llei 61/1990, de 16 de Març, de Censos, sinó pel constrenyiment de la capbrevació a l'àmbit merament emfitèutic, que és tant com dir que tal institució, lluny de tenir cap força expansiva, constitueix un simple residu històric dels no menys residuals drets emfitèutics, supòsit ben distint de l'actualitat, vigència i vitalitat social de l'usdefruit.

c).- Per últim, cal recordar que, en contra del Sr. Héctor jugaria ' la presunción de disfrute en el mismo concepto en que adquririó la posesión mientras no se pruebe lo contrario ' S. del T.S. de 25-10-1995, per totes), 'siendo reiterada la doctrina jurisprudencial conforme a la cual la inversión del concepto posesorio ha de basarse en actos inequívocos ' (S. del T.S. de 1992), no havent tampoc demostrat el Sr. Héctor en quin moment es produí tal pretesa inversió del concepte possessori, per a novar la seva condició de mandatari per la de posseïdor amb concepte de lliure de càrregues, amb l' específic ànim extintiu de l'usdefruit, ja que també és sabut que 'los actos posesorios tolerados son indiferentes a la posesión como hecho con trascendencia jurídica (STS de 26 de octubre de 1984).

Tot el que mena, doncs, a la claudicació d'aquest primer motiu de recurs.

III.- Segon motiu de recurs

No altra alternativa espera a aquest motiu , en el qual es cita com a infringit l'art. 359 de la LEC en relació als números 2 i 4 de l'art. 693 de la mateixa Llei, arts. 342 i 344 de la Compilació i determinada jurisprudència.

S'addueix que tant la sentència de 1ª Instància com l'ara combatuda són incongruents. Sense fer aquesta Sala la menor referència a la Resolució primerament citada ( seria repetitiu haver de tornar assenyalar quina sentència és la recorreguda i quina, per definició, no pot ser- ho), cal indicar que la incongruència de la sentència de l'A.P. es situa en que, existint conformitat sobre que el Sr. Héctor ' ha venido disfrutando de las fincas en cuestión a título de dueño, no se ha declarado que ha usucapido tal derecho.....'.; afegint-se que, 'estando de acuerdo las partes en la exposición fáctica objeto de la demanda la sentencia debe ser congruente por imperativo legal'.

El motiu ha de decaure perquè:

a).- Difícilment es pot considerar només fàctica l'afirmació que el Sr. Héctor 'ha venido disfrutando de las fincas a título de dueño', per tal com conte una valoració jurídica ( la de la titularitat dominical)

b).- De cap manera s'ha produït en el cas el desajustament que es postula, ni menys una alteració dels fets en els quals estiguessin conformes les parts. Es cert que el plet s'ha caracteritzat precisament per un elevat grau de consens entre els litigants pel que fa a alguns aspectes de la dita realitat fàctica. Ben distintes han estat, en canvi, les respectives posicions sobre las conseqüències jurídiques a extraure de tal realitat de fet, havent optat la Sala d'instància, en ús de la seva sobirania ( iura novit curia) per les tesis jurídiques que ha considerat escaients, procés del tot correcte i del que mai se'n podria derivar incongruència de cap classe ( ni infa, ni ultra ni extra-petita).

c).- S'ha de recordar que la 'ratio' de la congruència és evitar la infracció del principi de contradicció o del dret de defensa en cas que es produeixin 'excesos, aminoraciones o desviaciones sobre lo que no ha habido debate y oposición' (S. del T.S. de 2-11-1993) i que els Tribunals ' no tienen que ajustar los razonamientos que motivan la respuesta judicial a las alegaciones de carácter jurídico que aduzcan las partes, por lo que pueden basar sus decisiones en fundamentos jurídicos distintos' (S. del T.S. de 9-2- 1998), que és el que aquó ha ocorregut.

El motiu, doncs, ha de decaure

IV.-Tercer motiu

IV.- Pocs comentaris mereix el darrer motiu de recurs en el que també es cita com a infringit l'art. 359 de la LEC en relació a l'art. 677 del C.Civil i 102 de la Compilació catalana, així com determinada jurisprudència perquè es formula només 'ad cautelam' i amb l'exclusiva finalitat que ' caso de casarse la sentencia y prosperar la de Primera Instancia, en ningún caso serian objeto de usufructo las empresas en las que participa mi principal'. No havent-se esdevingut així, no cal, en conseqüència, abordar el motiu, ni emetre el menor pronunciament sobre el particular que, queda, doncs, imprejutjat, el que fa innecessària la decisió sobre si s'està o no davant una qüestió nova com postula la part impugnant del recurs en afirmar que ' jamás se ha discutido durante la litis, ni en primera ni en segunda instancia cuál es el contenido, la extensión y el alcance del derecho de usufructo de Dña. Sandra '.

QUART.- Costes.

La desestimació d'ambdós recursos comporta, d'acord amb l'art. 1715.2 L.E.C la imposició de les costes d'aquesta alçada a cada un dels recurrents i el pagament de la meitat pels que fa a les comuns, amb pèrdua dels dipòsits constituits.

ATESOS: Els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA,

Fallo

que DESESTIMAVA el recursos de cassació interposats per les representacions de Doña. Marí Luz i Héctor contra la sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 16ª) de 29 de Maig del 200, en el Rotlle d'apel·lació nº 830 /99-A, derivat del Judici de Menor Quantia nº 119/97 del Jutjat de Primera Instància nº 2 de Vilafranca del Penedés, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a cada una de les parts recurrents i dels comuns per meitat i amb pèrdua dels dipòsits constituïts.

Així ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Aquesta Sentència ha estat llegida, signada i publicada el mateix dia de la seva data pel magistrat d'aquesta Sala Il·lma. Sr. PONÇ FELIU I LLANSA, designat ponent d'aquestes actauciones. En dono fe.