Sentencia Civil Nº 253/2013, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 641/2012 de 05 de Julio de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3a

ROLLO DE APELACIÓN: 641/2012

PROCEDENCIA: PROCEDIMIENTO ORDINARIO 1610/2010 JUZGADO PRIMERA INSTANCIA 4 REUS (ANT.CI-4)

APELANTE : Concepción , Serafin Y Fermina

PROCURADOR : MANUEL SANCHEZ BUSQUETS

LETRADO : ALICIA QUERO CARRILLO Y ALICIA QUERO CASTILLO

APELADO : Luz

PROCURADOR : JOSE FARRE LERIN

LETRADO : PERE RUBIO ALONSO

S E N T È N C I A

PRESIDENT

Il lm. Sr. GUILLERMO ARIAS BOO

MAGISTRATS

Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA (Ponent)

Il lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 5 de juliol de 2013

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per Concepción , Serafin , Fermina i Artemio , representats en aquesta instància pel Procurador/a Sr. Sánchez Busquets i defensats pel Lletrat/da Sra. Quero Carrillo, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 de Reus de data 2-4-2012 , en procediment Ordinari 1610/10, en el que és part actora Luz , i part demandada la recurrent.

Antecedentes

PRIMER.-En la present causa es va interposar per Concepción , Serafin , Fermina i Artemio recurs d'apel lació, en data 11-5-2012, contra Sentència que disposa: 'Estimo íntegrament la demanda interposada per Luz contra Concepción , Serafin , Fermina i Artemio , declaro que la part demandada deu a la part actora la quantitat de 155.000 euros, deute vençuda, condemnant-los a pagat tal quantitat més la de 15.572,94 euros en concepte d'interessos meritats, més els interessos corresponents, amb imposició als demandats de les costes causades en la tramitació del procés'.

SEGON.-En data 24-7-2012 Luz es varen oposar al recurs.

TERCER.-En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.-Es reclama a la demanda el que resta per a pagar (155.000 euros de principal més 15.572,94 euros en concepte d'interessos) d'un reconeixement de deute fet entre les parts per escriptura notarial de data 11-11-2004, novat per document privat de data 20-8-2009.

SEGON.-Front a sentència que estima la demanda s'interposa per la demandada recurs al legant error en la valoració de la prova.

Segons reiterat criteri jurisprudencial, la valoració probatòria és facultat dels Tribunals sostreta als litigants, els quals encara que evidentment poden aportar les proves que la Llei autoritza, de cap manera poden tractar d'imposar-la als Jutjadors, ja que no pot substituir-se la valoració que el Jutjador fa de tota la prova legalment practicada per la valoració que de la mateixa fa la part recurrent, al correspondre la valoració de la prova única i exclusivament al Jutjador i no a les parts, valoració que ha de fer de manera lliure però mai arbitrària. Mitjançant el recurs d'apel lació, es transfereix al Tribunal de segona instància o ad quem el coneixement ple de la qüestió, però quedant reduïda la seva funció a verificar si la valoració conjunta del material probatori feta pel Jutge de primera instància és il lògica, arbitrària, contrària a les màximes d'experiència o a les normes de la sana crítica, o si, pel contrari, l'apreciació conjunta de la prova és la procedent ( SSTS 15-2-1999 i 26-1-1998 , entre moltes).

És a la part actora a qui correspon la càrrega de provar els fets en que fonamenta la seva pretensió, conforme la norma general de distribució de la càrrega de la prova de l' art. 217 LEC , en el sentit de que correspon a l'actor la prova dels fets normalment constitutius de la seva pretensió, i al demandat, en general, la dels fets impeditius o extintius que al legui.

Respecte a la prova del pagament del deute, es configura com un fet extintiu i, per tant, la càrrega de la prova correspon a la part demandada. No procedeix alterar la situació probatòria de les parts i carregar a la part actora amb la prova de l'impagament, fet negatiu amb el que no es pot gravar a la part actora quan és el seu revers, el pagament, el fet positiu que ha d'acreditar-se per la part demandada, encara que el Tribunal haurà de tenir sempre present la disponibilitat i facilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del litigi segons els cas concret. Però no hi ha dubte que, en general, el pagament d'un deute és més fàcil d'acreditar a qui diu haver realitzat dit pagament que a qui solament pot tenir una actitud passiva i d'espera de la realització de dit pagament pel obligat a fer-lo.

Finalment, s'ha de recordar, respecte al reconeixement de deute i la seva causa, la reiterada Jurisprudència que determina que, 'el 1277 del Código Civil, que sanciona la validez y eficacia de todo contrato, aunque no se exprese la causa, presumiéndose que existe y es lícita mientras el deudor no pruebe lo contrario, ha sido mantenida por el T.S. al declarar que el reconocimiento de deuda (más exactamente, de 'promesa de deuda', si afecta a la obligación constituida por primera vez, o 'reconocimiento de deuda', si se refiere a la obligación preexistente) surte efectos propios con abstracción de la obligación contraída, lo que sitúa la figura contemplada dentro del ámbito de los negocios abstractos, caracterizados, no porque carezcan de causa (indispensable en el Derecho patrio para la validez de todo contrato), sino porque la misma, por voluntad de las partes, se encuentra separada o desligada de aquel, de tal modo que el contrato tiene virtualidad con independencia de la causa ( Sentencia de 8 marzo 1956 , 13 junio 1959 , 3 febrero 1973 , 14 diciembre 1978 , 3 noviembre 1981 , 30 noviembre 1984 y 10 abril 1986 y Resolución de la Dirección General de los Registros de 14 octubre 1986 )'. Igualment, i pel que fa a la càrrega de la prova sobre la causa i la validesa de la mateixa, es produeix la inversió de tal càrrega, ja que 'el reconocimiento de deuda permite considerar ésta como existente entre el que la reconoce y puede tener como objeto exclusivo dar a la otra parte un medio de prueba o prometer no exigir prueba alguna de la deuda como existente contra el que la reconoce, lo que implica un desplazamiento de la carga de la prueba en beneficio del acreedor, a quien se le exime en principio de probar la causa que subyace en el reconocimiento de deuda, sin perjuicio de que el deudor pueda demostrar que tal causa no existe o es ilícita'.

TERCER.-Al lega la part recurrent, en primer lloc, error pel que fa al principal reclamat, considerant que ha pagat 100.000 euros, per la qual cosa solament deuria 55.000 euros de principal. Al lega que els reconeixements de deute deriven d'un contracte de compravenda fet per document privat en data 7-1-2004, on es va pactar que el preu de la venta seria de 613.000 euros i que es pagaria en el moment d'escripturar 300.000 euros, però que quan es fer tal escriptura notarial, en data 16-1-2004 (escriptura 83 del notari de Tarragona Sr. Piqueras Gómez), es varen pagar en realitat 400.000 euros, tal i com consta en tal escriptura notarial de data 16-1-2004, de manera que tant el reconeixement de deute fet entre les parts per escriptura notarial de data 11-11-2004, com la novació feta per document privat de data 20-8-2009 estarien errats pel que fa a la quantitat del principal, i solament deuria 55.000 euros.

Com bé raona el Jutge a quo, cap credibilitat respecte al preu de venda i al preu pagat té l'escriptura notarial de data 16-1-2004, ja que fixa com a preu de la venta -i el pagat en l'acte- el de 400.000 euros quan és un preu falç. Al contracte de compravenda, fet per document privat en data 7-1-2004, ja varen pactar les parts falsejar l'escriptura pública a fer, dient en el Pacte 4 c) que 'el precio de la compraventa que se reflejará en la escritura pública será de 300.000 euros a fin de que la parte compradora vea reducido los gastos, aunque el precio real que la parte compradora debe satisfacer a la parte vendedora es el de 613.000 euros'. Per tant, cap credibilitat té l'escriptura pel que fa al preu de venda i al preu pagat.

En segon lloc, amb posterioritat a tal escriptura pública les parts varen fer no un sinó dos reconeixements de deute del que quedava per pagar del preu de la compravenda feta l'any 2004: El reconeixement de deute fet entre les parts per escriptura notarial de data 11-11-2004, i la novació feta per document privat de data 20-8-2009. I en cap dels dos es fa la més mínima referència a que es deguessin 100.000 euros menys, sinó tot el contrari, la part aquí demandada -i ara recurrent- reconeix deure el principal de 155.000 euros aquí reclamats.

En definitiva, no prova la part demandada -i ara recurrent- que en el reconeixement de deute fet entre les parts per escriptura notarial de data 11-11-2004 i en la novació feta per document privat de data 20-8-2009 patís un error en la quantitat que devia de, ni més ni menys, 100.000 euros, sent els seus actes posteriors contraris a aquest error.

QUART.-Impugna, finalment, els interessos.

Els interessos reclamats són els que procedeixen conforme el Pacte 3r del contracte privat de data 20-8-2009, que va novar el reconeixement de deute fet entre les parts per escriptura notarial de data 11-11-2004 davant l'incompliment en el pagament per part de la part deutora -aquí recurrent-. Són, doncs, els interessos, simplement, pactats entre les parts respecte a un principal que es devia, per la qual cosa s'han de pagar.

Procedeix, en conseqüència, desestimar el recurs.

CINQUÈ.-Conforme als arts. 394 i 398 LEC , al desestimar el recurs, s'imposen les costes d'aquesta instància als recurrents.

Fallo

DESESTIMEMel recurs d'apel lació interposat per Concepción , Serafin , Fermina i Artemio contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 de Reus de data 2-4-2012 , en procediment Ordinari 1610/10. S'imposen les costes d'aquesta instància als recurrents. S'acorda la pèrdua del dipòsit necessari per apel lar.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem i signem.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día nueve de julio de dos mil trece. Doy fe.