Sentencia Civil Nº 264/2008, Audiencia Provincial de Girona, Sección 1, Rec 216/2008 de 07 de Julio de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ PRIMERA

GIRONA

APEL·LACIÓ CIVIL

Rotlle núm. 216/2008

Actuacions: judici verbal núm. 281/2007

Jutjat Primera Instància 3 Blanes

SENTÈNCIA NÚM. 264/08

PRESIDENT

Fernando Lacaba Sánchez

MAGISTRATS

Fernando Ferrero Hidalgo

Carles Cruz Moratones

Girona, set de juliol de dos mil vuit

Hem vist el rotlle d'apel·lació núm. 216/2008, en el qual ha estat part apel·lant Jose María ,

representada pel procurador CARLOS JAVIER SOBRINO CORTÉS i dirigida pel lletrat CÈLIA MAJÓ MONTES, i part apel·lada

Ángeles , representada per la procuradora ESTHER SIRVENT CARBONELL i dirigida per la lletrada SÒNIA

CAIMEL BENITEZ . Ha actuat com a ponent en la vista d'aquest recurs el magistrat Carles Cruz Moratones.

Antecedentes

Primer. El Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Blanes, en les actuacions 281/2007, que se segueixen a instància Jose María , representat pel procurador FERRAN JANSEN CASES i defensat per la lletrada CELIA MAJO MONTES, contra Ángeles , representat per la procuradora DOLORS SOLER RIERA, i defensat per la lletrada SONIA CAIMEL BENITEZ, va dictar Sentència la decisió de la qual, literalment copiada, diu així: "Desestimo íntegramente la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales don Ferran Janssen Cases, en nombre y representación de don Jose María dirigida contra doña Ángeles y en consecuencia declaro no haber lugarl al desahucio por precario interesado por el actor. Condeno a don Jose María al pago de las costas.".

Segon. La part demandant va recórrer en apel·lació contra la Sentència esmentada i per aquest motiu les actuacions es van elevar a aquesta Audiència, i es van seguir els tràmits establerts a la LEC.

Tercer. En la tramitació d'aquest recurs s'han observat les prescripcions legals corresponents.

Fundamentos

Primer. Acceptem els de la Sentència contra la qual s'apel la.

Segon. En el present cas ens trobem davant d'una acció precari que exercita un net contra la seva àvia respecte l'ocupació d'un habitatge que comparteixen entre tots i que havia estat adquirit pel net a la seva pròpia àvia en data 4.2.05. La sentència desestima l'acció de desnonament en considerar que l'àvia ocupa el pis amb un títol de dret d'habitació pactat de manera verbal amb el mateix net i a canvi d'una venda en un preu per sota de mercat.

Contra tal decisió d'alça la part demandant.

Tercer. La part recurrent discrepa de la valoració de la prova efectuada pel jutge d'instància perquè considera que no ha quedat demostrat que hi hagués cap mena de pacte de dret d'habitació ni d'usdefruit en favor de la seva àvia. Hem de dir que les al legacions sobre si el dret de l'àvia era un usdefruit -com també ha dit ella i la seva defensa- en alguns moments i que posteriorment fos definit en la sentència com a dret d'habitació val dir que són intranscendents. En efecte, "els contractes són el que són i no els que les parts diuen que son", aquest vell aforisme jurídic permet que siguin els tribunals els que determinin la naturalesa jurídica dels fets que els hi han estat sotmesos a consideració. I resulta evident que allò que en algunes ocasions alguns testimonis i interessats han denominat "usdefruit" no és altre que un dret d'habitació de l'àvia, és a dir, a un dret a seguir ocupant una part de la casa per a poder-hi viure amb dignitat. Però és que si el dret hagués estat considerat com d'úsdefruit encara en sortiria en pitjors condicions la propietat perquè es sabut que l'úsdefruït és un dret real més ampli que no l'exclusiu dret d'habitació.

Quart. Com ja hem dit en altres ocasions, abans d'entrar en l'examen de la prova practicada cal recordar els principis processals que regeixen en aquesta matèria de càrrega probatòria. Ens hem de centrar en l' article 217 de la LEC 2000 que té el seu antecedent immediat en l' article 1.214 del Codi civil , actualment ja derogat. Aquest precepte consagrava la càrrega de la prova distribuint-la segons es reclami el compliment d'una obligació (en aquest cas li correspon al demandant aquella càrrega relativa als denominats fets "constitutius") o es proclami l' extinció d'una obligació (en aquest cas, li correspon al demandat, els denominats fets "extintius" o "impeditius"). Ara bé l'aplicació d'aquest precepte va anar adquirint matisos jurisprudencials per tal d'adaptar-lo a les exigències constitucionals i a la flexibilitat necessària en tot anàlisi de les controvèrsies litigioses derivades de les relacions humanes. No s'escapa a ningú que la distribució de la càrrega de la prova té sentit quan no hi ha prova suficient i, aleshores, cal decidir quina part ha de suportar les conseqüències de la manca de prova. Quan existeix prova suficient, resulta indiferent quina part l'hagi proporcionat al Tribunal. Dit en altres paraules, la càrrega probatòria es transcendental només quan manca la prova perquè, quan aquesta existeix, resulta irrellevant qui l'hagi proporcionada al tribunal.

Així resulta que s'ha vingut interpretant aquell precepte del Codi civil, tant doctrinalment com jurisprudencial, en el sentit que la tutela judicial efectiva ( art- 24-1 de la CE ), la justícia material i la realitat social han recomanat recórrer als criteris de normalitat (cal demostrar allò que és anormal, i per conseqüent "impeditiu") i

presumir-se allò que és normal en unes relacions humanes, o bé en l'estat normal o natural de les coses o en situacions de fet o de dret; cal tenir present la facilitat o proximitat (disponibilitat) de cada part als mitjans probatoris per evitar situacions desproporcionades de manca d' igualtat processal o bé que denotin una manca absoluta de bona fe processal en l'establiment de la veritat material; i finalment com a conseqüència de tot això, la necessària flexibilitat en l' aplicació de les normes de distribució de la càrrega probatòria. Aquests principis ja es recullen en l' actual article 217 de la LEC 2000 .

Cinquè. Dit això compartim plenament la valoració de la prova que ha fet el jutge d'instància perquè revisada aquesta en la seva integritat es pot comprovar que a) l'àvia ens els darrers anys ha viscut a Lloret de Mar; b) que en la localitat d'Ibi (Alacant) no hi té parents en línia directa i que els fills (que tots viuen entre Barcelona i el mateix Lloret de Mar) no li deixen anar sola; c) que ja vivia en l'habitatge en disputa quan hi va anar a viure el seu net i posteriorment la xicota d'aquest i el pis encara no li havia estat venut; d) que es va fer una reunió familiar amb tots els germans i el net i aquest estava d'acord en què restés amb ells en el pis l'àvia; e) que el mateix net ha reconegut la versió de l'àvia quan li havia dit que a ella "no li faltaria mai de res", cosa francament incompatible en fer-la sortit del que ha estat el seu domicili habitual; f) que el pis es va vendre per 90.000 euros a proposta del propi net a l'àvia i que la taxació feta era superior en més de 30.000 euros.

En conseqüència, resulta clar que hi va haver un pacte verbal (que no es va escripturar com a tal en favor de l'àvia malgrat haver- ho aquesta sol licitat al net, pels consells rebuts de fer-ho) i que l'àvia va confiar plenament en la paraula donada pel net de respectar que seguís vivint en el pis de manera vitalícia.

Per tant, el fet que posteriorment a la compra el fill hagi fet reformes en el pis per acondicionar-lo al seu gust no pot afectar al dret reconegut verbalment a la seva àvia de que podia seguir vivint en el que ha estat el seu habitatge familiar. Tampoc tindria sentit que es fes una reunió familiar per tractar de la venda del pis i no es parlés d'on viure l'àvia que no tenia cap altre habitatge familiar en aquell moment o saber la seva voluntat d'on volia viure. Res afecta això que posteriorment amb els diners de la venda adquirís un altre habitatge amb la nua propietat d'un fill i ella es reservés l'usdefruit d'aquest segon pis. Això podia resultar una nova font d'ingressos

per a viure ella però no significa que renunciés a tenir un dret d'habitació en el que ha estat el seu habitatge habitual.

En conseqüència, la sentència ha de ser plenament confirmada i desestimat el recurs d'apel lació.

Sisè. La desestimació del recurs d'apel lació comporta imposar el pagament de les costes d'aquesta alçada a la part apel lant com a conseqüència del seu recurs, en aplicació de l' article 398.1 de la LEC .

Fallo

1.- Desestimem el recurs d'apel·lació formulat pel procurador de la part apel·lant Jose María .

2.- Confirmem la resolució de data 26-10-07, que va dictar el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Blanes en les actuacions Judici verbal núm. 281/07 , de què dimana aquest rotlle, i imposar a la part apel·lant les costes d'aquesta alçada.

D'acord amb el que estableixen la disposició final setzena i la disposició transitòria tercera de la LEC 1/2000 , contra aquesta Sentència es pot interposar recurs de cassació davant del Tribunal Suprem només si concorre la causa prevista en l' apartat tercer del número 2 de l'article 477 . També es pot interposar recurs extraordinari per infracció processal davant el mateix Tribunal, previst en els articles 468 i següents , sempre que es doni l'interès cassacional exigit pel recurs de cassació i es formulin de manera conjunta. Caldrà tenir present la interpretació que ha vingut reiterant el Tribunal Suprem en les seves interlocutòries de 29-5-01, de 27-3-01 (tres de la mateixa data), de 30-10-01 (recurs número 1901/2001) i, en especial, la interlocutòria de 26.3.02. i, en especial, la interlocutòria de 26.3.02 i també les sentències del Tribunal Constitucional 46/2004 i 131/2005 .

Expediu testimoniatges d'aquesta resolució, uniu-los al rotlle corresponent i trameteu-los al Jutjat de procedència, juntament amb les actuacions originals.

Aquesta és la nostra Sentència que, jutjant de manera definitiva, pronunciem, manem i signem i que es dipositarà al Llibre de sentències d'apel·lació.

PUBLICACIÓ. En data d'avui, el magistrat ponent, Carles Cruz Moratones, ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.