Sentencia Civil Nº 274/2011, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 63/2011 de 28 de Junio de 2011

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECCIÓ TERCERA

APEL·LACIÓ 63/11

JUDICI VERBAL 965/05

JUTJAT DE PRIMERA INSTÀNCIA NÚM. 3 DE REUS

SENTÈNCIA

PRESIDENT:

GUILLERMO ARIAS BOO

MAGISTRATS

JOAN PERARNAU MOYA

MANUEL GALÁN SÁNCHEZ

Tarragona, vint-i-vuit de juny de dos mil onze

Vist en aquesta Secció Tercera de l'Audiència Provincial de Tarragona el recurs d'apel·lació que ha interposat el procurador Josep Farré Lerín, en representació de la Sra. Tamara , defensada per l'advocat Jordi Prat i Altarriba, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Reus, amb data de vint-i-tres de juliol de dos mil deu, a les seves actuacions 965/05 , en què apareix com a demandant la Sra. Blanca (que ha succeït com a tal la seva mare Florinda ) i com a demandada l'apel·lant.

Antecedentes

Primer . La resolució impugnada té aquesta part dispositiva: "Que, estimando íntegramente la demanda interpuesta por don Francesc Franch Zaragoza, procurador de los tribunales en nombre y representación de doña Blanca , sucesora procesal de doña Florinda , contra doña Tamara , debo declarar y declaro haber lugar al desahucio por precario de la finca sita en la partida Rocabruna, término de Maspujols, Tarragona, con la prevención a dicha parte de la obligación de desalojarla dejándola libre y a la entera disposición del demandante en el término legal, bajo apercibimiento de ser lanzada por la fuerza y a su costa. Se imponen las costas a la parte demandada."

Segon. La demandada hi va interposar un recurs d'apel·lació pels fonaments que va considerar adients.

Tercer . Se'n va donar trasllat a l'altra part, que s'hi va oposar pels fonaments que va trobar adequats al cas.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat GUILLERMO ARIAS BOO.

Fundamentos

Primer . BREU HISTÒRIA DEL CAS. El tretze de març de dos mil dos, Florinda i Tamara van subscriure un contracte de compra i venda pel qual la primera s'obligava a transmetre a la segona la propietat de l'immoble que tenia a la partida Rocabruna de Maspujols, i l'altra a pagar-li el preu convingut, una part del qual havia de fer efectiva a terminis. En no complir amb el seu compromís la compradora, que ja havia passat a posseir l'immoble, la venedora hi va interposar un procediment ordinari. En aquest procediment, les parts van arribar a un acord, que va ser aprovat per la jutge, amb subjecció al qual la venedora li concedia a la demandada un nou termini perquè li pagués la part del preu que restava pendent, amb l'advertència que, si no ho feia, el contracte restaria, automàticament, resolt, amb la pèrdua de la part del preu que ja hagués estat pagada. Va passar que la demandada va deixar d'atendre, un altre cop, el compromís de pagament, i la demandant va sol· licitar, per la via de l'execució de sentència, i com a conseqüència de la resolució del contracte, que fos obligada a deixar lliure l'immoble. Com que al Jutjat li van dir que aquest no era el camí adequat, perquè la sentència que declarava la resolució del contracte era merament declarativa, la propietària del pis va haver de promoure un altre procés per obtenir un títol executiu. Va optar per interposar contra la posseïdora de la finca, en la mesura que aquesta, amb la resolució del contracte, s'havia quedat sense títol, un judici verbal de desnonament per possessió precària, que és el que ha donat lloc a aquestes actuacions.

Segon . Entretant, però, la demandada no romania aturada. Va promoure, al seu torn, un procediment ordinari contra la propietària de la finca, perquè aquesta fos condemnada a concórrer-hi a l'atorgament d'una escriptura per elevar a públic el contracte de venda, o, de forma subsidiària, a retornar-li els diners que havia pagat per aquest concepte. La seva tesi era, en resum, que, en haver-li concedit la propietària nous terminis de pagament, després que s'exhaurissin els que havien acordat a la transacció que els havia aprovat la jutge, s'havia produït una novació pròpia o extintiva de la relació jurídica. De tal manera que n'hi havia una de nova, la resolució de la qual no s'havia d'entendre produïda de forma automàtica pel mer venciment dels nous terminis, sinó que exigia el requeriment que demana l' article 1 504 del Codi civil . Amb la pendència d'aquest procediment va assolir, de moment, la suspensió del judici verbal de desnonament, per prejudicialitat civil.

Tercer . Ara bé, l'enginyós, però també, val a dir-ho, artificiós plantejament de la posseïdora de la finca va ser rebutjat per aquesta mateixa Secció, que, després d'un seguit de vicissituds que no vénen al cas, va confirmar, amb la sentència que va dictar, amb data de quatre de maig de dos mil nou, al recurs d'apel·lació 334/08, la del Jutjat de Primera Instància. Aquesta sentència remarca que la concessió d'un nou termini havia de ser considerada com a novació impròpia, o merament modificativa, i que, per tant, subsistia el règim que ja va quedar establert a la sentència del primer procediment ordinari: cas que la compradora no fes els pagaments previstos de forma puntual, el contracte restava resolt de manera automàtica i ella perdia les quantitats avançades pel mateix concepte, en virtut del pacte de comís acceptat per ambdues parts. Com que, de fet, no havia atès els nous venciments, la sentència d'aquesta Secció declarava produït aquests efectes. Així que, en esdevenir ferma aquesta sentència, hom havia de considerar com a cosa jutjada que el contracte de tretze de març de dos mil dos, en haver quedat resolt, no podia emparar cap situació possessòria relativa a la finca que n'havia estat l'objecte, i que les quantitats pagades per la demandada en virtut d'aquest mateix contracte havien passat de forma legítima, en virtut d'un pacte de comís, a l'altra part, sense que poguessin ser considerades en cap cas com a contraprestació d'una situació possessòria relativa a la mateixa finca.

Quart . Un altre efecte de la fermesa de la sentència va ser aixecar la suspensió d'aquest procediment. La jutge va convocar les parts, així doncs, a una vista. Com que la part demandada havia anunciat per escrit una excepció d'inadequació de procediment i una reconvenció, tot just obert l'acte, la jutge en va donar trasllat a la demandant. Complert el tràmit d'audiència, va resoldre, de forma oral, el rebuig de l'excepció i va denegar l'admissió de la reconvenció. La part demandada hi va protestar. A continuació, la jutge va convidar el lletrat de la demandada a contestar la demanda, i l'interpel·lat ho va fer amb dues excepcions processals, una de litispendència, que prenia com a referència l'intent que havia fet la demandant d'executar la sentència del primer procediment ordinari, i una altra en què reformulava l'excepció d'inadequació de procediment.

Cinquè . La sentència impugnada declara que les excepcions processals que va formular la part demandada, un cop ja havien estat resoltes les qüestions prèvies, en contestar la demanda, eren extemporànies. Tot i així, hi afegeix, en cap cas podien reeixir: la litispendència, perquè es basava en un intent d'execució infructuós, i la inadequació de procediment, perquè tornava a obrir el debat sobre una qüestió ja resolta. Com que la demandada posseïa sense cap títol -ja que el contracte que invocava com a tal havia estat resolt- la jutge va estimar la demanda, amb imposició a la demandada de les costes processals.

Sisè . La demandada en va sol·licitar un complement, perquè la jutge hi fes un pronunciament exprés sobre la reconvenció. La jutge li va contestar que no era escaient, atès que ja hi havia emès un pronunciament verbal. Aleshores, la demandant va interposar un recurs d'apel·lació contra la sentència. Hi al·lega com a primer motiu, sota la rúbrica nul·litat d'actuacions, la disconformitat amb la denegació de l'admissió de les excepcions processals expressades en contestar la demanda; com a segon motiu la queixa per la inadmissió de la reconvenció; i com a tercer i quart motius, la protesta pel rebuig de les excepcions d'inadequació de procediment. Tot i la rúbrica inicial de nul·litat d'actuacions, en comptes de sol·licitar, a la petició final, que es retrotraguessin les actuacions al moment en què entenia produït el vici processal, hi demanava, sense més, una sentència absolutòria, i no hi afegia res pel que fa a l'efecte que havia de tenir, si s'esqueia, l'estimació del motiu d'apel·lació relatiu a la reconvenció.

Setè . En impugnar el recurs d'apel·lació, la demandant, abans d'expressar el cos de la seva argumentació, en va demanar la inadmissió, per incompliment del termini de preparació i per manca de pagament de la taxa corresponent.

Vuitè . ADMISSIBILITAT DEL RECURS. Hem de considerar que, tot i denegar la jutge el complement de sentència que li va demanar la demandada, la petició d'aquesta determinava la suspensió del termini de preparació del recurs d'apel·lació contra la pròpia sentència, de conformitat amb el que disposa l' article 215.5 de la LEC . D'altra banda, a les actuacions hi ha el justificant del pagament de la taxa. El recurs d'apel·lació va ser admès pel Jutjat de forma correcta.

Novè . DEFECTES FORMALS DE L'ESCRIT D'INTERPOSICIÓ DEL RECURS. Com hem avançat, la petició de l'escrit d'interposició no és coherent amb dos dels motius d'apel·lació. Ni l'apreciació del motiu relatiu a la denegació liminar de l'admissió de les excepcions processals ni l'estimació del que es refereix al rebuig de l'admissió de la reconvenció permetrien dictar de forma directa una sentència absolutòria, ni que fos de la instància. Els únics motius d'apel·lació l'estimació dels quals ens permetria fer-ho són els relatius a les excepcions d'inadequació de procediment. L'única manera de salvar aquests defectes, i valorar tots els motius d'apel·lació, és entendre que els dos primers incorporen una petició implícita de retroacció de les actuacions al moment en què s'entén produït el vici processal.

Desè . SOBRE LA INADMISSIÓ DE LES EXCEPCIONS PROCESSALS FORMULADES EN CONTESTAR LA DEMANDA. De conformitat amb el que disposa l' article 443.2 de la LEC , en el judici verbal, el demandat ha de començar la seva contestació amb les qüestions l'apreciació de les quals pot impedir la continuació del judici. Si n'hi ha, el jutge, després de donar audiència a l'altra part sobre les excepcions que hagi formulat el demandat, ja pot resoldre el que sigui convenient, i, si rebutja les excepcions, o s'esmena el defecte de què es tracti, ja li pot donar un nou trasllat perquè completi, amb les seves al·legacions i peticions relatives al fons de l'assumpte, la contestació de la demanda.

Onzè . En aquest procediment, va passar que dues de les qüestions processals -una de les excepcions d'inadequació de procediment i la reconvenció- havien estat avançades en un escrit anterior a la vista. Així que la jutge, només obrir l'acte, en va donar ja trasllat al demandant i hi va dictar una resolució. És aleshores quan li va dir al lletrat de la demandada que ja podia contestar la demanda, i aquest, així que en va tenir l'oportunitat -en fer ús de la paraula, per primer cop, protestes a part- va plantejar les noves excepcions processals. La resolució de la jutge, quan declara que ja s'havia exhaurit, amb el torn de qüestions prèvies, el temps de formular excepcions processals és, doncs, massa rigorosa. La Llei no exigeix, segons el que acabem de veure, un tràmit previ a la ratificació de la demanda i a la contestació per al tractament de les qüestions processals, sinó que la contestació comenci amb l'exposició de les qüestions processals que poden impedir la continuació del procediment. I això és el que va fer la part demandada, així que va poder: començar la contestació de la demanda amb les excepcions processals que no havia avançat.

Dotzè . SOBRE L'AL·LEGADA LITISPENDÈNCIA. Ara bé, el criteri de la jutge, tot i expressar un rigor que aquesta Sala no comparteix, no ha causat, en realitat, una vertadera vulneració del dret defensa de la part afectada, de manera que no és procedent, de conformitat amb el que disposen els articles 225. 3r i 227 de la Llei d'Enjudiciament civil , declarar la nul·litat de cap acte processal. Les excepcions adduïdes per la demandada en la seva contestació estaven abocades al fracàs. Pel que fa a la litispendència, com diu, amb molt d'encert, la jutge de primera instància, era manifestament inviable. En cap cas podia produir aquest efecte un procediment ja conclòs. La litispendència, com el seu propi nom indica, requereix un litigi pendent. De l'al·legada inadequació de procediment, en parlarem de seguida.

Tretzè . SOBRE LA INADMISSIÓ DE LA RECONVENCIÓ. Quan es va suspendre el procediment per prejudicialitat civil, mitjançant una resolució que es va dictar el set de febrer de dos mil sis, mancaven dos dies per a la celebració de la vista oral, que, precisament per la suspensió, no s'escaigué el dia inicialment assenyalat. La resolució de suspensió per prejudicialitat no duu aparellada, en cap cas, la nul·litat de cap tràmit precedent, ni fa que es reobrin els terminis ja escolats. De manera que, si la Llei demana, com passa amb les reconvencions als judicis verbals, que s'anunciïn cinc dies abans de la vista, hom ha d'entendre que aquest termini s'ha de computar amb la referència del primer assenyalament. La qual cosa vol dir que, en el cas d'aquestes actuacions, en què la demandada va notificar al demandant la seva intenció de reconvenir dies abans de l'assenyalament definitiu, però anys més tard del primer, la seva reconvenció no havia de ser admesa. Coincidim, doncs, en aquesta Sala, amb el criteri de la jutge. És igual, però, perquè la reconvenció, la quantia de la qual era molt superior a la que defineix els límits del judici verbal, en cap cas hauria pogut ser admesa.

Catorzè . SOBRE LES EXCEPCIONS D'INADEQUACIÓ DE PROCEDIMENT. L'excepció originària es basa en el fet que la finca la possessió de la qual era objecte de discussió no havia estat cedida en precari, sinó que, inicialment, la demandant la hi havia lliurat a la demandada en compliment d'un dels pactes del contracte de compra i venda. Encara que la Llei d'Enjudiciament civil digui textualment, a l' article 250.1.2n . que l'objecte d'aquest tipus de judicis verbals és la recuperació de la possessió d'una finca cedida en precari, hom admet que comprèn tant els casos en què la situació de precarietat és originària -des del moment que el posseïdor en concepte d'amo lliura, per mera tolerància, la possessió de la cosa- com els casos en què és sobrevinguda -quan, tot i que, d'inici, hi hagués un títol possessori que emparés la posició del posseïdor, aquest s'hagués extingit, per qualsevol raó, amb posterioritat-

Quinzè . La segona excepció el que pretén és, en realitat, discutir el fons de l'assumpte, perquè es basa a afirmar que la situació possessòria de la demandada resta emparada per un títol, el contracte de compra i venda, i pel pagament d'una contraprestació, els diners pagats per aquest concepte. És a dir, que planteja el dubte sobre l'existència, o no, de la situació de possessió precària afirmada per la demandant, la qual cosa és, precisament, l'objecte principal del litigi. Ara bé, afirmat per aquesta mateixa Secció, en la sentència que citem al fonament de dret tercer, que el títol invocat s'havia extingit amb la resolució del contracte, i que els diners pagats els havia fet seus la venedora pel pacte de comís, i no com a contraprestació per la possessió de la finca, aquestes declaracions ens vinculen ara, per l'efecte positiu o prejudicial de la cosa jutjada (heus ací la justificació d'haver suspès en el seu moment aquest procediment) i hem de negar l'existència del títol i la contraprestació que invocava la demandada com a justificació de la seva situació possessòria.

Setzè . APLICACIÓ AL CAS. De tal manera que el recurs d'apel·lació ha de ser rebutjat i, de forma conseqüent, la resolució de la jutge de primera instància ha de ser confirmada. La qual cosa comporta, per aplicació del criteri expressat als articles 398 i 394 de la Llei d'Enjudiciament civil , la imposició a l'apel·lant de les costes de la segona instància.

Fallo

Amb desestimació del recurs d'apel·lació que ha interposat el procurador Josep Farré Lerín, en representació de Doña. Tamara , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Reus, amb data de vint-i-tres de juliol de dos mil deu, a les seves actuacions 965/05 ,

1)CONFIRMEM aquesta resolució i

2)CONDEMNEM l'apel·lant a pagar les costes de l'apel·lació.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat del qual provenen, amb testimoni d'aquesta resolució, i demaneu-ne rebut.

Doneu al dipòsit constituït per recórrer contra la sentència la destinació legal.

Aquesta és la nostra resolució, que manem i signem.