Encabezamiento
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA
Sala Civil i Penal
R. de cassació núm. 224/2010
SENTÈNCIA núm. 28
Presidenta:
Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués
Magistrats:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr. Carlos Ramos Rubio
Barcelona, 10 de maig de 2012
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la Sra.
Socorro , representada davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Ana Salinas Parra i dirigida per l'advocada Sra. Purificación Romo Tomás, contra la
Sentència dictada per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 31 de juliol de 2010 en conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la
Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 d'Igualada el 30 de novembre de 2008 en el procediment de divorci núm. 620/07. El Sr.
Pedro Francisco , aquí part contra la qual es recorre, ha estat representat en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Ana Mª Feixas Mir i dirigit per l'advocat Sr. Agustí Llorens Rosique.
Antecedentes
Primer.La procuradora Sra. María Concepció Gabarró Rossell, en representació del Sr.
Pedro Francisco , va formular demanda de judici de divorci núm. 620/07 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 d'Igualada. Seguida la tramitació legal, el
Jutjat va dictar Sentència amb data 30 de novembre de 2008 , la part dispositiva de la qual diu el següent:
'Que estimando la demanda de divorcio formulada por la Procuradora Dª Concepció Gabarró i Rossell en nombre y representación de D.
Pedro Francisco , contra Dª.
Socorro , representada por la Procuradora Dª Mª Remei Puigvert Romaguera, declaro disuelto por DIVORCIO, el matrimonio contraído por los cónyuges con todos los efectos legales inherentes a dicha declaración, acuerdo la atribución del uso del domicilio y del ajuar familiar al Sr.
Pedro Francisco , sin hacer expresa imposición de costas causadas.
Que, estimando la demanda reconvencional interpuesta por la representación procesal de Dª
Socorro contra D.
Jose Pedro , condeno a este al pago a la primera de la cantidad de doscientos cincuenta mil euros en concepto de indemnización por razón de matrimonio'.
Segon.Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar un recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 18a de l'
Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 31 de juliol de 2010 , amb la següent part dispositiva:
'Que ESTIMANDO el Recurso de Apelación interpuesto por la Procuradora Doña Ana Mª Feixas Mir actuando en nombre y representación de DON
Pedro Francisco contra la
Sentencia dictada el día 30 de Noviembre de 2008 en el Procedimiento de Divorcio contencioso Autos nº 620/2007 tramitados por el Juzgado de Primera Instancia nº 2 de Igualada, SE REVOCA la referida sentencia en el exclusivo particular de dejar sin efecto la compensación económico a favor de la Sra.
Socorro y SE CONFIRMAN los restantes pronunciamientos sin que haya lugar a la imposición de las costas de esta alzada a ninguna de las partes'.
Tercer.Contra la Sentència anterior, la Sra.
Socorro va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 7 de juliol de 2011, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l'
art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre perquè en un termini de vint dies formalitzés l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 10 de novembre de 2011, en què es va celebrar.
Ha estat ponent l'Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.
Fundamentos
PRIMER.-Són antecedents de caràcter històric acreditats i/o incontrovertits que resulten de interès per a la correcta resolució d'aquest recurs de cassació, els següents:
El demandant Senyor
Pedro Francisco i la demandada, Senyora
Socorro van contraure matrimoni a Santa Margarida de Montbui el 15 d'Agost de 1982, matrimoni fruit del qual hi ha dos fills majors d'edat:
Socorro i
Pedro Francisco .
El règim econòmic matrimonial era el de separació de béns.
Per raó de desavinences matrimonials a mitjans de l'any 2001, els litigants van cessar la convivència conjugal.
L'onze d'octubre de 2007, va tenir entrada al Deganat dels Jutjats de Primera Instància i instrucció d'Igualada, demanda de divorci interposada pel Senyor
Pedro Francisco , contra l'esmentada Senyora
Socorro . En el petitum de la susdita demanda a més de la dissolució del matrimoni per divorci, es sol·licitava l'atribució de la vivenda conjugal en favor de l'espòs.
En la contesta a la demanda, la demandada es va oposar a les peticions esgrimides pel contrari i a l'ensems va formular reconvenció en la qual demanà que es condemnés al demandant principal i a la vegada demandat reconvencional a satisfer en favor de l'agent una compensació econòmica per raó del treball en quantia de 250.000 euros.
La sentència dictada en Primera Instància va estimar la demanda principal declarant el divorci dels litigants, estimant també la demanda reconvencional i condemnant al Senyor
Pedro Francisco a pagar la quantitat de 250.000.
La sentència de Segona Instància objecte d'aquest recurs de cassació, estimà el recurs d'apel·lació presentat pel Senyor
Pedro Francisco , contra la sentència de Primera Instància, revocant aquesta en el sentit de deixar sense efecte la compensació econòmica per raó del treball fixat en favor de la Senyora
Socorro .
La Senyora
Socorro va preparar i interposar recurs de cassació contra la sentència dictada per l'Audiència Provincial sol·licitant la concessió de la compensació econòmica de l'
article 41 del Codi de Família , en la quantia sol·licitada en la demanda.
SEGON.- Com s'ha avançat, contra la sentència de Segona Instància s'interposa únicament recurs de cassació, la qual cosa, suposa com han dit de manera reiterada tant aquest Tribunal Superior de Justícia, com el Tribunal Suprem, que la part recurrent accepta la redacció fàctica continguda en la sentència impugnada.
Contradient aquesta acceptació, la recurrent senyora
Socorro , en combatre els fets declarats provats en la sentència dictada per l'Audiència Provincial, incideix en una defectuosa tècnica de tanta gravetat que, com tot seguit es veurà impedirà que el recurs de cassació pugui prosperar.
Al fil de l'exposat escau ressaltar que en el recurs de cassació s'assenyala com a infringit l'
article 41 del Codi de família català, però, acte seguit enlloc de procedir, a descriure en quin sentit la sentència dictada per l'Audiència Provincial vulnera la jurisprudència forjada al voltant del citat article en denegar la compensació econòmica reconeguda en el mateix, es limita a partir d'uns fets provats totalment contradictoris amb els fixats per l'AP.
Com és sabut la part recurrent per assolir els seus interessos encaminats a percebre una indemnització a l'empara del citat
article 41 del CF , hauria d'haver provat que havent treballat (mentre es mantenia el vincle conjugal) per a la casa, i/ o en la cura dels fills, o en el seu cas en el negoci de l'altre consort, ha resultat en el moment de la ruptura, desfavorablement afectat, des del punt de vista econòmic pel fet que l'altre cònjuge s'ha enriquit en virtut dels fruits percebuts pel seu treball (tant per compte pròpia com aliena) o pel negoci o industria que desenvolupà durant la convivència, mentre el creditor de la compensació resta en una situació econòmica menys satisfactòria.
Contràriament a l'anterior exigència probatòria, el cert és que la recurrent tot i essent plenament coneixedora de les declaracions incloses en la sentència que recorre, que posen en evidència la manca de concurrència dels requisits exigits en l'
article 41 del CF , per tal de declarar l'existència del dret reconegut en aquest precepte legal, no combat el dit 'factum' per la via adequada, incidint en la defectuosa tècnica cassacional denunciada.
Des d'aquesta perspectiva, són fets provats que impedeixen prosperar el recurs que ara tractem:
'Resulta probado que existió esa colaboración. Como resulta probado que al constituirse la sociedad la sra.
Socorro participó en el accionariado, que ella permaneció trabajando en la empresa hasta el año 2002, que tenía la condición de apoderada en la misma y que percibía un salario para ello, en concreto nómina de 1000 Euros, declarada pues con las pagas extraordinarias en junio del citado 2002 la nómina fue de 3.760 euros y constan declarados rendimientos por el trabajo como mínimo desde el año 1997. La Sra.
Socorro vendió sus acciones al Sr.
Pedro Francisco en escritura autorizada el 6 de septiembre de 2000, y aunque el cese de la convivencia se produjo a mediados del 2001, la esposa continuó vinculada a la empresa hasta el año 2002 y hasta el mes de diciembre de ese año en que le fue revocado el apoderamiento de la empresa que le había sido otorgado en el mes de abril de 1996. Desde el mes de febrero de 2003 la Sra.
Socorro trabaja en otra empresa habiendo adquirido una vivienda en el mismo año 2002.
... Respecto a la vivienda conyugal en la que se ubicó el negocio, la finca era propiedad del padre del Sr.
Pedro Francisco , lo que admite la propia demandante en su escrito de demanda (folio 34), aunque ha sido objeto de procedimiento de subasta por impago de la hipoteca que la gravaba. El terreno de can Bou se adquirió siendo el padre del Sr.
Pedro Francisco propietario de la finca colindante que donó a su hijo, realizándose entonces agrupación de ambas fincas. Las fincas de la Partida la Solana y de la calle Sant Magí, han sido transmitidas a los hijos de los litigantes y a la sociedad constituida con estos.
... Sería posible computar parcialmente unos y otros si además concurriera otro de los presupuestos que configura el derecho a la compensación: el enriquecimiento injusto derivado del trabajo de un cónyuge en beneficio del otro, sin retribución o con retribución insuficiente y como ya se ha visto, en este caso, no sólo los beneficios de la empresa se destinaban a los gastos familiares sino que
hubo retribución y participación en el accionariado. Y si hubiera quedado claramente determinado el patrimonio privativo del Sr.
Pedro Francisco adquirido por éste durante el matrimonio con la colaboración de la esposa y su valor en el año 2001, fecha de la ruptura, extremos estos que no pueden considerarse acreditados ni en consecuencia, la razón del reconocimiento de la suma de los 250.000 euros reclamados por la demandante.
Por consiguiente no puede estimarse que concurran los presupuestos para el reconocimiento del derecho a la compensación económica'
TERCER
.- Resulta inqüestionable que amb les anteriors afirmacions, juntament amb d'altres que conté, la sentència dictada per l'AP, conclou que és cert que la senyora
Socorro va treballar per a la casa, cura dels fills quan eren menors, i va col·laborar en el negoci de construcció del marit, però estima que la dita recurrent per raó d'aquest treball va cobrar una remuneració (d'acord al més amunt avançat), va rebre unes accions de l'empresa familiar que va vendre la qual cosa li devia comportar uns beneficis i finalment va adquirir un habitatge al moment de la ruptura de la convivència.
També estima la sentència que part dels béns que restaven en favor del marit foren donats als fills, o han perdut valor degut a la crisi econòmica; conseqüentment,
l'Audiència considera que no s'ha produït en el supòsit objecte de la contesa un enriquiment injust derivat del treball no remunerat o remunerat insuficientment.
Corol·lari de les anteriors consideracions és que aquesta Sala, després d'un estudi profund i acurat tant de la sentència de Primera Instància com de la dictada per l'Audiència provincial, no pot en la via cassacional (única emprada per la recurrent) ignorar les anteriors consideracions i conferir a la Sra.
Socorro la compensació que reivindica, donat que una actitud com aquesta trencaria amb el principi d' igualtat d' armes i produiria indefensió a la part contraria.
QUART.-Seguint amb les anteriors argumentacions és escaient recordar que aquesta Sala s'ha pronunciat en repetides ocasions respecte de la naturalesa de la indemnització prevista en l'
article 41 del Codi de família de Catalunya, en el sentit que es tracta d'una compensació pel passat, no de futur, com a conseqüència lògica, per a fixar-la cal tenir en compte:
1. Que hi hagi una separació judicial, un divorci o una nul·litat del matrimoni;
2. Que un dels cònjuges hagi realitzat durant el matrimoni un treball per a la llar, o per a l'altre cònjuge, no retribuït o retribuït de manera insuficient;
3. Que la dissolució del règim matrimonial hagi generat una desigualtat patrimonial si comparem les dues masses de cadascun dels cònjuges;
4. Que la desigualtat patrimonial esmentada impliqui un enriquiment injust (STSJC núm. 28/2005, de 30 de juny, STSJC de 29 de maig de 2007 i les que s'hi citen).
D'altra banda, la Sala, en la STSJC núm. 17/05, de 21-3-2005, va dir que la indemnització de l'
article 41 del Codi de família
«[...] obeeix a un intent de mitigar els efectes propis del règim de separació de béns, que es caracteritza per la nul·la comunicació patrimonial dels béns d'ambdós cònjuges,
sent la plasmació, encara que molt tardana, de la Resolució núm. 37/1978, de 27 de Setembre
del Consell d' Europa, referida a la igualtat dels consorts en dret civil. L'apartat 14 recollia el compromís per part dels Estats Membres que tinguessin com a règim legal el de separació de béns d'arbitrar les fórmules que fessin possible que, en cas de separació, divorci o nul·litat del matrimoni, el cònjuge més perjudicat pogués accedir a una part equitativa dels béns de l'exconjuge o bé a una indemnització que reparés la desigualtat econòmica resultant de la institució matrimonial. Passant a la pràctica tal compromís, França reformà el seu Code creant le préciput (
art. 1515) i Portugal també esmenà l
'
art. 1792 del seu Codi Civil
mitjançant la reparaçao de danos nâo patrimoniais. A Catalunya també es registrà un moviment en tal sentit, amb distints intents de reforma legal fallits, fins a la introducció ex novo de tal regulació mitjançant l'
art. 23 de la Compilació; modificació normativa no només consolidada en l'actual Codi de Família
(
arts. 41
a
43), sinó també en la Llei 10/ 1998, d'Unions Estables de Parella
(
arts 13
,
16,3
º i
31,1º) i també en la Llei 19/1998, de 28 de Desembre
, sobre situacions convivencials d'ajuda mútua (art. 7).
Els requisits establerts en el Codi de Família per a l'accés a la prestació, prou diferents dels regulats en l'
art. 1.438 del Codi Civil
, són dos (a més, és clar, que el matrimoni es reguli per l'esmentat règim legal de separació i que s'extingeixi per separació, divorci o nul·litat, que constitueixen més uns pressupòsits que un requisits pròpiament dits), o sigui, l'existència de dedicació a la casa o treball per part d'un cònjuge en favor de l'altre sense retribució o amb retribució insuficient i que aquest fet hagi generat una desigualtat patrimonial entre ells, causant, per tant, un enriquiment injust, autèntica ratio de tal mesura reequilibradora.»
La STSJC de 26 de març de 2003 resumeix la doctrina de la Sala sobre això en el sentit següent:
«
Aquest Tribunal té establerta repetida jurisprudència per a la interpretació i aplicació de l'
art. 41 del Codi de Família
. El recurrent es fa ressò de la
sentència d'aquesta Sala de 27 de abril de 2000
, però cal esmentar també l'anterior de 31 d'octubre de 1998 i les dues complementades per les posteriors d'1 de juliol de 2002 (referida a la ruptura d'una convivència estable de parella), 21 d' octubre de 2002, 10 de febrer i 10 de març d'aquest mateix any 2003, la doctrina de totes les quals esvaeix els arguments que fonamenten aquest recurs de cassació. En efecte: La d'1 de juliol de 2002, reiterant la doctrina de les anteriors, confirmada per les posteriors, assenyala que la compensació econòmica per raó de treball neix per a equilibrar en el possible les desigualtats que es puguin generar durant una convivència estable quan un dels convivents es dedica a la cura de la llar i dels fills o ajuda en el negoci percebent en tal cas una remuneració insuficient, mentre que l'altre dirigeix i administra el negoci amb l'estalvi -de tot tipus- afegit que suposa la dedicació a la llar; que aquesta compensació per raó de treball intenta impedir o limitar que en cessar aquella convivència, qui ha ajudat i propiciat el manteniment i el desenvolupament del negoci quedi sense la capitalització dels esforços mentre que l'altre retingui l'actiu patrimonial íntegre; es tracta d'aconseguir un equilibri patrimonial just mesurat a l'hora de la crisi de convivència però amb la vista posada en la necessitat de retribuir un treball i un esforç col·lateral però convergent no remunerat o remunerat fins llavors insuficientment. La
Sentència de 27 de abril de 2000
ja deia, en termes generals, que sempre que un cònjuge treballi sense retribució generarà un enriquiment a favor de l'altre. La de 21 d'octubre de 2002 afegia que només pel fet de la renúncia d'un dels cònjuges a treballar fora de casa, l'altre ja en resulta enriquit en saber que la casa, i en el seu cas els fills, estan atesos, i que en cap cas es valora si el cònjuge que reivindica la compensació de l'art. 41 ha desenvolupat o no treballs feixucs o penosos. I la de 10 de febrer de 2003 afegeix que als efectes de la compensació econòmica de l'art. 41 no és necessari que la dedicació a la casa hagi estat en règim d'exclusivitat perquè això ni ho expressa l'art. 41 ni s'ajusta a la seva finalitat perquè el que la norma tracta de compensar és el treball desinteressat del cònjuge que opta per dedicar-se a la cura de la llar i dels fills i aquesta opció és precisament la que permet a l'altre cònjuge mantenir, i en el seu cas augmentar, el patrimoni conjugal, i seria de tot punt injust que aquesta opció -que beneficia ambdós consorts- derivés en l'enriquiment de l'un i en l'empobriment de l'altre; perquè com diu la de 27 d'abril de 2000, no es tracta de comparar la situació actual dels cònjuges, sinó de veure si al moment de la liquidació del patrimoni conjugal es produeix una injustificada desigualtat entre ells, perquè havent contribuït ambdós a l'aixecament de les càrregues del matrimoni (en el cas l'esposa de la forma que preveu l'
art. 5,1 del Codi de Família
) res justifica que desprès l'un quedi ric, i l'altra resti pobre».
També en la STSJC núm. 8/2006, de 27 de febrer, hem dit que a l'efecte de reconèixer el dret el tribunal haurà d'analitzar les circumstàncies personals i professionals dels cònjuges, el temps de dedicació de cadascun d'ells als treballs no retribuïts o, el que és el mateix, el grau de pèrdua d'oportunitat econòmica i, sobretot,
'el monto de la desigualdad patrimonial mediante la comparación de las dos masas y la situación restante al momento de la ruptura de la convivencia'.
CINQUÈ.-En el recurs de cassació la part recurrent es mostra totalment coneixedora d'aquesta doctrina que analitza detingudament, però com s'ha dit ignora que tant el Tribunal Suprem com aquest Tribunal Superior de Justícia han tingut oportunitat de dir de forma reiterada que quan contra una sentència dictada per l'Audiència Provincial s'hi interposa recurs de cassació, sense formular a l'ensems recurs extraordinari per infracció processal, la recurrent queda absolutament vinculada per les declaracions fàctiques contingudes en la sentència recorreguda.
A títol d'exemple, i entre moltes podríem citar la
sentència de 19 de març de 2009 que diu pel que ara interessa:
'De forma reiterada, se ha venido declarando la improcedencia de aquellos recursos de casación en los que, sin combatir abiertamente la base fáctica de la Sentencia impugnada, se prescinde de ella, desarrollándose la fundamentación del recurso al margen de la misma; en consonancia con lo expuesto, resulta exigible que la parte desarrolle la fundamentación del recurso con la precisa 'técnica casacional', consistente en el planteamiento de una cuestión jurídica, al margen de los hechos , debiendo recordarse que el objeto del recurso de casación es la revisión del juicio jurídico, es decir, en la determinación y alcance de los hechos probados , lo que supone examinar únicamente la corrección de la interpretación y aplicación de la norma llevadas a cabo por el Tribunal 'a quo', comprobando la aplicación al supuesto de hecho previsto en la ley del previo juicio de hecho y la aplicación al caso enjuiciado de la norma sustantiva en sí misma, (Vid entre otros,
AATS de fecha 5 de junio de 2007 en recurso 2649/04
,
1765/03
y
2685/04
)de tal modo que el juicio fáctico queda siempre al margen del recurso de casación, por lo que la técnica casacional exige razonar sobre la infracción legal, prescindiendo de los hechos y de la valoración probatoria , es decir, como antes se dejó sentado, debe limitarse el recurrente a sustentar una cuestión de derecho material, en relación con los fundamentos de la Audiencia determinantes de su fallo y que sea, a su vez, apta para la casación de la sentencia del órgano de instancia, siendo obvio que tal exigencia se halla contenida en el
art. 477. 1, en relación con el 481.1 de la LEC 2000 EDL2000/1977463 , y por ello será defectuosa la interposición del recurso que no se ajuste a dichos requisitos..'.
L'aplicació d'aquesta doctrina evidència que la recurrent vol partir d'una redacció històrica d'un sentit completament oposat a la que conté la sentència de l'Audiència Provincial, vici cassacional conegut com 'petició de principi o supòsit de la qüestió', donat que és evident que partint del 'factum' contingut en la mateixa, no es possible d'assolir les pretensions contingudes en la demanda reconvencional en el sentit de que se li concedeixin 250.000 euros en concepte de compensació econòmica per raó de treball. Aquesta circumstància perquè no concorren els requisits fixats en la exhaustiva jurisprudència forjada per aquesta Sala, més amunt transcrita.
Les anteriors consideracions comporten la desestimació del recurs de cassació.
SISÈ.-D'acord al previst en l'
article 398 de la Llei d'enjudiciament civil, amb relació amb l'article 394 del mateix text legal és procedent imposar a la part recurrent les costes causades en aquest grau cassacional.
Per raó del que resta exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
decideix:
Fallo
LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA, DECIDEIX:
DESESTIMARel recurs de cassació interposat per la representació processal de Doña.
Socorro contra la
sentència de data 31 de juliol de 2010 dictada per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d'apel·lació núm. 461/09 , la qual es confirma íntegrament, amb expressa imposició de les costes causades a la part recurrent i pèrdua del dipòsit constituït.
Així ho acorda la Sala i signen els magistrats esmentats més amunt
PUBLICACIÓ.La sentència ha estat signada per tots els magistrats que l'han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les Lleis. En dono fe.
