Sentencia CIVIL Nº 283/2020, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 14, Rec 906/2018 de 20 de Octubre de 2020

Encabezamiento

SENTÈNCIA núm 283/2020

Secció Catorze

Rotllo núm. 906/2018

Il·lustres senyors magistrats:

Agustín Vigo Morancho

Esteve Hosta Soldevila

Antonio José Martínez Cendán

Barcelona, 20 dŽoctubre de 2020

VIST per la Secció Catorze d'aquesta Audiència Provincial el rotllo núm. 906/2018 dimanant de les actuacions de procediment ordinari seguides amb el núm. 524/2016-A2 pel Jutjat de Primera Instància núm. 32 de Barcelona a instancia de la Sra. Irene i el Sr. Elias contra BANCO SANTANDER, SA en virtut del recurs d'apel·lació interposat per la part demandada contra la Sentència dictada el 28 de juny de 2018 per la magistrada de l'expressat Jutjat.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la Sentència apel·lada és del tenor literal següent:

ESTIMO LA DEMANDAinterpuesta por el Procurador de los Tribunales Doña Mónica Ribas Rulo, en nombre y representación de los Srs. Irene Y Elias, dirigida contra BANCO DE SANTANDER, S.A., representada por el Procurador de los Tribunales D. Ildefonso Lago Pérez, por lo que DECLAROla nulidad del contrato de compra de Valores Santander, suscrito entre las partes con fecha 27 de septiembre de 2007, acordando la recíproca restitución de prestaciones en los términos expresados en el anterior fundamento de derecho cuarto, con imposición a la parte demandada de las costas procesales causadas.

SEGON.- La part demandada hi va interposar recurs d'apel·lació, que fou admès a tràmit. La part actora es va oposar al recurs i les actuacions originals es van elevar a l'Audiència Provincial de Barcelona, que les va repartir a aquesta Secció Catorze, en la qual, seguits els corresponents tràmits processals, va tenir lloc la deliberació el dia 8 d'octubre de 2020.

TERCER.- En la tramitació del present procediment s'han observat i complit les prescripcions legals.

VIST, sent ponent el magistrat Sr. ESTEVE HOSTA SOLDEVILA.

Fundamentos

PRIMER.- Resum d'antecedents.

Contra la Sentència dictada per la magistrada d'instància que va estimar íntegrament la demanda de judici ordinari del Irene i Elias contra Banco Santander, SA, en què els actors van exercitar l'acció d'anul·labilitat per error vici en relació als anomenats Valores Santander emesos i comercialitzats per l'entitat demandada, que havien adquirit el 27 de setembre de 2007 pel preu de 300.000 € i van convertir voluntàriament en accions de l'entitat el mes de juliol de 2012, amb els pronunciaments declaratius i condemnatoris pertinents a tenor de l' art. 1303 del CC, interposa la part demandada recurs d'apel·lació que fonamenta en tres motius: 1) la caducitat de l'acció; 2) subsidiàriament, l'experiència prèvia dels actors en productes d'inversió que palesa que tenien capacitat suficient per a entendre i contractar el producte; i 3) encara més subsidiàriament, que el banc va informar diligentment als actors de la naturalesa, les característiques i els riscos dels Valores Santander. La part actora s'oposa al recurs.

SEGON.- Els Valors Santander.

Es tracta d'unes obligacions que Banco Santander va emetre i comercialitzar entre els seus clients el mes de setembre de 2007, convertibles en accions en forma voluntària en una determinada finestra cada any i obligatòriament al cap de cinc anys, l'any 2012, en què vencien, a un preu fixat en la contractació. L'esquer del producte era la seva elevada rendibilitat. La CNMV els ha qualificat com un producte financer complex no apte per a clients sense coneixements financers.

El 27 de setembre de 2007 els actors van adquirir pel preu de 300.000 € Valors Santander que voluntàriament van convertir en accions de Banco Santander el mes de juliol de 2012, pròxima ja la data de la conversió forçosa el mes de setembre d'aquell any. Si no anem errats, a tenor de l'extracte bancari annexat a la demanda (document 4) en el bescanvi van adquirir accions per un valor de 11.320,50 €.

TERCER.- Primer motiu del recurs: la caducitat de l'acció.

L' art. 1301 del CC estableix que l'acció de nul·litat (en realitat, de nul·litat relativa o anul·labilitat) per error (error vici) del consentiment durarà quatre anys des de la consumació del contracte.

El segon fonament de dret de la Sentència d'instància situa la consumació del contracte dels Valors Santander el 3 de juliol de 2012, la data en què el Sr. Elias va firmar el document de conversió voluntària dels valors (document 33 de la contestació) i tot i que la part actora va presentar la demanda el 4 de juliol de 2016, considera que al ser l'anterior dia 3 festiu l'acció es va exercitar dins dels termini de quatre anys des de la consumació del contracte. Val a dir que no compartim el criteri de la magistrada d'allargar el termini fins el dia 4 de juliol perquè no té en compte que a tenor de l' art. 5 del CC els terminis civils, com és el de caducitat de l'exercici de l'acció d'anul·labilitat, es computen de data a data i, amb més motiu, els avenços tecnològics que han arribat a l'administració de justícia permeten avui en dia que les demandes es presentin en forma telemàtica en dies no feiners.

La part demandada-apel·lant sosté que el dies a quo del termini de caducitat cal situar-lo en les dates que els actors van rebre les cartes informatives i d'informació fiscal (annexades a la contestació a la demanda) remeses segon ella pel banc al llarg de l'execució del contracte dels Valores Santander, que es el moment que aquests es van poder donar compte de l'error comès al comprar els Valors Santander. Tampoc no compartim aquest criteri.

La part actora-apel·lada manté que el dia a quo de la caducitat és el de la conversió dels valors en accions, però no el situa en la data de la signatura de l'ordre de conversió, sinó en la d'execució d'aquesta, que fou el 9 de juliol de 2012 (document 4 de la demanda).

Aquesta Sala ve considerant que en els contractes sobre productes financers complexos l'inici del termini de caducitat de l'acció cal situar-lo en la data de la finalització o extinció del contracte, que és quan es produeix la consumació d'aquest per l'esgotament de les prestacions d'ambdues parts. En aquest sentit, passem a reproduir el que hem indicat a la Sentència que hem dictat recentment en el rotllo 521/2018 (ponent Sr. Fernández):

[C]onsideramos, siguiendo una línea ya establecida por la Sala, que el dies a quo de la caducidad de la acción, por vicio en el consentimiento por error, en productos financieros de renta fija convertibles en acciones, es el día en que se produjo el canje de los títulos y el inversor descubrió que su inversión en un determinado nominal de renta fija convertible en acciones (en nuestro caso 10.000 €), se ha convertido en un número de acciones cotizadas cuyo valor de mercado no es equiparable. La fecha de canje supone la fecha en que el inversor descubre el error, bien porque no supiera que se convertiría en acciones o bien porque producido el canje descubre que el mismo implica pérdidas. Todo ello sobre la hipótesis, claro está, que no hubiera sido informado de ello para el momento de la contratación.

En esa línea, parafraseando lo que ya expusimos en nuestro rollo 184/2018 , y actualizando la controversia, el Tribunal Supremo ha perfilado y ampliado el cómputo de la caducidad en las sentencias 3/2019, de 8 de enero , 722/2018, de 19 de diciembre , 695/2018, de 11 de diciembre , 632/2018, de 13 de noviembre y 578/2018, de 22 de octubre , entre otras. En concreto, en la reciente sentencia 3/2019, de 8 de enero , en su fundamento jurídico segundo, al tratar de un contrato de swap, ha declarado: "1.- En la sentencia de pleno 89/2018, de 19 de febrero , reiterada en las posteriores ( 202/2018, de 10 de abril ; 228/2018, de 18 de abril ; 386/2018, de 21 de junio ; 579/2018 ; 580/2018 ; 582/2018, todas ellas de 17 de octubre , 587/2018, de 22 de octubre , y en la 602/2018, de 31 de octubre esta sala ha explicitado las razones por las que debe entenderse que en contratos como el litigioso la consumación de los contratos de swaps debe entenderse producida en el momento del agotamiento, de la extinción del contrato:

'i) En un caso en el que la sentencia de primera instancia consideró (y la Audiencia no corrigió) como día inicial del cómputo del plazo el de la perfección de un contrato de seguro de vida 'unit linked multiestrategia' en el que el cliente había perdido toda la inversión realizada, la sentencia del Pleno de esta sala 769/2014 de 12 de enero de 2015 , en la que la ahora recurrente apoya su recurso de casación: i) negó que la consumación del contrato hubiera tenido lugar con su perfección; ii) citó sentencias de la sala en las que se ha precisado cuándo se produce la consumación en ciertos contratos de tracto sucesivo como la renta vitalicia, la sociedad o el préstamo; y iii) sentó como doctrina la de que 'en relaciones contractuales complejas como son con frecuencia las derivadas de contratos bancarios, financieros o de inversión, la consumación del contrato, a efectos de determinar el momento inicial del plazo de ejercicio de la acción de anulación del contrato por error o dolo, no puede quedar fijada antes de que el cliente haya podido tener conocimiento de la existencia de dicho error o dolo'.

'Mediante una interpretación del art. 1301.IV CC ajustada a la naturaleza compleja de las relaciones contractuales que se presentan en el actual mercado financiero, la doctrina de la sala se dirige a impedir que la consumación del contrato, a efectos de determinar el momento inicial del plazo de ejercicio de la acción de anulación del contrato por error o dolo, quede fijada antes de que el cliente haya podido tener conocimiento de la existencia de dicho error o dolo.

'De esta doctrina sentada por la sala no resulta que el cómputo del plazo de ejercicio de la acción deba adelantarse a un momento anterior a la consumación del contrato por el hecho de que el cliente que padece el error pueda tener conocimiento del mismo, lo que iría contra el tenor literal del art. 1301.IV CC , que dice que el tiempo para el ejercicio de la acción empieza a correr 'desde la consumación del contrato'.

'ii) A efectos del ejercicio de la acción de nulidad por error, la consumación de los contratos de swaps debe entenderse producida en el momento del agotamiento, de la extinción del contrato.

'En el contrato de swap el cliente no recibe en un momento único y puntual una prestación esencial con la que se pueda identificar la consumación del contrato, a diferencia de lo que sucede en otros contratos de tracto sucesivo como el arrendamiento (respecto del cual, como sentó la sentencia 3309/2016, de 24 de mayo , ese momento tiene lugar cuando el arrendador cede la cosa en condiciones de uso o goce pacífico, pues desde ese momento nace su obligación de devolver la finca al concluir el arriendo tal y como la recibió y es responsable de su deterioro o pérdida, del mismo modo que el arrendador queda obligado a mantener al arrendatario en el goce pacífico del arrendamiento por el tiempo del contrato).

'En los contratos de swaps o 'cobertura de hipoteca' no hay consumación del contrato hasta que no se produce el agotamiento o la extinción de la relación contractual, por ser entonces cuando tiene lugar el cumplimiento de las prestaciones por ambas partes y la efectiva producción de las consecuencias económicas del contrato. Ello en atención a que en estos contratos no existen prestaciones fijas, sino liquidaciones variables a favor de uno u otro contratante en cada momento en función de la evolución de los tipos de interés. Así, en el caso que da lugar al presente recurso, el cliente recibía trimestralmente el euríbor fijado al principio de cada periodo trimestral a cambio de pagar anualmente un tipo fijo, excepto si el euríbor superaba determinado nivel o barrera, en cuyo caso el cliente pagaba el euríbor menos un diferencial fijado en un 0,10%. El resultado positivo o negativo de las liquidaciones dependía para cada período de liquidación y alcanzaron resultados diversos en cada uno de los años de vigencia del contrato, tal y como ha quedado reflejado en los antecedentes recogidos en el primer fundamento jurídico de esta sentencia'.

Por tanto, se mantiene como doctrina en supuestos de nulidad de contrato de permuta financiera (swap) por error, vicio, que el día inicial del cómputo de plazos de caducidad debe entenderse producido en el momento del agotamiento del contrato, de la extinción del swap". En el mismo sentido, respecto a los contratos complejos, financieros o de inversión, la Sentencia del Tribunal Supremo 44/2018, de 30 de enero .

Esta doctrina es aplicable también, al 'producto amarillo' valores Santander, dado que se trata de un producto complejo y de riesgo, que precisa de información clara y concreta al cliente sobre el tipo de producto y los efectos a largo plazo del mismo.

Tanmateix, en contra del que considera la magistrada d'instància, no situem la consumació del contracte en la data del document de conversió del valor en accions, signat pel Sr. Elias, sinó en d'execució de l'ordre per part del banc, que -com ja hem indicat- es va produir el 9 de juliol de 2012, que és quan realment es van extingir les obligacions de les parts derivades del contracte de compra dels Valores Santander.

Per tant, quan els actors van presentar la demanda, el 4 de juliol de 2016, el dies ad quem per a l'exercici de l'acció d'anul·labilitat encara no s'havia produït.

Raó per la qual desestimem el primer motiu del recurs.

QUART.- Segon motiu del recurs: subsidiàriament la part apel·lant al·lega l'experiència prèvia dels actors en productes d'inversió que palesa que tenien capacitat suficient per a entendre i contractar el producte.

Per a resoldre aquesta motiu del recurs, i també el següent, assumim la valoració probatòria que la magistrada d'instància efectua al quart fonament de dret de la seva resolució, que compartim i donem per reproduïda, complementada amb el que indiquem a continuació.

El coneixement previ del producte litigiós pels actors, cas que hagués quedat acreditat, eliminaria l'error comès en la seva contractació invocat per la part actora, o almenys el convertiria en inexcusable, la qual cosa determinaria l'estimació del recurs i amb ell la desestimació de la demanda.

Certament, la part demandada-apel·lant ha acreditat documentalment que els actors havien estat titulars d'accions i de fons d'inversió del mateix banc i d'un pla de pensions, però això no implica que tinguessin coneixements financers per a copsar l'abast dels riscos derivats de la naturalesa dels Valores Santander litigiosos, considerant que aquells i aquest són productes financers diferents, conforme ha establert el Tribunal Suprem en la seva jurisprudència. De fet, les accions constitueixen un producte de risc, però gens complex; la part demandada no ha informat al Jutjat d'instància ni tampoc a aquest Tribunal de les característiques dels fons d'inversió dels actors, per tal que poguéssim efectuar una comparativa entre la naturalesa, característiques i riscos d'aquests i els dels Valores Santander; i un pla de pensions ni tan sols és un producte financer complex i de risc. Amb més motiu, la contractació successiva del mateix producte tampoc no supliria l'obligació de l'entitat bancària d'informar ( STS 614/2016).

Com tampoc acrediten aquesta suposada experiència prèvia inversora dels actors les manifestacions en la vista de l'empleat del banc que va comercialitzar el producte, el Sr. Carlos María, que en la seva declaració no fa més que defensar el valor de la seva feina en el banc, més tenint en compte que -com recull la Sentència d'instància- la circumstància que la part demandada no demanés com prova l'interrogatori de part dels actors ha impedit a la magistrada d'instància i a aquest Tribunal conèixer la versió directa i personal dels actors, que dubtem que coincidís amb la de l'empleat bancari.

Per tant, considerem que els hipotètics coneixements financers dels actors sobre els Valores Santander no ha quedat acreditats.

Raó per la qual, tenint en compte que a tenor de l' art. 217 de la LEC la càrrega de la prova d'aitals coneixements pesava sobre la part demandada, desestimem també el segon motiu del recurs.

CINQUÈ.- Tercer Motiu del recurs: encara més subsidiàriament la part apel·lant al·lega que el banc va informar diligentment als actors de la naturalesa, les característiques i els riscos dels Valores Santander.

La circumstància que la part apel·lant acredités que en la fase precontractual el banc hagués informat completament i total als actors de la naturalesa, característiques i sobretot els riscos dels Valores Santander eximiria de responsabilitat en tot cas a l'entitat demandada i faria decaure també l'acció exercitada per la part actora.

Sobre les manifestacions en la vista del Sr. Carlos María ja hem dit el que teníem que dir. Afegim que no constitueixen prova de càrrec suficient per tenir provada la informació precontractual que la part apel·lant sosté que es va proporcionar als actors.

Quant al tríptic de l'emissió del producte financer (document 4A de la contestació), que la part apel·lant sosté que es va lliurar als actors, observem que en el document no consta manuscrita la data d'entrega ni tampoc la signatura dels actors que acreditaria la entrega. Aquesta dada ens impedeix tenir per acreditat que Banco Santander lliurés el tríptic als actors abans de formalitzar el contracte de subscripció del producte, tenint a més en compte que en l'hipotètic cas que el document sí que se'ls hagués entregat, tanmateix no quedaria acreditat que el seu lliurament s'hagués efectuat amb l'antelació suficient perquè els actors poguessin estudiar-lo i valorar-lo, que és un requisit que la jurisprudència del Tribunal Suprem ve exigint reiteradament per concloure que l'entitat bancària compleix amb les seves obligacions legals i contractuals d'informació precontractual ( STS 756/2014).

El fet que l'ordre de subscripció (document 2 de la contestació) porti impresa la llegenda de la manifestació de l'ordenant d'haver rebut i llegit el tríptic abans de la signatura no acredita l'efectiu lliurament d'aquest, ni encara menys l'antelació suficient del seu lliurament, conforme a la jurisprudència del Tribunal Suprem, que ve indicant que es tracta d'una clàusula estereotipada sense valor probatori.

De la mateixa manera, la dada de la hipotètica informació escrita suposadament tramesa per l'entitat bancària als actors després de la formalització del contracte de compra dels Valores Santander, és irrellevant, perquè el que és transcendent i determinant és que aquesta informació es proporcioni en la fase PREcontractual del contracte, no en la POST.

Com ensenya la jurisprudència, l'incompliment del deure d'informació precontractual no implica per si l'error vici, però sí permet presumir-lo, donada l'asimetria informativa entre el banc i el client que no sigui un expert financer ( STS 489/2015).

En definitiva, doncs, per les raons, anteriors, també desestimem el tercer i darrer motiu del recurs d'apel·lació.

SISÈ.- Conclusió.

Havent desestimat els tres motius del recurs, desestimem aquest íntegrament.

SETÈ.- Les costes d'aquesta alçada.

Atesa la desestimació del recurs, a tenor de l' art. 398 de la LEC n'imposem el pagament de les costes a la part apel·lant.

Fallo

Desestimant el recurs d'apel·lació interposat per BANCO SANTANDER, SA, contra la Sentència dictada el 28 de juny de 2018 pel Jutjat de Primera Instància núm. 32 de Barcelona, confirmem la resolució recorreguda i imposem el pagament de les costes de segona instància a la part apel·lant.

Es declara la pèrdua per la part apel·lant del dipòsit constituït per a recórrer.

Contra aquesta resolució es pot interposar recurs extraordinari per infracció processal o de cassació per interès cassacional en el termini de vint dies des de la seva notificació, a presentar a la Sala per al Tribunal Suprem.

Un cop notificada la Sentència a les parts, i un cop sigui ferma, torneu les actuacions al jutjat d'instància, amb el seu testimoni, per al seu compliment.

Així ho pronunciem, manem i firmem.